Category Archives: Pedagogia

La finalitat de l’educació secundària

Leave a reply

“La finalitat de l’educació secundària obligatòria és proporcionar a tots els nois i les noies una educació que els permeti assegurar un desenvolupament personal sòlid, adquirir les habilitats i les competències culturals i socials relatives a l’expressió i comprensió oral, a l’escriptura, al càlcul, a la resolució de problemes de la vida quotidiana, al rebuig de tot tipus de comportaments discriminatoris per raó de sexe, la igualtat de drets i oportunitats entre dones i homes, l’autonomia personal, la corresponsabilitat i la interdependència personal i a la comprensió dels elements bàsics del món en els aspectes científic, social i cultural, en particular aquells elements que permetin un coneixement i arrelament a Catalunya. Així mateix, ha de contribuir a desenvolupar les habilitats socials de treball i d’estudi amb autonomia i esperit crític, la sensibilitat artística, la creativitat i l’afectivitat de tots els nois i les noies.”

Aquest text, copiat literalment del Decret del currículum ens hauria d’ajudar a no perdre de vista que la finalitat de l’educació no és seguir aquest o aquell mètode pedagògic, implementar un o altre recurs didàctic, ni potenciar les TIC o les TAC, etc.

Tot això ha d’estar al servei de l’educació dels alumnes i del seu aprenentatge.

Ho escric aquí perquè, a vegades, em perdo o em sembla que no hi penso prou.

No em consola gens comprovar que no sóc l’únic a qui passa tot això.

Més aviat m’angoixa una mica més…

El Moodle i la pedagogia

Leave a reply

Per raons que ara no venen al cas, en els darrers quatre anys m’he trobat en nombroses situacions en les que he estat encapçalant la implantació de Moodle. Més aviat, m’hi he trobat involuntàriament involucrat, sovint contribuint a projectes que eren d’altres persones o institucions.

I a mi, Moodle, no m’agrada especialment. No és gens congruent amb les meves maneres de treballar i d’ensenyar. És per això que sempre m’ha interessat més la dimensió comunicativa i que no pas la formativa de la plataforma. I, vist amb certa retrospectiva, sempre he acabat usant gairebé exclusivament la seva vessant comunicativa.

Martin Dougiamas El seu creador m’ha fet prendre consciència de per què em passa aixó:
“En el fondo Moodle es un sistema de control. Convierte la institución en un entorno protegido dentro de Internet y da mucho poder a los profesores, que pueden tener toda la información sobre sus alumnos. Los estudiantes a quienes gusta ser dirigidos aman Moodle. El resto, no.”Martin Dougiamas

A mi m’agrada donar molt poder als meus alumnes. La meva manera d’entendre la docència i la pedagogia està molt lluny de qualsevol sistema de control. La meva concepció de la docència és molt oposada a aquest plantejament.

Sort que per a la comunicació, Moodle sempre m’ha donat molt bon servei.

Ni nadius, ni residents… competents digitals.

Leave a reply

Una competència és la combinació d’habilitats pràctiques i cognitives interrelacionades amb coneixements, valors, actituds i emocions, els quals són mobilitzats conjuntament per actuar de manera eficaç i eficient. Un competent digital, en conseqüència, és aquella persona que és capaç de fer això amb uns mitjans i en un context digital. I això no té res a veure amb la data de naixement, amb les hores d’exposició a la xarxa o amb l’ús concret de determinats dispositius, eines o jocs.

La capacitat de mobilitzar molts tipus de coneixements, d’afrontar situacions i problemes en l’àmbit digital i tecnològic, de regular la dimensió cognitiva i emocional en funció d’uns interessos, cobra el seu veritable sentit si és tractada en el marc del saber i no de la dimensió generacional.

Tothom pot ser competent digital: només cal que n’aprengui. Sembla senzill i ho hem complicat a base de bé!

Competència digital

He desenvolupat una mica més el tema dels nadius digitals en el blog en castellà.

Cinc idees clau sobre l’escola a PodCamp Barcelona 2008

Leave a reply

Podcamp Barcelona 2008

Cinc idees clau sobre l’escola que els no-docents haurien de cosnèixer per a poder pensar i opinar sobre educació per compte propi. Una conversa encetada al Podcamp Barcelona 2008

1. L’escola contribueix a la custòdia, a la socialització (enculturació) i a l’aprenentatge en igual proporció. Cap d’aquestes dimensions no és exclusiva de l’escola.

2. L’escola és alhora una institució i un servei. La satisfacció dels usuaris està sempre subordinada al grau de respecte als principis educatius i ètics que fonamenten la institució escolar.

3. L’escola implica tothom però amb demandes antagòniques. És un sistema de naturalesa inestable.

4. L’escola es veu afectada per accions en tres àmbits que són paral•lels: les estructures i el management, els continguts i les finalitats, i el paradigma educatiu.

5. L’escola no pot canviar-se a si mateixa. Cap dels seus actors i agents no està preparat per a una educació que encara no existeix.

 

 

El Masnou, Barcelona 26-28/9/08
Centre cultural Ca n’Humet
Carrer de Fontanills, 77-79

Escola 2018: Diversificar sense excloure 2/3

Leave a reply

L’escola que jo vull per al 2018 ha assumit que el gran repte de l’educació obligatòria és diversificar sense excloure.

A l’escola cada infant ha de trobar el seu lloc, però no hi ha llocs excloents, ni llocs principals i llocs secundaris. Aquesta escola, verdaderament integradora, tindria tres grans àmbits de diversificació: la diversificació de les formes d’ensenyar, la diversificació de les produccions i els projectes dels alumnes i la diversificació de les formes d’avaluació i de regulació. A canvi, però, no hi hauria finalitats educatives diferenciades, car l’escola obligatòria s’imposaria a ella mateixa el deure de ser verdaderament equitativa i promocionadora per a tothom.

No hi haurà en l’escola de 2018 un paradigma únic i estandarditzat per a regular les pràctiques efectives. No hi haurà tampoc espais, activitats, agrupaments o itineraris en què algú se senti exclòs. Perquè la diversificació no partirà de la classificació dels alumnes sinó de les seves necessitats. L’escola partirà d’una pedagogia contractual que sigui capaç d’oferir respostes organitzatives i metodològiques adequades a cada necessitat.

L’escola que jo vull, doncs, és molt rica metodològicament. Cap corrent pedagògic no podrà ser exclòs a priori, ja que aquesta riquesa donarà respostes a necessitats diferents: la necessitat d’acceptació (les pedagogies humanistes i rogerianes), la necessitat d’implicació (les pedagogies del projecte), la necessitat d’estimulació (les pedagogies diferenciades), la necessitat d’experimentació (pedagogies actives), la necessitat de reforç (pedagogies per objectius), la necessitat de comunicació (pedagogies interactives), la necessitat de consideració (pedagogies de l’obra mestra), etc. No volem una escola per a cada infant sinó una pedagogia per a cada necessitat!

L’escola que diversifica sense excloure accepta que tothom pot aprendre. No deixa de banda cap metodologia i pressuposa una cultura pedagògica molt rica i multireferencial, oberta a les innovacions i coneixedora de les grans tradicions pedagògiques que ens han precedit.

M’agradaria poder afirmar que una escola que diversifica sense excloure també és capaç d’oferir un lloc i un espai digne a tots els docents que estimin la seva tasca i s’hi comprometin professionalment. No hi haurà, doncs, pedagogs ni antipedagogs, perquè els mestres haurem après, potser definitivament, que en educació les poques coses que sabem, les sabem entre tots.

Trobada d’educadors blocaires

Leave a reply

És possible que ens ajuntem per a conversar en peu d’igualtat sobre l’educació que volem?

És possible organitzar una trobada sense altra jerarquia que la qualitat humana i intel•lectual de les propostes?

És possible aprendre tots de tots, sense que ningú tingui el privilegi de parlar des d’una tarima?

És possible conversar per a elaborar propostes conjuntament?

És possible assumir que volem buscar per nosaltres mateixos les respostes a les nostres preguntes, àdhuc a risc de no trobar-les mai?

És possible que donem més importància al fet de triar nosaltres el rumb, que a la certesa d’arribar a una meta imposada?

Trobada d’educadors blocaires

És possible una trobada en la qual tothom ve a aprendre i ningú ve a ensenyar?

No ho sabem, però estem disposats a intentar-ho.

Et convido a unir-te a aquest propòsit foll!

Segones Jornades Webquest, tres consideracions

5 Replies

Voldria fer tres consideracions personals sobre les Segones Jornades Webquest organitzades per l’associació WebQuestCat i l’ICE de la UAB, a més a més de felicitar els organitzadors com ja han fet altres companys, als quals m’afegeixo de cor: l’Anna Pérez, la Núria Cervera, en Pitu Martínez, la Lourdes Domenech i en Jordi Adell.

WebQuestCat

[imatge via]

La primera. Es constata clarament que les bones WebQuest formen part d’una família més gran, formada per moltes propostes didàctiques que utilitzen les tecnologies per a renovar les pràctiques d’aula. Crec que els tallers amb més inscrits eren aquells que anaven més enllà de les Webquest. Magister dixit: “les TIC són el tren, la pedagogia són les vies”. Jo potser hauria dit “camins”, i que el camí és la didàctica. La pedagogia abraçaria més àmbits que no pas les vies: els destins del viatge, la naturalesa dels viatgers, etc. Però amb les metàfores no s’hi val a badar, cal aturar-les just abans que, en lloc d’il•luminar-nos, ens enlluernin!
La brillant conferència d’en Fernando Garcia Páez -en total sintonia amb en Jordi Adell- va ser una prova palpable que tot això només té sentit des d’una visió renovada de l’educació i de les didàctiques. Adell, en el seu taller de la tarda, també va incidir en la idea que és més important la concepció pedagògica de tot plegat que no pas el coneixement de l’eina. Si hi ha persones que fent WebQuest arriben a transformar la seva escola, benvingudes siguin les WebQuest!

La segona. La gent arribava tard als tallers, als dinars, a les xerrades perquè tenia ganes de parlar amb altres persones, posar cara a projectes, conèixer l’autor de certa WebQuest, intercanviar parers, fer plans de col·laboració, etc. Les persones necessitem trobar-nos i intercanviar. Probablement hem de fer encara més networking dins dels tallers i aconseguir donar entrada a les aportacions dels assistents. La informació està a la xarxa, en les trobades estan les persones. Aprofitem-ho!

La tercera. El canvi no sortirà de les institucions. En moltes iniciatives, les institucions van al darrera. El canvi el fareu/farem nosaltres, si voleu, sumant amb les institucions. Compto que, en moltes coses us/ens aniran al darrera, però no importa massa. Sempre ha estat així. Em conformaria si, almenys, tinguessin l’habilitat de saber encarar la vela cap on bufa el vent (aquells que vau sentir en Sebastià Capella m’entendreu). I el nostre repte és superar iniciatives individuals i personalismes per tal d’ajuntar-nos i sumar. Crec que en les jornades es va apostar per aquesta via, però cal aprofundir-la molt més. Sumar infantil, primària, secundària i universitats, sumar pares, mares i docents, sumar recursos tecnològics i projectes pedagògicament potents, sumar escola pública i escola concertada… Les xarxes, si ho fem bé, ens ajudaran a multiplicar. I ho necessitarem, perquè, de professors, n’hi ha vuitanta mil i queda molta feina per fer.

M’he deixat les parts fosques a la calaixera, no volia trencar l’entusiasme que es respira. A més a més dels pros, sempre cal pensar en els contres. Però avui, no toca.

Aprendre, a Callús

Leave a reply

[slideshare id=320964&doc=aprendre-1206461886202101-4&w=425]

En la re-visió de la presentació va passar una cosa que ja esperava: crida més l’atenció veure fotografies dels alumnes que no pas rellegir les idees-clau que acabes d’exposar. Cosa que no només indica el poder de la imatge sinó, sobretot, el poder dels vestigis de la realitat tangibles per damunt de les frases sentencioses…

En Ramon obre el foc –gràcies, Ramon- en la primera diapositiva: potser en realitat la concepció constructivista no és un paradigma tan acceptat com afirmo, i molt menys en la pràctica de les nostres aules. I té raó, tot i que, com a paradigma de l’aprenentatge –que no de la didàctica o la pedagogia- no hi ha cap alternativa que se li oposi en el camp de la psicologia cognitiva.

Sobre “l’aprenentatge en el cap” ho tenim clar: potser és una evidència a l’hora de parlar-ne, però els fets ens diuen una altra cosa. Mestres i, sobretot, pares i mares són víctimes de la sobrevaloració dels dossiers escolars i dels treballs acabats que arriben a casa. Carteres plenes i caps buits? Certament, cal una pedagogia de l’aprenentatge entre els mestres… i entre els pares i les mares!

Els dossiers esdevenen una llosa a infantil i els llibres de text, a primària i a secundària.

El tema de l’avaluació és molt complicat. Jo crec que és un tema central: digue’m com avalues i et diré què ensenyes! Alumnes de l’aula d’acollida que expliquen el seu país d’origen a la resta dels companys, amb una bona presentació i un català precari però comunicatiu no aproven Ciències Socials perquè “els falta un examen que no han fet”. Algú apunta que el canvi que va suposar el “progressa adequadament” no va tenir cap incidència en les pràctiques reals, com bé mostra el fet que hem tornat a utilitzar les qualificacions tradicionals. (Sempre m’he preguntat com sap un mestre quin és el progrés adequat…).

Em demanen pels companys, pels altres professors. Sempre em passa en les xerrades i en els cursos. Amb els anys ho tinc clar: només pots treballar amb els mestres mig convençuts. I els alumnes són els més convincents. Fem bé la nostra feina i els nostres alumnes seran els nostres millors advocats. Deixem que les coses que fem bé es mostrin a través del judici i del parer dels nostres alumnes. A més a més, això és la prova definitiva: els alumnes defensen les coses que els ajuden a aprendre. No tenen un pèl de tontos, els alumnes…

– I no és millor treballar en equip?
– Millor? Treballar en equip és sensacional!
– Llavors…
– L’equip no és una condició prèvia per a fer coses diferents, però pot ser-ne una afortunada conseqüència! Així que el que ens cal és posar-nos a caminar. Ja trobarem companys de viatge.

“Hi ha mestres que tallen les ales als seus alumnes perquè se senten qüestionats”. Caram, això és seriós. Una companya professora que ha fet psicoanàlisi em va explicar que les coses que menys tolerem dels nostres alumnes són aquelles que posen en evidència les nostres debilitats. Crec que pot aplicar-se a aquest cas…

Surt la diversitat. Un fenomen extremadament complex. Jo discrepo una mica del concepte de diversitat que fem servir, com si “de diversitat” fossin només determinats alumnes. Quan vaig omplir per primera vegada els papers de l’escola del meu fill gran, em van demanar si considerava que el meu fill necessitava “atenció especial”. La sensatesa de la meva dona em va tornar a la realitat. Honestament, no tots els nens necessiten atenció especial?

Ja ho deia Tonucci que sota els diversos amaguem un eufemisme: els diversos són els tontos, els pobres i els ganduls. És dur el tema de la diversitat. Explica en Ramon l’experiència d’un exalumne que va retornar al centre després d’abandonar el sistema escolar, anys després. La conversa amb els companys que havien restat a l’institut fou molt enriquidora per a tothom.

Acabem passant les darreres fotografies. En blanc i negre, les imatges prenen un to més moderat, més poètic. Comento que les coses que explico no són mentida, però tampoc no són la realitat. La realitat s’ordena amb les nostres paraules i en fem una tria acurada: ensenyem la nostra millor faceta, els punts forts… M’aturo a la imatge dels meus tres gitanos, entranyables. Comento les seves postures, tan vitals, tant poc acadèmiques, les seves ganes rialleres… de no fer res. Riem amb afecte. Però copsem també, en un silenci dens, la dificultat d’ensenyar, de fer de mestre.

Acabo amb un comentari que em va adreçar un home gran, de Callús, que va seguir amb interès la xerrada, tot i que em va avisar de bon començament: “Jo vinc, però no sóc mestre”. En algunes xerrades reparteixo unes petites fitxes Miquelrius –sí, sí, encara existeixen!- per tal que els assistents facin les preguntes per escrit. Érem poquets i no calia, però jo ho tenia preparat i vaig fer-ho innecessàriament… “Et torno la fitxa –em va dir, atansant-se-, hi he apuntat les dues idees que m’han semblat interessants:

– S’aprèn fent, però fent mentalment i activament amb el cap.

– Cada alumne té una singular forma d’aprendre.

Guardo la fitxa i un magnífic record de la bona acollida que em van fer a Callús.

Gràcies a tots!

[L’exposició sencera]

Màster de Professor d’Educació Secundària

Leave a reply

Màster de Professor d’Educació Secundària Obligatòria i Batxillerat, Formació Professional i Ensenyament de Llengües

Com a complement d’un acord del Consell de Ministres del 14 de desembre, el proppassat 29/12 el BOE va publicar l’Ordre Ministerial en què es defineixen els objectius i els continguts del Màster que ha de substituir el CAP en el marc de l’anomena’t “procés de Bolonya”.

Es tracta d’un curs de 60 crèdits europeus amb tres mòduls, un de comú format per matèries de caire psicosociopedagògic, un altre de didàctica específica i de complements de formació i un pràcticum. Per inscriure’s al curs els alumnes hauran de demostrar el coneixement d’una llengua estrangera i dels continguts disciplinaris de l’àrea triada, en cas de no posseir una titulació adient.

La posada en marxa d’aquest Màster a l’Autònoma culminarà el procés de transició de la formació inicial del professorat de secundària que l’ICE i la Facultat de Ciències de l’Educació varen engegar a mitjans dels 90.

via

Dos breus apunts:

– Més de 10 anys per a canviar una formació inicial que tothom ha trobat sempre molt insuficient. Déu ni do!

– Ha quallat l’opció de fer-se professor després de les carreres universitàries en lloc de fer-ho durant les carreres universitàries. Penseu per un moment tot el que això significa…