Grec | Siringa, la música de l'Antiga Grècia

La religió hel·lènica és el resultat d’una combinació de factors geogràfics, polítics, socials, econòmics, i segurament, racials. Aquesta era politeista, és a dir, els grecs creien en la existència de molts déus i cadascuna de les polis retia culte a la seva pròpia divinitat protectora, com Atenes (Ἀθηναί), per exemple, que tenia per deessa Atena (Ἀθηνᾶ). Aquests déus tenien aspecte humà i, encara que eren immortals, menjaven, s’estimaven, lluitaven entre ells, tenien virtuts, passions i vicis com els mateixos humans. Les deesses i els déus grecs més importants vivien al mont Olimp. Zeus era el déu principal, pare de la resta dels déus i posseïdor del llamp. Però no tant sols creien en els déus, sinó també en els herois, fills d’un déu i d’un immortal. Més d’una vegada haureu sentit a parlar d’Aquil·les (Ἀχιλλεύς) , Ulisses (Ὀδυσσεύς) o Hèracles (Ἡρακλῆς), tres personatges molt poderosos però que eren mortals. Les criatures fantàstiques, com ara ciclops i centaures, també tenien lloc en les creences dels grecs, i molt sovint apareixien als mites, històries sobre déus i herois.

Religió i música eren dos elements que es compenetraven de manera usual en jornades festives com les de les Panatenees o Jocs Panatenaics, un festival en honor a Atena Poliàs. Segons A. Mommsen, Heortologie der Athener, aquests jocs van ser fundats per Erecteu 729 anys abans de les primeres Olimpíades. En un principi se’ls anomenava Atenea, però posteriorment canvià el nom a Panatenea. Pisístrat va renovar el festival i va donar més importància a la seva divinitat protectora, Atena.
Si ens centrem en els concursos musicals d’aquesta celebració, tan sols els trobarem en les Grans Panatenees. Pisístrat (Πεισίστρατος), que procedia de la noble família atenesa dels Filaides, vivia a Brauró, on hi havia una gran tradició de concursos de rapsodes, i per tant, podem afirmar que va ser ell qui va portar el costum del seu poble a la gran capital. Va introduir recitacions dels poemes d’Homer, dels quals la mètrica va ser regulada per Hiparc de Nicea (Ἵππαρχος) (Plató, Hiparc 228 B). Pèricles (Περικλη̂ς), un altre dels introductors dels concurs musicals, va fer construir l’odèon d’Atenes, un petit teatre ubicat prop del teatre de Dionís a l’acròpolis d’Atenes (Plutó, Pèricles, 13). Prèviament les recitacions de rapsodes s’havien fet a l’antic odèon, més senzill i sense sostre, on es va trobar una important inscripció, de la qual no disposem imatges, que parlava sobre aquests concursos musicals.

Odèon de l’acròpolis d’Atenes
Font: Lina Zamora Juanpere

La part que feia referència a les rapsodes possiblement es va perdre, però tenim constància d’un fragment que esmenta els diferents premis i modalitats. N’hi havia cinc per als κιθαρῳδοί o citaristes. Al primer guanyador se li atorgava una corona d’olivera i 1000 dracmes d’or i 500 de plata, al segon, una corona valorada en 700, al tercer en 600, al quart en 400, i el cinquè en valor a 300 dracmes. Els dos següents premis eren per als músics d’aulos, que no tan sols eren auletris, sinó que també es donava pas a la participació d’homes: el primer guanyava una corona valorada en 300 dracmes, i el segon, una valorada en 100. Les auletris també tenien premis, però la inscripció no ens especifica quins eren. Cal tenir en compte que, a diferència dels concursos gimnàstics i eqüestres, els musicals es reconeixien amb diners i no pas amb espècies. El primer a guanyar aquest concurs musical fou Frinis (Φρῦνις) en les Olimpíades del 446 aC. Plutarc de Queronea (Πλούταρχος), historiador i assagista grec, va escriure un tractat sobre la música de les Panatenees (Mus. 8), festivitat en la qual no es representava cap obra dramàtica. Segons Mommsen, considerant la llarga durada de les recitacions de rapsodes i de les competicions musicals, podem afirmar que aquesta part de la cerimònia durava uns tres dies.

Però música i religió no només convivien en festivitats com els Jocs Panatenaics, sinó també en himnes dedicats a les divinitats. És el cas dels dos himnes dèlfics, dedicats a Apol·lo i dels quals s’ha trobat algun fragment. Ambdós són l’exemple més antic de música escrita que sobreviu sense ambigüitats del món occidental i dels quals en coneixem l’autor. Aquests van ser trobats a Delfos i tot i la dificultat per llegir-ne el nom, es creu que el primer himne va se escrit per l’atenès Ateneu (Ἀθήναιος) l’any 138 aC (Bélis, A. Corpus des inscriptions de Delphes, vol. 3; Pöhlmann, Egert and Martin L. West Documents of Ancient Greek Music), i el segon, per Limeni (Λιμένιος) i Ateneu (Pöhlmann, Egert and Martin L. West Documents of Ancient Greek Music) el 128 aC. Aquests dos himnes varen ser creats per al Festival Pític, celebrat cada deu anys, i aprofitats en els Jocs Pítics, celebrats cada quatre anys al santuari d’Apol·lo a Delfos.

A continuació, una reproducció de com podria sonar el primer himne dèlfic a Apol·lo interpretada per Gregorio Paniagua del seu àlbum Musique de la Grèce Antique:

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=6yhmYbuIEPM[/youtube]

I per finalitzar, us vull mostrar una fragment del mateix himne que he interpretat amb el clarinet en si♭. Si pareu atenció, us adonareu de la diferència instrumental entre les dues versions, la primera amb un instrument de corda (cítara) i la segona amb un instrument de vent. Si bé és cert que hauria pogut tocar el fragment d’aquest himne amb un instrument de corda, vaig creure oportú triar el clarinet per experimentar com sonaria aquesta música amb instrument de vent fusta:

Primer himne dèlfic a Apol·lo by Slidely Slideshow

Andrea Muñoz a l’exposició “Mediterrani – Del mite al logos”, Caixa Forum de Barcelona

El passat 30 de maig l’Andrea Muñoz i jo vàrem visitar, al Caixa Fòrum de Barcelona, l’exposició Meditarrani: del mite a la raó amb l’objectiu d’escriure un article pel bloc Aracne fila i fila que no es va realitzar per manca de temps a final de curs. Tot i així, vaig creure oportú aprofitar la visita per prendre nota d’algunes peces en les quals apareixien escenes musicals, concretament simposis i alhora fer-ne fotografíes per incloure-les al meu bloc del treball de recerca.

Marina Salas Zamora a les fonts de Mojuïc, a prop del Caixa Forum (Barcelona)

Mediterrani: del mite a la raó és una exposició que recull la col·laboració de diferents museus europeus per tal d’aconseguir una col·lecció d’obres de l’antiguitat grecollatina amb un tema en comú: la creació de l’esperit europeu. Tal i com el seu nom indica, aquesta enfoca el Mediterrani com a indret de creació d’una cultura comuna, com el bressol del coneixement i la comprensió del món, que van contribuir a formar els valors europeus, tan difosos durant l’era moderna. A través dels exemplars exposats, es recorre un camí per l’anomenat procés de transició del mite al logos, que va tenir un paper clau en la creació i l’evolució de la civilització de l’antiga Grècia. Per donar quatre detalls del que seria aquesta concepció del món, direm que el mite recull els idearis religiosos sobre els fenòmens naturals, així com la creença en un món diví, mentre que el logos fa una interpretació del món a partir del coneixement, el desenvolupament de la filosofia i les teories científiques. Com he dit anteriorment, en un dels apartats de l’exposició es parlava del simposi (συμπόσιον) o banquet, molt freqüent durant l’antiga Grècia. Aquests banquets eren reunions entre homes, generalment aristòcrates, on se celebrava l’amistat i es compartien cossos, idees i bon menjar; amenitzats amb lectura de poemes, música, ball i heteres, les úniques dones admeses al banquet, ja que eren una mena de cortesanes que tenien educació i nivell social. El simposi, per tant, reflectia la importància que la societat grega donava a l’intercanvi d’idees i la convivència.

Seguidament veurem algunes de les peces exposades en l’apartat del simposi on apareixen escenes musicals:

Crater àtic amb una escena de banquet

420-400 aC

Ceràmica de figures roges

Madrid, Museo Arqueológico Nacional

Font: Marina Salas Zamora

Aquest crater, vas de ceràmica que s’utilitzava per barrejar vi i aigua, amb un broc ample per servir-se el got durant la festa i unes nanses per ser transportada, ens presenta un grup de comensals reclinats als llits amb copes a la mà que gaudeixen del so d’un aulos (αὐλός) interpretat per una auletris (αυλητρίς), cortesana o prostituta de l’antiga Grècia que tocava la flauta per tal d’entretenir. Durant els simposis, la música, la dansa i la paraula, dialogada o poètica, eren vivament presents i sempre anaven acompanyades d’un bon vi. Tal i com podem observar en aquesta imatge, la paraula està representada pel joc de mirades i gestos que s’intercanvien els convidats. A la part superior de la ceràmica veiem un decorat amb motius vegetals, mentre que a la part inferior, decorats geomètrics.

Crater àtic de campana amb una escena de banquet

Segle IV aC

Ceràmica de figures roges

Leiden, Rijksmuseum van Oudheden

Font: Marina Salas Zamora

Ens tornem a trobar amb una crater, vas de ceràmica que s’utilitzava per barrejar el vi i l’aigua, que representa la segona part de la celebració del banquet, en què els homes beuen i escolten música, tal i com es pot observar en aquesta fotografia. Els comensals es troben reclinats en uns llits que s’anomenaven klinai (κλίναι) sota els quals apareixen les trapezai (τράπεζαι), unes taules baixes on es disposaven les copes i els dolços. Al centre del dibuix es troba una hetera que toca la flauta doble (αὐλός) per distreure els homes de la festa, mentre aquests juguen a un joc molt popular en els banquets fins al segle III aC. Es tracta del còtabe (κότταβος), un joc de punteria que consistia en llançar, contra un platet de bronze, que en aquest cas sosté el participant de més a la dreta, els residus de vi que haguessin quedat dins la copa, fent-la girar veloçment per una de les nanses del vas que el simposiasta agafava amb el dit índex. Pel que fa a la decoració d’aquest crater, mostra motius vegetals a la part superior del dibuix central i geomètrics a la part inferior.

Crater àtic de campana amb una escena de banquet

Pintor de Lykaon Sorrento

440 aC

Ceràmica de figures roges

Nàpols, Museo Archeologico Nazionale di Napoli

Font: Marina Salas Zamora

Crater àtic, ceràmica en què es barrejava el vi i l’aigua, amb una escena de συμπόσιον. Tot i que ens costi d’apreciar pel fet de portar escut i llança, la figura central d’aquest vas és una dona, ja que el cos femení sempre es pintava de color blanc. És Panaristé ballant una pírrica, dansa guerrera que per als homes significava una imitació de gestos de combat, però que si la interpretava una dona esdevenia un entreteniment per als banquets. En un segon pla de l’escena hi trobem quatre comensals que disfruten de la celebració; Evaió, al extrem dret, toca una flauta doble (αὐλός) a la vegada que les dos figures centrals conversen i l’home de l’esquerra, Evenetos, juga al còtabe. Aquest, amb un dit en una de les nanses de la copa i amb el braç alçat, mostra el moment en què, amb un moviment sec, farà el llançament del líquid. A la part superior de la ceràmica es discerneix una decoració amb motius vegetals, mentre que a la part inferior de la imatge central es percep una decoració amb motius geomètrics.

Crater de campana amb una escena de banquet

Cumes

330-320 aC

Ceràmica de figures roges

Nàpols, Museo Archeologico Nazionale di Napoli

Font: Marina Salas Zamora

Aquesta ceràmica és un crater en forma de campana utilitzada per barrejar el vi i l’aigua que posteriorment se servia a la celebració. La imatge central és una escena de banquet que transcorre en un espai delimitat per dues columnes laterals i un cel ras que cobreix els simposians. De la paret en pengen una lira, tres pàteres o plats cerimonials que s’utilitzaven per oferir libacions als déus i una màscara de Dionís, déu tutelar del teatre i el vi. Tot fa suposar que aquest simposi estava reservat als iniciats als misteris dionisíacs o cultes orgiàstics a Dionís, unes cerimònies on es ballaven danses frenètiques pels boscos i es menjava carn crua, símbol de connexió amb el déu. Pintades d’un color més clar, s’hi distingeixen dues dones que acompanyen als participants vestits amb una corona al cap i reclinats en dos llits. La dona de l’extrem esquerra toca la flauta doble (αὐλός) davant d’un dels comensals que se la mira amb atenció, mentre la hetera del centre de l’escena acaricia el rostre d’un altre comensal i el tercer home, a la dreta, fixa la mirada cap el pedestal que es feia servir en el joc del κότταβος, disposat a llançar al platet les últimes gotes de vi que li queden a la copa. D’una dimensió més petita que la resta de figures, apareix per l’extrem dret de l’escena, un jove servent. Davant dels llits hi ha disposades les tauletes amb la vaixella i els dolços que acompanyen la beguda, mentre que el crater per mesclar vi i aigua està col·locat a terra.

Cratera àtica de columnes amb una escena de "komos"

Crater àtic de columnes amb una escena de komos (κῶμος)

Atribuït al Pintor d’Agrigent

470-460 aC

Ceràmica de figures roges

Font: Marina Salas Zamora

La següent imatge ens presenta de nou un crater. En aquest cas, l’escena representada és un komos (κῶμος), un seguici festiu que formaven els bevedors al final del simposi, acompanyats de música, en aquest cas, pel so d’una lira (λύρα) o barbitó (βάρβιτον) de set cordes, una flauta doble (αὐλός) i segurament cant. Vi, ball i música eren els tres elements bàsics del κῶμος, un tema popular en l’art grec i, en particular, en la pintura de vasos àtics. Entre els dos músics, un altre jove que balla amb alegria vesteix un himatió (ἱμάτιον) amb un bastó i un crater a les mans i una corona al cap. A l’extrem dret, un jove amb corona d’heura carrega una àmfora damunt l’espatlla. Les decoracions d’aquest vas són d’una precisió exacta i veiem com el pintor ha cuidat cada detall; al boc del crater, una banda amb punts negres i, seguidament, una decoració amb motius vegetals, així com al peu del vas.

Crater àtic de campana amb escena de komos (κῶμος)

Atribuïda al Pintor Kleophon

440-430 aC

Ceràmica de figures roges

Atenes, Museum of Cycladic

Aquest vas de ceràmica, un crater, ens mostra una escena de komos (κῶμος), un tema popular en l’art grec i, en particular, en la pintura àtica. En aquesta representació veiem un seguit de bevedors que formen un seguici festiu, segurament al final del simposi, acompanyats de la música d’una jove que toca una flauta doble. Els dos banquetants més joves, als extrems, es mouen amb agilitat, mentre que el tercer, més gran d’edat, sembla que necessiti un suport que troba a l’espatlla dreta de la dona que toca la flauta i al bastó que agafa amb la mà esquerra. Pel que fa a la decoració del crater, veiem una banda amb motius vegetals que ens recorden a fulles d’olivera a la part superior, i a la inferior, una decoració amb motius geomètrics.

En resum, ens trobem davant d’unes peces de qualitat excepcional que mostren alguns dels costums que els homes grecs seguien durant els simposis. Les escenes analitzades previament, reafirmen que la música era present en la societat de la Grècia antiga, i és que per al poble grec tenia un pes molt important, no només com a mitjà de distracció i entreteniment, com hem vist en les imatges anteriors, sinó també en l’educació dels ciutadans. Un art molt preciat i que fins i tot els romans, quan van conquerir la península grega, l’expandiren arreu dels seus dominis.

Concloc aquest article amb una reflexió personal que he fet a mida que analitzava les peces de ceràmica anteriors. El paper de la dona és clar en cadascuna de les escenes que hem anat veient; acompanyant els bevedors, ballant per als simposiastes, tocant música per alegrar la celebració…, però en cap moment hem vist una dona sense treballar, gaudint d’un banquet, conversant amb unes amigues, escoltant bona música… Per tant, ens trobem amb una mostra més de masclisme, que ha perdurat al llarg de tota la història i que és present en gairebé totes les civilitzacions i, fins i tot, en la societat moderna, que diu ser tant avançada, però que encara s’estranya quan un país és governat per una dona.

Siringa, la música de l'Antiga Grècia

Arxiu d'etiquetes: Grec

I.III La música en la religió

“MEDITERRANI – Del mite a la raó”