El matrimoni

Matrimoni romà, Paquius Proculus i la seva dona. Acuarela del S. I. Actualment es troba al museu de Campodimonte.

Matrimoni romà, Paquius Proculus i la seva dona. Acuarela del S. I. Actualment es troba al museu de Capodimonte.

El matrimoni a la romana

El matrimoni o iustae nuptiae és la unió entre un home i una dona en comunitat plena de vida i en comunicació del dret diví i humà.

A l’Antiga Roma era una de les principals institucions de la societat i tenia com a objectiu que la parella tingués fills perquè ells heretessin les propietats dels seus progenitors. Es feia en forma de pacte privat i no calia que fos de forma escrita, moltes vegades es feia de forma oral i l’únic que es necessitava eren els testimonis que acreditessin que aquest matrimoni s’havia contret. Quan es feia de forma escrita era perquè la dona aportava una dot al matrimoni.

A l’home se li deia maritus i a la dona mulier. Importava molt el fet de la convivència entre l’home i la dona i per això havia d’haver una intenció permanent i recíproca de tractar com a marit i dona anomenada affectio maritalis. Aquest element va tenir una importància vital: “no el concúbit, sinó el consentiment, constitueix les núpcies”, és a dir, el més important era saber conviure com a marit i mujer. L’affectio maritalis s’havia de fer notar davant la família i amics a partir d’una manifestació anomenada honor matrimonii. L’honor matrimonii era la conducta que havien de seguir els cònjuges en el matrimoni. Aquest juntament amb l’affectio maritalis eren imprescindibles per al seu reconeixement. 

Requisits

Hi havia un conjunt de requisits que havien de complir ambdues parts perquè es pogués celebrar el matrimoni de forma legal.

  • Conubium. El conubium era la capacitat jurídica matrimonial de la qual només gaudien els ciutadans romans, és a dir, els que tenien una posició social privilegiada. Els que pertanyien a una posició social baixa com els esclaus, els estrangers, els actors i els que es dedicaven al món de la prostitució tenien com a prohibició casar-se. El conubium no era permès entre pare i filla o entre mare i fill fins i tot si els fills eren adoptats, tampoc era lícit per als germans ni per a neboda i oncle , encara que això últim es va modificar pel Senat Romà perquè Claudi, emperador romà, es casés amb la seva neboda Agripina. Els patricis i plebeus tenien prohibit casar-se per la Llei de les XII Taules. Per tal motiu ambdues parts havien de tenir el dret de conubium per poder contraure matrimoni. L’any 445 a.C la Llei de les XII Taules va ser abolida per la Lex Canuleia i això va fer possible el matrimoni entre patricis i plebeus.

    Estatua de l'emperador Claudi. Actualment es troba al Museu del Vaticà

    Estatua de l’emperador Claudi. Actualment es troba al Museu del Vaticà.

  • Edat legal. Perquè el matrimoni es pogués contraure les dues parts de la parella havien d’estar a la pubertat, en els homes eren els catorze anys quan ja era púber i en les dones eren els dotze anys quan ja podia suportar l’home “viri potens“. Normalment els homes no es casaven passats els trenta anys i les dones per casar esperaven a estar entre els catorze i quinze anys i generalment l’home era major que la dona. Si la dona era més gran que l’home encara estava acceptat socialment tot i que no estava tan ben vist com el matrimoni de la forma anterior.
    Casar-se sense que les dones s’haguessin desenvolupat de forma completa físicament feien que aquestes tinguessin una mort prematura durant el part i quan això no succeïa hi havia compilacions associades com ara possibles malalties, la mort del fill al part i la impossibilitat de poder tenir més fills. Per això era molt important tenir l’edat necessaria ja que el principal objectiu del matrimoni era engendrar fills.
    Encara que ambdues parts havien d’estar en la pubertat o haver passat, els pares de les dues parts podien fer una promesa matrimonial per als seus fills quan aquests ja tenien set anys.

  • Consentiment. Al principi el pater familias decidia amb qui es casaven els seus fills sense l’opinió d’aquests.
    Més tard el consentiment en el matrimoni havia de ser seriós i no simulat, les dues parts, tant marit com muller, havien d’estar d’acord per tal de poder dur a terme el matrimoni.
    Per tant, per al matrimoni romà el consentiment és un element essencial, de caràcter permanent, que havia de estar present per començar i s’havia de mantenir durant tot el matrimoni.


Impediments

Hi havia una sèrie d’impediments i prohibicions que s’havien de complir per tal de que es pogués dur a terme el matrimoni de forma legal.

  • Impediments absoluts
    – Impubertat: No poden contreure matrimoni les persones que no han assolit la pubertat ja que el principal objectiu era procrear, és a dir, no poden contraure matrimoni els homes menors de 14 anys i les dones menors de 12 anys.
    – Castració: Per poder casar-se s’exigia estar dotat dels òrgans genitals reproductors encara no s’exigia ser fèrtil ja que es considerava capaç de copular l’estèril.
    – Monogàmia: El matrimoni romà és només entre dues persones, home i dona.
    – Una dona un cop s’ha quedat vídua ha de deixar passar un període de temps per poder tornar-se a casar perquè no hi hagi confusions de paternitat.
    – Els dements “mente captus” no podien contraure matrimoni ja que no tenen consciència dels actes.
  • Impediments relatius
    – Parentiu: No poden contreure matrimoni els ascendents i descendents, els cosins germans, oncle i neboda ni tia i nebot excepte el cas de l’emperador Claudi que va contraure matrimoni amb la seva neboda Agripina. Tampoc podien la madrastra vídua o divorciada amb el seu fillastre ni el padrastre vidu o divorciat amb la seva fillastra ni la sogra i el gendre ni el sogre i la nora. També es prohibeix entre adoptant i adoptat i entre l’adoptant i la dona del seu fill adoptiu.
    El matrimoni exigia que marit i dona provinguin de famílies diferents.

    Vestal, deessa protectora de la llar.

    Vestal, sacerdotessa consagrada a la deessa protectora de la llar Vesta.

    – Religió: Normalment no hi havia problemes amb què cada part fos de diferent religió i fins i tot moltes dones romanes es sentien atretes per l’adoració a Isis, deessa egípcia fecundadora de la naturalesa, de la maternitat i del naixement. Encara que hi havia alguns impediments religiosos com les Vestals, sacerdotesses consagrades a la deessa de la llar Vesta, que feien vots de castedat. Amb l’arribada del Cristianisme influeix en l’Imperi que els individus que fan vot de castedat per consagrar-se a Déu no es poguessin casar.
    – Posició social: S’impedia el matrimoni entre patricis i plebeus tot i que això es va eliminar en 445 aC quan es va dictar la Lex Canuleia.
    D’altra banda s’impedia el matrimoni entre lliberts, esclaus als quals se’ls havia alliberat i entre ingenus, persones lliures des de el moment en que van nèixer. No es podien casar entre dos lliberts, ni entre dos ingenus o un llibert i un ingenu.  Això, va ser derogat per les lleis Julia i Papia Popea de l’època de l’emperador August. I aquestes mateixes lleis també prohibeix el matrimoni entre ciutadans ingenus i dones adúlteres ja que persones amb una bona posició social no podien casar-se amb persones amb certes professions encara que això últim va ser abolit per Justinià, emperador de l’imperi romà, per poder casar-se amb Teodora, ja que ella procedia de Xipre, i d’aquí procedien la majoria de prostitutes.
    També es prohibia el matrimoni entre l’home que exercia càrrecs rellevants en l’administració civil o militar d’una província i la dona que pertanyia pel seu origen o domicili a la província on l’home exercia les seves funcions.
    – Rapte i adulteri: Es prohibia el matrimoni entre una persona casada i una persona adúlter o entre un raptor i una dona raptada a partir de la Llei Julia sobre l’adulteri de l’any 18 aC.
    – Tutela: Es prohibia el matrimoni d’acord a un senatus consultum dels temps de l’emperador Marc Aureli i de l’emperador Còmode, entre tutor i pupil·la.


Tipus de matrimoni

Hi havia dues formes matrimonials el cum manu i el sine manu.

La forma cum manu era una forma patriarcal de matrimoni ja que l’autoritat de la dona passava del mare al marit i on la dona no tenia dret sobre els seus béns i fins i tot moltes vegades sobre la seva pròpia vida. Al final de la República la forma cum manu va caure en desús i va donar lloc a la forma sine manu.

En el matrimoni sine manu la dona romania sota la tutela del seu pare o sota la d’un tutor legal en el cas que el pare morís i la dona disposava dels béns del seu pare i també de l’herència.

El matrimoni cum manu podia ser de tres formes:

  • Confarreatio: Era la forma practicada pels patricis més antiga de matrimoni en l’Antiga Roma. Pels Rex Sacrorum, els Flamen Dialis, els Flamen Martialis i els Flamen Quirinalis era la pràctica obligatòria amb la qual s’havien de casar tot seguint la tradició familiar de casar-se d’aquesta forma i per aquest motiu consideraven aquesta, la millor forma de matrimoni. A més en aquesta forma de matrimoni era en l’única on els sacerdots podien estar presents.
    En la cerimònia de la confarreatio dels nuvis estaven amb el cap cobert i asseguts en uns bancs coberts amb pell d’ovella oferta en un sacrifici l’un al costat de l’altre i es celebrava amb la presència de deu testimonis. Després d’això el nuvi feia una volta cap a la dreta al voltant de l’altar, prenia una mica de sal i una bola d’espelta (blat), el panis farreus i ho posava a les seves mans al costat de la de la seva futura dona i amb això el nuvi jurava estimar la seva dona de per vida. A més aquesta forma matrimonial no tenia possibilitat de divorci.
    En època de Gai, jurista romà del s. II, aquesta forma matrimonial gairebé havia desaparegut encara que sí la van seguir celebrant els membres de classe senatorial els qui la tenien com a obligació.
    Una de les parelles que es van casar d’aquesta forma van ser Octavi i Lívia.

  • Coemptio: Era una manera de matrimoni romà nascut amb posterioritat a la confarreatio. Era de tipus privat, no intervenien ni sacerdots ni magistrats. Possiblement va sorgir quan en el 445 aC es va permetre el matrimoni entre patricis i plebeus, cosa impensable temps enrere, amb la Llei Canuleia ja que es necessitava una manera de matrimoni que possibilités aquestes unions ja que la confarreatio només s’aplicava als patricis.
    Aquesta manera de matrimoni consistia a fingir una venda de la dona al marit a partir dels rituals de la venda de propietats, la mancipatio. Perquè això es pogués realitzar devien estar presents el pare de la núvia i en cas de no tenir pare “sui iuris” devia estar el seu tutor legal. A més per poder realitzar la mancipatio es necessitaven cinc testimonis, ciutadans en edat de pubertat i un altre que s’encarregués de sostenir la balança anomenada en aquella època libripens que servia per pesar una moneda de plata i una altra de bronze que era lliurat simbòlicament al pare de la núvia com a pagament per ella.
    Aquesta forma de matrimoni va caure molt ràpid en desús i ja gairebé no existia a principis de l’Imperi.

  • Usus: Era una manera de matrimoni romà que es portava a terme un cop la núvia portava més d’un any convivint amb el nuvi. L’esposa podia interrompre aquest tipus de matrimoni dormint durant tres nits seguides fora de casa i a això se li deia trinoctio.
    Aquesta forma de matrimoni la va abolir ràpidament l’emperador August.


Nuviatge

Normalment era la familía la que buscaven al candidat perfecte i també eren els encarregats de fer de mediadors entre ells fins al moment de la cerimònia.
Enni explica que els pares eren sovint qui escollia el marit de la seva filla, moltes vegades no importava com sigués, ja que el més important era que es casés amb l’edat adequada.

“Amb indigna injúria  m’afliges, oh pare! Perquè si creies que Cresfonte era dolent, per què em casaves amb ell? Però, si és home de bé, per què vols forçar a abandonar? Creia llavors que era bo, vaig errar, després el vaig conèixer, i havent conegut, m’aparto d’ell …”

Rhetorica ad Herennium, II, 24, 38

El nuviatge era una celebració que es duia a terme en una cerimònia anomenada sponsalia en la qual es reunien les dues famílies. En aquesta cerimònia el núvia oferia múltiples regals a la núvia com un anell de ferro en un principi i més tard un anell d’or, el qual era col·locat al dit anular de la mà esquerra a causa que tenien la creença que aquest dit es comunicava amb el cor a través d’un nervi. Més tard es signava el contracte nupcial a partir del qual s’establia la suma del dot i després d’això es duia a terme un banquet.

El matrimoni es celebrava entre el període de mesos i fins a dos anys després del nuviatge.


Elecció de la data

El matrimoni havia de realitzar en dates considerades favorables ja que tenia una gran importància per a la vida dels homes i de les dones en aquella època. El millor període era el que estava relacionat amb el solstici d’estiu, és a dir a mitjans de juny.
Els pitjors dies per casar-se eren entre el 13 i 21 de febrer, en què se celebrava el festival de Parentalia, també entre l’1 i el 15 de març, dies fixos de cada mes anomenats Kalendae, Nonae, Idus, i els dies en què s’obria la “porta al món” 24 d’agost, 5 d’octubre i 8 de novembre, en els que es creia que es podia comunicar amb el món dels morts.
El mes més desaconsellat per celebrar l’enllaç era el mes de maig ja que era quan es celebrava la Lemuria en honor als qui havien partit a l’altre món, és a dir, per les persones mortes.
Així ho va expressar Ovidi als Fastos on explica que les dones que es casen al mes de maig, reservat pels difunts, sovint no duraven gaire en el matrimoni:

“No va ser moment adequat de torxes ni per la vídua, ni per a la verge. La que es va casar, no va durar molt. També per aquesta causa, les perverses es casen al mes de maig..  diu el vulgo …”

Fastos, 487-490

Durant els dies en què hi havia festivals romans no era aconsellable celebrar el matrimoni ja que segurament els convidats preferirien anar a aquestes festes abans que a la cerimònia. Les dones vídues normalment decidien casar-se en aquestes dates ja que així la cerimònia passava mes desapercebuda perquè no estava molt ben vist.


Cerimònia

Matrimoni entre dos ciutadans romans amb la presència dels testimonis.  Actualment es troba al Museu de Capodimonte.

Matrimoni entre dos ciutadans romans amb la presència dels testimonis.
Actualment es troba al Museu de Capodimonte.

El dia anterior al del casament, la núvia dedicava les joguines que tenia de la infància i la bulla, amulet en forma de penjoll que se’ls col·locava als nens en el seu vuitè dia de vida per protegir-los dels mals d’ull, a Lares, déus de la llar. A més canviava la toga praetexta, una toga amb la vora de color porpra per la túnica recta, de color blanc i rígida que cobria fins als peus. A la cintura es col·locava el cingulum, cinturó lligat amb un nus especial per a aquesta ocasió anomenat nodus herculeus en honor a Hèrcules i que s’havia de deslligar en cas de divorci. El cabell el portava dividit amb sis trenes (sex crins) en forma de punta de llança i lligades amb una cinta de llana. El cap la portava coberta pel flammeum, un vel de color ataronjat i això era l’acte més important de la cerimònia anomenat nubere i sobre del vel portava una corona de marduix i de revetlla i les sabates els portava del mateix color que el vel.

L’endemà decoraven la casa de la núvia amb branques d’arbres, fulles i flors.
La núvia era assessorada per la pronuba, una matrona que simbolitzava l’esposa ideal la qual estava casada una única vegada i seguia vivint amb el seu marit. Un cop la núvia declarava l’expressió ubi tu Gaius, ego Gaia aquesta dona unia les mans dels nuvis, a aquest acte d’ajuntar les mans se li deia dextrarum iunctio. Una vegada que això s’ha fet, se celebrava a casa de la núvia el sopar nuptialis on es reunien les persones més properes, perllongant-se fins que arribava el capvespre.
Després es produïa una simulació de segrest anomenat deductio en què la núvia es refugiava en els braços de la seva mare i el nuvi feia com si la tragués acompanyat amb plors i clams teatrals. Amb el deductio es veu reflectit el rapte de les Sabines on les dones de la tribu dels sabins van ser segrestades pels romans ja que Ròmul considerava que havien molt poques dones a Roma.

El rapte de les sabines de Giambologna. Actualment es troba al Museu Loggia dei Lanzi de Florencia.

El rapte de les sabines de Giambologna. Actualment es troba a Loggia dei Lanzi de Florencia.

Després d’això començava el festeig, on la núvia es dirigia acompanyada de tres nens que no eren orfes, és a dir, que encara tenien els seus pares amb vida, dos d’aquests nens anaven un a cada costat i un altre davant d’ells amb una torxa encesa des que havien sortit de casa, cap a la casa del seu marit seguint un camí ple de torxes. Les torxes s’utilitzaven perquè per als romans era un signe de vitalitat, a més la núvia i els nens també portaven una filosa i un fus ja que el que la dona feia en major quantitat en la seva vida diària era filar.
Les persones que estaven presents en la cerimònia llançaven nous i cridaven Thalasse nom d’una deessa protectora del matrimoni, invocant el llit nupcial i recitaven versos. Una cosa comparable a un casament cristiana a dia d’avui on es llança arròs i pètals de roses i es crida “Visca els nuvis”.
Quan començava el festeig el nuvi es dirigia abans a casa per rebre la núvia quan ella arribés, portant el fus i la filosa, símbols de la seva nova activitat de mare de familia. Quan arribava, abans d’entrar a casa, ell li ofereix foc i aigua, considerats elements de la vida, i li pregunta el seu nom; ella li respon “ubi tu Gaius ego Gaia” i així ja ella entra com a senyora de la casa. Un cop això es realitzava s’untaven amb oli d’oliva i greix d’animal les portes de la casa i es decoraven amb cintes de llana. Després la núvia era conduïda dins la cambra nupcial pel seu marit i una altra part dels convidats fent que ningú ensopegués amb ella en entrar a l’habitació ja que per a ells això era un signe negatiu.

Cerimonia d'un matrimoni romà.

Cerimònia d’un matrimoni romà.

En aquest moment i no abans era quan mantenien relacions sexuals, ja que hi havia la possibilitat de que un dels membres, normalment era el nuvi, s’empenedís i no es volgués casar. Això ho va reflectir Sèneca en la seva obra Controuersiae:

“Qualsevol animal, qualsevol esclau, roba o útil de cuina, ho provem abans de comprar-lo; només a la dona no se la pot examinar perquè no disgusti al nuvi abans de portar-la a casa. Si té mal gust, si és ximple, deforme, o li fa olor l’alè, o té qualsevol altre defecte, només després del casament el vam arribar a conèixer…”

Controuersiae, II, 3, 2

L’endemà la dona es vestia amb una stola, un vestit de dona romà i que portava a sobre de la túnica i després es feia una ofrena a Lares i a Penats, déus protectors de la llar. Més tard se celebrava la spotia, un banquet amb els familiars més propers dels nuvis.
A més en la cerimònia romana no eren els convidats els que feien regals sinó els nuvis als familiars.


Divorci i viduïtat

El divorci és la separació legal dels cònjuges quan estan casats i els dóna la possibilitat de tornar-se a casar amb una altra persona. Al principi només era l’home el que decidia si volia divorciar o no, per fer-ho només havia de demanar a la seva dona davant d’un testimoni les claus de la casa on vivien i dir-li: tuas res habeto que correspon a l’actual “agafa les teves coses”, així la dona havia de marxar de la casa conjugal deixant als nens comú amb el pare. Al final de la República la dona va obtenir el dret de demanar el divorci al seu marit.
El matrimoni per confarreatio al principi no podia dissoldre per això es va inventar una cerimònia anomenada difarreatio per celebrar la separació marital.
El matrimoni per usus i per coemptio es dissolia amb la mancipatio.
Hi havia diferents divorcis segons la causa:

  • Divortium communi consensu: aquest tipus de divorci es duia a terme quan tots dos cònjuges estaven d’acord. Aquest tipus de matrimoni no estava molt ben vist per Justinià, emperador de l’Imperi romà, i per tant imposava sancions.

  • Divortium ex iusta causa: aquest tipus de divorci es duia a terme quan un dels cònjuges manifesta que l’altre a incomplert la llei. Era en cas d’adulteri, si el marit obligava la dona a prostituir-se, si havien amenaces, insults i injúries.

  • Divortium bona gratia: aquest tipus de divorci es duia a terme sense cap raó que no respectés la llei simplement, només causes que feia inútil el matrimoni com podia ser l’esterilitat, la impotència o la castedat.

  • Divortium sine causa: aquest tipus de divorci es duia a terme quan un dels cònjuges rebutjava l’altre sense cap causa. Quan realitzava aquest divorci es sancionava la persona que havia decidit divorciar-se.

Quan un home es quedava vidu podien casar-se immediatament sense haver d’esperar cap període de temps per tornar-se a casar, en canvi la dona havia d’esperar deu mesos fins poder-se casar de nou i quan va arribar August, emperador romà, aquest temps es va incrementar fins l’any.


Filiació

Família romana.

Família romana.

La filiació és la relació entre pares i fills. Aquesta relació podia ser legítima o no segons si aquests fills eren nascuts en el matrimoni d’ambdós. Els fills sempre havien d’obeir i respectar als pares.

La filiació legítima, era quan el fill havia nascut de les dues persones unides en matrimoni. Si naixia un fill i la dona estava casada, el marit sempre era el pare del fill, tret que haguessin proves del contrari. Si el marit negava que el nen no era seu, la dona havia de demostrar-ho amb l’actio de partu agnoscendo.
Els fills il·legítims, encara que no eren nascuts a la plenitud del matrimoni, és a dir, era fill per part de la dona o per part del marit, tenien dret a exigir als pares la prestació d’aliments en cas que ells no poguessin cobrir les seves necessitats i els pares també tenien el dret a demanar la prestació d’aliments als fills.
Hi havia persones que no creien en el matrimoni, però en canvi si que volien tenir fills, com és el cas de Quirinal:

“Quirinal no creu en l’obligació de casar-se, i encara que desitja tenir fills ha sabut dissoldre la dificultat. Fa treballar als seus serves i plena així la seva casa i els seus camps amb petits esclaus-cavallers. És un veritable paterfamilia.”

Marcial. Epigrama 85, Llibre I

Efectes del matrimoni sobre la dona

La situació de la dona dins del matrimoni varia segons si es troba sotmesa o no al poder marital.
Els efectes que podem trobar en qualsevol tipus de matrimoni són:

– Tant el marit com la dona havien de ser fidels, si es produeix la infidelitat es considera adulteri, justa causa de divorci, encara que en el cas de la dona és més greu ja que consideraven que hi havia cert perill d’introduir en la família “sang estranya”.
En el cas del marit, el deure de fidelitat és més un deure moral. Al principi el càstig per adulteri era un assumpte de família i amb la llei atribuïda per Ròmul, el marit i el pare tenien dret d’assassinar una dona que havia estat infidel.
Així ho va expressar Aule Gel·li en una de les seves obres:

“Si sorprenguesis a la teva dona en adulteri, pots matar impunement sense formar judici, però si et sorprengués a tu en qualsevol infidelitat conjugal, ella no gosarà, ni té dret a moure un dit contra           tu …”

Aule Geli, 10, 23 

Més tard els marits es conformaven amb el divorci però August, no ho va veure bé i va inserir la Lex julia de adulteris coercendis l’any 18 aC que considerava com a delicte l’adulteri de la dona i penava al marit que no denunciava aquesta conducta com un delicte de corrupció i feia que aquest o el pater familias castigués la dona adúltera en un termini de seixanta dies. Un cop passats aquests dies l’acció popular estava oberta a qualsevol perquè aquest fet no passés per alt. Moltes vegades es podia arribar fins i tot fins a la pena de mort. Justinià que no estava d’acord amb això ho va canviar per arrest de la dona en un monestir d’on podria sortir si aconseguia el perdó del marit un cop passats els dos anys.
Un exemple de dona adúltera va ser Júlia, filla de l’emperador August, la qual era coneguda per la gran quantitat d’amants i pels excessos sexuals. A aquesta, el seu pare la va desterrar enviant-la a l’Illa de Pandataria després de manar que matessin a Juli Antoni, un dels seus amants.
El marit és el que ha de defensar la dona amb l’actio iniuriarum  i més havia de ser responsable dels actes de la dona.
La dona tenia menys importància que l’home, ell era el que decidia per ella el que estava bé o el que estava malament.
“No vull una dona rica. Voleu saber per què? Perquè no vull ser emmanillat per la meva dona. Prisco, procura que la dona sigui inferior al marit; sense això no és possible que hi hagi igualtat entre els dos.”
Marcial: Epigrama 13, Llibre VII 

– Un dels cònjuges no poden exercir furt sobre l’altre. Si això succeeix la part afectada pot practicar durant el matrimoni la condictio sine causa on la persona a la qual se li havia furtat demanava la devolució de les seves pertinències i en el cas de que hagués estat la dona, l’actio rerum anotarum on l’home feia jurar a la dona que no havia robat així recuperar la possessió del que se li ha sostret.
El marit té el dret de reclamar que la comunitat conjugal de vida sigui respectada per tots i si una altra persona reté la dona pot demanar mitjançant el procés judicial del uxore exhibenda et ducenda “exigir que li sigui exhibida i després conduïda” el lliurament d’aquesta i també pot rebutjar qualsevol cosa que li reclami el pater famílias de la dona per aquest fet tot i que aquest tingués tot el dret sobre la dona. Més tard Antoní Pius, emperador romà, va permetre que el marit s’oposés a qualsevol reclam per part del pare de la dona.
– La dona viu a casa del seu marit.
– La dona assumeix els requisits socials del marit.

 

El matrimoni avui dia

La paraula matrimoni deriva del llatí maris (“mare”) i munium (“cura”).
Actualment, el matrimoni és una institució social amb la qual es crea un vincle conjugal entre els dos membres.  Aquesta unió estableix una sèrie de obligacions i drets que varien segons les lleis establertes a cada societat.

Tradicionalment la forma comú de matrimoni és entre un home i una dona i tenia com a objectiu formar una família, a diferència del matrimoni a l’antiga roma, el qual tenia com a finalitat engendrar fills. Tot i així, actualment es permeten, i estan ben vistes molts tipus de parelles; com ara: parelles que no estan casades amb fills, un fet que ni tan sols es pensava a antigament, ja que tenir fills fora del matrimoni es considerava adulteri, llevat de les dones que es quedaven vídues i tenien fills amb el difunt marit. Un altre tipus de parelles són aquelles que estan casades i no tenen fills, majoritàriament a causa de l’esterilitat d’una de les parts de la parella. Aquest fet no seria tolerable antigament ja que la fertilitat era una qualitat necessària per a una parella de l’antiguitat.

Igual que a l’antiga Roma hi havia més d’un tipus de matrimoni, el matrimoni cum manu i el matrimoni sine manu, actualment també existeixen tres varietats de matrimoni. Actualment el matrimoni pot ser religiós, civil o de conveniència.

  • Matrimoni religiós o canònic: És la unió entre un home i una dona davant d’un sacerdot amb la presència de dos testimonis. Aquest tipus de matrimoni té com a finalitat el bé dels conjugues i es vol aconseguir la generació i l’educació dels futurs fills.
    La inscripció al Registre civil la fa el rector per tal de facilitar-la. Normalment ho fa cinc dies després de la unió matrimonial encara que també es pot fer en qualsevol altre moment, fins i tot, després de la mort dels conjugues.
    Segons l’Església catòlica, la causa de la unió entre un home i una dona no és només cultural, sinó que és un fet que procedeix de la naturalesa humana seguint la idea de que Déu va crear a l’home i a la dona. Per tant, aquest tipus de matrimoni serà una institució en la que la parella principalment s’ha d’estimar, a diferència del matrimoni romà, en que l’afectivitat ocupava una segona posició. Tot i així, aquest matrimoni està d’acord amb l’oposició de l’adulteri igual que en el matrimoni romà.
    Els tipus de matrimonis catòlics més coneguts són el catòlic, el jueu i evangèlic.
  • Matrimoni civil o acatòlic: És la unió entre un home i una dona davant les autoritats civils, i no davant les religioses, al contrari que el matrimoni religiós. Les dues parts de la parella tenen els mateixos drets i deures, estaran obligats a viure junts, s’hauran de guardar fidelitat així com socórrer-se mútuament.
  • Matrimoni de conveniència: És la unió fraudulenta entre un home i una dona que es produeix normalment per tal d’obtenir beneficis jurídics, econòmics o socials, sense que existeixi cap sentiment entre els membres de la parella igual que en el matrimoni romà on no importaven els sentiments dels conjugues.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *