Homosexualitat i bisexualitat

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=YWYXnbZFVCc[/youtube]

Copa Warren amb un relleu el qual representa un jove sent penetrat per un home de major edat.

Copa Warren amb un relleu el qual representa un jove sent penetrat per un home de major edat

Els romans no diferenciaven entre homosexuals, heterosexuals i bisexuals segons la persona a la que s’estimava o simplement amb la que es tenia relacions sexuals i això es deu a la manera que tenien d’entendre el sexe en aquella època.

A l’inici de la República, a Roma, les relacions de tipus homosexual entre homes lliures eren penades amb la mort per la Llei Scantinia. Pel que sembla, aquesta llei estava en contra de la pederàstia considerada una pràctica degenerada que provenia dels grecs. Les lleis només prohibien les relacions homosexuals entre els ciutadans romans encara que aquest tipus de relacions tampoc estaven molt ben vistes per la resta de la societat.


La bisexualitat

A l’antiga Roma majoritàriament els homes tenien un comportament bisexual, des del punt de vista del sexe, mantenint relacions sexuals, i de vegades d’afecte, tant amb homes com amb dones.

En l’època romana el pater familias, que era el que més poder tenia dins d’una família gràcies a la pàtria potestat de la que disposava, a part de la seva dona també podia tenir un esclau de sexe masculí amb el qual satisfeia les seves necessitats sexuals.

D’emperadors romans ens han arribat escrits que mostren que mantenien relacions sexuals tant amb dones com amb homes.

Calígula, tercer emperador romà, es va casar quatre vegades amb diferents dones i a més per satisfer-se mantenia relacions sexuals amb la seva germana, encara que també alguna vegada va mantenir relacions sexuals amb homes com quan va violar al nuvi i a la núvia en un casament al qual havia estat convidat.

L’emperador Neró va fer castrar un noi, el va vestir de dona i es va casar amb ell.

L’emperador Adrià es va arribar d’un jove anomenat Antínous.

L'emperador Adrià junt al seu jove amant Antínous.

L’emperador Adrià junt al seu jove amant Antínous

La vida en parella en aquella època no estava basada en la fidelitat mútua, normalment era l’home qui tenia relacions extramatrimonials la qual cosa estava permesa, però si era la dona la que era infidel al seu marit es considerava adulteri i fins i tot es podia penar amb la mort. A partir de l’Imperi, amb el canvi en el paper de les dones, la bisexualitat es va acceptar i l’adulteri era una cosa normal.


L’homosexualitat masculina

Escena mitològica d'Eros i Silè.

Escena mitològica d’Eros i Silè

A la Roma antiga el terme “homosexual” no existia tal com el coneixem a dia d’avui. El
sexe amb altres homes estava ben vist, sempre que un fos la part activa ja que per a ells, ser la part activa volia dir que es tenia el poder a més de ser la part dominant i la que posseïa millor estatus, mentre que la part submisa el perdia, perquè els romans més de mantenir relacions sexuals amb dones també ho feien amb homes. En l’àmbit de les relacions sexuals ningú discutia als homes, l’únic que podia posar algun fre davant les ganes carnals era la societat, ja que molts cops la societat era la que qualificava els actes segons si estaven ben vistos o mal vistos.

A El Corc de Plaute un dels personatges afirma:

“Ningú pot prohibir comprar el que s’ofereix en públic, si es té diners per comprar-ho…  A condició que no toquis a una dona casada, ni a una vídua ni a una verge ni a un noi lliure per naixement, estima a qui vulguis “.

 Això resumeix el pensament d’un home davant el sexe. Encara que no es refereixen a la vida conjugal al costat d’una dona ja que sempre es podia mantenir relacions sexuals amb qui es volgués excepte amb els esmentats a més, no importava si es pagava per obtenir plaer o no. Sèneca també accepta les relacions homosexuals:

“És un crim en un home lliure per naixement, per a un esclau constitueix el deure més absolut, en un llibert és un deure moral envers el seu patró”.

Encara que no sempre es veïa de la mateixa segons l’actitud del subjecte i el seu estatus social ja que no és el mateix ser el subjecte passiu de ser la part activa. En ser descoberta la part passiva de la relació homosexual, el protagonista considerat impudicus s’exposava a la burla per part del poble com el cas que compta Catul en el seu poema 15 en què un ciutadà per ser descobert, el poble li va introduir pel recte llisses i raves.

“M’encomano a tu, jo i els meus amors,
Aureli, i et demano un favor lleu:
que, si alguna vegada has desitjat
mantenir quelcom cast i del tot digne,
em guardis aquest noi honestament.
No dic pas de la gent -res ja no temo
d’aquests que pels carrers, d’ací i d’allà,
traspassen ocupats dels seus afers-
És de tu, que tinc por. I del teu penis
acarnissat a nois bons o dolents.
Tu fica’l on et plagui, com et plagui
i tant sovint com vulguis, però lluny.
Sols exceptuo aquest. No és gaire, crec.
Però si el mal instint i fúria boja
et llencen, miserable, a tan gran crim
que a traïció ferissis el meu cor,
pobre de tu aleshores, i mal hages!
Eixarracant de cames, per la porta
oberta, t’hi entraran raves i mújols.”

Per als grecs la pederàstia era una simple relació entre un adolescent efeb ja dins de la pubertat, no entre un nen tal com l’entenem a dia d’avui, i un home adult. Això va aparèixer com una tradició educativa i de formació moral ja que tothom ho feia i ningú no jutgava fins que va ser considerada com una cosa essencial en la seva cultura. Però estava en contra de les relacions homosexuals entre ciutadans lliures, ja que un ciutadà sempre ha de ser la part activa.

Antiga Grècia. Relació entre un efeb i un home de major edat.

Antiga Grècia. Relació entre un efeb i un home de major edat

Les costums homosexuals dels antics grecs van ser acceptades per la societat romana a la fi de la República i principis de l’Imperi encara que d’una forma bastant diferent a com era l’homosexualitat a Grècia. A Roma, el pater famílias és el que de forma més usual té relacions amb homes del mateix sexe i sobretot amb esclaus. Aquest tipus de relacions eren considerades legítimes fins i tot quan l’esclau no estava d’acord. A vegades s’utilitzava el terme catamita, que feïa referència a un jove homosexual que cumplia la funció pasiva i la qual prové del llatí catamitus, per insultar o ridiculitzar els joves esclaus que mantenien aquest tipus de relació amb els seus amos.
En arribar l’Imperi la pederàstia perd el paper que havia tingut a la Grècia antiga i apareix com una forma de satisfacció sexual.
Suetoni i Tàcit van deixar constància que hi havia certa quantitat de matrimonis entre homes com el cas de l’emperador Neró, que va ser el primer emperador romà que es va casar amb una persona del seu mateix sexe. Tot i això, també s’ha trobat que dels dotze primers emperadors, l’únic que no ha mantingut cap relació amb un altre home va ser Claudi i aquest fet va ser criticat per Suetoni a la seva obra “Les vides dels dotze Cèsars”.

Virgili o Ovidi ens parlen sobre les relacions homosexuals.

Virgili mostra la visió que ell tenia sobre les relacions masoquistes dels homosexuals:

El pastor Cordión ardía en vehemente amor por el
hermoso mancebo Alexis, ni delicias de su dueño,

ni aun esperanzas conseguía. A menudo, caminaba
solitario bajo las tupidas hayas lanzando al viento,
desde las elevadas cumbres y florestas, rústicos y
plañideros aires. 
¡Oh cruel Alexis! ¿Por qué desdeñas mis canciones?
¡No tienes piedad de mí! ¿Así me dejas
morir? Ésta es la hora en que los mismos rebaños
buscan la fresca sombra, en que el verde lagarto se
oculta bajo los breñales, en que Testilis maja los ajos
y sérpol y las olorosas yerbas, para calmar el ardor
de los cansados segadores, sofocados por el
sol abrasador; y yo por seguir las huellas de
tus pasos, desafio los ardores del mediodía,
mezclando mi voz solamente entre los arbustos con
la cigarra cantora.
¡Ay! ¡Más me hubiera valido sufrir los orgullosos
y tristes desvíos de Amarilis ! ¡Más, haber
preferido a Menalco, a pesar de su moreno tinte, y
olvidar tu blanco color! ¡Oh hermoso mancebo! No
fíes demasiado en tus rozagantes y frescos colores;
también se deja perder la blanca alheña y se aprovechan
los oscuros jacintos.
Me desprecias , Alexis, y ni siquiera pretendes
saber quién soy.”

Virgili, Ègloga II

Ovidi al llibre X de les Metamorfosis intenta demostrar que la homosexualitat va ser inventada per Orfeu i així elevar la dignitat de l’home en el lliure joc i desvincular-ho amb el utilitari. Aquesta és la manera com expressa Ovidi allò que defensa:

“Ule etiam Thracum populis fuit auctor amorem
in teneros transferre mares citraque iuuentam
aetatis breue uer et primos carpere flores”

“Va ser Orfeu també el que va induir als pobles de Tràcia a traslladar als homes tendres l’amor, i a gaudir de l’efímera primavera de la vida d’aquests, abans de que arribi a la joventut, agafant la seva primera floració”

Ovidi, en canvi, també a les seves Metamorfosis,va afirmar:

“Odio els acoblaments que no donen plaer a les dues parts”

D’altra banda Marcial defensa les relacions pederastes d’acord amb l’amor que l’home pot tenir cap al efeb i en contra de l’ús sexual que havia en aquestes relacions.

També cal destacar l’emperador Heliogàbal que va ser un escàndol per a la societat quan es va casar públicament vestit de dona mostrant així el paper passiu de la relació.


La homosexualitat femenina

Les primeres figures de l’homosexualitat femenina les hem trobat a l’antiga Grècia. Trobem la figura de Safo, poetessa grega originària de l’illa de Lesbos, la qual representa un dels principals icones lèsbiques de la història ja que durant la seva època va escriure poemes on expressava certa atracció sexual per persones del seu mateix sexe, tot i que cal dir que en alguns escrits també parla de relacions amb homes.

Bust de Safo.

Bust de Safo

La importància de l’obra i dels assumptes personals de Safo han estat tan grans que va sorgir el terme safisme com a sinònim de lesbianisme des de l’època victoriana.
Una de les obres més destacades de Safo és Oda a Afrodita on podem veure el seu interès per les dones.

Per exemple aquest fragment:

“A qui he de persuadir aquesta vegada a subjectar-se al teu afecte? – Pregunta Afrodita a la poetessa, que li implora ajuda en les seves penes amorosa -, Safo, qui  t’agreuja?. Perquè si et defuig, aviat et perseguirà, i si no accepta regals, els donarà, i si no t’estima, aviat t’estimarà, encara que no vulgui ella. “

La societat romana estava en contra que la dona exercís qualsevol paper a més del d’esposa i mare i per tal motiu les relacions sexuals entre dones havien d’existir en secret.

Hi ha moltes referències a la gran quantitat de possibles relacions homosexuals entre dones en aquesta època. Ovidi, poeta romà, va arribar a negar la possibilitat que aquest tipus de relacions existís a Les metamorfosis. I també Marcial, el qual ha mantingut diverses relacions amb homes del seu mateix sexe, manté una posició negativa davant l’amor lèsbic. Encara que a partir de diversos escrits entre tants, el d’una dona anomenada Sarapias amb el propòsit de guanyar el cor d’una altra dona anomenada Herais, ha portat a suposar que possiblement a l’antiga Grècia aquest tipus de relacions no estaven tan mal vistes.

S’han trobat diversos escrits sobre l’homosexualitat femenina a l’antiga Roma, com per exemple un escrit d’Horaci  en què diu:

 “Algunes dones tenen per naturalesa el monstruós desig de copular amb dones, crim que també s’hi li imputa a Safo. “

Horaci, Èpodes V, 41-42

Segons el Manual de l’erotologia clàssica de F.K. Forberg, les relacions homosexuals entre dones només poden donar-se sota la forma de tribadismo. Aquest terme, s’aplicava sobretot a la frotació de vulva contra vulva i clítoris contra clítoris.

En el coit lèsbic també s’usaven instruments fàl·lics com ara els fal·lus artificials i objectes similars als penis que es lliguen a la cintura que podem trobar encara avui dia.

Fal·lus romà.

Fal·lus romà

 

L’homosexualitat i la bisexualitat avui dia

L’homosexualitat s’ha anat adaptant a cada època, per tant, no ha tingut un tractament regular. Des de l’antiga Grècia, passant per Roma, que van ser els primers llocs en els quals tenim constància de que va existir tant l’homosexualitat com la bisexualitat, fins al dia d’avui, ha patit grans canvis.

Els romans han deixat una gran empremta del que era la seva cultura, els seus costums i la seva concepció davant el sexe. L’homosexualitat i la bisexualitat per a ells no eren conceptes que es coneguessin, per tant, els termes actuals de gais i lesbianes eren totalment desconeguts. Per a la societat romana l’única importància que hi havia davant l’homosexualitat o la bisexualitat era l’estatus de la persona. Per tant, només els ciutadans romans podien ser l’element actiu i les persones de classe baixa havien de ser l’element passiu. Per als romans ser l’element passiu era un deshonor i, per tant, era un fet que estava totalment criticat. Actualment, ser l’element actiu o passiu no té importància, ja que igual que en les relacions que tenen els heterosexuals es buscar l’amor, l’afecte o simplement el plaer i el goig.

Després de l’època romana on no es considerava a la persona homosexual o bisexual, amb l’arribada del cristianisme la unió havia de ser entre un home i una dona per tal de poder engendrar fills, per aquest motiu tant l’homosexualitat i la bisexualitat van estar prohibides, i fins i tot, si es descobria a una persona amb aquesta tendència sexual podia ser assassinada o cremada en una foguera. Amb el pas del temps, amb l’arribada de la Il·lustració, la societat va anar evolucionant, però amb la Guerra Civil i la dictadura de Franco, aquesta evolució va ser interrompuda. A partir d’aquí, l’evolució va seguir avançant, però l’homofòbia era i a dia d’avui també és un fet evident.

La paraula homofòbia etimològicament vol dir “odi als homosexuals” ja que deriva del grec ὁμός (“igual”) i φοβος (“odi”) més el sufix –ia (acció). Aquest terme no existia a l’antiga Roma i va ser utilitzat per primer cop a l’any 1966 per un psicoterapeuta, escriptor i activista anomenat George Weinberg, un terme que va utilitzar al seu llibre Society and the Healthing Homosexual que va publicar a l’any 1972. Per tant, es pot afirmar que l’homofòbia és el pànic, la temença i el refús irracional a l’homosexualitat. Això varia segons cada context, és a dir, és un fenomen cultural i pot donar lloc a l’agressió física i/o verbal.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *