Símbols sexuals

A l’antiga Roma hi havia una sèrie d’objectes, amulets i fins i tot déus, que els romans interpretaven com a símbols sexuals.

amulets_falics_baetulo_empuriesEl fal·lus representava i simbolitzava les misterioses forces creadores i fecundadores de l’univers. D’aquí que els antics consideressin la imatge del fal·lus com un signe religiós que protegia la vida contra les forces que poguessin amenaçar-la. D’aquí ve també tant la representació del signe fàl·lic fet amb els dits (és a dir, extendre el dit del mig o cor, i els altres quatre recollits, exactament igual com ho fem actualment), i es creiés que era un poderós amulet contra les enfermetats, les malediccions, l’envidia, el mal d’ull, etc… sense que el fal·lus tingués altres connotacions de tipus eròtic u obscé.

El seu efecte antimal·lèfic s’obtenia perquè la seva imatge, al igual que la vulva
femenina, trencava l’equilibri anímic de l’enemic. Ara bé, com el simple gest amb el dit, oferia únicament una protecció momentania, els antics romans portaven sempre els amulets de forma fàl·lica, per tal de que el seu poder anés sempre amb ells. Ho portaven en forma de collars, d’anells, de joies… I també hi havia multitud d’objectes com làmpades, vaixelles o les potes de les taules, per protegir també les llars.

Fal·lus a la muralla d'Empúries

Fal·lus a la muralla d’Empúries

 

I no només això, es trobaven fal·lus pintats i escolpits en les parets, murs i portes de les cases i també a les muralles, junt a la porta d’entrada a les ciutats. Com per exemple a Empúries.

 

En aquest context del culte fàl·lic tenim que situar al déu Príap i el seu culte a Roma, com a déu protector i fecundador a la vegada d’horts i jardins, capaç de desviar el mal d’ull i anul·lar els maleficis dels envidiosos que tractessin de robar o perjudicar les collites.

 

Sexualitat divina

L’antropomorfisme dels déus romans, com la dels grecs, és el tret més característic de la mitologia clàssica: els déus es representen amb aparença humana, i d’aquesta manera es poden fer servir com a model i justificació de determinats comportaments. L’àmbit sexual no serà una excepció i les històries divines, com les humanes, estaran plenes d’aventures amoroses, estratègies de seducció, passions, transgressions, enganys i desenganys.

Júpiter, déu màxim del panteó romà, serà un dels exemples més clars dels efectes del desig; el culte a Venus, model de bellesa, buscarà l’amor i la fertilitat, però també celebrarà el plaer sexual; el seu fill Cupido serà qui decidirà els enamoraments, sempre al marge de la raó; Hermafrodit, també nascut de Venus, reunirà els atributs sexuals masculins i femenins en un sol cos; Príap, amb el seu fal·lus gegants, simbolitzarà la fertilitat de la naturalesa; i Bacus, aportarà l’embriaguesa que obrirà la porta als plaers desenfrenats del seu seguici.

 

Júpiter. Actualment es troba al Museu del Louvre

Júpiter. Actualment es troba al Museu del Louvre

  • JÚPITER

Tot i que casat amb Juno, sovint s’enamorava d’altres i en molts casos canviava de forma per satisfer les seves passions: es va transformar en pluja d’or per aconseguir Dànae, en cigne per Leda, en brau per Europa…

 

“La Meònia dibuixa Europa enganyada per la imatge d’un brau: creuries que és veritat el brau, que les mars son veritat. Ella mateixa sembla mirar les terres que ha deixat i cridar les seves companyes i témer el contacte de l’aigua que l’assalta i encongir les tímides plantes. Representà així mateix Astèrie, retinguda per una àguila que l’estreny, representà Leda, jaient sota les ales de cigne; afegí com, amagat sota la imatge d’un sàtir, Júpiter ompli la bella Nicteida d’un doble fruit; com va ésser Amfitrió quan et va prendre a tu Tiríntia; Auri quan enganyà Dànae, i amb focs l’Asòpida, pastor per a Mnemòsine, serp virolada per a Deoida”

Ovidi

També es transformarà en àliga per segrestar el jove heroi troià Ganimedes, de qui s’havia enamorat, i a qui es presentava supeditat al déu, com un servent. Aquest episodi justificava les relacions que els homes heterosexuals, i fins i tot casats, mantenien habitualment amb esclaus més joves. Marcial fa aquesta comparació i, a més, amb ironia esmentà la mà, en el doble sentit de servir i donar plaer:

“La flota dels teus esclaus podria rivalitzar amb el minyó troià favorit de Júpiter; a mi, la meva sola mà em serveix de Ganimedes.”

Venus

Venus

  • VENUS

Deessa de la bellesa, l’amor i la fertilitat, ella i Fortuna intervenien en el ritual que precedia el lliurament de la núvia al nuvi en la celebració del matrimoni:

“No dubteu a prendre cascall mòlt amb llet de color de neu i amb mel pura espremuda de les bresques: tan bon punt fou duta al seu amorós espòs, Venus en begué; des d’aquell moment esdevingué la seva muller. Propicieu-vos-la amb molts suplicants: per ella hom conserva la bellesa, les virtuts i la bona reputació “

Ovidi

 Venus tenia un altre vessant, introduït a Roma més tard, que la identificava amb la passió i el plaer i, de fet, el seu nom és igual que la paraula que en llatí identifica el desig i l’amor sexual.

“Celebreu, noies públiques, la divinitat de Venus: Venus afavoreix els guanys de les qui es posen a l’encant “

Ovidi

 Venus, segons algunes fonts, va ser esposa de Vulcà, déu del foc i dels metalls. Sovint infidel, va tenir amor amb Mercuri, missatger dels déus, i amb Mart, déu de la guerra:

“tu (Venus) únicament pots donar alegria als mortals amb una pau tranquil·la, ja que Mart, potent en les armes, és qui regeix els ferotges treballs de la guerra, i ell molt sovint s’abandona al teu poder, vençut per eterna ferida d’amor.”

Lucreci

Venus va quedar captivada pel bell heroi Adonis:

“Captivada per la bellesa d’un home ja no es recorda de Citera, ja no freqüenta Pafos cenyida de l’abisme marí ni la peixosa Gnidos ni Amatunt, fecunda en metalls. Tampoc no s’acosta al cel: al cel prefereix Adonis. A ell segueix, d’ell es fa companya; avesada sempre a reposar a l’ombra i amb l’agençament augmentar la seva bellesa, pels cims, pels boscos, per les garrigues pedregoses va errant, trossada la roba fins al genoll com Diana.”

Ovidi

També va ajudar a Paris per tal que segrestés a Hèlena.

  • CUPIDO

És el déu del desig i de l’amor. Fill de Venus i de Mart en les versions més esteses, es representa amb un arc i un carcaix, amb fletxes que provoquen o fan fugir l’enamorament:

 

Cupido

Cupido

“(…) i esquinçant l’aire amb el batec ple de sagetes dos trets d’efecte divers: l’un fa fugir és esmussat i té plom sota la canya. Aquest el déu va clavar en la nimfa Peneida, i amb l’altre va ferir Apol·lo, travessant-lo fins al moll dels ossos”

Ovidi

Conscient del seu poder, Cupido va dir a Febus:

“ Travessi el teu arc tota cosa, Febus, però el meu a tu, i tant com a totes les bèsties plegades són menys que el déu, tant més petita és la teva glòria que la meva”

Ovidi

 Del seu nom deriva la paraula llatina cupiditas, que significa desig, i el seu poder era tan gran que ni tan sols els altres déus se’n podien escapar:

“Tanta és la força del desig, que Apol·lo, déu de la poesia i de la veritat revelada en els oracles, és víctima de la força de Cupido.”

Ovidi

Serà ell, també, qui provocarà que la seva mare, Venus, s’enamori d’Adonis:

“perquè, mentre el déu infant que portar el buirac fa besos a la mare, sense saber-ho li tocà el pit amb una sageta que sobresortia; ferida, la deessa aparta amb la mà el seu fill; però era la ferida més profunda que no semblava i ella mateixa de moment s’hi enganyà”.

Hermafrodit

Hermafrodit

  • HERMAFRODIT

Segons la tradició, era fill de Mercuri i Venus, Hermes i Afrodita en la mitologia grega, dels quals procedeix el nom:

“L’infant nascut de Mercuri i de la deessa de Citere (Venus) fou nodrit per les Nàiades dins les esplugues de l’ida; el seu rostre era tal que s’hi podien reconèixer el pare i la mare; el nom, també l’havia pres d’ell”

Ovidi

En un principi era una figura masculina, però després va quedar fixat com un ésser androgin, amb el cap, el cos i el pit d’una dona, i els òrgans sexuals d’un home. Aquesta transformació va ser el resultat de la seva fusió amb la nimfa Sàlmacis, després que aquesta insistís a seduir-lo:

“Ella l’estreny, i mentre se li aferrava, arrapant-se-lii amb tot el cos:“ Pots lluitar, cruel,” digué “però no fugiràs; així, oh déus, manéssiu que vingués un dia que ell no sigui separat de mi ni jo d’ell!” Aquests vots van guanyar-se els déus; perquè es junyeixen dels dos i prenen un mateix aspecte, com quan algú aplega dues branques sota l’escorça i veu que s’ajunten en créixer i s’enforteixen alhora; així els membres s’uniren en l’abraçada persistent, ja no són dos sinó forma doble, de manera que no poden ésser dits dona ni minyó, i no semblen ni l’un ni l’altre i són tots dos alhora”.

Ovidi

  • PRÍAP

Príap

Príap

És la més representada de les divinitats amb el fal·lus erecte del món romà. Inicialment déu dels jardins, es vincula amb la fecunditat i la potència generadora, identificada per la moral antiga amb el fal·lus, que només amb el temps es va associar, també, amb la noció de plaer. Així, la gran quantitat d’amulets i representacions de fal·lus erectes s’expliquen com a símbols de fertilitat i per allunyar els mals esperits o protegir del mal d’ull.

A partir del segle II aC la imatge de Príap es torna una figura burlesca, un canvi que es manifesta en els Priapea, la col·lecció de petit poemes dedicats al déu. En alguns, ell mateix pren la paraula i amenaça amb vexacions sexuals els intrusos i lladres dels jardins:

“Et donaré pel cul, lladre, la primera vegada, i si fossis enxampat, tu mateix, una segona vegada, et donaré per la boca, però si per tercera vegada intentessis robar, perquè els dos càstigs pateixis et donaré pel cul i per la boca.”

“No penseu que el que dic és una broma o un joc, a tot aquell que faci pres, li donaré per la boca repetides vegades.”

“Si a robar vinguessin una dona, un home, i un noi, que aquella presenti el cony, que aquell presenti la boca, i aquest les natges.”

En altres, els poemes estan dedicats a la divinitat i tenen un caràcter votiu, però sempre amb un llenguatge procaç:

“Et demanaràs perquè, en agraïment, he pintat el membre que ens procrea en el quadre votiu.”

“Estant el meu penis malalt i desconfiat, pobre de mi, de la mà del cirurgià, em feia por confiar en la curació de la meva polla a déus com Febus i el fill de Febus, massa alts i verdaders. Aleshores vaig dir a aquest: “ajuda, Príap, la part del meu cos de la qual, pare, en sembles part. Si se salva sense amputació, en exvot t’ofrenaré una polla pintada exactament igual i del mateix color que la que tu has curat.” El déu ho va prometre, va moure el fal·lus en senyal d’aprovació i va complir la meva pregaria.”

Altres símbols que van destacar van ser els sàtirs, que eren éssers masculins els quals estan relacionats amb el desig sexual i estaven associats amb les nimfes, a les quals perseguien i raptaven amb la intenció de violar-les, i els faunes.

Sàtir

Sàtir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *