a) Descripció de la malaltia “encefalitis letàrgica” Cerqueu informació de la història real d’aquesta malaltia, què la causa, quins símptomes presenta, a quanta gent va afectar (o afecta), si hi ha tractament, si té cura, etc.)
L’encefalitis letàrgica és una forma atípica d’encefalitis que va causar una epidèmia entre 1917 i 1928 amb milions de morts a tot el món. Els que van sobreviure van quedar en un estat de semi-inconsciència del que alguns van sortir a la fi dels anys seixanta per el tractament d’Oliver Sacks amb la droga L-DOPA que s’usa per a la malaltia de Parkinson, però la millorança va durar poc temps, com es descriu en la pel·lícula vista a classe, “Despertar”.
Símptomes:
L’encefalitis letàrgica es caracteritza per alta febre, mal de cap i de coll, visió doble, respostes físiques i mentals retardades, inversió del somni, catatonia i fatiga. En casos aguts, els pacients poden entrar en un estat comatós (mutisme i akinesia).
Els pacients poden també experimentar:
- Moviments oculars anormals
- Parkinsonisme
- Debilitat en la part superior del cos
- Dolor muscular
- Tremolors
- Rigidesa de coll,
- Canvis conductuals inclosa la psicosi.
Causa:
Es desconeix amb certesa la causa de la encefalits letàrgica. Investigacions realitzades en 2004 suggereixen que la malaltia es deu a una reacció autoimmune. Una resposta absolutament desproporcionada del nostre organisme contra una malaltia, que causa molt més mal que la malaltia en si. Segons investigacions britàniques, la culpable podria ser una mutació d’un bacteri del gènere estreptococ. Mentre la variant comuna només produiria lleus molèsties de gola, la mutada provoca una resposta equivocada del sistema immunitari de l’afectat atacant seriosament al sistema nerviós.
Entre 1917 i 1928, prop d’un milió de persones van morir per una malaltia desconeguda que afectava al cervell. Moltes més van haver de ser ingressades en patir una paràlisi generalitzada que els deixava sense parla i sense moviment. No hi havia ni una sola pista sobre causes o possibles solucions.
Poc després, de forma igualment misteriosa, la malaltia va desaparèixer excepte per alguns casos aïllats que sorgeixen puntualment.
Tractament:
En els estudis inicials de la malaltia el tractament se centra en l’estabilització del pacient, que pot presentar gran dificultat. En la fase inicial els esteroides poden produir millorança en alguns pacients, en altres però la malaltia avança progressivament amb evident dany cerebral semblants a la malaltia de Parkinson. El tractament en la fase avançada és simptomàtic. Levodopa i altres drogues anti-parkinson produeixen sovint respostes dramàtiques. Un gran nombre de pacients tractats en els anys 60 amb L-DOPA van tenir una millora de breu durada.
La prescripció de la droga Zolpidem, usualment utilitzada com una píndola per dormir, ha estat reportada com un tractament satisfactori de l’encefalitis letàrgica.
b) Què és la L-Dopamina. Qui la va descobrir (o inventar). Per a quins tractaments serveix.
La L-Dopamina és una droga psicoactiva que es troba en diferents herbes i aliments.
Aquesta se sintetitzada a partir dels següents aminoàcids essencials: L-fenilalanina, L-tirosina a nivell de cervell i del cos dels mamífers.
És el precursor de diferents neurotransmissors tals com la dopamina, noradrenalina i adrenalina, conegudes totes elles, com a catecolamines.
A més del seu paper essencial com a precursor biològic, també és utilitzada en el tractament clínic de malalties com el Parkinson o la distonia que respon a dopamina (DRD) dopamine-responsive dystonia.
El guanyador del premi nobel del 2000, un científic suec anomenat Arvid Carlsson va demostrar per primera vegada el 1950 que l’administració de levodopa en animals amb símptomes de parkinson reduïa la intensitat d’aquests.
Aquest tractament es va estendre posteriorment a la intoxicació per manganès i parkinsonisme i més tard per George Cotzias i els seus col·laboradors,[9] qui van augmentar la dosis considerablement.
El neuròleg Oliver Sacks descriu aquest tractament recomanat per a humans amb encefalitis letàrgica en el seu llibre Despertars (hi ha una pel·lícula basada en aquest llibre)
L’any 2001, el premi Nobel de Química va estar també relacionat amb la L-dopa. El comitè Nobel va atorgar una quarta part del premi a William S. Knowles pel seu treball sobre reaccions d’hidrogenació catalitzada, l’exemple més notable de les quals va ser utilitzat per a la síntesi química de L-DOPA.
Ús en la malaltia de Parkinson
Les bases teòriques per a l’ús d’aquest compost en el Parkinson es recolzen en què s’observa que en pacients amb aquesta malaltia la dopamina estriatal s’esgota, però que les cèl·lules nígricas restants encara són capaços de produir una mica de dopamina captant seu precursor, L -dopa.
c) Oliver Sacks. Qui era, a què es dedicava, per què és famós, etc.
El tinc fet a l’altre article.
d) Podeu ampliar l’article amb informacions sobre els casos reals concrets que surten al film, i sobre com es va fer el film; hi ha anècdotes molt interessants al respecte.
Relació metge-pacient en la pel·lícula, m’ha cridat l’atenció aquest aspecte.
La pel·lícula parla de la consideració i el respecte mutu entre el neuròleg i el pacient. El personatge de Robin Williams és un metge que durant la seva carrera s’ha dedicat a la investigació, elecció que té molt a veure amb la dificultat que presenta per relacionar-se no només amb pacients sinó també amb col·legues, tant a nivell professional com personal.
Quan arriba a la institució, ell desitja un lloc en la seva àrea d’experiència, però no és possible, i causa que la seva situació econòmica l’obliga, ha d’acceptar l’oferiment per treballar amb pacients que pateixen encefalitis letàrgica, malaltia que es caracteritza per la llanguiment creixent, apatia i somnolència, que porta, finalment a la letargia.
Al llarg de la pel·lícula, mostra una preocupació òbvia pel benestar i millora dels seus pacients. Alhora que observem que indaga sobre la malaltia i les similituds que els pacients tenen entre si per així trobar una cura que els ajudi a sortir de l’estat en què es troben.
Oliver Sacks, en un dels seus llibres ens deia que alguns metges tenien l’error de tractar amb la malaltia envers de tractar amb el pacient.
Des de el meu punt de vista, els metges haurien de donar tot d’ells mateixos i dedicar-se al 100% amb les malalties, ja que gràcies això, a la pel·lícula ens reflecteix que per molt que sembli que la malaltia d’aquesta gent malalta no te cura, s’hi hi poses dedicació, ens pots extreure conclusions, i millorar la conducta dels pacients.
encara que no s’hagin curat, almenys van tindre l’oportunitat de despertar i estar”en el mon real” un temps, i saber lo que s’ha sent estan bé i valer-se per ells mateixos.
Això no hagués sigut possible si, el protagonista Doctor Sayer, no hagués mostrat empatia cap a ells i hagués tirat la tovallola i només s’hagués dedicat a cuidar-los.
Molt bona feina.
Feeeet!!