EL MIRACLE D’ANNA SULLIVAN
Aquesta pel·lícula ens explica la història de Hellen Keller, que als 19 mesos va emmalaltir i a causa de que no van poder identificar la malaltia, es va quedar cega i sorda.
A partir d’aquell moment, la Hellen va haver d’aprendre a comunicar-se amb el món a través del tacte i del olfacte.
Els pares senten compassió per la seva filla i l’hi permeten fer el que ella vol.
En el moment en el que Anna Sullivan apareix a la vida d’aquesta nena, tot canvia.
Ella està disposada a fer que la Hellen pugui conèixer el món i comunicar-se amb totes les persones.
La escena que més m’ha impactat d’aquesta història és quan la Hellen toca l’aigua, i en aquell moment, es dóna compte que el que l’Anna li ha senyat té sentit. Es dóna conta del significat de les coses, de que tot té un nom i una funció, és a dir, aprèn el sentit de la vida.
Aquell moment és en el qual veiem que tot l’esforç que va fer l’Anna no va ser envà, sinó que va tenir el seu fruit.
Algunes de le distorcions cognitives que pateixen els seus pares és la compasió. Els pares de la Hellen no veuen en ella aquest potencial d’intel·ligència que té, i això es provocat per la llàstima que senten cap a la seva filla. Els pares senten llàstima per la seva filla i és per això que li consenteixen fer tot el que fa. Si hi ha alguna acció mal fets, ho justifiquen amb la seva malaltia.
Premiar una conducta negativa és un error molt greu. En el moment que una persona fa una acció mal feta, i no se la renya ni castiga, sinó que se li ofereix un obsequi, estàs provocant que aquesta persona associ aquesta acció amb un bon acte. Aquest mecanisme és molt semblant a l’aprenentatge dels animals; quan tu pretens educar a un animal i li dones ordres, quan l’animal obeeix les teves ordres és premiat amb una xuxeria; així doncs, a mida d’anar repetint aquesta acció, l’animal acava associant que el que fa està bé.
Els capritxos consentits si que fan créixer les necessitats, i a més a més, provoquen un comportament i una actitud totalment incorrecte i consentida.
L’educacó d’uns pares sobreprotectors és perjudicial ja que fas creure al fill que ell no és culpable de res; en ocasions en les que el fill té una mala actitud, l’estàs convertint en la víctima, fas que l’ambient i les circunstàncies són les culapbles, i no les seves accions.
A la vegada, aconsegueixes que el fill no aprengui a superar els obstacles ell sol i a aprendre a enfrontar-se a la vida per si mateix.
També provoques un passotisme en els fills; com que els pares sempre l’han tractat de víctima i li han consentit tot, els fills no saben el que és guanyar-se les coses, i com que saben que tard o d’hora tindran el que volen i que cap de les seves accions serà jutjada per els seus pares, fan el que volen sense remordiment de consciència.
Sembla mentida, que a l’època que estem encara mirem amb altres ulls a les persones discapacitades; moltes persones són incapaçaes de valorar la intel·ligència i les ganes de superació d’una persona discapacitada. És cert que aquestes persones tenen uns certs obtacles a l’hora de socialitzar-se, provocats per la falta d’adaptació, alguna deficiència que puguin tenir, etc…
És cert que moltes persones creiem que les funcions més necessarias són la vista i l’oïda. En aquesta pel·lícula, ens han ensenyat una persona sense cap de les dues facultats que considerem més necessàrias. Degut a la falta de visió i oida de la Hellen, ha hagut de desenvolupar més dos sentits: el tacte i l’olfacte.
Pot arribar a ser increible com una persona pot arribar a guiar-se del seu entorn i a comprendre que les coses tenen un significat a través de l’olfacte o del tacte. Mai m’havia plantejat la possibiblitat de que una persona pugués arribar a entendre el món a través d’aquests dos sentits.
Més val tard que no mai!
ACABAT!