Psicologia animal.
Una de les branques de la psicologia és la que dedica a l’estudi de la psicologia animal. Aquesta branca de la psicologia es refereix al procés mitjançant el qual un animal no humà rep informacions del seu entorn per mitjà dels seus sentits i com processa aquesta informació.
El procés és molt comú en felins, rosegadors, cànids, i en mamífers com els elefants o els primats i també en els cetacis. També es presenta en altres animals vertebrats com les aus, peixos i llangardaixos i fins i tot en algun invertebrat com els cefalòpodes.
Gràcies a la psicologia comparada aquesta branca de la psicologia s’ha pogut desenvolupar, però va estar molt influenciada per l’ecologia del comportament, l’etologia i la psicologia evolutiva.
La Psicologia animal és l’estudi del comportament dels animals. Apareix gràcies al punt de vista evolucionista, ja que aquest punt suggereix que no hi ha una continuïtat en els trets físics de tots els animals sinó que també en les seves capacitats psicològiques i en la conducta.
La psicologia animal és iniciada per l’obra de Darwin “Expressió de les emocions en l’home i els animals” i les primeres investigacions les realitzo John. Romanes (1848-1894) i no van ser molt rigoroses i al seu torn van donar peu a interpretacions antropomòrfiques. Després el senyor Lloyd Morgan (1852-1936) va suposar un increïble avanç en la investigació objectiva de la conducta animal i va ser el personatge que va presentar una llei que va ser la que va determinar el desenvolupament de la psicologia posterior i la superació del antropomorfisme, la parquedat i la llei de la parsimònia.
A continuació J.B. Watson, que va ser el fundador del conductisme, va dedicar les seves primeres investigacions a l’aprenentatge animal i en l’any 1904 és quan aquest senyor proposa una psicologia sense introspecció i no mentalista, la qual cosa porta a la psicologia animal en una direcció totalment nova, objectiva i més centrada a analitzar l’aprenentatge en els termes del condicionament.
Per últim donada la connotació mentalista que té la psicologia animal i com a conseqüència dels seus orígens, molts experts i autors l’anomenen d’altres formes com: psicobiologia, biologia del comportament, fisiologia del comportament, etc.
Charles DARWIN
Charles Darwin va néixer el 12 de febrer de 1809, a la petita ciutat de Shreswury, al si d’una família benestant. Fill i net de metges, no va seguir aquests estudis de la tradició familiar ni tampoc un camí habitual dels joves de la seva condició: la carrera eclesiàstica. Va ser en canvi un gran naturalista i pensador i és universalment conegut per la seva teoria de l’origen de les espècies per mitjà de la selecció natural.
Tot va començar l’any 1831 quan va ser-li proposat, als 21 anys, fer un viatge al voltant del món com acompanyant al també jove capità Fitz Roy.
El vaixell, el Beagle, va salpar el 27 de desembre de 1831 de Davenport i va tornar quasi cinc anys desprès. Darwin va recórrer les costes de Sud Amèrica, La Polinèsia i Austràlia, i va passar també moltes temporades a terra ferma.
Observava la rica varietat de característiques geològiques, fòssils i organismes vius, recollint metòdicament una enorme quantitat d’espècies, moltes d’elles noves per a la ciència. De tant en tant enviava mostres a Cambridge, juntament amb cartes sobre les seves conclusions. Aquestes mostres i cartes van establir la seva reputació com a naturalista.
Les seves extenses notes detallades mostren un do per la teorització i van servir de base per la seva obra posterior. El diari que originalment va escriure per a la seva família, publicat com a El viatge del Beagle, resumeix els seus descobriments i ofereix una visió social, política i antropològica de la gran varietat de gent que va conèixer, tant nadius com colons.
El viatge, apart de proporcionar-li l’ocasió de fer una gegantina col·lecció de milers d’espècimens animals, vegetals i minerals, va canviar la seva vida i la seva visió del món. Les primeres idees sobre com funcionava la natura van sorgir de l’observació de fòssils durant les seves estades a Argentina, però sobre tot a les illes Galápagos Darwin va trobar un laboratori natural en el que es va preguntar per primera vegada: Per què hi ha tantes espècies? Com estan vinculades?
Va observar diverses espècies, entre elles uns petits ocells, els pinsans. Estranyament cada illa d’aquest arxipelag equatorià tenia una espècie de pinsà diferent als de les altres illes, i també diferent de l’espècie pròpia del continent americà. Pot ser possible que el creador s’hagi entretingut creant pinsan diferents per cada una de les petites illes?
Va pensar que cada illa era una mica diferent de l’altra pel seu microclima i el tipus d’aliment de què es podien nodrir el pinsans. A una illa hi havia pinsans de becs prims i aguts com pinces, que s’alimentaven de formigues i d’altres petits insectes els quals s’esmunyien entre les pedres i esquerdes de les roques, però gràcies a aquesta becs prims i punxeguts els pinsants els podien atrapar i menjar. A una altra illa uns pinsans posseïen becs grans i robustos capaços de trencar, per nodrir-se, unes llavors de closca dura, com si els becs fossin trencanous. I així, fins a disset espècies. Va tenir l’idea que totes les espècies s’havien format a partir de la del continent, la qual hauria arribat a totes les illes, per petites modificacions que es transmetien als descendents.
Com podia ser? Doncs a una illa els pinsans de bec més gruixut s’alimentaven més abundanment que altres que no li tenien tant, perquè les llavors eren dures. Els primers tenien més descendents. Els que no podien alimentar-se gaire morien potser abans de tenir descendència i així, poc a poc, la selecció natural anava fent que, per exemple, l’espècie A que era la primera que hi havia arribat, es convertís en la B a una illa, en la C a una altra, en la D a una tercera, etc.
Al tornar del seu viatge Darwin va classificar les seves col·leccions, va reflexionar i va escriure.
Es va casar, va formar una família, i ja no es va moure de Down, al condat de Kent. Van passar molt anys en els que va fer una gran quantitat d’estudis. Però no es decidia a publicar la seva teoria de l’evolució.
El mes de juny de 1858, va arribar-li una carta d’un jove naturalista anomenat Alfred Russel Vallace que viatjant pel sud-est asiàtic havia arribat a les mateixes conclusions i havia desenvolupat una teoria quasi idèntica a la seva. Van presentar conjuntament la teoria de l’evolució el dia 1 de juliol de 1858 a la Societat Linneana de Londres. En ella deien que les espècies tenien avantpassats comuns i havien anat evolucionant mitjançant la selecció natural. Deixaven la creació fora de lloc: es podia explicar la formació de les espècies sense recórrer a la religió. Curiosament aquesta tesi de moment no va tenir cap ressonància.
No va ser fins la publicació del llibre de Darwin, L’origen de les espècies, un any i quatre mesos més tard, el 24 de novembre de 1859, que la teoria de l’evolució va ser profusament comentada i va haver-hi molt d’enrenou tant al mon científic com a la societat en general. Va haver-hi molts detractors de Darwin. Era possible que el ser humà estigués emparentat amb els micos? Van circular caricatures seves pels diaris. Va haver-hi, però, també molts defensors com el biòleg britànic Tomas Henry Huxley.
Durant la vida de Darwin van sortir sis edicions de L’origen de les espècies, totes elles amb noves notes. També va escriure moltes altres obres.
Darwin va morir a la seva casa de Down el 19 d’abril de 1882.
Teoria de l’evolució de Darwin.
Fins al segle XVIII les teoria sobre l’origen dels éssers vius eren fixistes i creacionistes, és a dir: les especies havien estat creades (per Déu) i no havien canviat mai, eren fixes. De tota manera i havia veus dissidents del fixisme, doncs els fòssils, demostraven que hi havia hagut altres especies abans de les actuals.
No va ser Darwin el primer que va considerar que els éssers vius podien evolucionar. El seu avi, Erasmus Darwin, així com el francés Jean Baptiste de Lamarc, van parlar ja d’evolució però no van explicar encertadament els seus mecanismes.
La seva teoria de l’evolució es pot resumir així: un animal, durant la seva vida fa servir més o menys els seus òrgans, segons les seves necessitats. Els òrgans, en conseqüència, s’adapten i es desenvolupen més o, a l’inrevés, s’atrofien. Les modificacions es transmeten als descendents. Fins i tot poden sorgir nous òrgans. La tendència natural és que la complexitat del cos de l’animal augmenti, per l’acció de una força a l’interior que busca la perfecció. Està actualment demostrat que aquesta teoria no és certa, el que no li treu el valor i reconeixement per l’època en que va ser enunciada.
”Ha estat considerat un dels naturalistes més importants de la història, la seva teoria de l’evolució va tenir gran importància i un impacte considerat en l’època.”
bona feina, original.
acabat