Shutter Island per Xavi Munner

SHUTTER ISLAND

Aquesta film tracta del 1954, on l’inspector Teddy Daniels i els seu company, de la policia secreta dels Estats Units, viatgen a una illa on es troba un dels centres psiquiàtrics més importants de la època, per investigar la desaparició d’una de les internes. La Rachel Solando. Poc a poc ell va sospitant que no es allà per trobar-la si no per que l’empresonin a ell. Ja que poc a poc va descobrint que no és un centre normal si no que, com els nazis, fan experiments de cervell. Però res no es el que sembla i, ja acabant la pel·lícula, es descobreix que l’únic malalt que hi ha és ell, que la Rachel és un producte de la seva imaginació com tota la resta de coses que succeeixen en la film. Tot és fruit de la seva ment per culpa d’un trastorn psicològic que va patir fa uns anys, on la seva dona mata als seus tres fills i crema la casa on vivien. El metge del centre intenta recrear la seva fantasia per veure si així podien mostrar a en Daniels que tot el que vivia era mentida. Ell ho acaba veient, però al cap d’un curt període de temps no ho recorda i torna a crear la seva història. Aquí és quan el doctor John Cawley veu que ja no pot fer més per intentar solucionar el problema que té i pren una decisió molt important que farà que en Daniels canvii de personalitat i deixi de crear les fantasies que fins ara havia creat.

PATOLOGIES DE LA MEMÒRIA I LA PERCEPCIÓ:

En Teddy Daniels, des de ven començar la pel·lícula, ja es veu com pateix alguns efectes de la seva malaltia. Com quan, per culpa del seu trauma (que té a veure amb l’aigua), se sent incòmode quan viatge amb el vaixell. En Daniels també, en somnis (i més endavant despert), veu i parla amb la seva dona, que per cert esta tota xopa.

En Daniels veu, constantment, una nena petita i trista que li repeteix: “ens podries haver salvat”. Ell no reconeix a la petita i no sap perquè ella li repeteix la frase. Resulta que ella és la seva filla, morta per la seva mare, i que ell no recorda perquè la seva ment borra el record traumàtic. Però no tot els que havia estat i vist ho oblida. Ell no oblida que era inspector de la policia, i de fet creu que ho segueix sent.

En Teddy també inventa un personatge, la Rachel Solando. A la qual busca perquè diu que s’ha escapat. A la pel·lícula, quan entra en la seva suposada habitació, en Teddy va directament al lloc on troba una nota, derrere el llit, en la que posa: Llei dels 4. Qui és el 67? Ell creu, encara que els director del centre li digui que no és ningú, que el número 67 és el porter del pis on ell vivia, el qual va cremar tot matant a la seva dona, i que ara està en aquell centre per haver fet aquesta bogeria. Però veritablement, ell és el pacient numero 67 i aquella era la seva habitació (la pel·lícula ens dona una pista al mostrar-nos les suposades sabates de la Rachel les quals són d’home). Ell durant la pel·lícula, té clar que vol trobar al porter, en George Noyce, i vol matar-lo per venjança. De fet el troba, i el troba ferit. En George assegura que en Teddy li havia fet aquell mal. Aquí tenim una altre mostra de la fantasia d’en Teddy que ha creat a aquell personatge per justificar la mort de la seva dona, la qual la va matar ell mateix per alliberar-la (segons ella li demanava). Però ell això també ho ha borrat de la seva ment.

Per acabar aquesta apartat, només dir que en Teddy crea un escenari més, el far, on segons ell diu que es fan experiments de cervell amb els interns. Ja acabant la pel·lícula i amb la majoria de símptomes ja mostrats, entra al far. Però l’únic que es troba és a en John. Ell el fa veure que tot el què està vivint és mentida. En aquell moment en Teddy deixa anar tota la seva fúria i agressivitat que té. Finalment ho veu, però enseguida torna a recaure en la seva fantasia.

 PATOLOGIES DE LA PERSONALITAT:

Aquests són alguns trastorns de la personalitat que apareixen a la pel·lícula:

• Trastorn paranoide: és un trastorn que fa que s’interpretin malament les intencions dels altres.
• Trastorn antisocial: crea despresi cap als altres.
• Trastorn histriònic de la personalitat: representa emotivitat excessiva i demanda de atenció constant.

OPINIÓ PERSONAL

Feia temps que no veia una pel·lícula tant bona. És una pel·lícula que et té en intriga durant tota la durada i que, encara que et va donant pistes, no t’esperes ben be el final que té. Crec que és una pel·lícula molt ben pensada i tots els actors ho fan molt be.

Val la pena veure aquestes films perquè no són de les que veus per passar el temps, si no que t’agrada i et fa pensar.