III. Conclusions sobre la presència de la mitologia clàssica en One Piece

Per fi, un cop he acabat la part analítica del meu treball, en puc extreure una sèrie de conclusions basades en els objectius que em vaig plantejar prèviament en la introducció al començament del treball.

A la primera filera de dalt, a l’esquerra la referència als Centaures, al seu costat el Sàtir, i al final l’Harpia. En la segona filera la mostra de l’Hidra. Per finalitzar en l’última filera a l’esquerra el Minotaure i a la dreta el Fénix.

Haig d’aclarir que he hagut de fer una sel·lecció de les mostres, de les quals només he analitzat el cicle argonàutic, els tritons, el Pegas, l’Hipocamp, el Cèrber, les Amàzones, les Gòrgones i, finalment l’Esfinx; tot i això, cal especificar que vaig trobar altres referències. D’aquestes, la majoria estaven basades en monstres: el Minotaure (Μινώταυρος), l’Hidra (Ύδρα), el Fènix (Φοῖνιξ), els Centaures (Κένταυροι), els Sàtirs (Σάτυροι) i les Harpies (Ἇρπυιαι). El resultat d’aquesta anàlisi no seria gaire diferent a l’obtinguda amb la resta de monstres anteriors.

També hi ha algunes referències a divinitats, en aquest cas més tangencials. En l’àmbit olímpic, l’autor anomena Zeus (Ζεύς) un núvol que per atacar fa servir llampecs, i també el rei dels tritons, s’anomena Neptune, que és la denominació llatina del déu grec Posidó (Ποσειδῶν), tot i que només s’utilitza la relació entre els tritons i Posidó, ja que el personatge també és un tritó, a diferència del déu antropomòrfic.

D’altra banda dels mites cosmogònics s’utilitza el tità Prometeu (Προμηθεύς) per donar nom a un sol, relacionant la seva composició amb un episodi del tità, en el qual va donar el foc als éssers humans.

Conjunt de referències basades en divinitats: a dalt a l’esquerra el sol Prometeu, a sota el núvol Zeus i a la dreta el rei Neptune.

El primer objectiu va ser esbrinar en quin àmbit de la mitologia se centren les referències. A partir de totes les mostres que he anat analitzant, la gran majoria estan basades en monstres i éssers fantàstics de la mitologia heroica relacionada amb els occidors de monstres, com es pot veure en el cas de les Gòrgones.

A continuació em vaig fixar com a objectiu esbrinar de quin tipus eren les referències, i com a conclusió final ha resultat que estan basades en l’aspecte físic i en les habilitats dels referents mitològics. Aquest objectiu queda demostrat clarament amb Pegas, que en l’animació manté l’aspecte de l’original com cavall alat, i també respecta l’habilitat de la criatura mitològica per poder volar. A més a més, en aquest cas també es respecta el grau d’importància, que en altres casos no es manté. Un exemple seria el de Neptune, en que es posa el déu marí al nivell dels tritons.  

Com a objectiu final em vaig preguntar si l’adaptació que feia l’anime era fidel. En la majoria de casos la resposta és afirmativa, sí que és fidel, tot i que s’ha de tenir en compte el context en el qual es presenta en One Piece, que fa que pateixi algun canvi o no. Normalment, el que no es respecta és la participació de l’heroi envers la criatura mítica, és a dir, en l’anime l’actuació del protagonista no es basa en la de l’heroi original. Això es pot veure clarament en el cas del Cèrber, que manté l’aspecte físic, un gos de tres caps, però que s’adapta al context d’aquell arc, en el qual apareixen zombies; també respecta part del mite, ja que s’encarrega de protegir l’entrada al vaixell. En el cas de la intervenció de l’heroi envers el monstre, com ja he explicat prèviament, no és del tot fidel, ja que en la mitologia Cèrber és domat per Hèracles com a un dels treballs encarregats per Hera, en canvi en Luffy només ho fa perquè li ve de gust.

II. B. κ. One Piece. Referència clàssica: Gòrgones

Referència

Durant l’arc d’Amazon Lily es presenta a la Tribu Kuja, de la qual Boa Hancock és l’emperadriu.

Després que en Luffy hagi vist una marca en l’esquena de la Boa Hancock, que comparteix amb les seves germanes Boa Sandersonia i Boa Marigold, és capturat. Més tard quan la Hancock petrifica tres noies que el van defensar, en Luffy lluita contra la Sandersonia i la Marigold per tal que la Hancock despetrifiqui les noies. Durant la batalla hi ha un moment en què l’esquena de la Sandersonia queda al descobert i en Luffy la tapa perquè no es vegi la marca. Quan queden les tres germanes i en Luffy sols, la Hancock, pensant que el pirata és un home qualsevol, el fa escollir entre despetrificar les noies o poder reunir-se amb els seus amics. L’emperadriu, convençuda que escollirà la segona opció, es rendeix davant d’ell quan en Luffy no dubta ni un segon en demanar que les despetrifiqui.

Més tard, en privat, les tres germanes li expliquen el significat de la marca. Les tres van ser segrestades i venudes com a esclaves als Dracs Celestials (tenryūbito), descendents dels fundadors del Govern. Com feien amb tots els esclaus, van marcar a les tres germanes amb la marca d’esclau i els van fer provar unes fruites del diable. Tot i que van ser rescatades dels Dracs Celestials, no volien que ningú ho sabés i es van inventar una història, en la qual derrotaven un monstre anomenat Gorgon que les va maleir atorgant-los certes capacitats.

Imatge de la representació del monstre Gorgon en l’anime quan s’explica la història inventada per tapar el passat.

L’habilitat de transformar-se en serps de la Sandersonia i la Marigold és atorgada per lazoan Hebi Hebi no Mi, model Anaconda i Cobra Real, respectivament. Això els permet tenir la seva aparença humana, l’híbrida, i la d’animal complet, tot i que fins al moment no ha estat revelada. A part de poder convertir el seu cos en serp, en un dels seus atacs els cabells prenen forma de serps. 

La Hancock, en canvi, va ser obligada a menjar la paramècia Mero Mero no Mi, que dóna la capacitat a l’usuari de petrificar tothom que senti afecte amorós envers l’usuari. Això pot ser mitjançant un atac propi de la fruita o contacte físic.

Referent

Les Gòrgones (Γοργόνες) són tres germanes, Esteno (Σθεννώ), Euríal (Εὐρυάλη) i Medusa (Μέδουσα), filles de Forcis (Φόρκυς) i Ceto (Κητώ).

“εἶχονδὲ αἱ Γοργόνες κεφαλὰς μὲν περιεσπειραμένας φολίσι δρακόντων, ὀδόντας δὲμεγάλους ὡς συῶν, καὶ χεῖρας χαλκᾶς, καὶ πτέρυγας χρυσᾶς, δι᾽ ὧν ἐπέτοντο. τοὺς δὲ ἰδόντας λίθους ἐποίουν.”

“Les Gòrgones tenien els caps plens d’escames de serps, queixals grossos com els dels senglars, mans de bronze i ales daurades, mitjançant les quals volaven; petrificaven els que les miraven”

[Biblioteca de relats mitològics, Apol·lodor II. 4. 2]

D’entre les tres germanes, Esteno i Euríal eren immortals, però en canvi Medusa era mortal. Segons explica Apol·lodor en la Biblioteca de relats mitològics, Perseu és ordenat a portar el cap de Medusa com a regal de noces per a Hipodamia, filla d’Enòmau. Desprès d’aconseguir unes sandàlies alades i un casc que li permetia veure el que volia i, a la vegada, ser invisible davant els altres, es va dirigir cap on estaven les Gòrgones. Un cop allà les trobà adormides, va aprofitar la situació i, guiat per Atena, va tallar el cap a la Gòrgona mortal, d’on van sortir Pegas i Crisàor. Les germanes de Medusa es van despertar i el van perseguir però el van atrapar gràcies al casc que el feia invisible.

Representació del segle V aC de Medusa en figures roges que es troba en el Staatliche Antikensammlungen de Munich.

Alguns autors, Apol·lodor i Ovidi, donen una versió on es diu que anteriorment Medusa era una dona molt bella que rivalitzava amb Atena i que estava molt orgullosa del seu cabell, de manera que la deessa de la saviesa li va convertir el cabell en serps.

Tractament

Abans de parlar de les característiques físiques, les germanes de l’anime s’inventen l’existència d’un monstre, a qui anomenen Gorgon i que comparteix característiques amb les Gòrgones, per tapar el seu passat.

Centrant-se en l’aspecte físic, en un principi la referència no s’assembla fins que no fan servir els poders donats per les fruites del diable. La Sandersonia i la Marigold mantenen el cap ple de serps, tal com les Gòrgones, però només durant un dels seus atacs en el qual el seu cabell s’ajunta en forma de serps.

Per altra banda, la Hancock només manté la capacitat de petrificar, donada per la fruita Mero Mero. Com he explicat anteriorment la fruita permet petrificar persones que sentin afecte amorós per l’usuari, que funciona quasi sempre, a causa de la seva bellesa. També és considerada per molts personatges, tant masculins com femenins, la dona més bella, el que concorda amb la versió d’Apol·lodor i Ovidi en el qual es diu que Medusa era tant bella que fins i tot es comparava amb la deessa de la saviesa.

Observant l’episodi mític en què Perseu mata Medusa, l’heroi no té cap semblança amb en Luffy, ja que l’heroi grec va amb l’objectiu de matar Medusa, mentre que en Luffy, després de tots els problemes que li provoca l’actitud de les tres germanes, només lluita per tal que despetrifiquin les noies, en cap moment pensa en matar les germanes, al contrari, les ajuda a amagar el seu passat, sense saber quin és.

I. B. β Mitologia grega: Àmbit diví

En el cas de les divinitats gregues, es distingeixen tres tipus: els mites cosmogònics, els déus olímpics i les divinitats menors.

Els mites cosmogònics són els que marquen l’inici de la mitologia grega i descriuen la creació del món, per tant els protagonistes no són tant propers als humans sinó que són l’encarnació dels elements i les forces que conformen el cosmos. Segons explica Hesíode en la Teogonia, primer va existir Caos (Χάος), que no era antropomòrfic. A continuació va crear Gea (Γῆ), la terra, que va tenir a Úranos (Οὐρανός), el cel, amb qui tingué diversos fills.

Representació del Caos, el primer ésser en la mitologia grega, a la Basílica de Santa Maria La Major a Roma.

Entre aquests, Cronos (Κρόνος) i Rea (Ῥέα) van tenir els coneguts com a déus olímpics de primera generació, entre els quals hi ha Zeus (Ζεύς), Posidó (Ποσειδῶν), Hera (Ἥρα)… Els déus olímpics s’anomenen així, ja que viuen a l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia, sota la sobirania de Zeus. Aquestes divinitats nascudes de Cronos i Rea, que tenen l’aparença d’éssers humans de més edat, constitueixen la 1a generació. Els seus fills, en canvi, constitueixen la 2a generació, formada per divinitats d’aparença més jove i més propers als humans.

Diane de Versailles és una escultura datada entre els segle I i II dC, en la qual es presenta la deessa Artemis (Ἄρτεμις), Diana a la mitologia romana, de la 2a generació de les divinitats Olímpiques. Actualment es troba en el Museu de Louvre, a París.

Quan parlem de divinitats menors ens referim al conjunt que solen acompanyar un déu. N’hi ha diversos tipus: les individuals, com Asclepi (Ἀσκλεπιός), el déu de la medicina; les grupals, associades a una altra divinitat, com les filles d’Asclepi, Panacea (Πανακέια), Higiea (῾Υγιεια) i Iasso (Ιασσώ), que l’acompanyen; les personificacions, o bé de conceptes abstractes, com per exemple, Nice (Νίκη), la deessa de la victòria, o bé d’elements de la natura, com Iris (Ἰρις), que representa l’arc de Santmartí; i per últim, els monstres, que personifiquen els perills, com per exemple, les Gòrgones (Γοργόνες).

Mosaic del segle II dC en el qual està representat el cap de Medusa (Μέδουσα), una de les tres Gòrgones. Es troba en el Museu Arqueològic Nacional d’Atenes.