Tal com he explicat en la introducció a la mitologia, els mites es van anar transmetent oralment de generació en generació, el que va comportar que al llarg del temps sorgissin diverses versions d’un mateix mite.
La literatura clàssica és una font que ens permet conèixer els mites, ja que és mitogràfica, és a dir, o bé l’argument o bé el contingut té alguna relació amb temes mitològics. Mitjançant la literatura ens han arribat mites explicats dins d’un context, com per exemple, dins de la Ilíada (Ἰλιάς), d’Homer (s. VIII aC), on es narren els episodis relacionats amb el cicle Troià.
Còpia romana, d’entre el segle I i II, d’un bust hel·lenístic d’Homer. Actualment es troba al British Museum, a Londres.
Però els mites no només ens han arribat mitjançant la literatura. Més tard, cap al segle II aC apareixen recopilacions mitogràfiques, fruit de l’estudi de les obres anteriors, com el cas de la Biblioteca de relats mitològics (Βιβλιοθήκη), on Apol·lodor (s. II aC) va fer un recull dels mites, des dels que parlen sobre l’origen de l’univers fins la història sobre Teseu, ja que la resta de volums s’han perdut al llarg dels anys.
El gènere èpic també té una gran importància a l’hora de difondre els mites, ja que narra les gestes dels herois tant amb elements reals com fantàstics. En l’èpica apareixen i intervenen explícitament les divinitats, tant olímpiques com les cosmogòniques, en el cas d’Hesíode (s. VIII – S. VII aC).
La tragèdia grega, un dels gèneres dramàtics, tractava en les seves obres arguments seriosos de tema mític, raó per la qual és una valuosa font quan parlem de mites relacionats amb els herois. Eren els principals protagonistes perquè en no ser immortals i deixar-se guiar més per les emocions, eren més propers als humans i, per tant, per al públic era més fàcil sentir-se identificat amb l’obra. Els principals autors d’aquest gènere són: Èsquil (s. VI – s. V aC), autor de diverses obres, entre elles la trilogia L’Orestíada (Ορέστεια); Sòfocles (s. V aC), autor, per exemple, d’Èdip rei (Οιδίπους Τύραννος); i Eurípides (s. V aC), autor de Medea (Μήδεια), entre altres.
Quan parlem del món clàssic grec, hi ha diverses fonts molt importants. A més de la Ilíada, abans esmentada, Homer també va compondre l’Odissea (Ὀδύσσεια), que narra el trajecte d’Odisseu un cop acaba la Guerra de Troia fins la seva pàtria, Ítaca. D’Hesíode, la Teogonia (Θεογονία), on es mostra sistemàticament i de manera ordenada l’origen de l’Univers i de les divinitats; i Treballs i dies (Ἔργα καὶ Ἡμέραι) on mostra la seva visió sobre la condició humana en clau mítica. Els epinicis (ἐπίνικοι), de Píndar (s. VI – s. V aC), que són un conjunt d’himnes triomfals. També les tragèdies ateneses, com he comentat abans, d’Èsquil, de Sòfocles i d’Eurípides. Les obres de poetes d’època hel·lenística, com Apol·loni de Rodes (s. III aC) o Cal·límac (s. IV – s. III aC), entre d’altres. La Descripció de Grècia (Ἑλλάδος περιήγησις), de Pausànias (s. II dC), és un llibre de viatges on hi descriu les seves observacions i investigacions. Diàlegs (Διάλογοι), on Llucià (s. II dC) mostra el seu punt de vista i fa una crítica sobre diversos temes, entre d’altres, les divinitats. I per finalitzar amb les fonts gregues, també en forma part la Biblioteca de relats mitològics que he esmentat anteriorment.
D’altra banda, les fonts llatines més importants són: l’Eneida (Aeneis), de Virgili (s. I aC), on es narra el viatge d’Eneas després de la Guerra de Troia fins a Itàlia; les Metamorfosis (XV libri metamorphoseon), d’Ovidi (s. I aC – s. I dC ), un recull de mites des de la creació de l’Univers; i les Faules (Fabularum liber), un recull de relats mitològics, d’Higí (s. I aC – s. I dC).
En aquesta imatge es veu un manuscrit de l’Eneida. Forma part del Virgilio Vaticano, que conté, actualment, fragments sobre l’Eneida i les Geòrgiques; es troba a la Biblioteca Apostòlica Vaticana, a la Ciutat del Vaticà.
