Arxiu d'etiquetes: Biblioteca de relats mitològics

II. B. λ. One Piece. Referència clàssica: Esfinx

Publicat el per
Respon

Referència:

La saga de la Gran Guerra gira entorn la Guerra de Marineford, en la qual s’enfronta gran part de la Marine contra el yonko Barbablanca i els seus aliats, per rescatar un dels seus membres, en Portgas D. Ace, germà de’n Luffy. Dins d’aquesta saga un dels arcs és el d’Impel Down, que transcorre majoritàriament dins la presó amb el mateix nom, en el qual en Luffy s’infiltra per rescatar al seu germà abans que aquest sigui portat a Marineford per ser executat.

La presó d’Impel Down es troba submergida i consta de 6 nivells, en els quals es categoritzen els presoners segons el grau de perillositat i cada nivell representa un tipus d’infern, que a la vegada està protegit per guàrdies, tant humans com bèsties. Un dels guardians del nivell 2 és l’Esfinx, una criatura que s’encarrega d’acabar amb tot aquell que intenti escapar, o pel contrari, infiltrar-se. Quan en Luffy i dos presoners que l’acompanyen descendeixen cap al nivell 3 per poder arribar fins al 6, on està el seu germà, es troba amb l’Esfinx, que no dubta a atacar-los mentre va dient noms de plats relacionats amb els fideus. La criatura té molta força, el que es pot veure quan l’Esfinx trenca el terra i acaben descendent al nivell 3.

Referent:

En la mitologia grega l’Esfinx (Σφίγξ) és descrit com un monstre femení amb rostre de dona, pit, potes i cua de lleó, i amb ales com un au de rapinya. Respecte la seva genealogia les versions varien, segons explica Hesíode en la Teogonia, l’Esfinx és filla de la Quimera i Ortre, però en canvi, tal com explica Apol·lodor en la Biblioteca de relats mitològics, és filla d’Equidna i Tifó.

Estàtua de marbe de l’Esfinx datada del segle VI aC que actualment es troba exposada en el Metropolitan Museum of Art de Nova York.

Principalment es relaciona l’Esfinx amb l’heroi Èdip (Οἰδίπους), fill de Lai i Jocasta, reis de Tebes. Sófocles dedica una de les seves tragèdies a l’heroi, anomenada Èdip Rei, en la qual narra la vida d’Èdip, des que fuig de Corint per no matar εl seu pare i cometre incest amb la seva mare, que es pensa que són Pòlib i Peribea, fins que arriba a Tebes, on l’oracle es compleix. En arribar a Tebes es troba que els ciutadans moren a causa de l’Esfinx, ja que no resolen un enigma. Desprès que Èdip resolgués l’enigma, la criatura es va llençar des de dalt de la muntanya i va morir.

Tractament:

Físicament la referència respecta majoritàriament el monstre clàssic, tot i que en lloc de tenir aspecte de dona, sembla més una versió masculina, que en l’animació s’accentua amb la veu, també masculina.

Pel que fa a l’episodi, aquest no es respecta gaire. Per començar, el monstre de l’animació no es troba en una situació semblant, la criatura no planteja cap enigma, de fet s’ha vist que només sap dir plats de fideus; en canvi, l’Esfinx de la mitologia mata els ciutadans perquè aquests no resolen l’enigma. En segon lloc, en Luffy no compta amb la intel·ligència que caracteritza Èdip.

II. B. κ. One Piece. Referència clàssica: Gòrgones

Publicat el per
Respon

Referència

Durant l’arc d’Amazon Lily es presenta a la Tribu Kuja, de la qual Boa Hancock és l’emperadriu.

Després que en Luffy hagi vist una marca en l’esquena de la Boa Hancock, que comparteix amb les seves germanes Boa Sandersonia i Boa Marigold, és capturat. Més tard quan la Hancock petrifica tres noies que el van defensar, en Luffy lluita contra la Sandersonia i la Marigold per tal que la Hancock despetrifiqui les noies. Durant la batalla hi ha un moment en què l’esquena de la Sandersonia queda al descobert i en Luffy la tapa perquè no es vegi la marca. Quan queden les tres germanes i en Luffy sols, la Hancock, pensant que el pirata és un home qualsevol, el fa escollir entre despetrificar les noies o poder reunir-se amb els seus amics. L’emperadriu, convençuda que escollirà la segona opció, es rendeix davant d’ell quan en Luffy no dubta ni un segon en demanar que les despetrifiqui.

Més tard, en privat, les tres germanes li expliquen el significat de la marca. Les tres van ser segrestades i venudes com a esclaves als Dracs Celestials (tenryūbito), descendents dels fundadors del Govern. Com feien amb tots els esclaus, van marcar a les tres germanes amb la marca d’esclau i els van fer provar unes fruites del diable. Tot i que van ser rescatades dels Dracs Celestials, no volien que ningú ho sabés i es van inventar una història, en la qual derrotaven un monstre anomenat Gorgon que les va maleir atorgant-los certes capacitats.

Imatge de la representació del monstre Gorgon en l’anime quan s’explica la història inventada per tapar el passat.

L’habilitat de transformar-se en serps de la Sandersonia i la Marigold és atorgada per lazoan Hebi Hebi no Mi, model Anaconda i Cobra Real, respectivament. Això els permet tenir la seva aparença humana, l’híbrida, i la d’animal complet, tot i que fins al moment no ha estat revelada. A part de poder convertir el seu cos en serp, en un dels seus atacs els cabells prenen forma de serps. 

La Hancock, en canvi, va ser obligada a menjar la paramècia Mero Mero no Mi, que dóna la capacitat a l’usuari de petrificar tothom que senti afecte amorós envers l’usuari. Això pot ser mitjançant un atac propi de la fruita o contacte físic.

Referent

Les Gòrgones (Γοργόνες) són tres germanes, Esteno (Σθεννώ), Euríal (Εὐρυάλη) i Medusa (Μέδουσα), filles de Forcis (Φόρκυς) i Ceto (Κητώ).

“εἶχονδὲ αἱ Γοργόνες κεφαλὰς μὲν περιεσπειραμένας φολίσι δρακόντων, ὀδόντας δὲμεγάλους ὡς συῶν, καὶ χεῖρας χαλκᾶς, καὶ πτέρυγας χρυσᾶς, δι᾽ ὧν ἐπέτοντο. τοὺς δὲ ἰδόντας λίθους ἐποίουν.”

“Les Gòrgones tenien els caps plens d’escames de serps, queixals grossos com els dels senglars, mans de bronze i ales daurades, mitjançant les quals volaven; petrificaven els que les miraven”

[Biblioteca de relats mitològics, Apol·lodor II. 4. 2]

D’entre les tres germanes, Esteno i Euríal eren immortals, però en canvi Medusa era mortal. Segons explica Apol·lodor en la Biblioteca de relats mitològics, Perseu és ordenat a portar el cap de Medusa com a regal de noces per a Hipodamia, filla d’Enòmau. Desprès d’aconseguir unes sandàlies alades i un casc que li permetia veure el que volia i, a la vegada, ser invisible davant els altres, es va dirigir cap on estaven les Gòrgones. Un cop allà les trobà adormides, va aprofitar la situació i, guiat per Atena, va tallar el cap a la Gòrgona mortal, d’on van sortir Pegas i Crisàor. Les germanes de Medusa es van despertar i el van perseguir però el van atrapar gràcies al casc que el feia invisible.

Representació del segle V aC de Medusa en figures roges que es troba en el Staatliche Antikensammlungen de Munich.

Alguns autors, Apol·lodor i Ovidi, donen una versió on es diu que anteriorment Medusa era una dona molt bella que rivalitzava amb Atena i que estava molt orgullosa del seu cabell, de manera que la deessa de la saviesa li va convertir el cabell en serps.

Tractament

Abans de parlar de les característiques físiques, les germanes de l’anime s’inventen l’existència d’un monstre, a qui anomenen Gorgon i que comparteix característiques amb les Gòrgones, per tapar el seu passat.

Centrant-se en l’aspecte físic, en un principi la referència no s’assembla fins que no fan servir els poders donats per les fruites del diable. La Sandersonia i la Marigold mantenen el cap ple de serps, tal com les Gòrgones, però només durant un dels seus atacs en el qual el seu cabell s’ajunta en forma de serps.

Per altra banda, la Hancock només manté la capacitat de petrificar, donada per la fruita Mero Mero. Com he explicat anteriorment la fruita permet petrificar persones que sentin afecte amorós per l’usuari, que funciona quasi sempre, a causa de la seva bellesa. També és considerada per molts personatges, tant masculins com femenins, la dona més bella, el que concorda amb la versió d’Apol·lodor i Ovidi en el qual es diu que Medusa era tant bella que fins i tot es comparava amb la deessa de la saviesa.

Observant l’episodi mític en què Perseu mata Medusa, l’heroi no té cap semblança amb en Luffy, ja que l’heroi grec va amb l’objectiu de matar Medusa, mentre que en Luffy, després de tots els problemes que li provoca l’actitud de les tres germanes, només lluita per tal que despetrifiquin les noies, en cap moment pensa en matar les germanes, al contrari, les ajuda a amagar el seu passat, sense saber quin és.

II. B. θ One Piece. Referència clàssica: Cèrber

Publicat el per
Respon

Referència

La saga de Thriller Bark gira entorn l’addició d’un nou membre a la tripulació, en Brook, que en un principi es nega a unir-se a la tripulació, i tots els fets pels quals passen per recuperar l’ombra d’aquest i, posteriorment, les seves.

L’enemic principal d’aquesta saga és en Gekko Moriah, que va menjar la fruita Kage Kage no Mi (de l’ombra) que li dóna la capacitat, entre d’altres, d’extreure ombres de cossos i canviar-les a un altre, el que ocasiona l’aparició dels anomenats zombies. Aprofitant-se d’això, en Moriah modifica diversos cossos, a partir de parts d’altres éssers, siguin o no de la mateixa espècie, el que comporta resultats molt estranys.

Un d’aquests zombies és una espècie de gos amb tres caps, dos dels quals són de gos i el tercer de guineu. Al voltant del cos, ple de cicatrius, té un número, igual que la resta de zombies.

Quan la tripulació, que llavors s’havia separat en dos grups, es troben amb el zombie,  el qual és reconegut per ambdues parts i diuen que és el gos guardià de l’infern. Davant dels dos grups, el zombie es mostra agressiu, però en Luffy el doma mitjançant un cop, desprès que la criatura l’hagi mossegat amb cadascun dels tres caps.

Referent

Cèrber (Κέρβερος) és un dels monstres encarregats de defensar l’entrada al Tàrtar (Τάρταρος), on regnava Hades, de qui era atribut, i impedia l’entrada als vius i la sortida als morts. Segons explica Hesíode en la Teogonia, Cérber és fill d’Equidna i de Tifó i, alhora, germà d’Ortro, el gos monstruós de Gerió, l’Hidra de Lerna i el Lleó de Nèmea.

Aquesta representació d’Hèracles i Cèrber és un mosaic del segle 3 dC que es troba exposat en el Museu Arqueològic Nacional d’Espanya, ubicat a Madrid.

En la narració dels dotze treballs d’Hèracles, Apol·lodor el descriu com un gos de tres caps amb cua de serp i diversos caps de serp a l’esquena.

“δωδέκατον ἆθλον ἐπετάγη Κέρβερον ἐξ Ἅιδου κομίζειν. εἶχε δὲ οὗτος τρεῖς μὲν κυνῶν κεφαλάς, τὴν δὲ οὐρὰν δράκοντος, κατὰ δὲ τοῦ νώτου παντοίων εἶχεν ὄφεων κεφαλάς.”

 

“Com a dotzè treball li ordenà portar Cèrber des de l’Hades. Aquest tenia tres caps de gos, cua de drac i pel llom tenia caps de tota mena de serps.”

 

[Biblioteca de relats mitològics, Apol·lodor, II. 5. 12]

Tractament

Comparació entre el zombie en l’anime, a l’esquerra, i una representació d’Hèracles amb Cèrber, del segle V aC, en ceràmica de figures roges, que es troba en el Musée du Louvre, a París.

Físicament, ambdós personatges comparteixen la característica dels 3 caps, tot i que mentre que en el personatge mitològic en són 3 de gos, en el zombie són dos de gos i un de guineu, seguint la característica dels zombies de la saga. En aquest cas la referència només se centra en la part canina i no respecta la part del referent relacionat amb la serp.

En relació al mite, la referència es manté fidel, ja que de la mateixa manera que el personatge mitològic protegeix l’entrada al Tàrtar, el zombie protegeix l’entrada al vaixell.

II. B. ζ One Piece. Referència clàssica: Pegas

Publicat el per
Respon

Referència

El Pierre és un personatge animal que apareix durant la saga de l’Illa del cel, en l’arc de Skypiea. Se’l presenta des del principi com a company d’en Gan Fall, el cavaller del cel, que és el que el cavalca, tant per transportar-se com per lluitar.

L’arc de Skypiea gira entrorn l’illa amb el mateix nom en la qual fa molts anys que hi ha una guerra entre les dues races que hi conviuen i que són governades per l’autodenominat déu Eneru. La tripulació entra sense pagar, ja que no són avisats que llavors seran tractats com a criminals, i en veure la manera de governar de l’Eneru, s’enfronten a ell i als seus sacerdots. El Pierre, per tant, es converteix en un aliat dels protagonistes.

No es menciona quan, però en Gan Fall explica que en Pierre va menjar la Uma Uma no mi, una Zoan que permet a l’usuari transformar-se en cavall. Com tota Zoan es coneixen tres formes: la forma original, que és la forma natural sense utilitzar el poder de la fruita, en aquest cas seria com a ocell; la forma bestia, que converteix l’usuari en l’animal de la fruita per complet, en aquest cas un cavall sencer; i la forma híbrida, que combina les altres dues formes, en aquest cas correspondria a un cavall amb ales. 

En aquesta imatge es mostren les dues formes que s’han vist de la fruita. A l’esquerra  la forma original, on es veu en Pierre tal com és, un ocell, i a la dreta la forma híbrida entre cavall i ocell.

Referent:

Pegas (Πήγασος) és comunament descrit com un cavall alat. Segons Hesíode va acabar servint a Zeus en l’Olimp amb la missió de transportar els seus llamps. Respecte la genealogia divina hi ha diverses versions, per una part Hesíode explica en la Teogonia que Pegas va néixer de Medusa en morir aquesta a mans de Teseu, i per altra part, Apol·lodor explica en la Biblioteca de Relats mitològics que és fill de Posidó i Medusa.

“τῆς δ᾽ ὅτε δὴ Περσεὺς κεφαλὴν ἀπεδειροτόμησεν,
ἔκθορε Χρυσαωρ τε μέγας καὶ Πήγασος ἵππος.”

“I quan Perseu li va arrancar el cap,

va sortir de dintre el gran Crisàor i el cavall Pegas”

[Teogonia, Hesíode, 280] 

També apareix en el mite de Bel·lerofontes (Βελλεροφόντης) i la Quimera (Χίμαιρα), on ajuda l’heroi a matar el monstre, segons explica Apol·lodor, que diu que Pegas és el fill de Posidó i Medusa. 

“ἀναβιβάσας οὖν ἑαυτὸν ὁ Βελλεροφόντης ἐπὶ τὸν Πήγασον,

ὃν εἶχεν ἵππονἐκ Μεδούσης πτηνὸν γεγεννημένον καὶ Ποσειδ

ῶνος, ἀρθεὶς εἰς ὕψος ἀπὸτούτου κατετόξευσε τὴν Χίμαιραν.”

“Bel·lerofontes muntat dalt de Pegas, cavall alat, fill de Posidó i de Medusa s’aixecà enlaire i des de dalt assagetà la Quimera.”

[Biblioteca de relats mitològics, Apol·lodor, II. 3. 3]

Tractament:

Comparació entre una representació de Pegas del segle V aC, pertanyent a una ceràmica exposada en el Museum of Fine Arts a Boston, i la representació que es fa en l’anime.

Quan la tripulació veu la transformació d’en Pierre en la forma híbrida, immediatament l’anomenen com a pegàs. Els dos personatges comparteixen les característiques físiques d’un cavall alat i la capacitat de poder volar, ja que en Pierre era originalment un ocell. Tot i això, en Pierre és de color rosat amb punts morats, que no correspon a Pegas.

Segons el mite, Bel·lerofontes doma Pegas i l’utilitza per moure’s i per lluitar contra la Quimera i matar-la. De la mateixa manera, Gan Fall fa servir en Pierre com a company de batalla per lluitar i transportar-se millor en mig del combat contra els enemics.

Els dos personatges tenen el mateix nivell d’importància dins del seu context. En el mite, Pegas és utilitzat per Bel·lerofontes en la lluita contra el monstre i a One Piece, en Pierre, que només apareix durant aquest arc, també és utilitzat per en Gan Fall per mobilitzar-se durant la lluita, els dos per la seva capacitat de volar.

II. B. ε One Piece. Referència clàssica: tritons

Publicat el per
Respon

Referència

Els tritons, també anomenats homes-peix, és una de les diferents races que apareixen diverses vegades al llarg de One Piece. Tot i que surten en diferents arcs i sagues, un grup de tritons es mostra, per primera vegada, durant la saga de l’East Blue, en l’arc d’Arlong Park. Tots els tritons que apareixen en aquest arc són part de la tripulació dels Pirates d’Arlong.

Durant l’arc, es converteixen en els enemics, ja que tenien les illes sota el seu domini i obligaven als habitants a pagar uns impostos a canvi de no matar-los. La Nami havia fet un tracte amb el capità, segons el qual l’Arlong li vendria la llibertat del poble a canvi de cent milions de beri, que és el sistema monetari del món de One Piece. Tot i això, no va complir el tracte ja que la va trair i, per això, la Nami demana ajuda als altres membres de la tripulació –llavors conformada només per en Luffy, en Zoro, en Sanji i l’Usopp-, per acabar amb els Pirates d’Arlong i alliberar les illes.

Tot i que en aquest cas els tritons estiguin en contra de la tripulació, no significa que tota la raça estigui en contra seva, de fet, en Jinbe, que al final s’uneix a la tripulació, és un tritó.

Els tritons, dins del món de One Piece, tot i ser descrits com a homes-peix, engloben diversos éssers que viuen al mar, que poden respirar sota l’aigua i són dels éssers més ràpids nedant. També destaquen per tenir una força déu vegades superior a la dels humans, i dins de l’aigua el doble, el que comporta que, en alguns casos, alguns se sentin superiors als humans, com és el cas dels Pirates d’Arlong.

Hi ha dos tipus de tritó: uns que es caracteritzen per tenir la part superior majoritàriament humana i la inferior d’algun ésser marí (en japonès anomenats Ningyo), i els altres (Gyojin) que mantenen algunes característiques d’animal marí, però amb trets antropomòrfics.

A la dreta es troba la Shyarly, una ningyo meitat tauró, i a l’esquerra en Hack, un gyojin.

Referent

En l’àmbit mitològic, quan parlem de tritó ens podem referir o bé al déu menor individual Tritó (Τριτών) o bé a les divinitats menors (Τρίτoνες) que acompanyen Posidó (Ποσειδῶν).

Tritó és una divinitat menor marina filla del déu olímpic marí, Posidó i d’Amfitrite (Άμφιτρίτη), que té la part superior humana i la inferior amb cua de peix.

“Ποσειδῶν δὲ Ἀμφιτρίτην τὴν Ὠκεανοῦ γαμεῖ, καὶ αὐτῷ γίνεται Τρίτων καὶ Ῥόδη, ἣν Ἥλιος ἔγημε.”

“Posidó es casà amb Amfitrite, filla d’Ocèan, i li naixeren Tritó i Rode, que prengué per marit Hèlios.”

[Biblioteca de relats mitològics, Apol·lodor, I. 4. 6]

Tot i no ser una divinitat que aparegui freqüentment, el déu Tritó sempre que apareix està relacionat d’una o altra manera amb l’àmbit marí. Quan apareix en l’Eneida (I. 144), rep l’ordre del seu pare per moure els vaixells que s’havien quedat encallats mitjançant les onades. També, en Les argonàutiques (IV. 1588), es mostra davant de la flota de Jàson mentre creuen pel llac on habita i els mostra el camí. Hesíode, en canvi, en la Teogonia (933), esmenta que és un déu terrible.

Apol·lodor explica que quan va néixer Atena, Tritó la va criar. Un dia mentre la filla de Tritó, Pal·las, i Atena entrenaven, es van barallar i quan Pal·las estava a punt de colpejar-la, Zeus va interferir posant l’ègida entre les dues. Això va provocar que Pal·las resultés ferida per Atena. Arran d’això, Atena va fer una estàtua semblant a ella i la va col·locar al costat de Zeus per honorar-la.

“φασὶ γεννηθεῖσαν τὴν Ἀθηνᾶν παρὰ Τρίτωνι τρέφεσθαι, ᾧ θυγάτηρ ἦν Παλλάς”

“conten que Atena, quan naixé, fou criada per Tritó, la filla del qual era Pal·las.”

[Biblioteca de relats mitològics, Apol·lodor, III. 12. 3]

Els tritons, com a divinitat menor col·lectiva, són un grup de déus marins amb cua de peix que de vegades són tractats com a sàtirs del mar; solen acompanyar Posidó i són l’equivalència masculina de les nereides.

Tractament

Tots els tritons de l’anime comparteixen el nom del personatge mitològic però només una de les dues espècies té un aspecte físic similar, els ningyo, que tenen la part superior antropomòrfica i la inferior de qualsevol animal marí.

A la dreta una escena de ceràmica de figures roges, on està representat el déu Tritó, que es troba en The J. Paul Getty Museum a Malibu. A la dretà Aladdin, un ningyo, amb un trident a l’esquena.

Tant els tritons com a divinitat col·lectiva com Tritó com a divinitat menor, no són personatges que tenen un paper de gran importància, ja que normalment se’ls esmenta com a acompanyants de la divinitat olímpica. A diferència d’aquests, en l’anime, ja sigui un sol personatge o com a raça, tenen gran importància en la saga de l’East Blue, en la de la Gran Guerra i en la de l’Illa Gyojin, ja que és l’illa dels tritons. Més tard, en Jinbe, un gyojin, s’afegeix a la tripulació dels Barret de Palla, convertint-se en un dels protagonistes, de manera que és un personatge important.

En el context de l’anime, el rei dels tritons com a personatge que sobresurt dels altres, s’anomena Neptune, que és el nom llatí de Posidó. És significatiu que Neptú sigui el pare del déu Tritó, mentre que la figura autoritària de l’Illa Gyojin, habitada majoritàriament per tritons, es digui Neptune.

I. B. δ Mitologia grega: Fonts clàssiques

Publicat el per
Respon

Tal com he explicat en la introducció a la mitologia, els mites es van anar transmetent oralment de generació en generació, el que va comportar que al llarg del temps sorgissin diverses versions d’un mateix mite.

La literatura clàssica és una font que ens permet conèixer els mites, ja que és mitogràfica, és a dir, o bé l’argument o bé el contingut té alguna relació amb temes mitològics. Mitjançant la literatura ens han arribat mites explicats dins d’un context, com per exemple, dins de la Ilíada (Ἰλιάς), d’Homer (s. VIII aC), on es narren els episodis relacionats amb el cicle Troià.

Còpia romana, d’entre el segle I i II, d’un bust hel·lenístic d’Homer. Actualment es troba al British Museum, a Londres.

Però els mites no només ens han arribat mitjançant la literatura. Més tard, cap al segle II aC apareixen recopilacions mitogràfiques, fruit de l’estudi de les obres anteriors, com el cas de la Biblioteca de relats mitològics (Βιβλιοθήκη), on Apol·lodor (s. II aC) va fer un recull dels mites, des dels que parlen sobre l’origen de l’univers fins la història sobre Teseu, ja que la resta de volums s’han perdut al llarg dels anys.

El gènere èpic també té una gran importància a l’hora de difondre els mites, ja que narra les gestes dels herois tant amb elements reals com fantàstics. En l’èpica apareixen i intervenen explícitament les divinitats, tant olímpiques com les cosmogòniques, en el cas d’Hesíode (s. VIII – S. VII aC).

La tragèdia grega, un dels gèneres dramàtics, tractava en les seves obres arguments seriosos de tema mític, raó per la qual és una valuosa font quan parlem de mites relacionats amb els herois. Eren els principals protagonistes perquè en no ser immortals i deixar-se guiar més per les emocions, eren més propers als humans i, per tant, per al públic era més fàcil sentir-se identificat amb l’obra. Els principals autors d’aquest gènere són: Èsquil (s. VI – s. V aC), autor de diverses obres, entre elles la trilogia L’Orestíada (Ορέστεια); Sòfocles (s. V aC), autor, per exemple, d’Èdip rei (Οιδίπους Τύραννος); i Eurípides (s. V aC), autor de Medea (Μήδεια), entre altres.

Quan parlem del món clàssic grec, hi ha diverses fonts molt importants. A més de la Ilíada, abans esmentada, Homer també va compondre l’Odissea (Ὀδύσσεια), que narra el trajecte d’Odisseu un cop acaba la Guerra de Troia fins la seva pàtria, Ítaca. D’Hesíode, la Teogonia (Θεογονία), on es mostra sistemàticament i de manera ordenada l’origen de l’Univers i de les divinitats; i Treballs i dies (Ἔργα καὶ Ἡμέραι) on mostra la seva visió sobre la condició humana en clau mítica. Els epinicis (ἐπίνικοι), de Píndar (s. VI – s. V aC), que són un conjunt d’himnes triomfals. També les tragèdies ateneses, com he comentat abans, d’Èsquil, de Sòfocles i d’Eurípides.  Les obres de poetes d’època hel·lenística, com Apol·loni de Rodes (s. III aC) o Cal·límac (s. IV – s. III aC), entre d’altres. La Descripció de Grècia (Ἑλλάδος περιήγησις), de Pausànias (s. II dC), és un llibre de viatges on hi descriu les seves observacions i investigacions. Diàlegs (Διάλογοι), on Llucià (s. II dC) mostra el seu punt de vista i fa una crítica sobre diversos temes, entre d’altres, les divinitats. I per finalitzar amb les fonts gregues, també en forma part la Biblioteca de relats mitològics que he esmentat anteriorment.

D’altra banda, les fonts llatines més importants són: l’Eneida (Aeneis), de Virgili (s. I aC), on es narra el viatge d’Eneas després de la Guerra de Troia fins a Itàlia; les Metamorfosis (XV libri metamorphoseon), d’Ovidi (s. I aC – s. I dC ), un recull de mites des de la creació de l’Univers; i les Faules (Fabularum liber), un recull de relats mitològics, d’Higí (s. I aC – s. I dC).

En aquesta imatge es veu un manuscrit de l’Eneida. Forma part del Virgilio Vaticano, que conté, actualment, fragments sobre l’Eneida i les Geòrgiques; es troba a la Biblioteca Apostòlica Vaticana, a la Ciutat del Vaticà.