III. Conclusions sobre la presència de la mitologia clàssica en One Piece

Per fi, un cop he acabat la part analítica del meu treball, en puc extreure una sèrie de conclusions basades en els objectius que em vaig plantejar prèviament en la introducció al començament del treball.

A la primera filera de dalt, a l’esquerra la referència als Centaures, al seu costat el Sàtir, i al final l’Harpia. En la segona filera la mostra de l’Hidra. Per finalitzar en l’última filera a l’esquerra el Minotaure i a la dreta el Fénix.

Haig d’aclarir que he hagut de fer una sel·lecció de les mostres, de les quals només he analitzat el cicle argonàutic, els tritons, el Pegas, l’Hipocamp, el Cèrber, les Amàzones, les Gòrgones i, finalment l’Esfinx; tot i això, cal especificar que vaig trobar altres referències. D’aquestes, la majoria estaven basades en monstres: el Minotaure (Μινώταυρος), l’Hidra (Ύδρα), el Fènix (Φοῖνιξ), els Centaures (Κένταυροι), els Sàtirs (Σάτυροι) i les Harpies (Ἇρπυιαι). El resultat d’aquesta anàlisi no seria gaire diferent a l’obtinguda amb la resta de monstres anteriors.

També hi ha algunes referències a divinitats, en aquest cas més tangencials. En l’àmbit olímpic, l’autor anomena Zeus (Ζεύς) un núvol que per atacar fa servir llampecs, i també el rei dels tritons, s’anomena Neptune, que és la denominació llatina del déu grec Posidó (Ποσειδῶν), tot i que només s’utilitza la relació entre els tritons i Posidó, ja que el personatge també és un tritó, a diferència del déu antropomòrfic.

D’altra banda dels mites cosmogònics s’utilitza el tità Prometeu (Προμηθεύς) per donar nom a un sol, relacionant la seva composició amb un episodi del tità, en el qual va donar el foc als éssers humans.

Conjunt de referències basades en divinitats: a dalt a l’esquerra el sol Prometeu, a sota el núvol Zeus i a la dreta el rei Neptune.

El primer objectiu va ser esbrinar en quin àmbit de la mitologia se centren les referències. A partir de totes les mostres que he anat analitzant, la gran majoria estan basades en monstres i éssers fantàstics de la mitologia heroica relacionada amb els occidors de monstres, com es pot veure en el cas de les Gòrgones.

A continuació em vaig fixar com a objectiu esbrinar de quin tipus eren les referències, i com a conclusió final ha resultat que estan basades en l’aspecte físic i en les habilitats dels referents mitològics. Aquest objectiu queda demostrat clarament amb Pegas, que en l’animació manté l’aspecte de l’original com cavall alat, i també respecta l’habilitat de la criatura mitològica per poder volar. A més a més, en aquest cas també es respecta el grau d’importància, que en altres casos no es manté. Un exemple seria el de Neptune, en que es posa el déu marí al nivell dels tritons.  

Com a objectiu final em vaig preguntar si l’adaptació que feia l’anime era fidel. En la majoria de casos la resposta és afirmativa, sí que és fidel, tot i que s’ha de tenir en compte el context en el qual es presenta en One Piece, que fa que pateixi algun canvi o no. Normalment, el que no es respecta és la participació de l’heroi envers la criatura mítica, és a dir, en l’anime l’actuació del protagonista no es basa en la de l’heroi original. Això es pot veure clarament en el cas del Cèrber, que manté l’aspecte físic, un gos de tres caps, però que s’adapta al context d’aquell arc, en el qual apareixen zombies; també respecta part del mite, ja que s’encarrega de protegir l’entrada al vaixell. En el cas de la intervenció de l’heroi envers el monstre, com ja he explicat prèviament, no és del tot fidel, ja que en la mitologia Cèrber és domat per Hèracles com a un dels treballs encarregats per Hera, en canvi en Luffy només ho fa perquè li ve de gust.

I. B. β Mitologia grega: Àmbit diví

En el cas de les divinitats gregues, es distingeixen tres tipus: els mites cosmogònics, els déus olímpics i les divinitats menors.

Els mites cosmogònics són els que marquen l’inici de la mitologia grega i descriuen la creació del món, per tant els protagonistes no són tant propers als humans sinó que són l’encarnació dels elements i les forces que conformen el cosmos. Segons explica Hesíode en la Teogonia, primer va existir Caos (Χάος), que no era antropomòrfic. A continuació va crear Gea (Γῆ), la terra, que va tenir a Úranos (Οὐρανός), el cel, amb qui tingué diversos fills.

Representació del Caos, el primer ésser en la mitologia grega, a la Basílica de Santa Maria La Major a Roma.

Entre aquests, Cronos (Κρόνος) i Rea (Ῥέα) van tenir els coneguts com a déus olímpics de primera generació, entre els quals hi ha Zeus (Ζεύς), Posidó (Ποσειδῶν), Hera (Ἥρα)… Els déus olímpics s’anomenen així, ja que viuen a l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia, sota la sobirania de Zeus. Aquestes divinitats nascudes de Cronos i Rea, que tenen l’aparença d’éssers humans de més edat, constitueixen la 1a generació. Els seus fills, en canvi, constitueixen la 2a generació, formada per divinitats d’aparença més jove i més propers als humans.

Diane de Versailles és una escultura datada entre els segle I i II dC, en la qual es presenta la deessa Artemis (Ἄρτεμις), Diana a la mitologia romana, de la 2a generació de les divinitats Olímpiques. Actualment es troba en el Museu de Louvre, a París.

Quan parlem de divinitats menors ens referim al conjunt que solen acompanyar un déu. N’hi ha diversos tipus: les individuals, com Asclepi (Ἀσκλεπιός), el déu de la medicina; les grupals, associades a una altra divinitat, com les filles d’Asclepi, Panacea (Πανακέια), Higiea (῾Υγιεια) i Iasso (Ιασσώ), que l’acompanyen; les personificacions, o bé de conceptes abstractes, com per exemple, Nice (Νίκη), la deessa de la victòria, o bé d’elements de la natura, com Iris (Ἰρις), que representa l’arc de Santmartí; i per últim, els monstres, que personifiquen els perills, com per exemple, les Gòrgones (Γοργόνες).

Mosaic del segle II dC en el qual està representat el cap de Medusa (Μέδουσα), una de les tres Gòrgones. Es troba en el Museu Arqueològic Nacional d’Atenes.