Arxiu d'etiquetes: Medea

II. B. δ One Piece. Referència clàssica: Cicle Argonàutic

Publicat el per
Respon

Referència

Tal com he explicat en la presentació de One Piece, la història tracta sobre una tripulació de pirates que viatja per mar a la recerca d’un tresor. La tripulació està conformada, actualment, per 10 integrants, cadascú amb la seva pròpia característica que els destaca dels altres.

Al llarg de l’anime, entre els diversos aliats que apareixen, hi ha la Boa Hancock, emperadriu pirata de la Tribu Kuja. Tot i que al principi odia en Luffy, pel simple fet de ser un home, quan s’adona realment del tipus de persona que és, se n’enamora. Per aquesta raó, accedeix a participar en una guerra entre pirates i l’armada, que volien executar l’Ace, germà d’en Luffy. Quan accedeix a participar en la guerra posa com a condició poder veure l’Ace per tal que en Luffy pugui ingressar a la presó Impel Down, sense ser presoner, i pugui rescatar el germà.

Referent

El cicle argonàutic, pertanyent a la mitologia heroica, agrupa el conjunt de mites que tenen relació amb la recerca del velló d’or i té com a protagonista Jàson (Ἰάσων).

Jàson i el velló d’or és un quadre del segle XVII pintat per Erasmus Quellinus II i que s’exposa en el Museo del Prado de Madrid. El quadre exemplifica el títol, Jàson ha aconseguit el Velló d’or.

El cicle es desenvolupa a partir de la mort d’Èson (Αἴσων), rei de Iolcos a mans del seu germà Pèlias (Πελιάς), que ocupa el tron. Al cap d’uns anys Jàson, fill d’Èson, torna per reclamar-lo. Davant d’això, Pèlias, que havia estat avisat per un oracle que un home calçat amb una sola sabata, tal com anava Jàson, acabaria amb ell, decideix que li tornarà el tron si li porta el Velló d’or que es troba a la Còlquida. Jàson llavors decideix reunir la tripulació dels argonautes, pel nom de la nau Argo, conformada per diversos homes, amb funcions especials, com per exemple, Argo (Άργος), el constructor de la nau, Orfeu (Ὀρφεύς), Teseu (Θησεύς), Hèracles (Ἡρακλῆς), entre d’altres. A continuació emprèn un viatge a la recerca del velló. Després d’un llarg recorregut per fi arriben a la Còlquida, on el rei Eetes li diu que haurà de superar unes proves sobrehumanes per aconseguir el velló. Jàson supera aquestes proves gràcies a Medea (Μήδεια), la filla d’Eetes, que se n’enamora, però tot i així, el rei es nega a donar-li el velló, motiu pel qual decideixen robar-lo i fugir. Quan tornen cap a Iolcos, Pèlias es nega a donar el tron a Jàson; davant d’això Medea convenç les seves filles de rejovenir-lo, però després no ho fa, el que provoca que acabi mort. D’aquesta manera, tant Jàson com Medea es veuen obligats a fugir de Iolcos.

En aquesta imatge es pot observar el recorregut durant l’expedició dels argonautes al llarg del cicle.

La presència del cicle argonàutic en les fonts clàssiques ha estat, principalment, a Les Argonàutiques, d’Apol·loni de Rodes i Medea, d’Eurípides.

“Τροφός

Εἴθ᾽ὤφελ᾽Ἀργοῦςμὴδιαπτάσθαισκάφος
ΚόλχωνἐςαἶανκυανέαςΣυμπληγάδας,
μηδ᾽ἐννάπαισιΠηλίουπεσεῖνποτε
τμηθεῖσαπεύκη, μηδ᾽ἐρετμῶσαιχέρας
ἀνδρῶν ἀριστέων οἳ τὸ πάγχρυσον δέρος
Πελίᾳμετῆλθον.”

 

“Dida. Tant de bo la nau Argo no hagués anat volant a través de les blavenques Simplègades cap a la terra dels colquencs, ni cap pi mai no hagués caigut tallat a les valls del Pèlion, ni hagués fornit rems a les mansd el herois insignes que van a buscar el velló d’or per a Pèlias.”

[Medea, Eurípides, I]

Tractament

Jàson i Luffy, els protagonistes de cada història respectivament, tenen en comú la mateixa fita, formar una tripulació per aconseguir un tresor.

Dins de la tripulació de cada àmbit, cada integrant té el seu propi rol, i en ocasions coincideixen. Per una banda, en els argonautes, Orfeu és el músic encarregat de marcar el ritme amb el qual han de remar; en el cas dels Barret de Palla, en Brook és el músic del vaixell. La nau Argo va ser construïda pel tripulant Argo, de la mateixa manera que el Thousand Sunny, l’actual vaixell dels Barret de Palla, va ser construït pel Franky, el mestre d’aixa.

Entre els personatges de Medea, en el cicle argonàutic, i Hancock, a One Piece, hi ha moltes similituds. Ambdues s’enamoren del protagonista, que és el capità de la tripulació, i l’ajuden. Medea ajuda Jàson a aconseguir el velló, a fugir i a intentar recuperar el tron i acaba casada amb ell. Hancock ajuda en Luffy a infiltrar-se a Impel Down, per rescatar el seu germà, i el defensa durant la guerra distraient l’enemic, però no obstant, fins al moment, ell l’ha rebutjat.

Tot i que fins ara la majoria eren similituds, en el cas de la geografia no. La principal diferència és que el recorregut del cicle argonàutic és real, ja que en algun moment van existir les ubicacions que se citen durant el trajecte però, en canvi, la geografia de One Piece és totalment inventada. L’anime se situa en un món fictici que només té un continent, la Red Line, que divideix els quatre oceans plens d’illes on transcorre tota l’acció, algunes de les quals estan inspirades en ciutats actuals.

I. B. δ Mitologia grega: Fonts clàssiques

Publicat el per
Respon

Tal com he explicat en la introducció a la mitologia, els mites es van anar transmetent oralment de generació en generació, el que va comportar que al llarg del temps sorgissin diverses versions d’un mateix mite.

La literatura clàssica és una font que ens permet conèixer els mites, ja que és mitogràfica, és a dir, o bé l’argument o bé el contingut té alguna relació amb temes mitològics. Mitjançant la literatura ens han arribat mites explicats dins d’un context, com per exemple, dins de la Ilíada (Ἰλιάς), d’Homer (s. VIII aC), on es narren els episodis relacionats amb el cicle Troià.

Còpia romana, d’entre el segle I i II, d’un bust hel·lenístic d’Homer. Actualment es troba al British Museum, a Londres.

Però els mites no només ens han arribat mitjançant la literatura. Més tard, cap al segle II aC apareixen recopilacions mitogràfiques, fruit de l’estudi de les obres anteriors, com el cas de la Biblioteca de relats mitològics (Βιβλιοθήκη), on Apol·lodor (s. II aC) va fer un recull dels mites, des dels que parlen sobre l’origen de l’univers fins la història sobre Teseu, ja que la resta de volums s’han perdut al llarg dels anys.

El gènere èpic també té una gran importància a l’hora de difondre els mites, ja que narra les gestes dels herois tant amb elements reals com fantàstics. En l’èpica apareixen i intervenen explícitament les divinitats, tant olímpiques com les cosmogòniques, en el cas d’Hesíode (s. VIII – S. VII aC).

La tragèdia grega, un dels gèneres dramàtics, tractava en les seves obres arguments seriosos de tema mític, raó per la qual és una valuosa font quan parlem de mites relacionats amb els herois. Eren els principals protagonistes perquè en no ser immortals i deixar-se guiar més per les emocions, eren més propers als humans i, per tant, per al públic era més fàcil sentir-se identificat amb l’obra. Els principals autors d’aquest gènere són: Èsquil (s. VI – s. V aC), autor de diverses obres, entre elles la trilogia L’Orestíada (Ορέστεια); Sòfocles (s. V aC), autor, per exemple, d’Èdip rei (Οιδίπους Τύραννος); i Eurípides (s. V aC), autor de Medea (Μήδεια), entre altres.

Quan parlem del món clàssic grec, hi ha diverses fonts molt importants. A més de la Ilíada, abans esmentada, Homer també va compondre l’Odissea (Ὀδύσσεια), que narra el trajecte d’Odisseu un cop acaba la Guerra de Troia fins la seva pàtria, Ítaca. D’Hesíode, la Teogonia (Θεογονία), on es mostra sistemàticament i de manera ordenada l’origen de l’Univers i de les divinitats; i Treballs i dies (Ἔργα καὶ Ἡμέραι) on mostra la seva visió sobre la condició humana en clau mítica. Els epinicis (ἐπίνικοι), de Píndar (s. VI – s. V aC), que són un conjunt d’himnes triomfals. També les tragèdies ateneses, com he comentat abans, d’Èsquil, de Sòfocles i d’Eurípides.  Les obres de poetes d’època hel·lenística, com Apol·loni de Rodes (s. III aC) o Cal·límac (s. IV – s. III aC), entre d’altres. La Descripció de Grècia (Ἑλλάδος περιήγησις), de Pausànias (s. II dC), és un llibre de viatges on hi descriu les seves observacions i investigacions. Diàlegs (Διάλογοι), on Llucià (s. II dC) mostra el seu punt de vista i fa una crítica sobre diversos temes, entre d’altres, les divinitats. I per finalitzar amb les fonts gregues, també en forma part la Biblioteca de relats mitològics que he esmentat anteriorment.

D’altra banda, les fonts llatines més importants són: l’Eneida (Aeneis), de Virgili (s. I aC), on es narra el viatge d’Eneas després de la Guerra de Troia fins a Itàlia; les Metamorfosis (XV libri metamorphoseon), d’Ovidi (s. I aC – s. I dC ), un recull de mites des de la creació de l’Univers; i les Faules (Fabularum liber), un recull de relats mitològics, d’Higí (s. I aC – s. I dC).

En aquesta imatge es veu un manuscrit de l’Eneida. Forma part del Virgilio Vaticano, que conté, actualment, fragments sobre l’Eneida i les Geòrgiques; es troba a la Biblioteca Apostòlica Vaticana, a la Ciutat del Vaticà.