Diàgoras i la seva família: una descendència de campions

El boxejador Diàgoras de Rodes va obtenir en els Jocs Olímpics de 464 aC el major dels seus nombrosos triomfs. En els jocs de 448 aC, es van proclamar vencedors olímpics els seus fills Acusilau, en boxa, i Damaget, per segona vegada, en pancraci. Davant d’una multitud enfervorida que els aclamava i els llançava flors, tots dos van donar la volta d’honor a l’estadi portant sobre les seves espatlles el seu pare. Quan el van deixar a terra, es va acostar un espartà a felicitar-lo i li va dir:

Diàgoras, és millor que et moris ara, perquè no et serà possible ser més feliç.

Diàgoras li va fer cas i es va morir allà mateix.

El més jove dels fills de Diàgoras, Dorieu, va aconseguir tres victòries olímpiques en el pancraci (432, 428 i 424 aC), i van ser també vencedor olímpic, en 404 aC, els seus néts Eucles (boxa) i Pisírode (boxa infantil). Les estàtues d’aquesta família de campions podien veure juntes en el santuari d’Olímpia. Com les dones no podien assistir als Jocs, Cal·lipatira, filla de Diàgoras, es va introduir a Olímpia disfressada d’entrenador per veure competir el seu fill Pisírode. Quan aquest va aconseguir la victòria, Cal·lipatira, exultant, va saltar la barrera dels entrenadors, però se li van enganxar els vestits i va quedar a la vista la seva condició femenina. Havia de ser condemnada a mort, però li van perdonar la vida: cap altra dona havia estat, com ella, filla, germana i mare de vencedors olímpics.

Cal·lipatira […] que era vídua, es disfressà d’entrenador i conduí, a Olímpia, el seu fill Pisírode, que vencé. Quan Cal·lipatira volgué saltar la tàpia que tenia els entrenadors tancats, quedà nua. Així es va veure que era una dona, però no fou castigada per respecte al seu pare, als seus germans i al seu fill, atès que tots havien estat vencedors olímpics.

PAUSÀNIAS (Grec 1 p. 153 Ed. Teide M.Capellà)

diagoras

Diàgoras portat a coll pels seus dos fills Damaget i Acusilau després de ser aquests coronats vencedors en els Jocs Olímpics.

Entrenament espartà

Imatge de previsualització de YouTube

L’entrenament espartà és més que un mètode, és una forma d’entendre l’activitat física i fins i tot la vida. És una filosofia esportiva basada en la duresa física i mental, es troben en el model de vida de l’exèrcit espartà: duresa, disciplina, força, resistència, … l’esportista espartà necessitava ser veloç, fort i resistent; necessitava tenir músculs voluminosos i cridaners, un cos definit i funcional, apte per superar “qualsevol envestida enemiga”.

La preparació espartana no coneixia els descansos entre exercicis (o els mínims descansos), treballaven tots els músculs del cos en cada sessió d’entrenament i no coneixien excuses per deixar-ho: entrenar amb dolor, malestar o molèsties. Res ni ningú impedia a un espartà assistir a la sessió d’entrenament.

Els espartans no utilitzaven màquines de fitness, sinó que, com l’entrenament funcional, s’entrenavan realitzant moviments multiarticulars implicant diferents grups musculars en el mateix exercici. En aquest sentit, només s’entrenava els grans grups musculars, deixant que el creixement dels més petits produís secundàriament (al treballar els grans músculs). Es treballava el cos complet en cada sessió i es realitzaven diversos exercicis amb la resistència del pes del cos, involucrant la major quantitat de grups musculars. El mètode, a part del comentat, es diferenciava de la resta pel gran volum de treball en cada sessió: el nombre de sèries, i de repeticions era màxim, i només es contemplava el descans en cas de no poder acabar la sèrie. En aquest cas, es descansava fins a recuperar forces per acabar la sèrie o sessió que, com hem dit, en cap cas es podia deixar sense finalitzar.

Hoplitodròmia

Va ser una antiga cursa a peu, que formava part dels Jocs Olímpics i els altres Jocs Panhel·lènics. Va ser l’última carrera a peu en els Jocs Olímpics, apareixent per primera vegada en la 65a dels Jocs Olímpics el 520 aC.

L’hoplitodròmia requereix competidors a córrer portant el casc i gamberes del soldat d’infanteria hoplita de la qual la carrera va prendre el seu nom. Els corredors també van portar els aspis, bronze coberta de fusta de l’escut d’hoplites, de manera que el gravamen total eren 50 lliures. Com els hoplitodroms va ser una de les curses a peu més curtes, l’armadura pesada i l’escut era menys una prova de resistència d’un de força muscular pura.

hoplitodromia

Hoplitodroms de figures negres, Àmfora panatenaica, 323-322 aC

A Olímpia i a Atenes, era una volta a l’estadi. Des de la pista es va fer una corba tancada a l’extrem de l’estadi, hi havia un pal girant a cada extrem de la pista per ajudar els velocistes en la negociació de la corba tancada – una tasca complicada per l’escut portat a la mà. A Nèmea la distància es va duplicar a quatre estadis, i a Platea la cursa era de 15 estadis en total.

L’hoplitodròmia, amb els seus pertrets militars, era tant un exercici d’entrenament militar com una competència atlètica.

Imatge de previsualització de YouTube

Gol olímpic

Es denomina gol olímpic, a una jugada del futbol, en la qual la pilota tret des del punt del córner, entra directament en la porteria contrària sense que toqui prèviament a cap altre jugador, és una anotació poc freqüent i molt pocs jugadors han aconseguit realitzar-lo en alguna ocasió al llarg de la seva carrera esportiva.

Primer gol olímpic de Cesáreo Onzari.
Rep el seu nom del gol marcat per l’argentí Cesáreo Onzari, del partit amistós del 1924 entre la Selecció Argentina i la Selecció d’Uruguai, flamant campiona en els Jocs Olímpics de París. Va ser el primer gol d’aquest tipus, obtingut en una competència transcendent, convalidat segons una reforma recent en les regles del joc, per la qual cosa va conèixer com “el gol als olímpics”, per endavant simplificar el terme en “gol olímpic” per referir-se a una anotació d’aquestes característiques, ja que poc temps abans el reglament establia que no eren vàlids els gols aconseguits directament d’un servei de córner.

Una anècdota coneguda és que a la final de l’Olimpíada de 1924 (entre Argentina i Uruguai), un jugador uruguaià va convertir un gol directament del tir de cantonada (“Gol Olímpic”) sent anul·lat per l’àrbitre d’acord amb la normativa vigent. Els uruguaians van protestar després davant la International Board i aquest va ser el motiu del canvi de regles. Quan tots dos equips van tornar es van enfrontar en un partit “revenja”, on els argentins van convertir el gol aprofitant la nova regla que els uruguaians havien sol·licitat.

Primer gol olímpic de Cesáreo Onzari

Què és el doping?

El doping es tracta de substàncies estranyes a l’organisme, però incrementades, que milloren de manera il·legal el rendiment dels esportistes.

El doping però, a més de ser il·legal, perjudica la salut dels esportistes i està en contra d’un dels pricipis fonamentals de l’esport que és el de la competència justa. Per això el comitè Olímpic internacional i les federacions nacionals i internacionals dels diferents esports han prohibit l’ús de substàncies dopants.

Els controls de dopatge es realitzen en totes les grans competicions i cada vegada amb més freqüència. Quan es vol fer un control de dopatge a un atleta després d’una competició, se li pren una mostra d’orina just al moment d’acabar aquesta. Part de l’orina s’analitza en un laboratori a curt termini i l’altra es conserva per si el resultat és positiu i es demana una segona anàlisi (contraanàlisi).

També es poden fer controls de dopatge amb una mostra de sang o de cabells. Aquests són més fiables que els d’orina però, també, més cars.

Algunes substàncies prohibides (Exemples):

  • Estimulants: cafeïna, cocaïna, amfetamines… Els estimulants són substàncies que actuen directament sobre el sistema nerviós central de l’atleta accelerant parts del seu cos i cervell. Els atletes utilitzen estimulants per tal d’augmentar l’atenció, reduir el cansament, augmentar la competitivitat i agressivitat.

  • Narcòtics: heroïna, morfina, pethidina… Són substàncies que emmascaren el dolor. També poden produir sensació d’eufòria fent creure a l’esportista que té millor condició física i possibilitats de les que realment té.

  • Diurètics: bumetanida… Fan que el cos augmenti la seva producció d’orina. Alguns esportistes els utilitzen per perdre pes, per tal d’entrar en determinades categories esportives (judo, aixecament de pes…)
    També són utilitzats per diluir la seva orina en un intent d’evitar la detecció d’agents anabòlics.

El 26 d’agost de 1960, en la cursa de 100 km. dels Jocs Olímpics de Roma, el Comitè Olímpic Internacional va començar a prendre cartes en el dopatge.

Els participants han utilitzat una gran varietat de productes per aconseguir una empenta afegit als seus esforços. La pressió per guanyar, l’ambició per ser el millor han aconseguit que en molts casos els esportistes arrisquin les seves vides amb l’ús d’aliments i begudes que puguin donar-los unes dècimes extra sobre els rivals.

L’ús de drogues que milloren el rendiment és tan antic com els mateixos jocs. Sabem que els atletes grecs que participaven en les competicions de l’antiguitat utilitzaven diversos productes amb aquesta finalitat. L’important era guanyar, no competir. 

S’obligava als atletes a córrer nus per evitar que es pogués colar una dona (si alguna ho feia, podia ser llançada per un penya-segat).

Boicots i guerres

  • Els VI jocs olímpics s’haurien d’haver fet a Berlin l’any 1916, però degut a la primera guerra mundial no es van poder realitzar.
  • Els XI jocs olímpics es van celebrar a Berlin l’any 1936 sota el règim Nazi de Hiltler. Molts païssos i van intentar boicotejar aquests jocs degut a la ideologia racista de Hitler. Finalment el COI va decidir que aquests jocs s’havien de fer.
  • Els XII jocs olímpics s’haurien d’haver celebrat a Helsinki l’any 1940, però degut a la segona guerra mundial es van haver d’anul·lar.
  • Els XIII jocs olímpics s’haurien d’haver celebrat a Londres l’any 1944, però, com va passar quatre anys abans, no es van poder celebrar degut a la segona guerra mundial.
  • Els XXII jocs olímpics de Moscou de l’any 1980, van ser boicotejats pels EEUU i els païssos de l’OTAN com a resposta de la invasió Soviètica de l’Afganistan.
  • Els XXIII jocs olímpics de Los Angeles 1984, van ser boicotejats pels païssos socialistes provocats per l’URSS (actualment Rùssia).

 Berlin, 1936 l’ Alemanya nazi

Adolf Hitler, presidint la ceremonia de
Obertura, del Jocs de Berlín de 1936

L’arribada del últim relleu portant la torxa olímpica, va ser un dels moments culminants dels Jocs. Últim tram amb la flama encesa, a la Vall de Olimpia.

La flama Olímpica: Història

El foc olímpic és un dels símbols dels jocs Olímpics, i està basat, en la llegenda de Prometeu, en què va robar el foc a Zeus per donar-lo als homes.

Als jocs Olímpics a l’antiga Grècia es mantenia encesa una flama fins que acabaven les competicions. En els jocs Olímpics de Berlín de 1936, es va realitzar per primera vegada una marxa d’atletes que van anar rellevant-se la torxa amb la flama, des de les runes del temple d’Heraa Olímpia, fins l’estadi Olímpic de Berlín.

flama 

El COI va aprovar que el recorregut en relleus de la torxa en les futures edicions dels Jocs es farà pel territori del país de la ciutat seu dels Jocs. 

flama olímpica

D’Olímpia a Londres

Han pres aquesta decisió pels incidents que hi va haver en el recorregut de la torxa dels jocs de Pequín. Hi va haver un intent de boicot per part de dos protestants.

La Torxa Olímpica de Barcelona, 1992, va seguir un recorregut emulant la història grega de Catalunya. Seguint la tradició, va partir de la ciutat grega d’Olímpia en direcció a Empúries, la primera colònia hel·lènica a la península ibèrica. A partir d’aquí, la torxa iniciaria un recorregut per tot l’Estat Espanyol, primer cap a l’oest per la part del nord fins a Galícia, després baixant fins a Madrid i continuant per Extremadura, fins arribar al sud on aniria resseguint la costa Mediterrània andalusa, murciana i valenciana abans d’arribar a Barcelona.

barcelona

La torxa que es va encendre a Barcelona

Imatge de previsualització de YouTube

Al llarg del temps es va mantenir la tradició de transportar la torxa Olímpica amb una carrera d’atletes, però en certes ocasions es van utilitzar mitjans de transport especials, per motius de necessitat o d’espectacularitat: vaixell, cavall…

Jocs Olímpics: Les competicions esportives a la Grècia antiga

Els Jocs Olímpics es va iniciar fa més de 2.700 anys, a Olímpia, al sud-oest de Grècia. Els jocs van ser part d’una festa religiosa. Les Olimpíades gregues, va inspirar als Jocs Olímpics moderns (començat en 1896). Els Jocs es van celebrar en honor de Zeus, rei dels déus, i se celebra cada quatre anys.

jocs olimpics

Representació de les anelles olímpiques

En els primers Jocs Olímpics d’un dia, l’únic esdeveniment va ser un esprint curt d’un extrem de la pista a l’altre. A poc a poc es van afegir més esdeveniments per fer quatre dies de competències. Van incloure: la lluita lliure, boxa, salt de longitud, llançament de la javelina i el disc, i les carreres de carros. En el pentatló, hi va haver cinc esdeveniments: carrera, lluita, llançament de javelina, disc i salt de longitud. Una de les proves més dures va ser la carrera per hoplitas, els homes amb armadura i portant escuts.

Els guanyadors van rebre una corona de fulles, i una benvinguda d’heroi a casa. Els guanyadors podien casar-se amb dones riques, gaudir de menjars gratuïts, invitacions a festes, i els millors seients en el teatre.

La pista d’atletisme era molt més àmplia que una moderna. Vint persones podien córrer alhora.

Només els homes, els nens i les nenes no casades se’ls permetia assistir als Jocs Olímpics. Les dones casades no se’ls va permetre als Jocs Olímpics. Qualsevol dona que intentava entrar d’amagat eren castigades.

Les diferents modalitats esportives se celebraven a l’estadi, si eren a peu, o a l’hipòdrom, si eren hípiques.

  • Les curses a peu: la competició atlètica més antiga i prestigiosa era córrer una vegada la longitud d’un estadi (mesura de longitud d’Olímpia eren d’uns 192 metres). També hi havia curses de fons, en les quals es recorria l’estadi diverses vegades.

cursa a peu

  • Les tres modalitats de combat:
  1. Lluita: calia forçar l’adversari a tocar amb les dues espatlles a terra tres vegades, sent-hi prohibits els cops i l’ofegament.
  2. Pancraci: es permetia gairebé tot per obligar el contrari a abandonar.
  3. Pugilat: es lluitava a cops de puny, amb les mans embolicades amb una cinta de cuir fins que un dels dos abandonava. Era la disciplina més dura, i de vegades s’arribava fins a la mort.
lluita

Lluita a la Grècia antiga

pancraci

Pancraci

pugilat

Pugilat

  • El llançament de disc: consistia a enviar el més lluny possible un disc de bronze i d’uns dos quilos.
llançament de disc

Llançament de disc

  • El llançament de javelina: enviar el més lluny possible una javelina. S’ajudaven amb una cinta enrotllada a la javelina i acabada en un llaç on es col·locaven els dits perquè agafés més impuls i més estabilitat.
  • El salt de llargada:  es realitzava amb l’ajut d’unes peses anomenades halters, que servien per agafar més impuls. Consistia en un seguit de salts consecutius, sense impuls.

A l’hipòdrom se celebraven les proves hípiques:

  • Les curses de genets i de carros: Els carros podien ser bigues (tirats per dos cavalls) al llarg de 6 o 8 km. o quadrigues (tirats per quatre cavalls) al llarg de 14 km. Els coronats com a vencedors eren els propietaris dels cavalls i dels carros i no pas els genets.
cursa de genets

Cursa de genets

A continuació, vegem aquest vídeo que tracta de l’esport la Grècia clàssica, com anaven vestits i què significava per a ells (entre altres coses) per aprendre més coses sobre aquest tema:

Imatge de previsualització de YouTube

Els jocs i esports Olímpics d’hivern

Els jocs olímpics d’hivern van néixer l’any 1924 quan la ciutat de París va impulsar l’organització de la setmana internacional d’esports d’hivern, a la ciutat francesa de Chamonix. Posteriorment, el Comitè Olímpic Internacional (COI) els reconeixeria com els primers jocs olímpics d’hivern.

El 1992, el COI va decidir fer els jocs d’hivern els anys parells que no hi haguessin jocs d’estiu, un canvi que es va iniciar amb els jocs Olímpics de Lillehammer, el 1994.

El programa olímpic inclou 7 esports diferents que agrupen 15 disciplines i que impliquen la celebració d’unes 86 proves.

Els esports Olímpics d’hivern són els següents:

  • LugeEls corredors empenyen el trineu i ràpidament s’hi asseuen. Utilitzen uns guants de claus per aconseguir una acceleració extra, i impulsar-se amb les mans sobre la superfície del gel, abans d’estirar-se totalment sobre l’esquena, amb els peus estesos cap endavant, per buscar una posició aerodinàmica. Els corredors de luge fan servir les cames i les espatlles per dirigir-lo.

  • BiatlòL’objectiu del biatló és completar el recorregut en el mínim de temps possible, i aconseguir tants encerts en el tir com sigui possible, per evitar la penalització de temps que comporten les errades. (Prova individual de 20 km homes i de 15 km dones, esprint, persecució, relleus i sortida massiva)

  • Patinatge: (patinatge artístic: individual masculí i indidivual femení, parelles lliure i dansa sobre gel; patinatge de velocitat en pista curta i en pista llarga) 
  • Hoquei sobre gelUn equip ha de tenir no més de sis jugadors sobre el gel, mentre que el joc està en curs. L’objectiu és aconseguir fer més gols que l’equip adversari i introduir el puck (un disc dur de goma negre) dins de la porteria rival, com en el futbol.
  • Bobutilitzar un trineu o un tobogan per lliscar sobre la neu o el gel. (Skeleton)

Skeleton

 

  • CúrlingEs juga en una pista de gel. Dos equips fan torns per empènyer i fer lliscar pedres de 19,1 quilos de pes cap a una sèrie de cercles. L’objectiu és aconseguir que les pedres pròpies s’aturin tan a prop del centre dels cercles com sigui possible, i no les de l’equip adversari.

  • Esquí: ( esquí alpí, esquí de fons, freestyle, salts d’esquí i snowboard)