Joan Oliver (Pere Quart) Aproximació biogràfica

Resultat d'imatges de Joan OliverNascut a Sabadell el 1899 en el si d’una família de la burgesia industrial ( avi fundador de la Caixa d’Estalvis de Sabadell) es mostrà ben aviat crític dels codis socials burgesos i es relacionà amb altres joves benestants de la població (els escriptors Francesc Trabal i Armand Obiols)  amb els quals formà l’anomenat Grup de Sabadell, un grup marcat pel rebuig a la burgesia i pel desig de provocar la societat del moment. Organitzen actes com els Anti-Jocs Florals, creen un Club de Senyors del qual nomenen un ase com a president, i celebren conferències grotesques. També treballen per difondre la literatura catalana a Sabadell i al Vallès ( creen   l’editorial La Mirada – actualment Fundació La Mirada-  que, a més de publicar títols escandalosos per a les tendències d’aquell moment, també edita autors com Josep Carner i Carles Riba.

A partir del 1923, Joan Oliver escriu poemes i petits contes al Diari de Sabadell  i el 1928 publica el seu primer llibre de proses, Una tragèdia a Lil·liput.  El 1934  signa amb el  pseudònim poètic, Pere Quart (Pere, un dels noms de bateig, i Quart, perquè era el quart d’onze germans) el seu primer poemari, Les decapitacions.

La seva carrera literària s’escapça  per l’esclat de la Guerra Civil espanyola.   Joan Oliver s’implica intensament en la lluita antifeixista, presideix l’Agrupació d’Escriptors Catalans, filial de la Unió General de Treballadors (UGT), i  organitza el Servei de Biblioteques del Front.

El 1939 s’exilia a França, on està un temps amb altres escriptors catalans al castell de Roissy-en-Brie i després a Saint-Cyr-sur-Morin. S’exilia, primer a Buenos Aires, on el col·lectiu de refugiats es trasllada en el vaixell Florida, i, finalment, a Santiago de Xile, on resideix nou anys. ( poema Corrandes d’exiliRecitació de l’autor

El 1948, enyorat del país,  torna i el  troba derrotat i empobrit. Després de passar uns mesos a La Model, sobreviu treballant en una impremta familiar i traduint,  sobretot teatre,  en un intent de revitalitzar el gènere. Fruit de les experiències de l’exili i el retorn fa els llibres Saló de tardor i Terra de naufragis. El 1955, accepta la direcció d’una col·lecció de novel·la catalana a l’editorial Aymà (posteriorment Edicions Proa i, després, integrada dins del grup Enciclopèdia Catalana) i viu encara de col·laboracions a la revista Destino, amb el pseudònim de Jonàs ( hi desgrana de manera escèptica i irònica la seva visió de l’escena catalana coetània). Per la seva feina i actitud  honesta i contestatària es converteix en una figura pública,   símbol de la lluita antifranquista. Fou  com una mena de “patriarca” per als més joves.

L’any 1970 va ser  distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Posteriorment, finalitzada la dictadura i restaurat el govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya, continuà  mantenint una posició crítica i insubornable, fins a l’extrem de rebutjar la Creu de Sant Jordi de la Generalitat.

Va morir  el 19 de juny de 1986.

Escriptors en Llengua catalana

 

 

Aquest article ha estat publicat en Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari