Característiques del teatre de Joan Oliver

Resultat d'imatges de allò que tal vegada s'esdevinguéCONCEPCIÓ DEL TEATRE

Des de la ploma de Jonàs, Oliver opina sobre la tradició teatral; afirma que l’home no pot ignorar el patrimoni que li és llegat, però que ha de fugir de la moda passatgera i preservar-se de la facilitat i la mediocritat. Diu que el teatre català és en una situació agònica i que ha perdut la seva funció social, empassat pel cinema. El teatre pot superar el cinema només en un àmbit: la paraula viva, l’emoció que emana la presència física dels personatges.  El cinema manipula la sensibilitat i els gustos de la massa al dictat de fins mercantils; per a revifar l’escena catalana calia que la minoria emprenedora – la burgesia catalanista – contribuís a la promoció de la llengua i conResultat d'imatges de Joan Oliver traducció de Pigmaliótagiés la majoria, mitjançant una sala al centre de la ciutat que fes  teatre en català. Criticava constantment el teatre comercial i deplorava que només s’interessés per subproductes vodevilescos; criticava els mals actors, sense veritable vocació i li dolia que el gran públic preferís el mal cinema al teatre bo. Ell entenia el teatre com a art de la paraula i espectacle lúdic i decorós. Defensava una dramatúrgia amb densitat literària i la concebia com a “art social per excel·lència”.

Les seves traduccions de Molière, Carlo Goldoni, Anton Txèkhov, Bernard Shaw  ( Pigmalió), Samuel Beckett i Bertold Brecht són molt exitoses; en canvi, partidari d’un teatre d’autoria catalana, no obté del públic l’èxit esperat en les seves temptatives com a dramaturg.

Resultat d'imatges de la fam Joan OliverAmb motiu de la commemoració del Centenari del seu naixement (1999), es recuperen amb força ressò algunes de les seves peces, com la traducció de Tot esperant Godot, de Samuel Beckett, dirigida per Lluís Pasqual, al Teatre Lliure de Barcelona, o amb muntatges a partir de la seva obra com Això guixa, dirigit per Pere Planella, al Mercat de les Flors de Barcelona, o Joan Oliver, dirigit per Carlota Subirós, al Teatre Nacional de Catalunya.

TRAJECTÒRIA

El seu teatre es caracteritza pel seu afany  d’assolir la normalitat teatral amb l’objectiu de connectar amb un públic majoritari, no elitista;  hauria pogut ser un autèntic renovador del teatre català;  però no va poder assolir l’objectiu en el context històric del franquisme.

1a etapa – Abans de la guerra i l’exili el seu teatre és proper a les propostes noucentistes, hereu de la “comèdia burgesa” de Carles Soldevila. Un gènere important d’aquesta etapa és la paròdia. Hi destaquen obres com Allò que tal vegada s’esdevingué  (1933) en la qual parodia un tema bíblic centrat en la relació de Nara, Caín i Abel.

Una altResultat d'imatges de Ball robat Joan Oliverra de les obres destacades  és La fam (1938) sobre el tema de la revolució.

2a etapa- Represa (anys 50) S’interessa per la comèdia psicològica de reflexió sobre l’existència humana a partir dels temes de l’amor, el matrimoni, la solitud, el desencís a la manera de Camus i Txekhov. Bon exemple d’aquest tipus de teatre és Ball robat.

Aquest article ha estat publicat en Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari