HERBES ESPONTÀNIES I ALTRES PLANTES
L’ORTIGA
De planta del mes |
Descripció:
Ortiga (Urtica) és un gènere de plantes de la família de les Urticaceae totes elles caracteritzades per tenir pèls que alliberen una substància àcida que fa coïssor i inflamació a la pell. Tota la planta és de color intensament verd i semicaducifòlia durant l’hivern. Als Països Catalans les ortigues més comunes són Urtica dioica, la més gran, i Urtica urens, més xica. Es fan en terrenys molt nitrogenats com per exemple l’entrada dels corrals, suporten molt el fred i són molt difícils d’eliminar amb herbicides o llaurant, ja que tenen estolons.
Les anomenades ortigues mortes pertanyen a la família de les labiades dins dels gèneres Lamium i Stachys, i malgrat que el seu aspecte s’assembla força a les veritables ortigues no tenen pèls urticants.
Usos
Les ortigues han tingut ús com a fibra tèxtil i com aliment, ja que una vegada cuites perden el poder lacerant i tenen un gust agradable. Es mengen com a verdura, en sopa, en truita, etc. Es prefereixen els brots tendres i s’han de collir amb guants o paper de diari.
Popularment les fregues amb plantes d’ortigues es consideren un remei contra l’artrosi o els dolors musculars com la torticoli.
En la medicina científica també s’ha comprovat una certa acció dels preparats d’ortiga contra l’artritis.
En agricultura ecològica una decocció d’ortigues s’empra com adob nitrogenat i com insecticida.
Altres informacions
En tractar-se d’una planta cosmopolita i l’única amb la característica urticant ha generat nombroses llegendes i costums arreu del món.
Segons alguns no piquen si mentre es passa entre elles es recita una oració, o bé es manté la respiració.
Plantes de fulla ampla que creixen entre les ortigues com l’agrella, del gènere Rumex, o la llapassa o bardana Arctium minus es considera popularment que curen la inflamació provocada per les ortigues (malgrat que una vegada ha entrat l’àcid dins el cos només tenen un lleuger efecte emolient).
Medicinalment l’ortiga també és astringent, homeostática, anti-arterioescleròsica, galactògena,…
(Fonts: plantes del nostre entorn, herbari Montnegre, botanical-online.com)
BORRISSOL
De planta del mes |
Descripció
La seva germinació es produeix a la tardor o a la fi de l’hivern i creix formant grans mates que poden arribar a mesurar 30 cm, generalment de port rastrer ja que la poca fermesa de les seves tiges li impedeix mantenir-se erecta.
Les fulles són ovals, punxegudes i oposades.
Compta amb petites flors blanques (uns 4 mm.), calze de cinc sèpals lliures, cinc pètals molt dividits, de tres a cinc estams amb anteres purpúries i pistil amb tres estils, sorgeixen a la zona apical sobre prims pèls. La marcada divisió dels pètals dóna a aquestes floretes l’aspecte d’estels, la qual cosa va donar el nom al gènere stellaria, del llatí stella.
La hi troba abundantment en els paratges humits i ombrívols i en terres de labor abandonades, així com al costat dels habitatges a l’abric de murs.
Tant a Europa com a Amèrica del Nord la hi considera una planta invasiva en jardins, terres de labor i prats, difícil de controlar a causa de la seva massiva germinació.
Usos
Medicinal
Antigament la hi utilitzava com expectorante a causa del seu contingut en saponines. P. C. Palau, en el seu llibre «Els plantis medicinals baleàriques» recomanava l’ús del suc de la planta fresca com fortalecedor de les vies respiratòries i els pulmons.
Remineralizant pel seu contingut de potassi i silici.
En forma de cataplasma, embolicada en una gasa, s’usa per al tractament d’úlceres i ferides.
En homeopatia s’usa contra els reumatismes i la psoriasis.
Com a aliment
Stellaria mitjana és deliciós, comestible i nutritiu, i s’utilitza com una verdura, sovint crua en amanides. És un dels ingredients del plat simbòlic que es consumeix en el festival de primavera a Japó, el conegut Nanakusa-no-sekku.
Principis actius
Conté l’antraquinona emodina, parietin i questin, el flavonoide kaempferol-3,7-O-?-L-dirhamnoside, fitosterol ?-sitosterol i daucosterol, i l’alcohol 1-hexacosanol es poden trobar en S. mitjana. Altres flavonoides són: apigenin 6-C-beta-D-galactopyranosyl-8-C-alpha-L-arabinopyranoside, apigenin 6-C-alpha-L-arabinopyranosyl-8-C-beta-D-galactopyranoside, apigenin 6-C-beta-D-galactopyranosyl-8-C-beta-L-arabinopyranoside, apigenin 6-C-beta-D-glucopyranosyl-8-C-beta-D-galactopyranoside, apigenin 6, 8-vaig donar-C-alpha-L-arabinopyranoside. La planta també conté saponina triterpenoides4 5 del tipus àcid oleanólico6 i taninos (inclòs phlobatannins). Els Proanthocyanidins està present en els test efectuats a les llavors.
LA RAVENISSA GROGA
De planta del mes |
La ravenissa groga (en el nostre cas la Diplotaxis Virgata) és una de les herbes de la família de les brassicàcies més comuna a la major part de Catalunya. Pot ser biennal o perenne, fa de 20 a 80 cm d’alt i és erecta i ramificada. Té les fulles pinnatisectes o pinnatipartides, amb els segments fortament dentats, i cobertes de pèls rígids, sobretot als nervis. Les flors, agrupades en raïms terminals, tenen 4 pètals de color groc viu i un peduncle d’una llargada similar a la de la resta de la flor. Floreix de febrer-març a novembre. Els fruits són síliqües primes, de 2 a 4,5 cm de llarg, amb inflaments que recorden un collar de perles, i amb una sola renglera de llavors petites.
De planta del mes |
Viu en llocs assolellats, sobre terres més o menys remogudes , marges, vorals dels camins, camps sense conrear,… i tolera bé la sequedat. Tot i que és freqüent a les vinyes i els oliverars, no pot ser considerada una herba clarament arvense (lligada als conreus), perquè també creix als codolars dels rius i altres llocs de sòl pedregós, sobre la terra remoguda que s’origina quan els arbres són arrencats pel vent o la neu, etc. Està distribuïda principalment per la part occidental de les zones mediterrània i submediterrània, però falta a l’oest i a la major part de la meitat sud de la península Ibèrica i, a les Balears, tan sols s’ha trobat a Formentera i en alguns illots d’Eivissa. No és present al nord d’Àfrica i, a Itàlia, tan sols se la troba al nord.
(Fonts Herbari del Montnegre i florsentorn.blogspot.com)
El lletsó, lletsó d’hort o llicsó (Sonchus oleraceus) és una planta de la família de les asteràcies. Originalment es trobava a Àfrica del nord, Àsia i Europa, però actualment s’ha estès arreu del món. A Catalunya, les Illes Balears i al País Valencià és força comú fins als 1500 metres d’altitud.
Gastronomia
És una planta de fulla comestible. El terme oleraceus (del llatí olus = verdura o hortalissa)fa referència al fet que aquesta planta era utilitzada a la cuina. Es cultivava a la Grècia antiga, a l’antiga Roma i a tota Europa a l’Edat Mitjana, però amb el pas dels segles va ser substituïda per altres hortalisses considerades més refinades. Plini (Gaius Plinius Secundus, 23–79) va comentar que Teseu es va menjar un plat de lletsons abans de anar a lluitar contra el brau de Marató. Era un dels ingredients de la cuina mediterrània tradicional, tot i que actualment el seu consum es troba limitat a unes poques zones.
Molt comú i abundant, el lletsó es conrea fàcilment i és una planta molt agraïda, produint fulles grans i tendres en qualsevol terreny amb només una mica d’irrigació. Hi ha qui prefereix les fulles tendres quan la planta és menuda, però a qui li agrada el regust lleugerament amarg per combinar amb altres fulles. En plantes grans cal utilitzar les fulles de tiges més altes.
El lletsó forma part encara de la dieta de l’illa de Creta on es mengen les fulles crues en amanida, o les fulles i tiges saltejades amb oli d’oliva, bullides o com a ingredient de coques tapades. A Grècia la fulla de lletsó és popular com a ingredient de les amanides conegudes amb el nom d’horta i per a barrejar amb les fulles d’altres herbes en amanides crues, especialment durant l’hivern.
Els lletsons són també un dels ingredients principals del preboggion o prebugiún, una barreja d’herbes que és una de les especialitats de la cuina de Ligúria i que s’utilitza per farcir raviolis i pansoti.
Al País Valencià creixen sovint com a mala herba entre els tarongers; tradicionalment s’utilitzaven els lletsons i altres herbes similars per fer pastissets de brosses.Actualment hi ha qui utilitza lletsons de manera esporàdica, sobre tot combinats amb altres fulles,però moltes de les receptes tradicionals s’han perdut. De qualsevol forma, afegir unes fulles de lletsó a una amanida verda convencional va molt bé per contrarestar el gust una mica insípid de l’enciam comercial. El lletsó és així mateix força estimat per les aus salvatges, i també pels pardals domèstics, como ara els psitàcids.
Ecologia
El lletsó d’hort és freqüent en camps humits, camps de conreu, camins i horts. Floreix especialment a la primavera, encara que es pot trobar florit quasi bé tot l’any a cultius de regadiu com blat, fruites, etc. o bé a cultius de secà com vinyes. Les fulles d’aquesta planta agraden molt als conills.
En alguns llocs del món es considera una planta invasora, es comporta sovint com a ruderal i també com a mala herba a jardins i horts. És difícil de distingir amb la Sonchus tenerrimus per això es creu que s’ha pogut originar a partir d’aquesta.
(Gravat antic)
Es pot confondre amb altres plantes similars no comestibles com el xenixell. Cal comprovar si la tija és tubular i relativament tendre. Quan hom trenca la tija surt una quantitat moderada de saba lletosa que va donar origen als noms comuns de la planta en català.
Farmacologia
La forma galènica en la que es troba és:
En brots
Amanida (si les fulles són toves)
En infusions
Antigament, era molt típic preparar aigua de lletsó a les farmàcies per utilitzar-les per tots tipus de mals però a partir de segle XVIII es va considerar poc útil i no es va tornar a fer.
Per usos medicinals es recull a la tardor i per parts, primer es recullen les fulles i després l’arrel, es mantenen a l’ombra fins que s’assequen. Finalment, s’airegen les fulles i l’arrel s’exposa al sol. Les fulles són les que contenen més saba, la qual conté tots els seus components.
Composició química
flavonoides
vitamina C
apigenòsid
cinaròsid
isocinaròsid
hiperòsid
kenferol
linaròsid
luteolòsid
crepidiàsid A
Usos medicinals
Aquesta planta s’ha fet servir per combatre la grip, els refredats, les afeccions genitourinàries, per la gota, hipertensió arterial, edemes, retencions de líquids i en ús tòpic: dermatitis i otitis.
Accions farmacològiques
Diürètica
Carminatiu
Antipirètica
Antioxidant
Colagoga
Emenagoga
Galactogoga
En ús tòpic com a cicatritzant, antiinflamatori i analgèsic.
(Fonts: Viquipèdia, l’hort, herbari corredors i el montnegre)
De planta del mes |
El FENÂS és un gènere de plantes de la família de les poàcies. Les fulles surten de la base de la planta, i són molt agudes i amb els nervis prominents, i es cargolen per un marge quan el temps és sec, formant un tub, per tal d’oferir menys superfície a l’evaporació. És un hemicriptòfit. És una herba molt comuna en marges i boscs clars, tant a Catalunya com al País Valencià i les Illes Balears. Només esdevé rara a l’extrem sud del País Valencià.En general, distribuïda a tota la Mediterrània occidental i també al sud de Grècia.És l’espècie dominant dels fenassars,que són prats relativament secs que es formen on hi ha prou gruix de sòl.
És o era utilitzada com aliment pels animals.
EL MARGALL
De plantes del mes 2014-2015 |
Tenim tot l’hort ple de margalls. El margall (Hordeum murinum) és una herba de la família gramínies, molt comuna a les vores de camins, parenta de l’ordi (Hordeum vulgare) cultivat. El margall bord té una sola espiga d’uns 10 o 12 cm de longitud, constituïda d’espícules arestades. L’orientació de les arestes facilita a l’espiga sencera, o més sovint a una part d’ella, clavar-se com una fletxa a la roba o entre els pèls d’un mamífer i així transportar lluny les granes. Les fulles del margall bord són llargues i planes, de 2 a 8 mm d’amplada, toves i pubescents. El margall bord és una herba anual de primavera.
De plantes del mes 2014-2015 |
Deixa un comentari