Lo pi de Formentor

Formentor, Mallorca

El poeta mallorquí Miquel Costa i Llobera, va escriure el poema “Lo pi de formentor”, en el qual hi ha un famòs tòpic horacià
:

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

que cruixen lo terrer.

 

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

 

Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta de l’àguila marina
o del voltor qui puja sent l’ala gegantina

remoure son fullam.

 

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta

de les amors del cel.

 

Arbre sublim! del geni n’és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l’enamora, i té el llamp i l’oratge

per glòria i per delit.

 

Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades

sa caballera real.

 

Arbre mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…

Oh vida! oh noble sort!

 

Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada

com l’au dels temporals.
La cantant mallorquina Maria del Mar Bonet va musicar el poema:
Heu trobat el tòpic horacià? Com l’utilitza? Quina influència d’Horaci té Miquel Costa i Llobera?
Andrea i Irina
2n Batx. C

Vora el barranc dels Algadins

El poeta valencià Teodor Llorente va escriure el poema “Vora el barranc dels Algadins“:

Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que per a omplir d’aroma l’aire,
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l’ànima presa
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc cels Algadins,
s’alcen al cel quatre palmeres;
lo vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, millars de teuladins
fan un soroll que el cor enxisa.
¡Qui ouir pogués sa xillerissa
vora el barranc dels Algadins!

Vora el barranc dels Algadins
l’aigua corrent los camps anega;
en sos espills lo sol llampega,
i trau l’arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i al caure el sol, caçadors destres,
a joca van d’ànecs silvestres
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins
mourà demà les palmes l’aire,
li donaran los horts son flaire,
i sa cantúria els teuladins.
Lo mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
¡jo no podré gojar ja d’elles
vora el barranc dels Algadins!

Heu trobat algun tòpic horacià en aquest poema? Sabríeu dir en quina estrofa es troba aquest tòpic?

El 1952, Josep Moreno i Gans adaptà la música de la Muixeranga d’Algemesí a l’oda a la terra valenciana. Tot seguit Paco Muñoz canta “Vora el barranc dels algadins” dins l’àlbum D’una terra dins la mar del 1990:

Andrea i Irina Balart

2n Batx. C

¡Oh libertad preciosa! de Lope de Vega


El poeta i dramaturg Lope de Vega (1562-1635) va escriure una novel·la pastoril titulada “Arcàdia“, al final d’aquesta hi ha una cançó titulada “Oh libertad preciosa”, on apareix un tòpic horacià molt conegut:

¡Oh libertad preciosa,
no comparada al oro
ni al bien mayor de la espaciosa tierra!
Más rica y más gozosa
que el precioso tesoro
que el mar del Sur entre su nácar cierra,
con armas, sangre y guerra,
con las vidas y famas,
conquistado en el mundo;
paz dulce, amor profundo,
que el mal apartas y a tu bien nos llamas,
en ti sola se anida
oro, tesoro, paz, bien, gloria y vida.

Cuando de las humanas
tinieblas vi del cielo
la luz, principio de mis dulces días,
aquellas tres hermanas
que nuestro humano velo
tejiendo llevan por inciertas vías,
las duras penas mías
trocaron en la gloria
que en libertad poseo,
con siempre igual deseo,
donde verá por mi dichosa historia
quien más leyere en ella
que es dulce libertad lo menos della.

Yo, pues, señor exento,
de esta montaña y prado,
gozo la gloria y libertad que tengo.
Soberbio pensamiento
jamás ha derribado
la vida humilde y pobre que entretengo;
cuando a las manos vengo
con el muchacho ciego,
haciendo rostro embisto,
venzo, triunfo y resisto
la flecha, el arco, la ponzoña, el fuego,
y con libre albedrío
lloro el ajeno mal y canto el mío.

Cuando el aurora baña
con helado rocío
de aljófar celestial el monte y prado,
salgo de mi cabaña
riberas de este río,
a dar el nuevo pasto a mi ganado;
y cuando el sol dorado
muestra sus fuerzas graves,
al sueño el pecho inclino
debajo un sauce o pino,
oyendo el son de las parleras aves,
o ya gozando el aura
donde el perdido aliento se restaura.

Cuando la noche fría
con su estrellado manto
el claro día en su tiniebla encierra,
y suena en la espesura
el tenebroso canto
de los noturnos hijos de la tierra,
al pie de aquesta sierra
con rústicas palabras
mi ganadillo cuento;
y el corazón contento
del gobierno de ovejas y de cabras,
la temerosa cuenta
del cuidadoso rey me representa.

Aquí la verde pera
con la manzana hermosa
de gualda y roja sangre matizada,
y de color de cera
la cermeña olorosa
tengo, y la endrina de color morada;
aquí de la enramada
parra que al olmo enlaza,
melosas uvas cojo;
y en cantidad recojo,
al tiempo que las ramas desenlaza
el caluroso estío,
membrillos que coronan este río.

No me da discontento
el hábito costoso
que de lascivo el pecho noble inflama
es mi dulce sustento
del campo generoso
estas silvestres frutas que derrama;
mi regalada cama
de blandas pieles y hojas
que algún rey la envidiara;
y de ti, fuente clara,
que bullendo el arena y agua arrojas,
esos cristales puros,
sustentos pobres, pero bien seguros.

Estése el cortesano
procurando a su gusto
la blanda cama y el mejor sustento;
bese la ingrata mano
del poderoso injusto,
formando torres de esperanza al viento;
viva y muera sediento
por el honroso oficio,
y goce yo del suelo
al aire, al sol y al hielo,
ocupado en mi rústico ejercicio;
que más vale pobreza
en paz que en guerra mísera riqueza.

Ni temo al poderoso
ni al rico lisonjeo,
ni soy camaleón del que gobierna;
ni me tiene envidioso
la ambición y deseo
de ajena gloria ni de fama eterna.
Carne sabrosa y tierna,
vino aromatizado,
pan blanco de aquel día,
en prado, en fuente fría,
halla un pastor con hambre fatigado;
que el grande y el pequeño
somos iguales lo que dura el sueño.

[youtube]http://youtu.be/j8vShcM6o0g[/youtube]

Sabríeu identificar el tòpic horacià? A on es troba aquest tòpic en la cançó de Lope de Vega?

Andrea i Irina Balart

2n Batx,. C

El Beatus ille de Josep Palau i Fabre, cantat per Joanjo Bosk

El cantant Joanjo Bosk, nascut a Figueres l’any 1976, versiona el poema “Beatus ille” de Josep Palau i Fabre en una cançó titulada “Beatus ille”:

Sortós qui sense seny ha travessat el mar
i ha conegut el món de l’una banda a l’altra;
qui obeint el seu vent se n’anava a l’atzar,
que és el millor país per als cors sense mare.

Sortós qui com un foll i en un rapte de vol
feia néixer els seus cants del fons de les entranyes;
qui estimava pels ulls com si no tingués cor
i es deixava estimar si tant li demanaven…

Sortós qui com un déu s’ha embriagat d’amor
i d’un llit qualsevol ha somogut les aigües
i ha sentit el seu cos llevar-se com un sol
dels llençols de la nit espessos d’abraçades…

Sortós qui com un rei que donés els seus béns
se n’anava a captar, perdut i sense pàtria,
i tastava la vida en qualsevol indret,
collida pels camins, amb gust de rels amargues…

Qui sol i sense rems i en un mar procel·lós
s’alçurava en el cant sobre la creta blava
i a la gorja del vent ofegava la por
i sabia esbandir els odis amb rialles… […]

Quines semblançes veieu amb el tòpic horacià que porta el mateix nom? Representa de forma fidel el tòpic i la manera com el tracta Horaci en els èpodes 2?

Andrea i Irina Balart

2n Batx. C

Non Omnis Moriar de Manuel Gutiérrez Najera

Manuel Gutiérrez Najera és un poeta, escriptor i periodista mexicà considerat el primer autor modernista a Mèxic. Aquest es va inspirar en Horaci i el seu tòpic “Non omnis moriar” que dóna nom al nostre blog. 

El poeta Manuel Gutiérrez Nájera.

¡No moriré del todo, amiga mía!
De mi ondulante espíritu disperso,
algo en la urna diáfana del verso,
piadosa guardará la poesía.

¡No moriré del todo! Cuando herido
caiga a los golpes del dolor humano,
ligera tú, del campo entenebrido
levantarás al moribundo hermano.

Tal vez para entonces por la boca inerme
que muda aspira la infinita calma,
oigas la voz de todo lo que duerme
con los ojos abiertos de mi alma.

Hondos recuerdos de fugaces días,
ternezas tristes que suspiran solas;
pálidas, enfermizas alegrías
sollozando al compás de las violas…

Todo lo que medroso oculta el hombre
se escapará vibrante, del poeta,
en áureo ritmo de oración secreta
que invoque en cada cláusula tu nombre.

Y acaso adviertas que de modo extraño
suenan mis versos en tu oído atento,
y en el cristal, que con mi soplo empaño,
mires aparecer mi pensamiento.

Al ver entonces lo que yo soñaba,
dirás de mi errabunda poesía:
era triste, vulgar lo que cantaba…
mas, ¡qué canción tan bella la que oía!

Y porque alzo en tu recuerdo notas
del coro universal, vívido y almo;
y porque brillan lágrimas ignotas
en el amargo cáliz de mi salmo;

porque existe la Santa Poesía
y en ella irradias tú, mientras disperso
átomo de mi ser esconda el verso,
¡no moriré del todo, amiga mía!

Què penseu que els autor vulguin continuar “vivint” gràcies a la seva obra després de la mort? Creieu que realment és així? Veiem que Horaci continua ben present als nostres dies i sí que ho ha aconseguit el seu propòsit, tots els altres autor també ho han aconseguit?

Yasmina Berkane Pais

2n Batxillerat C

Perviu Horaci en Jorge Manrique?

Jorge Manrique

Jorge Manrique (1440-1479)

[…]Pues si vemos lo presente
cómo en un punto se es ido
y acabado,
si juzgamos sabiamente,
daremos lo no venido
por pasado.
No se engañe nadie, no,
pensando que ha de durar
lo que espera,
más que duró lo que vio
porque todo ha de pasar
por tal manera.
Nuestras vidas son los ríos
que van a dar en la mar,
que es el morir;
allí van los señoríos
derechos a se acabar
y consumir;
allí los ríos caudales,
allí los otros medianos
y más chicos,
y llegados, son iguales
los que viven por sus manos
y los ricos.
[…]No se os haga tan amarga
la batalla temerosa
que esperáis,
pues otra vida más larga
de la fama glorïosa
acá dejáis,
(aunque esta vida de honor
tampoco no es eternal
ni verdadera);
mas, con todo, es muy mejor
que la otra temporal
perecedera.

JORGE MANRIQUE, Coplas por la muerte de su padre

Qui no recorda els versos immemorials de Jorge Manrique! Ara que hem estudiat Horaci ens adonem que Jorge Manrique no sols coneixia el poeta romà sinó que una vegada assimilat el reconverteix i li dóna vitalitat. Tot i que Horaci s’inspira en la lírica grega, però alhora la prosa llarga i seriosa l’afaiçona i, per això, insereix en els seus poemes temes tan trillats com la fugacitat de la vida, el poder equiparador de la mort, la caducitat de les coses mundanes, etc. Ara bé, hi ha una diferència cabdal, entre un i altre, ja que el poeta espanyol és cristià i la seva moralitat l’empeny no al carpe diem d’aquest món sinó al gaudi etern.

Quines referències horacianes detecteu en Las coplas por la muerte de su padre de Jorge Manrique? Quina musicalització us agrada més, la de Paco Ibáñez o la d’Amancio Prada o la de Víctor Manuel Gutiérrez Caballero?

Paco Ibánez canta un fragment de Las coplas por la muerte de su padre de Jorge Manrique

Fragment de Las coplas por la muerte de su padre per Amancio Prada

Coplas por la muerte de mi padre, cançó composta per Víctor Manuel Gutiérrez Caballero dins el CD “Contrastes”

Del “Vivamus, mea Lesbia,” de Catul al “Carpe diem” d’Horaci

El tòpic del Carpe diem, encunyat pel poeta llatí Horaci en la seva
Oda, I, 11 que dedica a una tal Leucónoe (nom poètic que podem interpretar como ‘ment ingènua’) per tal que no es preocupi del que li reserva el destí ans visqui i gaudeixi dels moments que se li presentin, és molt antic i alhora ha gaudit d’una llarga tradició no només literària sinó que l’hem arribat a trobar arreu. Segurament és inherent a l’ésser humà perquè connecta amb una de les nostres preocupacions constants: la de la brevetat de la vida.

Tanmateix, abans que Horaci, -i una mica més i ens n’oblidem- el poeta llatí Catul de Verona (87-54 aC.) va escriure un poema pujat de to a la seva estimada Lèsbia. Catul pertanyia al grup dels poetae novi o neoteroi, que imitaven els metres i temes de la poesia grega.

    Vivamus, mea Lesbia, atque amemus,
    rumoresque senum severiorum
    omnes unius aestimemus assis!
    Soles occidere et redire possunt:
    nobis cum semel occidit brevis lux,
    nox est perpetua una dormienda.
    Da mi basia mille, deinde centum,
    dein mille altera, dein secunda centum,
    deinde usque altera mille, deinde centum.
    Dein, cum milia multa fecerimus,
    conturbabimus illa, ne sciamus,
    aut ne quis malus invidere possit,
    cum tantum sciat esse basiorum.

    Visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos,

    i el xiu-xiu dels vells massa seriosos

    considerem-lo del valor d’un as.

    El sol pot pondre’s i tornar a sortir:

    a nosaltres, quan la breu llum s’apagui,

    ens tocarà dormir una nit perpètua.

    Fes-me mil petons i cent més després ,

    després mil més, després els cent segons,

    després fins a mil més i després cent.

    Després, quan molts milers ens n’haurem fet,

    els embolcallarem per no saber-los,

    no fos que un malastruc pugui envejar-nos

    en saber que hi ha hagut tants de petons.

    (trad. J.I. Ciruelo i J. Juan Edhasa,1982)

    • Quina imatge utilitza Catul per fer referència al pas dels anys? i a la mort?
    • Horaci convida Leucònoe a servir vi, com a imatge d’aprofitament de la vida. A què convida Lèsbia, Catul?

    Què significa  literalment ‘brevis lux’? i ‘nox perpetua’?

Non omnis moriar

No us ho creureu, però mireu i escolteu bé:

Feliciter,  Non omnis moriar! Dissabte 14 de juny a Madrid hi haurà la cerimònia del lliurament del premi de la VIII edició d’Edublogs i aleshores se sabrà si la baldufa serà d’or com la d’Aracne fila i fila (Alumnes de batxillerat 2011), de plata com la de El Fil de les Clàssiques (categoria de professors i professores 2009) o de bronze (la que ens falta per a la col·lecció!). Sigui com sigui, l’enhorabona, alumnes de llatí de segon de batxillerat de l’institut Premià de Mar per l’esforç de reunir la pervivència horaciana a partir de la selecció dels poemes d’Horaci de les PAU Llatí 2014 de Catalunya!

La més sentida enhorabona a tots els premiats en totes les categories i a Espiral per continuar, any rere any, premiant els millors blogs escolars d’arreu!

PremisEdublogs2014

Miguel de Unamuno s’inspira en Horaci

Banderes de Bilbao i flors vermelles i blanques en l’homenatge a Miguel de Unamuno, a la Plaça Unamuno, prop de la casa natal de l’escriptor, al Nucli Antic de Bilba0

Un dels escriptors més coneguts de la literatura espanyola és Miguel de Unamuno i com veiem ell també es va inspirar en Horaci pel seu poema: Odi profanium vulgum. Horacio.

Aquí el teniu:

«No todo moriré!» Así nos dice

henchido de sí mismo aquel poeta
que odia al vulgo profano y que le reta
a olvidarte esperando le eternice

el reto mismo; es calculada treta
para mejor domarle y que bautice
su gloria. Mas se escapa al infelice
que aun quien al cabo su licor enceta

jamás lo apura. Y le llegó su hora
y consagrado fué; su poesía
en nuestras mentes vive aun sonora…

vive… esto es, se gasta: No sabía
creyendo entrar en la eternal aurora
que hasta los muertos morirán un día!

 

Quin tòpic horacià dels que hem treballat utilitza? El seu títol és Odi profanum vulgus per què Unamuno utilitza aquesta locució llatina? Quina és la seva relació amb Horaci?

Yasmina Berkane Pais

2on Batx C

Duo Carpe diem

Buscant per internet he trobat un grup de música anomenats  ”Carpe diem”, així que aquí us deixo alguna de les seves cançons, encara que la relació amb Horaci només la veiem en el nom del grup.

 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=X5DznhCmG4E[/youtube]

També deixo aquesta cançó de Raphael, ”A mi manera”, ja que crec que fa referència a un tòpic. Sabríeu trobar-lo?

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=42iaxT7xma4[/youtube]

El final, se acerca ya,
lo esperaré, serenamente,
ya ves, que yo he sido así,
te lo diré, sinceramente,
viví, la inmensidad,
sin conocer, jamás fronteras
y bien, sin descansar, y a mi manera.

Jamás, tuve un amor,
que para mí, fuera importante,
tomé, solo la flor,
y lo mejor, de cada instante,
vivi, y disfruté,
no sé si más, que otro cualquiera,
y si, todo esto fué, ami manera.

Por que sabrás, que un hombre al fin,
conocerás por su vivir,
no hay por que hablar, ni que decir,
ni que llorar ni que fingir,
puedo seguir, hasta el final,
a mi manera.

Tal vez lloré, o tal vez reí,
tal vea gané, o tal vez perdí,
ahora sé que fuí feliz,
que si lloré, también amé,
puedo vivr, hasta el final, ami manera.

Com podem veure a Carpe diem a L’empremta d’orfeu, aquests no són els unics músics que aprofiten aquest tòpic a la música. Ens ajudeu a col·leccionar les cançons que facin referència al Carpe diem?

Lourdes Caparrós 2n batx Llatí