Beatus ille d’Horaci, traduït i recreat per Fray Luis de León

EPODO 2 (BEATUS ILLE)

Dichoso el que de pleitos alejado,

cual los del tiempo antigo,

labra sus heredades no obligado

al logrero enemigo.

Ni el arma en los reales le despierta,

ni tiembla en la mar brava,

huye la plaza y la soberbia puerta

de la ambición esclava.

Su gusto es, o poner la vid crecida

 al álamo ajuntada,

o contemplar cuál pace, desparcida,

el valle su vacada.

Ya poda el ramo inútil, y ya injiere

en su vez el estraño;

o castra sus colmenas o, si quiere,

trasquila su rebaño.

Pues cuando el padre Otoño muestra fuera

su cabeza galana,

¡con cuánto gozo coge la alta pera,

 y uvas como grana!

Y a ti, sacro Silvano, las presenta,

que guardas el ejido;

debajo un roble antiguo ya se sienta,

ya en el prado florido.

 El agua en las acequias corre, y cantan

los pájaros sin dueño;

las fuentes, al mormullo que levantan,

despiertan dulce sueño.

Y ya que el año cubre campo y cerros

 con nieve y con heladas,

o lanza el jabalí con muchos perros

en las redes paradas,

o los golosos tordos, o con liga

o con red engañosa,

o la estranjera grulla en lazo obliga,

que es presa deleitosa.

Con esto, ¿quién de pecho no desprende

cuanto en amor se pasa?

¿Pues qué, si la mujer honesta atiende

los hijos y la casa,

cual hace la sabina o calabresa,

de andar al sol tostada;

y, ya que viene el amo, enciende apriesa

la leña no mojada,

 y ataja entre los zarzos los ganados,

y los ordeña luego

y pone mil manjares no comprados,

y el vino como fuego?

Ni me serán los rombos más sabrosos,

 ni las ostras, ni el mero,

si algunos, con levantes furïosos,

nos da el invierno fiero.

Ni el pavo caerá por mi garganta,

ni el francolín greciano,

 más dulce que la oliva que quebranta

la labradora mano,

la malva o la romanza enamorada

del vicïoso prado,

la oveja en el disanto degollada,

el cordero quitado

al lobo. Y mientras como, ver, corriendo,

cuál las ovejas vienen,

ver del arar los bueyes que volviendo

apenas se sostienen,

 ver de esclavillos el hogar cercado,

enjambre de riqueza.

Ansí, dispuesto un cambio y al arado

loaba la pobreza;

ayer puso en sus ditas todas cobro;

mas hoy ya torna al logro.

(Traducció de Fray Luis de León)

Beatus ille és el segon dels Epodes  d’Horaci i el més conegut i imitat al llarg dels temps. Horaci lloa la vida del camp i dóna lloc al tòpic de la vida retirada. Sens dubte, la més alta expressió poètica en castellà la va aconseguir Fray  Luis de León. Primer en va fer la traducció que encapçala aquesta entrada. El poema d’Horaci està compost per versos alternats de sis i quatre iambes (el iambe és un peu de dues síl·labes, una breu i una altra llarga). S’alternen hendecasí·labs i heptasíl· labs. L’estructura mètrica és la següent: aBabB.

Els Epodes eren una forma poètica grega de caràcter acusatori, fins i tot groller. Horaci la suavitza, però no la deforma. Després de seixanta-sis versos de menyspreu de tall i lloança de llogaret, en els quatre versos finals justifica l’epode.

Quan Horaci va escriure el Beatus ille ja havia rebut de Mecenàs com a regal la seva finca de la Sabina, que tan feliç  el va fer i August engegava un programa de regeneració moral de la societat romana.

Beatus ille és una lloança a la vida allunyada de la ciutat i els seus lligams per viure refugiat a la tranquil·litat i austeritat del camp ( ideal compartit per Epicur i Sèneca).

D’aquesta manera, el tòpic hauria estat creat per Horaci principalment per idealitzar la manera de vida rural en què es deixa de banda la corrupció i els altres mals de la societat a la qual el poeta critica, i també és una crítica contra els rics que es retiren al camp, només per estiuejar sense  desempallegar-se de la riquesa terrenal (això es veu en els quatre últims versos del poema).

Pels perills de les ciutats durant l’Edat Mitjana, la vida senzilla del camp semblava molta més atractiva en el Renaixement. Els autors del Renaixement van escriure molt d’una vida idealitzada i celebrada del camp amb èmfasi en la naturalesa perfecta i tranquil·la. També autors del Renaixement van combinar elements de la mitologia amb els de la realitat del camp. S’utilitzen mites dels déus grecollatins en la poesia del tema del beatus ille. Aquí deixem el poema de Fray Luis de León que reflecteix el tòpic horacià de Beatus ille, val a recordar que va fer aquesta recreació alhora que feia la traducció anterior de l’Epode 2 d’Horaci.

Oda a la vida retirada,  de Fray Luis de León

Qué descansada vida

la del que huye el mundanal ruïdo

y sigue la escondida

senda por donde han ido

los pocos sabios que en el mundo han sido!      

   Que no le enturbia el pecho

de los soberbios grandes el estado,

ni del dorado techo

se admira, fabricado

del sabio moro, en jaspes sustentado.           

   No cura si la fama

canta con voz su nombre pregonera,

ni cura si encarama

la lengua lisonjera

lo que condena la verdad sincera.               

 

  ¿Qué presta a mi contento

si soy del vano dedo señalado,

si en busca de este viento

ando desalentado

con ansias vivas y mortal cuidado?              

   ¡Oh campo, oh monte, oh río!

¡Oh secreto seguro deleitoso!

roto casi el navío,

a vuestro almo reposo

huyo de aqueste mar tempestuoso.                

   Un no rompido sueño,

un día puro, alegre, libre quiero;

no quiero ver el ceño

vanamente severo

de quien la sangre ensalza o el dinero.         

   Despiértenme las aves

con su cantar süave no aprendido,

no los cuidados graves

de que es siempre seguido

quien al ajeno abritrio está atenido.           

   Vivir quiero conmigo,

gozar quiero del bien que debo al cielo

a solas, sin testigo,

libre de amor, de celo,

de odio, de esperanzas, de recelo.              

   Del monte en la ladera

por mi mano plantado tengo un huerto,

que con la primavera

de bella flor cubierto,

ya muestra en esperanza el fruto cierto.        

   Y como codiciosa

de ver y acrecentar su hermosura,

desde la cumbre airosa

una fontana pura

hasta llegar corriendo se apresura.             

   Y luego sosegada

el paso entre los árboles torciendo,

el suelo de pasada

de verdura vistiendo,

y con diversas flores va esparciendo.            

   El aire el huerto orea,

y ofrece mil olores al sentido,

los árboles menea

con un manso ruïdo,

que del oro y del cetro pone olvido.            

   Ténganse su tesoro

los que de un flaco leño se confían:

no es mío ver al lloro

de los que desconfían

cuando el cierzo y el ábrego porfían.           

   La combatida antena

cruje, y en ciega noche el claro día

se torna; al cielo suena

confusa vocería,

y la mar enriquecen a porfía.                   

   A mí una pobrecilla

mesa, de amable paz bien abastada

me baste, y la vajilla

de fino oro labrada,

sea de quien la mar no teme airada.             

 

  Y mientras miserable-

mente se están los otros abrasando

en sed insacïable

del no durable mando,

tendido yo a la sombra esté cantando.            

  A la sombra tendido

de yedra y lauro eterno coronado,

puesto el atento oído

al son dulce, acordado,

del plectro sabiamente meneado.     

De quina manera recrea Fray Luis de León l’Epode 2 d’Horaci? Us agrada la seva traducció? Coneixeu més poemes en castellà on es vegi la pervivència d’aquest tòpic horacià?  Va ser Fray Luis de León el primer en recrear aquest tòpic en llengua castellana? Què en penseu de la crítica que fa Horaci sobre la ciutat? En quins versos de Fray Luis de León hi veieu el també tòpic horacià odi profanum vulgum o menyspreu a la massa illetrada, incapaç de valorar la poesia i de comprendre el pensament dels artistes?

Andrea i Irina Balart

2n batx. C

El no parar del tòpic!

Escolteu amb atenció aquesta cançó de Juanjo Bosk amb la qual va ser guardonat en la convocatòria del Premi Martí i Pol del 2009; de qui és el poema que musica i a qui emula?

[youtube]http://youtu.be/UWMrjhLNppk[/youtube]

Sortós qui sense seny ha travessat les mars
i ha conegut el món de l’una banda a l’altra;
qui obeint el seu vent se n’anava a l’atzar,
que és el millor país per als cors sense mare.

Sortós qui com un foll i en un rapte de vol
feia néixer els seus cants del fons de les entranyes;
qui estimava pels ulls com si no tingués cor
i es deixava estimar si tant li demanaven…

Sortós qui com un déu s’ha embriagat d’amor
i d’un llit qualsevol ha somogut les aigües
i ha sentit el seu cos llevar-se com un sol
dels llençols de la nit espessos d’abraçades…

Sortós qui com un rei que donés els seus béns
se n’anava a captar, perdut i sense pàtria,
i tastava la vida en qualsevol indret,
collida pels camins, amb gust de rels amargues…

Qui sol i sense rems i en un mar procel·lós
s’alçurava en el cant sobre la cresta blava
i a la gorja del vent ofegava la por
i sabia esbandir els odis amb rialles…

Qui ha començat mil llibres sense acabar-ne cap
i a tots dava la fi que el moment li dictava
tot creient-se’n l’heroi, fins que n’estava fart
i els llençava al camí com la fruita passada…

Qui ha sabut disfressar-se amb vestits virolats
i en cada nou vestit era un nou personatge,
tot fent dir que era un sant, un lladre o un malvat,
un profeta, un cacic o coses més estranyes…

Qui té la cabellera, com la sang, esbullada 

Qui amb la llum del seu braç feia les dones blanques…

Qui era, en els seus furs, més gran que els reis de França…

P.D.:

El 21 d’abril de 1917 va néixer el poeta i crític d’art Josep Palau i Fabre. Coincidint amb el centenari del seu naixement, el músic Raul del Moral publica el seu primer disc en català, basat en poemes de l’obra Poemes de l’alquimista (1925). “No se’m dona molt bé fer lletres i poder comptar amb els poemes de Palau i Fabre és un privilegi. No sóc un apassionat de la poesia, però resulta que aquests poemes i les cançons que he fet conviuen de manera molt natural”, valora del Moral.

L’àlbum es titula La teva barba blanca (autoeditat, 2017), títol extret del poema “En la mort de Rabindranath Tagore”. A banda del seu projecte de blues Raul Del Moral & The Blues Trimmers, aquesta vegada Raül del Moral presenta la seva primera incursió en llengua catalana i ha musicat Sortós.

També el trobem a Joaquim Maria Bartrina

Aquest tòpic va sortir per identificar a l’examen de llatí de les PAU de Llatí de juny del 2011 a partir d’aquest fragment d’un poema de Joaquim Maria Bartrina (1850-1880), titulat Epístola:

Ditxós tu! Ditxós tu, que en ta masia,
lluny del brogit del món, vius en la calma,
i en eixes nits d’hivern […]
ta dona al nen més petit bressa
cantant dolces cançons […];
i el vent […] te porta el perfum aspre […]
dels reïnosos pins de la muntanya”.
Joaquim Maria BARTRINA. «Epístola». Fragment

L’has reconegut?

Horaci i la creació poètica

Quintus Horatius Flacus va néixer a Venosa, el 8 de desembre de 65 a.C. i va morir el 27 de novembre de l’any 8 a.C. Va ser el principal poeta líric i satíric en llengua llatina. Va ser un poeta reflexiu, que exposa el que desitja amb una perfecció quasi absoluta. Els principals temes que tracta en la seva poesia són els elogis d’una vida retirada (beatus ille) i la invitació a gaudir de la joventut (carpe diem), temes represos posteriorment per poetes espanyols com Garcilaso de la Vega i Fray Luis de León. Va escriure també Epístoles (cartes), l’última de les quals dirigida als Pisons (Epistula a Pisones), és mes coneguda com Art Poètica. Es tracta d’una obra comparable a la Poètica d’Aristòtil, és és un tractat de poètica, amb teories literàries i retòriques sobre la creació poètica.

El classicisme d’Horaci està obertament expressat en l’apartat XXIII de l’Art poètica: “Estudieu els models grecs; llegiu-los nit i dia”. Promou una observació dels models grecs i, alhora, una autocorrecció dels poetes consagrats i les seves obres. Això significa que adopta les bases d’Aristòtil, per exemple. Recomana que el poeta s’ha d’autosotmetre al judici d’altres poetes coneguts, i no de crítics favorables, amics i coneguts que la seva opinió sempre serà positiva. El propi Horaci deia “Condemneu tot poema que no hagi estat revisat per molts dies de correcció…”.

Una de les premisses sobre l’art d’escriure diu: “El principi i la font per escriure bé és tenir seny”. Horaci invoca com a font de seny l’estudi dels filòsofs, pel que fa a les coses més profundes, i a l’observació dels models vius de la societat. Com Aristòtil, insisteix en la necessitat de mostrar coses versemblants i tracta temes que són útils i agradables al públic. “La saviesa va dictar en vers les seves primeres lliçons” amb aquesta frase comença la seva reflexió sobre el valor de la poesia.

Després d’anomenar Antifó, Homer, Tirteu, determina com a condicions del poeta, el temperament i l’art, és a dir, s’exigeix mútuament geni, estudi i cultiu.
Finalment, en parlar dels poetes, els concedeix una condició especial i el privilegi de disposar de la pròpia vida en ser ells només amos i senyors de la mateixa “treure’s la vida quan els hi vingui en gana”.
Si bé Horaci explicita el seu concepte de poètica en l’Art poètica, en aquesta mateixa carta manifesta que la seva obra és l’exemple més clar del que ha de ser poesia.

Vid. “Epístoles literàries d’Horaci” i Horaci Art poètica Barcelona: La Magrana (Clàssics Grècia i Roma), 2012:

art--poetica_horacio_libro-OMAC289

Eric Andreu

2n de Batx. C

Quin record d’Horaci tenim per Nadal?

Pessebre

Beat aquell qui pot, amb verda molsa
del propi bosc, afaiçonar el pessebre
on llisca el riu en forma de culebra,
i el suro bru, per ell llevat, empolsa

de lleu farina, i la cirera dolça
d’arbós agença amb mà subtil d’orfebre
i en prat de trèvol on es peix la zebra
posa eglogals silencis de simolsa.

Beat aquell qui té un bou i una mula
i amb villancets de musical desvari,
com els pastors, el cant intern modula.

I té un infant que sap la profecia
del rei que ve damunt d’un dromedari
seguint l’estel de l’eterna Epifania.

Carles Fages de Climent, LLibre I Sonet XII

FagesdeCliment

Horaci a Literatura Universal

Aquest any a Literatura Universal hem estudiat Horaci i per això m’he decidit a fer un article sobre ell. Quint Horaci Flaco comparteix amb Virgili la condició de clàssic. Encara que va ser fill d’un esclau llibert, participa activament en la política i arriba a tenir amistat amb Mecenes.

Les característiques essencials de la seva poesia són l’equilibri, la contenció formal i la concordança entre el pensament i la expressió. Horaci exerceix sobre els seus poemes una constant labor limae. Per a ell la poesia és una recerca de la perfecció estètica.

La seva poesia es divideix en quatre gèneres que donen nom a les seves obres:

  • Sàtires, retrats irònics del seu temps dividits en dos llibres i escrits en hexàmetres.;
  • Epístoles, la seva última obra, en la qual, coincidint amb una actitud vital i literària més calma i més propícia a la reflexió moral que a la invectiva i la sàtira que van caracteritzar les seves obres primeres, va optar per la ficció epistolar sense abandonar l’escriptura en hexàmetres.

Entre les Epístoles es troba la cèlebre Art poètica, que va marcar les pautes de l’estètica literària llatina.

Aquest és un exemple d’una de les seves Epístoles:

Me pinguem et nitidum bene curata cute uises,
cum ridere uoles Epicuri de grege porcus

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=kS3jopVgmgQ[/youtube]

Beatus ille qui procul negotiis,
ut prisca gens mortalium,
paterna rura bobus exercet suis
solutus omni fenore:
neque excitatur classico miles truci
neque horret iratum mare,
forumque vitat et superba civium
potentiorum limina.
Ergo aut adulta vitium propagine
altas maritat populos,
aut in reducta valle mugientium
prospectat errantes greges,
inutilesve falce ramos amputans
feliciores inserit,
aut pressa puris mella condit amphoris,
aut tondet infirmas oves,
vel cum decorum mitibus pomis caput
Autumnus agris extulit,
ut gaudet insitiva decerpens pira
certantem et uvam purpurae,
qua muneretur te, Priape, et te, pater
Silvane, tutor finium.
Libet jacere modo sub antiqua ilice,
modo in tenaci gramine:
labuntur altis interim ripis aquae,
queruntur in silvis aves,
fontesque lymphis obstrepunt manantibus,
somnos quod invitet leves.
At cum tonantis annus hibernus Jovis
imbres nivesque comparat,
aut trudit acris hinc et hinc multa cane
apros in obstantes plagas,
aut amite levi rara tendit retia
turdis edacibus dolos,
pavidumque leporem et advenam laqueo gruem
jucunda captat praemia.

 

Sabeu què vol dir la epístola? Quins tòpics utilitza Horaci? 

 

I de l’exemple del Beatus Ille. Podeu traduir algun fragment? Quina pervivència ha tingut Horaci en la kiteratura universal? Per què es diu que és un clàssic?

Lourdes Caparrós 2n Batx C

Cançons del Carpe diem

Carpe Diem 

Carpe diem

En llatí

Tu ne quaesieris, scire nefas, quem mihi, quem tibi finem di dederint, Leuconoe, nec Babylonios temptaris numeros. Ut melius, quidquid erit, pati, seu plures hiemes, seu tribuit Iuppiter ultimam, quae nunc oppositis debilitat pumicibus mare Tyrrhenum: sapias, vina liques, et spatio brevi spem longam reseces. Dum loquimur, fugerit invida ætas: carpe diem, quam minimum credula postero. Horatius, Carmina, I, XI

En català

No esbrinis -és sacríleg de saber-ho- quin serà el darrer dia que a mi, que a tu, els déus han concedit, Leucònoe; no escrutis els càlculs dels babilonis. Val més sofrir el que passarà, sigui què sigui! Tant si Júpiter t’ha atorgat de viure més hiverns com si és l’últim aquest que ara desembraveix la mar Tirrena amb els rosegats esculls on rompen les onades, tingues seny: filtra els teus vins i, ja que la vida és breu, escurça la llarga esperança. Mentre parlem, haurà fugit envejós el temps; cull el dia d’avui i no confiïs gens en el de demà.

Definició de Carpe diem: típica i tòpica expressió, que devem a l’immortal vers d’Horaci, que ens convida a viure amb intensitat els instants irrepetibles que ens regala la vida i que les persones … Cal dir, però, que no tothom de la mateixa manera. Tanmateix, si ens allunyem de la interpretació equivocada (la de cremar la vida) i ens apropem a l’essència de les paraules del poeta de Venusa, el ressó de les quals encara ens arriba amb força, podrem veure la importància i la magnitud dels mots: si parem atenció a tot el que ens envolta, el simple somriure d’un nen a primera hora del matí pot canviar-nos el dia sencer.

 

Estribillo de Carpe diem – Falsalarma

Bien, quien sabe lo que el futuro depara,

quien sabe… quien sabe

donde estaras mañana…

ay, vida solo hay una y hay que aprovecharla tu lo sabes…

Es carpe diem,
vive la vida sin limites,
Es carpe diem,
vive la vida sin límites,
Es carpe diem,
vive la vida sin limites,
por que vida solo hay una y hay q aprovecharla lo sabes…

hay que vivir el momento y siempre,
vive el presente,
sin esperar que ocurra algo
y sin ser impaciente,
esta vez,
sere como un doctor y tu el paciente,
asi qe cogete a mi mano y subiremos las pendientes,
pendiente.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=lffxd6aGcWI [/youtube]

A L’empremta d’Orfeu, tenim una bona col·lecció de cançons amb aquest tòpic horacià. Ens ajudes a completar-la?

Camila Valencia i Iria Rael

Humor i tòpic!

Lirisme i filosofia són el maridatge perfecte de l’obra d’Horaci. Amb tot, amb la seva obra ens ha llegat els tòpics més recurrents de la literatura occidental. Quin “tòpic”, expressió emprada per referir-se a situacions o casos amb característiques semblants, posaries com a títol a aquesta vinyeta d’Urodonal i per què? És un tòpic literari? D’on prové? Què significa?

còmic

El satíric Horaci de Dante

L’infern de Dant, cant IV 89-91. Il·lustració de Gustave Doré

Horaci satíric per Dante:

Dante titllà a Horaci de “satíric”. Per què? Realment Horaci és mereixedor d’ocupar un lloc entre els grans poetes clàssics no cristians, en què Dante el col·locà? En quina obra, per cert?

 

El bon mestre va començar a dir:

“¿Veus aquell que, espasa amb mà,

va davant dels altres tres com si en fos el senyor?

Aquell és Homer, poeta sobirà;

l’altre que ve és el satíric Horaci;

Ovidi és el tercer, i l’últim Lucà“.

DANTE, Infern IV, 85-90

Naim

2n Batx. Humanístic

Saluete omnes!

En aquest nou bloc, Non omnis moriar, obert ad hoc pels meus  alumnes de Llatí de segon de batxillerat (curs 2013/14) de l’institut Premià de Mar, hi anirem recollint tot el que hem fet en els nostres blocs d’aula (El Fil de les Clàssiques, Aracne fila i fila. L’empremta d’Orfeu,La cinta de NIKH…), fem i farem sobre Horaci i la seva pervivència arreu -i especialment dels tòpics literaris– a partir dels textos que entren a les PAU de Llatí Catalunya 2014 amb l’esperança horaciana del non omnis moriar! Gaudiu d’Horaci, dels seus tòpics i de la seva llarga i inebastable pervivència!

Margalida Capellà i Soler