Loa de los oficios serviles del Marqués de Santillana

El poeta del prerenaixement Marqués de Santillana va fer dins deLa Comedieta de Ponza, inspirat en Dante,  el poema “Loa de los oficios serviles”. 

¡Benditos aquellos que con la azada,
sustentan su vida y viven contentos,
y de cuando en cuando conocen morada
y sufren pacientes las lluvias y vientos!
Éstos que no temen sus movimientos,
ni saben las cosas del tiempo pasado,
ni de las presentes se van cuidando
ni de las venideras que no tienen 

¡Benditos aquellos que siguen las fieras
con las gruesas redes e canes ardidos,
e saben las trochas e las delanteras
e fieren del arco en tiempos debidos!
Ca estos por saña non son comovidos,
nin vana cobdicia los tiene subjectos;
nin quieren tesoros nin sienten defectos,
nin turban temores sus libres sentidos.

¡Benditos aquellos que cuando las flores
se muestran al mundo deciben las aves,
e fuyen las pompas e vanos honores,
e ledos escuchan sus cantos süaves!
¡Benditos aquellos qu’en pequeñas naves
siguen los pescados con pobres traínas!,
ca estos non temen las lides marinas,
nin cierra sobre ellos Fortuna sus llaves.

Podríeu senyalar el vers on trobem el tòpic de Beatus ille?

Irina i Andrea Balart

2n Batx. C

Carpe gripem?

Quin tòpic horacià hi veieu? Està ben aconseguit? Raoneu la resposta i proposeu-ne un de més ajustat.

Fray Luis de León, O navis

Fray Luis de León en l”oda XIV, al primer llibre: O navis  fa referència a l’oda 1,14 d’Horaci, la nau com a al·legoria de l’estat.

¿Tornarás por ventura
a ser de nuevas olas, nao, llevada
a probar la ventura
del mar, que tanto tienes ya probada?
¡Oh, que es gran desconcierto!; 
¡oh, toma ya seguro, estable puerto!
¿No ves desnudo el lado
de remos, y cuál crujen las antenas,
y el mástil quebrantado
del ábrego ligero, y cómo apenas 
podrás ser poderosa
de contrastar así la mar furiosa?
No tienes vela sana,
ni dioses a quien úames en tu amparo,
aunque te precies vana- 
mente de tu linaje y nombre claro,
y seas noble pino,
hijo de noble selva en el Euxino.
Del navío pintado
ninguna cosa fía el marinero, 
que está experimentado
y teme de la ola el golpe fiero:
pues guárdate con tiento,
si no es que quieres ser juego del viento.
¡Oh, tú, mi causadora 
ya antes de congoja y de pesares,
y de deseo agora
y no poco cuidado, huye las mares,
que corren peligrosas
entre las islas Cícladas hermosas!

Fray Luis de León, Oda XIV, Libro I: O navis

Argumenta per què aquest poema fa referència a la nau com a al·legoria de l’estat?

Elisa Moya
2n Batx C
Llatí

Garcilaso de la Vega, Sonet XXIII

Edu3.cat

En l’època que va viure Garcilaso de la Vega,  que actualment anomenem “Segle d’Or espanyol” molts poetes feien servir llatinismes com a base per als seus poemes. Concretament aquest sonet tant famós de Gracilaso té com a base el llatinisme Carpe Diem.

En tanto que de rosa y de azucena
se muestra la color en vuestro gesto,
y que vuestro mirar ardiente, honesto,
con clara luz la tempestad serena;

y en tanto que el cabello, que en la vena
del oro se escogió, con vuelo presto
por el hermoso cuello blanco, enhiesto,
el viento mueve, esparce y desordena:

coged de vuestra alegre primavera
el dulce fruto antes que el tiempo airado
cubra de nieve la hermosa cumbre.

Marchitará la rosa el viento helado,
todo lo mudará la edad ligera
por no hacer mudanza en su costumbre.

Garcilaso de la Vega

L’has reconegut? Argumenta-ho.

F. Xavier Gras

2n Batx C  Llatí

Luis de Góngora, Mientras por competir con tu cabello

En aquest sonet de Luis de Góngora, com molts poetes de la seva època, el segle d’or espanyol, utilitza com a base d’aquest sonet el tòpic Carpe Diemmolt utilitzat en la literatura universal en general.

Mientras por competir con tu cabello,
oro bruñido al sol relumbra en vano;
mientras con menosprecio en medio el llano
mira tu blanca frente el lilio bello;

mientras a cada labio, por cogello.
siguen más ojos que al clavel temprano;
y mientras triunfa con desdén lozano
del luciente cristal tu gentil cuello:

goza cuello, cabello, labio y frente,
antes que lo que fue en tu edad dorada
oro, lilio, clavel, cristal luciente,

no sólo en plata o vïola troncada
se vuelva, mas tú y ello juntamente
en tierra, en humo, en polvo, en sombra, en nada.

Luis de Góngora

El poema musicat per Vicente Monera:

[youtube]http://youtu.be/iphKeVhzwEs[/youtube]

L’has reconegut? Argumenta-ho.

F. Xavier Gras

2n Batx C  Llatí

La nau com a al·legoria de l’estat

Després de treballar Horaci a classe i d’haver de fer la tasca proposada, vaig decidir fer de la nau com a al·legoria de l’estat, que correspon a l’oda 1,14.

Doncs bé, en aquesta oda, Horaci parla d’un vaixell que està mig destruït, ens explica que aquest vaixell està al port i que el mar se l’emportarà ferotgement. També comenta que té el màstil destruït. Diu que el vaixell no resistirà la mar brava, i recomana que deixin el vaixell al port perquè no podrà demanar ajuda als déus, doncs aquests no l’ajudaran tot i el seu renom. Aquest vaixell del que parla Horaci és Argos, nom de la nau dels Argonautes i Horaci l’utilitza com una metàfora del govern de l’Estat, la nau de l’Estat.

Correspon al motiu literari de ‘La nau com a Estat’, que reconeix i clama per un maneig adequat del nostre Estat, per evitar que s’enfonsi. Podem veure que és un tema ben actual. Ens adverteix del risc de sortir a navegar amb l’estructura desarborada, en condicions dolentes i amb un conjunt de supersticions o coneixements inadequats. L’aspecte material de la nostra empresa o govern han d’estar sempre de la millor manera possible. Ningú ens pot assegurar el futur i ningú ens pot garantir que el bon estat o el dolent sigui etern. També ens aconsella evitar mars desconeguts, perquè si ho fem, el vent turbulent desfarà la nostra nau. És un cant a la prudència en el fet d’obrar. Trobem un paral·lelisme entre les illes Cíclades i el mercat immobiliari.

Aquí us deixo la versió original d’aquesta oda:

O nauis, referent in mare te noui
fluctus. O quid agis? Fortiter occupa
     portum. Nonne uides ut
     nudum remigio latus,

et malus celeri saucius Africo
antemnaque gemant ac sine funibus
     uix durare carinae
     possint imperiosius

aequor? Non tibi sunt integra lintea,
non di, quos iterum pressa uoces malo.
     Quamuis Pontica pinus,
     siluae filia nobilis,

iactes et genus et nomen inutile:
nil pictis timidus nauita puppibus
      fidit. Tu, nisi uentis
     debes ludibrium, caue.

Nuper sollicitum quae mihi taedium,
nunc desiderium curaque non leuis,
     interfusa nitentis
      uites aequora Cycladas.

I a continuació, una versió en català a càrrec de Josep Rodríguez Perisé, de Josep Vergès i de Victòria Bescós:

Oh nau, les onades et llençaran novament
a la mar. Oh, què fas? serva’t
amb força al port. No veus,
un costat ja sense rems,

el màstil destruït pel lleuger llebeig,
com les antenes gemeguen i sense cordes
amb prou feines la quilla
podrà resistir

la mar brava? No tens ni el velam sencer
ni déus, als quals en la cruel dissort
puguis novament demanar ajuda.
Per molt que et vantis de ser filla noble

dels boscos del Pont i ostentis un llinatge
i un renom inútil: El prudent mariner no confia d’una popa guarnida. Tu, vigila
sino vols ser joguina dels vents.

Un dia em vas causar preocupació i angoixa
ara em dónes desig i una delicada cura.
Fuig dels mars que
banyen les formoses Cíclades.

He fet aquest prezi per il·lustrar aquesta oda:

I finalment, pel que fa a la pervivència d’aquesta oda amb diferents autors i els seus respectius poemes , com Francisco de Quevedo, Fray Luis de León i Lope de Vega, he trobat un vídeo del poema de Lope de Vega, Pobre barquilla mia.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=FBP4dbcqJhI[/youtube]

Seguint amb la pervivència, he fet aquest vídeo amb la cançó popular de la barqueta:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=EatxsyEvPrk[/youtube]

Què en penseu de la seva pervivència? En sabeu més? Us agrada la cançó de la barqueta? L”havíeu escoltat abans? Perquè fa referència al motiu literari de ‘La nau com a Estat’?

Espero que us hagi agradat!

Elisa Moya Ruiz

2n. Batxillerat C Llatí

José Gautier Benítez, La barca

José Gautier Benítez en el seu poema La barca  fa referència a l’oda 1,14 d’Horaci, la nau com a al·legoria de l’estat.

La aurora lucia tranquila en Oriente,
la luz inundaba los montes y valles,
las flores abrían los pétalos leves
y a Dios saludaban trinando las aves.

Solté mi barquilla, y al centro del río

de un golpe de remo lancéla contento;
¡marino errabundo, pensaba aquel día
hallar el ansiado magnifico puerto!

Un blanco fantasma se sienta en la caña
y el rumbo dirige, mirándome fijo,
y yo, desde el banco, le vía temblando
de horror y de angustia, de miedo y de frío.

Al fin me resuelvo. ¿Quién eres?, pregunto.
Con voz cavernosa responde el espectro:
“Yo soy el eterno patrón de las barcas
que al río se lanzan en busca de puerto”.

Seguimos bajando la rauda corriente,
yo a entrambas orillas mirando con ansia,
que en una y en otra, del sol a los rayos,
castillos, jardines y bosques se alzaban.

Ya frente al primero, la barca se vía,
bizarros galanes y lindas doncellas,
asidos del brazo, diciéndose amores,
cruzaban el bosque, jardín y pradera.

Algunos en gruta de mirto y jazmines
buscaban la sombra y el grato misterio,
trayendo a la barca del aire las ondas,
ahogados suspiros, rumores de besos.

Volvíme al fantasma, que frío, inmutable,
miraba impasible tan dulces escenas,
y al fin le pregunto con voz anhelosa:
“¿Arrojo aquí el ancla?” Respóndeme: “Rema”.

Bajé la cabeza, y un triste suspiro
salió de mi pecho, pensando en que alegre
pasara mi vida por grutas y valles
con una de aquellas hermosas mujeres.

Y sigo remando y el sol ascendía,
el agua imploraba mi labio sediento
y espléndida plaza veíase cerca
que alegre llenaba frenético un pueblo.

El remo abandono, y en medio la turba
a algunos contemplo ceñidos del laura,
tañendo sin pena la citara blanda
y dando a los aires su férvido canto.

Mis ojos despiden torrentes de lumbre,
la sangre a mi rostro de pronto se agolpa
y digo al fantasma con voz en que vibra
la fuerza de un alma que el triunfo ambiciona:

“También, coma ellos, yo tengo mi canto;
también, coma ellos, yo tengo una lira;
un mundo, cual ellos, yo siento en mi alma;
tal vez, coma a ellos, coronas me ciñan.

¡Qué hermoso es el triunfo! ¡Qué bella es la gloria!
¡Cuán luce en las sienes la noble diadema
que el Bardo conquista luchando constante!
¿Arrojo aquí el ancla?” Respóndeme: “Rema”.

Al pecho, agitada, mi alma inclinóse
y amargas y ardientes corrieron mis lágrimas
cual plomo fundido quemando mi pecho,
dejándome inmenso dolor en el alma.

El sol a Occidente, con marcha tranquila
llevaba el tesoro de luz y colores;
la tarde llegaba; mi brazo rendido,
las ondas apenas hería del golpe.

Un último y grande castillo se alza,
aún brilla en el cielo la luz del ocaso
y el rayo postrero bordaba las nubes
con franjas de plata, de fuego y topacio.

Al pie del castillo, soberbios magnates
cobraban tributos de pueblos y villas,
y el oro rodaba, cual corre en las playas
al soplo del viento la arena amarilla.

“Ni amores ni gloria”-, pensé con tristeza-;
pues oro tengamos, poder y fortuna,
que el mundo se humilla delante del oro
y el oro es el amo de estúpidas turbas”.

“Por fin- a la blanca fantasma le digo-,
un último puerto, ¿lo ves?, ya nos queda:
entrambas orillas desiertas contemplo.
¿Arrojo aquí el ancla?” Respóndeme:”(Rema”

Y sigo remando, y el golpe inseguro
movía con lento vaivén la barquilla;
la noche avanzaba, la tierra y el cielo
crepúsculo vago, medroso, envolvía.

Allá, tras la cumbre lejana del monte,
la luna cual globo brillante se alza,
y finge su rayo, jugando en la espuma,
encajes y blondas de azul y de plata.

Se extingue del río la rauda corriente,
perdiéndose en ancho, tranquilo remanso,
y ya a la barquilla faltábale fondo,
a veces la arena la quilla rozando.

De pronto la luna, rasgando las nubes,
alumbra una extraña ciudad en la orilla,
y cruces y verjas, cipreses y sauces
formaban las calles de tumbas sombrías.

Hirsuto el cabello, la faz descompuesta,
le digo al fantasma con voz temerosa:
“Aquí no es posible que el puerto busquemos
al centro del río volvamos la proa.

Mi brazo conserva su fuerza y empuje,
el último aliento gastemos remando,
¡y míreme lejos del cuadro sombrío
que forman las tumbas, cipreses y osarios!”

Con triste sonrisa que aterra y fascina,
me toma una mano la horrible fantasma,
y “Aqueste es el puerto -me dijo—-;
llegamos; el remo abandona y arroja tu ancla”.

José Gautier Benítez, La barca

Argumenta per què fa referència a la nau com a al·legoria de l’estat.

Elisa Moya
2n Batx C
Llatí

Lope de Vega, Pobre barquilla mía

Lope de Vega en el seu poema Pobre barquilla mía  fa referència a l’oda 1,14 d’Horaci, la nau com a al·legoria de l’estat.

Pobre barquilla mía,
entre peñascos rota,
sin velas desvelada,
y entre las olas sola:

¿Adónde vas perdida?
¿Adónde, di, te engolfas?
Que no hay deseos cuerdos
con esperanzas locas.

Como las altas naves
te apartas animosa
de la vecina tierra,
y al fiero mar te arrojas.

Igual en las fortunas,
mayor en las congojas,
pequeño en las defensas,
incitas a las ondas.

Advierte que te llevan
a dar entre las rocas
de la soberbia envidia,
naufragio de las honras.

Cuando por las riberas
andabas costa a costa,
nunca del mar temiste
las iras procelosas.

Segura navegabas;
que por la tierra propia
nunca el peligro es mucho
adonde el agua es poca.

Verdad es que en la patria
no es la virtud dichosa,
ni se estimó la perla
hasta dejar la concha.

Dirás que muchas barcas
con el favor en popa,
saliendo desdichadas,
volvieron venturosas.

No mires los ejemplos
de las que van y tornan,
que a muchas ha perdido
la dicha de las otras.

Para los altos mares
no llevas cautelosa
ni velas de mentiras,
ni remos de lisonjas.

¿Quién te engañó, barquilla?
Vuelve, vuelve la proa,
que presumir de nave
fortunas ocasiona.

¿Qué jarcias te entretejen?
¿Qué ricas banderolas
azote son del viento
y de las aguas sombra?

¿En qué gabia descubres
del árbol alta copa,
la tierra en perspectiva,
del mar incultas orlas?

¿En qué celajes fundas
que es bien echar la sonda,
cuando, perdido el rumbo,
erraste la derrota?

Si te sepulta arena,
¿qué sirve fama heroica?
Que nunca desdichados
sus pensamientos logran.

¿Qué importa que te ciñan
ramas verdes o rojas,
que en selvas de corales
salado césped brota?

Laureles de la orilla
solamente coronan
navíos de alto borde
que jarcias de oro adornan.

No quieras que yo sea
por tu soberbia pompa
faetonte de barqueros,
que los laureles lloran.

Pasaron ya los tiempos
cuando, lamiendo rosas,
el céfiro bullía
y suspiraba aromas.

Ya fieros huracanes
tan arrogantes soplan,
que, salpicando estrellas,
del sol la frente mojan.

Ya los valientes rayos
de la vulcana forja,
en vez de torres altas,
abrasan pobres chozas.

Contenta con tus redes,
a la playa arenosa
mojado me sacabas;
pero vivo, ¿qué importa?

Cuando de rojo nácar
se afeitaba la aurora,
más peces te llenaban
que ella lloraba aljófar.

Al bello sol que adoro,
enjuta ya la ropa,
nos daba una cabaña
la cama de sus hojas.

Esposo me llamaba,
yo la llamaba esposa,
parándose de envidia
la celestial antorcha.

Sin pleito, sin disgusto,
la muerte nos divorcia:
¡Ay de la pobre barca
que en lágrimas se ahoga!

Quedad sobre el arena,
inútiles escotas;
que no ha menester velas
quien a su bien no torna.

Si con eternas plantas
las fijas luces doras,
¡oh dueño de mi barca!,
y en dulce paz reposas,

merezca que le pidas
al bien que eterno gozas
que adonde estás me lleve
más pura y más hermosa.

Mi honesto amor te obligue;
que no es digna vitoria
para quejas humanas
ser las deidades sordas.

Mas ¡ay, que no me escuchas!
Pero la vida es corta:
viviendo, todo falta;
muriendo, todo sobra.

Lope de Vega, Pobre barquilla mía

 

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=FBP4dbcqJhI[/youtube]

Argumenta perquè fa referència a la nau com a al·legoria de l’estat.

Elisa Moya
2n Batx C
Llatí

Pervivència de Beatus Ille

Horaci

Quint Horaci Flac, en llatí Quintus Horatius Flaccus, més conegut com Horaci  va ser un poeta líric satíric i llatí. Fill d’un esclau alliberat, va tenir l’oportunitat de seguir estudis a Roma, i posteriorment a Atenes, on es va traslladar per a estudiar filosofia. Una vegada allà, va ser acollit per Brutus, l’assassí de Cèsar, qui li va donar un alt càrrec al seu exèrcit. No obstant això, a la batalla de Filipos es va evidenciar la seva falta d’aptitud per a l’art militar i va decidir tornar a Roma. Va començar a treballar com escriba, càrrec que li deixava temps lliure per a dedicar-se a escriure versos. En aquells dies va conèixer Virgili, qui el va introduir en el cercle de Mecenes, on a poc a poc va guanyar rellevància i va afermar l’amistat amb aquest, qui el va presentar a August. Va aconseguir també la protecció de l’emperador, que fins i tot li va oferir el càrrec de secretari personal, que va rebutjar per no adequar-se als principis de la seva moral epicúria. Va ser molt respectat en els alts cercles romans, tant literaris com polítics, es va mantenir sempre sota la protecció de Mecenes, juntament amb qui està enterrat. La poesia horaciana, amb la seva varietat de temes nacionals i, sobretot, la seva perfecció formal, signe d’equilibri i serenitat, va ser identificada al Renaixement com la màxima i més excelsa expressió literària de les virtuts clàssiques.

Horaci en les seves obres acostumava a utilitzar molts tòpics literaris, els que més va utilitzar són: el del carpe diem, el del beatus ille i el de l’aurea mediocritas. En els poemes que nosaltres hem treballat: Epode 16. Poema Patriòtic. Lament per la sort dels romans i l’Oda. Endreça a Mecenàs. Horaci utilitza el tòpic Beatus Ille.

El Beatus ille és el model clàssic, d’elogi de la vida al camp, juntament amb el final del llibre II de les Geòrgiques de Virgili, del qual potser depèn. Horaci posa en boca de l’usurer Alfí, personatge probablement real, un cant en què expressa enveja per la vida del camperol, una vida, però, del tot idealitzada. Les idees d’AIfí, tanmateix, semblen les del poeta, que usa la coneguda tècnica retòrica d’atribuir a un personatge aliè punts de vista l’expressió dels quals podria ser un destorb per a ell mateix. En aquest sentit, la conclusió de l’epode, en què l’autor reconeix la incapacitat de l’usurer per regenerar-se moralment, és la imposició de la realitat quotidiana, representada pels aspectes materials, sobre els grans plantejaments ètics, que no van més enllà d’una declaració de bones intencions. És aquí on no hem d’oblidar dues qüestions sociològiques importants:
Horaci va lloar un ideal de vida, de la qual fa desaparèixer tots els trets lligats a la duresa del treball del camp, i a la qual ell mai no s’hauria dedicat.

En el moment de la publicació dels Epodes, August estava aplicant un programa de regeneració moral
de la societat romana que, segons ell, havia arribat a un grau de deteriorament espiritual inacceptable. A
Horaci, que era un dels literats protegits per l’emperador, no se li hauria permès de transmetre la idea
que el programa havia fracassat, cosa que sí se li permet fer a través de l’artifici literari esmentat.

Nora Domingo i Marta Verde
2n batx C

Epode 16. Lament per la sort dels romans

Epode 16. Poema patriòtic. Lament per la sort dels romans.

Aquest epode és un poema patriòtic en què l’autor mostra malestar i angoixa pel comportament dels romans del seu temps, els quals han estat capaços d’iniciar i mantenir guerres civils que poden comportar la destrucció definitiva de la ciutat, cosa que fins aleshores no havien aconseguit els més grans enemics en els pitjors moments de la república. Però aquest cop Horaci proposa una solució: que els romans abandonin la seva pàtria i en busquin una de nova, una pàtria ideal creada per Júpiter. És un poema que projecta un missatge de resignació i pessimisme davant la impossibilitat que Roma surti dels conflictes civils en què està immersa.

Altera iam teritur bellis ciuilibus aetas,
suis et ipsa Roma uiribus ruit.
quam neque finitimi ualuerunt perdere Marsi,
minacis aut Etrusca Porsenae manus,
aemula nec uirtus Capuae nec Spartacus acer
nouisque rebus infidelis Allobrox,
nec fera caerulea domuit Germania pube
parentibusque abominatus Hannibal,
impia perdemus deuoti sanguinis aetas
ferisque rursus occupabitur solum.
Barbarus, heu, cineres insistet uictor, et urbem
eques sonante uerberabit ungula,
quaeque carent uentis et solibus ossa Quirini
–nefas uidere – dissipabit insolens.
forte quid expediat communiter aut melior pars
malis carere quaeritis laboribus?
nulla sit hac potior sententia, Phocaeorum
uelut profugit execrata ciuitas
agros atque Lares patrios habitandaque fana
apris reliquit et rapacibus lupis,
ire, pedes quocumque ferent, quocumque per undas

Notus uocabit aut proteruus Africus.
sic placet? an melius quis habet suadere? secunda
ratem occupare quid moramur alite?
sed iuremus in haec: ‘simul imis saxa renarint
uadis leuata, ne redire sit nefas,
nec conuersa domum pigeat dare lintea, quando
Padus Matina lauerit cacumina,
in mare seu celsus procurrerit Appenninus
nouaque monstra iunxerit libidine
mirus amor, iuuet ut tigris subsidere ceruis,
adulteretur et columba miluo,
credula nec rauos timeant armenta leones
ametque salsa leuis hircus aequora.’
haec et quae poterunt reditus abscindere dulcis
eamus omnis execrata ciuitas
aut pars indocili melior grege; mollis et exspes
inominata perpremat cubilia.
uos, quibis est uirtus, muliebrem tollite luctum,

Etrusca praeter et uolate litora.
nos manet Oceanus circumuagus; arua, beata
petamus arua diuites et insulas,
reddit ubi Cererem tellus inarata quotannis
et inputata floret usque uinea,
germinat et numquam fallentis termes oliua
suamque pulla ficus ornat arborem,
mella caua manant ex ilice, montibus altis
leuis crepante lympha desilit pede.

Illic iniussae ueniunt ad mulctra capellae
refertque tenta grex amicus ubera,
nec uespertinus circumgemit ursus ouile,
neque intumescit alta uiperis humus;
pluraque felices mirabimur,ut neque largis
aquosus Eurus arua radat imbribus,
pinguia nec siccis urantur semina glaebis,
utrumque rege temperante caelitum.
nun huc Argoo contendit remige pinus
neque impudica Colchis intulit pedem,
non huc Sidonii torserunt cornua nautae,
laboriosa nec cohors Ulixei;
nulla nocent pecori contagia, nullius astri
gregem aestuosa torret inpotentia.
Iuppiter illa piae secreuit litora genti,
ut inquinauit aere tempus aureum;
aere, dehinc ferro durauit saecula, quorum
piis secunda uate me datur fuga.

Aquí deixo la traducció del poema a càrrec de Josep Rodríguez Perisé, de Josep Vergès i de Victòria Bescós:

Ja s’està gestant en les guerres civils una segona generació i la mateixa Roma cau derrocada per la seva pròpia puixança. No foren prou forts per a destruir-la ni els porpers marsos ni les forces etrusques de l’amenaçador Porsenna, ni el gelós valor de Càpua, ni l’abrivat Espàrtac, ni l’al·lòbroge, deslleial pel desig de revolta, ni la feroç Germània amb el seu juvent d’ulls blaus, ni Hanníbal, detestat pels pares; i nosaltres, aquesta impia generació que porta una sang maleïda, l’enrunarem, i les salvatgines n’ocuparan novament el sòl. El bàrbar, ai vencedor, assentarà el peu damunt les seves cendres i, muntat a cavall, vergassejarà la ciutat amb l’unglot retrunyent i, els ossos de Quirí, que ara són a recer dels vents i dels sols, –oh! visió sacrílega– els escamparà amb insolència. ¿Cerqueu potser tots vosaltres, o almenys els millors d’entre vosaltres, què és el que ens convé per a quedar alliberats d’aquests penosos fatics? No hi pot haver millor resolució que la que prengueren els ciutadans de Focea; ells, després d’haver-s’hi obligat amb imprecacions, abandonaren els camps i les llars pairals i deixaren els temples per a habitatge de senglars i llops rapaços: anem-nos-en on ens duguin els nostres passos, on ens facin anar a través de les ones el migjorn o el garbí indomable. ¿Ho trobeu bé? ¿O té algú una proposta millor? ¿Per què, tenint favorables els auspicis, triguem a embarcar-nos? Però abans pronunciem aquest jurament: “Que, bon punt, del fons de la mar, les roques, alliberades de llur pes, hauran sortit a flor d’aigua, deixi d’ésser sacríleg de tornar enrere; que no ens remordeixi de girar veles i fer rumb a la pàtria quan el Po haurà regat els cims del Matinus o l’alt Apenní s’haurà endinsat en la mar, quan un amor sorprenent haurà provocat, per un desig no vist mai, monstruosos acoblaments fins al punt que les tigresses s’avindran a ésser cobertes pels cervos i la coloma s’ajuntarà amb el milà, els ramats, confiats, no tindran por dels falbs lleons i el boc, que tindrà el pèl llis, s’agradarà de les planures salines.” Després d’haver pronunciat aquestes imprecacions i d’altres que ens puguin tallar el camí de la dolça tornada, anem-nos-en tots els ciutadans o almenys els qui valen més que el ramat indòcil; que el feblei el desesperançat continuïn masegant llurs jaços malastrucs. Vosaltres, homes coratjosos, deixeu el dol femenívol i voleu més enllà de les costes tirrenes. Ens espera l’Oceà que envolta la terra; anem-nos-en als camps, als camps de la Felicitat, i a les illes Afortunades, on la terra, sense llaurar-la, dóna Ceres cada any i la vinya, sense podar-la, sempre floreix, i sempre brota la branca de l’olivera, que no decep, i la negrenca figa orna l’arbre no empeltat, i la mel raja de l’alzina balmada, i de dalt de les muntanyes salta l’aigua lleugera amb peu sorollós. Allà, les cabres van espontàniament a l’orri, i l’amistós ramat ofereix els braguers tesos, i l’ós no esbramega al vespre entorn de la pleta, i la terra no es boteix inflada pels escurçons. I, feliços com serem, ens admirarem encara de més coses, com és ara que ni el plujós xaloc arrasa els camps amb grans aiguats ni les grasses llavors se sulseixen per la sequedat de les gleves, perquè el rei dels déus celestials hi tempera tant l’un extrem com l’altre. No hi va fer ruta amb el seu lleny el remer de l’Argo ni la insolent dona de la Còlquida no hi va posar el peu; tampoc no hi van girar les vergues els nauxers sidonis ni la soferta tripulació d’Ulisses. Cap contagi no hi fa emmalaltir el bestiar ni cap constel·lació no hi recrema els ramats amb la seva xardor desfermada. Júpiter va reservar aquelles costes per als homes piadosos quan, amb el bronze, va corrompre l’Edat d’or; amb el bronze i després amb el ferro va endurir els temps; però, als homes piadosos, se’ns ofereix la venturosa evasió que jo, poeta sagrat, anuncio.

 

Nora Domingo Luengo
2n Batx C
Llatí