Pervivència de Beatus Ille

Quint Horaci Flac, en llatí Quintus Horatius Flaccus, més conegut com Horaci  va ser un poeta líric satíric i llatí. Fill d’un esclau alliberat, va tenir l’oportunitat de seguir estudis a Roma, i posteriorment a Atenes, on es va traslladar per a estudiar filosofia. Una vegada allà, va ser acollit per Brutus, l’assassí de Cèsar, qui li va donar un alt càrrec al seu exèrcit. No obstant això, a la batalla de Filipos es va evidenciar la seva falta d’aptitud per a l’art militar i va decidir tornar a Roma. Va començar a treballar com escriba, càrrec que li deixava temps lliure per a dedicar-se a escriure versos. En aquells dies va conèixer Virgili, qui el va introduir en el cercle de Mecenes, on a poc a poc va guanyar rellevància i va afermar l’amistat amb aquest, qui el va presentar a August. Va aconseguir també la protecció de l’emperador, que fins i tot li va oferir el càrrec de secretari personal, que va rebutjar per no adequar-se als principis de la seva moral epicúria. Va ser molt respectat en els alts cercles romans, tant literaris com polítics, es va mantenir sempre sota la protecció de Mecenes, juntament amb qui està enterrat. La poesia horaciana, amb la seva varietat de temes nacionals i, sobretot, la seva perfecció formal, signe d’equilibri i serenitat, va ser identificada al Renaixement com la màxima i més excelsa expressió literària de les virtuts clàssiques.

Horaci en les seves obres acostumava a utilitzar molts tòpics literaris, els que més va utilitzar són: el del carpe diem, el del beatus ille i el de l’aurea mediocritas. En els poemes que nosaltres hem treballat: Epode 16. Poema Patriòtic. Lament per la sort dels romans i l’Oda. Endreça a Mecenàs. Horaci utilitza el tòpic Beatus Ille.

El Beatus ille és el model clàssic, d’elogi de la vida al camp, juntament amb el final del llibre II de les Geòrgiques de Virgili, del qual potser depèn. Horaci posa en boca de l’usurer Alfí, personatge probablement real, un cant en què expressa enveja per la vida del camperol, una vida, però, del tot idealitzada. Les idees d’AIfí, tanmateix, semblen les del poeta, que usa la coneguda tècnica retòrica d’atribuir a un personatge aliè punts de vista l’expressió dels quals podria ser un destorb per a ell mateix. En aquest sentit, la conclusió de l’epode, en què l’autor reconeix la incapacitat de l’usurer per regenerar-se moralment, és la imposició de la realitat quotidiana, representada pels aspectes materials, sobre els grans plantejaments ètics, que no van més enllà d’una declaració de bones intencions. És aquí on no hem d’oblidar dues qüestions sociològiques importants:
Horaci va lloar un ideal de vida, de la qual fa desaparèixer tots els trets lligats a la duresa del treball del camp, i a la qual ell mai no s’hauria dedicat.

En el moment de la publicació dels Epodes, August estava aplicant un programa de regeneració moral
de la societat romana que, segons ell, havia arribat a un grau de deteriorament espiritual inacceptable. A
Horaci, que era un dels literats protegits per l’emperador, no se li hauria permès de transmetre la idea
que el programa havia fracassat, cosa que sí se li permet fer a través de l’artifici literari esmentat.

Nora Domingo i Marta Verde
2n batx C

Etiquetes:Alexader Pope, Beatus Ille, Brutus, Cèsar, Garcilaso de la Vega, Horaci, Lorenzo de Mèdici, Patriòtic, Quint Horaci Flac, Roma, Virgili