Demà dilluns comencen les classes de l’alumnat del curs 2009-2010, tot i que encara amb la ressaca de l’estiu a sobre. Per donar-vos la benvinguda a aquest curs on tothom estrenem alguna cosa, i per engrescar-vos a posar-vos les piles, he triat un vell i bell text sobre ciència i aprenentage.
Tot i que la història siga probablement una llegenda urbana -com ho mostren les diverses versions que corren per la xarxa-, us enganxe a sota un text on suposadament Ernest Rutherford descriu una curiosa anècdota relacionada amb el que més tard seria un dels seus deixebles i un dels pares de la teoria quàntica, Niels Bohr. Independentment de la veracitat de la història, ens hem de quedar amb el que el mateix Bohr digué Un expert és un home que ha comès tots els possibles errors que es poden cometre en un determinat camp.
Així que, en aquest curs que comença… Pensa, raona, argumenta i tingues la ment ben oberta,
Ernest Rutherford, que va ser premi Nobel de química l’any 1908, explicava la següent anècdota:
Fa algun temps, vaig rebre la trucada d’un col·lega. Estava a punt de posar un zero a un estudiant per la resposta que aquest havia donat en un problema de física, malgrat que aquest afirmava que la seva resposta era correcta. El professor i l’estudiant van acordar demanar l’arbitratge d’algú imparcial i vaig ser triat jo. Vaig llegir la pregunta de l’examen: “Demostra com és possible determinar l’altura d’un edifici amb l’ajuda d’un baròmetre”.
L’estudiant havia respost: “porta el baròmetre al terrat de l’edifici i lliga’l a una corda molt llarga. Despenja’l fins a la base de l’edifici i després recupera-la i mesura’n la llargada. La longitud de la corda és l’alçada de l’edifici”.
L’estudiant havia respost a la pregunta correctament, però aquella resposta no confirmava que l’estudiant tingués el nivell exigit de física.
Vaig suggerir que se li donés a l’alumne una altra oportunitat. Li vaig concedir sis minuts perquè em respongués la mateixa pregunta però aquesta vegada amb l’advertència que en la resposta havia de demostrar alguns coneixements de física. Havien passat cinc minuts i l’estudiant no havia escrit res. Li vaig preguntar si desitjava marxar, però em va contestar que tenia moltes respostes al problema, el problema era triar la millor de totes. Em vaig excusar per interrompre’l i li vaig pregar que continués.
En el minut que li quedava va escriure la següent resposta: “agafi el baròmetre i llanci’l al terra des del terrat de l’edifici, calculi el temps de caiguda amb un cronòmetre. Després vaig aplicar la fórmula altura =0,5 a per T al quadrat. I així obtenim l’altura de l’edifici”. En aquest punt li vaig preguntar al meu col·lega si l’estudiant es podia retirar. Va estar d’acors i li va donar la nota més alta.
Després d’abandonar el despatx, em vaig retrobar amb l’estudiant i li vaig demanar que m’expliqués les seves altres respostes a la pregunta.
“Bé -va respondre-hi ha moltes maneres, per exemple, agafes el baròmetre un dia assolellat i mesures l’altura del baròmetre i la longitud de la seva ombra. Si mesurem a continuació la longitud de l’ombra de l’edifici i apliquem una simple proporció, obtindrem també l’altura de l’edifici.”
“Perfecte” -li vaig dir- “i d’una altra manera?”.
“Sí -va dir- aquest és un procediment molt bàsic per mesurar un edifici, però també serveix. En aquest mètode, agafes el baròmetre i et situes en les escales de l’edifici en la planta baixa. Segons puges les escales, vas marcant l’altura del baròmetre a la paret i comptes el numero de marques fins al terrat. Multipliques al final l’altura del baròmetre pel numero de marques que has fet i ja tens l’altura.”
“Si el que vol és un procediment mes sofisticat, pot lligar el baròmetre a una corda i moure’l com si fos un pèndol. Si calculem que quan el baròmetre està l’altura del terrat la gravetat és zero i si tenim en compte la mesura de l’acceleració de la gravetat en descendir el baròmetre en trajectòria circular en passar per la perpendicular de l’edifici, de la diferència d’aquests valors, i aplicant una senzilla fórmula trigonomètrica, podríem calcular, sens dubte, l’altura de l’edifici.”
“En aquest mateix estil de sistema, lligues el baròmetre a una corda i el despenges des del terrat al carrer. Usant-lo com un pèndol pots calcular l’altura mesurant el seu període de precisió. Existeixen moltes altres maneres. Probablement, la millor sigui agafar el baròmetre i colpejar amb el la porta de la casa del conserge. Quan obri, dir-li: Senyor conserge, aquí tinc un bonic baròmetre. Si vostè em diu l’altura d’aquest edifici, l’hi regalo.”
En aquest moment de la conversa, li vaig preguntar si no coneixia la resposta convencional al problema (la diferència de pressió marcada per un baròmetre en dos llocs diferents ens proporciona la diferència d’altura entre ambdós llocs) va dir que la coneixia, però que durant els seus estudis, els seus professors havien intentat ensenyar-lo a pensar.
Aquell estudiant s’anomenava Niels Bohr, físic danès, premi Nobel de Física el 1922, més conegut per ser el primer en proposar el model d’àtom amb protons i neutrons i els electrons que l’envoltaven.