Andrea Aibar, Roberto Escarmena, Queren Molina, Olga Plou i Victòria Puy, ens narren una jornada en la vida de l’Homo ergaster
ANDREA AIBAR
Fa pocs dies que ens movem per aquestes noves terres, hi ha menjar y bones coves, suposo que aquí ens instal·larem. Aquest matí, al aixecar-me m’he trobat el foc mig apagat, sort que ens hem aixecat a temps i hem pogut re avivar-ho.
Espero que avui els homes surtin a caçar i s’avinguin millor que els altres cops, ja que, nosaltres hem aconseguit comunicar-nos millor que els nostres pares. Ells no tenien tants sons com nosaltres però en canvi sembla que es comunicaven millor que nosaltres. S’han de donar presa en això de entendre’s, som molts més al grup que quan vam començar i amb la recol·lecció no ens val per sobreviure.
Sembla que els homes ja se’n van, esperem que tornin amb una bona caça. Ahir un dels homes va aconseguir fer una mena de roca punxant que va ser de gran ajut per separar la carn dels ossos, ja les vam veure als pares, però les vam perdre pel camí. Aquesta sí la cuidarem bé i sembla que pot ser d’ajuda per la caça. Nosaltres, les dones (les que no cuidem dels nens) ens marxarem a recol·lectar ara mateix, hem d’investigar el terreny, ja que es nou per nosaltres però segur que hi hauran fruits de sobra.
Ja hem tornat a la cova! Sembrava que no arribaríem mai, ens hem hagut d’anar bastant lluny per aconseguir la quantitat de fruits necessaris per alimentar-nos a tots. Ara caldrà seure dins la cova i espera als homes, no trigaran molt en arribat, el Sol està molt alt i normalment arriben ara.
El Sol ja esta quasi amagat, hem pogut menjar mitjanament be però un dels homes ha mort tot just a l’arribar. El animal que han caçat li ha fet una mossegada al avantbraç, no parava de sagnar i no hem sabut que fer, no es el primer que mor per això, però no podem fer res. Els homes se l’emportaran lluny de la cova, per que no capti l’atenció dels animals que hi ha per aquí, qui sap com poden ser.
Ja no veig ni el que escric, el Sol ja s’ha amagat, demà serà un altre dia.
ROBERTO ESCARMENA
Bon dia. Me acabo de llevar, estem avui en una cova del nord de Kenia que s’anomena “Koobi Fora”. El meu grup i jo ens volem traslladar fins a un llac que hi ha a prop de on estem. Volem treure el territori a un altre grup i per conseguir-ho em descobert noves eines que ens facilitara acabar amb l’altra grup. Penso que la conquista de el territori la tenim facil, penso que estem molt desenvolupats.
Avanç de tot tenim que anar a caçar per alimentar-nos per agafar forces per aquesta tarda que és quan començara tot, estic una mica nerviós.
Me acabo de enterar que el meu pare, que tenia 23 anys, s’ha mort. Era molt gran ja però a ell le feia molta ilusió el nou territori on anavem. Jo tinc 10 anys, però no tinc dona ni res, no vull formar una familía.
Ja estem al costat del llac Turkana, veiem els nostres adversaris, nosaltres som molt més gran que ells, tenim més alçada i força, ells semblan una especie inferior però no tenim que confiarnos.
Hem guanyat! La veritat es que no acostat molt eren molt inferios que nosaltres. Avui farem un gran sopa en honor al meu pare i al nou territori, crec que demà ploura però és millor que fa molt calor.
QUEREN MOLINA
Surt el sol i comença un nou dia. Sortim de la cova i els primers raigs de llum que comencen a il·luminar tota Àfrica ens fan tancar els ulls. Com volem aprofitar el dia els més adults de la tribu ens dirigim a fer treballar la pedra utilitzant unes noves tècniques que hem pogut experimentar, per tal de construir noves eines lítiques més acurades i seguir innovant.
Les nostres cries juguen juntes, però la diferència de caràcters fa que saltin “espurnes” entre ells i se’ls hagi de separar i inclús, mediar.
Com tenim tantes ganes d’innovar i experimentar decidim buscar més llocs on poder viure còmodament, i decidim expandir-nos cap al nord-est africà. Gràcies al nostre nivell de comunicació oral, tots els membres de la tribu, vivim com una família i som més socials que antigament.
Em comença a preocupar l’estat d’ànim dels meus amics, perquè veuen que els queda poc de vida, ja ronden els vint. I com a mi encara em queda un temps, no m’amoïno gaire per aquests temes i segueixo treballant, recollint menjar i cuidant la canalla, mentre penso com acabar de polir una nova eina que hem inventat aquest mateix “mes”, per tal que sigui més eficient.
El sol se’n vol anar, així que recollim la canalla dins la cova i ens preparem per passar la nit i quedar protegits de possibles amenaces.
OLGA PLOU
Avui m’ he despertat a la mateixa cova que tots els altres dies. No m’he despertat perquè ja no tingués son sinó perquè sentia un gran buit al meu estómac. Al moment d’aixecar-me he anat a l’entrada de la cova i he vist al terra unes petjades del que podria ser una espècie de gasela. El meu instint m’ha dit que seguí el rastre de les petjades fins trobar-ne on podria estar l’animal. Així he fet i així he trobat un meravellós exemplar. He tornat corrents a la cova on he avisat als meus companys perquè m’ajudessin a capturar-la. Aquí a l’Àfrica fa moltíssim de calor així que no em pogut anar gaire de pressa. En arribar tots ens hem col·locat com sempre ens explicaven els nostres avantpassats. Jo en tinc vora de 18 anys i ja em consideren dels homes més vells de la meva tribu, per això sempre que algun necessita ajuda em pregunta a mi. Per fi l’hem pogut cassar! Era ben grossa i ens ha arribat per poder omplir la panxa a tots els de la tribu i encara poder-ne guardar per un altre moment. Desprès de dinar he anat al bosc a poder fer les meves necessitats i en aquell precís moment m’he trobat amb una dona de la meva tribu que li queia unes gotes petites d’aigua dels ulls. Crec que el que li passava era que no estava gaire contenta perquè sinó hagués estat amb tot el grup, menjant. Per la tarda em anat els homes a buscar-ne més animals però tota la sort ens la hem endut aquest matí amb la gasela. Quan s’anava a posar el sol hem fet un foc davant la cova i ens em ficat a dormir tots junts a dins d’ella. Encara penso en aquella dona i el que l’ha pogut passar.
VICTÒRIA PUY
M’acabo de llevar. Aquí a Àfrica fa bastant calor però no em molesta gaire.
A l’estona d’haver-me aixecat alguns del meus i jo hem estat caminant i hem trobat la petjada d’un animal, hem continuant caminant una estona per veure si el trobàvem però no hi ha hagut sort. Com que no hem trobat cap animal hem recollit alguns fruits per poder menjar alguna cosa, però cada cop en trobem menys. Al tornar amb els altres m’he assabentat de la mort d’un dels nostres. M’he posat bastant trist i he pogut notar en les mirades dels altres que també ho estaven. Aquell petit ja havia començat a adquirir coneixements dels més grans, ha estat una llàstima. Per oblidar-me d’allò m’he posat a tallar una pedra, espero poder utilitzar aquest instrument demà en contra d’algun animal. Ha estat un dia difícil. Ara ja es hora d’anar-me a dormir espero que demà no tinguem tants entrebancs com avui.
