Franquisme: postguerra -1939-1940

FAM I MALALTIES, COM A ESTRATÈGIA DE REPRESSIÓ.

De 1939 a mitjan dels anys 40 Espanya es va veure afectada per una sèrie de calamitats que, curiosament, afectaven la població de manera selectiva: els més pobres (per definició els que més havien recolzat la democràcia republicana) es van veure delmats per un seguit d’epidèmies i d‘escassetats alimentàries.

 

La població més pobre, ignorant i secularment desatesa per l’Estat resultava objectivament més vulnerable davant l’infortuni. Que aquella gent morís en massa durant la postguerra podia semblar “normal”. El règim franquista, però, no era innocent davant d’aquell patiment: la desaparició per fam i malatia dels “rojos”, lluny de causar-li preocupació, li resultava desitjable.

 

El règim dictatorial de Franco hauria pogut fer quelcom per a evitar aquelles morts. Per exemple, no enviar aliments a Alemanya o suprimir l’autarquia i l’intervencionisme sobre la producció i venda d’aliments (que causaven la desviació de productes cap al mercat negre).

 

L’historiador franquista Ricardo de la Cierva considera que entre 1939 i 1945 van morir unes 30.000 persones. Altres historiadors situen la xifra en 200.000.

L’afebliment dels organismes humans i el deteriorament de les condicions d’higiene pública (novament amb la culpabilitat del règim) van causar grans epidèmies, entre les quals el tracoma (conjuntivitis) i el tifus exantematós (anomenat “piojo verde” perquè la transmissió té lloc per les picades dels polls; però no els polls del cap, sinó els polls del cos). El tracoma pot causar ceguesa i el tifus fins la mort.

 

Fam i epidèmies s’estenien per tot el territori, però l’impacte era més gran a les regions més pobres (Andalusia, Extremadura, Múrcia, …). Amb tot, ciutats com Madrid o Barcelona no es lliuraven de l’impacte de les xacres de la postguerra.

Fam i epidèmies s’estenien per tot el territori, però l’impacte era més gran a les regions més pobres (Andalusia, Extremadura, Múrcia, …). Amb tot, ciutats com Madrid o Barcelona no es lliuraven de l’impacte de les xacres de la postguerra

 ampliar:

CAZORLA SÁNCHEZ, Antonio, Las políticas de la victoria. La consolidación del Nuevo Estado franquista (1938-1953), Madrid, Marcial Pons, 2000, 266 páginas.

 

Genealogia de la corrupció espanyola: “Un poble traït” Paul Preston

[Teresa Constenla, El Pais, 19-10-2019]
La corrupció també pot fer riure. A Espanya s’ha trampejat amb diners públics per adjudicar el monopoli de l’extermini de rates, s’han col·locat urnes en porqueres o teulades per dissuadir la participació electoral, s’han deconstruït i volatilitzat del paisatge monestirs històrics a cop de talonari de William Randolph Hearst i es ha afavorit la instal·lació de ruletes trucades en casinos per part de tot un president del Govern de la Segona República, Alejandro Lerroux. Però les 775 pàgines (168 de notes) del nou llibre de Paul Preston , un poble traït (Debate), que surt a la venda el proper dijous 24, produeixen sobretot un desassossec incòmode: la corrupció ha corroït l’espina dorsal de l’Estat durant els últims 140 anys.

L’assaig s’obre amb el continuat frau electoral de la Restauració, amb dos partits -liberals i conservadors- que s’alternaven en el poder des del qual repartien prebendes i monopolis (el liberal Práxedes Mateo Sagasta dormia a vegades en un hotel per evitar les cues de demandants d’ocupació que es formaven davant de casa), i conclou amb les targetes black de Bankia , els papers de Bárcenas, els tripijocs de Iñaki Urdangarin , els ERO socialistes a Andalusia o les comissions pagades a la família Pujol per adjudicacions de la Generalitat. Un arbre genealògic vigorós i ben arrelat. Com si la corrupció, per més que la societat s’hagi democratitzat, fos capaç de sobreviure a qualsevol règim i gairebé qualsevol ideologia. Encara que tampoc en això cal sentir-se diferents. “He intentat subratllar que no passa només a Espanya, i no només en els països sospitosos habituals com Itàlia o Grècia. Aquí també passa “, sosté l’historiador durant una entrevista celebrada a casa de Londres. “Hi ha un auge de la corrupció i té a veure amb la manera en què s’ha desenvolupat el capitalisme, la societat de consum. En aquest país, gràcies als conservadors ha hagut un menyspreu a l’Estat del benestar i tot el que són els serveis públics. La corrupció aquí és més sofisticada que a Espanya, però igual de menyspreable “, subratlla.

Preston (Liverpool, 1946) ha necessitat seus cinc dècades de hispanisme i cadascun dels seus assajos històrics per poder arribar a aquest. “Jo no trec llibres així com així, aquest es construeix sobre el que he fet des que vaig començar a finals dels seixanta i sobre el treball dels últims cinc o sis anys sobre la corrupció, que és molt difícil perquè el corrupte, sinó és ximple, no deixa constància del que ha fet “. El resultat és una sòlida història d’Espanya permeada de tal brutícia que el mateix autor estava desitjant sacsejar-se el pes de sobre. “Aquest llibre s’ha fet a l’ombra del Brexit. La depressió que m’ha causat el Brexit ha contagiat el llibre, que ja de per si no era alegre. Estic molt content d’haver-ho acabat. No vull saber més de la corrupció “.

En aquest assaig que comprèn des de 1874, quan es produeix la restauració borbònica amb Alfons XII, fins a 2014, quan puja al tron Felip VI després de l’abdicació del seu pare, hi ha tres grans eixos que s’entrecreuen sovint: la corrupció, la incompetència política i la fractura social i territorial. Hi ha etapes en les que un dels elements s’imposa sobre els altres, si bé acostumen a anar de la mà: les dictadures de Franco i Primo de Rivera són els períodes on tot es solapa. L’enriquiment immoral es generalitza, començant pels dictadors. Franco es va camuflar durant anys sota una falsa austeritat tot i que va començar a engreixar el seu patrimoni des dels dies crus de la guerra. Entre 1937 i 1940 va acumular una fortuna personal de 34 milions de pessetes de l’època. “Una font important de liquiditat per a Franco era el seu apropiació de subscripcions teòricament organitzades per cobrir el cost de l’esforç bèl·lic dels rebels. En general, la contribució a aquestes iniciatives era obligatòria. Els ingressos es mantenien normalment en secret, el que facilitava la transferència de fons a un dels comptes bancaris de Franco “, sosté l’hispanista al seu llibre. A partir de 1940, la Companyia Telefònica Nacional d’Espanya va arrodonir els seus ingressos amb 10.000 pessetes mensuals i,L’altra cara del cabdill (Crítica), va obtenir set milions i mig de pessetes per la venda en el mercat negre de cafè donat al poble espanyol pel dictador brasiler Getúlio Vargas. “La fortuna que va deixar en morir ascendia a l’equivalent de més de 1.000 milions d’euros de 2010”, assenyala Preston.

Al seu voltant es van enriquir diversos generals amb suborns, i la seva família amb pelotazos urbanístics o monopolis de negocis d’importació, amb un constant aprofitament del poder per part dels seus germans, Nicolás i Pilar; la seva esposa, Carmen Polo (el terror dels joiers), i el seu gendre, Cristóbal Martínez Bordiú. Una cultura de la corrupció que imitaven els que l’envoltaven, dels ministres (José Antonio Girón, 16 anys al capdavant de Treball, se’l va acusar de malversació de fons) als empresaris i banquers. Una elit que vivia atrapada a la berlanguiana cultura de la cacera.

Miguel Primer de Rivera va ser un dictador més simpàtic (perdó per l’oxímoron) que Franco, però igual de corrupte. Amb una de les subscripcions populars que va organitzar es va comprar una finca a Jerez de la Frontera, un mètode que també aprofitaria el general Queipo de Llano per fer-se amb un mas a Camas (Sevilla) a l’agost de 1937. El dictador andalús va ser un precursor en altres camps: “Hi ha notables semblances entre Primo i Trump. Les notes oficioses que el dictador publicava a la premsa, moltes vegades escrites de matinada quan estava pres, són com els tuits de Trump “, compara Preston. “És un moment absolutament trumpiano quan escriu un text sobre si mateix per destacar que era un gran amant i insisteix que surti en una biografia oficial”, afegeix entre rialles.

Hi ha un batec en el llibre que es condensa a la cita d’Ortega i Gasset de 1921 amb la qual arrenca: “Començant per la Monarquia i seguint per l’Església, cap poder nacional ha pensat més que en si mateix”. El menyspreu cap al bé comú -per resumir en un concepte contemporani, una necessitat de sempre- ha estat una constant entre les elits, ja fossin polítiques, empresarials, militars o eclesiàstiques. Els tripijocs a gran escala d’Alfons XIII van contribuir a expandir el republicanisme. “Ara no se li llança per anticonstitucional, sinó per lladre”, va escriure Valle-Inclán després de la proclamació de la República el 14 d’abril de 1931. Es va obrir llavors un període de corrupció “menys tòxica” perquè bona part dels nous dirigents abraçaven el regeneracionisme,

Preston creu, com Machado, a qui cita al començament del seu assaig, que a Espanya “el millor és el poble” i que la mala gestió no té exclusivitat ideològica. El socialista Francisco Largo Caballero va ser, segons la seva opinió, el polític més incompetent de la història recent d’Espanya. “El pitjor que puc dir de Jeremy Corbyn és que és el Llarg Cavaller de la política britànica”, afirma amb sorna.

L’aliança entre corrupció i incompetència política, escriu, “ha tingut un efecte corrosiu sobre la coexistència política i la cohesió social”. En dos segles: quatre guerres civils, més de 25 pronunciaments, unes quantes revolucions sagnants limitades en el temps i en l’espai (Catalunya, Astúries …), la pèrdua definitiva de les restes d’un imperi i la catàstrofe d’Annual. Una pèssima digestió per als militars, que durant moltes dècades es van dedicar a combatre l’enemic interior. “En gran part gràcies a l’entrada a l’OTAN i a les reformes de Narcís Serra, l’Exèrcit i les forces de seguretat han canviat molt”, elogia Preston.

Per una vegada l’hispanista ha desitjat concloure un llibre i allunyar-se’n, dolgut també per decepcions personals com el que ha passat durant els últims anys del regnat de Joan Carles I, a qui va dedicar una biografia en 2002. “Segueixo pensant que ningú li treu el paper que va jugar en la història d’Espanya. El que li va passar en els últims cinc anys és una terrible llàstima que taca la seva imatge, però si un estigués fent un retrat psicològic podria trobar no justificacions però sí moltes explicacions de per què va acabar així en la recerca del plaer. Li van robar la infància i l’adolescència, quan va arribar al poder va viure una època molt perillosa com el bomber de la democràcia, jo crec que va pensar: “Ara a mi em toca alguna cosa”. Però, en contra dels que diuen que la Transició va ser un desastre,

March va estar en gairebé totes les salses del segle XX. La gran font financera del cop de 1936 s’havia folrat durant la Primera Guerra Mundial, amb el contraban de tabac i l’exportació d’aliments als països en guerra. En aquells dies tenia en la seva cartera de suborns al ministre d’Hisenda, Santiago Alba (a l’esposa va regalar un ram amb flors i 10 bitllets de 1.000 pessetes dels anys vint). El seu poder seguir expandint-se amb Primo de Rivera i es va intensificar amb el franquisme. En els pocs anys en què tenia davant els polítics -va ser empresonat i investigat durant la Segona República- va seguir imposant el seu criteri: Preston recorda que els seus dies carceraris es van semblar molt a una estada hotelera i que finalment va aconseguir escapolir-se. Un dels seus grans aliats d’aquesta època va ser Lerroux, un radical de verb encès (va arribar a encoratjar la violació de monges: “Joves bàrbars d’avui, entreu a sac en la civilització decadent i miserable d’aquest país sense ventura, destruïu els seus temples, acabeu amb els seus déus, alceu el vel de les novícies i eleveu a la categoria de mares per virilitzar l’espècie “) i butxaques famolencs. Prova que la corrupció estava per tot arreu és que els intel·lectuals oposats al règim de 1923, exiliats a París, com Blasco Ibáñez, Eduardo Ortega i Gasset i Miguel de Unamuno van editar una revista satírica titulada Espanya amb honra , que tirava 50.000 exemplars. Blasco Ibáñez, a més, va vendre com rosquilles Alphonse XIII démasqué -a Espanya de forma clandestinament, on el responsabilitzava del desastre d’Annual i li involucrava en negocis tèrbols.

Ultradreta a Espanya: entrevista a Xavier Casals

Xavier Casals: “Per a la ultradreta, la dona ha de procrear”

“El populisme no és una ideologia, és una manera de mobilitzar. El pot fer servir l’esquerra, la dreta o el nacionalisme”, diu el professor d’història contemporània.
[Antoni Bassas, ara, 06/04/2019]

ANTONI BASSAS

 

Vostè com en diu: moviment populista? Ultradreta?

Moviment populista no diu res, perquè el populisme no és una ideologia sinó una manera de mobilitzar que igual la pot fer servir l’esquerra com la dreta o el nacionalisme. El populisme es basa en una contraposició entre nosaltres i ellsNosaltres acostuma a ser el poble, la bona gent, el poble sa. I ells acostumen a ser les elits econòmiques o polítiques que han segrestat drets socials o econòmics. Per tant, el populista es presenta com la veu d’aquest poble idealitzat. Esquemàticament, el populisme d’esquerres té aquest discurs. El d’extrema dreta hi fa una modificació important: les elits que han segrestat aquests drets han traït la nació perquè han cedit sobirania a entitats supranacionals, han firmat tractats comercials, han fomentat el multiculturalisme, la immigració i la deslocalització industrial.

Això sona a Donald Trump.

Doncs li poso més matisos. El neofeixisme vol un retorn al passat dels anys trenta. En canvi, aquesta nova extrema dreta d’ara és diferent. Perquè, fa vora 90 anys, el feixisme sorgeix en unes societats que s’estan industrialitzant, amb unes classes socials nítides: un proletariat i una burgesia. És un moment de pànic social davant la revolució, i el feixisme vol un enquadrament de les masses, un enquadrament passiu, perquè el líder ja s’encarrega d’interpretar-les. I, per cert, les masses eren femenines i, per tant, el líder les havia de dominar. I hi havia una jerarquia racial. Ara és diferent. Aquell proletariat i aquella burgesia s’han difuminat i ara tenim categories com els mileuristes. El comunisme ja no hi és i ja no parlen de diferències racials, sinó de diferències culturals.

I Vox?

En la mesura que les seves dues grans banderes són la identitat i la protesta, són extrema dreta. La identitat espanyola està amenaçada per la immigració i també pel separatisme. I després hi ha el vot de protesta contra els de dalt.

Que no són prou patriotes.

Que només miren per a ells. Pedro Sánchez i Podem es recolzen en l’independentisme i al PP l’han batejat com “ la derechita cobarde ”. Reivindiquen Gibraltar (un clàssic), però crec que no es para prou atenció al lema del partit: “ España viva ”. L’Espanya viva parla de la demografia, del natalisme, i això entra en l’antifeminisme, el control dels drets reproductius de la dona. És a dir: la nació està decandida, ara nosaltres ressuscitarem la nació. Si hi ha una Espanya viva, hi ha una Espanya que està morta. Qui és? L’anti-Espanya.

Els rojos?

Ara seria Podem, el chavisme i el separatisme. I recordem que la campanya a Andalusia va ser “la Reconquesta”. L’islam també seria anti-Espanya, el pinten com una religió de conflicte i reduït a símbols com el burca. I la llei de memòria històrica la veuen com la imposició d’una visió unilateral de la Guerra Civil, allò d’Abascal de “no hi ha d’haver lleis que ens diguin als espanyols què hem de recordar i què hem d’oblidar”.

I l’antifeminisme?

Si tu estàs parlant de l’Espanya viva, la demografia és essencial. No hi pot haver país si no hi ha demografia. Aleshores això posa el focus en la dona. Per a la ultradreta, la dona ha de fer rutllar la família i procrear. Francament, no crec que Marine Le Pen volgués tornar enrere, però la idea és aquesta. I, lligat amb això, l’immigrant invasor és un senyor que viola les fronteres i que viola les dones. És el violador de la nació.

Ha arrossegat els altres partits de la dreta nacionalista espanyola en la qüestió catalana.

Vox no enganya, i diu: “Estem contra l’estat de les autonomies”. Per tant, el suprimiran. Això és programàtic, clar i explícit. Per a Ciutadans i PP és molt complicat de competir amb Vox en aquest tema. Si Cayetana Álvarez de Toledo diu “no cal parlar el català”, pots inferir que si no és necessari parlar el català tampoc cal una autonomia catalana. Però Vox ho diu més clar. I tampoc pots competir amb Vox en duresa o càstig als independentistes. Fem una mica d’ironia i diguem que farem un 155 premium. Doncs bé, tampoc pots competir amb Vox perquè són l’acusació popular al judici del Suprem i, si volem acabar amb les autonomies, prometre el 155 queda petit.

Tot i així, la dreta nacionalista espanyola ho promet. Steve Bannon va dir fa uns dies en una entrevista a El País que “Ciutadans i PP ja parlen com Vox; d’això jo en dic col·locar el producte”. I, certament, un dels grans fitxatges de Pablo Casado, Adolfo Suárez Illana, va afirmar fa uns dies que les dones espanyoles havien de decidir si volien “ser mares de nens vius o de nens morts”.

Vox no es pot entendre sense l’exhauriment d’allò que se’n diu “el règim del 78”. Miri, comprovem les posicions de polítics joves davant la Constitució. Pablo Iglesias és allò de l’esmena global, la idea que aquest sistema s’ha acabat. Albert Rivera es vol presentar com a hereu de Felipe i de Suárez i diu que el sistema és bo però s’ha de reformar. Què és Abascal? Aquest sistema no funciona, però no pel que diu Podem sinó perquè ha anat massa enllà, en contra de la unitat d’Espanya. Per tant, el que queda latent és que l’anomenat règim del 78 és un sistema que té problemes per eixamplar la base social, no sap com fer-ho, amb unes forces noves que són antagòniques. Si ara volguessin reformar la Constitució no podrien, jo no veig com surten els consensos transversals per fer-ho ara.

Vox ha festejat amb la llibertat de tenir armes.

Crec que és contradictori, perquè un partit que és pro vida i diu que es condecorarà algú que mati un lladre que t’entra a casa no quadra.

A Amèrica van així.

Aquí sembla que hi ha un mimetisme no sols amb Trump sinó també amb Bolsonaro. Veus? En això sí que hi ha consens a Espanya: no volem tenir armes. Si se’m permet fer una certa ironia, potser Vox s’ha disparat un tret al peu. Però ja ho veurem, perquè es deia que a Andalusia potser trauria de 0 a 3 diputats, i al final en va treure 12.

¿Com veu la cobertura mediàtica a l’extrema dreta?

És molt interessant. Quan no hi havia xarxes socials els partits petits extraparlamentaris sortien en un petit requadre que es deia Breus, i pràcticament no es veien. Hi havia jerarquia informativa. En l’era d’internet, tota notícia, per breu que sigui, ha de tenir un titular, un subtítol, una entradeta i, si pot ser, una foto. Per tant, qualsevol declaració que abans hauria anat en un breu ara té un impacte visual molt gran. Ara, el setembre de l’any passat, el baròmetre del CIS a Vox li donava un 1,2%. I el Pacma tenia un 1,4%. Del Pacma no vaig veure ni de bon tros la mateixa cobertura. Però és que, a més, el Pacma havia tingut més d’un milió de vots al Senat i més de 200.000 vots al Congrés. Avui tothom sap el programa de Vox, però ningú sap qui dirigeix el Pacma ni quin programa té. El responsable de les xarxes socials de Vox va dir que quan volia transmetre notícies importants els mitjans no li feien cas. Van veure l’èxit als mitjans del Tramabús que va treure Podem, i els van fer una maqueta de bus amb les cares dels enemics d’Espanya. Va ser increïble. Tota la premsa se’n va fer ressò.

¿I l’esquerra ha sabut frenar l’ascens d’aquesta extrema dreta?

No és ben bé que l’esquerra hagi fet alguna cosa malament. Un dels problemes de l’esquerra, sobretot de l’esquerra socialista, és que el seu medi tradicional, els treballadors protegits de les grans fàbriques, aquell proletariat industrial, està desapareixent literalment. El mercat de treball ha canviat, i hi ha una fractura cultural: els que són partidaris del multiculturalisme i els que el rebutgen. Els que volen valors liberals i els que són partidaris dels valors autoritaris. La fractura territorial inclou els perdedors de la globalització i els vencedors o beneficiats. O la fractura entre les zones que estan en una economia dinàmica i les que no. Hi ha una sèrie de vectors que es van concatenant i, segons com, tenen resultats diferents.

Posi-me’n casos concrets.

El Brexit és bastant clar. Qui està a favor del remain? La City de Londres, la gent jove, els estudiants, els llocs universitaris o els centres dinàmics. I els escocesos per marcar la identitat. Fent una simplificació, volen Brexit els que són fora d’aquests circuits dinàmics, els nostàlgics de l’imperi, etcètera. Mirem-ho també amb els armilles grogues. És la França perifèrica, la dels que han quedat arraconats fora dels circuits de les ciutats globalitzades, ben connectades, amb universitats, amb circuits econòmics que creixen, que són dinàmiques. I després hi ha el rerepaís que perd població, que no la pot recuperar, que, com que perd població, perd serveis, que no té tanta oferta de treball, que està perdent la gent jove, que marxa cap a les ciutats. Aleshores, si volem entendre què està passant, si ho fem en clau binària de bons i dolents, allò d’immigració o no immigració, refugiats o no refugiats, etcètera, no acabarem d’entendre-ho. Perquè ara som a la cruïlla de diferents dinàmiques. I el Brexit i Trump fan un canvi qualitatiu en aquest vot. Ja no és testimonial. És el “Sí que es pot”, però des de la dreta. Ara ho canviarem tot des del nostre punt de vista. Ja no és tan sols reactiu sinó, des del seu punt de vista, propositiu.

Quants vots traurà Vox a Catalunya?

Simplificant, a Catalunya hem tingut l’èxit amb una cosa que deixaria Gaudí impressionat: hem portat el trencadís a la política. Tu mires un mapa polític de resultats municipals a Catalunya i, escolta, allà hi ha uns colors que ni Gaudí i Jujol junts. Les conductes són imprevisibles, el vot està molt fragmentat i, per tant, tots els espais estan oberts.

MEMÒRIA DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA

MEMÒRIA DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA.
Bacallà al pil-pil al camp de concentració de Miranda de Ebro.
A l’hivern hi feia un fred que glaçava la llera del rierol i fins i tot l’aigua dels safareigs. [Antoni Batista, ara, 

ANTONI BATISTA

 

Presoners republicans al camp de concentració de Miranda de Ebro. / ARA

Al camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos) les condicions eren duríssimes. A l’hivern hi feia un fred que glaçava la llera del rierol i fins i tot l’aigua dels safareigs. El clima només era un càstig afegit a les pallisses dels “ cabos de vara”, a les tortures dels policies i als estralls del tifus, la tuberculosi i la disenteria. I al dol diari dels morts, que els presos amortallaven en flassades i apilaven a redós dels murs exteriors. S’han perdut moltes identitats en l’ address unknown pòstum de les fosses comunes.

D’en Kepa en vaig saber el nom de pila, i que dos amics seus no el pronunciaven en èuscar perquè l’un, en François, era francès i li deia Pierre, i l’altre, en Joan, era català i li deia Pere, més exactament Pere de la cullera, perquè en Joan era de la broma i en Kepa era cuiner. Gràcies a en Kepa podien gaudir d’un àpat de diumenge que els alleujava de totes les misèries. Un plat amb una primera matèria aleshores ben humil, el bacallà, una cabeça d’alls, un pensament de bitxo i una espurna de brasa, la mínima necessària per escalfar sense fregir. Res més: la rotació de la cassola perquè el greix emulsionés… i un excels bacallà al pil-pil.

El 5 de juliol del 1937 el general Franco signava al BOE l’ordre número 258 de creació dels camps de concentració. Van posar el sistema en mans del comandant de les SS Paul Winzer, designat a aquest efecte pel reichsführer Heinrich Himmler, cap de la Gestapo. Himmler va venir a Barcelona el 23 d’octubre del 1940, coincidint amb l’entrevista entre Franco i Hitler a Hendaia. Les finalitats de la visita van ser comprovar com rutllava la cruel maquinària dels camps, pujar a Montserrat a buscar el Sant Grial i assessorar els seus homòlegs de la Seguretat de l’Estat de cara a enllestir la Brigada d’Investigació Social, reglamentada el 1941 amb seu a la Via Laietana.

Les autoritats feixistes li estaven agraïdes pels serveis prestats, l’últim dels quals va ser la detenció del president Companys a la França ocupada i executat vuit dies abans. Van voler immortalitzar la visita del criminal en cap de “l’extermini de les races infrahumanes” amb un fresc al Palau de Pedralbes.

La Vanguardia Española, que dirigia el biògraf de Franco Luis de Galinsoga, li va dedicar dues portades, amb joies editorials com aquesta: “ Al dar la bienvenida a Himmler, como al dársela a cuantas representaciones nos envía el III Reich, no podemos olvidar  ni lo olvidará ningún corazón de español auténtico – que es oportuna la coyuntura para reiterar gratitud y hermandad a la nación que fue amiga de España en los momentos en que ser amigo de España era poner a dura prueba el sentido de la amistad. […] Con estos sentimientos de respeto, de cordialidad y de adhesión, acoge hoy Barcelona a su huésped, doblemente ilustre por su propia personalidad y como representante del Führer ”.

José Ángel Fernández López, primer historiador del camp de Miranda i el que el coneix millor, me’n va fer una visita guiada molts anys abans que la memòria històrica fos detectada pels polítics. Només hi quedava gairebé intacte el dipòsit d’aigua, restes del pavelló de vigilància i barracons enrunats aquí i allà, al costat d’un entrellat de vies d’un nus ferroviari.

Vaig fer-ne fotografies, però en Joan no les va voler veure per estalviar-se records terribles que no volia recordar. Abans de morir em va explicar, a manera de comiat, aquell secret amagat per la por, no només en la seva memòria sinó també en una carpeta blava amb la documentació d’entrada i de sortida del camp , de la deportació a un batalló de càstig de l’exèrcit i les posteriors citacions a comissaria quan encara tenia esma per conspirar. La pitjor cosa, deia, era veure morir companys al seu costat, sentir les metralladores en la nit il·luminada pels focus quan algú havia aconseguit salvar els filferros de punxes intentant fugir. I la inquietud que la seva mare no sabés absolutament res d’ell des que el van fer presoner a la Batalla de l’Ebre fins que el van alliberar, cinc anys després. El va interrogar el general Moscardó, un heroi feixista. Quan va veure que aquells soldats eren de la Lleva del Biberó i l’anterior, va exclamar: “ ¡Pero si son unos niños! ” En Joan es va pensar il·lusament que els deixarien anar.

He deduït que el francès era François Jacob, membre de les Forces Franceses Lliures (FFI), detingut per la Gestapo i enviat a Miranda amb altres francesos i jueus, i encara més ell que era francès, jueu i de la Resistència. L’any 1965 va ser guardonat amb el premi Nobel de medicina pels seus descobriments, transcendentals per al futur que avui és present sobre el codi genètic i la biologia molecular. Va tenir un paper important en la revolució del Maig del 68 i sempre va estar compromès amb les causes més progressistes.

Quan la Universitat de Barcelona el va fer doctor honoris causa, el març del 1982, el vaig entrevistar i va ser generós en el temps i en les confidències. Però no vaig poder contrastar si era el francès del bacallà al pil-pil de Miranda perquè aleshores no sabia que el meu pare hi havia estat: era en Joan, que encara no m’havia explicat tota aquesta història.

________________________

MEMÒRIA DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA

Tomasa Cuevas, puntes de coixí contra la tortura

[Antoni Batista, ara, 12

ANTONI BATISTA

El 15 de desembre del 2004 el president Maragall va convertir el lliurament de les seves primeres Creus de Sant Jordi en un homenatge al PSUC, reivindicant el seu protagonisme en la lluita per la democràcia. Atorgava la distinció a tres comunistes que podem qualificar d’herois sense cap mena d’hipèrbole: Sebastià Piera, Miguel Núñez i Tomasa Cuevas, que la va rebre emocionada en una cadira de rodes.

Tomasa Cuevas tenia aleshores 87 anys, però no estava impedida per l’edat sinó per les seqüeles de la tortura, que l’envelliment va convertir en record corporal en el cos menut que li havia costat el renom afectuós la Peque. Però la Peque era immensa.

Durant la Guerra Civil, militant a les Joventuts Socialistes Unificades, va fer diverses funcions d’enllaç a Guadalajara, on va néixer. El 16 de maig del 1939 els feixistes la van fer presonera. Al càstig per ser comunista s’hi afegia la humiliació masclista i aquella “reeducació” penitenciària i penitencial per convertir en mestresses de casa submises dones que, com ella, lluitaven per tot el contrari. I aquelles nits que es feien insuportables quan cridaven alguna companya a capella per afusellar-la a trenc d’alba. La Lola, que abans de morir es va pentinar i es va posar un mocador vermell al coll, “la meva bandera”; l’Antonia, mare de vuit fills; la…

Quan va quedar en llibertat, el 1944, la van desterrar a Barcelona, lluny del seu entorn, però ella es va integrar al PSUC i va recuperar l’activisme que portava a la sang. Va durar poc, perquè al cap d’un any la Brigada d’Investigació Social la detenia i li feia passar el pitjor tràngol de la seva vida. Es pensava que s’hi quedaria. Em va explicar les tortures, i era tan terrible de sentir que vaig conservar l’enregistrament per a investigadors de quan allò deixés de ser crònica i entrés en la història.

“Vaig anar a parar a la Jefatura de la Via Laietana per primera vegada el 4 d’abril del 1945. Vaig sortir-ne amb la base de la columna vertebral desviada i amb una lesió cervical que em van obligar a posar-me en mans de metges i a haver de descansar dos mesos per refer-me una mica. Mentre vaig estar a les mans de la Social, em van fer de tot. L’octubre del 1950 vaig haver de tornar a l’hospital. Hi vaig estar dos anys per recuperar-me de les tortures. Després vaig continuar treballant en la clandestinitat, amb noms diversos: Luisa, Antonia, Eugenia, Amalia, Emilia… Quan la meva filla era petita em preguntava: “Mama, ara com et dius?”.

Era només el lead. El comissari Pedro Polo Borreguero, subcap de la policia política, la va rebre estampant-li a la galta el segell de l’anell, marca de la casa que signava un historial clínic d’ossos fracturats, hematomes i ronyons destrossats. Eren el compte d’explotació de pretendre extirpar-li sense anestèsia noms i adreces de l’Agrupació Guerrillera de Catalunya, i els contactes amb les Forces Franceses de l’Interior (FFI), que els hi subministraven armes. La Tomasa els va embolicar amb pistes falses d’un quadern de patrons de puntes de coixí, que es pensaven que era el mapa en clau de localitzacions dels escamots i bases operatives. No va delatar a ningú. Després del calvari, la van recloure un any i mig a la presó de les Corts, i encara va tenir esma d’organitzar amb èxit la fuga de tres companyes.

En acabat va fer una temporada d’exili, però l’exili no era per a ella, la Peque era una dona d’acció que detestava viure de reunió en reunió arreglant el país Contigo en la distancia. Va tornar clandestinament a Catalunya el 1962, per incorporar-se a tasques de propaganda. Tomasa Cuevas buscava suports i rereguardes, una de molt significativa a Montserrat. Les cèlebres declaracions contra la dictadura de l’abat Escarré a Le Monde el 1963 van tenir una gran difusió en català a través de Treball, el diari del partit, i gràcies a ella, que es va fer molt amiga de l’abat Cassià Just, que l’havia amagada quan necessitava sortir del camp visual de la BIS. Ho vaig comprovar de primera mà. L’abat em va dir que “per la Tomasa, el que calgués i encara més”.

Tomasa Cuevas tenia pocs estudis, però una intel·ligència molt viva i un esperit de sacrifici i de treball immensos, que, al cap dels anys, la van empènyer a recopilar tots els testimonis que va poder de dones represaliades. Va escriure tres llibres que en primera instància es va haver de publicar ella mateixa, disculpant-se en un full adjunt pels defectes d’edició del primer volum, Mujeres de las cárceles franquistas. Un pròleg escruixidor de Teresa Pàmies assenyala que “alguns dels relats semblaran increïbles a qui no tingui idea de la naturalesa del feixisme”.

Pasqual Maragall va conèixer la parella que formaven Tomasa Cuevas i Miguel Núñez a través de Cristóbal Garrigosa, el seu sogre, que els havia ajudat en els anys de les identitats falsificades. A l’acte de lliurament de la Creu de Sant Jordi, quina encaixada tan entranyable a quatre mans amb la Tomasa, que moriria al cap de dos anys i quatre mesos. amb el seu nom.

La carta:Historia de un comisario franquista [Antoni Batista]

Miguel Nuñez i Tomasa Cuevas – http://www.buscameenelciclodelavida.com/2015/06/tomasa-cuevas-detencion-y-tortura.html

_____________________________________

MEMÒRIA DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA

LA VAGA DE TRAMVIES, LA PRIMERA DERROTA DELS ANYS DE LA VICTÒRIA

[Antoni Batista, ara, 02

ANTONI BATISTA

El primer de març de 1951, Barcelona viu amb intensitat una vaga d’usuaris dels tramvies, que culminaria amb una vaga general, el dia 12. Desafiava la dictadura, que també restringia aquest dret bàsic, i que va desplegar tot el potencial de la repressió: va desplaçar 5.000 policies -“allò que ha passat tornarà a passar”-. S’anotaraien un mort, 21 ferits i 98 detencions. Malgrat tot, la protesta va aconseguir els seus objectius tàctics i, sobretot, un d’estratègic: demostrava la vulnerabilitat d’un franquisme que podia ser derrotat després de pregonar tants anys la victòria, obligatòria fins i tot a l’encapçalament de les cartes privades.

La vaga era una reivindicació social contra l’increment del cost de la vida, manifestat d’una manera ben palesa al mitjà de transport públic més popular: s’apujaven un 40 per cent els bitllets del tramvia, de manera que els senzills d’un viatge passaven de 50 a 70 cèntims, i els matinals de quatre -els més generalitzats- d’una pesseta a 1,40. Però la vaga era també una lluita nacional, per l’etern memorial de greuges de balances fiscals, ja que les tarifes s’apujaven a Barcelona però es mantenien a Madrid.

La indignació era a peu de carrer, i la van saber interpretar actors polítics tan diversos com el catalanisme, els comunistes, l’anarquisme i fins i tot els falangistes que consideraven el Generalísimo un traïdor als ideals de Primo de Rivera. Aquest consens va activar els seus activismes, va agitar la universitat, les fàbriques i els barris. Volaven octavilles, va esclatar algun petard, es van trencar vidres, saltaven manifestacions, es pintaven consignes a brotxa perquè encara no s’havien patentat els esprais: “ Franco sí, tranvías tampoco ”. Es va crear un clima, i el dia 1 de març els treballadors que anaven penjats portes enfora dels vagons plens a vessar en hora punta anaven a peu a la feina.

El boicot començava a ser un èxit, que culminaria amb la imatge que val més que mil paraules: tramvies buits i rierols de gent caminant cap al futbol. El diumenge dia 4, a dos quarts i deu de cinc, el Barça jugava a les Corts contra el Santander. Plovia a bots i barrals, 44 litres per metre quadrat, borrasca, mal temps, 9,5 graus de màxima. El cel ajudava el nacionalcatolicisme i les autoritats es van fregar les mans doblant els serveis dels tramvies, principal mitjà de transport per atansar al camp els culers repartits per tot Barcelona. Però no hi va haver ni esquirols incentivats. Els tramvies buits davant dels accessos al camp eren la foto més plena de l’èxit de la vaga. A sobre, en un “ terreno impracticable ” el Barça va guanyar amb la xamba d’un penal discutible a favor, un gol en pròpia porta del rival i una actuació memorable del gran Antoni Ramallets, un dels millors porters de la història.

La meteorologia no era pitjor al Govern Civil, que va haver de convocar d’urgència tots els estaments ciutadans, que a més a més es reunien a les seves seus, des de l’Ajuntament fins a les cambres de comerç i indústria, Foment del Treball i els sindicats verticals. Inquietava el “molesto conflicto ”, els “ turbios manejos de quienes pretenden aprovechar la ocasión para fines inconfesables ” i la “ trama rojo-separatista ” que afloraven a la premsa.

L’endemà es feia públic que es restablien les tarifes antigues. La vaga havia fet un gol per l’escaire al feixisme, que ni en Ramallets hauria pogut aturar fent valer la seva fama d’agilitat felina. El governador Baeza Alegría tenia els dies comptats i el seu propi entorn hostil li va inventar un idil·li amb una vedet del Paral·lel difícil de pair per a la moral restrictiva fins i tot per a les lleis civils sota tàlem. L’enginy de la mala bava popular va posar títols de pel·lícula a l’afer faldiller que mai no va existir: Baeza era “ el gran pescador ”, la cantant Carmen de Lirio, l’“ ambiciosa ”, i la bòfia, “ pistoleros a sueldo ”.

L’onada repressiva va detenir dos dirigents catalanistes: el llavors jove llicenciat en dret Ernest Raguer, posteriorment gran historiador i monjo de Montserrat (el pare Hilari), i Josep Maria Ainaud de Lasarte, respectat per tothom per la seva enorme vàlua i humanisme. Temps després, va caure Gregorio López Raimundo, el dirigent del PSUC clandestí per antonomàsia. No era a Barcelona durant la vaga, però la Brigada Social s’acarnissaria amb ell per demostrar la “ tiranía bolchevique ” i la “ infiltración soviética ” que el franquisme necessitava per retroalimentar-se.

Les terribles tortures que li van infligir van fer la volta al món com a denúncia de la dictadura justament quan el règim volia rentar-se la cara amb el suport nord-americà, que acabava d’atracar cinc vaixells de la U.S. Navy a Barcelona i els 2.160 marines subministraven clientela per tancar cada matinada de xerinola les cases de barrets del Barri Xino.

Qui va tenir un paper més gran en aquella gran acció que va afeblir el franquisme va ser el dirigent nacionalista Pere Figuera, Perefí, que despuntava com a líder amb una enorme capacitat carismàtica i d’organització, que una mort massa prematura va escapçar. Amics seus d’aleshores com Jordi Pujol i Joan Reventós l’han evocat amb enyorança i afecte. Una plaça el recorda al seu Sarrià.

Pablo Neruda, premi Nobel de literatura 1971, va fer un poema a la Vaga de Tramvies.

_______________________________________

MEMÒRIA DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA.

El “camarada Bonet” i l’atemptat que mai va existir

Va deixar la joventut a presó: hi entrava als 22 anys i en sortia als 33, el 8 d’abril del 1972. Però havia salvat la vida a l’últim minut.s. [Antoni Batista, ara, 23

ANTONI BATISTA
D’esquerra a dreta, Rafael Ribó, Antoni Gutiérrez, Jordi Conill i Ramon Espasa als anys 70. / SÀPIENS

D’esquerra a dreta, Rafael Ribó, Antoni Gutiérrez, Jordi Conill i Ramon Espasa als anys 70. / SÀPIENS

El 2 de setembre del 1962 l’anarquista Jordi Conill Vall era detingut per la Brigada Social. Trenta dies als calabossos de la Via Laietana, en maceració dels germans Polo, obsessionats per esbrinar un afer d’estat d’importància cabdal: l’atemptat contra Franco al Palau d’Aiete de Sant Sebastià, frustrat només 14 dies abans. Conill va complir 9 anys, 7 mesos i 12 dies a la Model de Barcelona i als centres penitenciaris de Burgos, Jaén i Saragossa. Hi va deixar la joventut: hi entrava als 22 anys i en sortia als 33, el 8 d’abril del 1972. Però havia salvat la vida a l’últim minut.

Un dels objectius de Defensa Interior, branca militar de la FAI i la CNT, era matar el dictador. Una part de l’operatiu la derivarien a les Joventuts Llibertàries, que a Barcelona tenien un pis franc al número 8 del carrer Jaume I. Allà, Jordi Conill, Marcelino Giménez i Antoni Mur van establir un pla de maniobres d’entreteniment per atreure la mirada de la policia lluny del lloc previst. Els dies 29 i 30 de juny del 1962 van detonar explosius al local de Falange de la plaça Lesseps, a la seu de la Seguretat Social de la Gran Via i al col·legi Monterols de l’Opus Dei.

Mentre la policia mossegava l’ham, Conill marxava al País Basc del Nord per afegir-se a la coordinació del magnicidi. Al pont d’Hendaia, Iulen de Madariaga, fundador i aleshores màxim dirigent d’ETA, li passava la dinamita per executar la Misión Capital. Va transferir vint quilos de goma-dos en un maletí que el primmirat Madariaga precisava que feia 30 x 40 cm, era metal·litzat i mantenia la temperatura adequada per conservar l’efectivitat del material altament sensible.

Per despistar encara més la policia, un escamot va posar una bomba al Valle de los Caídos el 12 d’agost, mentre el grup a Sant Sebastià colgava els explosius al turó d’Aldapeta, a tocar de la porta del Palau d’Aiete, on Franco arribaria per estiuejar. El comando observava amb prismàtics per activar el detonador per control remot. La comitiva va passar el 18 d’agost com estava previst, però al cotxe principal només hi anaven la dona i la filla de Franco. Van decidir esperar, però es van associar la consuetudinària humitat i la curta durada de les bateries, que podrien engegar en orris totes les precaucions de protecció de la càrrega. La van fer rebentar el dia 19, si més no per demostrar les febleses de la seguretat del Caudillo.

Conill va passar nou anys a la presó, on va decidir entrar al PSUC

Evidentment, la propaganda oficial va minimitzar que anarquistes armats havien arribat a la porta de casa del dictador, en la prehistòria de les fake news: “En la noche pasada estalló un petardo en una huerta”, que només havia ocasionat la “rotura de algunos cristales”. La nota d’agència estava datada del 19 d’agost, i el iot de Franco fondejava a Sant Sebastià l’endemà, exhibint-se uniformat de capità general en el Mercedes descapotable que li havia regalat el Führer després de la trobada al costat d’on havien passat la frontera uns explosius per liquidar-lo.

Franco era cabdill “ por la gracia de Dios ” i era teològicament impossible que li fessin cap atemptat. Van fer veure que no va existir fins i tot en el consell de guerra que van incoar a Conill, però li van demanar pena capital i va estar tres mesos al corredor de la mort de la Model. El va salvar una campanya internacional, liderada per Josep Benet, que va aconseguir fins i tot un telegrama del cardenal arquebisbe de Milà, Giovanni Montini, futur Pau VI, demanant clemència a Franco. A la fitxa de Benet sí que van trencar la negació de l’evidència: “ Dirigente de la campaña internacional contra España a raíz de la detención del bandido anarquista Jorge Conill por intento de atentado contra Su Excelencia el Jefe del Estado ”.

A la presó, Conill va llegir 324 llibres, va escriure cinc peces teatrals, relats breus i poemes, a més d’uns comentaris dels textos polítics que li interessaven més: Gramsci, Lukács, Sacristán… Aquelles lectures i companys com els líders comunistes Pere Ardiaca i Antoni Gutiérrez Díaz el van fer renegar de l’anarquisme i entrar al PSUC. A partir d’aquell moment, la CNT també va renegar d’ell, i a la negació franquista de l’atemptat s’hi sumaria la negació anarquista que Conill hi participés.

Quan va sortir en llibertat, Conill es va transformar en “el camarada Bonet”, amb altes responsabilitats al PSUC i un plus de clandestinitat, perquè sabien que, si el tornaven a enxampar, no se’n sortiria: l’atemptat també es va fer fonedís. Ja legal, va ser vicepresident de la Diputació de Tarradellas, i regidor a la candidatura que encapçalava el seu gran amic Jordi Solé Tura, al qual va seguir en el trànsit al PSC. Solé Tura li havia escrit uns versos que fan lírica la catarsi: “Tens la cara fosca, freda. / Un problema et volta, et ronda: / el partit? / Alegra, company, la cara. / Si el cos et falta, queda encara / l’esperit”.

Jordi Conill va morir el 31 de març del 1998, sense temps de celebrar el seixantè aniversari. Vaig reconstruir la seva història a partir del seu testimoni, de la seva filla Joana, de Madariaga i de Benet. I examinant la documentació de la Brigada Social, el sumari i els manuscrits i correspondència a la presó.

Les dones també HI ÉREM: el compromís veïnal, sindical i polític de les dones de Terrassa

[Teresa Rodríguez, CEHT]
El paper de les dones durant el franquisme a Terrassa
Per a les dones la derrota republicana i la implantació del franquisme va significar la pèrdua de tots els drets aconseguits durant la Segona República i la consolidació d’una societat masclista i terriblement discriminatòria amb el gènere femení. El règim franquista considerava les dones éssers inferiors, tan jurídica com legalment. Quedaven novament apartades de la vida pública, àmbit destinat exclusivament a l’home. Creien que les capacitats físiques i intel·lectuals de les dones eren inferiors i la seva funció es reduïa a l’àmbit domèstic. Pensaven que la dona era poc fiable per exercir funcions que no fossin les tradicionals, encara que tingués la formació i la preparació adequades per dur a terme la feina en qüestió.
La legislació, Codi Civil de 1968, va tractar les dones com eternes menors d’edat. No podien comprar ni vendre béns sense l’autorització del marit, ni obrir un compte corrent o participar en la pàtria potestat dels seus fills i filles. El marit era el seu representant legal i administrador de les seves propietats. L’avortament estava prohibit així com l’ús dels anticonceptius. El delicte d’adulteri era castigat de manera molt més severa en les dones que els homes (amb penes de presó per elles i una multa o res per a ells).

La participació de les dones en l’oposició democràtica de Terrassa
Durant la dècada dels seixanta i setanta la societat començava a canviar. L’arribada de nous hàbits socials i culturals més moderns des d’Europa la va transformar en una societat més oberta. Es produí un procés de laïcització i el control estricte de l’Església del primer franquisme, anà minvant. La Llei general d’Educació del 1970 va fer possible l’augment de la població escolaritzada a tots els nivells, amb un augment considerable dels estudiants procedents de famílies obreres. En aquest moment es va produir un significatiu creixement de la incorporació de les dones als diferents nivells educatius (estudis secundaris i universitaris), i a l’àmbit laboral. Va créixer la difusió de les idees feministes que pretenien aconseguir la igualtat entre gèneres, defugint absolutament del paper tradicional de mares i esposes en exclusiva. Culturalment a Terrassa des dels anys seixanta comptava amb associacions i grups artístics que feien una important tasca que anava des de la resistència lingüística fins a posicions més oficialistes. Entitats com Amics de les Arts, el Casino del Comerç, la Sala Crespi o el C.IC van ser algunes de les entitats que crearen un teixit cultural ampli, del qual sorgiren figures intel·lectuals com Anna Alavedra, Marta Pessarrodona i Paulina Pi de la Serra.

Una nova generació de dones que no havien viscut la Guerra Civil, van començar a organitzar-se i iniciaren un activisme social en diferents institucions, partits polítics i sindicats clandestins, o associacions de veïns. A Terrassa van ser centenars aquelles que es van manifestar per aconseguir una societat democràtica i lliure. Elles formaven part de l’oposició democràtica, si bé és cert que la seva activa participació en la construcció d’una nova societat democràtica, no ha estat prou reconeguda. Des de diferents grups polítics, sindicals, organitzacions culturals i associatives, algunes de les
dones que tingueren un paper important van ser, Mercè Galí, Cèlia Ros, Magda Farrés Buisan, Teresa Gutiérrez García, Magda Segura, Magda Agustí Cortiella, Mercedes Gómez Llobregat, Teresa Ulldemolins Marcet, Vicenta Gallardo Redondo, Josefina Soler Carrera, Teresa Ciurana Satlari, entre moltes altres.
L’activisme polític va passar factura a algunes d’elles. Van ser detingudes i empresonades; algunes van rebre maltractaments a les presons on van ser enviades i multes econòmiques importants. Rosario García Gordillo, Maria Gallardo Redondo, Consuelo Hernández, Rosa Maria Fernández Sansa, Maria Carme Farrés Buisan, Asunción Hernández García, Carmen Roca Salvador.

L’associacionisme veïnal terrassenc va ser molt important i es va originar als anys seixanta degut a les precàries condicions de vida, provocades per la manca de serveis mínims als habitatges i als barris de la ciutat. Les associacions veïnals es van organitzar per exigir serveis bàsics, llars d’infants municipals i escoles públiques. Tot estava per fer en una ciutat en continu creixement que no tenia en compte les necessitats de les persones que l’habitaven. Des dels diferents barris de la ciutat, Maria Bigordà i Montmany, Consol Torres i Vidal, Júlia de Pablo Angás, Anna Maria Massachs i Jornet, entre moltes d’altres dones i homes, que van mobilitzar-se per demandar tot allò que era imprescindible per viure amb condicions dignes.
Una de les reivindicacions més multitudinàries fou la de maig de 1976 al barri de Sant Llorenç, els veïns es manifestaren amb espelmes i pancartes com a protesta per la manca d’enllumenat públic. Terrassa era una ciutat descontenta amb la situació social que es vivia. Una part de la societat conscienciada i militant que provenien de l’obrerisme, de la intel·lectualitat, del catalanisme, de l’associacionisme, del sindicalisme, van ser el motor del nou projecte de ciutat.

 

La RESTAURACIÓ

 

Cánovas del Castillo va introduir un sistema de govern basat en el bipartidisme i l’alternança en el poder dels dos grans partits, el Partit Liberal Conservador fundat pel propi Cánovas, i el Partit Liberal Fusionista liderat per Mateo Sagasta, que renunciaven als pronunciaments com a mecanisme per accedir al govern. El sistema suposava un cert equilibri entre el rei i les corts, la tradició i la modernitat [SAPIENS]

 

 

 

 

 

Antonio Cánovas del Castillo

 

Práxedes Mateo Sagasta

La decisió més transcendental per al sistema de partits i l’estabilitat dels governs va ser la signatura del Pacte del Pardo (1885) després de la mort prematura del rei Alfons XII. Així, els partits dinàstics, per tal de garantir l’estabilitat de la monarquia, van comprometre’s a suspendre la seva confrontació i a acceptar un torn pacífic alternatiu (el torn de partits) per accedir al govern. El Pacte del Pardo va permetre que el sistema superés la prova de foc que suposava la mort d’Alfons XII i es consolidés després del buit institucional que deixava la mort del monarca. La crida política als liberals de Sagasta per

alternar-se al poder amb els conservadors va contribuir i consolidar i ampliar la base política del règim durant la regència de Maria Cristina d’Àustria.

El torn de partits durant el regnat d’Alfons XII (1875-1885):

Data President
Gener-Setembre de 1875 Cánovas del Castillo
Setembre-Desembre de 1875 General Jovellar
Desembre de 1875-Març de 1879 Cánovas del Castillo
Març-Desembre de 1879 General Martínez Campos
Desembre de 1879-Febrer de 1881 Cánovas del Castillo
Febrer de 1881-Octubre de 1833 Sagasta
Octubre de 1833-Gener de 1884 Posado Herrera
Gener de 1884-Novembre de 1885 Cánovas del Castillo

El torn de partits durant la regència de Maria Cristina d’Àustria (1885-1902):

Data President
Novembre de 1885-Juliol de 1890 Sagasta
Juliol de 1890-Desembre de 1892 Cánovas del Castillo
Desembre de 1892-Març de 1895 Sagasta
Març de 1895-Agost de 1897 Cánovas del Castillo*
Agost-Octubre de 1897 General Azcárraga
Octubre de 1897-Març de 1899 Sagasta
Març de 1899-Octubre de 1900 Silvela

*Cánovas mor assassinat per un anarquista

 

El sistema del torn pacífic va poder mantenir-se durant més de vint anys gràcies a la corrupció electoral i a la utilització de la influència i el poder econòmic de determinats individus, els cacics, sobre la societat. El caciquisme va ser un fenomen que es va donar a totes les regions d’Espanya, però allà on va assolir més desenvolupament va ser a Andalusia, Galícia i Castella.

L’adulteració del vot va constituir una pràctica habitual a totes les eleccions i es va aconseguir mitjançant el restabliment del sufragi censatari, l’establiment d’un sistema electoral on tenien un major pes els districtes rurals (més fàcilment manipulables que els districtes urbans) i les trampes sistemàtiques. Així, el triomf del partit que convocava les eleccions perquè havia estat requerit pel monarca per formar govern era convingut prèviament i s’aconseguia gràcies al falsejament dels resultats. Amb la manipulació de les eleccions el partit governant s’assegurava una àmplia majoria parlamentària. En definitiva, el parlamentarisme de l’Espanya de la Restauració era una ficció.

La xarxa caciquil:

  • Cacics locals: Controlaven el marcat de treball.
  • Cacics de districte: Escollien els candidats que havien de resultar elegits.
  • Governadors civils: Traslladaven als cacics les decisions del govern.

El sistema caciquil, però, va anar deteriorant-se amb el pas dels anys, i cap a finals de segle només funcionava sense problemes a les zones rurals. A les ciutats el caciquisme havia entrat en decadència, però encara s’adulterarien les eleccions durant molt de temps per mantenir l’estabilitat del sistema. D’aquesta manera, l’Espanya del darrer terç del segle XIX havia adoptat l’aparença d’un règim democràtic constitucional, però el poble no tenia cap participació real en l’elecció del govern. El règim democràtic espanyol era una farsa corrupta i controlada per les classes dominants gràcies a l’estreta relació que existia entre les elits polítiques i les elits socials i econòmiques del país.

L’autor de l’atemptat va dir que ho havia fet per venjar els seus companys torturats en el “procés de Montjuïc” (1896).

 

Pablo Iglesias

 

 

Pablo Iglesias adreçant-se a la multitud (1915

FRANQUISME I TRANSICIÓ (Cronologia – recull fotogràfic)

En construcció….

1973

  • 20 de desembre. Mort del president del Govern, Luis Carrero Blanco, en atemptat realitzat per ETA.

    Luis Carrero Blanco (Santoña, 4 de març de 1904 – Madrid, 20 de desembre de 1973) fou un militar de les Forces Armades d’Espanya, on assolí el rang d’almirall. Company i mà dreta del general Franco i acèrrim catòlic, anticomunista, antimaçó, als qui atacava en obres publicades sota el pseudònim de Juan de la Cosa. Tot i que no era falangista fou nomenat president del govern espanyol durant la dictadura franquista i fou assassinat víctima d’un atemptat d’ETA a Madrid mesos després del seu nomenament.

  • 31 de desembre. CARLOS ARIAS NAVARRO, PRESIDENT Carlos Arias Navarro jura el càrrec de president del govern espanyol, nomenat per Franco, amb una salut cada cop més precària. Es converteix en el primer civil que ostenta aquest càrrec durant el règim dictatorial.

Arias

1974

  • 2 de març. SALVADOR PUIG ANTICH, EXECUTAT AL GARROT VIL El membre del MIL, acusat d’haver matat a trets el policia Francisco Anguas, és sotmès a un consell de guerra sumaríssim, en un procés ple d’irregularitats. És executat al garrot vil

 

  • 29 de juliol. Santiago Carrillo i Rafael Calvo Serer presenten públicament a París la Junta Democràtica d’Espanya. En aquells dies ja s’havia creat un organisme unitari antifranquista l’Assemblea de Catalunya.

 

L’Assemblea de Catalunya (en català Assemblea de Catalunya) va ser un organisme unitari de l’oposició antifranquista de Catalunya creat el 7 de novembre de 1971. Les seves reivindicacions fonamentals van ser l’exigència de llibertats democràtiques, l’amnistia general per als presos polítics i la consecució de l’estatut de autonomia, que van quedar sintetitzades en el cèlebre lema de Llibertat, Amnistia, Estatut d’autonomia. A més dels partits polítics -tots ells clandestinos-, van formar part d’ella forces de diversa índole, com organitzacions sindicals, grups professionals, representants del moviment universitari, del moviment veïnal, grups confessionals cristians, assemblees comarcals, etc., d’aquí l’enorme ressò social que va tenir. Els objectius de l’Assemblea es van assolir durant la transició democràtica especialment quan les Corts van aprovar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979

1975

  • El 27 setembre de 1975 van ser executats tres militants del FRAP i dos d’ETA | Juan Paredes Manot, “Txiqui”, fou afusellat a tocar del cementiri de Collserola després d’un judici sense garanties | La dictadura vivia els seus mesos finals enmig del descrèdit i la condemna internacional. Lentament, lligat a un trípode, amb els ulls oberts i cantant Eusko gudariak –l’himne del soldat basc–, cau l’últim afusellat pel franquisme, Jon Paredes, conegut com a Txiki. Acusat de pertànyer a ETA, mai es va demostrar que hagués sigut l’autor del tret que va matar un policia a Barcelona.
  • 6 de novembre. S’inicia la Marxa Verda, ocupació per part del Marroc del Sàhara Occidental. El 14 de novembre se signen els Acords tripartits de Madrid.
  • 20 de novembre. Mort de Franco

  • 22 de novembre. Joan Carles I de Borbó és proclamat Rei d’Espanya.

 

  • 13 de desembre. Govern continuista de Carlos Arias Navarro.

 

1976

  • 10 de gener. Comença una vaga general al Baix Llobregat, que s’estén al llarg de diversos dies.
  • 1-8 de  febrer. Grans manifestacions a Barcelona, demanant l’amnistia, convocades per l’Assemblea de Catalunya (febrer). Convocats per la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, milers de ciutadans es concentren al centre de la ciutat. És un desafiament massiu, ja que el govern havia prohibit la manifestació. Es reivindica l’amnistia dels presos polítics

 

La foto que va donar la volta al món. els policies s’acarnisse, amb l’ancià Ferran Garcia Faria i d’altres persones que el volen cobrir. Foto: Manel Armengol

 

  • 23 de febrer. Vaga General a Sabadell.
  • 3 de març. Vaga general a Vitòria. Cinc treballadors moren per trets de la policia.

Els fèretres dels tres primers obrers que van morir recorren Vitòria el 5 de març de 1976. Després moririen altres dos. EFE

  • 1 de julio. Dimite Arias Navarro
  • 5 de juliol. Adolfo Suárez, cap de govern.

  • Les Corts aproven la Llei de Reforma Política, ratificada (15 desembre) en referèndum.
  • 30 de juliol. El Consell de Ministres aprova una amnistia parcial per 287 presos polítics que no contemplava els delictes de terrorisme.

  • 14 d’agost. Javier Verdejo (Almeria, 1957- 14 d’agost de 1976) fou un lluitador antifranquista espanyol. Fill de Guillermo Verdejo Vivas, ex-alcalde d’Almeria, pertanyia a una família conservadora i tradicionalista. Estudiava biologia a la Universitat de Granada i militava a la Jove Guàrdia Roja, joventuts del Partit del Treball d’Espanya. Quan el 14 d’agost de 1976 feia la pintada Pa, Treball, i Llibertat en els murs del Balneari de San Miguel, al barri del Zapillo (Almeria), només va poder pintar Pa, T…. En aquell moment va aparèixer una parella de la guàrdia civil, que el va perseguir fins a la platja, on fou assassinat a trets. El seu enterrament fou una gran manifestació de dol. Els responsables no foren mai jutjats

 

  • 11 de setembre. Es constitueix la Coordinadora d’Organitzacions Sindicals (COS), formada per CC OO, UGT i USO.

  • Commemoració de l’11 de setembre a Sant Boi de Llobregat.Per primer cop s’autoritza la celebració de la Diada, però no a Barcelona. Es fa a Sant Boi, on s’apleguen desenes de milers de persones. S’hi llegeixen múltiples adhesions –entre les quals hi ha la del president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas–. El discurs de Jordi Carbonell, representant de l’Assemblea de Catalunya, acaba amb aquestes paraules: “Que la prudència no ens faci traïdors”
  • 28 de setembre. L’estudiant Carlos González és assassinat a Madrid per l’extrema dreta.

  • 4 d’octubre. ETA assassina Joan Maria Araluce Villar, president de la Diputació de Guipúscoa. Al llarg d’aquest any 1976 van ser 18 les víctimes mortals d’ETA.

  • 21 d’octubre. Es presenta públicament Aliança Popular (AP), creat al voltant de la figura de Manuel Fraga.

  • 18 de novembre. Les Corts aproven la Llei de Reforma Política.

  • 15 de desembre. S’aprova en referèndum la reforma política. L’oposició democràtica havia cridat a l’abstenció. Pocs dies després, Coordinació Democràtica, malgrat l’oposició de les organitzacions de l’esquerra radical, designa l’anomenada comissió dels nou per negociar amb el Govern.

  • 6 de desembre. REFORMA POLÍTICA. Al desembre es vota en referèndum la llei de reforma política. A Catalunya hi vota un 74% i guanya el sí amb el 93%.

     

1977

  • 23 de gener. L’estudiant Arturo Ruiz és assassinat pels Guerrillers de Crist Rei quan participava en una manifestació per l’amnistia a Madrid.
  • 24 de gener. Vaga general a la Universitat de Madrid en protesta per l’assassinat d’Arturo Ruiz. En el transcurs d’una manifestació mor Mary Luz Nájera a conseqüència d’un pot de fum llançat per la policia. Aquesta mateixa nit moren assassinats per un comando feixista cinc membres d’un despatx d’advocats laboralistes al carrer d’Atocha.
  • 28 de gener. Decret de dos mesos d’estat d’excepció a tot el país.
  • 11 de febrer. Són alliberats per la policia Antonio María d’Oriol i Urquijo, president del Consell d’Estat i antic ministre de Franco, i el tinent general Emilio Villaescusa, president del Consell Suprem de Justícia Militar, que havien estat segrestats pels GRAPO.
  • 11 de març. Ampliació de l’amnistia per als delictes polítics, que va permetre la posada en llibertat de 1.940 persones.
  • 9 d’abril. Legalització del PCE.
  • El PSUC surt de la clandestinitat. La legalització del Partit Comunista d’Espanya (PCE) s’havia produït unes setmanes abans. Les enquestes de què disposa Suárez, que reduïen els resultats dels comunistes, hi ajuden molt. Els militars estan indignats. Dimiteix el ministre de Marina, l’almirall Pita da Veiga.
  • 3 de maig. Es constitueix la Unió de Centre Democràtic (UCD) amb Adolfo Suárez al capdavant.
  • 15 de juny. Les primeres eleccions es fan amb normalitat. Però algunes formacions polítiques no són legalitzades a temps i l’organisme que gestiona el procés electoral és un ministeri de l’Interior encara franquista. A Espanya guanya Suárez, però a Catalunya vencen les esquerres. La candidatura més votada és el PSC, amb un 28,4%, seguit del PSUC, amb un 18,2%, i el Pacte Democràtic per Catalunya, amb un 16,8% dels vots, pràcticament empatat amb la UCD de Suárez.

 

El president Suárez i Dolores Ibárruri es van saludar per primera vegada el 13 de juny de 1977 al Congrés – EUROPA PRESS

 

  • 11 de setembre. La primera Diada Nacional de Catalunya en democràcia és un èxit de convocatòria: un milió de ciutadans omplen el centre de Barcelona. Hi participen representants de tots els sectors socials i formacions polítiques. Acaba amb aldarulls i una intervenció policial que provoca un mort i diversos ferits.

 

  • 23 d’octubre. Restauració de la Generalitat (provisional). Retorn del president Tarradellas .

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  • 20 de setembre. Atemptat de la Triple A contra la revista satírica El Papus i mata el conserge, Juan Peñalver. Era una publicació humorística editada entre els anys 1973 i 1986, irreverent amb la ideologia franquista
    .
  • 25 d’octubre. Les principals forces parlamentàries, el sindicat CCOO i les organitzacions patronals acorden una sortida per fer front a la terrible crisi econòmica. Els treballadors acabaran carregant amb bona part del cost econòmic dels Pactes de la Moncloa.

 

1978

  • 11 de novembre. Reunió a Madrid de Tejero, Sáenz de Ynestrillas i altres militars amb la intenció de preparar un cop d’Estat, en el que es va anomenar Operació Galàxia.
    6 de desembre. Referèndum constitucional. La Constitució
  • 6 de desembre. S’aprova en referèndum la nova Constitució democràtica:és aprovada per un 58,97% del cens electoral. A Catalunya la participació és del 67,1% i surt aprovada amb el 88,5% dels vots.

 

 

1979

  • 1 de març. El partit de Suárez guanya les eleccions espanyoles amb uns resultats molt similars als del 1977. El PSOE s’estanca i la dreta nostàlgica franquista d’Aliança Popular pateix un retrocés important.
  • 3 d’abril. Primeres eleccions municipals
  • 29 d’abril. Un comando de Força Nova assassina a punyalades a Madrid a Andrés García Fernández, estudiant de 3r de BUP vinculat a la UJC.
  • 19 de setembre. Mor a Oviedo per trets de la Guàrdia Civil el camioner Valeriano Martínez, que participava en un piquet amb motiu de la vaga del transport que des de feia un mes s’estava desenvolupant a Astúries.
  • 25 d’octubre. S’aproven en referèndum els estatuts de Catalunya i el País Basc. A Catalunya hi participa un 59,7% del cens, un punt i mig menys que a les municipals, i s’aprova amb un 88,14% de vots afirmatius.

1980

  • .
  • 5 de gener. ETA du a terme el primer dels 84 assassinats perpetrats per AQUESTA Organització i dels atribuïts als CAA al Llarg de 1980.
  • 1 de febrer. Segrest i Assassinat de Yolanda González, a Madrid, per diversos Membres de Força Nova.
  • 10 de febrer. Vicente Cuervo mor a Vallecas Assassinat per 1 ultradreta.
  • 18 de febrer. Jornada de lluita  contra el feixisme.
  • 28 de febrer. És constitueïx la Comunitat Autònoma d’Andalusia d’acordar amb l’article 151 de la Constitució (la “via ràpida”, concebuda per a Catalunya, País Basc i Galícia).
  • 14 de març. S’aprova l’Estatut dels Treballadors.
  • 20 de març. En les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, amb un 61,3% de participació, s’imposa CiU (27,8%). No es repeteix la majoria socialista de les eleccions del 1977 i el 1979: el PSC obté un 22,4%, el PSUC un 18%, CC-UCD un 10% i ERC un 8,9%.

 

  • 1 de maig. Assassinat a punyalades a Madrid el dirigent Veïnal d’Orcasitas Arturo Pajuelo.
  • 6 de maig. Assassinat a Trets al bar Sant Bao (Madrid) Juan Carlos García Pérez, de 20 anys, paper MATEIX ordre feixista que va matar A. Pajuelo.
  • 29 de maig: Moció de censura socialista a Suárez

  • 22 de setembre. El Parlament aprova la Llei de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA).

 

 

 

1981

  • 29 de gener. Després de moltes lluites internes i de la suspensió del congrés de la UCD, Suárez dimiteix com a president amb un discurs enigmàtic que permet tot tipus d’especulacions.
  • 23 de febrer. Cop d’estat fracassat del tinent coronel Antonio Tejero, que entra amb guàrdies civils al Congrés de Diputats mentre es produeix la investidura de Calvo Sotelo com a president. El rei manifesta davant les càmeres el seu suport a la democràcia i es desactiva el cop

 

 

 

1982

  • 28 d’octubre. En les eleccions espanyoles, el PSOE aconsegueix 202 diputats, molt per sobre de la majoria absoluta. Guanya amb la promesa de crear 800.000 llocs de treball i amb el lema “Pel canvi”.

 

La II República i les Dones

El canvi de la situació de la dona en la II República [http://mestresdelarepublica.blogspot.com.es/p/1-la-ii-republica-i-les-dones.html]

Per a les dones espanyoles, la proclamació de la II República el 14 d’abril de 1931 anava a significar un canvi profund en tots els àmbits: en l’esfera pública i en la vida privada, en la política, l’economia, la cultura i l’educació.

Aquests canvis van ser molt més lluny del que molts dels mateixos homes de la República havien planejat i fins i tot més lluny del que moltes de les dones de la República podien haver somiat. Les reformes de la II República que, directa o indirectament impactaven en les dones, suposaven una transformació cultural de la societat espanyola tan profunda que pot ser qualificada de transcendent.

La Constitució establia la igualtat jurídica d’homes i dones (article 25) i els mateixos drets electorals per a homes i dones (article 36). Per primera vegada en la història d’Espanya, les dones van poder gaudir dels drets que possibilitaven l’exercici d’una llibertat personal bàsica, la qual cosa, al seu torn, les capacitava per participar en l’àmbit públic, inclòs l’exercici dels drets polítics i en concret del dret al vot. Més de cent anys després de la Constitució de Cádiz de 1812, l’ordenament jurídic espanyol reconeixia que les dones formaven part d’una “comunitat d’iguals”, amb plens drets i deures de ciutadania.

 

EL FRANQUISME I ELS DRETS DE LA DONA

 

 

El franquismo acabó con todos los avances que en el ámbito del derecho privado se habían alcanzado durante el período republicano. Así, mediante la aprobación de la Ley de 12 de marzo de 1938, se declaró la vigencia del Titulo IV del Libro I del Código Civil de 1889, que había sido derogado durante la Segunda República, una norma que era claramente discriminatoria para la mujer, al consagrar su discapacidad jurídica como principio general

  • En primer lugar, cualquier persona, independientemente del sexo, tenía fijada su mayoría de edad en los 23 años. No obstante, las mujeres no podían ejercer este derecho en el mismo grado que los varones, pues las hijas hasta los 25 años no podían abandonar el domicilio de los padres, salvo para casarse o ingresar en una orden religiosa o cuando  cualquiera de los padres hubieran contraído nuevas nupcias

 

  • Con el matrimonio se aspiraba a conseguir mayor libertad, esta esperanza desaparecía automáticamente en el momento de contraerlo. La autoridad del marido era aún más dura y cruel que la paterna, colocándola en una situación de absoluta discriminación respecto a éste. Una vez contraído el matrimonio la mujer quedaba relegada como persona y la capacidad de obrar, en muchos sentidos, anulada. De hecho pasaba a ser considerada prácticamente una menor o incapaz desde el punto de vista jurídico, con la consiguiente capacidad que éstos tenían

  • Artículo 60 CC: “El marido es el representante de su mujer. Esta no puede, sin su licencia, comparecer en juicio por sí o por medio de Procurador.

  • La discriminación en el matrimonio se palpa también en caso de infidelidad, ya que las consecuencias eran bien diferentes en función de quién la hubiese cometido. Cuando era la mujer constituía causa de separación “en todo caso”, mientras que si era el marido sólo, “cuando resulte escándalo público o menosprecio de la mujer” (Art. 105 CC).

Memòria històrica: Franquisme

Encara ressona el franquisme? La resposta en set frases [Ara, 27-1-2018]

El general Francisco Franco, l’any 1936 a Salamanca, amb Queipo de Llano i Francisco Franco Salgado-Araújo al darrere. / EFE

  • Les afirmacions tant de polítics com de la ciutadania evidencien que el passat continua molt present.

“Viva Franco!”

Cementiri de Lucena (Còrdova),  21 de novembre

Al costat d’una fossa amb víctimes del franquisme, Fuerza Nueva Andalucía va homenatjar, amb el permís del consistori, Franco i Primo de Rivera. Les denúncies es van arxivar aquesta setmana passada.

Rojos al paredón

Madrid, 26 de juny del 2016

A la seu del Partit Comunista de Madrid hi van aparèixer pintades insultants i la frase “España, una, grande y libre”.

¡A por ellos, oé!

Huelva, 26 de setembre del 2017

Així va acomiadar la població la Guàrdia Civil que es desplaçava a Barcelona per impedir el referèndum de l’1-O. Albiol va repetir la consigna en el seu últim míting electoral.

Hija de la grandísima puta, roja de mierda mal parida

Madrid, 2 d’octubre del 2017

Insults a Manuela Carmena, alcaldessa de Madrid, apareguts en un xat de WhatsApp de la Policia Municipal de capital espanyola.

La democràcia és més que urnes. Amb Franco hi havia pau i urnes, però no hi havia democràcia”

Twitter, 28 d’octubre del 2017

L’exlíder d’UPyD Rosa Díez va tuitejar aquesta frase a finals d’octubre en referència a la situació política d’aquell moment, dies després de l’1-O.

Això d’estar tot el dia amb els morts amunt i avall deu ser l’entreteniment d’alguns

Congrés de Diputats, 27 de febrer del 2017

Aquesta frase va ser pronunciada pel portaveu del PP, Rafa Hernando, en referència al debat sobre l’obertura de fosses per recuperar la dignitat de les víctimes de la Guerra Civil.

Qui declari la independència potser acaba com qui va declarar-la fa 83 anys [Companys]

Seu estatal del PP, 9 d’octubre del 2017

La frase és un avís de Pablo Casado, el vicesecretari del PP, a Carles Puigdemont, hores abans de la seva compareixença al Parlament després del referèndum de l’1-O.

___________________________________

Contra Franco, encara?

La persistència de tics franquistes és més culpa dels polítics de la democràcia que mèrit pòstum del dictador [Ara, Sílvia Marimon 27-1-2018

 Todos los rojos de uno en uno al paredón ”. No és una arenga de Queipo de Llano, un dels militars colpistes més sanguinaris de la Guerra Civil, sinó un dels missatges de WhatsApp que convocaven a una concentració contra un míting de Podem a Santander l’octubre passat. El fiscal no hi va veure delicte d’odi i els governs democràtics tampoc han castigat ni denunciat els crims que va cometre Queipo de Llano: al seu net li van renovar el títol de marquès el 2012. Franco va morir al llit el 20 de novembre del 1975. Més de 40 anys després, ¿quina democràcia tenim? ¿Hi ha un ressorgiment del feixisme o estem davant un nou autoritarisme? ¿Quines conseqüències polítiques, judicials, econòmiques i socials ha tingut la impunitat del franquisme? ¿Hi ha una regressió democràtica? ¿L’aferrissada defensa i imposició de la unitat d’Espanya és un invent franquista o ve d’abans? ¿La culpa de tot només la té Franco?

Últimament, sobretot amb el procés català, el nom de Franco aflora sovint. Dilluns passat la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Saénz de Santamaría, demanava a Carles Puigdemont que deixés de ressuscitar Franco després que el president català digués que l’ombra del dictador era allargada. Certament, la dictadura va deixar marca, però els dèficits democràtics actuals són també responsabilitat dels qui han governat després. “Intentem explicar el moment d’ara amb paraules velles”, reflexiona la sociòloga Marta Rovira. “Ho atribuïm tot al franquisme i han passat 40 anys. No s’ha promogut una nova cultura política, i això és responsabilitat de les forces democràtiques actuals”, diu Rovira.

Les vaques sagrades

Ni la Transició ni la democràcia han condemnat el franquisme. No hi va haver ruptura. “Evitar una nova Guerra Civil es va convertir en el mantra de la Transició. No ho va ser la idea d’evitar una nova dictadura -diu Rovira-. L’estabilitat s’ha convertit en una mena de vaca sagrada, per damunt de la democràcia mateix. El conflicte polític és vist com una amenaça per a la convivència i en realitat en una democràcia la gent pensa diferent i té tot el dret d’expressar-se”.

Hi ha hagut continuïtat en l’àmbit judicial, policial, militar, econòmic i universitari. “El franquisme no existeix avui, però sí que hi ha símbols, idees i comportaments que en són fills i que no han desaparegut perquè la societat i la política els ha naturalitzat i integrat en la cultura, la política i el comportament d’avui”, opina el professor d’història del dret de la UPF Alfons Aragoneses. Aquesta continuïtat en les maneres de fer sobretot es nota, segons Aragoneses, en l’àmbit judicial: “Quan alguns magistrats del Suprem fan una interpretació que barreja política i dret o que dona un valor superior a la unitat d’Espanya que a l’ordenament, no parlaria de magistrats franquistes, sinó de reproducció de comportaments, idees i concepcions de la realitat que venen, això sí, del franquisme”. Aquesta transmissió es produeix també en la formació dels jutges: “No es va fer depuració en el sistema educatiu i s’ha ensenyat una manera determinada d’interpretar el dret; el problema no és la llei ni la Constitució, sinó uns jutges que reprodueixen sistemes del passat”, assegura Aragoneses.

“Els advocats estem descol·locats perquè ha canviat molt la manera com s’aplica la justícia”, reflexiona l’advocat i portaveu de la Comissió de la Dignitat, Josep Cruanyes: “Els jutges deixen de jutjar i es tornen militants de la política de l’Estat”. Hi ha hagut moltes decisions judicials polèmiques: de l’empresonament de titellaires acusats de delictes d’odi i enaltiment del terrorisme per l’obra La bruja y don Cristóbal fins a les acusacions de sedició contra el regidor de Vic Joan Coma, que va haver de declarar al jutge per haver dit que per fer una truita calia trencar els ous, passant per l’empresonament de consellers i presidents d’entitats socials. Tot sense oblidar les conseqüències de la llei mordassa. Aprovada fa dos any, sanciona per un concepte tan subjectiu com “la falta de respecte i consideració”. Ha servit per multar un professor de la UPC per adreçar-se en català a un agent de la Policia Nacional o una veïna de Petrer (Alacant) per pujar a Facebook una fotografia d’un cotxe de la policia mal aparcat.

El vell delicte de rebel·lió

Tot plegat no és nou. “Aquesta manera de pensar, com es planteja l’Estat, és anterior a Franco, és el model que Castella va imposar a la resta al segle XIX”, assegura Cruanyes. “Hi ha hagut un rebuig a les llengües no castellanes des del segle XIX, amb decrets per marginar-les i eliminar-les. També es van intentar eliminar totes les formes jurídiques alternatives. Són plantejaments preexistents, però en alguns moments, com durant el franquisme, la força per imposar-los s’utilitza de manera més contundent. El 1904 ja es va aplicar el delicte de rebel·lió contra els qui van fer un cartell en què reivindicaven més autonomia”.

Franco va guanyar la Guerra Civil i tenia clar que també volia sortir victoriós de la batalla de la memòria. Va impregnar tot el territori de símbols glossant la seva figura. No era innocu: tot plegat servia per transmetre intencionadament els ideals del règim. A més, va voler eliminar l’enemic: el va afusellar, el va condemnar a les presons i als camps de concentració, el va enviar a l’exili, el va castigar i el va acovardir.

“Es va carregar l’enemic polític i va crear una societat absolutament esporuguida”, diu la historiadora Queralt Solé, per a qui “els 40 anys de franquisme van afectar moltes generacions, es va inocular una manera de veure el món i es va fer molt meditadament perquè no hi hagués cap posició antirègim, i això és molt difícil de vèncer”. Franco va deixar molt clar que hi havia dues Espanyes: la dels vencedors i la dels vençuts. Durant els 40 anys de dictadura es va crear un discurs, una interpretació de la història. “Aquest cànon persisteix, totes les investigacions que hem fet els historiadors després de la dictadura no s’han incorporat a l’ensenyament ni primari ni secundari, ni l’Església catòlica ni certs partits polítics han assumit responsabilitats”, denuncia l’historiador Ángel Viñas.

Han perviscut certs discursos o missatges com ara que a Espanya no es pot discutir de tot. Hi ha polítics amb tics franquistes. Hi ha frases que es van sentir abans del 1976 i que ara tornen. Però la situació actual no només s’explica per tot allò que ve del passat. “Defenso radicalment que el franquisme va morir i que el que vivim ara és un altre fenomen, és una democràcia autoritària, però no és comparable amb un règim dictatorial”, assegura l’historiador i director de l’Arxiu de Comissions Obreres, Javier Tébar: “El retrocés democràtic és a tot arreu, no només a Espanya”.

A escala mundial s’ha assumit amb normalitat que es perdessin drets. “Hem donat per fet de manera una mica inconscient que la societat anava per davant, però no hi ha cap conquesta definitiva i potser això no ho hem sabut transmetre”, diu el president de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, Carles Vallejo. La memòria no és només nostàlgia, és també una eina vital per construir la democràcia que es vol: “La memòria és una acció de resistència, és un instrument per replantejar les coses”, conclou Tébar.

____________________________________________________

Els residus del franquisme [Ara, S.M. /OT SERRA, 27-1-2018]

Els símbols continuen al carrer, Espanya és el segon país del món amb més desapareguts després de Cambodja i els crims no s’han pogut jutjar mai.

Al Valle de los Caídos hi ha 12.400 republicans enterrats sense identificar. / JAVIER BARBANCHO

Al Valle de los Caídos hi ha 12.400 republicans enterrats sense identificar. / JAVIER BARBANCHO

Encarar-se al passat és molt incòmode. “En l’àmbit acadèmic s’ha publicat molt, però potser les investigacions no han arribat a la població, a molta gent no li agrada remenar el passat perquè els pot produir conflictes amb els veïns o amb la família”, explica l’historiador i director de l’Observatori Europeu de Memòries, Jordi Guixé. Hi ha tòpics difosos pels vencedors de la Guerra Civil que persisteixen. “És més difícil desmitificar que escriure deu tesis doctorals”, diu Guixé. Les entitats i associacions fa dècades que lluiten però el franquisme, en molts aspectes, continua impune. “Una de les feines pendents és saber el cost humà de la Guerra Civil, es va començar fa anys un cens però encara no s’ha acabat. Només en tenim xifres parcials”, denuncia Guixé.

1. El patrimoni robat

Els franquistes van fer grans fortunes amb les confiscacions

El franquisme va organitzar meticulosament tot el procés d’espoli -hi havia comissions locals repartides per tot el territori- contra un ampli sector de la població. Va ser un robatori de proporcions gegantines, amb inventaris detalladíssims, i les víctimes mai van poder recuperar -ni durant el franquisme ni en democràcia- els seus bens. Tot el patrimoni robat es va repartir després entre els que havien demostrat el seu “patriotisme”. “Els grans patrimonis de la postguerra es van fer a partir del 1939 amb les confiscacions als sectors benestants republicans, no només particulars sinó també institucions: tot el que els van robar no s’ha tornat mai. Aquesta és la gran assignatura pendent”, explica el president de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, Carles Vallejo.

2. Els morts oblidats

A Espanya hi ha més de 114.000 persones desaparegudes

Fa molts anys que els familiars de les víctimes de la Guerra Civil reivindiquen poder saber on són els seus morts. A Espanya hi ha més de 114.000 persones desaparegudes. És el segon país amb un nombre més alt de desapareguts, només per sota de Cambodja. En 42 anys de democràcia, el nombre d’exhumacions i identificacions ha sigut irrisori perquè l’estat espanyol sempre ha mirat cap a una altra banda. Entre el 2009 i el 2010 les polítiques de memòria van rebre un gran impuls a Catalunya, però després van arribar les retallades i els pressupostos es van reduir moltíssim. Quan Raül Romeva va assumir la conselleria d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, va assegurar que l’exhumació de fosses seria una de les seves prioritats i va anunciar un pressupost de 800.000 euros entre el 2017 i el 2018. En aquests moments, el cens de persones desaparegudes compta amb 5.297 casos inscrits, i el programa d’identificació genètica, que es va posar en marxa el setembre del 2016, té 1.023 mostres. Al llarg del 2017 s’han localitzat 129 fosses i s’han recuperat les restes de 101 individus. Malgrat l’aplicació del 155, l’obertura de fosses continua.

3. La impunitat

Cas omís a les crítiques de les Nacions Unides

“Crec que un dels grans problemes és la impunitat del franquisme, impunitat respecte a actituds, publicacions i perpetradors, als responsables no se’ls ha tocat gens”, denuncia la historiadora Queralt Solé. Les Nacions Unides han fet constar reiteradament la preocupació perquè s’han ignorat totes les recomanacions que ha fet el Grup de Treball sobre Desaparicions Forçades i Involuntàries. “S’observa amb preocupació la permanència d’un patró d’impunitat, contrari als principis que emergeixen de les recomanacions perquè els familiars de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura tinguin accés a la veritat, a la justícia i a les reparacions”, assegura l’informe que es va fer públic el 7 de setembre del 2013. La jutge argentina María Servini de Cubría va dictar el 2014 una ordre internacional de detenció preventiva i extradició contra l’exministre franquista Rodolfo Martín Villa i 19 imputats més per crims durant la dictadura. Mai s’ha fet efectiva. Tot intent d’investigació i de judici s’ha bloquejat sistemàticament.

Madrid i Barcelona han anunciat la intenció de presentar querelles contra els criminals franquistes, però de moment no s’han presentat als jutjats espanyols. L’Ajuntament de Vitòria va presentar una querella contra la policia armada per l’assassinat de cinc obrers el 3 de març del 1976. La denúncia es va arxivar ràpidament. L’única querella que ha prosperat és contra els aviadors italians -no són espanyols i, per tant, no es pot argumentar la llei d’amnistia- que van bombardejar Barcelona.

4. La simbologia al carrer

La reticència a retirar noms i monuments franquistes

Al Valle de los Caídos hi ha 33.847 persones enterrades, entre les quals 12.400 sense identificar i molts soldats republicans. Aquest monumental mausoleu construït per glorificar la figura del dictador, però, només recorda allò que Franco volia que es recordés. Tots els intents per canviar-ne el discurs i explicar, entre moltes altres coses, com es va construir -amb el treball esclau dels vençuts- han estat frustrats. Franco també resisteix als pobles i als carrers. A Espanya, malgrat les demandes judicials, 8 pobles es resisteixen a canviar de nom i volen continuar homenatjant Franco amb designacions con Llanos del Caudillo, Villafranco del Guadiano i San Leonardo de Yagüe.

Sobre la base de l’antic pont de la Cinta de Tortosa, destruït durant la retirada de les milícies republicanes, Franco va inaugurar l’any 1966 un colossal monument per commemorar el 25è aniversari de la victòria de les forces franquistes a la sagnant Batalla de l’Ebre. El 27 de maig del 2016, la població tortosina va decidir en referèndum mantenir el monument.

Madrid ha sigut una de les ciutats que més pressió popular ha posat a les institucions per ressignificar l’espai públic. El moviment memorialista va proposar la retirada de fins a 300 noms de carrers de la ciutat de Madrid, però el comissionat per a la memòria històrica de l’Ajuntament de Manuela Carmena només en va aprovar 52. Per què? Es va basar en la llei de memòria històrica aprovada al Congrés el 2007 i impulsada pel PSOE, que en el seu article 15 diu: “No hi podrà haver carrers de persones que exaltin la dictadura, el franquisme o la Guerra Civil”. Això genera un problema i, per exemple, un carrer que es digui Caídos de la División Azul o Leopoldo Calvo Sotelo no entren dins els estàndards que marca la llei, tot i la seva vinculació amb el règim franquista. Les entitats socials, a més, discrepen de cinc dels 52 noms que es va aprovar modificar. Per exemple, el de coronel Zorita es va canviar per aviador Zorita, el primer a superar la barrera del so, però continua sent la mateixa persona.

Més enllà del nombre, el problema amb el canvi de noms dels carrers de la capital espanyola és que està paralitzat a causa dels més de 25 recursos que hi han presentat l’Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios i la Fundación Francisco Franco.

__________________________________________

Cronología de cómo un chiste sobre el Valle de los Caídos te puede llevar a juicio: nueve vídeos que resumen el caso de Dani Mateo y Wyoming

Tras referirse a la cruz del Valle de los Caídos como “esa mierda”, Wyomingy Dani Mateo  fueron denunciados por un delito contra los sentimientos religiosos por la Asociación para la Defensa del Valle de los Caídos. A pesar de tratarse de un chiste, ambos tuvieron que declarar ante el juez y esperar sentencia sobre la causa hasta que ésta fue archivada en noviembre de 2017. Repasamos los vídeos que resumen la cronología del chiste que llevó ante el juez a los presentadores de El Intermedio.

Pero él no es el único afectado, la denuncia también es contra El Gran Wyoming, quien tampoco dudó en reaccionar en El Intermedio: “No seamos alarmistas, estoy seguro de que en un par de meses Dani Mateo y yo estaremos riéndonos de esta anécdota… ¡en la trena!

Aunque ya dijeron en El Intermedio que no se arrepienten “de ningún chiste dicho en plató”, Wyoming ya dejó claras sus intenciones desde su mesa y al más puro estilo William Wallace: “Antes de conseguir silenciar nuestras bocas, gritaremos ¡libertad!”

No era hasta el mes de noviembre de 2017 cuando llegaba el archivo de la causa por su chiste. La Justicia consideró entonces que el comentario que hizo Dani Mateo no atentaba contra el sentimiento religioso y éste respondió en Twitter agradeciendo su trabajo a “los jueces que quedan con sentido común”.

 

El juez ha archivado la denuncia contra Wyoming y Dani Mateo por el chiste sobre el Valle de los Caídos.  El magistrado considera que el sketch de ‘El Intermedio’ no constituye un delito contra los sentimientos religiosos.

 

 

L’educació a Cuba [abans i després de la independència]

[Ignasi Aragay, Ara 27-1-2018]

En el llarg procés d’independència de Cuba no tots els espanyols -ni tots els catalans- s’hi van oposar. Entre els que van implicar-s’hi a favor hi ha el seu gran ideòleg i poeta, José Martí, fill d’un valencià. Va morir el 1895, ferit de bala, tres anys abans de la derrota d’Espanya. Entre els contraris, Josep Gener Batet, gran propietari tabaquer, que va presidir un infame consell de guerra el 1871 pel qual es va afusellar un grup d’estudiants de medicina acusats de profanar la tomba d’un heroi antiseparatista.

La influència ideològica catalana abans i després de la independència de Cuba és abordada per l’historiador Lluís Costa al llibre Las construcciones nacionales. Entre el imaginario y la realidad (La tempestad), una anàlisi comparativa dels casos cubà, espanyol, català i porto-riqueny. Es fixa sobretot en el paper que van jugar els mitjans de comunicació i l’escola.

Resulta especialment interessant la qüestió educativa, sistemàticament descuidada pel govern colonial espanyol, que ni tan sols va ser capaç d’adoctrinar els cubans: segons el cens escolar del 1899, el 80% de la població cubana no sabia llegir ni escriure, i el 90% dels infants menors de 10 anys no anaven a l’escola. Val a dir que a Espanya les estadístiques no eren tampoc gaire afalagadores: a finals del XIX un 60% dels nens no estaven escolaritzats i més del 60% de la població era analfabeta. El 1897, cap al final de la guerra d’independència cubana, el sanguinari general Valeriano Weyler va ordenar tancar totes les escoles de Cuba excepte a els poblacions on hi hagués un destacament espanyol.

Amb la independència, la nova pedagogia, amb influències catalana, espanyola i nord-americana (l’administració dels EUA va enviar contingents de mestres cubans a formar-se al seu país), va sacsejar el sistema educatiu, que entre altres coses va servir per a la formació d’una consciència nacional cubana a través de la insistència en l’ensenyament de la història. Si l’estratègia nacionalitzadora espanyola havia estat un fracàs tant a Cuba com a la Península -malgrat les prohibicions, havia donat peu a la Renaixença i el catalanisme-, la nova Cuba se’n va sortir millor. Es va prendre l’educació seriosament per crear un sentiment i un relat nacionals propis, foragitant el perill neocolonitzador nord-americà, que sí que va quallar, en canvi, a Puerto Rico, on l’anglès va aconseguir penetrar.

Els vincles amb Catalunya van seguir, ara, però, amb influència política inversa: el 1918 es va crear la senyera estelada a imitació de la cubana i el 1928 l’independentisme va redactar a l’Havana una Constitució catalana… Però aquesta ja és una altra història.

Mestres cubanes en ruta a Harvard per formar-se. / HARVARD UNIVERSITY ARCHIVE