L’educació a Cuba [abans i després de la independència]

[Ignasi Aragay, Ara 27-1-2018]

En el llarg procés d’independència de Cuba no tots els espanyols -ni tots els catalans- s’hi van oposar. Entre els que van implicar-s’hi a favor hi ha el seu gran ideòleg i poeta, José Martí, fill d’un valencià. Va morir el 1895, ferit de bala, tres anys abans de la derrota d’Espanya. Entre els contraris, Josep Gener Batet, gran propietari tabaquer, que va presidir un infame consell de guerra el 1871 pel qual es va afusellar un grup d’estudiants de medicina acusats de profanar la tomba d’un heroi antiseparatista.

La influència ideològica catalana abans i després de la independència de Cuba és abordada per l’historiador Lluís Costa al llibre Las construcciones nacionales. Entre el imaginario y la realidad (La tempestad), una anàlisi comparativa dels casos cubà, espanyol, català i porto-riqueny. Es fixa sobretot en el paper que van jugar els mitjans de comunicació i l’escola.

Resulta especialment interessant la qüestió educativa, sistemàticament descuidada pel govern colonial espanyol, que ni tan sols va ser capaç d’adoctrinar els cubans: segons el cens escolar del 1899, el 80% de la població cubana no sabia llegir ni escriure, i el 90% dels infants menors de 10 anys no anaven a l’escola. Val a dir que a Espanya les estadístiques no eren tampoc gaire afalagadores: a finals del XIX un 60% dels nens no estaven escolaritzats i més del 60% de la població era analfabeta. El 1897, cap al final de la guerra d’independència cubana, el sanguinari general Valeriano Weyler va ordenar tancar totes les escoles de Cuba excepte a els poblacions on hi hagués un destacament espanyol.

Amb la independència, la nova pedagogia, amb influències catalana, espanyola i nord-americana (l’administració dels EUA va enviar contingents de mestres cubans a formar-se al seu país), va sacsejar el sistema educatiu, que entre altres coses va servir per a la formació d’una consciència nacional cubana a través de la insistència en l’ensenyament de la història. Si l’estratègia nacionalitzadora espanyola havia estat un fracàs tant a Cuba com a la Península -malgrat les prohibicions, havia donat peu a la Renaixença i el catalanisme-, la nova Cuba se’n va sortir millor. Es va prendre l’educació seriosament per crear un sentiment i un relat nacionals propis, foragitant el perill neocolonitzador nord-americà, que sí que va quallar, en canvi, a Puerto Rico, on l’anglès va aconseguir penetrar.

Els vincles amb Catalunya van seguir, ara, però, amb influència política inversa: el 1918 es va crear la senyera estelada a imitació de la cubana i el 1928 l’independentisme va redactar a l’Havana una Constitució catalana… Però aquesta ja és una altra història.

Mestres cubanes en ruta a Harvard per formar-se. / HARVARD UNIVERSITY ARCHIVE

Enrique Ruano

[ Twitter, 

Un día como hoy de 1969 murió el militante antifranquista Enrique Ruano al caer desde un séptimo piso después de haber pasado tres días detenido en manos de la Brigada Político-Social.

 

José María Mohedano, compañero de Ruano y abogado que llevó el caso, recuerda que el ministro Fraga también amenazó a la familia de la víctima.

 

Desde septiembre de 1968 operaba en la universidad un grupo de delatores llamado “Organización Contrasubversiva Nacional”. Las revueltas tras la muerte de Ruano provocaron que la ONC pasara a manos de Gobernación. Así nacen los servicios secretos españoles: SECED, CESID y CNI.

 

Las protestas universitarias con símbolos republicanos, hoces y martillos no agradaron nada a Carrero Blanco y al Generalísimo. Estudiantes y profesores fueron expulsados y desterrados

 

El ABC, que había sido demandado por los padres de Ruano, termina desdiciéndose en un breve de todo lo publicado sobre la víctima

 

Tres meses después de la muerte de Ruano se terminó por fin el estado de excepción después de una durísima represión policial.

 

El día que se pone fin al estado de excepción, el régimen se jacta de haber terminado con varias “organizaciones separatistas y marxistas”.

 

Es 25 de marzo de 1969 y Franco asegura haber desarticulado totalmente al menos a tres organizaciones: ETA, PSUC y POR.

La crisi de la Restauració (1918-1923)

 

 

EDato.jpg

EDUARDO DATO. Després del bienni liberal de 1915 a 1917, va tornar al poder 1917. Dato va legalitzar les Juntes Militars que es van formar com reflex del sindicalisme que estava impregnant la societat de l’època i va haver de plantar cara a la greu agitació política i sindical de la immediata postguerra. A Barcelona, al mateix temps que es reunia l’Assemblea de Parlamentaris convocada per Francesc Cambó, esclatava la vaga general revolucionària amb el suport dels dos grans sindicats. Davant una crisi social d’aquesta magnitud, Dato no va dubtar a utilitzar l’exèrcit, que tenia de la seva mà, per a sufocar la vaga. El 1918 Dato va tornar a ocupar la cartera d’Estat en el gabinet de concentració nacional presidit per Maura. Va presidir el govern de 1920 (5 maig) quan l’ambient a Barcelona entre patronal i centrals sindicals es feia més insuportable. El seu suport a la repressió de la subversió social i a la dita Llei de fugues el van convertir en blanc de l’extremisme anarquista. Fou abatut per més de 20 tirs el 8 de març de 1921 en un atemptat perpetrat per tres anarquistes catalans des d’un sidecar en marxa en la Porta d’Alcalá de Madrid (Pere Mateu, Ramon Casanellas i Lluís Nicolau). Era el segon magnicidi d’un president de govern espanyol en poc més d’una dècada (el 1912 havia estat assassinat Canalejas)

Antonio Maura, de Kaulak (cropped) b.jpg

ANTONIO MAURA . Entre el 22 de març i el 9 de novembre de 1918 va ser l’encarregat de liderar un gabinet de govern de concentració amb conservadors, liberals i regionalistes que va integrar importants figures polítiques com Manuel García Prieto, Francesc Cambó, Eduardo Dato o el comte de Romanones. Entre el 15 d’abril de 1919 i el 20 de juliol de 1919 Maura va exercir de nou com a president d’un gabinet conservador de concentració, una aliança de mauristes i ciervistes; durant aquest període les mesures preses pel govern van contribuir a la deterioració del prestigi dels mauristes, obrint el camí a l’ulterior fraccionament del moviment en faccions. Després de l’assassinat de Dato al març de 1921, va rebutjar un oferiment d’Alfons XIII de liderar un nou gabinet. Tanmateix, aquest mateix any, en el context de crisi del sistema monàrquic i del desastre d’Annual, Maura va acceptar ocupar el càrrec de president del Consell de Ministres per cinquena i última vegada entre el 15 d’agost de 1921 i el 8 de març de 1922. El gabinet, que va comptar amb Cambó com a ministre d’Hisenda, es va caracteritzar per constituir un intent de reformisme conservador que va tractar de detenir la descomposició del sistema monàrquic. 

Resultat d'imatges de manuel garcia prieto

MANUEL GARCIA PRIETO. ← José Canalejas (12 de novembre – 15 de novembre de 1912) Comte de Romanones → 20 d’abril – 11 de juny de 1917 Eduardo Dato → 1 de novembre de 1917 – 21 de març de 1918 Antoni Maura → 9 de novembre – 5 de desembre de 1918 Comte de Romanones/Sánchez Guerra → 7 de desembre de 1922 – 1 de setembre de 1923 Miguel Primo de Rivera →
Després de l’assassinat de Canalejas es va obrir una lluita per la direcció del Partit Liberal entre els partidaris del comte de Romanones, recentment nomenat cap de govern, i els de García Prieto, anomenats «demòcrates»: eren la part més dretana del partit, amb plantejaments liberals clàssics, contraris a l’intervencionisme de l’estat, a l’apropament amb els republicans i a les posicions anticlericals, i totalment oposats a la llei de mancomunitats provincials. Es van escindir dels liberals la tardor del 1913. García Prieto, amb el suport dels conservadors, van fer caure el govern del comte Romanones. El 1917, les tensions socials i polítiques nacionals causades per la guerra mundial, van provocar la caiguda d’un nou govern encapçalat per Romanones, que va ser substituït per García Prieto. Entre l’abril (20) i el juny (11) d’aquell any, García Prieto va presidir un govern marcar per la crisi de les juntes militars, amb una clara orientació sindical, dirigida principalment pels oficials d’infanteria de baix rang demanant la reforma de l’exèrcit i millores econòmiques. El juny entrava un nou govern amb Eduardo Dato al capdavant, però només va durar fins a novembre i García Prieto va tornar a esdevenir president, amb un govern que integrava diferents faccions: demòcrates, romanonistes, mauristes, ciervistes i catalanistes, això sí, sempre de tendència dretana. Aquest va ser el primer govern de la restauració que va tenir un caràcter de concentració monàrquica, que té, precisament, el seu tret de sortida amb la crisi dels militars de 1917, i que va suposar la creació de coalicions dels fragmentats partits dinàstics, amb reforços ocasionals de la Lliga Regionalista. El nou govern va renovar mètodes electorals, i no va pactar les llistes prèviament, ni tampoc va haver-hi ingerència per part dels governadors civils, però això va provocar una gran fragmentació de les Corts, i va impossibilitar la formació de govern i va esdevenir una crisi tot just un mes després de les eleccions.
Amenaçant amb l’abdicació, Alfons XIII va aconseguir que Antoni Maura formés govern, al qual es va integrar Manuel García Prieto, entre altres personalitats, com Dato, Romanones, Alba i Cambó.  Als vuit mesos el govern va caure i la desil•lusió va tornar a inundar el país. Les coalicions i governs de concentració inaugurats per García Prieto van ser inestables i poc duradores. El novembre de 1918, García Prieto va formar novament govern, dominat pels demòcrates i els seguidors de Santiago Alba, però només va durar un mes a causa de les desavinences, especialment en referència a la qüestió catalana, quan els parlamentaris catalans de tots els partits, regionalistes, republicans, reformistes, carlins, conservadors i, fins i tot, liberals, van exigir a García Prieto un govern regional autònom per a Catalunya, inspirats per la doctrina Wilson, quelcom que podia fer perillar l’estabilitat nacional amb altres moviments regionals a altres zones d’Espanya. En el seu darrer mandat com a president (1922-1923), l’últim del període constitucional abans de la dictadura de Primo de Rivera, va intentar unir les diverses faccions liberals. Com havia passat anteriorment, el discurs del nou govern de superació de la crisi nacional va donar esperances, però a la pràctica no va haver-hi canvis. De fet, les eleccions d’abril de 1923 es van conduir de forma fraudulenta, de fet, les faccions van pactar el repartiment d’escons, perquè un procés normal d’eleccions hauria fragmentat massa el parlament.

L’època dels governs de concentració (1917-1923)[buxaweb]

La crisi del 1917
•El 1917 va esclatar el descontentament polític i social amb els governs dinàstics. La conjuntura econòmica creada a Espanya per la Gran Guerra va originar un gran moviment de protesta de sectors polítics, militars i classes treballadores.
– Les forces polítiques d’oposició a Catalunya es van aplegar en l’anomenada Assemblea de Parlamentaris i van exigir al govern una convocatòria de Corts constituents.
– Grups de militars van organitzar juntes de defensa i s’enfrontaren a la política del govern.
– Els sindicats CNT i UGT van convocar una vaga general revolucionària amb l’objectiu d’enderrocar-lo.

En aquesta crisi confluïren diversos factors: el descontent polític amb el sistema de la Restauració (recordem caciquisme,  i el que va ocòrrer el 1909, etc); la conflictivitat social per l`impacte de la 1ª Guerra Mundial; la pressió dels nacionalismes, sobretot el català.

Anàlisi dels esdeveniments. Tres elements fonamentals en aquesta crisi:

 

  1. Les Juntes de Defensa. La crisi militar.

A Principis del segle, l`exèrcit espanyol mostrava una gran desproporció entre els oficials i els soldats (16.000 oficials i 80.000 soldats. França durant la 1GM disposava de 26000 oficials i 500.000 soldats) . A més, els oficials aconseguien els ascensos per mèrits de guerra i això beneficiava els destinats al nord d`Africa , front els peninsulars. Per tant, hi havia una clara diferència entre els peninsulars i els africanistes. A més, els sous eren baixos per l`impacte de la inflació.

Aleshores, els oficials de mitjana graduació(mai hi formen part els generals)  crearen les Juntes de Defensa (1917) que reclamen millores salarials i ascensos per antiguïtat dins d`un missatge regeneracionista i crític amb el govern al qual culpaven de la crisi.

 L`Exèrcit simplement es comportava com un grup de pressió que tenia poc a veure amb la societat espanyola.

El govern de Garcia Prieto es veu impotent per a poder solucionar la qüestió i davant el suport del rei als militars, dimiteix. El rei nomena a Dato com a president i aquest pujà els salaris, dividint el moviment reformista al si de l`exèrcit, que ràpidament tornà a garantir el sistema

En el període posterior (1918-1923) l`exèrcit continuarà com un grup de pressió  i actuarà pel seu compte en la repressió del moviment obrer.(vaga de 1917 i actuació del governador militar Martínez Anido en Barcelona fins 1922) fins el cop de 1923 de Primo de Rivera.

 

 

  1. La crisi política. L`Assemblea de Parlamentaris.

El govern de Dato suspén les garanties constitucionals, tanca les Corts i censura la premsa escrita. Aleshores, la Lliga Regionalista convoca a totes les forces polítiques a una Assemblea Constituent que demandarà al govern:

la formació d`un govern provisional i la convocatòria d`unes Corts Constituents que acabe amb el sistema corrupte del caciquisme i descentralitze el país (autonomia per a Catalunya).

Però sols acudeixen les forces d`oposició (republicans, socialistes I regionalistes) i els monàrquics (liberals i conservadors) no hi van. El govern de Dato respon amb la dissolució de l`Assemblea enviant la Guàrdia Civil.

El moviment continua a Madrid a l`Octubre, però fracassa per : la negativa dels monàrquics a qualsevol canvi; les divisions entre republicans, socialistes i La Lliga; l`Exèrcit, com hem vist, se desentèn; el temor de la Lliga a que una reforma de l`Estat done peu a una Revolució i posi en perill la propietat privada

 

  1. La crisi social. La vaga general de 1917.

La conjuntura de 1917 és de: increment de preus i de pèrdua de la capacitat adquisitiva dels treballadors (vagues sectorials es multipliquen entre 1914-1917); impacte de la Revolució a Rússia (Febrer).

Aleshores, la CNT i la UGT signen un acord on demanden la intervenció del govern per aturar l`espiral de preus i amenacen amb una vaga general. La tensió esclata a l`estiu (Agost)  es convoca una vaga general amb el suport del PSOE fins que es forme un govern provisional que convoque Corts Constituents.

La incidència de la Vaga General es relativa: si bé es paralitzaren les grans ciutats, fracassà al camp i la repressió de l`Exèrcit és molt dura a tot el país (70 morts , 200 ferits i 2000 detinguts). En definitiva, el moviment obrer encara no és capaç ell sol de capgirar la situació.  Tot i el creixement organitzatiu dels anys de la guerra mundial, el moviment obrer es troba molt concentrat a Barcelona, Madrid, Bilbao i no té encara suficient implantació en el camp.

Com a resultat del fracàs de la Vaga general es conformen dos blocs:

  1. l`oligarquia financera i terratinent, amb el suport dels industrials (de Bilbao i Barcelona) i l`exèrcit.
  2. les incipients classes mitjanes urbanes aliades del republicanisme i els treballadors de les fàbriques i els jornalers d`Andalusia i Extremadura, vinculats al moviment obrer.

Conflictes socials. El pisoterisme i el Trienni Bolxevic (1918-1923)

  • El Pistolerisme. El creixement de la CNT entre 1915 i 1919 fou espectacular, (700.000 afiliats), reafirmant-se l`hostilitat a la política. El 1919, la Vaga de la Canadenca, a Barcelona (una empresa de suministrament elèctric), deixà la ciutat sense llum durant mes i mig i l`Exèrcit intervè ocupant barris sencers i posant en funcionament serveis fonamentals com l`aigua i el gas. El resultat  de la vaga fou l`increment dels salaris, la reducció de la jornada a 8 hores (decretada pel govern) i la readmissió dels acomiadats. Tanmateix, l`incompliment de les promeses per part de la patronal, donà lloc a una nova vaga i una radicalització de les postures (tant dels sindicats com de la patronal). Així, la patronal forçà el tancament de les empreses (lock-out), i organitzà la formació de sindicats “lliures” (es a dir, favorables als patrons) i de milicies armades (somatents) i de pistolers a sou que mataven dirigents de la CNT.

10.6. La descomposició del sistema (1917-1923) • La Federació Patronal va organitzar bandes de pistolers per assassinar ...

 

  • Intervenció de l’exèrcit: el General Martínez Anido, governador militar de Barcelona, decretà la “ley de fugas”, que autoritzava a disparar els pistolers i els qui no ho eren també quan se fugaven. Es a dir, l‘agreujament de les tensions socials donà lloc a un increment de la violència patronal (com a únic recurs) i també sindical,(creixen els partidaris de l`acció directa) Entre 1917-1922, 800 atemptats, amb 218 obrers morts, 127 patrons i soldats morts. (d`entre els morts més coneguts, el primer ministres Dato el 1921 i Salvador Seguí, el noi del sucre, líder de la CNT, el 1923). La violència resultant va desmobilitzar una bona part de la militància cenetista i va esperonar els partidaris de les insurrecions (fundació de la FAI el 1927)
  • El Trienni Bolxevic. En Andalusia, les ocupacions de finques i l`incendi de collites es multiplicaren entre 1918-1921, peticions de repart de terres/ de reforma agrària, augment de salaris, impulsades per la crisi de la Restauració, però també per l`impacte de la Revolució Russa. Les pintades de Viva Lenin, o “hagamos como en Rúsia” eren habituals arreu de Córdova, Jaén o Cadis. A Córdova, es comptabilitzen 23 vagues i uns 30.000 involucrats. Les intervencions de l`exèrcit i la Guàrdia Civil, ocupant finques per a mantenir a ratlla els jornalers foren constants en Extremadura, Códova, Cadis i La Manxa.

****************

10.6. La descomposició del sistema (1917-1923) • El 1919 esclata la vaga de La Canadenca, que desencadenà una forta repr...

 

Conclusió

La descomposició del règim, (1917-1923): Els governs de concentració.

El sistema de la Restauració sobreviu a la crisi de 1917, però s`atrinxera gràcies al suport de l`Exèrcit.  Segurament, això indica que l`oposició encara no té suficient força per a iniciar una transformació democràtica del sistema i d`altra banda, reforça la tèsi que la Restauració té unes bases més sòlides del que es pensa.  En tot cas, les raons de la crisi continuen vigents fins 1923.    

Dato quedà molt desacreditat per l`impacte de la vaga general de 1917 i el Rei el  força a dimitir. A partir d`aquell moment, el torn pacífic entre conservadors i liberals i es suplit per governs de concentració que inclouen conservadors, liberals, reformistes i La Lliga 1918. Fracassat aquest govern, continuarà el torn  i  entre 1918-1923 es comptabilitzen 10 governs. Aquestos governs de concentració intentaven reformar l`Estat en un sentit més democràtic i ampliar autonomia de Catalunya (des de 1914, Catalunya tenia una xicoteta autonomia, el govern de la Mancomunitat), però fracassa i continua la política repressiva i la insistència en el manteniment de l`ordre públic (suspensió de les  garanties constitucionals i tancament temporal del Parlament).

10.5.2. La crisi del 1917: una crisi o tres crisis?

*********

 

La crisi d`Annual, 1921-1923.    

 

Un dels principals problemes que va marcar la política espanyola de les primeres dècades del segle XX va ser l’intent de practicar l’imperialisme al Marroc, política a través de la qual Espanya aspirava a reconstruir un imperi colonial al nord d’Àfrica per competir en la cursa imperialista de les potències europees.

Després de la Conferència d’Algeciras de 1906 Espanya va rebre el reconeixement internacional de la seva posició al nord d’Àfrica, però pocs mesos després ja esclataven les primeres revoltes contra l’ocupació al Rif.

La iniciativa colonial, però, va ser ruïnosa; no va suposar cap benefici econòmic per al país. Tampoc va haver-hi cap gran victòria militar que justifiqués l’expansió, ja que Espanya era incapaç de derrotar els rifenys deixant clar que l’aventura neocolonialista li anava gran. L’ocupació espanyola del protectorat marroquí seguia un “estil” colonial anacrònic. Van produir-se contínues desfetes militars, els problemes financers van ser constants, hi havia hipertròfia a l’exèrcit per l’excés d’oficials, les tropes eren ineficaces i les reaccions militars als atacs rifenys eren extremadament lentes.

A més, les classes populars, que eren les que aportaven la majoria del gruix de soldats desplaçats al nord  d’Àfrica, estaven totalment en contra de la guerra colonial en la qual es veien obligats a participar. I en el si de l’exèrcit també hi havia una certa divisió al voltant d’aquest neocolonialisme a causa de la qüestió dels ascensos per mèrits de guerra. Només els militars anomenats africanistes, un sector molt proper a la corona, que eren els beneficiats de la campanya militar, defensaven obertament la política colonial.

 

En la guerra contra les tribus del Rif (Marroc), el General Silvestre intentà extendre el domini espanyol al sud de Melilla, sense cap protecció (això era una aventura personal) i va rebre una emboscada en Annual (1921). El resultat, 10.000 morts i l`evidència de la incompetència i de la desorganització de l`exèrcit espanyol, (a la qual cosa s`afegia que el general Silvestre era amic personal del Rei).

Activismo de  les forces opositores contra el govern i el Rei.  S’activa  una comissió d`investigació (l`expedient Picasso) que troba l`oposició de l`Exèrcit i que mai no es va discutir al Parlament perque aleshores el general Primo de Rivera dona un cop d`estat (Setembre de 1923) 

 

[Sapiens, Ciències Socials en xarxa]

Abd_el-Krim.jpg

Abd el-Krim

Al començament de la dècada de 1920, a la zona oriental del protectorat del Marroc, al voltant de Melilla, les tribus rifenyes s’havien fet fortes i hostilitzaven les tropes espanyoles de forma permanent. El 1921, i amb l’objectiu de controlar els rebels, van realitzar-se unes quantes operacions militars dirigides pel general Silvestre, un militar ben relacionat amb el rei Alfons XIII i que es mostrava partidari d’aplicar la repressió sobre les cabiles rifenyes.

D’aquesta manera, un exèrcit integrat per soldats sense preparació militar, que desconeixien el terreny i que no estaven interessats en l’expansió colonial va iniciar una ofensiva militar sobre l’interior del territori marroquí que va acabar esdevenint un autèntic desastre per a l’exèrcit espanyol dirigit pel mateix Silvestre de forma maldestra i amb desconeixement. L’exèrcit va ser derrotat a Annual, va perdre tot el territori guanyat a les cabiles, nombres pèrdues materials i va patir prop de 13.000 baixes, incloent-hi el propi Silvestre. La derrota llançava a les escombraries els darrers deu anys de guerra.

Aquesta derrota de les tropes espanyoles a Annual va produir una enorme indignació entre l’opinió pública espanyola i va generar un intens debat al voltant de la deficient preparació i organització de l’exèrcit. El 1923, amb la successió de governs inestables en el poder i amb la tensió social en un punt àlgid, l’anunci de la discussió al parlament del cas d’Annual i l’acusació de negligència i corrupció tant del govern, com de l’exèrcit i de l’administració colonial a Melilla van sacsejar el país.