Després de quasi tres anys de guerra Catalunya seria ocupada per les tropes franquistes. La fi de la guerra va ser doblement terrible per al territori. Per una banda, la derrota portaria desenes de milers de catalans a marxar l’exili, a ser empresonats i, en el pitjor dels casos, a ser afusellats i enterrats en fosses comunes. Per l’altra, la fi de la guerra suposaria la supressió de l’autonomia catalana i la persecució de la seva llengua i cultura. D’aquesta manera, s’iniciaria la llarga nit del franquisme, una dictadura que separaria la societat, fins al darrer moment,
entre vencedors i vençuts.
1939: devastació, repressió i gana. Aquests foren els eixos que dominaren l’Espanya franquista de la postguerra. Un país destruït a causa de la Guerra Civil, una terrible repressió que afectà milers d’homes i dones i la presència de la gana, que tingué unes conseqüències terribles sobre tota la població.
Posada en llibertat d’un grup de preses de la presó de dones de Barcelona. Una de les preses davant la Junta de Llibertat Vigilada, formada per religiosos i militars. Pérez de Rozas / Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Les barraques on vivien els republicans al camp de concentració d’Argelers. Sense data. Henry Buckley / Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès
La cua de la sopa. La manca de molts productes de primera necessitat durant els anys de la postguerra van provocar cues constants en botigues per poder-los adquirir. Any 1940. Fons Fotogràfic de l’Arxiu Municipal d’Esparreguera
Quan l’1 de setembre de 1939 l’atac alemany a Polònia desencadenà la Segona Guerra Mundial, feia només cinc mesos que la Guerra Civil havia acabat. El país havia sofert enormes pèrdues humanes: 600.000 morts d’una població de 25 milions, 200.000 dels quals deguts a les dues repressions —la franquista havia estat responsable de 150.000 i la republicana, de 50.000—, mentre 475.000 persones havien travessat la frontera francesa el febrer anterior fugint de l’avanç franquista. En retornarien al llarg de l’any unes 300.000, empeses per les males condicions de l’internament i per les falses promeses que res no passaria «a los que no tengan las manos manchadas de sangre». La població penal espanyola —amuntegada a presons i camps de concentració— arribava als 270.000 interns el 1940.
A aquesta devastació humana, s’hi afegien les abundants pèrdues materials, d’equipament industrial, de transports, etc., i, sobretot, l’efecte que per a la població i l’economia suposà la imposició franquista d’una política econòmica intervencionista i autàrquica, semblant a la de les potències feixistes i que perseguia un alt grau d’autosuficiència.
En contrast amb aquests devastadors fets humans i econòmics, Franco s’apressà a declarar la neutralitat en la nova guerra europea, tot i que en realitat començà a preparar secretament una futura intervenció bèl·lica al costat d’Alemanya. El règim creia que d’aquesta manera aconseguiria engrandir Espanya des del punt de vista imperial i colonial a costa de França i del Regne Unit.
Oficialment, el 5 de setembre de 1939 Espanya es declarà neutral en la guerra. Tot i això, Franco reuní la Junta de Defensa Nacional i preparà les forces armades per a la intervenció bèl·lica al costat d’Alemanya i eventualment d’Itàlia. Els plans adoptats incloïen operacions d’atac a Gibraltar i a la part francesa del protectorat del Marroc, així com el bloqueig de les línies marítimes francesa a la Mediterrània i britànica a l’Atlàntic.
Trobada diplomàtica entre Franco i Hitler a Hendaia el 23 d’octubre de 1940, amb l’objectiu de tractar la futura participació espanyola a la Segona Guerra Mundial. Agència EFE- s’entrevisten a l’estació de tren, en presència de l’Ambaixador espanyol a Alemanya, general Eugenio Espinosa dels Monteros (centre) i d’un intèrpret. EFE / VORLAG ATLANTIC.
ENTREVISTA FRANCO-MUSSOLINI: BORDIGHERA (ITALIA), 12/02/1941.- El Cap de l’Estat espanyol, Francisco Franco (c), conversa amb el Duce italià, Benito Mussolini (dc), en presència de ministre d’afers exteriors Serrano Suñer, després de finalitzar una primera entrevista de treball entre els dos mandataris que ha durat quatre hores. EFE/Miguel Cortés/aa
L’annexió del territori dels Sudets per part d’Alemanya, la pressió sobre Txecoslovàquia i la invasió de Polònia després de signar un sorprenent pacte amb Stalin el 23 d’agost de 1939 van acabar provocant una nova guerra mundial, tot i que Hitler no desitjava que esclatés en aquell moment. Els seus efectes serien devastadors, amb 55 milions de morts i nivells de destrucció desconeguts fins aleshores.
El règim de Franco veié amb preocupació el pacte germanosoviètic, així com l’atac i la subsegüent derrota i desaparició de la catòlica Polònia, però s’apressà a avaluar els possibles efectes positius que una intervenció a la guerra juntament amb Alemanya podia reportar-li.
Oficialment, el 5 de setembre de 1939 Espanya es declarà neutral en la guerra, però poques setmanes després que hagués començat, el 31 d’octubre, Franco reuní la Junta de Defensa Nacional i va preparar les forces armades per intervenir bèl·licament al costat d’Alemanya i d’Itàlia quan Itàlia es decidís també a participar, cosa que faria el 10 de juny de 1940. Els plans adoptats incloïen operacions d’atac a Gibraltar, a la part francesa del protectorat de Marroc, el bloqueig de les línies marítimes francesa a la Mediterrània i britànica a l’Atlàntic, així com la mobilització de 150 divisions de terra (dos milions de soldats). Es preveia declarar la guerra quan França i el Regne Unit es trobessin contra les cordes, i es pensava en una participació efectiva i curta que permetés a l’Espanya franquista participar en el repartiment del botí. Tot i això, quan el règim negocià ja directament amb Alemanya l’entrada a la guerra —durant la segona meitat de 1940—, també es mostrà disposat a participar en una guerra de més llarga durada.[Memorial Democràtic]
La presència de representants feixistes italians i nazis alemanys a Catalunya i Espanya durant els anys de la Segona Guerra Mundial fou important. Les visites de diverses personalitats polítiques, algunes d’elles força destacades, durant els anys de guerra mostren les excel·lents relacions que hi havia entre els tres països.
L’Espanya franquista dels anys 1939-1945 va mantenir la col·laboració amb els aliats feixistes que havia tingut durant la Guerra Civil. Aquestes amistats es van fer presents de diverses maneres: en les relacions diplomàtiques, econòmiques i culturals; en la col·laboració militar, policial i entre els serveis d’espionatge —amb la persecució d’opositors—, així com en l’organització conjunta de diversos actes propagandístics.
Aquesta bona sintonia també es va fer evident a través de diverses visites que feren diversos responsables dels dos règims. Entre aquestes, cal destacar la que va efectuar el 10 de juliol de 1939 el comte Galeazzo Ciano, ministre d’Afers Exteriors d’Itàlia, i la que va protagonitzar el 23 d’octubre de 1940 Heinrich Himmler, Reichsführer d’Alemanya i cap de les SS i de l’Oficina Central de Seguretat del Reich.
Tots dos van viatjar a Barcelona i a altres localitats de Catalunya —com Tarragona, en el cas del comte Ciano, i Montserrat, en el cas de Himmler—, unes trobades que serviren per a consolidar les relacions entre els règims durant el conflicte mundial. Llurs visites serien completades per d’altres de diversos representants del feixisme italià i del nazisme alemany, com la d’Elisa Paul, secretària general de la Secció Femenina del Partit Nazi (NS-Frauenschaft), o la de Ruth Moll, cap del departament d’afers espanyols, italians i sud-americans de la Secció Femenina del Partit Nazi (NS-Frauenschaft).
Només la caiguda de Mussolini el juliol de 1943 i la confirmació que Alemanya estava perdent la guerra, així com les pressions del Regne Unit i els Estats Units, forçaren les autoritats franquistes a refredar lentament i progressivament les relacions amb els seus antics aliats.
Esvàstiques a la façana principal del Palau d’Art Modern de la Ciutadella, actual seu del Parlament de Catalunya, amb motiu de l’exposició sobre l’arquitectura moderna a Alemanya el 20 d’octubre de 1942. ANC / Fons Brangulí
Concert del Grup Artístic de les Joventuts Hitlerianes al Palau de la Música Catalana. 10 de novembre de 1943. Pérez de Rozas / Arxiu Fotogràfic de Barcelona
El cònsol general d’Itàlia Gino Berri fent un discurs el dia de la inauguració de la cripta dels italians caiguts a Catalunya. 9 de novembre de 1941. Pérez de Rozas / Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Heinrich Himmler, cap de les SS alemanyes, acompanyat de Luis Orgaz, capità general de Catalunya, i altres autoritats franquistes visiten el monestir de Montserrat. 23 d’octubre de 1940. Pérez de Rozas / Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Visita de les Joventuts Italianes del Littorio al Poble Espanyol de Barcelona. El governador civil Antonio Correa Véglison va ser l’encarregat de rebre-les durant la seva visita a la ciutat. 4 d’agost de 1942. Pérez de Rozas / Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Visita de les principals autoritats espanyoles i nazis a l’Exposició d’Arquitectura Moderna Alemanya. Podem veure, entre d’altres, el capità general, Alfredo Kindelán, i el governador civil, Antonio Correa Véglison. 20 d’octubre de 1942. Pérez de Rozas / Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Heinrich Himmler, cap de les SS alemanyes, visita Barcelona. 23 d’octubre de 1940. ANC / Fons Brangulí
El règim franquista creà el seu nou estat seguint el model de règim dictatorial que no respectava les llibertats individuals ni col·lectives, que mantenia un partit únic feixista i que basava tota aquesta estructura en un «líder hegemònic, el Caudillo». Com tots aquests règims, el franquisme destacà per imposar el seu model a través de la força i la repressió cap a tots aquells sectors antifranquistes.
El règim franquista va néixer en bona part gràcies a l’ajut que prestaren l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista a Franco i la resta dels militars i civils alçats el 18 de juliol de 1936. En el moment de crear el nou Estat, el Caudillo i Generalísimo, juntament amb els seus consellers polítics —com Serrano Suñer—, s’inspirà en el model feixista imperant a Alemanya i Itàlia. De fet, fins i tot abans de comptar amb un govern pròpiament dit, creà un partit únic feixista, Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET y de las JONS), mitjançant un decret de 1937 que unificava les organitzacions preexistents.
La repressió franquista superà amb escreix la nazi i la feixista d’abans de la Segona Guerra Mundial.
Tanmateix, ni Franco va ser mai exactament un líder feixista ni el nou partit hegemonitzà tot el poder —com ocorria a Alemanya i Itàlia—, per la qual cosa existeix controvèrsia sobre si el règim franquista pot ser estrictament qualificat de feixista. En canvi, el nivell de repressió que exercí —amb 150.000 víctimes per motius polítics, la majoria de les quals durant la contesa— superà amb escreix la repressió nazi o feixista italiana d’abans de la Segona Guerra Mundial.
FET y de las JONS utilitzà una simbologia (el jou i les fletxes, bandera roja i negra), un uniforme (camisa blava) i un programa (Veintiséis Puntos) feixistes, fomentà grans actes de masses, creà organitzacions de dones (Sección Femenina), de joves (Frente de Juventudes), sindicats verticals i milícies, tot amb vocació totalitària de control i enquadrament feixista de la població. Amb això, pretenia emular els partits nazi i feixista, amb els quals mantingué estretes relacions fins que desaparegueren el 1945. Però FET y de las JONS —que canvià després el seu nom per Movimiento Nacional— sobrevisqué fins al 1977 i fou el partit feixista oficial de més llarga durada de la història.
Von Obernitz, cap de les Milícies d’Assalt, explica “les darreres impressions sobre el discurs pronunciat la setmana passada pel canceller Hitler al Reichstag” durant la celebració de la festa nacional de l’1 de maig al Col·legi Alemany. 30 d’abril de 1939. Pérez de Rozas / Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Actes commemoratius del 450è aniversari de l’arribada de Cristòfor Colom a Barcelona. L’acte era una imitació del que feia la lliga de les joves alemanyes durant els congressos del partit nazi. Barcelona, 17 d’abril de 1943. Pérez de Rozas / Arxiu Fotogràfic de Barcelona
La dictadura franquista, tot i que es va declarar neutral al principi de la guerra, va col·laborar militarment i econòmicament amb els països de l’Eix, una ajuda que, en alguns casos, seria fonamental per a l’esdevenir de la guerra.
Durant la Segona Guerra Mundial, es consolidaren les relacions ja existents entre l’Espanya franquista, l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. Aquestes relacions foren fonamentalment de caire militar i econòmiques. La neutralitat espanyola no va impedir que es facilités l’abastiment clandestí de submarins i vaixells de guerra alemanys i italians a diversos ports de Galícia, Cadis i Las Palmas. Aquesta col·laboració, que inclogué aspectes relacionats amb l’aviació, en diversos moments va ser fonamental per a l’estratègia submarina que Alemanya va desenvolupar a l’Atlàntic contra el Regne Unit.
Una altra manera d’ajuda militar indirecta va ser l’existència d’observatoris i xarxes d’espionatge o sabotatge de l’Eix, en què participaren en algun moment agents franquistes. Aquest suport, tot i que va ser conegut en moltes ocasions pels serveis secrets aliats, es va intentar mantenir en secret. Els retrets que realitzaren des de Londres i posteriorment Washington per aquesta ajuda sempre van ser negats per les autoritats franquistes.
Un altre àmbit de col·laboració va ser l’econòmic. A Hitler li interessava econòmicament Espanya, sobretot com a proveïdor de matèries primeres. Aquesta relació comercial, iniciada durant la Guerra Civil a través la Societat Financera Industrial (SOFINDUS), un consorci destinat a monopolitzar l’abastiment de matèries primeres i altres productes que la indústria alemanya necessitava per a la seva producció, es va prolongar durant tota la guerra mundial.
Després d’intenses negociacions per renovar els acords comercials signats durant la Guerra Civil, amb l’esclat de la confrontació mundial els dos països firmaren nous acords que permeteren l’arribada de determinades mercaderies al Reich: llana i cuir, minerals (ferro, pirita, plom, wolframi) i aliments (oli i cítrics, entre d’altres). Aquests darrers eren productes de primera necessitat que se sostreien del mercat espanyol, en uns anys de gana, per enviar a l’aliat alemany.
En aquest sentit, cal destacar la importància que tingué el wolframi, que fou un dels materials estratègics més vitals per als alemanys, atesa la seva importància per fabricar armament. L’intercanvi comercial que es donà a l’entorn d’aquest mineral entre 1941 i 1944 permeté retornar una part important del deute que tenia Espanya amb Alemanya com a conseqüència de la seva ajuda durant la Guerra Civil.
La presència de submarins alemanys a Espanya va ser constant. Aquests aparells rebien subministrament de diversos ports espanyols. Topham / Cordon Press
A partir de la derrota de França i de l’ocupació de bona part del territori francès per l’Alemanya nazi, s’iniciaren relacions entre els dos països per vigilar, detenir i fins i tot deportar de manera il·legal diverses personalitats republicanes. La presència d’agents franquistes per tot el territori francès va permetre deportar el president de la Generalitat Lluís Companys.
Els republicans espanyols exiliats a França visqueren amb desesperació la desfeta francesa a mans de les tropes alemanyes. La derrota francesa donà lloc a la firma d’un armistici entre els dos països el 22 de juny de 1940, una signatura que suposava la divisió del territori francès en dues zones: una sota control directe alemany, amb capital a París, i una altra zona sota control d’un govern francès titella de l’anterior, amb capital a Vichy, encapçalat pel mariscal Pétain.
Les extradicions entre la França ocupada i l’Espanya franquista
La caiguda de França va ser aprofitada pel govern franquista per sol·licitar la detenció i extradició de diferents personalitats polítiques representatives del període republicà. El 2 de juliol de 1940, immediatament després que les tropes alemanyes arribessin a la frontera francoespanyola d’Irun, el ministre de Governació, Ramon Serrano Suñer, decidí destinar a París Gabriel Coronado, secretari general de la Direcció General de Seguretat, acompanyat d’una sèrie d’agents, amb l’objectiu de detenir i aconseguir informació de diferents exiliats. Aquest equip des del primer instant va rebre ajuda de la policia política i militar alemanya. A la capital francesa, desenvoluparen amb eficàcia la seva feina, amb la col·laboració de l’ambaixador espanyol a París, José Félix de Lequerica, i de l’agent Pedro Urraca Rendueles.
L’eficiència dels agents franquistes, i especialment de Pedro Urraca, va permetre la localització i detenció il·legal, l’agost de 1940, del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys. El president Companys va ser arrestat a La Baule (Bretanya) i després va ser traslladat a la presó de la Santé a París. Mes tard, el van lliurar directament a Espanya, on va ser jutjat per un consell de guerra i, posteriorment, el 15 d’octubre de 1940, va morir afusellat al castell de Montjuïc.
Les extradicions il·legals d’altres exiliats republicans que es trobaven a la zona ocupada es registraren durant els mesos de juliol i agost d’aquell any 1940. L’únic cas de detenció i lliurament directe d’una personalitat republicana posterior a aquesta data fou el del dirigent català de la CNT i exministre republicà Joan Peiró, que després de ser detingut va ser traslladat a Espanya el febrer de 1941, on va ser jutjat i, més tard, el 24 de juliol de 1942, va morir afusellat a Paterna.
Altres casos de detencions i lliuraments il·legals foren l’exministre republicà socialista Julián Zugazagoitia, els cenetistes Espartacus Puig, de Terrassa, i Marià Prat, de Manresa, per part catalana, juntament amb altres refugiats espanyols, com Francisco Cruz Salido, periodista socialista lliurat pels alemanys i afusellat pel règim. En tots els casos, es transgrediren les lleis internacionals relacionades amb els refugiats de guerra i les extradicions de persones entre països.
La situació dels exiliats republicans a Vichy
A la França de Vichy, la situació no fou tan favorable pels agents franquistes. Els representants de Franco a Vichy només pogueren aconseguir que la policia francesa detingués diverses personalitats republicanes. Els casos més significatius foren els de Josep Tarradellas, Frederica Montseny o Nicolau d’Olwer. Un cop localitzades, aquestes persones van ser empresonades, però en cap moment van ser lliurades a les autoritats franquistes, tal com passava a la «zona ocupada», entre altres raons perquè les pressions internacionals sobre Vichy havien augmentat molt arran de l’execució del president Companys i d’altres personalitats republicanes. A més, el govern de Vichy exigia que es complissin els tractats d’extradició que hi havia entre França i Espanya que regulaven els procediments d’entrega.
L’actuació del govern mexicà també fou decisiva perquè el govern de Vichy denegués les extradicions que el govern franquista demanava. Aquesta actuació es concretà el 23 d’agost de 1940 quan el representant del govern mexicà a Vichy, Luis I. Rodríguez, signà un conveni entre els dos governs on es regulava la situació dels refugiats republicans a França. En aquest conveni, el govern del mariscal Pétain es comprometia a garantir l’existència i la llibertat dels republicans refugiats en territori francès i, molt especialment, a limitar les extradicions sol·licitades pel govern franquista. Així mateix, el govern francès s’obligava a no lliurar cap refugiat sense sotmetre’l a un procediment judicial. El govern mexicà, per la seva banda, va acceptar el trasllat a Mèxic de tots aquells refugiats que ho demanessin.
Fotografia presa per l’agent franquista Pedro Urraca, instants abans de lliurar el president Companys a les autoritats franquistes. © ANC / Pedro Urraca
Sol·licitud de targeta d’identificació francesa a nom de Lluís Companys. © ANC / Fons Lluís Companys i Jover.
La tragèdia dels exiliats republicans continuà un cop s’inicià la Segona Guerra Mundial. Maltractats pel govern francès als camps de concentració que s’habilitaren per tota la geografia francesa i el nord d’Àfrica, una part important d’aquells homes es van veure obligats a allistar-se a les companyies de treballadors estrangers. Alguns d’ells fins i tot s’enrolaren a la legió estrangera per continuar lluitant contra el feixisme.
Amb l’ocupació de França per part de l’exèrcit alemany, molts d’aquests republicans foren capturats per les forces alemanyes i internats en camps de concentració. La majoria d’ells moririen en aquests camps, especialment al de Mauthausen.
Bona part d’ells serien capturats per l’exèrcit alemany durant les setmanes posteriors a la invasió de França, el maig de 1940. Aquests republicans, abandonats a la seva sort pel govern de Vichy, van ser capturats per la Gestapo amb el consentiment de la dictadura franquista. Va ser llavors quan els van classificar com a apàtrides, els van traslladar a camps de concentració i els van col·locar un triangle blau per distingir-los com a tals.
Aquesta, però, no seria l’única via de deportació. El primer comboi de població civil que va sortir des de territori francès fins als camps nazis partí d’Angulema l’agost de 1940, format per famílies republicanes. Als anys 1942 i 1943, s’iniciaren les detencions de dones i homes que actuaven al si de la resistència contra l’ocupació alemanya. Molts d’ells van anar a parar a diversos camps del Reich, mentre que a les dones les van enviar al de Ravensbrück.
La majoria dels 9.446 republicans que es calcula que foren deportats a camps de concentració van ser destinats al camp de Mauthausen. Altres camps amb presència d’exiliats foren els de Dachau, Buchenwald, Sachsenhausen, Bergen-Belsen i el ja esmentat de Ravensbrück.
La majoria dels deportats no van ser enviats a camps d’extermini, com Auschwitz, tot i que alguns hi acabaren. En conjunt, més del 60% van deixar-hi la vida a causa de les terribles condicions de vida: van morir per l’extenuació dels treballs forçats que havien de fer, per les malalties, a la cambra de gas o a causa d’experiments mèdics. A aquestes defuncions, cal sumar-hi els morts durant les setmanes posteriors a l’alliberament.
El fotògraf català Francesc Boix al camp de concentració de Mauthausen. Gràcies a les seves fotografies, es van poder jutjar els responsables nazis del camp. © MHC / Fons Amical de Mauthausen
Berlín, 18-9-1940.- Ramon Serrano Suñer, ministre d’Afers Exteriors del govern franquista, amb Heinrich Himmler a la dreta durant la seva visita a Berlín el setembre de 1940. Agència EFE
Neus Català amb la indumentària de deportada a la sortida del camp de concentració alemany de Ravensbrück. Fons Neus Català / CRAI Biblioteca Pavelló de la República (Universitat de Barcelona) / Amical de Ravensbrück
Lola Casadellà amb la indumentària de deportada a la sortida del camp de concentració alemany de Ravensbrück. Fons familiar Lola Casadellà / Amical de Ravensbrück
Mercedes Núñez Targa declarant al judici que es va fer a Carcassona contra René Bach, intèrpret de la SD-Gestapo (a Carcassona), que la va interrogar i torturar, a ella i a molts altres espanyols. Va ser condemnat a mort i afusellat el 6 de setembre de 1945. Fons familiar Mercedes Núñez / Amical de Ravensbrück
La política del règim de Franco cap als estrangers que entraven en territori espanyol es caracteritzà per la improvisació, sobretot respecte del col·lectiu jueu, i va variar amb els anys en funció del desenvolupament de la mateixa Guerra Mundial i de l’origen dels evadits. Tot i aquesta manca de claredat, cal destacar l’acció humanitària que van desenvolupar pel seu compte alguns diplomàtics espanyols destinats a diverses ambaixades del centre d’Europa. La prohibició d’entrada legal a Espanya comportà que les persones que volien fugir d’Europa haguessin de creuar de manera clandestina els Pirineus. L’actuació de les ambaixades i els consolats dels països aliats va ser decisiva perquè el règim franquista hagués de suavitzar la seva política respecte dels refugiats.
Al cap de poc d’haver-se declarat el conflicte mundial, el 4 de setembre de 1939, el general Franco aprovava un decret en què ordenava als espanyols la més estricta neutralitat. D’aquesta manera, es feia oficial la neutralitat d’Espanya durant la Segona Guerra Mundial, una situació que va variar segons l’evolució de la guerra. Així, el règim va passar de ser de no bel·ligerant a col·laborar estretament amb les potències de l’Eix i, finalment, davant la imminent derrota d’Alemanya, va retornar de nou a la neutralitat.
Franco va ajudar també l’Eix amb tropes durant la Segona Guerra Mundial. Aquesta col·laboració es va concretar amb l’enviament d’una divisió de voluntaris que s’integrà a l’exèrcit alemany i que rebé el nom de División Azul. Aquesta unitat va ser destinada al front soviètic. Les pressions que va rebre el règim per part dels aliats van obligar Franco a retirar-la l’octubre de 1943. A partir d’aquell moment, només van participar-hi a títol personal diversos voluntaris integrants en la Legión Azul.
Voluntaris de la División Azul acomiadats amb tots els honors a l’estació de França de Barcelona el juliol de 1941. Pérez de Rozas / Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Visita de la Secció Femenina d’Hoquei de les Joventuts Hitlerianes als ferits de la División Azul. 9 de juny de 1942. Pérez de Rozas / Arxiu Fotogràfic de Barcelona
L’exili republicà va participar d’una manera activa i destacada durant la Segona Guerra Mundial. Ja fos a través de voluntaris que s’allistaven a les tropes aliades, ja fos per l’actuació política dels representants dels governs republicans o pel paper decisiu que van tenir en els serveis secrets, la presència de l’exili fou destacada. L’objectiu era només un: ajudar els aliats a vèncer el feixisme per aconseguir a posteriori la caiguda de la dictadura franquista.
Els dirigents republicans a l’exili tenien esperances que si l’Eix era derrotat els aliats es mostrarien oberts a acabar amb el règim de Franco —amic d’Alemanya i d’Itàlia— i a restaurar la República. Tanmateix, els dirigents republicans a l’exili estaven enfrontats amb Juan Negrín, socialista i últim president del Consell de Ministres, d’una banda, i amb Indalecio Prieto, també socialista juntament amb el republicà Diego Martínez Barrio —president de la República després de la mort d’Azaña a França el 1940, que consideraven el primer procomunista i responsable de la derrota—, de l’altra. De fet, la divisió encara era més gran si tenim en compte les intencions de Joan de Borbó i els seus partidaris, que pretenien, des de 1944, una restauració monàrquica i un règim liberal.
Aquestes divisions, el fet de no veure una alternativa unificada a Franco i els temors que tenien britànics i nord-americans que esclatés una nova guerra civil en la qual l’URSS tornés a ser influent a Espanya —i, en el cas del Regne Unit, la defensa dels seus interessos econòmics al país— van determinar que al final no s’intervingués. I això malgrat les bones paraules i la simpatia que mostraren en diferents moments cap als dirigents exiliats el president Roosevelt, la seva esposa Eleanor o el secretari del Foreign Office britànic Anthony Eden. Ara bé, no van permetre que el règim ingressés el 1945 a la nova Organització de les Nacions Unides i, posteriorment, se’l va sotmetre a un aïllament diplomàtic.
Republicans amb armes a la mà contra l’Eix
D’altra banda, milers de republicans —entre ells molts catalans— lluitaren contra l’Eix, principalment a França, enrolats a companyies de treball de l’exèrcit, a la legió estrangera o a altres unitats. Arran de la derrota francesa, molts nodriren la resistència antinazi, especialment al Migdia i la Provença. Bona part dels republicans catalans i espanyols que foren empresonats pels alemanys acabaren a camps de concentració nazis, 5.000 dels quals moriren allà.
L’octubre de 1944, després de l’alliberament de França, es produí la invasió de la Vall d’Aran amb la intenció de crear un bastió republicà dins l’Espanya franquista, una invasió que, tanmateix, acabà en retirada.
Altres republicans catalans i espanyols lluitaren dins les forces de la França Lliure de De Gaulle, i una companyia de la II Divisió Blindada del general Leclerc, la Novena, va ser la primera a alliberar París el 1944. També hi hagué republicans catalans i espanyols dins dels exèrcits britànic —enquadrats majoritàriament dins d’una unitat d’enginyers— i soviètic —molts d’ells formaven part d’unitats de sabotatge i guerrilla, encara que també actuaven com a pilots o soldats regulars. Finalment, cal esmentar la participació d’alguns espanyols en els serveis d’espionatge aliats.
Sebastià Piera, històric militant del PSUC, va participar a l’exèrcit roig en la defensa de Moscou, Leningrad i Stalingrad de l’exèrcit alemany. Va ser seleccionat pels soviètics per formar part d’un comando que havia d’infiltrar-se a la zona alemanya amb l’objectiu d’aconseguir baixes sobre els alemanys. © ANC/ Fons PSUC
Sebastià Piera, històric militant del PSUC, va participar a l’exèrcit roig en la defensa de Moscou, Leningrad i Stalingrad de l’exèrcit alemany. Va ser seleccionat pels soviètics per formar part d’un comando que havia d’infiltrar-se a la zona alemanya amb l’objectiu d’aconseguir baixes sobre els alemanys. © ANC/ Fons PSUC
Oficialitat de l’Spanish COY – Anglaterra, 1942.Arxiu Royal Pioneer Corps Association
D-Day. Desembarcament de Normandia. Imperial War Museum
Mapa: Espanyols que lluitaren contra l’Alemanya nazi © Jordi Barra
