Oblit, memòria, Largo Caballero, Indalecio Prieto i Vox

Oblit, memòria, Largo Caballero, Indalecio Prieto i Vox [Julián Casanova, Infolibre, 2-10-2020]

 Assimilar la història de el segle XX i arribar a un acord sobre ella ha estat una tasca molt complicada en la majoria dels països europeus. Els botxins insisteixen que també ells van ser víctimes. Els turcs acusen els armenis d’insurrecció i de provocar la reacció legítima de l’Estat otomà; els soldats de la Wehrmacht al·ludeixen als abusos i humiliacions a què van ser sotmesos com a presoners de guerra a la Unió Soviètica; i el nombre d’alemanys expulsats per l’Exèrcit Roig dels territoris de l’Est es compara amb el de les víctimes en els camps d’extermini. “Trauma” és una categoria difícil d’aplicar històricament perquè les representacions d’aquests passats susciten controvèrsies i debats polítics en l’esfera pública.

El terme “trauma col·lectiu” es va utilitzar per ficar en el mateix sac a totes les formes de sofriment, per igualar a totes les víctimes. En l’anàlisi històrica no pot cancel·lar una forma de terror invocant a una altra, però això és el que es va fer, per exemple, a Alemanya en els anys cinquanta comparant el patiment dels nens de l’Holocaust amb els de les famílies alemanyes. O més tard, en anys recents, a Espanya, interpretant la guerra civil com una mena de bogeria col·lectiva, amb crims reprovables en els dos bàndols, i oblidant totes les comeses en les gairebé quatre dècades de la dictadura de Franco, una continuació, en realitat, de la violència posada en marxa amb el cop d’Estat de juliol de 1936.

M’assabento a Viena que l’ Ajuntament de Madrid , a proposta de Vox i amb el suport de el Partit Popular i Ciutadans, retirarà els noms dels carrers i estàtues que recorden als ministres de la Segona República Indalecio Prieto i Francisco Largo Caballero . I els vaig a explicar, després de dècades d’investigació sobre la República, la guerra civil, la dictadura de Franco i les memòries creuades sobre l’Europa de el segle XX, com hem arribat a aquesta situació, què és el que hi ha darrere d’aquesta proposta i les seves implicacions polítiques i per a l’ensenyament de la història.

1. La societat que va sortir de l’franquisme i la que va créixer en les dues primeres dècades de la democràcia va mostrar índexs elevats d’indiferència cap a la causa de les víctimes de la Guerra Civil i de la dictadura. Per diverses raons, àmpliament debatudes, la lluita per desenterrar el passat ocult, el coneixement de la veritat i la petició de justíciamai van ser senyals d’identitat de la transició a la democràcia a Espanya, tot i l’esforç de bastants historiadors per analitzar aquells fets per comprendre’ls i transmetre’ls a les generacions futures. Espanya estava plena de llocs de la memòria dels vencedors de la Guerra Civil, amb la Vall dels Caiguts en primer pla, llocs per desafiar “a el temps i a l’oblit”, com deien els franquistes, homenatge a el sacrifici dels “herois i màrtirs de la Croada “. Els altres morts, les desenes de milers de vermells assassinats durant la guerra i la postguerra, no existien. Però ni els governs ni els partits democràtics semblaven interessats en generar un espai de debat sobre la necessitat de reparar aquesta injustícia.

2. Tot això va començar a canviar, lentament, durant la segona meitat dels anys noranta, quan van sortir a la llum fets i dades desconegudes sobre les víctimes de la Guerra Civil i de la violència franquista, que coincidien amb la importància que en el pla internacional anaven adquirint els debats sobre els drets humans i les memòries de guerres i dictadures , després del final de la guerra freda i la desaparició dels règims comunistes d’Europa de l’Est.

Va sorgir així una nova construcció social de l’record . Una part de la societat civil va començar a mobilitzar-se, es van crear associacions per a la recuperació de la memòria històrica, es van obrir fosses a la recerca de les restes dels morts que mai van ser registrats els descendents dels assassinats pels franquistes, els seus néts més que seus fills, es van preguntar què havia passat, per què aquesta història de mort i humiliació s’havia ocultat i qui havien estat els botxins. El passat s’obstinava a quedar-se amb nosaltres, a no anar-se’n, tot i que les accions per preservar i transmetre la memòria d’aquestes víctimes i sobretot perquè tinguessin un reconeixement públic i una reparació moral, van trobar molts obstacles.Amb el Partit Popular al poder, no hi va haver cap possibilitat. Mentrestant, en aquests anys finals de segle XX i en els primers de la XXI, diversos centenars d’eclesiàstics “martiritzats” durant la Guerra Civil van ser beatificats. Tot seguia igual: honor i glòria per a uns i silenci i humiliació per a altres.

3. L’arribada a el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero va obrir un nou cicle. Per primera vegada en la història de la democràcia, una democràcia que complia llavors trenta anys, el poder polític prenia la iniciativa per reparar aquesta injustícia històrica . Aquest era el principal significat de el Projecte de Llei presentat a finals de juliol de 2006, conegut com Llei de Memòria Històrica. Amb una llei, la memòria adquiriria una discussió pública sense precedents i el passat es convertiria en una lliçó per al present i el futur. El Projecte no entrava en les diferents interpretacions de el passat, no intentava delimitar responsabilitats ni decidir sobre els culpables. I tampoc proposava crear una Comissió de la Veritatque, com en altres països, registrés els mecanismes de mort, violència i tortura i identifiqués a les víctimes i als seus botxins . Així i tot, va trobar irades reaccions polítiques de la dreta, de l’Església Catòlica i dels seus mitjans de comunicació.

La Llei, aprovada finalment el 31 d’octubre de 2007, encara que insuficient, va obrir nous camins a la reparació moral i a el reconeixement jurídic i polític de les víctimes de la guerra civil i de l’franquisme. Però amb la crisi econòmica i la victòria de el Partit Popular a les eleccions de novembre de 2011, aquesta Llei i les diferents accions de gestió pública que en derivaven van morir per falta de pressupost i de voluntat política , resumides en la fórmula de Mariano Rajoy ” zero euros per a la memòria històrica “, el que significava, senzillament, no em vinguin amb aquestes ximpleries.

4. Ara, davant el nou projecte de Llei de Memòria Històrica de Govern de Pedro Sánchez hi ha un nou i important actor, Vox, que més enllà de la seva apologia de l’franquisme representa a Espanya el que la ultradreta i els nous moviments autoritaris i neofeixistes estan intentant a Europa: un àmplia reescriptura de la història dirigida a donar la volta a la interpretació antifeixista i democràtica . Diferents veus revisionistes van començar a argumentar que Stalin tenia tanta culpa i responsabilitat com Hitler a provocar l’inici de la Segona Guerra Mundial. La publicació de l’ Llibre negre de l’comunisme en 1997 tractava de provar que el comunisme era pitjor que el nazisme.

5. A la fi de 1931 Espanya era una república parlamentària i constitucional. En els dos primers anys de la Segona República, amb Manuel Azaña de president de Govern i Indalecio Prieto i Largo Caballero de ministres, es va escometre l’organització de l’Exèrcit, la separació de l’Església de l’Estat i es van prendre mesures radicals i profundes sobre la distribució de la propietat de la terra, els salaris de les classes treballadores, lloa protecció laboral i l’educació pública. Mai en la història d’Espanya s’havia assistit a un període tan intens i accelerat de canvi i conflicte, d’avanços democràtics i conquestes socials.

Com a conseqüència d’això, es va obrir un abisme entre diversos mons culturals, polítics i socials antagònics , entre catòlics practicants i anticlericals convençuts, amos i treballadors, Església i Estat, ordre i revolució. La República va trobar enormes dificultats per consolidar-se i va haver d’enfrontar a fortes desafiaments des de dalt i des de baix, amb vagues, insurreccions i violència. El cop de mort, el que la va fer caure per les armes, va néixer, però, des de dalt i des de dins , des del mateix si de les seves forces armades i des dels poderosos grups d’ordre que mai la van tolerar.

Indalecio Prieto i Largo Caballero no eren al Govern el juliol de 1936 quan la República, com va insistir en diverses ocasions Manuel Azaña, va haver de defensar-se amb les armes , i no amb la política, en una guerra que ella no havia causat. Unir la República, la guerra civil i la dictadura de Franco en un mateix passat traumàtic que convé no remoure és deformar la història investigada en profunditat per desenes d’historiadors i entrar en el joc de “equiparació” de víctimes i responsabilitats.

El Partit Popular i Ciutadans haurien de mirar a les democràcies europees que, des d’Alemanya a Txecoslovàquia, passant per Àustria i Espanya, van acabar enderrocades pel feixisme. Indalecio Prieto va morir a l’exili a Mèxic el 1962. Largo Caballero a París el 1946, després de ser president de Govern de la República en guerra i passar pel camp de concentració nazi de Sachsenhausen. Una mica de respecte per a aquella República que com les d’altres països a Europa en els anys vint i trenta va intentar consolidar, amb enormes obstacles i afrontaments, un projecte reformista parlamentari i constitucional. Fins a juliol de 1936, quan la revolta militar va ocasionar una divisió profunda en l’exèrcit i en les forces de seguretat, va afeblir a l’Estat republicà i va partir a Espanya en dos.

Julián Casanova és catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Saragossa i Visiting Professor de la Central European University de Viena.

La II República i les Dones

El canvi de la situació de la dona en la II República [http://mestresdelarepublica.blogspot.com.es/p/1-la-ii-republica-i-les-dones.html]

Per a les dones espanyoles, la proclamació de la II República el 14 d’abril de 1931 anava a significar un canvi profund en tots els àmbits: en l’esfera pública i en la vida privada, en la política, l’economia, la cultura i l’educació.

Aquests canvis van ser molt més lluny del que molts dels mateixos homes de la República havien planejat i fins i tot més lluny del que moltes de les dones de la República podien haver somiat. Les reformes de la II República que, directa o indirectament impactaven en les dones, suposaven una transformació cultural de la societat espanyola tan profunda que pot ser qualificada de transcendent.

La Constitució establia la igualtat jurídica d’homes i dones (article 25) i els mateixos drets electorals per a homes i dones (article 36). Per primera vegada en la història d’Espanya, les dones van poder gaudir dels drets que possibilitaven l’exercici d’una llibertat personal bàsica, la qual cosa, al seu torn, les capacitava per participar en l’àmbit públic, inclòs l’exercici dels drets polítics i en concret del dret al vot. Més de cent anys després de la Constitució de Cádiz de 1812, l’ordenament jurídic espanyol reconeixia que les dones formaven part d’una “comunitat d’iguals”, amb plens drets i deures de ciutadania.

 

EL FRANQUISME I ELS DRETS DE LA DONA

 

 

El franquismo acabó con todos los avances que en el ámbito del derecho privado se habían alcanzado durante el período republicano. Así, mediante la aprobación de la Ley de 12 de marzo de 1938, se declaró la vigencia del Titulo IV del Libro I del Código Civil de 1889, que había sido derogado durante la Segunda República, una norma que era claramente discriminatoria para la mujer, al consagrar su discapacidad jurídica como principio general

  • En primer lugar, cualquier persona, independientemente del sexo, tenía fijada su mayoría de edad en los 23 años. No obstante, las mujeres no podían ejercer este derecho en el mismo grado que los varones, pues las hijas hasta los 25 años no podían abandonar el domicilio de los padres, salvo para casarse o ingresar en una orden religiosa o cuando  cualquiera de los padres hubieran contraído nuevas nupcias

 

  • Con el matrimonio se aspiraba a conseguir mayor libertad, esta esperanza desaparecía automáticamente en el momento de contraerlo. La autoridad del marido era aún más dura y cruel que la paterna, colocándola en una situación de absoluta discriminación respecto a éste. Una vez contraído el matrimonio la mujer quedaba relegada como persona y la capacidad de obrar, en muchos sentidos, anulada. De hecho pasaba a ser considerada prácticamente una menor o incapaz desde el punto de vista jurídico, con la consiguiente capacidad que éstos tenían

  • Artículo 60 CC: “El marido es el representante de su mujer. Esta no puede, sin su licencia, comparecer en juicio por sí o por medio de Procurador.

  • La discriminación en el matrimonio se palpa también en caso de infidelidad, ya que las consecuencias eran bien diferentes en función de quién la hubiese cometido. Cuando era la mujer constituía causa de separación “en todo caso”, mientras que si era el marido sólo, “cuando resulte escándalo público o menosprecio de la mujer” (Art. 105 CC).

Sis d’Octubre de 1934

[Enric Juliana, LVG, 6-10-2017]
Hoy se cumplen 80 años de la efímera proclamación, del “Estado catalán de la República Federal Española“. Un pronunciamiento que formó parte de la ofensiva general de la izquierda política y sindical española contra la deriva “derechista” de la República, tras la caída del Gobierno Samper y la formación de un nuevo Ejecutivo, presidido por Alejandro Lerroux, líder del Partido Radical, con ministros de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA).

La tentativa revolucionaria se expresó en forma de huelga general en Madrid y otras ciudades españolas, y cristalizó fuertemente en Asturias, donde la insurrección derivó en una guerra abierta entre un ejército obrero formado por 30.000 hombres contra 27 batallones de infantería, cinco escuadrones de caballería y nueves baterías de artillería del Ejército de la República, con el apoyo de centenares de agentes de la Guardia Civil, de la Guardia de Asalto y del cuerpo de Carabineros. Asturias vivió un drama revolucionario. Catalunya, una tragicomedia pequeño-burguesa. El Sis d’Octubre es uno de los episodios más controvertidos de la historia política del catalanismo, cuyo aniversario adquiere, este año, una especial reverberación.

El Sis d’Octubre es presentado en no pocas ocasiones como una intentona separatista que fracasó por falta de coraje de sus principales protagonistas. En primer lugar hay que precisar que no fue una rebelión de carácter específicamente separatista, pese a que algunos de sus promotores así lo deseaban.

El giro a la derecha de la República

Antes que nada, hay que intentar situar las cosas en su contexto.  Primera mitad de los años treinta. Toda Europa está siendo barrida por los efectos del crac financiero de 1929 y por las graves secuelas políticas, económicas y sociales de la gigantesca carnicería de la Primera Guerra Mundial. La Revolución rusa se ha transformado en un potente faro para todos los partidos y sindicatos obreros –un faro que no todos siguen de igual manera, pero que provoca una fascinación general-, mientras las fuerzas industriales y burguesas se sienten muy tentadas por las respuestas de carácter nacional-autoritario, que tienen como principal referencia el régimen fascista italiano y el Partido Nacional-Socialista alemán. En 1934, Adolf Hitler ya lleva un año en el poder. Benito Mussolini, con atribuciones de dictador, ya controla totalmente el Parlamento italiano. En casi todos los países existen partidos con milicias uniformadas. Se han puesto de moda las camisas de colores como distintivo político. Camisas de colores, pantalones abombados y botas militares.

En España, después de la implantación del voto femenino, la República está girando a la derecha. Las segundas elecciones legislativas republicanas se han saldado en 1933 con una victoria relativa de la CEDA -115 diputados sobre un total de 472 escaños- que necesita el apoyo del Partido Republicano Radical (104 diputados) y otras formaciones menores de carácter conservador. La CEDA es una heterogénea coalición de derechas regionales y católicas, encabezada por José María Gil-Robles, al que sus partidarios aclaman aquellos años con el grito de “Jefe, jefe”. Gil- Robles, católico, conservador y monárquico, desbordado años después por los postulados más radicales de José Calvo Sotelo, nunca fue fascista. Ni siquiera un franquista acérrimo. En 1962 participó en el denominado ‘contubernio de Munich’ contra el régimen de Franco y acabó actuando como abogado defensor de los líderes de Comisiones Obreras en el denominado proceso 1001. Intentó, sin éxito, tener un relevante papel en la transición, como líder de la Democracia Cristiana española, proyecto que no llegó a cuajar.

Companys, entre el obrerismo y el catalanismo

Volvamos a 1934. En Catalunya se ensaya la autonomía, conquistada políticamente en 1931 y formalizada por el Estatut de 1932. El coronel Francesc Macià, primer presidente de la Generalitat moderna, ha muerto el 25 de diciembre de 1933,  después de dos años en el cargo. El abogado republicano Lluís Companys ha sido elegido nuevo presidente. Es un tipo especial. Abogado de sindicalistas, periodista, republicano reformista, se ha integrado en la heterogénea Esquerra Republicana de Catalunya en 1931. Abogado de la Unió de Rabassaries, el sindicato principal del campo catalán, en lucha por un nuevo contrato de arrendamiento agrícola, es bien considerado por los sindicatos obreros, tiene buenos amigos en la CNT, en la Unió Socialista de Catalunya, y en los pequeños partidos de inspiración marxista que intentan disputarle la hegemonía a los anarquistas. Podríamos decir que Companys encarna el alma más socializante de ERC, frente al ala más nacionalista, provinente de Estat Català, el partido fundado por Macià. Companys es un gran orador. Inflamado, retórico, apasionado. Es también un hombre de arranques. Un hombre de tribuna, más que de despacho. Gusta vestir traje cruzado, con un pañuelo blanco bien visible en el bolsillo superior de la chaqueta.

El Gobierno de la Generalitat lo integran en 1934, ERC, en clara posición dominante, con una representación minoritaria de los socialistas catalanistas de la Unió Socialista, más Acció Catalana Republicana, un partido catalanista de corte liberal, con influencia en la intelectualidad barcelonesa, popularmente conocido como la ‘Lligueta’, ya que algunos de sus fundadores provenían de la Lliga. Era un gobierno sustentado socialmente por una parte del obrerismo, por la menestralía, por los nuevos oficios urbanos (oficinistas, empleados de comercio, viajantes…) y por los ‘rabassaires’.

ERC entre dos fuegos: la oposición de la Lliga y la violencia de la FAI

Es un gobierno con dos fuertes adversarios: el mundo burgués de la Lliga, perdedor políticamente con el advenimiento de la República, y el ala más radical del obrerismo, encarnada por la FAI (Federación Anarquista Ibérica). La Lliga teme y odia la revolución. La FAI quiere la revolución cuanto antes. Y el gobierno autónomo de Catalunya, radical, catalanista, socializante y pequeño burgués, se halla en medio. Está en medio y tiene en sus manos una potente herramienta de gobierno: el orden público. El conseller de Governació de la Generalitat ocupa el puesto del Gobernador Civil de Barcelona, en virtud del Estatut. De la Conselleria de Governació dependen todas las fuerzas de policía de Catalunya: la policía secreta, la Guardia de Asalto, la Guardia Civil y los Mossos d’Esquadra (entonces con muchos menos menos efectivos que en la actualidad). La Conselleria de Governació era un potente Ministerio del Interior catalán. Los diferentes cuerpos policiales eran articulados por el Comissariat d’Ordre Públic.

En octubre de 1934, el conseller de Governació es el médico Josep Dencàs, dirigente de ERC, provinente de Estat Català. Independentista y tutor de los ‘escamots’, unas milicias civiles creadas en tiempos de Macià, que a partir de 1932 efectuaron varios desfiles por Barcelona con atuendo paramilitar. Camisas de color verde. Aires fascistas. Acérrimo enemigo de los anarquistas, Dencàs sentía una evidente simpatía por el régimen de Mussolini, hasta el extremo proponer a las autoridades italianas el siguiente plan: favorecer desde Roma una Catalunya independiente, como estado ‘tapón’ entre Francia y España, en el marco de un nuevo orden mediterráneo bajo hegemonía italiana. (Entrevista de Dencàs con el vicecónsul italiano en Barcelona, Alessandro Majeroni, en junio de 1934).

El conflicto agrario catalán llega a Madrid

El Govern de la Generalitat tiene abierto en 1934 un potente litigio con los propietarios agrarios, agrupados en el Institut Agrícola Català de Sant Isidre y apoyados políticamente por la Lliga. El Parlament ha aprobado una nueva ley de contratos favorable a los ‘rabassaires’ –Llei de Contractes de Conreu-, que los propietarios han recurrido ante el Tribunal de Garantías Constitucionales de la República. ¡Escándalo! La derecha catalana no duda en recurrir en Madrid una ley de la Generalitat cuando ve sus intereses en peligro. La tensión política es muy alta. El Tribunal de Garantías Constitucionales da la razón a los propietarios agrícolas, alegando que la Generalitat se excede en sus competencias estatutarias. El Parlament desafía al Alto Tribunal volviendo a aprobar la misma ley. El ‘choque de trenes’  (trenes a vapor en aquellos años) ya está servido.

Se inicia entonces una discreta negociación para intentar hallar una salida. El abogado Amadeu Hurtado, ex militante de ERC trasvasado a Acció Catalana Republicana, se instala en Madrid para intentar llegar a un entendimiento con el Gobierno de Ricardo Samper, abogado valenciano del Partido Radical. Casi lo consigue. El dietario de Hurtado, reeditado hace unos años, ofrece un magnífico retrato de la compleja situación política de aquellos meses. La inminencia del acuerdo provoca la caída del Gobierno Samper, hostigado por la CEDA. Los trenes chocan. No sólo en Barcelona.

La Alianza Obrera entra en escena, sobre todo en Asturias

El republicanismo de izquierdas español lleva meses urdiendo una respuesta contra la “derechización” de la República y la “desnaturalización” del 14 de Abril. Sectores socialistas y sindicales proyectan una gran huelga general para combatir el acceso de la CEDA al poder. La Alianza Obrera, fundada inicialmente en Catalunya por el Bloc Obrer i Camperol, pequeño partido marxista, no estaliniano, que intenta atraer a los anarco-sindicalistas a la acción política, entra en escena. La fórmula se extiende por toda España, con el apoyo del PSOE y la UGT.

La Alianza Obrera acabará cuajando fuertemente en Asturias, pero no tanto en Catalunya. He ahí la clave principal del fracaso del Sis d’Octubre. El Comité Regional de la CNT y los hombres de acción de la FAI (Federación Anarquista Ibérica) recelan de los marxistas y, aun respetando al presidente Companys, se hallan muy enfrentados con el conseller de Governació Dencàs y su principal colaborador Miquel Badia, dirigente de Estat Català, jefe de los ‘escamots’ y subjefe de los cuerpos de policía de Catalunya en el Comissariat d’Ordre Públic. Badia, un hombre joven, un tanto arrogante, al que le gusta exhibirse, es conocido en Barcelona por el sobrenombre de ‘Capità Collons’. Pocos días antes del 6 de octubre, cuando la rebelión empieza a mascarse, Dencàs advierte a los periodistas que no permitirá que en ningún municipio de Catalunya se proclame el “comunismo libertario”. “Si alguien lo intenta, durará cinco minutos”, advierte el máximo responsable del orden público.

El 5 de octubre, horas después de la caída del Gobierno Samper, se convoca huelga general en toda España. La movilización obrera es especialmente intensa en Madrid, muy fuerte en Asturias, donde la UGT minera se halla bajo la influencia política de Indalecio Prieto;  irregular en Catalunya –fuerte en algunos municipios, no tanto en otros, a tenor del comportamiento de las bases de la CNT-, e irregular en el resto de España. El día 6, sábado, Companys se decide a dar el paso. Proclamará el ‘Estat català’ dentro de la República Federal Española, e invitará a la formación de un Gobierno provisional de la República con sede en Barcelona, para corregir la deriva “derechista y monarquizante”. Una rebelión catalana contra la República para “salvar” a la República. Madrid, en huelga. Asturias, levantada en armas, con el inicial apoyo de Prieto, “socialista a fuer de liberal”. (Años más tarde se arrepentirá de ello).

Companys ordena retirar una bandera ‘estelada’ 

A primera hora de la tarde del sábado se produce un pequeño incidente. Un incidente muy significativo, sin embargo. Dencàs ordena que en el balcón de la Conselleria de Governació, en la sede del antiguo Gobierno Civil, ondee la bandera ‘estelada’ (triángulo azul con estrella blanca sobre las cuatro barras) símbolo del separatismo. Desde el Palau de la Generalitat, Companys ordena a Dencàs que esa bandera sea arriada y vuelva a ser izada la enseña de Catalunya. La orden se cumple. A las nueve de la noche, Companys sale al balcón del Palau, acompañado de varios miembros de su gobierno y de otras personas. Efectuada la proclama, mientras regresan al interior del edificio, se dirige a sus acompañantes y les dice: “Ara ja no direu que sóc poc catalanista” (“Ahora ya no podréis decir que soy poco catalanista”).

Inmediatamente, Companys manda un mensajero a la Capitanía General para informar de su decisión al general Domènec Batet i Mestres, jefe de la Cuarta División Militar, uno de los pocos altos jefes militares de la época nacidos en Catalunya, en Tarragona, concretamente. Católico y hombre de demostrada fidelidad a la República, Batet será la figura clave del Sis de Octubre.

Batet llama a Madrid, contacta con el primer ministro Lerroux y este le ordena que declare el estado de guerra. A lo largo de la noche no perderá el contacto con Companys. Su primera decisión es emplazar unas baterías de artillería en la plaza de Sant Jaume para instar la rendición de los dos palacios (Generalitat y Ayuntamiento de Barcelona), a la vez que intenta tomar el control de la conselleria de Governació, del Parlament y de las Ramblas, donde se hallan las sedes de varios sindicatos y partidos.

Comienzan los enfrentamientos, especialmente intensos frente a la sede del CADCI (Centre Autònom de Depenents del Comerç i la Indústria) en la Rambla. El CADCI, sindicato urbano de nuevo tipo, formado por oficinistas, empleados y vendedores, es una de las almas de ERC. El líder del CADCI, Jaume Compte, provinente de Estat Català, muere en el tiroteo. También hay una fuerte refriega, con fuego de fusil y ametralladora, frente a la Residència de Senyoretes Oficinistes en Via Laietana. Sin desmerecer las aptitudes militares de las secretarias de oficina de Barcelona, todo parece indicar que desde las ventanas de la citada residencia disparaban miembros de los ‘escamots’. Algunas señoritas, en batín, pudieron ser evacuadas a bordo de una ambulancia sin sufrir daños.

Se desmorona el Comissariat d’Ordre Públic

A medida que pasan las horas, el pronunciamiento se derrite. La CNT-FAI, gran fuerza de choque del obrerismo, imprescindible para el éxito de una huelga general en la Catalunya de 1934, se mantiene al margen de la Aliança Obrera, aunque en algunos municipios de los alrededores de Barcelona, los cenetistas llegan a sumarse a la revuelta. Desde el Ayuntamiento de Badalona, por ejemplo, se proclama la República Catalana. La crisis más grave se produce en la estructura policial bajo el mando de la Generalitat. Avanzada la madrugada, el Comissari d’Ordre Públic, Pere Coll i Llarch, abandona el puesto. Companys le substituye de inmediato por el capitán Frederic Escofet, con el encargo de organizar la defensa del Palau de la Generalitat, junto con Enric Pérez Farrás, comandante de los Mossos d’Esquadra.

La mayoría de los mandos de los Mossos permanecen quietos y optan por no desafiar el estado de guerra. El teniente coronel de la Guardia de Asalto, Joan Ricart, ordena a los hombres bajo su mando que no disparen a los soldados que se dirigen a la plaza de la República (Sant Jaume). Dencàs se queda sin cadena de mando. El impetuoso Badia, paralizado, no acababa de movilizar a todos los ‘escamots’, teóricamente dispuestos a tomar las armas.

Al amanecer, la rebelión ha fracasado totalmente, sin que el general Batet haya entrado a sangre y fuego en el Palau de la Generalitat, como le han pedido algunos altos mandos militares españoles. Sólo ha disparado algunos cañonazos contra los palacios de la Generalitat y el Ayuntamiento El general Franco siempre se lo recriminará y se lo hará pagar años más tarde. A las ocho de la mañana una bandera blanca asoma en el balcón del Ayuntamiento. Poco después se rinde la Generalitat. Companys sale de Palau fumando parsimoniosamente un cigarrilo. Companys y la mayoría de los miembros de su gobierno se entregan. El general Batet les recibe en la sede de Capitanía y ordena su reclusión en el buque ‘Uruguay’, anclado en el puerto. Todos presos, incluido el alcalde de Barcelona, Carles Pi i Sunyer y buena parte de sus concejales. Bueno, todos, no. Dencàs y el ‘Capità Collons’ (Miquel Badia) logran huir de la Conselleria de Governació por la red del alcantarillado. Repudiado por Companys, Josep Dencàs ya no volverá al primer plano de la política catalana. Miquel Badia morirá asesinado en abril de 1936, junto con su hermano Josep, en un atentado en la calle Muntaner de Barcelona, atribuido a la FAI.

Balance del Sis d’Octubre: 74 muertos, 252 heridos y 5.000 detenidos, entre ellos numerosos funcionarios públicos que perdieron el empleo. El estado de guerra no fue levantado hasta abril de 1935. El Estatut quedó suspendido (hasta la victoria del Frente Popular en las elecciones febrero de 1936). La sede del Parlament fue transformada en cuartel militar. Fueron disueltos 129 ayuntamientos gobernados por partidos de izquierda. Más de mil ‘rabassaires’ fueron despojados de las tierras que cultivaban. La Generalitat pasó a ser administrada por diversos interventores nombrados por el Gobierno central. Companys y la mayoría de los miembros de su Gobierno fueron condenados a 30 años de reclusión por el Tribunal de Garantías Constitucionales y encarcelados en varios penales españoles (Jerez de la Frontera, Cádiz y Cartagena). No recuperaron la libertad hasta febrero de 1936.

Dos lecturas del Sis d’Octubre: Gaziel y Pla

Hay una pieza periodística magistral sobre la noche del Sis d’Octubre que debería figurar –junto con otros textos de interés para el espíritu cívico- entre las lecturas obligatorias para los escolares catalanes antes de finalizar el bachillerato. La publicó Agustí Calvet, Gaziel, director de ‘La Vanguardia’, el día 11 de octubre, cuando volvieron a circular los periódicos. Desolado, Gaziel ve en el Sis d’Octubre un fenomenal error político y un augurio del trágico final de la República. El periodista sostiene que la Generalitat se podía haber convertido en aquel momento crítico en un factor estabilizador de la República, con el consiguiente refuerzo de la autonomía catalana. Deplora el error, llora y ve venir un final todavía más trágico.

Josep Pla también escribió sobre el Sis d’Octubre, con otro estilo. Pla vivía entonces en Madrid y ejercía de cronista parlamentario para ‘La Veu de Catalunya’, diario de la Lliga. Gaziel escribió con dolor, emotividad y gran lucidez. Pla es más frío y cortante. Su sentencia es seca: “Los hombres de Esquerra que gobernaban la Generalitat de Catalunya, a pesar de la magnífica posición de privilegio que disfrutaban dentro del régimen, privilegio que no había conocido hasta entonces ningún otro partido político catalán, han creído que tenían que ligar su suerte a la política de los hombres más destructivos, más impopulares y más odiados de la política general. Se han equivocado y lo han pagado caro. Han comprometido, sobre todo, lo que tenía que haber sido sagrado para todos los catalanes de buena fe: la política de la Autonomía, el Estatuto de Cataluña. No nos corresponde a nosotros emitir un juicio histórico sobre esta oligarquía que ahora desaparece. Diremos sólo que Catalunya sigue con su historia trágica, y que sólo eliminando la frivolidad política que hemos vivido últimamente, se podrá corregir el camino emprendido”. (‘La Veu de Catalunya’. 10 de octubre de 1934).

El trágico final de Batet y Companys

El general Domènec Batet i Mestres fue fusilado el 18 de febrero de 1937 después de haberse opuesto a la sublevación contra la República en la región militar de Burgos, de la que era Capitán General el 18 de julio de 1936. Franco desoyó las peticiones de clemencia que le hizo llegar el general Queipo de Llano. De haber continuado al frente de la Capitanía de Barcelona, el ejército en Catalunya se habría mantenido fiel a la República, la Generalitat no habría perdido el control de la situación en beneficio de las milicias populares armadas, y el destino de Catalunya y España posiblemente habría sido otro.

Companys fue fusilado el 15 de octubre de 1940 en el castillo de Montjuïc, después de haber sido detenido por la Gestapo en París y entregado a las autoridades franquistas.

Una historia trágica.

La Segona República: un règim democràtic

 

 

 

Resultat d'imatges

Niceto Alcalá-Zamora y Torres (Priego de Córdoba, Espanya, 6 de juliol de 1877 – Buenos Aires, Argentina, 18 de febrer de 1949) fou un advocat i polític espanyol, primer president de la Segona República espanyola (1931-1936). unt amb Miguel Maura i el seu partit “Dreta Liberal Republicana”, va representar al republicanisme conservador en el Pacte de Sant Sebastià el 17 d’agost de 1930 a fi d’impulsar un moviment popular que enderroqués a la monarquia i instaurés la República. D’aquest pacte va sorgir un comitè executiu encarregat de dirigir l’acció republicana a Espanya. Alcalá-Zamora va ser elegit el seu president. Era, de fet, l’antecedent del govern provisional. El dia 12 de desembre van tenir lloc els fets de Jaca el 1930 quan els capitans Fermín Galán i García Hernández van proclamar la República a Jaca i van iniciar una marxa cap a Osca però, vençuts per les forces governamentals, van ser jutjats i executats. També es van revoltar a l’aeròdrom de Cuatro Vientos el comandant Ramón Franco i el general Queipo de Llano, però en no secundar-los les forces van fugir a Portugal amb avió. Els líders de les forces antimonàrquiques, part del comitè, i entre ells Alcalá-Zamora, van ser detinguts pel Govern. El judici públic, celebrat el març de 1931, els va condemnar a sis mesos i un dia, que van ser substituïts per llibertat condicional. Davant del difícil caire que prenia la situació, i després de la dimissió de Berenguer el febrer de 1931, el rei va encarregar a l’almirall Juan Bautista Aznar-Cabañas la formació del govern. El dia 18 de febrer es va presentar el nou gabinet constituït per ministres monàrquics. El dia 12 d’abril es van celebrar eleccions municipals, el resultat de les quals va ser de 22.150 regidors monàrquics i 5.775 republicans; tanmateix en 41 de les 50 capitals de província van guanyar els republicans, que en el còmput total havien aconseguit més vots, ja que era més gran el nombre de vots necessaris per assolir l’acta de regidor al món urbà que en el rural. Alfons XIII, partidari davant algun dels seus ministres que no hi hagués vessament de sang, s’exilia davant de l’ultimàtum del Comitè Revolucionari presidit per Niceto Alcalá Zamora. Aquest, que va comptar des del primer moment amb el suport popular i amb el de la Guàrdia Civil, enviada en aquells moments pel General Sanjurjo, es va convertir en el govern provisional. Alcalá-Zamora i Maura garantien la presència de la vivaç burgesia conservadora en el govern i la continuïtat política dins d’un règim diferent. Aquest govern va proclamar la Segona República el 14 d’abril de 1931; mentre el rei embarcava en Cartagena i la seva família prenia el tren camí de França.

Imatge relacionada

Manuel Azaña Díaz (Alcalá de Henares, Madrid, 10 de gener de 1880 – Montauban, França, 3 de novembre de 1940), va ser el primer i posteriorment el novè president del Govern (1931-1933 i 1936) de la Segona República i, finalment, el segon i darrer President de la II República Espanyola (1936-1939). Va ser un dels polítics i oradors més importants en la política espanyola del segle XX, a més d’un notable periodista i escriptor. Va ser guardonat amb un Premi Nacional de Literatura el 1926 per la seva biografia La vida de Juan Valera. La seva obra més coneguda és el diàleg La velada a Benicarló, una reflexió sobre la dècada dels anys trenta a Espanya. Els seus Diaris són un dels documents més importants per al coneixement del moment històric en què va viure.

Imatge relacionada

El President de la República, Alcalá -Zamora amb el President de la Generalitat, Francesc Macià.

Resultat d'imatges

José Sanjurjo Sacanell (Pamplona, 28 de març de 1872 – Estoril, Portugal, 20 de juliol de 1936), va ser un militar espanyol que fou un dels principals conspiradors de l’intent de cop d’estat del 18 de juliol del 1936 que conduí a la insurrecció militar que comportà la Guerra Civil espanyola. confrontació amb el govern per les reformes militars d’Azaña juntament amb el projecte d’estatut d’Autonomia de Catalunya el porten a preparar amb alguns carlistes de Manuel Fal Conde i el comte de Rodezno així com altres oficials militars el cop d’estat, conegut com la Sanjurjada el 10 d’agost del 1932. Aquesta rebel·lió va triomfar a Sevilla però va fracassar a Madrid. Sanjurjo intentà fugir cap a Portugal però fou detingut al costat del seu fill a Ayamonte (província d’Huelva). Fou jutjat i condemnat a pena de mort que és commutada per la de cadena perpètua. Després d’un estira i arronsa durant el segon govern Lerroux (desembre 1933-abril 1934) entre el president del Consell de MInistres i el de la República, Niceto Alcalá-Zamora, entorn de la possibilitat d’aministiar-lo al costat dels altres implicats en l’intent de cop d’estat, Sanjurjo opta per l’exili a Estoril, Portugal, on romandrà fins a la seva mort el 20 de juliol del 1936. a amb la victòria del Front Popular a les eleccions de febrer del 1936 comencen els plans conspiratius contra la República. Arran del fracàs d’un intent de cop d’estat aprofitant el cinquè aniversari de la proclamació del règim republicà, els conspiradors canvien de plans. Emilio Mola, aleshores destinat a Pamplona perquè del govern desconfiava d’ell, és designat com el “director”. Entre els seus plans sempre figurava José Sanjuro, aleshores exiliat a Portugal, com a cap d’un directori militar que s’instauraria un cop triomfés la insurrecció militar. El 20 de juliol en el seu viatge cap a l’Estat espanyol per assumir la direcció del cop d’estat mor en accident d’aviació, potser com a conseqüència de l’excés d’equipatge. Gràcies o no a la seva mort, Franco fou proclamat cap de l’estat de la zona sollevada l’octubre del mateix any.

Imatge relacionada

José Antonio Primo de Rivera i Sáenz de Heredia, fill primogènit del dictador Miguel Primo de Rivera durant el regnat d’Alfons XIII, fou un polític feixista espanyol, fundador i ideòleg del partit Falange Española.Un cop iniciada la Guerra Civil espanyola fou condemnat per un tribunal popular de la República i afusellat el 20 de novembre del 1936. Prèviament, havia estat ofert al general Franco en un intercanvi de presoners, que el futur dictador no va acceptar. D’aquesta manera, Franco va evitar salvar el líder de la Falange i es va treure de sobre l’únic personatge que li podia fer ombra a nivell polític en el nou règim que ja estava instaurant a les zones ocupades.

Imatge relacionada

José Maria Gil-Robles. Es va llicenciar en Dret a la Universitat de Salamanca als 21 anys, seguint la carrera jurídica exercida pel seu pare, Enrique Gil Robles. Va militar des de la seva joventut en organitzacions polítiques i socials catòliques. Presentat en les candidatures del Bloque Agrario, va ser escollit diputat en les primeres eleccions de la II República, celebrades al juny de 1931, dos mesos després de la seva proclamació. Va intervenir en les Corts Constituents, en les quals va destacar per la seva oposició a la política religiosa del nou règim des de la seva qualitat de membre de la comissió redactora del projecte constitucional. Aquest mateix any va passar a militar en Acción Nacional, creada poc abans per Herrera Oria i rebatejada en 1932 com a Acción Popular. A la fi de febrer i principis de març de 1933 va participar en la creació de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), a l’integrar-ne Acción Popular. El seu nou partit va obtenir la victòria en les eleccions de novembre de 1933, però amb una escassa majoria (115 escons de 450) la qual cosa li impossibilitava per a formar govern en solitari. Després de la victòria del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936 es va convertir en el cap de l’oposició parlamentària. La seva figura es va veure cada vegada més eclipsada pels postulats més radicals de José Calvo Sotelo, assassinat en la nit del 12 al 13 de juliol de 1936. Malgrat el que Gil-Robles afirma a les seves memòries, l’escriptor britànic Paul Preston, en la seva obra La destrucció de la democràcia a Espanya (Edicions Turner, Madrid, 1978 ISBN 8485137760), afirma rotundament que Gil-Robles sí que estava al corrent dels plans de revolta que es van iniciar arran del triomf del Front Popular a les eleccions del 16 de febrer de 1936.

 

Domènec Batet i Mestres (Tarragona, 1872 – Burgos, 1937) fou un militar català, Capità general de Catalunya entre els anys 1931-1935, que fou afusellat per intentar aturar el cop d’Estat previ a la Guerra Civil espanyol. En produir-se els esdeveniments del 6 d’octubre de 1934. Malgrat els aldarulls, es considera que aconseguí dominar la situació amb el mínim de destruccions i violència, actitud que li valgué atacs d’ambdós bàndols: de la dreta i d’alguns sectors militars i dels vençuts. 

Resultat d'imatges

Lluís Companys i Jover fou un polític català d’ideologia catalanista i republicana. Primer president del Parlament de Catalunya, ministre del Govern Espanyol, president de la Generalitat de Catalunya. És l’únic president de govern elegit democràticament que va morir executat. A les eleccions generals de 1923, el Partit Republicà Català aconseguí tres escons, amb Lluís Companys com a líder. Les Corts varen ser dissoltes amb el cop d’Estat de Primo de Rivera. Pel març del 1931 participà en la Conferència d’Esquerres, a partir de la qual es formà Esquerra Republicana de Catalunya.. A les eleccions generals espanyoles de 1931, el 28 de juny va ser elegit diputat a Corts Constituents de la Segona República per la província de Barcelona. El 25 de desembre de 1933, va morir sobtadament Francesc Macià i Llussà, president de la Generalitat de Catalunya. El 31 de desembre, Companys va ser proposat per succeir el president Macià i l’1 de gener de 1934 va ser elegit en votació extraordinària del Parlament, per 56 vots a favor i 6 en blanc -un d’ells, el seu-,amb l’abstenció de la Lliga Regionalista. Durant l’any 1934, impulsà la polèmica Llei de contractes de conreu, que l’enfrontà amb els grans propietaris i amb el Govern espanyol. El 6 d’octubre de 1934 protagonitzà una sublevació contra la legalitat republicana arran de l’entrada al govern de la República de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) i proclamà l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola des del balcó del Palau de la Generalitat.. El 23 de gener del 1939, quan les forces franquistes estaven a punt d’entrar a Barcelona, Companys va fugir amb altres membres del Govern cap al nord del país, passant primer per Sant Hilari Sacalm,[24] després per Darnius i finalment fent cap a Agullana, al mas Perxés, el 30 de gener de 1939.. El 13 d’agost de 1940 va ser detingut –juntament amb el seu nebot Francesc Ballester– a La Baule-les-Pins per la Gestapo, per ordre de les autoritats espanyoles amb col·laboració de membres de l’ambaixada espanyola a França.. Companys fou portat primer a Madrid, on se li van obrir diligències per “ser el President de la Generalitat, ministre de la República i responsable dels fets realitzats a Catalunya”. Després de diversos interrogatoris, el 3 d’octubre va ser traslladat al Castell de Montjuïc a Barcelona per fer-li un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals i, com s’ha demostrat posteriorment, de forma il·legal. El 15 d’octubre de 1940 va ser afusellat a dos quarts de set de la matinada, al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. Tenia 58 anys. L’últim que va cridar va ser “Per Catalunya!

Dolores Ibárruri Gómez (Gallarta, ara part del municipi d’Abanto-Zierbena, País Basc, 9 de desembre de 1895 – Madrid, 12 de novembre de 1989), coneguda com a la Pasionaria, que seria la Passionera en català, fou una dirigent obrera espanyola, una de les fundadores del Partit Comunista d’Espanya (PCE).

Dolers Ibárruri. (1978). Després de la mort del dictador, va tornar a Espanya l’any 1977, i aquell mateix any, en les primeres eleccions de la democràcia, va ser escollida diputada al Congrés dels Diputats per Astúries.

Enmig d’una gran eufòria popular el 14 d’abril de 1931 es va proclamar a Espanya la república. El govern presidit per Manuel Azaña va intentar assolir la democratització i la modernització del país, però les circumstàncies no podien ser més desfavorables: desequilibris entre la ciutat i el camp, entre regions i entre la gran massa de la població, sovint empobrida i inculta. Els grans propietaris rurals, l’Exèrcit i l’Església se sentien desplaçats del poder i, amb gran temor de perdre privilegis, van conspirar en contra de l’ordre republicà. D’altra banda, el context internacional no va afavorir el desenvolupament de la Segona República: ascens del feixisme, del nazisme, del bolxevisme i la greu crisi desfermada el 1929 als Estats Units, que es va traslladar a Europa i va fer trontollar l’economia mundial.

  • AL·LEGORIA DE LA REPÚBLICA  O “LA NIÑA BONITA”

Al.legoria de la República que reprén alguns dels símbols de la Revolució Francesa i mostra a la República com a model de progrés, llibertat, cultura i justícia. La figura central és una dona jove, acompanyada d’ un lleó, símbol de força i poder, i dels elements propis del treball, el coneixement i el progrés industrial. També se la coneixia com la “Niña Bonita”. El cartell va ser imprès a València en la Litografia S.Durá.

 

1. EL GOVERN PROVISIONAL I LA CONSTITUCIÓ DE 1931

  1. La crisi de la monarquia.
    Mobilitzacions populars a favor de la democràcia (1930). Grups nous que es formen al voltant de personalitats que s’anaven pronunciant a favor de la República: antics monàrquics liberals (Niceto Alcalà Zamora i Miguel Maura) formaven part de la Derecha  Liberal Republicana; Acción Republicana (Manuel Azaña) i el grup Al Servicio  de la República (que inspirava l’intel·lectual José Ortega i Gasset.
    Els principals grups de l’oposició es van reunir a Sant Sebastià l’agost de 1930 i van pactar posar en marxa un moviment revolucionari encaminat a fer caure la monarquia (Pacte de Sant Sebastià). El comitè revolucionari va ser empresonat després del fracàs de l’aixecament militar d’una guarnició de Jaca dirigida pels capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández ( van ser afusellats i van esdevenir els primers màrtirs de la República).
  2. La proclamació de la República
    Alfons XIII va substituir al capdavant del govern el general Berenguer per l’almirall Aznar. El nou cap de govern va rebre l’encàrrec de convocar unes eleccions municipals com a primer pas per retornar al sistema liberal parlamentari. L’oposició va demanar que s’aixequessin totes les prohibicions que limitaven la llibertat de reunió i de premsa, com a pas previ a l’inici de la campanya electoral. Les eleccions del 12 d’abril de 1931 van ser molt més  que unes eleccions municipals: es van convertir en un plebiscit a favor o en contra del paper del rei durant la Dictadura. Els resultats evidenciaven la divisió del país i posava de manifest la influència del caciquisme. En el conjunt de l’Estat van ser elegits més regidors monàrquics (41.224) que republicans (39.248). En canvi, a les grans ciutats el triomf republicà va ser clar: a les capitals de província els republicans van obtenir 953 regidors i els monàrquics 602 regidors.

    El 14 d’abril
    , amb una onada d’eufòria favorable a un canvi immediat de règim polític a Espanya, es va proclamar la Segona República. Al vespre, el rei va marxar de Madrid en direcció a Cartagena, on embarcà camí de l’exili. A Catalunya, Francesc Macià va proclamar, des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, La República Catalana dins la Federació de Republiques Ibèriques. Es va constitutir un govern provisional de la República sota la presidencia del modrat i catòlic Niceto Alcalá Zamora; la seva missió principal era convocar eleccions generals per formar unes Corts constituents que permetessin discutir el text d’una nova constitució. Les eleccions es van celebrar el 28 de juny i el resultat va ser favorable a la denominada conjunció republicanosocialista que va aconseguir pràcticament el 90% dels escons al Congrés de Diputats.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  1. Constitució de la República Espanyola
    El 9 de desembre de 1931 va ser aprobada la Constitució. Aquest text implantava: un règim plenament democràtic (l’article primer definia el règim polític español com una “República democrática de treballadors de tota mena que s’organitza en règim de llibertat i de justicia“); una República laica amb un president a qui es limitaven força les funcions, amb un sistema monocameral i un poder judicial independent; una organització territorial autonómica; reconeixement de drets individuals i col·lectius; separació de l’Església i l’Estat; importancia del benestar públic i potenciació de l’ensenyament públic.

 

 

La Constitució del 1931

 

• Els principis de la nova Constitució van ser:
– Consolidació de la democràcia: es
 reconeixia elsufragi universal masculí i femení i s’establia la divisió de poders. El poder legislatiu residia a les Corts, el poder executiu, en el Consell de Ministres i en el President de la República.
– Reconeixement d’alguns governs autònoms.L’Estat es configurava de forma integral, però s’acceptava la possibilitat de constituir governs autònoms en algunes regions.
– Aconfessionalitat de l’Estat. Es proclama la separació de l’Església i l’Estat.
– 
Drets individuals i àmplies llibertats públiques i privades.
  
•Una vegada aprovada la Constitució, Niceto Alcalá Zamora va ser elegit president de la República.

 

 

2. EL BIENNI REFORMISTA (1931-1933)

Acabada la fase constituent, el govern va impulsar una política orientada a modernitzar i reformar les estructures del país. Les dificultats van anar sorgint des del primer momento:

  • La discussió de la Constitució va crear una profunda divisió entre les forces polítiques de dretes i d’esquerres.
  • En un primer moment  ampli suport de les clases treballadores; els obrers més radicals, partidaris de transformacions més profundes, van anar imposant les tesis insurreccionalistes: aixecament minaire a l’Alt Llobregat, alçaments i ocupació de finques ( Casas Viejas, el gener de 1933)…s’han fet moltes estimacions sobre la causa d’aquestes tensions: l’efecte de la crisi del 29 amb una reducció de les exportacions i un augment de l’atur; el boicot de la burgesia, evadint capitals i frenant les inversions; l’endarreriment tradicional de l’economia espanyola.
  •  L’hostilitat de l’exèrcit envers el règim republicà va manifestar-se aviat. L’agost de 1932 es va produir un primer aixecament, encapçalat pel general José Sanjurjo. Les resistències antirepublicanes més importants es van produir en l’exèrcit africanista (exercit destinat a l’Àfrica): gaudia d’unes prerrogatives i uns pressupostos més grans.
  • La política religiosa: L’establiment de la laïcitat de l’estat i el reconeixement legal del divorci i el matrimoni civil, la llibertat de l’exercici de distintes confessions, la supressió de les assignacions estatals a l’església…va provocar la reacció contrària de la jerarquía eclesiástica. Una de les lleis més polèmiques va ser la de congregacions religioses que forçava el tancament de molts centres religiosos.
  • La reforma agraria: aprobada per les Corts el setembre de 1932. Creació de l’Institut de Reforma Agraria. La llei preveía l’expropiació sense compensacions econòmiques dels latinfundis dels grans d’Espanya. Modernització i tecnificació de l’agricultura. Resultats molt limitats: tant pel nombre de terres confiscades com en el nombre de pagesos instal·lats. Lentitud per materialitzar la resforma agraria. Resistencia activa dels vells propietaris contra la república.El govern de dretes sorgit de les eleccions del noviembre de 1933 va congelar les reformes.
  • La reforma autònomica: Instauració amb carácter provisional de la Generalitat de Catalunya (1931). Una comissió redactora es va reunir a Núria: projecte d’estatut que, un cop enllestida la redacció definitiva havia d’aprovar-se en referéndum. Discussió parlamentària a Madrid (maig de 1932). Dificultats polítiques, aixecament militar de Sanjurjo, finalment aprovació de l’Estatut el setembre de 1932).

 

 

 

 

L’oposició a les reformes
 Però aquestes reformes no van satisfer gairebé ningú: els sectors conservadors s’hi van oposar i els sectors obreristes i pagesos es van radicalitzar davant de la lentitud d’alguns canvis.
•D’una banda, el reformisme republicà es va trobar amb l’oposició dels grans propietaris agraris, la jerarquia de l’Església catòlica, una part de l’exèrcit i sectors de les classes altes i mitjanes.
-El 1932, un cop d’Estat dirigit pel general Sanjurjo, va ser frenat pel govern.
– Les forces de la dreta es van reagrupar en la Confederación Española de Derechas Autónomas.
– Va sorgir un grup de caràcter feixista, la Falange Española.
– Els monàrquics i els carlistes es van unir a l’oposició.
•Des de l’obrerisme, la UGT es va radicalitzar i un grup d’anarquistes van apostar per la insurrecció armada. Hi va haver aixecaments (com el de 
Casas Viejas, 1933).

 

Crisis del bienni de les esquerres: Crisi económica i atur. Frustració per l’incompliment de les expectàtives  que el reformisme republicà havia desvetllat. Augment del nombre de vaguistes (dels 235.000 del 1931 als 843.000 del 1933), augment del nombre d’aturats (389.000 a principis del 1932 als 618.000 de finals del 1933). Radicalització de l’anarquisme. La situació era crítica  i els episodisde violència es van multiplicar. El govern va respondre amb la Llei de Defensa de la República, que li donava atribucions per respondre amb duresa a aquestes accions. Un altre fron de crisi: pressions polítiques que rebia l’executiu a les Corts; el catòlic, Alcalá Zamora,es va sentir progressivament incòmode amb la política religiosa del govern d’esquerres. El president de la República va dissoldre les Corts i va convocar eleccions generals per al novembre de 1933. Per primera vegada s’incorporava el vot de les dones. Gir parlamentari cap a la dreta: les forces d’esquerra (republicans i socialistes) van sumar 94 escons; el Partido Radica (de centre9 , 168 escons, i la dreta (CEDA), 204 escons.Les esquerres només van resistir electoralment a Catalunya.

 

3. EL BIENNI CONSERVADOR I EL FRONT POPULAR (1933-1936)

El Partit Radical de Lerroux es va fer càrrec del govern, amb el suport de la CEDA de Gil Robles. El nou govern va paralitzar les reformes que havia iniciat el govern anterior i va amnistiar els colpistes del 1932. L’aplicació de la Llei de confessions i congregacions es va aturar; una nova llei va retornar el sou estatal als capellans. El pes sindical en les negociacions laborals va ser retallat. La reforma agrària es va aturar. Amb el gir conservador del govern la conflictivitat social va continuar augmentant i las forces de la dreta (anticonstitucionals) van contribuir a la crispació: el govern era acusat de feble i va precipitar la caiguda de Lerroux. L’estiu de 1934 el govern va haver de fer front a una vaga general de treballadors del camp i es va haver d’enfrontar al conflicte amb la Generalitat de Catalunya i la seva iniciativa d’aprovar una Llei de contractes de conreu  que afavoria els rabassaires (pagesos arrendataris de vinyes) en contra dels propietaris. El 4 d’octubre de 1934 es va formar un nou govern en què la CEDA, dirigida per GIl Robles,  tenia tres ministres. Considerant que la CEDA integrava grups i personalitats que estaven en contra de la República, les esquerres van optar per l’enfrontament insurreccional.

  • A Astúries, el 6 d’octubre es va iniciar un moviment revolucionari (aliança tàctica entre la UGT socialista, els anarquistes de la CNT i elements  comunistes , que van formar el Comité Regional de l’Aliança Obrera. El centre de la revolta es va situar a les conques mineres. Es van controlar les comunicacions, es va socialitzar la producció i es va emprendre una dura repressió contra els propietaris i els religiosos. El govern central va respondre amb una forta repressió dirigida per l’exèrcit colonial amb el general Franco al Capdavant. El resultat d’aquest enfrontament: més de 1000 morts entre els insurrectes i gairebé 300 entre els militars i els membres de la Guàrdia Civil.
  • A Barcelona, el 6 d’octubre de 1934 el president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. Cap forá sindical ni política va secundar aquesta iniciativa del president Companys. El govern central va declarar l’estat de guerra i l’ocupació del palau de la generalitat per les tropes dirigides pel general Domènec Batet. L’actitud de Batet i la rendició de Companys van evitar un bany de sang a Barcelona.
  • La repressió dels fets d’octubre de 1934 va ser molt dura i es va estendre a tot Espanya: detencions (unes 27.000), tortures, condemnes a mort i a cadena perpètua.

 

 

 

 

El Partit Radical  i la CEDA  van suspendre l’Estatut d’Autonòmia de Catalunya i van continuar actuant contra les conquestes socials assolides en el camp del treball, l’educació pública i la separació entre l’Estat i l’Església. En el cas de la reforma agrària es va aprovar l’estiu de 1935 una llei de contrareforma. En el cas militar es van col·locar en els llocs de màxima responsabilitat oficials obertament antirepublicans.D’altra banda, van començar a sortir a la llum pública casos de corrupció que afectaven fins les més altes esferes del poder (Lerroux quedà involucrat en el cas denominat estraperlo). Dos empresaris holandesos, Strauss i Perlowitz, van introduir a les cases de joc d’Espanya unes ruletes manipulades, originant una estafa generalitzada. Aquests tipus d’escàndols van precipitar una crisi política: Lerroux va dimitir; davant un govern en mans de la CEDA i el suport de l’extrema dreta el president Alcalà Zamora va designar a Manuel Portela Valladares la formació d’un govern centrista. Aquesta opció va ser inviable sense un recolzament estable del parlament, la qual cosa va precipitar que Alcalà Zamora decidís la dissolució de les Corts i la convocàtoria d’elecions generals el 16 de febrer de 1936.

La preparació del cop d’Estat
La divisió entre dretes i esquerres es va deixar sentir al carrer.
– Els sectors més radicals de l’esquerra propugnaven la revolució social.
– Els extremistes de dretes defensaven la necessitat d’un cop d’Estat que posés fi a la República i al procés de reformes.
•Les tensions entre els blocs oposats va desencadenar un clima de violència social.
•Aquest clima de violència va ser el pretext a partir del qual les forces conservadores van decidir interrompre per les armes el procés reformista republicà.
•Les conseqüències del cop serà l’esclat de la guerra civil espanyola.