Memòria històrica: Franquisme

Encara ressona el franquisme? La resposta en set frases [Ara, 27-1-2018]

El general Francisco Franco, l’any 1936 a Salamanca, amb Queipo de Llano i Francisco Franco Salgado-Araújo al darrere. / EFE

  • Les afirmacions tant de polítics com de la ciutadania evidencien que el passat continua molt present.

“Viva Franco!”

Cementiri de Lucena (Còrdova),  21 de novembre

Al costat d’una fossa amb víctimes del franquisme, Fuerza Nueva Andalucía va homenatjar, amb el permís del consistori, Franco i Primo de Rivera. Les denúncies es van arxivar aquesta setmana passada.

Rojos al paredón

Madrid, 26 de juny del 2016

A la seu del Partit Comunista de Madrid hi van aparèixer pintades insultants i la frase “España, una, grande y libre”.

¡A por ellos, oé!

Huelva, 26 de setembre del 2017

Així va acomiadar la població la Guàrdia Civil que es desplaçava a Barcelona per impedir el referèndum de l’1-O. Albiol va repetir la consigna en el seu últim míting electoral.

Hija de la grandísima puta, roja de mierda mal parida

Madrid, 2 d’octubre del 2017

Insults a Manuela Carmena, alcaldessa de Madrid, apareguts en un xat de WhatsApp de la Policia Municipal de capital espanyola.

La democràcia és més que urnes. Amb Franco hi havia pau i urnes, però no hi havia democràcia”

Twitter, 28 d’octubre del 2017

L’exlíder d’UPyD Rosa Díez va tuitejar aquesta frase a finals d’octubre en referència a la situació política d’aquell moment, dies després de l’1-O.

Això d’estar tot el dia amb els morts amunt i avall deu ser l’entreteniment d’alguns

Congrés de Diputats, 27 de febrer del 2017

Aquesta frase va ser pronunciada pel portaveu del PP, Rafa Hernando, en referència al debat sobre l’obertura de fosses per recuperar la dignitat de les víctimes de la Guerra Civil.

Qui declari la independència potser acaba com qui va declarar-la fa 83 anys [Companys]

Seu estatal del PP, 9 d’octubre del 2017

La frase és un avís de Pablo Casado, el vicesecretari del PP, a Carles Puigdemont, hores abans de la seva compareixença al Parlament després del referèndum de l’1-O.

___________________________________

Contra Franco, encara?

La persistència de tics franquistes és més culpa dels polítics de la democràcia que mèrit pòstum del dictador [Ara, Sílvia Marimon 27-1-2018

 Todos los rojos de uno en uno al paredón ”. No és una arenga de Queipo de Llano, un dels militars colpistes més sanguinaris de la Guerra Civil, sinó un dels missatges de WhatsApp que convocaven a una concentració contra un míting de Podem a Santander l’octubre passat. El fiscal no hi va veure delicte d’odi i els governs democràtics tampoc han castigat ni denunciat els crims que va cometre Queipo de Llano: al seu net li van renovar el títol de marquès el 2012. Franco va morir al llit el 20 de novembre del 1975. Més de 40 anys després, ¿quina democràcia tenim? ¿Hi ha un ressorgiment del feixisme o estem davant un nou autoritarisme? ¿Quines conseqüències polítiques, judicials, econòmiques i socials ha tingut la impunitat del franquisme? ¿Hi ha una regressió democràtica? ¿L’aferrissada defensa i imposició de la unitat d’Espanya és un invent franquista o ve d’abans? ¿La culpa de tot només la té Franco?

Últimament, sobretot amb el procés català, el nom de Franco aflora sovint. Dilluns passat la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Saénz de Santamaría, demanava a Carles Puigdemont que deixés de ressuscitar Franco després que el president català digués que l’ombra del dictador era allargada. Certament, la dictadura va deixar marca, però els dèficits democràtics actuals són també responsabilitat dels qui han governat després. “Intentem explicar el moment d’ara amb paraules velles”, reflexiona la sociòloga Marta Rovira. “Ho atribuïm tot al franquisme i han passat 40 anys. No s’ha promogut una nova cultura política, i això és responsabilitat de les forces democràtiques actuals”, diu Rovira.

Les vaques sagrades

Ni la Transició ni la democràcia han condemnat el franquisme. No hi va haver ruptura. “Evitar una nova Guerra Civil es va convertir en el mantra de la Transició. No ho va ser la idea d’evitar una nova dictadura -diu Rovira-. L’estabilitat s’ha convertit en una mena de vaca sagrada, per damunt de la democràcia mateix. El conflicte polític és vist com una amenaça per a la convivència i en realitat en una democràcia la gent pensa diferent i té tot el dret d’expressar-se”.

Hi ha hagut continuïtat en l’àmbit judicial, policial, militar, econòmic i universitari. “El franquisme no existeix avui, però sí que hi ha símbols, idees i comportaments que en són fills i que no han desaparegut perquè la societat i la política els ha naturalitzat i integrat en la cultura, la política i el comportament d’avui”, opina el professor d’història del dret de la UPF Alfons Aragoneses. Aquesta continuïtat en les maneres de fer sobretot es nota, segons Aragoneses, en l’àmbit judicial: “Quan alguns magistrats del Suprem fan una interpretació que barreja política i dret o que dona un valor superior a la unitat d’Espanya que a l’ordenament, no parlaria de magistrats franquistes, sinó de reproducció de comportaments, idees i concepcions de la realitat que venen, això sí, del franquisme”. Aquesta transmissió es produeix també en la formació dels jutges: “No es va fer depuració en el sistema educatiu i s’ha ensenyat una manera determinada d’interpretar el dret; el problema no és la llei ni la Constitució, sinó uns jutges que reprodueixen sistemes del passat”, assegura Aragoneses.

“Els advocats estem descol·locats perquè ha canviat molt la manera com s’aplica la justícia”, reflexiona l’advocat i portaveu de la Comissió de la Dignitat, Josep Cruanyes: “Els jutges deixen de jutjar i es tornen militants de la política de l’Estat”. Hi ha hagut moltes decisions judicials polèmiques: de l’empresonament de titellaires acusats de delictes d’odi i enaltiment del terrorisme per l’obra La bruja y don Cristóbal fins a les acusacions de sedició contra el regidor de Vic Joan Coma, que va haver de declarar al jutge per haver dit que per fer una truita calia trencar els ous, passant per l’empresonament de consellers i presidents d’entitats socials. Tot sense oblidar les conseqüències de la llei mordassa. Aprovada fa dos any, sanciona per un concepte tan subjectiu com “la falta de respecte i consideració”. Ha servit per multar un professor de la UPC per adreçar-se en català a un agent de la Policia Nacional o una veïna de Petrer (Alacant) per pujar a Facebook una fotografia d’un cotxe de la policia mal aparcat.

El vell delicte de rebel·lió

Tot plegat no és nou. “Aquesta manera de pensar, com es planteja l’Estat, és anterior a Franco, és el model que Castella va imposar a la resta al segle XIX”, assegura Cruanyes. “Hi ha hagut un rebuig a les llengües no castellanes des del segle XIX, amb decrets per marginar-les i eliminar-les. També es van intentar eliminar totes les formes jurídiques alternatives. Són plantejaments preexistents, però en alguns moments, com durant el franquisme, la força per imposar-los s’utilitza de manera més contundent. El 1904 ja es va aplicar el delicte de rebel·lió contra els qui van fer un cartell en què reivindicaven més autonomia”.

Franco va guanyar la Guerra Civil i tenia clar que també volia sortir victoriós de la batalla de la memòria. Va impregnar tot el territori de símbols glossant la seva figura. No era innocu: tot plegat servia per transmetre intencionadament els ideals del règim. A més, va voler eliminar l’enemic: el va afusellar, el va condemnar a les presons i als camps de concentració, el va enviar a l’exili, el va castigar i el va acovardir.

“Es va carregar l’enemic polític i va crear una societat absolutament esporuguida”, diu la historiadora Queralt Solé, per a qui “els 40 anys de franquisme van afectar moltes generacions, es va inocular una manera de veure el món i es va fer molt meditadament perquè no hi hagués cap posició antirègim, i això és molt difícil de vèncer”. Franco va deixar molt clar que hi havia dues Espanyes: la dels vencedors i la dels vençuts. Durant els 40 anys de dictadura es va crear un discurs, una interpretació de la història. “Aquest cànon persisteix, totes les investigacions que hem fet els historiadors després de la dictadura no s’han incorporat a l’ensenyament ni primari ni secundari, ni l’Església catòlica ni certs partits polítics han assumit responsabilitats”, denuncia l’historiador Ángel Viñas.

Han perviscut certs discursos o missatges com ara que a Espanya no es pot discutir de tot. Hi ha polítics amb tics franquistes. Hi ha frases que es van sentir abans del 1976 i que ara tornen. Però la situació actual no només s’explica per tot allò que ve del passat. “Defenso radicalment que el franquisme va morir i que el que vivim ara és un altre fenomen, és una democràcia autoritària, però no és comparable amb un règim dictatorial”, assegura l’historiador i director de l’Arxiu de Comissions Obreres, Javier Tébar: “El retrocés democràtic és a tot arreu, no només a Espanya”.

A escala mundial s’ha assumit amb normalitat que es perdessin drets. “Hem donat per fet de manera una mica inconscient que la societat anava per davant, però no hi ha cap conquesta definitiva i potser això no ho hem sabut transmetre”, diu el president de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, Carles Vallejo. La memòria no és només nostàlgia, és també una eina vital per construir la democràcia que es vol: “La memòria és una acció de resistència, és un instrument per replantejar les coses”, conclou Tébar.

____________________________________________________

Els residus del franquisme [Ara, S.M. /OT SERRA, 27-1-2018]

Els símbols continuen al carrer, Espanya és el segon país del món amb més desapareguts després de Cambodja i els crims no s’han pogut jutjar mai.

Al Valle de los Caídos hi ha 12.400 republicans enterrats sense identificar. / JAVIER BARBANCHO

Al Valle de los Caídos hi ha 12.400 republicans enterrats sense identificar. / JAVIER BARBANCHO

Encarar-se al passat és molt incòmode. “En l’àmbit acadèmic s’ha publicat molt, però potser les investigacions no han arribat a la població, a molta gent no li agrada remenar el passat perquè els pot produir conflictes amb els veïns o amb la família”, explica l’historiador i director de l’Observatori Europeu de Memòries, Jordi Guixé. Hi ha tòpics difosos pels vencedors de la Guerra Civil que persisteixen. “És més difícil desmitificar que escriure deu tesis doctorals”, diu Guixé. Les entitats i associacions fa dècades que lluiten però el franquisme, en molts aspectes, continua impune. “Una de les feines pendents és saber el cost humà de la Guerra Civil, es va començar fa anys un cens però encara no s’ha acabat. Només en tenim xifres parcials”, denuncia Guixé.

1. El patrimoni robat

Els franquistes van fer grans fortunes amb les confiscacions

El franquisme va organitzar meticulosament tot el procés d’espoli -hi havia comissions locals repartides per tot el territori- contra un ampli sector de la població. Va ser un robatori de proporcions gegantines, amb inventaris detalladíssims, i les víctimes mai van poder recuperar -ni durant el franquisme ni en democràcia- els seus bens. Tot el patrimoni robat es va repartir després entre els que havien demostrat el seu “patriotisme”. “Els grans patrimonis de la postguerra es van fer a partir del 1939 amb les confiscacions als sectors benestants republicans, no només particulars sinó també institucions: tot el que els van robar no s’ha tornat mai. Aquesta és la gran assignatura pendent”, explica el president de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, Carles Vallejo.

2. Els morts oblidats

A Espanya hi ha més de 114.000 persones desaparegudes

Fa molts anys que els familiars de les víctimes de la Guerra Civil reivindiquen poder saber on són els seus morts. A Espanya hi ha més de 114.000 persones desaparegudes. És el segon país amb un nombre més alt de desapareguts, només per sota de Cambodja. En 42 anys de democràcia, el nombre d’exhumacions i identificacions ha sigut irrisori perquè l’estat espanyol sempre ha mirat cap a una altra banda. Entre el 2009 i el 2010 les polítiques de memòria van rebre un gran impuls a Catalunya, però després van arribar les retallades i els pressupostos es van reduir moltíssim. Quan Raül Romeva va assumir la conselleria d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, va assegurar que l’exhumació de fosses seria una de les seves prioritats i va anunciar un pressupost de 800.000 euros entre el 2017 i el 2018. En aquests moments, el cens de persones desaparegudes compta amb 5.297 casos inscrits, i el programa d’identificació genètica, que es va posar en marxa el setembre del 2016, té 1.023 mostres. Al llarg del 2017 s’han localitzat 129 fosses i s’han recuperat les restes de 101 individus. Malgrat l’aplicació del 155, l’obertura de fosses continua.

3. La impunitat

Cas omís a les crítiques de les Nacions Unides

“Crec que un dels grans problemes és la impunitat del franquisme, impunitat respecte a actituds, publicacions i perpetradors, als responsables no se’ls ha tocat gens”, denuncia la historiadora Queralt Solé. Les Nacions Unides han fet constar reiteradament la preocupació perquè s’han ignorat totes les recomanacions que ha fet el Grup de Treball sobre Desaparicions Forçades i Involuntàries. “S’observa amb preocupació la permanència d’un patró d’impunitat, contrari als principis que emergeixen de les recomanacions perquè els familiars de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura tinguin accés a la veritat, a la justícia i a les reparacions”, assegura l’informe que es va fer públic el 7 de setembre del 2013. La jutge argentina María Servini de Cubría va dictar el 2014 una ordre internacional de detenció preventiva i extradició contra l’exministre franquista Rodolfo Martín Villa i 19 imputats més per crims durant la dictadura. Mai s’ha fet efectiva. Tot intent d’investigació i de judici s’ha bloquejat sistemàticament.

Madrid i Barcelona han anunciat la intenció de presentar querelles contra els criminals franquistes, però de moment no s’han presentat als jutjats espanyols. L’Ajuntament de Vitòria va presentar una querella contra la policia armada per l’assassinat de cinc obrers el 3 de març del 1976. La denúncia es va arxivar ràpidament. L’única querella que ha prosperat és contra els aviadors italians -no són espanyols i, per tant, no es pot argumentar la llei d’amnistia- que van bombardejar Barcelona.

4. La simbologia al carrer

La reticència a retirar noms i monuments franquistes

Al Valle de los Caídos hi ha 33.847 persones enterrades, entre les quals 12.400 sense identificar i molts soldats republicans. Aquest monumental mausoleu construït per glorificar la figura del dictador, però, només recorda allò que Franco volia que es recordés. Tots els intents per canviar-ne el discurs i explicar, entre moltes altres coses, com es va construir -amb el treball esclau dels vençuts- han estat frustrats. Franco també resisteix als pobles i als carrers. A Espanya, malgrat les demandes judicials, 8 pobles es resisteixen a canviar de nom i volen continuar homenatjant Franco amb designacions con Llanos del Caudillo, Villafranco del Guadiano i San Leonardo de Yagüe.

Sobre la base de l’antic pont de la Cinta de Tortosa, destruït durant la retirada de les milícies republicanes, Franco va inaugurar l’any 1966 un colossal monument per commemorar el 25è aniversari de la victòria de les forces franquistes a la sagnant Batalla de l’Ebre. El 27 de maig del 2016, la població tortosina va decidir en referèndum mantenir el monument.

Madrid ha sigut una de les ciutats que més pressió popular ha posat a les institucions per ressignificar l’espai públic. El moviment memorialista va proposar la retirada de fins a 300 noms de carrers de la ciutat de Madrid, però el comissionat per a la memòria històrica de l’Ajuntament de Manuela Carmena només en va aprovar 52. Per què? Es va basar en la llei de memòria històrica aprovada al Congrés el 2007 i impulsada pel PSOE, que en el seu article 15 diu: “No hi podrà haver carrers de persones que exaltin la dictadura, el franquisme o la Guerra Civil”. Això genera un problema i, per exemple, un carrer que es digui Caídos de la División Azul o Leopoldo Calvo Sotelo no entren dins els estàndards que marca la llei, tot i la seva vinculació amb el règim franquista. Les entitats socials, a més, discrepen de cinc dels 52 noms que es va aprovar modificar. Per exemple, el de coronel Zorita es va canviar per aviador Zorita, el primer a superar la barrera del so, però continua sent la mateixa persona.

Més enllà del nombre, el problema amb el canvi de noms dels carrers de la capital espanyola és que està paralitzat a causa dels més de 25 recursos que hi han presentat l’Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios i la Fundación Francisco Franco.

__________________________________________

Cronología de cómo un chiste sobre el Valle de los Caídos te puede llevar a juicio: nueve vídeos que resumen el caso de Dani Mateo y Wyoming

Tras referirse a la cruz del Valle de los Caídos como “esa mierda”, Wyomingy Dani Mateo  fueron denunciados por un delito contra los sentimientos religiosos por la Asociación para la Defensa del Valle de los Caídos. A pesar de tratarse de un chiste, ambos tuvieron que declarar ante el juez y esperar sentencia sobre la causa hasta que ésta fue archivada en noviembre de 2017. Repasamos los vídeos que resumen la cronología del chiste que llevó ante el juez a los presentadores de El Intermedio.

Pero él no es el único afectado, la denuncia también es contra El Gran Wyoming, quien tampoco dudó en reaccionar en El Intermedio: “No seamos alarmistas, estoy seguro de que en un par de meses Dani Mateo y yo estaremos riéndonos de esta anécdota… ¡en la trena!

Aunque ya dijeron en El Intermedio que no se arrepienten “de ningún chiste dicho en plató”, Wyoming ya dejó claras sus intenciones desde su mesa y al más puro estilo William Wallace: “Antes de conseguir silenciar nuestras bocas, gritaremos ¡libertad!”

No era hasta el mes de noviembre de 2017 cuando llegaba el archivo de la causa por su chiste. La Justicia consideró entonces que el comentario que hizo Dani Mateo no atentaba contra el sentimiento religioso y éste respondió en Twitter agradeciendo su trabajo a “los jueces que quedan con sentido común”.

 

El juez ha archivado la denuncia contra Wyoming y Dani Mateo por el chiste sobre el Valle de los Caídos.  El magistrado considera que el sketch de ‘El Intermedio’ no constituye un delito contra los sentimientos religiosos.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *