HISTÒRIA- PAU 2021- ESTRUCTURA DE L’EXAMEN -CRITERIS D’AVALUACIÓ

ESTRUCTURA DE L’EXAMEN

La prova consisteix en respondre DOS dels quatre exercicis que es proposen. Cada exercici val 5 punts.

1. Cadascun dels exercicis correspon a un tema específic del temari.

2. Dos dels exercicis estan referits a la història d’Espanya i dos a la història de Catalunya

El temari és:

Tema 1. La Restauració: evolució política, social, econòmica i demogràfica (1875-1931).
Tema 2. El catalanisme polític: precedents, aparició i evolució (1833-1931).
Tema 3. La Segona República (1931-1936).
Tema 4. La Guerra Civil (1936-1939).
Tema 5. El franquisme (1939-1975).
Tema 6. La transició i la democràcia (1975-1986).

3. Cada exercici compta amb qüestions referides a un text o a una font no textual (mapa, organigrama, gràfic, sèrie estadística, fotografia, etc). Cada exercici té un valor de 5 punts i inclou dues preguntes. La primera pregunta està subdividida en tres qüestions i la segona pregunta està subdividida en dues preguntes, de les quals només n’has de contestar una. Les dues qüestions de cada exercici responen a aquest esquema:

En la 1ª pregunta es demana el següent:

a. La descripció de la font:

  • Has de descriure de quin tipus de font es tracta (text, gràfica, mapa, etc).
  • Si es tracta d’un text, i només en aquest cas, has de distingir-ne l’origen entre les fonts primàries o històriques (les contemporànies dels fets) i les secundàries (documents elaborats posteriorment als fets).
  • Els textos poden ser polítics (constitucions, discursos, lleis, decrets, etc), econòmics, socials, culturals, historiogràfics, etc.
  • Després de classificar el text has d’explicar breument de què tracta, quina és la idea fonamental.
  • Si es tracta d’ un mapa, gràfic, sèrie estadística, etc., has d’indicar a què es refereix, descriure-la i explicar la idea fonamental de manera breu.

b. La contextualització de la font.
c. L’anàlisi dels aspectes rellevants de la font.

En total, la primera pregunta té un valor de 2,5 punts que es distribueixen de la següent manera: 1a) 0,75 punts; 1b) 0,75 punts, i 1c) 1 punt.

En la segona pregunta has de sintetitzar alguns aspectes del tema en el qual s’inscriu el contingut de la font proposada a través d’una qüestió que escollireu (a) o (b). En total la pregunta tindrà un valor de 2,5 punts.

4. Entre els quatre exercicis es procura, en la mesura del possible, que hi hagi un equilibri entre aspectes polítics, socials i econòmics.

CRITERIS D’AVALUACIÓ

1. Has de respondre les qüestions referides a cada font amb correcció, concreció i claredat. Has de definir i explicar els conceptes i aspectes fonamentals. Tindràs un quadernet de respostes amb espais limitats per tal de respondre cada una de les subpreguntes.

2. En tots els exercicis es valora la comprensió de conceptes històrics i la capacitat d’anàlisi de fonts i de comunicació o síntesi de coneixements històrics.

3. En els exercicis amb suport no textual (mapa, gràfic, quadre estadístic, organigrama, esquema, il·lustració, fotografia, etc) es valora especialment, entre d’altres aspectes, la teva capacitat per identificar i definir conceptes, així com d’establir relacions.

4. En qualsevol cas es tenen en compte els següents aspectes generals: la claredat conceptual; l’ordre lògic i el rigor en l’exposició; la capacitat d’argumentació, comprensió i comunicació dels coneixements; la riquesa del llenguatge (utilització del vocabulari específic de la història); la correcció gramatical; la presentació, la cal·ligrafia llegible i altres aspectes procedimentals pertinents en aquest tipus de prova.

 

Els empresaris de Franco [ARA, 29-11-2020]

Els empresaris de Franco

Un llibre detalla l’enriquiment d’un grup selecte amb les portes giratòries del franquisme

El Valle de los Caídos fa poc més d’un any va omplir els titulars de la premsa quan les restes de Francisco Franco van ser exhumades i traslladades al panteó familiar de Mingorrubio. El que no és tan conegut, però, és que en la construcció del monument més simbòlic del règim franquista hi va participar un català. José Banús, nascut a la Masó (Alt Camp), va participar amb la seva empresa constructora en l’excavació del temple i en la construcció de la carretera a Cuelgamuros. Banús, a l’ombra del règim i una bona entrada al Palau del Pardo, va convertir-se en un empresari d’èxit, que va construir barris populars a Madrid, luxoses urbanitzacions i un port esportiu a Marbella, fins a guanyar-se l’apel·latiu de l’Onassis hispà.

Això ho explica l’historiador i periodista Mariano Sánchez Soler al llibre Los ricos de Franco (Roca Editorial, 2020). Sánchez hi fa un repàs de la imbricació de la política, la banca i l’empresa del règim que durant anys va dirigir el destí d’Espanya. Poques famílies que acaparaven els llocs polítics i el poder econòmic i financer a l’ombra de les seves bones relacions amb el dictador, la seva família i els càrrecs més importants del Movimiento. “Una autèntica casta”, explica a l’ARA l’autor, que subratlla, sense embuts, que “és un mite dir que els catalans no hi van participar”. De fet, per les pàgines del llibre en desfilen uns quants, de catalans o empresaris i financers fets a Catalunya.

Dues idees, però, queden clares després de llegir aquesta documentada obra. Primer, que les denominades portes giratòries no són un invent actual, sinó que tenen una llarga tradició en el franquisme. I després, la necessitat de pervivència d’aquesta casta. “Els seus fills i nets van ocupar després importants càrrecs en la Transició i fins ara”, explica l’autor. Un exemple, seguint en la línia dels catalans que hi apareixen, és el de Pedro Cortina Mauri, nascut a la Pobla de Segur el 1908. Diplomàtic, empresari i últim ministre d’Exteriors amb Franco, es va casar amb la filla del primer alcalde franquista de Madrid, Alberto Alcocer.  Els seus fills van seguir ocupant càrrecs econòmics de rellevància. Són Alfonso i Alberto Cortina Alcocer. El primer, mort aquest any de covid-19, va ser elevat per José María Aznar a la presidència de Repsol el 1996 i va ocupar el càrrec fins al 2004, fins que La Caixa, llavors primer accionista de la petroliera, hi va situar Antoni Brufau. El segon, Alberto Cortina, va fer-se famós com a empresari amb el seu cosí Alberto Alcocer, i tots dos, casats i després separats de les germanes Koplowitz (filles d’un altre empresari que va triomfar a l’ombra del règim), van omplir pàgines de la premsa salmó, però també de la rosa, als 80.

Els anomenats Albertos són l’exemple de com els membres d’aquesta casta es perpetuen entre ells, explica l’autor del llibre. “Era un club tancat, es casaven entre ells i tenien molts fills”, puntualitza Sánchez. Aquesta és l’explicació de la seva retenció del poder econòmic, en què “cada vegada que arribava algú de fora era esborrat del mapa”.

El pardo i especialment les caceres es van convertir en un centre de negocis, sobretot després que la filla del dictador, Carmen, es casés amb el marquès de Villaverde. El clan dels Martínez-Bordiu va desembarcar al llavors centre del poder a l’Estat i “l’estirp nombrosa dels Martínez va formar un clan financer dedicat al tràfic d’influències a l’engròs i al clientelisme pur i dur”. Així els presenta Sánchez Soler en el seu llibre, però tampoc estalvia pàgines per explicar l’enriquiment del mateix Franco i de la seva família, com el seu germà Nicolás, que va ser president de Fasa-Renault, i el fill d’aquest, que també es deia Nicolás, amb algun escàndol a la motxilla com el de l’oli de l’empresa Reace o el cas Geisa.

Però què feia Franco amb el que passava davant seu? “Deixava que les coses de la butxaca anessin bé als seus col·laboradors perquè així no es giressin en contra seu”, explica Sánchez. L’autor destaca la importància en els primers moments del finançament del cop per part del balear Juan March. El seu paper li va obrir moltes portes després en l’entramat econòmic del franquisme. Una d’elles va ser l’assalt a la Barcelona Traction, més coneguda com la Canadenca. El febrer del 1948 un jutjat de Reus va declarar en fallida l’empresa -que des de Toronto va argumentar que no podia fer front a les seves obligacions perquè el règim li impedia repatriar divises-, i el 22 de novembre del 1952, en la subhasta judicial, va ser adjudicada a Fecsa, una companyia creada per March. El litigi va durar anys, fins als 70, però March va controlar l’elèctrica catalana, que, amb els anys, acabaria dins el que ara és Endesa.

“Franco deixava que els negocis anessin bé als seus perquè no es giressin contra seu”, diu Sánchez Sole

El llibre relata minuciosament com, amb la guerra, la majoria de les seus dels bancs van quedar a Madrid, al bàndol republicà, però molts banquers eren a la zona nacional, i es van dedicar a reconstruir un sistema financer que, en molt poques mans, va regir els destins econòmics del règim. D’aquí sorgeixen o es consoliden nissagues de banquers com els Aguirre, Garnica, Oriol o Barrié de la Maza, comte de Fenosa.

Un sistema bancari en què va tenir un paper destacat un català, Jaume Castell Lastortras, oncle de Joan Rosell, que anys després va ser president de les patronals Foment i CEOE. Va comprar un petit banc a Ripoll i després una sucursal a Madrid que es va convertir en el Banco de Madrid, malgrat tenir la seu a Catalunya. Castell va tirar de contactes al Pardo i va fer primer president del banc José María Martínez Ortega, el consogre de Franco, i secretari del consell el seu fill, José María Martínez-Bordiu. En el consell del banc hi havia alguns prohoms catalans de l’època, com els després alcaldes de Barcelona Josep Maria Porcioles i Joaquim Viola Sauret, Juan Antonio Samaranch, Joan Rosell Codinachs (pare de Joan Rosell) o Claudio Boada.

“Durant els últims anys del franquisme, el poder de Jaume Castell era tan gran que, encara el 1975, corria l’acudit entre els barcelonins que la plaça de Sant Jaume havia de ser rebatejada com a plaça de Sant Jaume Castell”, explica l’autor en el llibre, perquè, en una banda, a l’Ajuntament, hi havia d’alcalde Joaquim Viola Sauret, i a l’altra, al Palau de la Generalitat, l’ocupant era Juan Antonio Samaranch com a president de la Diputació.

Entre els catalans que surten al llibre també destaca, amb un capítol propi, Demetrio Carceller Segura. Nascut a Las Parras de Castellote (Terol), va arribar a Catalunya als sis anys. Va estudiar enginyeria tèxtil i va començar a treballar en el món del petroli, aterrant a la Campsa creada pel general Primo de Rivera durant la seva dictadura. També va passar per Cepsa i es va convertir en un dirigent falangista de Barcelona. Quan va començar la guerra va passar al bàndol franquista i va anar a Burgos. Franco el va nomenar ministre d’Indústria el 1940, càrrec que va ocupar fins al 1945. Però fins a la seva mort, el 1968, va seguir com a procurador a les Corts, mentre bastia una important carrera empresarial i financera. Va formar part de nombrosos consells d’administració d’empreses, i el van succeir el seu fill, Demetrio Carceller Coll, que va ser president del Banco Comercial Transatlántico (Bancotrans) i després el seu net, Demetrio Carceller Arce, actual president de Damm, i que controla la petroliera canària Disa, entre molts altres negocis.

El patriarca de la nissaga va confessar al seu secretari: “Mai vaig pensar, quan tenia 10 anys i collia peres i melons a l’hort mentre estudiava, que arribaria a ser milionari”. El seu net surt ara a la llista dels espanyols més rics -el número 28 a la llista que publica El Mundo -. Un patrimoni que va permetre a fill i net, el 2016, evitar la presó amb un pacte amb la Fiscalia Anticorrupció, que els acusava de frau fiscal, i en el qual es van avenir a pagar 92 milions d’euros. L’autor posa en boca de l’avi Carceller una sentència que explica l’ambient econòmic de l’època: “Carceller i les empreses a les quals està vinculat viuen a Espanya, però no d’Espanya. I crec que som molts pocs els que, gaudint d’una posició econòmica folgada, podem mantenir aquesta afirmació”.

Mai vaig pensar, quan tenia 10 anys i collia peres i melons a l’hort, que seria milionari”, va confessar Carceller

Els economistes catalans van tenir un paper clau en el denominat desarrollismo, quan els tecnòcrates de l’Opus es van imposar a la vella guàrdia falangista, explica Mariano Sánchez. Entre aquests tecnòcrates destaca el barceloní Laureano López-Rodó, comissari del Plan de Desarrollo i després ministre (1965-1973). Però mentre es modernitzava l’economia, la vella oligarquia va continuar ocupant els càrrecs a la banca i les empreses.

El poder econòmic perpetuat per generacions pel franquisme es va poder crear per l’ambient de l’estraperlo, en què els ciutadans feien el que podien per sobreviure mentre els magnats ho feien a l’engròs. La manca de tipificació del tràfic d’influències, que va donar lloc a múltiples corrupteles, sobretot urbanístiques -l’autor destaca el cas del valencià José Meliá amb uns terrenys públics guanyats al mar a Alacant per fer-hi apartaments-, i un poder financer en poques mans, ho van afavorir. I el sistema va continuar en part un cop mort Franco, com assenyala l’autor, que recorda que ja arribada la democràcia els representants dels llavors set grans bancs es continuaven reunint per decidir què i com s’havia de fer.

Mariano Sánchez explica així la Transició: “Perquè tot seguís com estava, perquè el poder político-financer no canviés de mans, calia que canviés tot. Canviar de règim polític per preservar el sistema econòmic”. El Parlament sorgit de les primeres eleccions del 1977 tenia 34 diputats vinculats directament als consells d’administració dels grans bancs. I descendents del franquisme van seguir en càrrecs polítics i econòmics. A tall d’exemple, l’autor en cita alguns: José María Aznar, Rodrigo Rato, Federico Trillo, Rafael Arias-Salgado o Leopoldo Calvo-Sotelo, a la política; i Alfonso Cortina, Carlos Pérez de Bricio, Íñigo de Oriol o José Ramón Álvarez Rendueles, a l’empresa.

Procés de Burgos

Ecos de el judici de Burgos, Enric Juliana, LVG, 29 novembre 2020


 

 

Ecos de el judici de Burgos
D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Eduardo Uriarte (pena de mort), Julen Calçada, Mario Onaindia (pena de mort), Jon Etxabe, Izko de l’Església (pena de mort) i Unai Dorronsoro (pena de mort). (EFE)

Mario Onaindia és l’últim a declarar. A preguntes l’advocat Miguel Castells , es proclama presoner de guerra i afegeix que ja no dirà res més. Crida: Gora Euskadi Askatuta! Els setze acusats, entre els quals hi ha dos sacerdots, es posen drets i comencen a cantar l’ Eusko gudariak, Himne dels batallons nacionalistes bascos durant la Guerra Civil. Onaindia, vint-anys, home de gran envergadura física, s’abalança sobre la taula en la qual es troben les armes intervingudes i intenta empunyar la destral que simbolitza a ETA. Dos oficials de tribunal militar desembeinen l’espasa, els policies de guàrdia desenfunden les pistoles i acaben sotmetent als processats. Un magnetòfon Revox grava l’última sessió de consell de guerra al Govern Militar de Burgos. 9 desembre 1970.

Les bobines Revox van quedar en mans dels advocats defensors i el fragment Onaindia es va transformar en un disc senzill que circularia clandestinament per Espanya i lliurement per Europa. Josep Solé Barberà , un dels lletrats de la defensa, l’home de l’PSUC en els tribunals, va conservar una d’aquestes bobines. Així ho testifica el periodista Antoni Batista en un llibre de recent publicació, ETA i nosaltres , sobre l’empremta política i psicològica d’ETA a Catalunya, des del seu naixement el 1959 fins a la seva dissolució el 2018.

Vuit anys abans, un altre militant basc també s’havia encarat amb el tribunal militar que el jutjava. Ramon Ormazabal , de cinquanta-dos anys, dirigent de el Partit Comunista d’Euskadi (branca basca de l’PCE), acusat d’haver fomentat les vagues de 1962 al País Basc, després de l’aturada general en la mineria asturiana, es va esplaiar sobre la política d’ reconciliació Nacional que propugnava el seu partit i va qualificar a tribunal d’il·legítim. Després d’escoltar-, el coronel Enrique Eimar , el titular del Jutjat Militar Especial per als Delictes d’Espionatge, Maçoneria i Comunisme, va decidir afegir uns anys més a la condemna.

Alguna cosa estava passant a Espanya. A poc a poc, cada vegada més gent semblava perdre la por a la dictadura i uns joves bascos, nacionalistes, catòlics, lectors de literatura marxista i admiradors de la revolta anticolonial d’Algèria (independència consumada el 1962), havien decidit prendre les armes, davant la perplexitat de el Partit Nacionalista Basc, la sorpresa de el Partit Comunista, que havia dissolt les seves malmeses guerrilles vint anys abans, i la sorpresa d’un PSOE anèmic, tancat a la nevera de l’exili pel secretari general Rodolfo Llopis, hereu de Indalecio Prieto.

L’economia creixia a un ritme de el 7% anual després de el Pla d’Estabilització de 1959. Més de tres milions d’espanyols havien emigrat de el camp de la ciutat (un bon contingent d’ells al  País Basc) i altres més havien marxat a treballar a Alemanya ia altres països europeus. A les platges hi havia turistes i bikinis, i en les perifèries de les grans ciutats, enormes problemes. Canvis en l’Església catòlica, la gran aliada de el règim. Concili Vaticà II. Canvis atmosfèrics especialment intensos al País Basc i Catalunya. En alguns centres parroquials s’escoltava la Pirinenca. Hi havia cures treballant a les fàbriques. Alguns rectors pronunciaven homilies que posaven els pèls de punta a la policia secreta. Manifestació de joves sacerdots a Barcelona a el crit de Llibertat! el 1966. Una cosa estava canviant. La primera assemblea d’ETA es va celebrar el 1962 al santuari benedictí de Santa Maria de Belloc, en Urt, País Basc francès.

La dictadura va voler donar un càstig exemplar a la naixent ETA i va acabar creant un mite

Els anys seixanta començaven a enterrar les postguerres, l’espanyola i l’europea. Noves generacions entraven en escena i la dictadura, especialment l’ala més dura de el poder militar, no estava disposada a cedir terreny. Després d’haver executat a el dirigent comunista Julián Grimau en 1963, després de les vagues d’Astúries i el País Basc, el règim es sentia ara desafiat per una nova organització clandestina que el 1968 havia matat a trets el comissari Melitón Pomes , cap de la Brigada Polític -social de Sant Sebastià, antic col·laborador de la Gestapo i torturador brutal segons el testimoni dels que van passar per les seves mans. El judici de Burgos pretenia acabar en sec amb ETA. I va aconseguir tot el contrari.

Es van dictar sis penes de mort i es van revifar les brases de Maig de 1968, a França i Itàlia, especialment. Grans manifestacions de solidaritat a Paris, amb el filòsof Jean-Paul Sartre al capdavant. Un jove manifestant mort en els enfrontaments amb la policia a Milà. (Els anys setanta serien molt durs a Itàlia). Un altre jove mort a Eibar per tirs de la Guàrdia Civil. Protestes, aturades, estat d’excepció i manifestació de suport a Franco a Madrid. Tancament de tres-cents intel·lectuals i artistes catalans a Montserrat, amb la salutació de l’emergent escriptor peruà Mario Vargas Llosa , llavors resident a Barcelona. El Papa Pau VI va demanar clemència. (Abans de ser elegit pontífex, el cardenal Giovanni Montini ja s’havia enfrontat a el règim de Franco a l’encapçalar el 1962 la petició de perdó per al jove llibertari català Jordi Conill , a què es volia condemnar a mort per la col·locació d’unes bombes a Barcelona).

Manifestacions a les principals ciutats europees i en diverses capitals americanes. Malestar a les principals cancelleries d’Occident. El món occidental no podia guanyar la Guerra Freda amb l’URSS executant presoners polítics. Totes les xarxes de el PCE a l’exterior activades a l’màxim. Mobilització catòlica. Protestes en els centres universitaris. El País Basc a la vora de la vaga general, amb els estats d’excepció succeint un darrere l’altre. El règim va començar a espantar-se. Els ministres de l’Opus Deis recomanaven calma. No es podia sol·licitar l’ingrés a la Comunitat Econòmica Europea executant penes de mort cada cinc anys. El ministre d’Afers Estrangers, Gregorio López Bravo, va intentar dissuadir Franco. Un altre ministre de l’Opus, Alfredo Sánchez Bella(Informació i Turisme) va arribar a oferir, a través d’un intermediari, un bon lloc en el Banc Hipotecari a el capità Antonio Troncoso de Castro , vocal ponent de l’opinió, si no sol·licitava penes de mort. Troncoso no va acceptar el tracte.

La dictadura estava ajudant a néixer el mite d’ETA, malgrat les divisions i enfrontaments en una petita organització cada vegada més escindida entre els militants més nacionalistes i els més proclius a el marxisme, fracció a la qual pertanyien la majoria dels processats. Només començar el judici, la fracció més nacionalista, que dominava el denominat Front Militar, va segrestar el cònsol alemany a Sant Sebastià, Eugene Behïl . El Govern alemany va protestar enèrgicament i en el discurs de final d’any, Franco va anunciar que commutava les sis penes de mort.

El judici de Burgos va ser condensador i accelerador. Va contribuir a la politització de molts joves, va alimentar el naixement d’una plèiade de grups d’extrema esquerra que li van disputar la militància juvenil a l’PCE després de la invasió soviètica de Txecoslovàquia (1968), va accelerar la formació de l’Assemblea de Catalunya (1971), radicalitzar Euskadi, va donar corda a el despertador de l’PSOE (Suresnes, 1974), vigorizó als cercles d’oposició de Madrid, representats en el judici per l’advocat regorio Peces Barba , i va atorgar un alt valor simbòlic a la qüestió de les nacionalitats. El autonomisme va començar a posar-se de moda a Espanya, més enllà d’Euskadi, Catalunya i Galícia. Hi ha un cert reflex de l’procés de Burgos en la Constitució de 1978.

Burgos va radicalitzar Euskadi, va afavorir la unitat de l’oposició a Catalunya i va popularitzar l’autonomisme

Burgos va significar segurament la mort cerebral del franquisme però també va sembrar una llavor sobre la qual queda molt per escriure i meditar. La fascinació per la violència. La voladura de l’almirall Carrero Blanco el 1973. Un mite desbocat. Un reducte que després ja no va voler parar. Cinc dels sis condemnats a mort van repudiar a ETA deu anys després del judici. Onaindia, l’home que va voler empunyar la destral, va acabar sent senador socialista a la fi de el segle XX.