Les dones també HI ÉREM: el compromís veïnal, sindical i polític de les dones de Terrassa

[Teresa Rodríguez, CEHT]
El paper de les dones durant el franquisme a Terrassa
Per a les dones la derrota republicana i la implantació del franquisme va significar la pèrdua de tots els drets aconseguits durant la Segona República i la consolidació d’una societat masclista i terriblement discriminatòria amb el gènere femení. El règim franquista considerava les dones éssers inferiors, tan jurídica com legalment. Quedaven novament apartades de la vida pública, àmbit destinat exclusivament a l’home. Creien que les capacitats físiques i intel·lectuals de les dones eren inferiors i la seva funció es reduïa a l’àmbit domèstic. Pensaven que la dona era poc fiable per exercir funcions que no fossin les tradicionals, encara que tingués la formació i la preparació adequades per dur a terme la feina en qüestió.
La legislació, Codi Civil de 1968, va tractar les dones com eternes menors d’edat. No podien comprar ni vendre béns sense l’autorització del marit, ni obrir un compte corrent o participar en la pàtria potestat dels seus fills i filles. El marit era el seu representant legal i administrador de les seves propietats. L’avortament estava prohibit així com l’ús dels anticonceptius. El delicte d’adulteri era castigat de manera molt més severa en les dones que els homes (amb penes de presó per elles i una multa o res per a ells).

La participació de les dones en l’oposició democràtica de Terrassa
Durant la dècada dels seixanta i setanta la societat començava a canviar. L’arribada de nous hàbits socials i culturals més moderns des d’Europa la va transformar en una societat més oberta. Es produí un procés de laïcització i el control estricte de l’Església del primer franquisme, anà minvant. La Llei general d’Educació del 1970 va fer possible l’augment de la població escolaritzada a tots els nivells, amb un augment considerable dels estudiants procedents de famílies obreres. En aquest moment es va produir un significatiu creixement de la incorporació de les dones als diferents nivells educatius (estudis secundaris i universitaris), i a l’àmbit laboral. Va créixer la difusió de les idees feministes que pretenien aconseguir la igualtat entre gèneres, defugint absolutament del paper tradicional de mares i esposes en exclusiva. Culturalment a Terrassa des dels anys seixanta comptava amb associacions i grups artístics que feien una important tasca que anava des de la resistència lingüística fins a posicions més oficialistes. Entitats com Amics de les Arts, el Casino del Comerç, la Sala Crespi o el C.IC van ser algunes de les entitats que crearen un teixit cultural ampli, del qual sorgiren figures intel·lectuals com Anna Alavedra, Marta Pessarrodona i Paulina Pi de la Serra.

Una nova generació de dones que no havien viscut la Guerra Civil, van començar a organitzar-se i iniciaren un activisme social en diferents institucions, partits polítics i sindicats clandestins, o associacions de veïns. A Terrassa van ser centenars aquelles que es van manifestar per aconseguir una societat democràtica i lliure. Elles formaven part de l’oposició democràtica, si bé és cert que la seva activa participació en la construcció d’una nova societat democràtica, no ha estat prou reconeguda. Des de diferents grups polítics, sindicals, organitzacions culturals i associatives, algunes de les
dones que tingueren un paper important van ser, Mercè Galí, Cèlia Ros, Magda Farrés Buisan, Teresa Gutiérrez García, Magda Segura, Magda Agustí Cortiella, Mercedes Gómez Llobregat, Teresa Ulldemolins Marcet, Vicenta Gallardo Redondo, Josefina Soler Carrera, Teresa Ciurana Satlari, entre moltes altres.
L’activisme polític va passar factura a algunes d’elles. Van ser detingudes i empresonades; algunes van rebre maltractaments a les presons on van ser enviades i multes econòmiques importants. Rosario García Gordillo, Maria Gallardo Redondo, Consuelo Hernández, Rosa Maria Fernández Sansa, Maria Carme Farrés Buisan, Asunción Hernández García, Carmen Roca Salvador.

L’associacionisme veïnal terrassenc va ser molt important i es va originar als anys seixanta degut a les precàries condicions de vida, provocades per la manca de serveis mínims als habitatges i als barris de la ciutat. Les associacions veïnals es van organitzar per exigir serveis bàsics, llars d’infants municipals i escoles públiques. Tot estava per fer en una ciutat en continu creixement que no tenia en compte les necessitats de les persones que l’habitaven. Des dels diferents barris de la ciutat, Maria Bigordà i Montmany, Consol Torres i Vidal, Júlia de Pablo Angás, Anna Maria Massachs i Jornet, entre moltes d’altres dones i homes, que van mobilitzar-se per demandar tot allò que era imprescindible per viure amb condicions dignes.
Una de les reivindicacions més multitudinàries fou la de maig de 1976 al barri de Sant Llorenç, els veïns es manifestaren amb espelmes i pancartes com a protesta per la manca d’enllumenat públic. Terrassa era una ciutat descontenta amb la situació social que es vivia. Una part de la societat conscienciada i militant que provenien de l’obrerisme, de la intel·lectualitat, del catalanisme, de l’associacionisme, del sindicalisme, van ser el motor del nou projecte de ciutat.

 

FRANQUISME I TRANSICIÓ (Cronologia – recull fotogràfic)

En construcció….

1973

  • 20 de desembre. Mort del president del Govern, Luis Carrero Blanco, en atemptat realitzat per ETA.

    Luis Carrero Blanco (Santoña, 4 de març de 1904 – Madrid, 20 de desembre de 1973) fou un militar de les Forces Armades d’Espanya, on assolí el rang d’almirall. Company i mà dreta del general Franco i acèrrim catòlic, anticomunista, antimaçó, als qui atacava en obres publicades sota el pseudònim de Juan de la Cosa. Tot i que no era falangista fou nomenat president del govern espanyol durant la dictadura franquista i fou assassinat víctima d’un atemptat d’ETA a Madrid mesos després del seu nomenament.

  • 31 de desembre. CARLOS ARIAS NAVARRO, PRESIDENT Carlos Arias Navarro jura el càrrec de president del govern espanyol, nomenat per Franco, amb una salut cada cop més precària. Es converteix en el primer civil que ostenta aquest càrrec durant el règim dictatorial.

Arias

1974

  • 2 de març. SALVADOR PUIG ANTICH, EXECUTAT AL GARROT VIL El membre del MIL, acusat d’haver matat a trets el policia Francisco Anguas, és sotmès a un consell de guerra sumaríssim, en un procés ple d’irregularitats. És executat al garrot vil

 

  • 29 de juliol. Santiago Carrillo i Rafael Calvo Serer presenten públicament a París la Junta Democràtica d’Espanya. En aquells dies ja s’havia creat un organisme unitari antifranquista l’Assemblea de Catalunya.

 

L’Assemblea de Catalunya (en català Assemblea de Catalunya) va ser un organisme unitari de l’oposició antifranquista de Catalunya creat el 7 de novembre de 1971. Les seves reivindicacions fonamentals van ser l’exigència de llibertats democràtiques, l’amnistia general per als presos polítics i la consecució de l’estatut de autonomia, que van quedar sintetitzades en el cèlebre lema de Llibertat, Amnistia, Estatut d’autonomia. A més dels partits polítics -tots ells clandestinos-, van formar part d’ella forces de diversa índole, com organitzacions sindicals, grups professionals, representants del moviment universitari, del moviment veïnal, grups confessionals cristians, assemblees comarcals, etc., d’aquí l’enorme ressò social que va tenir. Els objectius de l’Assemblea es van assolir durant la transició democràtica especialment quan les Corts van aprovar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979

1975

  • El 27 setembre de 1975 van ser executats tres militants del FRAP i dos d’ETA | Juan Paredes Manot, “Txiqui”, fou afusellat a tocar del cementiri de Collserola després d’un judici sense garanties | La dictadura vivia els seus mesos finals enmig del descrèdit i la condemna internacional. Lentament, lligat a un trípode, amb els ulls oberts i cantant Eusko gudariak –l’himne del soldat basc–, cau l’últim afusellat pel franquisme, Jon Paredes, conegut com a Txiki. Acusat de pertànyer a ETA, mai es va demostrar que hagués sigut l’autor del tret que va matar un policia a Barcelona.
  • 6 de novembre. S’inicia la Marxa Verda, ocupació per part del Marroc del Sàhara Occidental. El 14 de novembre se signen els Acords tripartits de Madrid.
  • 20 de novembre. Mort de Franco

  • 22 de novembre. Joan Carles I de Borbó és proclamat Rei d’Espanya.

 

  • 13 de desembre. Govern continuista de Carlos Arias Navarro.

 

1976

  • 10 de gener. Comença una vaga general al Baix Llobregat, que s’estén al llarg de diversos dies.
  • 1-8 de  febrer. Grans manifestacions a Barcelona, demanant l’amnistia, convocades per l’Assemblea de Catalunya (febrer). Convocats per la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, milers de ciutadans es concentren al centre de la ciutat. És un desafiament massiu, ja que el govern havia prohibit la manifestació. Es reivindica l’amnistia dels presos polítics

 

La foto que va donar la volta al món. els policies s’acarnisse, amb l’ancià Ferran Garcia Faria i d’altres persones que el volen cobrir. Foto: Manel Armengol

 

  • 23 de febrer. Vaga General a Sabadell.
  • 3 de març. Vaga general a Vitòria. Cinc treballadors moren per trets de la policia.

Els fèretres dels tres primers obrers que van morir recorren Vitòria el 5 de març de 1976. Després moririen altres dos. EFE

  • 1 de julio. Dimite Arias Navarro
  • 5 de juliol. Adolfo Suárez, cap de govern.

  • Les Corts aproven la Llei de Reforma Política, ratificada (15 desembre) en referèndum.
  • 30 de juliol. El Consell de Ministres aprova una amnistia parcial per 287 presos polítics que no contemplava els delictes de terrorisme.

  • 14 d’agost. Javier Verdejo (Almeria, 1957- 14 d’agost de 1976) fou un lluitador antifranquista espanyol. Fill de Guillermo Verdejo Vivas, ex-alcalde d’Almeria, pertanyia a una família conservadora i tradicionalista. Estudiava biologia a la Universitat de Granada i militava a la Jove Guàrdia Roja, joventuts del Partit del Treball d’Espanya. Quan el 14 d’agost de 1976 feia la pintada Pa, Treball, i Llibertat en els murs del Balneari de San Miguel, al barri del Zapillo (Almeria), només va poder pintar Pa, T…. En aquell moment va aparèixer una parella de la guàrdia civil, que el va perseguir fins a la platja, on fou assassinat a trets. El seu enterrament fou una gran manifestació de dol. Els responsables no foren mai jutjats

 

  • 11 de setembre. Es constitueix la Coordinadora d’Organitzacions Sindicals (COS), formada per CC OO, UGT i USO.

  • Commemoració de l’11 de setembre a Sant Boi de Llobregat.Per primer cop s’autoritza la celebració de la Diada, però no a Barcelona. Es fa a Sant Boi, on s’apleguen desenes de milers de persones. S’hi llegeixen múltiples adhesions –entre les quals hi ha la del president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas–. El discurs de Jordi Carbonell, representant de l’Assemblea de Catalunya, acaba amb aquestes paraules: “Que la prudència no ens faci traïdors”
  • 28 de setembre. L’estudiant Carlos González és assassinat a Madrid per l’extrema dreta.

  • 4 d’octubre. ETA assassina Joan Maria Araluce Villar, president de la Diputació de Guipúscoa. Al llarg d’aquest any 1976 van ser 18 les víctimes mortals d’ETA.

  • 21 d’octubre. Es presenta públicament Aliança Popular (AP), creat al voltant de la figura de Manuel Fraga.

  • 18 de novembre. Les Corts aproven la Llei de Reforma Política.

  • 15 de desembre. S’aprova en referèndum la reforma política. L’oposició democràtica havia cridat a l’abstenció. Pocs dies després, Coordinació Democràtica, malgrat l’oposició de les organitzacions de l’esquerra radical, designa l’anomenada comissió dels nou per negociar amb el Govern.

  • 6 de desembre. REFORMA POLÍTICA. Al desembre es vota en referèndum la llei de reforma política. A Catalunya hi vota un 74% i guanya el sí amb el 93%.

     

1977

  • 23 de gener. L’estudiant Arturo Ruiz és assassinat pels Guerrillers de Crist Rei quan participava en una manifestació per l’amnistia a Madrid.
  • 24 de gener. Vaga general a la Universitat de Madrid en protesta per l’assassinat d’Arturo Ruiz. En el transcurs d’una manifestació mor Mary Luz Nájera a conseqüència d’un pot de fum llançat per la policia. Aquesta mateixa nit moren assassinats per un comando feixista cinc membres d’un despatx d’advocats laboralistes al carrer d’Atocha.
  • 28 de gener. Decret de dos mesos d’estat d’excepció a tot el país.
  • 11 de febrer. Són alliberats per la policia Antonio María d’Oriol i Urquijo, president del Consell d’Estat i antic ministre de Franco, i el tinent general Emilio Villaescusa, president del Consell Suprem de Justícia Militar, que havien estat segrestats pels GRAPO.
  • 11 de març. Ampliació de l’amnistia per als delictes polítics, que va permetre la posada en llibertat de 1.940 persones.
  • 9 d’abril. Legalització del PCE.
  • El PSUC surt de la clandestinitat. La legalització del Partit Comunista d’Espanya (PCE) s’havia produït unes setmanes abans. Les enquestes de què disposa Suárez, que reduïen els resultats dels comunistes, hi ajuden molt. Els militars estan indignats. Dimiteix el ministre de Marina, l’almirall Pita da Veiga.
  • 3 de maig. Es constitueix la Unió de Centre Democràtic (UCD) amb Adolfo Suárez al capdavant.
  • 15 de juny. Les primeres eleccions es fan amb normalitat. Però algunes formacions polítiques no són legalitzades a temps i l’organisme que gestiona el procés electoral és un ministeri de l’Interior encara franquista. A Espanya guanya Suárez, però a Catalunya vencen les esquerres. La candidatura més votada és el PSC, amb un 28,4%, seguit del PSUC, amb un 18,2%, i el Pacte Democràtic per Catalunya, amb un 16,8% dels vots, pràcticament empatat amb la UCD de Suárez.

 

El president Suárez i Dolores Ibárruri es van saludar per primera vegada el 13 de juny de 1977 al Congrés – EUROPA PRESS

 

  • 11 de setembre. La primera Diada Nacional de Catalunya en democràcia és un èxit de convocatòria: un milió de ciutadans omplen el centre de Barcelona. Hi participen representants de tots els sectors socials i formacions polítiques. Acaba amb aldarulls i una intervenció policial que provoca un mort i diversos ferits.

 

  • 23 d’octubre. Restauració de la Generalitat (provisional). Retorn del president Tarradellas .

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  • 20 de setembre. Atemptat de la Triple A contra la revista satírica El Papus i mata el conserge, Juan Peñalver. Era una publicació humorística editada entre els anys 1973 i 1986, irreverent amb la ideologia franquista
    .
  • 25 d’octubre. Les principals forces parlamentàries, el sindicat CCOO i les organitzacions patronals acorden una sortida per fer front a la terrible crisi econòmica. Els treballadors acabaran carregant amb bona part del cost econòmic dels Pactes de la Moncloa.

 

1978

  • 11 de novembre. Reunió a Madrid de Tejero, Sáenz de Ynestrillas i altres militars amb la intenció de preparar un cop d’Estat, en el que es va anomenar Operació Galàxia.
    6 de desembre. Referèndum constitucional. La Constitució
  • 6 de desembre. S’aprova en referèndum la nova Constitució democràtica:és aprovada per un 58,97% del cens electoral. A Catalunya la participació és del 67,1% i surt aprovada amb el 88,5% dels vots.

 

 

1979

  • 1 de març. El partit de Suárez guanya les eleccions espanyoles amb uns resultats molt similars als del 1977. El PSOE s’estanca i la dreta nostàlgica franquista d’Aliança Popular pateix un retrocés important.
  • 3 d’abril. Primeres eleccions municipals
  • 29 d’abril. Un comando de Força Nova assassina a punyalades a Madrid a Andrés García Fernández, estudiant de 3r de BUP vinculat a la UJC.
  • 19 de setembre. Mor a Oviedo per trets de la Guàrdia Civil el camioner Valeriano Martínez, que participava en un piquet amb motiu de la vaga del transport que des de feia un mes s’estava desenvolupant a Astúries.
  • 25 d’octubre. S’aproven en referèndum els estatuts de Catalunya i el País Basc. A Catalunya hi participa un 59,7% del cens, un punt i mig menys que a les municipals, i s’aprova amb un 88,14% de vots afirmatius.

1980

  • .
  • 5 de gener. ETA du a terme el primer dels 84 assassinats perpetrats per AQUESTA Organització i dels atribuïts als CAA al Llarg de 1980.
  • 1 de febrer. Segrest i Assassinat de Yolanda González, a Madrid, per diversos Membres de Força Nova.
  • 10 de febrer. Vicente Cuervo mor a Vallecas Assassinat per 1 ultradreta.
  • 18 de febrer. Jornada de lluita  contra el feixisme.
  • 28 de febrer. És constitueïx la Comunitat Autònoma d’Andalusia d’acordar amb l’article 151 de la Constitució (la “via ràpida”, concebuda per a Catalunya, País Basc i Galícia).
  • 14 de març. S’aprova l’Estatut dels Treballadors.
  • 20 de març. En les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, amb un 61,3% de participació, s’imposa CiU (27,8%). No es repeteix la majoria socialista de les eleccions del 1977 i el 1979: el PSC obté un 22,4%, el PSUC un 18%, CC-UCD un 10% i ERC un 8,9%.

 

  • 1 de maig. Assassinat a punyalades a Madrid el dirigent Veïnal d’Orcasitas Arturo Pajuelo.
  • 6 de maig. Assassinat a Trets al bar Sant Bao (Madrid) Juan Carlos García Pérez, de 20 anys, paper MATEIX ordre feixista que va matar A. Pajuelo.
  • 29 de maig: Moció de censura socialista a Suárez

  • 22 de setembre. El Parlament aprova la Llei de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA).

 

 

 

1981

  • 29 de gener. Després de moltes lluites internes i de la suspensió del congrés de la UCD, Suárez dimiteix com a president amb un discurs enigmàtic que permet tot tipus d’especulacions.
  • 23 de febrer. Cop d’estat fracassat del tinent coronel Antonio Tejero, que entra amb guàrdies civils al Congrés de Diputats mentre es produeix la investidura de Calvo Sotelo com a president. El rei manifesta davant les càmeres el seu suport a la democràcia i es desactiva el cop

 

 

 

1982

  • 28 d’octubre. En les eleccions espanyoles, el PSOE aconsegueix 202 diputats, molt per sobre de la majoria absoluta. Guanya amb la promesa de crear 800.000 llocs de treball i amb el lema “Pel canvi”.

 

EN LLUITA :

“En lluita” recorre les lluites socials que hi ha hagut a Catalunya en els últims 50 anys, des del final del règim franquista fins a l’actualitat, a través de les històries de cinc protagonistes que han viscut les lluites veïnals, la lluita per la identitat catalana, la lluita per la pau i l’esclat social dels últims anys. Un viatge al passat i al present de la mobilització ciutadana a (…)

CONTINUA LLEGINT, DESPLEGA ENTRADETA. NO ES POT AMAGAR UN COP DESPLEGAT

Amb els seus protagonistes, el documental recorda la Marxa per la llibertat, l’any 1976; el segrest d’autobusos al barri de Pomar de Badalona, el 1985; el paper dels insubmisos en la lluita per la pau i la transformació personal d’una activista de la PAH arran del 15M. Aquestes històries són el punt de partida per a les reflexions col·lectives sobre el tarannà de les lluites, les dificultats, el per què ens mobilitzem o la repressió, entre d’altres.
Quaranta anys després de la caiguda del règim franquista, i quan Catalunya viu un moment de mobilització ciutadana massiva, “En lluita” ajuda a entendre la societat que hem construït i el que falta per aconseguir tenir un futur millor.

Testimonis
Rosa Luna, veïna del barri de Pomar
Carmen Díaz, veïna del barri de Pomar
Andrés Naya, líder veïnal de Barcelona / activista de la lluita veïnal
Joana Imbernon, activista per l’escola en català
Carles Vallejo, activista de la lluita obrera
Norma Falconi, activista pels drets dels immigrants
Trini Cuesta, activista per la sanitat pública
Susanna Abella, Plataforma en Defensa de l’Ebre
Maria Morón, pionera de la lluita feminista
Joan Rebull, activista antinuclear
Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural
Josep Arasa, organitzador de la Marxa de la Llibertat
Jordi Bilbeny, organitzador de la Consulta d’Arenys de Munt
Iban EK, activista en moviments socials
Elba Mansilla, activista en moviments socials
Jordi Muñoz, antimilitarista
Eugeni Rodríguez, activista pels drets del col·lectiu LGTBI
Pep Riera, pagès i activista
Adonio González, iaioflauta
Llum Oliver, veïna del bloc ocupat de la Bordeta
Llocs i fets, entre d’altres

Barri de Pubilla Cases
L’Hospitalet de Llobregat, 1975

Manifestació per l’amnistia laboral
Barri del Poblenou, Barcelona, 1976

Marxa de la Llibertat
Vilafranca del Penedès i Montblanc, 1976

Jornades Catalanes de la Dona
Barcelona, 1976

Vaga de Laforsa
Cornellà de Llobregat, 1978

Manifestació del Front d’Alliberament Gai
Barcelona, 1979

Vaga universitària contra les taxes
Barcelona, 1984

Barri de Pomar
Badalona, 1985

Manifestació contra el servei militar
Barcelona, 1986

Acció per la llibertat dels insubmisos empresonats
Barcelona, 1991

Míting veïnal “Guerra de l’aigua”
Barcelona, 1996

Enfrontaments pel desallotjament del Cine Princesa
Barcelona, 1996

Cadena humana contra el Pla Hidrològic
Tortosa, 2001

Tancada església del Pi
Barcelona, 2001

La Marxa Blava
Brussel·les, Bèlgica, 2001

Manifestació “No a la Guerra”
Barcelona, 2003

Consulta sobre la independència
Arenys de Munt, 2009

Acampada 15M
Barcelona, 2011

Manifestació dels indignats
Barcelona, 2011

Ocupació del Bloc de la Bordeta
Barcelona, 2015

Diada de l’11 de Setembre
Barcelona, 2014

Tancada d’immigrants, “Papers sense contracte”
Barcelona, 2016

Manifestació “Volem Acollir”
Barcelona, 2017
Dirigit per Pere Llibre i Eloi Vila.

 

Sobre la Transició de la Dictadura a la Democràcia

Cronologías de la Transició
[Josep Ramoneda, El País, 17-6-2017]

El día que González tomó posesión empezó el nuevo régimen. Se abría así un período que termina ahora. Toca volver a inventar el futuro

La convocatoria de las elecciones del 15 de Junio de 1977 no contemplaba que las nuevas Cortes tuvieran carácter constituyente. Fue el resultado electoral, la composición del primer parlamento democrático, lo que hizo posible que se emprendiera la vía Constitucional. Una vez más, se impuso la fuerza de los hechos. 

Es una característica de la Transición: no había un plan ordenado. Fue un momento singular, en que lo viejo estaba agotado y lo nuevo tomaba cuerpo lentamente. Una circunstancia que generaba unas expectativas ilimitadas mientras la sombra del pasado, que todavía no se había ido, seguía sembrando miedo y confusión. La evaluación real de las fuerzas en conflicto era difícil y siempre quedará la duda sobre si la democracia podía haber nacido con menos lastre del pasado.

Se manejan varias cronologías de la Transición que ayudan a entenderla porque reflejan diferentes puntos de vista y niveles de evolución del país.

La cronología de largo período, lo que podríamos llamar la Transición económica y social, coloca el origen en el plan de Estabilización de 1959, como símbolo de la incorporación de España a la economía internacional, y el final en el ingreso en la Unión Europea en 1986.

A partir de los años sesenta, con momentos significativos como la fundación de Comisiones Obreras en 1962, la sociedad española fue entrando en una mutación económica y social, con la emigración interior y exterior y el turismo como fenómenos masivos, que generó un paulatino distanciamiento entre sectores cada vez más amplios de la sociedad y el franquismo. De modo que, a la muerte de Franco, el régimen político era una superestructura amenazada de ineficiencia, lo que explica que la llegada de la democracia, más tarde o más temprano, se considerara inevitable, con destino a Europa.

Hay otra cronología, que podríamos llamar política o monárquica, que sitúa el arranque en 1968, con el nombramiento del príncipe Juan Carlos como sucesor de Franco y que culminaría en el 23-F, con el Rey parando el golpe de Estado.

Sin duda, es una interpretación cargada de letra pequeña, que en cualquier caso no quita la importancia del papel jugado por el Rey como “buen traidor”: aquella figura que encarnando la legitimidad de la dictadura es capaz de utilizar la Jefatura del Estado heredada para desmontar el régimen anterior y construir el nuevo.

Una opción útil para que la transición fuera razonablemente pacífica, que marcó la nueva democracia por la imposibilidad de elegir su forma política y por la exigencia no sólo de amnistía del régimen anterior sino también de amnesia sobre el pasado.

Ante la evidencia de que Franco murió en el poder (es decir, que no fuimos capaces de echarle), creo que la verdadera cronología de la Transición, empieza con la agonía del dictador y termina con la llegada del PSOE al poder en 1982. Con un hecho relevante anterior: el asesinato de Carrero Blanco, aunque el almirante a lo sumo hubiese podido retrasar el proceso.

Es en este período que ocurre todo lo decisivo. El proceso se acelera con el nombramiento de Suárez que irá regateando obstáculos hasta caer derribado por las zancadillas de los suyos. En un año, el presidente de UCD llevó al país a unas elecciones con el partido comunista legalizado, signo de que el cambio iba en serio. Y dos años y medio después de su llegada, la Constitución acababa con la legalidad franquista.

Hubo grandes turbulencias: el ruido de sables, la irrupción de la violencia de extrema derecha y de extrema izquierda y algo que ingenuamente no se contemplaba: que ETA siguiera después de la dictadura. Las querellas internas de UCD acabaron de desestabilizar el país. Fue Leopoldo Calvo Sotelo, presidente inexplicablemente ninguneado, quién estabilizó el régimen, cogiéndolo al día siguiente de un golpe de Estado y entregándolo un año y medio más tarde, con los golpistas juzgados y en condiciones de que 40 años después un partido de izquierdas pudiera ganar unas elecciones y gobernar y la derecha emprendiera su travesía del desierto.

El día que Felipe González tomó posesión se acabó la Transición y empezó la construcción real del nuevo régimen. Se abría así un largo período que está terminando ahora. Pasamos de la ilusión a la normalidad: al desencanto y a la indiferencia. Más tarde irrumpió la indignación. Toca volver a inventar el futuro.

Un guardia civil saluda a González en La Moncloa, tras tomar posesión en 1982.

Un guardia civil saluda a González en La Moncloa, tras tomar posesión en 1982. Marisa Flórez [El País]

 

24 de Gener de 1977: la matança d’Atocha

ATOCHA

Un ejercicio de restauración de una memoria histórica próxima: el 24 de enero se cumplirá el 40º aniversario del atentado terrorista.

[Ángel S. Harguindey,
El País 15-1-2017]

Lo mejor del programa Atocha: 1977. Los mártires de la democracia (1.532.000 espectadores), de La Sexta Columna, fue recuperar uno de los sucesos más terribles de la España posfranquista, la matanza de cinco personas en el bufete laboralista de la calle Atocha a manos de unos pistoleros fascistas. Asesinatos precedidos por las muertes de dos estudiantes, Mariluz Nájera y Arturo Ruiz, en sendas manifestaciones madrileñas. Todo en una semana en la que también fue secuestrado el general Villaescusa por parte de un turbio grupo radical, los Grapo.

El programa se basó en material de archivo y entrevistas, entre otros, con el único superviviente de la masacre, cuyo testimonio fue lo más conmovedor del espacio Alejandro Ruiz-Huerta. Un ejercicio de restauración de una memoria histórica próxima —el 24 de enero se cumplirá el 40º aniversario del atentado terrorista— de la que se pudieron extraer valiosas conclusiones: desde el impecable ejercicio del orden público en la multitudinaria manifestación del entierro de las víctimas, orden a cargo del aún ilegal Partido Comunista, hasta la consolidación de un anhelo democrático.

Fueron tiempos violentos, de incertidumbres y esperanza. Los pistoleros de extrema derecha campaban con una libertad que sólo el amparo de un sector policial y de algunos jueces justificaban. El posterior juicio a los cuatro responsables directos del atentado corrió a cargo del magistrado Gómez Chaparro, que, como se le describe en el libro de Jorge e Isabel Martínez Reverte La matanza de Atocha. 24 de enero de 1977, “pasará a la historia como el magistrado que más daño ha hecho al Estado de derecho en el comienzo de la Transición”. Obstaculizó todo lo que pudo la investigación de los hechos, hasta el punto de que fue relevado de sus funciones, concediendo privilegios penitenciarios a los procesados y boicoteando cualquier posibilidad de indagar sobre quiénes estaban tras ellos.