Franquisme: postguerra -1939-1940

FAM I MALALTIES, COM A ESTRATÈGIA DE REPRESSIÓ.

De 1939 a mitjan dels anys 40 Espanya es va veure afectada per una sèrie de calamitats que, curiosament, afectaven la població de manera selectiva: els més pobres (per definició els que més havien recolzat la democràcia republicana) es van veure delmats per un seguit d’epidèmies i d‘escassetats alimentàries.

 

La població més pobre, ignorant i secularment desatesa per l’Estat resultava objectivament més vulnerable davant l’infortuni. Que aquella gent morís en massa durant la postguerra podia semblar “normal”. El règim franquista, però, no era innocent davant d’aquell patiment: la desaparició per fam i malatia dels “rojos”, lluny de causar-li preocupació, li resultava desitjable.

 

El règim dictatorial de Franco hauria pogut fer quelcom per a evitar aquelles morts. Per exemple, no enviar aliments a Alemanya o suprimir l’autarquia i l’intervencionisme sobre la producció i venda d’aliments (que causaven la desviació de productes cap al mercat negre).

 

L’historiador franquista Ricardo de la Cierva considera que entre 1939 i 1945 van morir unes 30.000 persones. Altres historiadors situen la xifra en 200.000.

L’afebliment dels organismes humans i el deteriorament de les condicions d’higiene pública (novament amb la culpabilitat del règim) van causar grans epidèmies, entre les quals el tracoma (conjuntivitis) i el tifus exantematós (anomenat “piojo verde” perquè la transmissió té lloc per les picades dels polls; però no els polls del cap, sinó els polls del cos). El tracoma pot causar ceguesa i el tifus fins la mort.

 

Fam i epidèmies s’estenien per tot el territori, però l’impacte era més gran a les regions més pobres (Andalusia, Extremadura, Múrcia, …). Amb tot, ciutats com Madrid o Barcelona no es lliuraven de l’impacte de les xacres de la postguerra.

Fam i epidèmies s’estenien per tot el territori, però l’impacte era més gran a les regions més pobres (Andalusia, Extremadura, Múrcia, …). Amb tot, ciutats com Madrid o Barcelona no es lliuraven de l’impacte de les xacres de la postguerra

 ampliar:

CAZORLA SÁNCHEZ, Antonio, Las políticas de la victoria. La consolidación del Nuevo Estado franquista (1938-1953), Madrid, Marcial Pons, 2000, 266 páginas.