Oblit, memòria, Largo Caballero, Indalecio Prieto i Vox

Oblit, memòria, Largo Caballero, Indalecio Prieto i Vox [Julián Casanova, Infolibre, 2-10-2020]

 Assimilar la història de el segle XX i arribar a un acord sobre ella ha estat una tasca molt complicada en la majoria dels països europeus. Els botxins insisteixen que també ells van ser víctimes. Els turcs acusen els armenis d’insurrecció i de provocar la reacció legítima de l’Estat otomà; els soldats de la Wehrmacht al·ludeixen als abusos i humiliacions a què van ser sotmesos com a presoners de guerra a la Unió Soviètica; i el nombre d’alemanys expulsats per l’Exèrcit Roig dels territoris de l’Est es compara amb el de les víctimes en els camps d’extermini. “Trauma” és una categoria difícil d’aplicar històricament perquè les representacions d’aquests passats susciten controvèrsies i debats polítics en l’esfera pública.

El terme “trauma col·lectiu” es va utilitzar per ficar en el mateix sac a totes les formes de sofriment, per igualar a totes les víctimes. En l’anàlisi històrica no pot cancel·lar una forma de terror invocant a una altra, però això és el que es va fer, per exemple, a Alemanya en els anys cinquanta comparant el patiment dels nens de l’Holocaust amb els de les famílies alemanyes. O més tard, en anys recents, a Espanya, interpretant la guerra civil com una mena de bogeria col·lectiva, amb crims reprovables en els dos bàndols, i oblidant totes les comeses en les gairebé quatre dècades de la dictadura de Franco, una continuació, en realitat, de la violència posada en marxa amb el cop d’Estat de juliol de 1936.

M’assabento a Viena que l’ Ajuntament de Madrid , a proposta de Vox i amb el suport de el Partit Popular i Ciutadans, retirarà els noms dels carrers i estàtues que recorden als ministres de la Segona República Indalecio Prieto i Francisco Largo Caballero . I els vaig a explicar, després de dècades d’investigació sobre la República, la guerra civil, la dictadura de Franco i les memòries creuades sobre l’Europa de el segle XX, com hem arribat a aquesta situació, què és el que hi ha darrere d’aquesta proposta i les seves implicacions polítiques i per a l’ensenyament de la història.

1. La societat que va sortir de l’franquisme i la que va créixer en les dues primeres dècades de la democràcia va mostrar índexs elevats d’indiferència cap a la causa de les víctimes de la Guerra Civil i de la dictadura. Per diverses raons, àmpliament debatudes, la lluita per desenterrar el passat ocult, el coneixement de la veritat i la petició de justíciamai van ser senyals d’identitat de la transició a la democràcia a Espanya, tot i l’esforç de bastants historiadors per analitzar aquells fets per comprendre’ls i transmetre’ls a les generacions futures. Espanya estava plena de llocs de la memòria dels vencedors de la Guerra Civil, amb la Vall dels Caiguts en primer pla, llocs per desafiar “a el temps i a l’oblit”, com deien els franquistes, homenatge a el sacrifici dels “herois i màrtirs de la Croada “. Els altres morts, les desenes de milers de vermells assassinats durant la guerra i la postguerra, no existien. Però ni els governs ni els partits democràtics semblaven interessats en generar un espai de debat sobre la necessitat de reparar aquesta injustícia.

2. Tot això va començar a canviar, lentament, durant la segona meitat dels anys noranta, quan van sortir a la llum fets i dades desconegudes sobre les víctimes de la Guerra Civil i de la violència franquista, que coincidien amb la importància que en el pla internacional anaven adquirint els debats sobre els drets humans i les memòries de guerres i dictadures , després del final de la guerra freda i la desaparició dels règims comunistes d’Europa de l’Est.

Va sorgir així una nova construcció social de l’record . Una part de la societat civil va començar a mobilitzar-se, es van crear associacions per a la recuperació de la memòria històrica, es van obrir fosses a la recerca de les restes dels morts que mai van ser registrats els descendents dels assassinats pels franquistes, els seus néts més que seus fills, es van preguntar què havia passat, per què aquesta història de mort i humiliació s’havia ocultat i qui havien estat els botxins. El passat s’obstinava a quedar-se amb nosaltres, a no anar-se’n, tot i que les accions per preservar i transmetre la memòria d’aquestes víctimes i sobretot perquè tinguessin un reconeixement públic i una reparació moral, van trobar molts obstacles.Amb el Partit Popular al poder, no hi va haver cap possibilitat. Mentrestant, en aquests anys finals de segle XX i en els primers de la XXI, diversos centenars d’eclesiàstics “martiritzats” durant la Guerra Civil van ser beatificats. Tot seguia igual: honor i glòria per a uns i silenci i humiliació per a altres.

3. L’arribada a el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero va obrir un nou cicle. Per primera vegada en la història de la democràcia, una democràcia que complia llavors trenta anys, el poder polític prenia la iniciativa per reparar aquesta injustícia històrica . Aquest era el principal significat de el Projecte de Llei presentat a finals de juliol de 2006, conegut com Llei de Memòria Històrica. Amb una llei, la memòria adquiriria una discussió pública sense precedents i el passat es convertiria en una lliçó per al present i el futur. El Projecte no entrava en les diferents interpretacions de el passat, no intentava delimitar responsabilitats ni decidir sobre els culpables. I tampoc proposava crear una Comissió de la Veritatque, com en altres països, registrés els mecanismes de mort, violència i tortura i identifiqués a les víctimes i als seus botxins . Així i tot, va trobar irades reaccions polítiques de la dreta, de l’Església Catòlica i dels seus mitjans de comunicació.

La Llei, aprovada finalment el 31 d’octubre de 2007, encara que insuficient, va obrir nous camins a la reparació moral i a el reconeixement jurídic i polític de les víctimes de la guerra civil i de l’franquisme. Però amb la crisi econòmica i la victòria de el Partit Popular a les eleccions de novembre de 2011, aquesta Llei i les diferents accions de gestió pública que en derivaven van morir per falta de pressupost i de voluntat política , resumides en la fórmula de Mariano Rajoy ” zero euros per a la memòria històrica “, el que significava, senzillament, no em vinguin amb aquestes ximpleries.

4. Ara, davant el nou projecte de Llei de Memòria Històrica de Govern de Pedro Sánchez hi ha un nou i important actor, Vox, que més enllà de la seva apologia de l’franquisme representa a Espanya el que la ultradreta i els nous moviments autoritaris i neofeixistes estan intentant a Europa: un àmplia reescriptura de la història dirigida a donar la volta a la interpretació antifeixista i democràtica . Diferents veus revisionistes van començar a argumentar que Stalin tenia tanta culpa i responsabilitat com Hitler a provocar l’inici de la Segona Guerra Mundial. La publicació de l’ Llibre negre de l’comunisme en 1997 tractava de provar que el comunisme era pitjor que el nazisme.

5. A la fi de 1931 Espanya era una república parlamentària i constitucional. En els dos primers anys de la Segona República, amb Manuel Azaña de president de Govern i Indalecio Prieto i Largo Caballero de ministres, es va escometre l’organització de l’Exèrcit, la separació de l’Església de l’Estat i es van prendre mesures radicals i profundes sobre la distribució de la propietat de la terra, els salaris de les classes treballadores, lloa protecció laboral i l’educació pública. Mai en la història d’Espanya s’havia assistit a un període tan intens i accelerat de canvi i conflicte, d’avanços democràtics i conquestes socials.

Com a conseqüència d’això, es va obrir un abisme entre diversos mons culturals, polítics i socials antagònics , entre catòlics practicants i anticlericals convençuts, amos i treballadors, Església i Estat, ordre i revolució. La República va trobar enormes dificultats per consolidar-se i va haver d’enfrontar a fortes desafiaments des de dalt i des de baix, amb vagues, insurreccions i violència. El cop de mort, el que la va fer caure per les armes, va néixer, però, des de dalt i des de dins , des del mateix si de les seves forces armades i des dels poderosos grups d’ordre que mai la van tolerar.

Indalecio Prieto i Largo Caballero no eren al Govern el juliol de 1936 quan la República, com va insistir en diverses ocasions Manuel Azaña, va haver de defensar-se amb les armes , i no amb la política, en una guerra que ella no havia causat. Unir la República, la guerra civil i la dictadura de Franco en un mateix passat traumàtic que convé no remoure és deformar la història investigada en profunditat per desenes d’historiadors i entrar en el joc de “equiparació” de víctimes i responsabilitats.

El Partit Popular i Ciutadans haurien de mirar a les democràcies europees que, des d’Alemanya a Txecoslovàquia, passant per Àustria i Espanya, van acabar enderrocades pel feixisme. Indalecio Prieto va morir a l’exili a Mèxic el 1962. Largo Caballero a París el 1946, després de ser president de Govern de la República en guerra i passar pel camp de concentració nazi de Sachsenhausen. Una mica de respecte per a aquella República que com les d’altres països a Europa en els anys vint i trenta va intentar consolidar, amb enormes obstacles i afrontaments, un projecte reformista parlamentari i constitucional. Fins a juliol de 1936, quan la revolta militar va ocasionar una divisió profunda en l’exèrcit i en les forces de seguretat, va afeblir a l’Estat republicà i va partir a Espanya en dos.

Julián Casanova és catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Saragossa i Visiting Professor de la Central European University de Viena.

LA DICTADURA FRANQUISTA – VÍDEOS

Així era la situació d’Espanya just després de la guerra

Així van ser els acostaments i les discrepàncies de Franco amb Hitler i Mussolini

Així va ser la successió de dictador Francisco Franco

La dictadura franquista davant la comunitat internacional

La revolució de la cultura popular durant els anys de règim franquista

Espanya durant els últims anys de franquisme

Franquisme 1959-1970

1. Va passar aquí: La comissaria del terror

2. Els anys del barraquisme

3. La manifestació de capellans contra les tortures franquistes

4. Francisco Téllez, un dels demandants contra el Franquisme a l’Argentina

A Espanya encara hi ha molt a fer sobre la dictadura franquista. De fet, ara mateix hi ha 47 querelles de represaliats del PSUC i de CCOO que s’han afegit a la causa oberta a l’Argentina per crims del franquisme, com ja s’havia fet amb l’assassinat de Companys i Puig Antich.

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-vespre/francisco-tellez-un-dels-demandants-contra-el-franquisme-a-largentina/video/4886371/

Franquisme: postguerra -1939-1940

FAM I MALALTIES, COM A ESTRATÈGIA DE REPRESSIÓ.

De 1939 a mitjan dels anys 40 Espanya es va veure afectada per una sèrie de calamitats que, curiosament, afectaven la població de manera selectiva: els més pobres (per definició els que més havien recolzat la democràcia republicana) es van veure delmats per un seguit d’epidèmies i d‘escassetats alimentàries.

 

La població més pobre, ignorant i secularment desatesa per l’Estat resultava objectivament més vulnerable davant l’infortuni. Que aquella gent morís en massa durant la postguerra podia semblar “normal”. El règim franquista, però, no era innocent davant d’aquell patiment: la desaparició per fam i malatia dels “rojos”, lluny de causar-li preocupació, li resultava desitjable.

 

El règim dictatorial de Franco hauria pogut fer quelcom per a evitar aquelles morts. Per exemple, no enviar aliments a Alemanya o suprimir l’autarquia i l’intervencionisme sobre la producció i venda d’aliments (que causaven la desviació de productes cap al mercat negre).

 

L’historiador franquista Ricardo de la Cierva considera que entre 1939 i 1945 van morir unes 30.000 persones. Altres historiadors situen la xifra en 200.000.

L’afebliment dels organismes humans i el deteriorament de les condicions d’higiene pública (novament amb la culpabilitat del règim) van causar grans epidèmies, entre les quals el tracoma (conjuntivitis) i el tifus exantematós (anomenat “piojo verde” perquè la transmissió té lloc per les picades dels polls; però no els polls del cap, sinó els polls del cos). El tracoma pot causar ceguesa i el tifus fins la mort.

 

Fam i epidèmies s’estenien per tot el territori, però l’impacte era més gran a les regions més pobres (Andalusia, Extremadura, Múrcia, …). Amb tot, ciutats com Madrid o Barcelona no es lliuraven de l’impacte de les xacres de la postguerra.

Fam i epidèmies s’estenien per tot el territori, però l’impacte era més gran a les regions més pobres (Andalusia, Extremadura, Múrcia, …). Amb tot, ciutats com Madrid o Barcelona no es lliuraven de l’impacte de les xacres de la postguerra

 ampliar:

CAZORLA SÁNCHEZ, Antonio, Las políticas de la victoria. La consolidación del Nuevo Estado franquista (1938-1953), Madrid, Marcial Pons, 2000, 266 páginas.

 

Genealogia de la corrupció espanyola: “Un poble traït” Paul Preston

[Teresa Constenla, El Pais, 19-10-2019]
La corrupció també pot fer riure. A Espanya s’ha trampejat amb diners públics per adjudicar el monopoli de l’extermini de rates, s’han col·locat urnes en porqueres o teulades per dissuadir la participació electoral, s’han deconstruït i volatilitzat del paisatge monestirs històrics a cop de talonari de William Randolph Hearst i es ha afavorit la instal·lació de ruletes trucades en casinos per part de tot un president del Govern de la Segona República, Alejandro Lerroux. Però les 775 pàgines (168 de notes) del nou llibre de Paul Preston , un poble traït (Debate), que surt a la venda el proper dijous 24, produeixen sobretot un desassossec incòmode: la corrupció ha corroït l’espina dorsal de l’Estat durant els últims 140 anys.

L’assaig s’obre amb el continuat frau electoral de la Restauració, amb dos partits -liberals i conservadors- que s’alternaven en el poder des del qual repartien prebendes i monopolis (el liberal Práxedes Mateo Sagasta dormia a vegades en un hotel per evitar les cues de demandants d’ocupació que es formaven davant de casa), i conclou amb les targetes black de Bankia , els papers de Bárcenas, els tripijocs de Iñaki Urdangarin , els ERO socialistes a Andalusia o les comissions pagades a la família Pujol per adjudicacions de la Generalitat. Un arbre genealògic vigorós i ben arrelat. Com si la corrupció, per més que la societat s’hagi democratitzat, fos capaç de sobreviure a qualsevol règim i gairebé qualsevol ideologia. Encara que tampoc en això cal sentir-se diferents. “He intentat subratllar que no passa només a Espanya, i no només en els països sospitosos habituals com Itàlia o Grècia. Aquí també passa “, sosté l’historiador durant una entrevista celebrada a casa de Londres. “Hi ha un auge de la corrupció i té a veure amb la manera en què s’ha desenvolupat el capitalisme, la societat de consum. En aquest país, gràcies als conservadors ha hagut un menyspreu a l’Estat del benestar i tot el que són els serveis públics. La corrupció aquí és més sofisticada que a Espanya, però igual de menyspreable “, subratlla.

Preston (Liverpool, 1946) ha necessitat seus cinc dècades de hispanisme i cadascun dels seus assajos històrics per poder arribar a aquest. “Jo no trec llibres així com així, aquest es construeix sobre el que he fet des que vaig començar a finals dels seixanta i sobre el treball dels últims cinc o sis anys sobre la corrupció, que és molt difícil perquè el corrupte, sinó és ximple, no deixa constància del que ha fet “. El resultat és una sòlida història d’Espanya permeada de tal brutícia que el mateix autor estava desitjant sacsejar-se el pes de sobre. “Aquest llibre s’ha fet a l’ombra del Brexit. La depressió que m’ha causat el Brexit ha contagiat el llibre, que ja de per si no era alegre. Estic molt content d’haver-ho acabat. No vull saber més de la corrupció “.

En aquest assaig que comprèn des de 1874, quan es produeix la restauració borbònica amb Alfons XII, fins a 2014, quan puja al tron Felip VI després de l’abdicació del seu pare, hi ha tres grans eixos que s’entrecreuen sovint: la corrupció, la incompetència política i la fractura social i territorial. Hi ha etapes en les que un dels elements s’imposa sobre els altres, si bé acostumen a anar de la mà: les dictadures de Franco i Primo de Rivera són els períodes on tot es solapa. L’enriquiment immoral es generalitza, començant pels dictadors. Franco es va camuflar durant anys sota una falsa austeritat tot i que va començar a engreixar el seu patrimoni des dels dies crus de la guerra. Entre 1937 i 1940 va acumular una fortuna personal de 34 milions de pessetes de l’època. “Una font important de liquiditat per a Franco era el seu apropiació de subscripcions teòricament organitzades per cobrir el cost de l’esforç bèl·lic dels rebels. En general, la contribució a aquestes iniciatives era obligatòria. Els ingressos es mantenien normalment en secret, el que facilitava la transferència de fons a un dels comptes bancaris de Franco “, sosté l’hispanista al seu llibre. A partir de 1940, la Companyia Telefònica Nacional d’Espanya va arrodonir els seus ingressos amb 10.000 pessetes mensuals i,L’altra cara del cabdill (Crítica), va obtenir set milions i mig de pessetes per la venda en el mercat negre de cafè donat al poble espanyol pel dictador brasiler Getúlio Vargas. “La fortuna que va deixar en morir ascendia a l’equivalent de més de 1.000 milions d’euros de 2010”, assenyala Preston.

Al seu voltant es van enriquir diversos generals amb suborns, i la seva família amb pelotazos urbanístics o monopolis de negocis d’importació, amb un constant aprofitament del poder per part dels seus germans, Nicolás i Pilar; la seva esposa, Carmen Polo (el terror dels joiers), i el seu gendre, Cristóbal Martínez Bordiú. Una cultura de la corrupció que imitaven els que l’envoltaven, dels ministres (José Antonio Girón, 16 anys al capdavant de Treball, se’l va acusar de malversació de fons) als empresaris i banquers. Una elit que vivia atrapada a la berlanguiana cultura de la cacera.

Miguel Primer de Rivera va ser un dictador més simpàtic (perdó per l’oxímoron) que Franco, però igual de corrupte. Amb una de les subscripcions populars que va organitzar es va comprar una finca a Jerez de la Frontera, un mètode que també aprofitaria el general Queipo de Llano per fer-se amb un mas a Camas (Sevilla) a l’agost de 1937. El dictador andalús va ser un precursor en altres camps: “Hi ha notables semblances entre Primo i Trump. Les notes oficioses que el dictador publicava a la premsa, moltes vegades escrites de matinada quan estava pres, són com els tuits de Trump “, compara Preston. “És un moment absolutament trumpiano quan escriu un text sobre si mateix per destacar que era un gran amant i insisteix que surti en una biografia oficial”, afegeix entre rialles.

Hi ha un batec en el llibre que es condensa a la cita d’Ortega i Gasset de 1921 amb la qual arrenca: “Començant per la Monarquia i seguint per l’Església, cap poder nacional ha pensat més que en si mateix”. El menyspreu cap al bé comú -per resumir en un concepte contemporani, una necessitat de sempre- ha estat una constant entre les elits, ja fossin polítiques, empresarials, militars o eclesiàstiques. Els tripijocs a gran escala d’Alfons XIII van contribuir a expandir el republicanisme. “Ara no se li llança per anticonstitucional, sinó per lladre”, va escriure Valle-Inclán després de la proclamació de la República el 14 d’abril de 1931. Es va obrir llavors un període de corrupció “menys tòxica” perquè bona part dels nous dirigents abraçaven el regeneracionisme,

Preston creu, com Machado, a qui cita al començament del seu assaig, que a Espanya “el millor és el poble” i que la mala gestió no té exclusivitat ideològica. El socialista Francisco Largo Caballero va ser, segons la seva opinió, el polític més incompetent de la història recent d’Espanya. “El pitjor que puc dir de Jeremy Corbyn és que és el Llarg Cavaller de la política britànica”, afirma amb sorna.

L’aliança entre corrupció i incompetència política, escriu, “ha tingut un efecte corrosiu sobre la coexistència política i la cohesió social”. En dos segles: quatre guerres civils, més de 25 pronunciaments, unes quantes revolucions sagnants limitades en el temps i en l’espai (Catalunya, Astúries …), la pèrdua definitiva de les restes d’un imperi i la catàstrofe d’Annual. Una pèssima digestió per als militars, que durant moltes dècades es van dedicar a combatre l’enemic interior. “En gran part gràcies a l’entrada a l’OTAN i a les reformes de Narcís Serra, l’Exèrcit i les forces de seguretat han canviat molt”, elogia Preston.

Per una vegada l’hispanista ha desitjat concloure un llibre i allunyar-se’n, dolgut també per decepcions personals com el que ha passat durant els últims anys del regnat de Joan Carles I, a qui va dedicar una biografia en 2002. “Segueixo pensant que ningú li treu el paper que va jugar en la història d’Espanya. El que li va passar en els últims cinc anys és una terrible llàstima que taca la seva imatge, però si un estigués fent un retrat psicològic podria trobar no justificacions però sí moltes explicacions de per què va acabar així en la recerca del plaer. Li van robar la infància i l’adolescència, quan va arribar al poder va viure una època molt perillosa com el bomber de la democràcia, jo crec que va pensar: “Ara a mi em toca alguna cosa”. Però, en contra dels que diuen que la Transició va ser un desastre,

March va estar en gairebé totes les salses del segle XX. La gran font financera del cop de 1936 s’havia folrat durant la Primera Guerra Mundial, amb el contraban de tabac i l’exportació d’aliments als països en guerra. En aquells dies tenia en la seva cartera de suborns al ministre d’Hisenda, Santiago Alba (a l’esposa va regalar un ram amb flors i 10 bitllets de 1.000 pessetes dels anys vint). El seu poder seguir expandint-se amb Primo de Rivera i es va intensificar amb el franquisme. En els pocs anys en què tenia davant els polítics -va ser empresonat i investigat durant la Segona República- va seguir imposant el seu criteri: Preston recorda que els seus dies carceraris es van semblar molt a una estada hotelera i que finalment va aconseguir escapolir-se. Un dels seus grans aliats d’aquesta època va ser Lerroux, un radical de verb encès (va arribar a encoratjar la violació de monges: “Joves bàrbars d’avui, entreu a sac en la civilització decadent i miserable d’aquest país sense ventura, destruïu els seus temples, acabeu amb els seus déus, alceu el vel de les novícies i eleveu a la categoria de mares per virilitzar l’espècie “) i butxaques famolencs. Prova que la corrupció estava per tot arreu és que els intel·lectuals oposats al règim de 1923, exiliats a París, com Blasco Ibáñez, Eduardo Ortega i Gasset i Miguel de Unamuno van editar una revista satírica titulada Espanya amb honra , que tirava 50.000 exemplars. Blasco Ibáñez, a més, va vendre com rosquilles Alphonse XIII démasqué -a Espanya de forma clandestinament, on el responsabilitzava del desastre d’Annual i li involucrava en negocis tèrbols.

Ultradreta a Espanya: entrevista a Xavier Casals

Xavier Casals: “Per a la ultradreta, la dona ha de procrear”

“El populisme no és una ideologia, és una manera de mobilitzar. El pot fer servir l’esquerra, la dreta o el nacionalisme”, diu el professor d’història contemporània.
[Antoni Bassas, ara, 06/04/2019]

ANTONI BASSAS

 

Vostè com en diu: moviment populista? Ultradreta?

Moviment populista no diu res, perquè el populisme no és una ideologia sinó una manera de mobilitzar que igual la pot fer servir l’esquerra com la dreta o el nacionalisme. El populisme es basa en una contraposició entre nosaltres i ellsNosaltres acostuma a ser el poble, la bona gent, el poble sa. I ells acostumen a ser les elits econòmiques o polítiques que han segrestat drets socials o econòmics. Per tant, el populista es presenta com la veu d’aquest poble idealitzat. Esquemàticament, el populisme d’esquerres té aquest discurs. El d’extrema dreta hi fa una modificació important: les elits que han segrestat aquests drets han traït la nació perquè han cedit sobirania a entitats supranacionals, han firmat tractats comercials, han fomentat el multiculturalisme, la immigració i la deslocalització industrial.

Això sona a Donald Trump.

Doncs li poso més matisos. El neofeixisme vol un retorn al passat dels anys trenta. En canvi, aquesta nova extrema dreta d’ara és diferent. Perquè, fa vora 90 anys, el feixisme sorgeix en unes societats que s’estan industrialitzant, amb unes classes socials nítides: un proletariat i una burgesia. És un moment de pànic social davant la revolució, i el feixisme vol un enquadrament de les masses, un enquadrament passiu, perquè el líder ja s’encarrega d’interpretar-les. I, per cert, les masses eren femenines i, per tant, el líder les havia de dominar. I hi havia una jerarquia racial. Ara és diferent. Aquell proletariat i aquella burgesia s’han difuminat i ara tenim categories com els mileuristes. El comunisme ja no hi és i ja no parlen de diferències racials, sinó de diferències culturals.

I Vox?

En la mesura que les seves dues grans banderes són la identitat i la protesta, són extrema dreta. La identitat espanyola està amenaçada per la immigració i també pel separatisme. I després hi ha el vot de protesta contra els de dalt.

Que no són prou patriotes.

Que només miren per a ells. Pedro Sánchez i Podem es recolzen en l’independentisme i al PP l’han batejat com “ la derechita cobarde ”. Reivindiquen Gibraltar (un clàssic), però crec que no es para prou atenció al lema del partit: “ España viva ”. L’Espanya viva parla de la demografia, del natalisme, i això entra en l’antifeminisme, el control dels drets reproductius de la dona. És a dir: la nació està decandida, ara nosaltres ressuscitarem la nació. Si hi ha una Espanya viva, hi ha una Espanya que està morta. Qui és? L’anti-Espanya.

Els rojos?

Ara seria Podem, el chavisme i el separatisme. I recordem que la campanya a Andalusia va ser “la Reconquesta”. L’islam també seria anti-Espanya, el pinten com una religió de conflicte i reduït a símbols com el burca. I la llei de memòria històrica la veuen com la imposició d’una visió unilateral de la Guerra Civil, allò d’Abascal de “no hi ha d’haver lleis que ens diguin als espanyols què hem de recordar i què hem d’oblidar”.

I l’antifeminisme?

Si tu estàs parlant de l’Espanya viva, la demografia és essencial. No hi pot haver país si no hi ha demografia. Aleshores això posa el focus en la dona. Per a la ultradreta, la dona ha de fer rutllar la família i procrear. Francament, no crec que Marine Le Pen volgués tornar enrere, però la idea és aquesta. I, lligat amb això, l’immigrant invasor és un senyor que viola les fronteres i que viola les dones. És el violador de la nació.

Ha arrossegat els altres partits de la dreta nacionalista espanyola en la qüestió catalana.

Vox no enganya, i diu: “Estem contra l’estat de les autonomies”. Per tant, el suprimiran. Això és programàtic, clar i explícit. Per a Ciutadans i PP és molt complicat de competir amb Vox en aquest tema. Si Cayetana Álvarez de Toledo diu “no cal parlar el català”, pots inferir que si no és necessari parlar el català tampoc cal una autonomia catalana. Però Vox ho diu més clar. I tampoc pots competir amb Vox en duresa o càstig als independentistes. Fem una mica d’ironia i diguem que farem un 155 premium. Doncs bé, tampoc pots competir amb Vox perquè són l’acusació popular al judici del Suprem i, si volem acabar amb les autonomies, prometre el 155 queda petit.

Tot i així, la dreta nacionalista espanyola ho promet. Steve Bannon va dir fa uns dies en una entrevista a El País que “Ciutadans i PP ja parlen com Vox; d’això jo en dic col·locar el producte”. I, certament, un dels grans fitxatges de Pablo Casado, Adolfo Suárez Illana, va afirmar fa uns dies que les dones espanyoles havien de decidir si volien “ser mares de nens vius o de nens morts”.

Vox no es pot entendre sense l’exhauriment d’allò que se’n diu “el règim del 78”. Miri, comprovem les posicions de polítics joves davant la Constitució. Pablo Iglesias és allò de l’esmena global, la idea que aquest sistema s’ha acabat. Albert Rivera es vol presentar com a hereu de Felipe i de Suárez i diu que el sistema és bo però s’ha de reformar. Què és Abascal? Aquest sistema no funciona, però no pel que diu Podem sinó perquè ha anat massa enllà, en contra de la unitat d’Espanya. Per tant, el que queda latent és que l’anomenat règim del 78 és un sistema que té problemes per eixamplar la base social, no sap com fer-ho, amb unes forces noves que són antagòniques. Si ara volguessin reformar la Constitució no podrien, jo no veig com surten els consensos transversals per fer-ho ara.

Vox ha festejat amb la llibertat de tenir armes.

Crec que és contradictori, perquè un partit que és pro vida i diu que es condecorarà algú que mati un lladre que t’entra a casa no quadra.

A Amèrica van així.

Aquí sembla que hi ha un mimetisme no sols amb Trump sinó també amb Bolsonaro. Veus? En això sí que hi ha consens a Espanya: no volem tenir armes. Si se’m permet fer una certa ironia, potser Vox s’ha disparat un tret al peu. Però ja ho veurem, perquè es deia que a Andalusia potser trauria de 0 a 3 diputats, i al final en va treure 12.

¿Com veu la cobertura mediàtica a l’extrema dreta?

És molt interessant. Quan no hi havia xarxes socials els partits petits extraparlamentaris sortien en un petit requadre que es deia Breus, i pràcticament no es veien. Hi havia jerarquia informativa. En l’era d’internet, tota notícia, per breu que sigui, ha de tenir un titular, un subtítol, una entradeta i, si pot ser, una foto. Per tant, qualsevol declaració que abans hauria anat en un breu ara té un impacte visual molt gran. Ara, el setembre de l’any passat, el baròmetre del CIS a Vox li donava un 1,2%. I el Pacma tenia un 1,4%. Del Pacma no vaig veure ni de bon tros la mateixa cobertura. Però és que, a més, el Pacma havia tingut més d’un milió de vots al Senat i més de 200.000 vots al Congrés. Avui tothom sap el programa de Vox, però ningú sap qui dirigeix el Pacma ni quin programa té. El responsable de les xarxes socials de Vox va dir que quan volia transmetre notícies importants els mitjans no li feien cas. Van veure l’èxit als mitjans del Tramabús que va treure Podem, i els van fer una maqueta de bus amb les cares dels enemics d’Espanya. Va ser increïble. Tota la premsa se’n va fer ressò.

¿I l’esquerra ha sabut frenar l’ascens d’aquesta extrema dreta?

No és ben bé que l’esquerra hagi fet alguna cosa malament. Un dels problemes de l’esquerra, sobretot de l’esquerra socialista, és que el seu medi tradicional, els treballadors protegits de les grans fàbriques, aquell proletariat industrial, està desapareixent literalment. El mercat de treball ha canviat, i hi ha una fractura cultural: els que són partidaris del multiculturalisme i els que el rebutgen. Els que volen valors liberals i els que són partidaris dels valors autoritaris. La fractura territorial inclou els perdedors de la globalització i els vencedors o beneficiats. O la fractura entre les zones que estan en una economia dinàmica i les que no. Hi ha una sèrie de vectors que es van concatenant i, segons com, tenen resultats diferents.

Posi-me’n casos concrets.

El Brexit és bastant clar. Qui està a favor del remain? La City de Londres, la gent jove, els estudiants, els llocs universitaris o els centres dinàmics. I els escocesos per marcar la identitat. Fent una simplificació, volen Brexit els que són fora d’aquests circuits dinàmics, els nostàlgics de l’imperi, etcètera. Mirem-ho també amb els armilles grogues. És la França perifèrica, la dels que han quedat arraconats fora dels circuits de les ciutats globalitzades, ben connectades, amb universitats, amb circuits econòmics que creixen, que són dinàmiques. I després hi ha el rerepaís que perd població, que no la pot recuperar, que, com que perd població, perd serveis, que no té tanta oferta de treball, que està perdent la gent jove, que marxa cap a les ciutats. Aleshores, si volem entendre què està passant, si ho fem en clau binària de bons i dolents, allò d’immigració o no immigració, refugiats o no refugiats, etcètera, no acabarem d’entendre-ho. Perquè ara som a la cruïlla de diferents dinàmiques. I el Brexit i Trump fan un canvi qualitatiu en aquest vot. Ja no és testimonial. És el “Sí que es pot”, però des de la dreta. Ara ho canviarem tot des del nostre punt de vista. Ja no és tan sols reactiu sinó, des del seu punt de vista, propositiu.

Quants vots traurà Vox a Catalunya?

Simplificant, a Catalunya hem tingut l’èxit amb una cosa que deixaria Gaudí impressionat: hem portat el trencadís a la política. Tu mires un mapa polític de resultats municipals a Catalunya i, escolta, allà hi ha uns colors que ni Gaudí i Jujol junts. Les conductes són imprevisibles, el vot està molt fragmentat i, per tant, tots els espais estan oberts.

Les dones també HI ÉREM: el compromís veïnal, sindical i polític de les dones de Terrassa

[Teresa Rodríguez, CEHT]
El paper de les dones durant el franquisme a Terrassa
Per a les dones la derrota republicana i la implantació del franquisme va significar la pèrdua de tots els drets aconseguits durant la Segona República i la consolidació d’una societat masclista i terriblement discriminatòria amb el gènere femení. El règim franquista considerava les dones éssers inferiors, tan jurídica com legalment. Quedaven novament apartades de la vida pública, àmbit destinat exclusivament a l’home. Creien que les capacitats físiques i intel·lectuals de les dones eren inferiors i la seva funció es reduïa a l’àmbit domèstic. Pensaven que la dona era poc fiable per exercir funcions que no fossin les tradicionals, encara que tingués la formació i la preparació adequades per dur a terme la feina en qüestió.
La legislació, Codi Civil de 1968, va tractar les dones com eternes menors d’edat. No podien comprar ni vendre béns sense l’autorització del marit, ni obrir un compte corrent o participar en la pàtria potestat dels seus fills i filles. El marit era el seu representant legal i administrador de les seves propietats. L’avortament estava prohibit així com l’ús dels anticonceptius. El delicte d’adulteri era castigat de manera molt més severa en les dones que els homes (amb penes de presó per elles i una multa o res per a ells).

La participació de les dones en l’oposició democràtica de Terrassa
Durant la dècada dels seixanta i setanta la societat començava a canviar. L’arribada de nous hàbits socials i culturals més moderns des d’Europa la va transformar en una societat més oberta. Es produí un procés de laïcització i el control estricte de l’Església del primer franquisme, anà minvant. La Llei general d’Educació del 1970 va fer possible l’augment de la població escolaritzada a tots els nivells, amb un augment considerable dels estudiants procedents de famílies obreres. En aquest moment es va produir un significatiu creixement de la incorporació de les dones als diferents nivells educatius (estudis secundaris i universitaris), i a l’àmbit laboral. Va créixer la difusió de les idees feministes que pretenien aconseguir la igualtat entre gèneres, defugint absolutament del paper tradicional de mares i esposes en exclusiva. Culturalment a Terrassa des dels anys seixanta comptava amb associacions i grups artístics que feien una important tasca que anava des de la resistència lingüística fins a posicions més oficialistes. Entitats com Amics de les Arts, el Casino del Comerç, la Sala Crespi o el C.IC van ser algunes de les entitats que crearen un teixit cultural ampli, del qual sorgiren figures intel·lectuals com Anna Alavedra, Marta Pessarrodona i Paulina Pi de la Serra.

Una nova generació de dones que no havien viscut la Guerra Civil, van començar a organitzar-se i iniciaren un activisme social en diferents institucions, partits polítics i sindicats clandestins, o associacions de veïns. A Terrassa van ser centenars aquelles que es van manifestar per aconseguir una societat democràtica i lliure. Elles formaven part de l’oposició democràtica, si bé és cert que la seva activa participació en la construcció d’una nova societat democràtica, no ha estat prou reconeguda. Des de diferents grups polítics, sindicals, organitzacions culturals i associatives, algunes de les
dones que tingueren un paper important van ser, Mercè Galí, Cèlia Ros, Magda Farrés Buisan, Teresa Gutiérrez García, Magda Segura, Magda Agustí Cortiella, Mercedes Gómez Llobregat, Teresa Ulldemolins Marcet, Vicenta Gallardo Redondo, Josefina Soler Carrera, Teresa Ciurana Satlari, entre moltes altres.
L’activisme polític va passar factura a algunes d’elles. Van ser detingudes i empresonades; algunes van rebre maltractaments a les presons on van ser enviades i multes econòmiques importants. Rosario García Gordillo, Maria Gallardo Redondo, Consuelo Hernández, Rosa Maria Fernández Sansa, Maria Carme Farrés Buisan, Asunción Hernández García, Carmen Roca Salvador.

L’associacionisme veïnal terrassenc va ser molt important i es va originar als anys seixanta degut a les precàries condicions de vida, provocades per la manca de serveis mínims als habitatges i als barris de la ciutat. Les associacions veïnals es van organitzar per exigir serveis bàsics, llars d’infants municipals i escoles públiques. Tot estava per fer en una ciutat en continu creixement que no tenia en compte les necessitats de les persones que l’habitaven. Des dels diferents barris de la ciutat, Maria Bigordà i Montmany, Consol Torres i Vidal, Júlia de Pablo Angás, Anna Maria Massachs i Jornet, entre moltes d’altres dones i homes, que van mobilitzar-se per demandar tot allò que era imprescindible per viure amb condicions dignes.
Una de les reivindicacions més multitudinàries fou la de maig de 1976 al barri de Sant Llorenç, els veïns es manifestaren amb espelmes i pancartes com a protesta per la manca d’enllumenat públic. Terrassa era una ciutat descontenta amb la situació social que es vivia. Una part de la societat conscienciada i militant que provenien de l’obrerisme, de la intel·lectualitat, del catalanisme, de l’associacionisme, del sindicalisme, van ser el motor del nou projecte de ciutat.

 

La RESTAURACIÓ

 

Cánovas del Castillo va introduir un sistema de govern basat en el bipartidisme i l’alternança en el poder dels dos grans partits, el Partit Liberal Conservador fundat pel propi Cánovas, i el Partit Liberal Fusionista liderat per Mateo Sagasta, que renunciaven als pronunciaments com a mecanisme per accedir al govern. El sistema suposava un cert equilibri entre el rei i les corts, la tradició i la modernitat [SAPIENS]

 

 

 

 

 

Antonio Cánovas del Castillo

 

Práxedes Mateo Sagasta

La decisió més transcendental per al sistema de partits i l’estabilitat dels governs va ser la signatura del Pacte del Pardo (1885) després de la mort prematura del rei Alfons XII. Així, els partits dinàstics, per tal de garantir l’estabilitat de la monarquia, van comprometre’s a suspendre la seva confrontació i a acceptar un torn pacífic alternatiu (el torn de partits) per accedir al govern. El Pacte del Pardo va permetre que el sistema superés la prova de foc que suposava la mort d’Alfons XII i es consolidés després del buit institucional que deixava la mort del monarca. La crida política als liberals de Sagasta per

alternar-se al poder amb els conservadors va contribuir i consolidar i ampliar la base política del règim durant la regència de Maria Cristina d’Àustria.

El torn de partits durant el regnat d’Alfons XII (1875-1885):

Data President
Gener-Setembre de 1875 Cánovas del Castillo
Setembre-Desembre de 1875 General Jovellar
Desembre de 1875-Març de 1879 Cánovas del Castillo
Març-Desembre de 1879 General Martínez Campos
Desembre de 1879-Febrer de 1881 Cánovas del Castillo
Febrer de 1881-Octubre de 1833 Sagasta
Octubre de 1833-Gener de 1884 Posado Herrera
Gener de 1884-Novembre de 1885 Cánovas del Castillo

El torn de partits durant la regència de Maria Cristina d’Àustria (1885-1902):

Data President
Novembre de 1885-Juliol de 1890 Sagasta
Juliol de 1890-Desembre de 1892 Cánovas del Castillo
Desembre de 1892-Març de 1895 Sagasta
Març de 1895-Agost de 1897 Cánovas del Castillo*
Agost-Octubre de 1897 General Azcárraga
Octubre de 1897-Març de 1899 Sagasta
Març de 1899-Octubre de 1900 Silvela

*Cánovas mor assassinat per un anarquista

 

El sistema del torn pacífic va poder mantenir-se durant més de vint anys gràcies a la corrupció electoral i a la utilització de la influència i el poder econòmic de determinats individus, els cacics, sobre la societat. El caciquisme va ser un fenomen que es va donar a totes les regions d’Espanya, però allà on va assolir més desenvolupament va ser a Andalusia, Galícia i Castella.

L’adulteració del vot va constituir una pràctica habitual a totes les eleccions i es va aconseguir mitjançant el restabliment del sufragi censatari, l’establiment d’un sistema electoral on tenien un major pes els districtes rurals (més fàcilment manipulables que els districtes urbans) i les trampes sistemàtiques. Així, el triomf del partit que convocava les eleccions perquè havia estat requerit pel monarca per formar govern era convingut prèviament i s’aconseguia gràcies al falsejament dels resultats. Amb la manipulació de les eleccions el partit governant s’assegurava una àmplia majoria parlamentària. En definitiva, el parlamentarisme de l’Espanya de la Restauració era una ficció.

La xarxa caciquil:

  • Cacics locals: Controlaven el marcat de treball.
  • Cacics de districte: Escollien els candidats que havien de resultar elegits.
  • Governadors civils: Traslladaven als cacics les decisions del govern.

El sistema caciquil, però, va anar deteriorant-se amb el pas dels anys, i cap a finals de segle només funcionava sense problemes a les zones rurals. A les ciutats el caciquisme havia entrat en decadència, però encara s’adulterarien les eleccions durant molt de temps per mantenir l’estabilitat del sistema. D’aquesta manera, l’Espanya del darrer terç del segle XIX havia adoptat l’aparença d’un règim democràtic constitucional, però el poble no tenia cap participació real en l’elecció del govern. El règim democràtic espanyol era una farsa corrupta i controlada per les classes dominants gràcies a l’estreta relació que existia entre les elits polítiques i les elits socials i econòmiques del país.

L’autor de l’atemptat va dir que ho havia fet per venjar els seus companys torturats en el “procés de Montjuïc” (1896).

 

Pablo Iglesias

 

 

Pablo Iglesias adreçant-se a la multitud (1915

La II República i les Dones

El canvi de la situació de la dona en la II República [http://mestresdelarepublica.blogspot.com.es/p/1-la-ii-republica-i-les-dones.html]

Per a les dones espanyoles, la proclamació de la II República el 14 d’abril de 1931 anava a significar un canvi profund en tots els àmbits: en l’esfera pública i en la vida privada, en la política, l’economia, la cultura i l’educació.

Aquests canvis van ser molt més lluny del que molts dels mateixos homes de la República havien planejat i fins i tot més lluny del que moltes de les dones de la República podien haver somiat. Les reformes de la II República que, directa o indirectament impactaven en les dones, suposaven una transformació cultural de la societat espanyola tan profunda que pot ser qualificada de transcendent.

La Constitució establia la igualtat jurídica d’homes i dones (article 25) i els mateixos drets electorals per a homes i dones (article 36). Per primera vegada en la història d’Espanya, les dones van poder gaudir dels drets que possibilitaven l’exercici d’una llibertat personal bàsica, la qual cosa, al seu torn, les capacitava per participar en l’àmbit públic, inclòs l’exercici dels drets polítics i en concret del dret al vot. Més de cent anys després de la Constitució de Cádiz de 1812, l’ordenament jurídic espanyol reconeixia que les dones formaven part d’una “comunitat d’iguals”, amb plens drets i deures de ciutadania.

 

EL FRANQUISME I ELS DRETS DE LA DONA

 

 

El franquismo acabó con todos los avances que en el ámbito del derecho privado se habían alcanzado durante el período republicano. Así, mediante la aprobación de la Ley de 12 de marzo de 1938, se declaró la vigencia del Titulo IV del Libro I del Código Civil de 1889, que había sido derogado durante la Segunda República, una norma que era claramente discriminatoria para la mujer, al consagrar su discapacidad jurídica como principio general

  • En primer lugar, cualquier persona, independientemente del sexo, tenía fijada su mayoría de edad en los 23 años. No obstante, las mujeres no podían ejercer este derecho en el mismo grado que los varones, pues las hijas hasta los 25 años no podían abandonar el domicilio de los padres, salvo para casarse o ingresar en una orden religiosa o cuando  cualquiera de los padres hubieran contraído nuevas nupcias

 

  • Con el matrimonio se aspiraba a conseguir mayor libertad, esta esperanza desaparecía automáticamente en el momento de contraerlo. La autoridad del marido era aún más dura y cruel que la paterna, colocándola en una situación de absoluta discriminación respecto a éste. Una vez contraído el matrimonio la mujer quedaba relegada como persona y la capacidad de obrar, en muchos sentidos, anulada. De hecho pasaba a ser considerada prácticamente una menor o incapaz desde el punto de vista jurídico, con la consiguiente capacidad que éstos tenían

  • Artículo 60 CC: “El marido es el representante de su mujer. Esta no puede, sin su licencia, comparecer en juicio por sí o por medio de Procurador.

  • La discriminación en el matrimonio se palpa también en caso de infidelidad, ya que las consecuencias eran bien diferentes en función de quién la hubiese cometido. Cuando era la mujer constituía causa de separación “en todo caso”, mientras que si era el marido sólo, “cuando resulte escándalo público o menosprecio de la mujer” (Art. 105 CC).

L’educació a Cuba [abans i després de la independència]

[Ignasi Aragay, Ara 27-1-2018]

En el llarg procés d’independència de Cuba no tots els espanyols -ni tots els catalans- s’hi van oposar. Entre els que van implicar-s’hi a favor hi ha el seu gran ideòleg i poeta, José Martí, fill d’un valencià. Va morir el 1895, ferit de bala, tres anys abans de la derrota d’Espanya. Entre els contraris, Josep Gener Batet, gran propietari tabaquer, que va presidir un infame consell de guerra el 1871 pel qual es va afusellar un grup d’estudiants de medicina acusats de profanar la tomba d’un heroi antiseparatista.

La influència ideològica catalana abans i després de la independència de Cuba és abordada per l’historiador Lluís Costa al llibre Las construcciones nacionales. Entre el imaginario y la realidad (La tempestad), una anàlisi comparativa dels casos cubà, espanyol, català i porto-riqueny. Es fixa sobretot en el paper que van jugar els mitjans de comunicació i l’escola.

Resulta especialment interessant la qüestió educativa, sistemàticament descuidada pel govern colonial espanyol, que ni tan sols va ser capaç d’adoctrinar els cubans: segons el cens escolar del 1899, el 80% de la població cubana no sabia llegir ni escriure, i el 90% dels infants menors de 10 anys no anaven a l’escola. Val a dir que a Espanya les estadístiques no eren tampoc gaire afalagadores: a finals del XIX un 60% dels nens no estaven escolaritzats i més del 60% de la població era analfabeta. El 1897, cap al final de la guerra d’independència cubana, el sanguinari general Valeriano Weyler va ordenar tancar totes les escoles de Cuba excepte a els poblacions on hi hagués un destacament espanyol.

Amb la independència, la nova pedagogia, amb influències catalana, espanyola i nord-americana (l’administració dels EUA va enviar contingents de mestres cubans a formar-se al seu país), va sacsejar el sistema educatiu, que entre altres coses va servir per a la formació d’una consciència nacional cubana a través de la insistència en l’ensenyament de la història. Si l’estratègia nacionalitzadora espanyola havia estat un fracàs tant a Cuba com a la Península -malgrat les prohibicions, havia donat peu a la Renaixença i el catalanisme-, la nova Cuba se’n va sortir millor. Es va prendre l’educació seriosament per crear un sentiment i un relat nacionals propis, foragitant el perill neocolonitzador nord-americà, que sí que va quallar, en canvi, a Puerto Rico, on l’anglès va aconseguir penetrar.

Els vincles amb Catalunya van seguir, ara, però, amb influència política inversa: el 1918 es va crear la senyera estelada a imitació de la cubana i el 1928 l’independentisme va redactar a l’Havana una Constitució catalana… Però aquesta ja és una altra història.

Mestres cubanes en ruta a Harvard per formar-se. / HARVARD UNIVERSITY ARCHIVE