Els empresaris de Franco [ARA, 29-11-2020]

Els empresaris de Franco

Un llibre detalla l’enriquiment d’un grup selecte amb les portes giratòries del franquisme

El Valle de los Caídos fa poc més d’un any va omplir els titulars de la premsa quan les restes de Francisco Franco van ser exhumades i traslladades al panteó familiar de Mingorrubio. El que no és tan conegut, però, és que en la construcció del monument més simbòlic del règim franquista hi va participar un català. José Banús, nascut a la Masó (Alt Camp), va participar amb la seva empresa constructora en l’excavació del temple i en la construcció de la carretera a Cuelgamuros. Banús, a l’ombra del règim i una bona entrada al Palau del Pardo, va convertir-se en un empresari d’èxit, que va construir barris populars a Madrid, luxoses urbanitzacions i un port esportiu a Marbella, fins a guanyar-se l’apel·latiu de l’Onassis hispà.

Això ho explica l’historiador i periodista Mariano Sánchez Soler al llibre Los ricos de Franco (Roca Editorial, 2020). Sánchez hi fa un repàs de la imbricació de la política, la banca i l’empresa del règim que durant anys va dirigir el destí d’Espanya. Poques famílies que acaparaven els llocs polítics i el poder econòmic i financer a l’ombra de les seves bones relacions amb el dictador, la seva família i els càrrecs més importants del Movimiento. “Una autèntica casta”, explica a l’ARA l’autor, que subratlla, sense embuts, que “és un mite dir que els catalans no hi van participar”. De fet, per les pàgines del llibre en desfilen uns quants, de catalans o empresaris i financers fets a Catalunya.

Dues idees, però, queden clares després de llegir aquesta documentada obra. Primer, que les denominades portes giratòries no són un invent actual, sinó que tenen una llarga tradició en el franquisme. I després, la necessitat de pervivència d’aquesta casta. “Els seus fills i nets van ocupar després importants càrrecs en la Transició i fins ara”, explica l’autor. Un exemple, seguint en la línia dels catalans que hi apareixen, és el de Pedro Cortina Mauri, nascut a la Pobla de Segur el 1908. Diplomàtic, empresari i últim ministre d’Exteriors amb Franco, es va casar amb la filla del primer alcalde franquista de Madrid, Alberto Alcocer.  Els seus fills van seguir ocupant càrrecs econòmics de rellevància. Són Alfonso i Alberto Cortina Alcocer. El primer, mort aquest any de covid-19, va ser elevat per José María Aznar a la presidència de Repsol el 1996 i va ocupar el càrrec fins al 2004, fins que La Caixa, llavors primer accionista de la petroliera, hi va situar Antoni Brufau. El segon, Alberto Cortina, va fer-se famós com a empresari amb el seu cosí Alberto Alcocer, i tots dos, casats i després separats de les germanes Koplowitz (filles d’un altre empresari que va triomfar a l’ombra del règim), van omplir pàgines de la premsa salmó, però també de la rosa, als 80.

Els anomenats Albertos són l’exemple de com els membres d’aquesta casta es perpetuen entre ells, explica l’autor del llibre. “Era un club tancat, es casaven entre ells i tenien molts fills”, puntualitza Sánchez. Aquesta és l’explicació de la seva retenció del poder econòmic, en què “cada vegada que arribava algú de fora era esborrat del mapa”.

El pardo i especialment les caceres es van convertir en un centre de negocis, sobretot després que la filla del dictador, Carmen, es casés amb el marquès de Villaverde. El clan dels Martínez-Bordiu va desembarcar al llavors centre del poder a l’Estat i “l’estirp nombrosa dels Martínez va formar un clan financer dedicat al tràfic d’influències a l’engròs i al clientelisme pur i dur”. Així els presenta Sánchez Soler en el seu llibre, però tampoc estalvia pàgines per explicar l’enriquiment del mateix Franco i de la seva família, com el seu germà Nicolás, que va ser president de Fasa-Renault, i el fill d’aquest, que també es deia Nicolás, amb algun escàndol a la motxilla com el de l’oli de l’empresa Reace o el cas Geisa.

Però què feia Franco amb el que passava davant seu? “Deixava que les coses de la butxaca anessin bé als seus col·laboradors perquè així no es giressin en contra seu”, explica Sánchez. L’autor destaca la importància en els primers moments del finançament del cop per part del balear Juan March. El seu paper li va obrir moltes portes després en l’entramat econòmic del franquisme. Una d’elles va ser l’assalt a la Barcelona Traction, més coneguda com la Canadenca. El febrer del 1948 un jutjat de Reus va declarar en fallida l’empresa -que des de Toronto va argumentar que no podia fer front a les seves obligacions perquè el règim li impedia repatriar divises-, i el 22 de novembre del 1952, en la subhasta judicial, va ser adjudicada a Fecsa, una companyia creada per March. El litigi va durar anys, fins als 70, però March va controlar l’elèctrica catalana, que, amb els anys, acabaria dins el que ara és Endesa.

“Franco deixava que els negocis anessin bé als seus perquè no es giressin contra seu”, diu Sánchez Sole

El llibre relata minuciosament com, amb la guerra, la majoria de les seus dels bancs van quedar a Madrid, al bàndol republicà, però molts banquers eren a la zona nacional, i es van dedicar a reconstruir un sistema financer que, en molt poques mans, va regir els destins econòmics del règim. D’aquí sorgeixen o es consoliden nissagues de banquers com els Aguirre, Garnica, Oriol o Barrié de la Maza, comte de Fenosa.

Un sistema bancari en què va tenir un paper destacat un català, Jaume Castell Lastortras, oncle de Joan Rosell, que anys després va ser president de les patronals Foment i CEOE. Va comprar un petit banc a Ripoll i després una sucursal a Madrid que es va convertir en el Banco de Madrid, malgrat tenir la seu a Catalunya. Castell va tirar de contactes al Pardo i va fer primer president del banc José María Martínez Ortega, el consogre de Franco, i secretari del consell el seu fill, José María Martínez-Bordiu. En el consell del banc hi havia alguns prohoms catalans de l’època, com els després alcaldes de Barcelona Josep Maria Porcioles i Joaquim Viola Sauret, Juan Antonio Samaranch, Joan Rosell Codinachs (pare de Joan Rosell) o Claudio Boada.

“Durant els últims anys del franquisme, el poder de Jaume Castell era tan gran que, encara el 1975, corria l’acudit entre els barcelonins que la plaça de Sant Jaume havia de ser rebatejada com a plaça de Sant Jaume Castell”, explica l’autor en el llibre, perquè, en una banda, a l’Ajuntament, hi havia d’alcalde Joaquim Viola Sauret, i a l’altra, al Palau de la Generalitat, l’ocupant era Juan Antonio Samaranch com a president de la Diputació.

Entre els catalans que surten al llibre també destaca, amb un capítol propi, Demetrio Carceller Segura. Nascut a Las Parras de Castellote (Terol), va arribar a Catalunya als sis anys. Va estudiar enginyeria tèxtil i va començar a treballar en el món del petroli, aterrant a la Campsa creada pel general Primo de Rivera durant la seva dictadura. També va passar per Cepsa i es va convertir en un dirigent falangista de Barcelona. Quan va començar la guerra va passar al bàndol franquista i va anar a Burgos. Franco el va nomenar ministre d’Indústria el 1940, càrrec que va ocupar fins al 1945. Però fins a la seva mort, el 1968, va seguir com a procurador a les Corts, mentre bastia una important carrera empresarial i financera. Va formar part de nombrosos consells d’administració d’empreses, i el van succeir el seu fill, Demetrio Carceller Coll, que va ser president del Banco Comercial Transatlántico (Bancotrans) i després el seu net, Demetrio Carceller Arce, actual president de Damm, i que controla la petroliera canària Disa, entre molts altres negocis.

El patriarca de la nissaga va confessar al seu secretari: “Mai vaig pensar, quan tenia 10 anys i collia peres i melons a l’hort mentre estudiava, que arribaria a ser milionari”. El seu net surt ara a la llista dels espanyols més rics -el número 28 a la llista que publica El Mundo -. Un patrimoni que va permetre a fill i net, el 2016, evitar la presó amb un pacte amb la Fiscalia Anticorrupció, que els acusava de frau fiscal, i en el qual es van avenir a pagar 92 milions d’euros. L’autor posa en boca de l’avi Carceller una sentència que explica l’ambient econòmic de l’època: “Carceller i les empreses a les quals està vinculat viuen a Espanya, però no d’Espanya. I crec que som molts pocs els que, gaudint d’una posició econòmica folgada, podem mantenir aquesta afirmació”.

Mai vaig pensar, quan tenia 10 anys i collia peres i melons a l’hort, que seria milionari”, va confessar Carceller

Els economistes catalans van tenir un paper clau en el denominat desarrollismo, quan els tecnòcrates de l’Opus es van imposar a la vella guàrdia falangista, explica Mariano Sánchez. Entre aquests tecnòcrates destaca el barceloní Laureano López-Rodó, comissari del Plan de Desarrollo i després ministre (1965-1973). Però mentre es modernitzava l’economia, la vella oligarquia va continuar ocupant els càrrecs a la banca i les empreses.

El poder econòmic perpetuat per generacions pel franquisme es va poder crear per l’ambient de l’estraperlo, en què els ciutadans feien el que podien per sobreviure mentre els magnats ho feien a l’engròs. La manca de tipificació del tràfic d’influències, que va donar lloc a múltiples corrupteles, sobretot urbanístiques -l’autor destaca el cas del valencià José Meliá amb uns terrenys públics guanyats al mar a Alacant per fer-hi apartaments-, i un poder financer en poques mans, ho van afavorir. I el sistema va continuar en part un cop mort Franco, com assenyala l’autor, que recorda que ja arribada la democràcia els representants dels llavors set grans bancs es continuaven reunint per decidir què i com s’havia de fer.

Mariano Sánchez explica així la Transició: “Perquè tot seguís com estava, perquè el poder político-financer no canviés de mans, calia que canviés tot. Canviar de règim polític per preservar el sistema econòmic”. El Parlament sorgit de les primeres eleccions del 1977 tenia 34 diputats vinculats directament als consells d’administració dels grans bancs. I descendents del franquisme van seguir en càrrecs polítics i econòmics. A tall d’exemple, l’autor en cita alguns: José María Aznar, Rodrigo Rato, Federico Trillo, Rafael Arias-Salgado o Leopoldo Calvo-Sotelo, a la política; i Alfonso Cortina, Carlos Pérez de Bricio, Íñigo de Oriol o José Ramón Álvarez Rendueles, a l’empresa.

Procés de Burgos

Ecos de el judici de Burgos, Enric Juliana, LVG, 29 novembre 2020


 

 

Ecos de el judici de Burgos
D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Eduardo Uriarte (pena de mort), Julen Calçada, Mario Onaindia (pena de mort), Jon Etxabe, Izko de l’Església (pena de mort) i Unai Dorronsoro (pena de mort). (EFE)

Mario Onaindia és l’últim a declarar. A preguntes l’advocat Miguel Castells , es proclama presoner de guerra i afegeix que ja no dirà res més. Crida: Gora Euskadi Askatuta! Els setze acusats, entre els quals hi ha dos sacerdots, es posen drets i comencen a cantar l’ Eusko gudariak, Himne dels batallons nacionalistes bascos durant la Guerra Civil. Onaindia, vint-anys, home de gran envergadura física, s’abalança sobre la taula en la qual es troben les armes intervingudes i intenta empunyar la destral que simbolitza a ETA. Dos oficials de tribunal militar desembeinen l’espasa, els policies de guàrdia desenfunden les pistoles i acaben sotmetent als processats. Un magnetòfon Revox grava l’última sessió de consell de guerra al Govern Militar de Burgos. 9 desembre 1970.

Les bobines Revox van quedar en mans dels advocats defensors i el fragment Onaindia es va transformar en un disc senzill que circularia clandestinament per Espanya i lliurement per Europa. Josep Solé Barberà , un dels lletrats de la defensa, l’home de l’PSUC en els tribunals, va conservar una d’aquestes bobines. Així ho testifica el periodista Antoni Batista en un llibre de recent publicació, ETA i nosaltres , sobre l’empremta política i psicològica d’ETA a Catalunya, des del seu naixement el 1959 fins a la seva dissolució el 2018.

Vuit anys abans, un altre militant basc també s’havia encarat amb el tribunal militar que el jutjava. Ramon Ormazabal , de cinquanta-dos anys, dirigent de el Partit Comunista d’Euskadi (branca basca de l’PCE), acusat d’haver fomentat les vagues de 1962 al País Basc, després de l’aturada general en la mineria asturiana, es va esplaiar sobre la política d’ reconciliació Nacional que propugnava el seu partit i va qualificar a tribunal d’il·legítim. Després d’escoltar-, el coronel Enrique Eimar , el titular del Jutjat Militar Especial per als Delictes d’Espionatge, Maçoneria i Comunisme, va decidir afegir uns anys més a la condemna.

Alguna cosa estava passant a Espanya. A poc a poc, cada vegada més gent semblava perdre la por a la dictadura i uns joves bascos, nacionalistes, catòlics, lectors de literatura marxista i admiradors de la revolta anticolonial d’Algèria (independència consumada el 1962), havien decidit prendre les armes, davant la perplexitat de el Partit Nacionalista Basc, la sorpresa de el Partit Comunista, que havia dissolt les seves malmeses guerrilles vint anys abans, i la sorpresa d’un PSOE anèmic, tancat a la nevera de l’exili pel secretari general Rodolfo Llopis, hereu de Indalecio Prieto.

L’economia creixia a un ritme de el 7% anual després de el Pla d’Estabilització de 1959. Més de tres milions d’espanyols havien emigrat de el camp de la ciutat (un bon contingent d’ells al  País Basc) i altres més havien marxat a treballar a Alemanya ia altres països europeus. A les platges hi havia turistes i bikinis, i en les perifèries de les grans ciutats, enormes problemes. Canvis en l’Església catòlica, la gran aliada de el règim. Concili Vaticà II. Canvis atmosfèrics especialment intensos al País Basc i Catalunya. En alguns centres parroquials s’escoltava la Pirinenca. Hi havia cures treballant a les fàbriques. Alguns rectors pronunciaven homilies que posaven els pèls de punta a la policia secreta. Manifestació de joves sacerdots a Barcelona a el crit de Llibertat! el 1966. Una cosa estava canviant. La primera assemblea d’ETA es va celebrar el 1962 al santuari benedictí de Santa Maria de Belloc, en Urt, País Basc francès.

La dictadura va voler donar un càstig exemplar a la naixent ETA i va acabar creant un mite

Els anys seixanta començaven a enterrar les postguerres, l’espanyola i l’europea. Noves generacions entraven en escena i la dictadura, especialment l’ala més dura de el poder militar, no estava disposada a cedir terreny. Després d’haver executat a el dirigent comunista Julián Grimau en 1963, després de les vagues d’Astúries i el País Basc, el règim es sentia ara desafiat per una nova organització clandestina que el 1968 havia matat a trets el comissari Melitón Pomes , cap de la Brigada Polític -social de Sant Sebastià, antic col·laborador de la Gestapo i torturador brutal segons el testimoni dels que van passar per les seves mans. El judici de Burgos pretenia acabar en sec amb ETA. I va aconseguir tot el contrari.

Es van dictar sis penes de mort i es van revifar les brases de Maig de 1968, a França i Itàlia, especialment. Grans manifestacions de solidaritat a Paris, amb el filòsof Jean-Paul Sartre al capdavant. Un jove manifestant mort en els enfrontaments amb la policia a Milà. (Els anys setanta serien molt durs a Itàlia). Un altre jove mort a Eibar per tirs de la Guàrdia Civil. Protestes, aturades, estat d’excepció i manifestació de suport a Franco a Madrid. Tancament de tres-cents intel·lectuals i artistes catalans a Montserrat, amb la salutació de l’emergent escriptor peruà Mario Vargas Llosa , llavors resident a Barcelona. El Papa Pau VI va demanar clemència. (Abans de ser elegit pontífex, el cardenal Giovanni Montini ja s’havia enfrontat a el règim de Franco a l’encapçalar el 1962 la petició de perdó per al jove llibertari català Jordi Conill , a què es volia condemnar a mort per la col·locació d’unes bombes a Barcelona).

Manifestacions a les principals ciutats europees i en diverses capitals americanes. Malestar a les principals cancelleries d’Occident. El món occidental no podia guanyar la Guerra Freda amb l’URSS executant presoners polítics. Totes les xarxes de el PCE a l’exterior activades a l’màxim. Mobilització catòlica. Protestes en els centres universitaris. El País Basc a la vora de la vaga general, amb els estats d’excepció succeint un darrere l’altre. El règim va començar a espantar-se. Els ministres de l’Opus Deis recomanaven calma. No es podia sol·licitar l’ingrés a la Comunitat Econòmica Europea executant penes de mort cada cinc anys. El ministre d’Afers Estrangers, Gregorio López Bravo, va intentar dissuadir Franco. Un altre ministre de l’Opus, Alfredo Sánchez Bella(Informació i Turisme) va arribar a oferir, a través d’un intermediari, un bon lloc en el Banc Hipotecari a el capità Antonio Troncoso de Castro , vocal ponent de l’opinió, si no sol·licitava penes de mort. Troncoso no va acceptar el tracte.

La dictadura estava ajudant a néixer el mite d’ETA, malgrat les divisions i enfrontaments en una petita organització cada vegada més escindida entre els militants més nacionalistes i els més proclius a el marxisme, fracció a la qual pertanyien la majoria dels processats. Només començar el judici, la fracció més nacionalista, que dominava el denominat Front Militar, va segrestar el cònsol alemany a Sant Sebastià, Eugene Behïl . El Govern alemany va protestar enèrgicament i en el discurs de final d’any, Franco va anunciar que commutava les sis penes de mort.

El judici de Burgos va ser condensador i accelerador. Va contribuir a la politització de molts joves, va alimentar el naixement d’una plèiade de grups d’extrema esquerra que li van disputar la militància juvenil a l’PCE després de la invasió soviètica de Txecoslovàquia (1968), va accelerar la formació de l’Assemblea de Catalunya (1971), radicalitzar Euskadi, va donar corda a el despertador de l’PSOE (Suresnes, 1974), vigorizó als cercles d’oposició de Madrid, representats en el judici per l’advocat regorio Peces Barba , i va atorgar un alt valor simbòlic a la qüestió de les nacionalitats. El autonomisme va començar a posar-se de moda a Espanya, més enllà d’Euskadi, Catalunya i Galícia. Hi ha un cert reflex de l’procés de Burgos en la Constitució de 1978.

Burgos va radicalitzar Euskadi, va afavorir la unitat de l’oposició a Catalunya i va popularitzar l’autonomisme

Burgos va significar segurament la mort cerebral del franquisme però també va sembrar una llavor sobre la qual queda molt per escriure i meditar. La fascinació per la violència. La voladura de l’almirall Carrero Blanco el 1973. Un mite desbocat. Un reducte que després ja no va voler parar. Cinc dels sis condemnats a mort van repudiar a ETA deu anys després del judici. Onaindia, l’home que va voler empunyar la destral, va acabar sent senador socialista a la fi de el segle XX.

La Monarquia a Espanya

Monarquia i democràcia a Espanya [Borja de Riquer, LVG, 3-9-2020]

A l’Espanya contemporània la relació entre la monarquia i la democràcia mai no ha estat fàcil. La majoria dels sobirans i dels monàrquics sempre van resistir-se a la democratització del sistema liberal i el resultat històric d’aquest immobilisme és que són pocs els països europeus que tinguin una relació tan llarga de monarques destronats com Espanya. Si hom repassa l’actuació dels darrers Borbons, és fàcil concloure que la majoria d’ells no han estat precisament uns sobirans exemplars. Recordeu que l’any 1808 Carles IV i el seu fill Ferran abdicaren vergonyosament davant Napoleó mentre el poble lluitava contra l’ocupació del país per les tropes franceses. Disposem d’unes excel·lents ­biografies de Ferran VII i d’Isabel II –fetes per Emilio La Parra i Isabel Burdiel– que ens expliquen amb detall com va arribar a ser de “felón e indeseado” el primer i com la segona era “una señora imposible”. No ha d’estranyar així que pel setembre de 1868 la revolució Gloriosa es fes amb el crit popular d’ “abajo los Borbones”. Després del fracàs de la monarquia electiva i democràtica d’Amadeu I i de la primera experiència republicana, la dreta conservadora i els militars restauraren la dinastia dels Borbó, però el prestigi que començava a adquirir la monarquia va ser dilapidat després per Alfons XIII, un rei que actuà més com un polític, fins i tot donant suport a una dictadura, que com un monarca constitucional.

Tres factors van influir perquè es produís aquest divorci entre la institució monàrquica i la ciutadania: l’aïllament dels sobirans de la realitat social; la seva visió patrimonial de l’Estat; i les intromissions en la vida política. L’educació dels reis sempre s’ha fet al marge de la societat. Vivien voltats de preceptors, de camarilles i d’aduladors, gent poc representativa de la varietat social i ideològica del país que vetllava per mantenir aquest aïllament amb una acurada selecció dels assistents a les recepcions, mirant d’evitar presències considerades inadequades. La visió patrimonial de l’Estat fou un sentiment arrelat en els sobirans espanyols malgrat l’existència d’un sistema constitucional. Pensaven que podien fer un ús privat i inqües­tionable dels recursos públics. Així, tant la reina governadora Maria Cristina, com la seva filla Isabel II i després la reina Victoria Eugenia marxaren a l’exili emportant-se les joies de la corona, perquè les consideraven seves i no un patrimoni nacional. L’any 1932 la Comissió de Responsabilitats Polítiques de les Corts Republicanes verificà que Alfons XIII i la seva família disposaven, com a mínim, de 40 milions de pessetes de l’època dipositats a diferents bancs anglesos i suïssos. Les constants intromissions en la vida política de sobirans com Isabel II i el seu net Alfons XIII partien de la consideració que no se’ls podia demanar responsabilitats polítiques i que gaudien d’una total impunitat per fer i desfer governs, per afavorir uns partits i perjudicar-ne d’altres.

EP
EP (EP)

No es pot pretendre que els mèrits polítics del passat serveixin per mantenir un tracte privilegiat

La instauració, que no restauració, de la monarquia pel general Franco va respondre a la concepció conservadora de la dreta espanyola sobre el sistema polític que consideraven més convenient als seus interessos. I si bé és innegable que l’actuació del rei Joan Carles I fou decisiva per la construcció d’un sistema democràtic a Espanya, fou un greu error blindar constitucionalment la figura del monarca fent-lo inviolable. Es tracta d’una protecció legal impensable a les democràcies consolidades, on les irregularitats comeses pel cap de l’Estat mai no poden restar impunes. Durant dècades, a Espanya la monarquia ha gaudit d’una protecció insòlita que conduïa molts mitjans de comunicació a practicar una mena d’autocensura per tal d’ocultar possibles escàndols que afectaven la família reial. Costa d’entendre com el rei emèrit, que tenia en les seves mans prestigiar una monarquia històricament força qüestionada, hagi malmès aquesta oportunitat i deixi un gran llast al seu hereu. Davant dels fets que s’han conegut darrerament, no es pot pretendre que els mèrits polítics del passat serveixin per mantenir un tracte privilegiat i no haver de donar comptes davant les sospites d’irregularitats o delictes.

La protecció abusiva que avui es dona a la monarquia, negant debats i comissions parlamentaries d’investigació, pot provocar que aquesta deixi de tenir un caràcter institucional i neutral per esdevenir cada cop més partidista. Si el Govern, les Corts Generals i l’actual monarca no accepten que en democràcia és intolerable que un servidor públic, com és el cap de l’Estat, no sigui responsable dels seus actes i no proposen la reforma de la Constitució, per tal de fer-ho possible, el qüestionament de la monarquia s’incrementarà. La defensa numantina de la inviolabilitat del rei que avui fan alguns partits polítics i mitjans de comunicació no fa més que afavorir la causa republicana perquè posa en evidència que aquesta actitud respon sobretot a la por tradicional dels conservadors espanyols a tota reforma democràtica. Es tracta d’una defensa tan cega que, amb la seva obcecació, és capaç de carregar-se la seva monarquia, com va passar el 1931.

____________________________________________

. La corrupción del rey Juan Carlos I abre una crisis en la monarquía española [Ignacio Escolar, Washington post, 4-8-2020]

“Como Fernando VII en 1808. Como Isabel II en 1868. Como Alfonso XIII en 1931. La decisión de abandonar España  que ha tomado el exrey Juan Carlos I de Borbón forma parte de una larga tradición familiar, la de tantos otros entre sus antepasados que se vieron obligados a huir.
Juan Carlos I abandona su patria acosado por las consecuencias de su corrupción. Nació en el exilio y probablemente no volverá a regresar a su país………….”

LA DICTADURA FRANQUISTA – VÍDEOS

Així era la situació d’Espanya just després de la guerra

Així van ser els acostaments i les discrepàncies de Franco amb Hitler i Mussolini

Així va ser la successió de dictador Francisco Franco

La dictadura franquista davant la comunitat internacional

La revolució de la cultura popular durant els anys de règim franquista

Espanya durant els últims anys de franquisme

FRANCO NEUTRAL?. Memorial Democràtic

Franco neutral?

Després de quasi tres anys de guerra Catalunya seria ocupada per les tropes franquistes. La fi de la guerra va ser doblement terrible per al territori. Per una banda, la derrota portaria desenes de milers de catalans a marxar l’exili, a ser empresonats i, en el pitjor dels casos, a ser afusellats i enterrats en fosses comunes. Per l’altra, la fi de la guerra suposaria la supressió de l’autonomia catalana i la persecució de la seva llengua i cultura. D’aquesta manera, s’iniciaria la llarga nit del franquisme, una dictadura que separaria la societat, fins al darrer moment,

entre vencedors i vençuts.

D’una guerra a una altra

1939: devastació, repressió i gana. Aquests foren els eixos que dominaren l’Espanya franquista de la postguerra. Un país destruït a causa de la Guerra Civil, una terrible repressió que afectà milers d’homes i dones i la presència de la gana, que tingué unes conseqüències terribles sobre tota la població.

Posada en llibertat d’un grup de preses de la presó de dones de Barcelona. Una de les preses davant la Junta de Llibertat Vigilada, formada per religiosos i militars. Pérez de Rozas / Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Posada en llibertat d’un grup de preses de la presó de dones de Barcelona. Una de les preses davant la Junta de Llibertat Vigilada, formada per religiosos i militars. Pérez de Rozas / Arxiu Fotogràfic de Barcelona

 

Les barraques on vivien els republicans al camp de concentració d’Argelers. Sense data. Henry Buckley / Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès

Les barraques on vivien els republicans al camp de concentració d’Argelers. Sense data. Henry Buckley / Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès

La cua de la sopa. La manca de molts productes de primera necessitat durant els anys de la postguerra van provocar cues constants en botigues per poder-los adquirir. Any 1940. Fons Fotogràfic de l’Arxiu Municipal d’Esparreguera

La cua de la sopa. La manca de molts productes de primera necessitat durant els anys de la postguerra van provocar cues constants en botigues per poder-los adquirir. Any 1940. Fons Fotogràfic de l’Arxiu Municipal d’Esparreguera

Quan l’1 de setembre de 1939 l’atac alemany a Polònia desencadenà la Segona Guerra Mundial, feia només cinc mesos que la Guerra Civil havia acabat. El país havia sofert enormes pèrdues humanes: 600.000 morts d’una població de 25 milions, 200.000 dels quals deguts a les dues repressions —la franquista havia estat responsable de 150.000 i la republicana, de 50.000—, mentre 475.000 persones havien travessat la frontera francesa el febrer anterior fugint de l’avanç franquista. En retornarien al llarg de l’any unes 300.000, empeses per les males condicions de l’internament i per les falses promeses que res no passaria «a los que no tengan las manos manchadas de sangre». La població penal espanyola —amuntegada a presons i camps de concentració— arribava als 270.000 interns el 1940.

A aquesta devastació humana, s’hi afegien les abundants pèrdues materials, d’equipament industrial, de transports, etc., i, sobretot, l’efecte que per a la població i l’economia suposà la imposició franquista d’una política econòmica intervencionista i autàrquica, semblant a la de les potències feixistes i que perseguia un alt grau d’autosuficiència.

En contrast amb aquests devastadors fets humans i econòmics, Franco s’apressà a declarar la neutralitat en la nova guerra europea, tot i que en realitat començà a preparar secretament una futura intervenció bèl·lica al costat d’Alemanya. El règim creia que d’aquesta manera aconseguiria engrandir Espanya des del punt de vista imperial i colonial a costa de França i del Regne Unit.

 

Inici de la Segona Guerra Mundial. Espanya neutral?

Oficialment, el 5 de setembre de 1939 Espanya es declarà neutral en la guerra. Tot i això, Franco reuní la Junta de Defensa Nacional i preparà les forces armades per a la intervenció bèl·lica al costat d’Alemanya i eventualment d’Itàlia. Els plans adoptats incloïen operacions d’atac a Gibraltar i a la part francesa del protectorat del Marroc, així com el bloqueig de les línies marítimes francesa a la Mediterrània i britànica a l’Atlàntic.

Trobada diplomàtica entre Franco i Hitler a Hendaia el 23 d’octubre de 1940, amb l’objectiu de tractar la futura participació espanyola a la Segona Guerra Mundial. Agència EFE-  s’entrevisten a l’estació de tren, en presència de l’Ambaixador espanyol a Alemanya, general Eugenio Espinosa dels Monteros (centre) i d’un intèrpret. EFE / VORLAG ATLANTIC.

ENTREVISTA FRANCO-MUSSOLINI: BORDIGHERA (ITALIA), 12/02/1941.- El Cap de l’Estat espanyol, Francisco Franco (c), conversa amb el Duce italià, Benito Mussolini (dc), en presència de ministre d’afers exteriors Serrano Suñer, després de finalitzar una primera entrevista de treball entre els dos mandataris que ha durat quatre hores. EFE/Miguel Cortés/aa

 

L’annexió del territori dels Sudets per part d’Alemanya, la pressió sobre Txecoslovàquia i la invasió de Polònia després de signar un sorprenent pacte amb Stalin el 23 d’agost de 1939 van acabar provocant una nova guerra mundial, tot i que Hitler no desitjava que esclatés en aquell moment. Els seus efectes serien devastadors, amb 55 milions de morts i nivells de destrucció desconeguts fins aleshores.

El règim de Franco veié amb preocupació el pacte germanosoviètic, així com l’atac i la subsegüent derrota i desaparició de la catòlica Polònia, però s’apressà a avaluar els possibles efectes positius que una intervenció a la guerra juntament amb Alemanya podia reportar-li.

Oficialment, el 5 de setembre de 1939 Espanya es declarà neutral en la guerra, però poques setmanes després que hagués començat, el 31 d’octubre, Franco reuní la Junta de Defensa Nacional i va preparar les forces armades per intervenir bèl·licament al costat d’Alemanya i d’Itàlia quan Itàlia es decidís també a participar, cosa que faria el 10 de juny de 1940. Els plans adoptats incloïen operacions d’atac a Gibraltar, a la part francesa del protectorat de Marroc, el bloqueig de les línies marítimes francesa a la Mediterrània i britànica a l’Atlàntic, així com la mobilització de 150 divisions de terra (dos milions de soldats). Es preveia declarar la guerra quan França i el Regne Unit es trobessin contra les cordes, i es pensava en una participació efectiva i curta que permetés a l’Espanya franquista participar en el repartiment del botí. Tot i això, quan el règim negocià ja directament amb Alemanya l’entrada a la guerra —durant la segona meitat de 1940—, també es mostrà disposat a participar en una guerra de més llarga durada.[Memorial Democràtic]

La presència de nazis i feixistes a Catalunya durant la Guerra

La presència de representants feixistes italians i nazis alemanys a Catalunya i Espanya durant els anys de la Segona Guerra Mundial fou important. Les visites de diverses personalitats polítiques, algunes d’elles força destacades, durant els anys de guerra mostren les excel·lents relacions que hi havia entre els tres països.

L’Espanya franquista dels anys 1939-1945 va mantenir la col·laboració amb els aliats feixistes que havia tingut durant la Guerra Civil. Aquestes amistats es van fer presents de diverses maneres: en les relacions diplomàtiques, econòmiques i culturals; en la col·laboració militar, policial i entre els serveis d’espionatge —amb la persecució d’opositors—, així com en l’organització conjunta de diversos actes propagandístics.

Aquesta bona sintonia també es va fer evident a través de diverses visites que feren diversos responsables dels dos règims. Entre aquestes, cal destacar la que va efectuar el 10 de juliol de 1939 el comte Galeazzo Ciano, ministre d’Afers Exteriors d’Itàlia, i la que va protagonitzar el 23 d’octubre de 1940 Heinrich Himmler, Reichsführer d’Alemanya i cap de les SS i de l’Oficina Central de Seguretat del Reich.

Tots dos van viatjar a Barcelona i a altres localitats de Catalunya —com Tarragona, en el cas del comte Ciano, i Montserrat, en el cas de Himmler—, unes trobades que serviren per a consolidar les relacions entre els règims durant el conflicte mundial. Llurs visites serien completades per d’altres de diversos representants del feixisme italià i del nazisme alemany, com la d’Elisa Paul, secretària general de la Secció Femenina del Partit Nazi (NS-Frauenschaft), o la de Ruth Moll, cap del departament d’afers espanyols, italians i sud-americans de la Secció Femenina del Partit Nazi (NS-Frauenschaft).

Només la caiguda de Mussolini el juliol de 1943 i la confirmació que Alemanya estava perdent la guerra, així com les pressions del Regne Unit i els Estats Units, forçaren les autoritats franquistes a refredar lentament i progressivament les relacions amb els seus antics aliats.

Esvàstiques a la façana principal del Palau d’Art Modern de la Ciutadella, actual seu del Parlament de Catalunya, amb motiu de l’exposició sobre l’arquitectura moderna a Alemanya el 20 d’octubre de 1942. ANC / Fons Brangulí

Concert del Grup Artístic de les Joventuts Hitlerianes al Palau de la Música Catalana. 10 de novembre de 1943. Pérez de Rozas / Arxiu Fotogràfic de Barcelona

El cònsol general d’Itàlia Gino Berri fent un discurs el dia de la inauguració de la cripta dels italians caiguts a Catalunya. 9 de novembre de 1941. Pérez de Rozas / Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Heinrich Himmler, cap de les SS alemanyes, acompanyat de Luis Orgaz, capità general de Catalunya, i altres autoritats franquistes visiten el monestir de Montserrat. 23 d’octubre de 1940. Pérez de Rozas / Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Visita de les Joventuts Italianes del Littorio al Poble Espanyol de Barcelona. El governador civil Antonio Correa Véglison va ser l’encarregat de rebre-les durant la seva visita a la ciutat. 4 d’agost de 1942. Pérez de Rozas / Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Visita de les principals autoritats espanyoles i nazis a l’Exposició d’Arquitectura Moderna Alemanya. Podem veure, entre d’altres, el capità general, Alfredo Kindelán, i el governador civil, Antonio Correa Véglison. 20 d’octubre de 1942. Pérez de Rozas / Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Heinrich Himmler, cap de les SS alemanyes, visita Barcelona. 23 d’octubre de 1940. ANC / Fons Brangulí

 

La influència del feixisme i del nazisme en la dictadura franquista

El règim franquista creà el seu nou estat seguint el model de règim dictatorial que no respectava les llibertats individuals ni col·lectives, que mantenia un partit únic feixista i que basava tota aquesta estructura en un «líder hegemònic, el Caudillo». Com tots aquests règims, el franquisme destacà per imposar el seu model a través de la força i la repressió cap a tots aquells sectors antifranquistes.

El règim franquista va néixer en bona part gràcies a l’ajut que prestaren l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista a Franco i la resta dels militars i civils alçats el 18 de juliol de 1936. En el moment de crear el nou Estat, el Caudillo i Generalísimo, juntament amb els seus consellers polítics —com Serrano Suñer—, s’inspirà en el model feixista imperant a Alemanya i Itàlia. De fet, fins i tot abans de comptar amb un govern pròpiament dit, creà un partit únic feixista, Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET y de las JONS), mitjançant un decret de 1937 que unificava les organitzacions preexistents.

La repressió franquista superà amb escreix la nazi i la feixista d’abans de la Segona Guerra Mundial.

Tanmateix, ni Franco va ser mai exactament un líder feixista ni el nou partit hegemonitzà tot el poder —com ocorria a Alemanya i Itàlia—, per la qual cosa existeix controvèrsia sobre si el règim franquista pot ser estrictament qualificat de feixista. En canvi, el nivell de repressió que exercí —amb 150.000 víctimes per motius polítics, la majoria de les quals durant la contesa— superà amb escreix la repressió nazi o feixista italiana d’abans de la Segona Guerra Mundial.

FET y de las JONS utilitzà una simbologia (el jou i les fletxes, bandera roja i negra), un uniforme (camisa blava) i un programa (Veintiséis Puntos) feixistes, fomentà grans actes de masses, creà organitzacions de dones (Sección Femenina), de joves (Frente de Juventudes), sindicats verticals i milícies, tot amb vocació totalitària de control i enquadrament feixista de la població. Amb això, pretenia emular els partits nazi i feixista, amb els quals mantingué estretes relacions fins que desaparegueren el 1945. Però FET y de las JONS —que canvià després el seu nom per Movimiento Nacional— sobrevisqué fins al 1977 i fou el partit feixista oficial de més llarga durada de la història.

Von Obernitz, cap de les Milícies d’Assalt, explica “les darreres impressions sobre el discurs pronunciat la setmana passada pel canceller Hitler al Reichstag” durant la celebració de la festa nacional de l’1 de maig al Col·legi Alemany. 30 d’abril de 1939. Pérez de Rozas / Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Actes commemoratius del 450è aniversari de l’arribada de Cristòfor Colom a Barcelona. L’acte era una imitació del que feia la lliga de les joves alemanyes durant els congressos del partit nazi. Barcelona, 17 d’abril de 1943. Pérez de Rozas / Arxiu Fotogràfic de Barcelona

La col·laboració d’Espanya amb l’Eix durant la Segona Guerra Mundial

La dictadura franquista, tot i que es va declarar neutral al principi de la guerra, va col·laborar militarment i econòmicament amb els països de l’Eix, una ajuda que, en alguns casos, seria fonamental per a l’esdevenir de la guerra.

Durant la Segona Guerra Mundial, es consolidaren les relacions ja existents entre l’Espanya franquista, l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. Aquestes relacions foren fonamentalment de caire militar i econòmiques. La neutralitat espanyola no va impedir que es facilités l’abastiment clandestí de submarins i vaixells de guerra alemanys i italians a diversos ports de Galícia, Cadis i Las Palmas. Aquesta col·laboració, que inclogué aspectes relacionats amb l’aviació, en diversos moments va ser fonamental per a l’estratègia submarina que Alemanya va desenvolupar a l’Atlàntic contra el Regne Unit.

Una altra manera d’ajuda militar indirecta va ser l’existència d’observatoris i xarxes d’espionatge o sabotatge de l’Eix, en què participaren en algun moment agents franquistes. Aquest suport, tot i que va ser conegut en moltes ocasions pels serveis secrets aliats, es va intentar mantenir en secret. Els retrets que realitzaren des de Londres i posteriorment Washington per aquesta ajuda sempre van ser negats per les autoritats franquistes.

Un altre àmbit de col·laboració va ser l’econòmic. A Hitler li interessava econòmicament Espanya, sobretot com a proveïdor de matèries primeres. Aquesta relació comercial, iniciada durant la Guerra Civil a través la Societat Financera Industrial (SOFINDUS), un consorci destinat a monopolitzar l’abastiment de matèries primeres i altres productes que la indústria alemanya necessitava per a la seva producció, es va prolongar durant tota la guerra mundial.

Després d’intenses negociacions per renovar els acords comercials signats durant la Guerra Civil, amb l’esclat de la confrontació mundial els dos països firmaren nous acords que permeteren l’arribada de determinades mercaderies al Reich: llana i cuir, minerals (ferro, pirita, plom, wolframi) i aliments (oli i cítrics, entre d’altres). Aquests darrers eren productes de primera necessitat que se sostreien del mercat espanyol, en uns anys de gana, per enviar a l’aliat alemany.

En aquest sentit, cal destacar la importància que tingué el wolframi, que fou un dels materials estratègics més vitals per als alemanys, atesa la seva importància per fabricar armament. L’intercanvi comercial que es donà a l’entorn d’aquest mineral entre 1941 i 1944 permeté retornar una part important del deute que tenia Espanya amb Alemanya com a conseqüència de la seva ajuda durant la Guerra Civil.

La presència de submarins alemanys a Espanya va ser constant. Aquests aparells rebien subministrament de diversos ports espanyols. Topham / Cordon Press

Les deportacions d’exiliats republicans des de França a l’Espanya franquista

 

A partir de la derrota de França i de l’ocupació de bona part del territori francès per l’Alemanya nazi, s’iniciaren relacions entre els dos països per vigilar, detenir i fins i tot deportar de manera il·legal diverses personalitats republicanes. La presència d’agents franquistes per tot el territori francès va permetre deportar el president de la Generalitat Lluís Companys.

Els republicans espanyols exiliats a França visqueren amb desesperació la desfeta francesa a mans de les tropes alemanyes. La derrota francesa donà lloc a la firma d’un armistici entre els dos països el 22 de juny de 1940, una signatura que suposava la divisió del territori francès en dues zones: una sota control directe alemany, amb capital a París, i una altra zona sota control d’un govern francès titella de l’anterior, amb capital a Vichy, encapçalat pel mariscal Pétain.

Les extradicions entre la França ocupada i l’Espanya franquista

La caiguda de França va ser aprofitada pel govern franquista per sol·licitar la detenció i extradició de diferents personalitats polítiques representatives del període republicà. El 2 de juliol de 1940, immediatament després que les tropes alemanyes arribessin a la frontera francoespanyola d’Irun, el ministre de Governació, Ramon Serrano Suñer, decidí destinar a París Gabriel Coronado, secretari general de la Direcció General de Seguretat, acompanyat d’una sèrie d’agents, amb l’objectiu de detenir i aconseguir informació de diferents exiliats. Aquest equip des del primer instant va rebre ajuda de la policia política i militar alemanya. A la capital francesa, desenvoluparen amb eficàcia la seva feina, amb la col·laboració de l’ambaixador espanyol a París, José Félix de Lequerica, i de l’agent Pedro Urraca Rendueles.

L’eficiència dels agents franquistes, i especialment de Pedro Urraca, va permetre la localització i detenció il·legal, l’agost de 1940, del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys. El president Companys va ser arrestat a La Baule (Bretanya) i després va ser traslladat a la presó de la Santé a París. Mes tard, el van lliurar directament a Espanya, on va ser jutjat per un consell de guerra i, posteriorment, el 15 d’octubre de 1940, va morir afusellat al castell de Montjuïc.

Les extradicions il·legals d’altres exiliats republicans que es trobaven a la zona ocupada es registraren durant els mesos de juliol i agost d’aquell any 1940. L’únic cas de detenció i lliurament directe d’una personalitat republicana posterior a aquesta data fou el del dirigent català de la CNT i exministre republicà Joan Peiró, que després de ser detingut va ser traslladat a Espanya el febrer de 1941, on va ser jutjat i, més tard, el 24 de juliol de 1942, va morir afusellat a Paterna.

Altres casos de detencions i lliuraments il·legals foren l’exministre republicà socialista Julián Zugazagoitia, els cenetistes Espartacus Puig, de Terrassa, i Marià Prat, de Manresa, per part catalana, juntament amb altres refugiats espanyols, com Francisco Cruz Salido, periodista socialista lliurat pels alemanys i afusellat pel règim. En tots els casos, es transgrediren les lleis internacionals relacionades amb els refugiats de guerra i les extradicions de persones entre països.

La situació dels exiliats republicans a Vichy

A la França de Vichy, la situació no fou tan favorable pels agents franquistes. Els representants de Franco a Vichy només pogueren aconseguir que la policia francesa detingués diverses personalitats republicanes. Els casos més significatius foren els de Josep Tarradellas, Frederica Montseny o Nicolau d’Olwer. Un cop localitzades, aquestes persones van ser empresonades, però en cap moment van ser lliurades a les autoritats franquistes, tal com passava a la «zona ocupada», entre altres raons perquè les pressions internacionals sobre Vichy havien augmentat molt arran de l’execució del president Companys i d’altres personalitats republicanes. A més, el govern de Vichy exigia que es complissin els tractats d’extradició que hi havia entre França i Espanya que regulaven els procediments d’entrega.

L’actuació del govern mexicà també fou decisiva perquè el govern de Vichy denegués les extradicions que el govern franquista demanava. Aquesta actuació es concretà el 23 d’agost de 1940 quan el representant del govern mexicà a Vichy, Luis I. Rodríguez, signà un conveni entre els dos governs on es regulava la situació dels refugiats republicans a França. En aquest conveni, el govern del mariscal Pétain es comprometia a garantir l’existència i la llibertat dels republicans refugiats en territori francès i, molt especialment, a limitar les extradicions sol·licitades pel govern franquista. Així mateix, el govern francès s’obligava a no lliurar cap refugiat sense sotmetre’l a un procediment judicial. El govern mexicà, per la seva banda, va acceptar el trasllat a Mèxic de tots aquells refugiats que ho demanessin.

Fotografia presa per l’agent franquista Pedro Urraca, instants abans de lliurar el president Companys a les autoritats franquistes. © ANC / Pedro Urraca

Sol·licitud de targeta d’identificació francesa a nom de Lluís Companys. © ANC / Fons Lluís Companys i Jover.

La tragèdia dels exiliats republicans continuà un cop s’inicià la Segona Guerra Mundial. Maltractats pel govern francès als camps de concentració que s’habilitaren per tota la geografia francesa i el nord d’Àfrica, una part important d’aquells homes es van veure obligats a allistar-se a les companyies de treballadors estrangers. Alguns d’ells fins i tot s’enrolaren a la legió estrangera per continuar lluitant contra el feixisme.

Amb l’ocupació de França per part de l’exèrcit alemany, molts d’aquests republicans foren capturats per les forces alemanyes i internats en camps de concentració. La majoria d’ells moririen en aquests camps, especialment al de Mauthausen.

Bona part d’ells serien capturats per l’exèrcit alemany durant les setmanes posteriors a la invasió de França, el maig de 1940. Aquests republicans, abandonats a la seva sort pel govern de Vichy, van ser capturats per la Gestapo amb el consentiment de la dictadura franquista. Va ser llavors quan els van classificar com a apàtrides, els van traslladar a camps de concentració i els van col·locar un triangle blau per distingir-los com a tals.

Aquesta, però, no seria l’única via de deportació. El primer comboi de població civil que va sortir des de territori francès fins als camps nazis partí d’Angulema l’agost de 1940, format per famílies republicanes. Als anys 1942 i 1943, s’iniciaren les detencions de dones i homes que actuaven al si de la resistència contra l’ocupació alemanya. Molts d’ells van anar a parar a diversos camps del Reich, mentre que a les dones les van enviar al de Ravensbrück.

La majoria dels 9.446 republicans que es calcula que foren deportats a camps de concentració van ser destinats al camp de Mauthausen. Altres camps amb presència d’exiliats foren els de Dachau, Buchenwald, Sachsenhausen, Bergen-Belsen i el ja esmentat de Ravensbrück.

La majoria dels deportats no van ser enviats a camps d’extermini, com Auschwitz, tot i que alguns hi acabaren. En conjunt, més del 60% van deixar-hi la vida a causa de les terribles condicions de vida: van morir per l’extenuació dels treballs forçats que havien de fer, per les malalties, a la cambra de gas o a causa d’experiments mèdics. A aquestes defuncions, cal sumar-hi els morts durant les setmanes posteriors a l’alliberament.

 

El fotògraf català Francesc Boix al camp de concentració de Mauthausen. Gràcies a les seves fotografies, es van poder jutjar els responsables nazis del camp. © MHC / Fons Amical de Mauthausen

Berlín, 18-9-1940.- Ramon Serrano Suñer, ministre d’Afers Exteriors del govern franquista, amb Heinrich Himmler a la dreta durant la seva visita a Berlín el setembre de 1940. Agència EFE

Neus Català amb la indumentària de deportada a la sortida del camp de concentració alemany de Ravensbrück. Fons Neus Català / CRAI Biblioteca Pavelló de la República (Universitat de Barcelona) / Amical de Ravensbrück

Lola Casadellà amb la indumentària de deportada a la sortida del camp de concentració alemany de Ravensbrück. Fons familiar Lola Casadellà / Amical de Ravensbrück

Mercedes Núñez Targa declarant al judici que es va fer a Carcassona contra René Bach, intèrpret de la SD-Gestapo (a Carcassona), que la va interrogar i torturar, a ella i a molts altres espanyols. Va ser condemnat a mort i afusellat el 6 de setembre de 1945. Fons familiar Mercedes Núñez / Amical de Ravensbrück

La política franquista en relació amb els refugiats de guerra. Els esforços d’alguns diplomàtics aïllats per salvar jueus de l’holocaust

La política del règim de Franco cap als estrangers que entraven en territori espanyol es caracteritzà per la improvisació, sobretot respecte del col·lectiu jueu, i va variar amb els anys en funció del desenvolupament de la mateixa Guerra Mundial i de l’origen dels evadits. Tot i aquesta manca de claredat, cal destacar l’acció humanitària que van desenvolupar pel seu compte alguns diplomàtics espanyols destinats a diverses ambaixades del centre d’Europa. La prohibició d’entrada legal a Espanya comportà que les persones que volien fugir d’Europa haguessin de creuar de manera clandestina els Pirineus. L’actuació de les ambaixades i els consolats dels països aliats va ser decisiva perquè el règim franquista hagués de suavitzar la seva política respecte dels refugiats.

Neutralitat, no bel·ligerància i retorn a la neutralitat

Al cap de poc d’haver-se declarat el conflicte mundial, el 4 de setembre de 1939, el general Franco aprovava un decret en què ordenava als espanyols la més estricta neutralitat. D’aquesta manera, es feia oficial la neutralitat d’Espanya durant la Segona Guerra Mundial, una situació que va variar segons l’evolució de la guerra. Així, el règim va passar de ser de no bel·ligerant a col·laborar estretament amb les potències de l’Eix i, finalment, davant la imminent derrota d’Alemanya, va retornar de nou a la neutralitat.

Franco va ajudar també l’Eix amb tropes durant la Segona Guerra Mundial. Aquesta col·laboració es va concretar amb l’enviament d’una divisió de voluntaris que s’integrà a l’exèrcit alemany i que rebé el nom de División Azul. Aquesta unitat va ser destinada al front soviètic. Les pressions que va rebre el règim per part dels aliats van obligar Franco a retirar-la l’octubre de 1943. A partir d’aquell moment, només van participar-hi a títol personal diversos voluntaris integrants en la Legión Azul.

Voluntaris de la División Azul acomiadats amb tots els honors a l’estació de França de Barcelona el juliol de 1941. Pérez de Rozas / Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Visita de la Secció Femenina d’Hoquei de les Joventuts Hitlerianes als ferits de la División Azul. 9 de juny de 1942. Pérez de Rozas / Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Els exiliats republicans a la Segona Guerra Mundial

L’exili republicà va participar d’una manera activa i destacada durant la Segona Guerra Mundial. Ja fos a través de voluntaris que s’allistaven a les tropes aliades, ja fos per l’actuació política dels representants dels governs republicans o pel paper decisiu que van tenir en els serveis secrets, la presència de l’exili fou destacada. L’objectiu era només un: ajudar els aliats a vèncer el feixisme per aconseguir a posteriori la caiguda de la dictadura franquista.

Els dirigents republicans a l’exili tenien esperances que si l’Eix era derrotat els aliats es mostrarien oberts a acabar amb el règim de Franco —amic d’Alemanya i d’Itàlia— i a restaurar la República. Tanmateix, els dirigents republicans a l’exili estaven enfrontats amb Juan Negrín, socialista i últim president del Consell de Ministres, d’una banda, i amb Indalecio Prieto, també socialista juntament amb el republicà Diego Martínez Barrio —president de la República després de la mort d’Azaña a França el 1940, que consideraven el primer procomunista i responsable de la derrota—, de l’altra. De fet, la divisió encara era més gran si tenim en compte les intencions de Joan de Borbó i els seus partidaris, que pretenien, des de 1944, una restauració monàrquica i un règim liberal.

Aquestes divisions, el fet de no veure una alternativa unificada a Franco i els temors que tenien britànics i nord-americans que esclatés una nova guerra civil en la qual l’URSS tornés a ser influent a Espanya —i, en el cas del Regne Unit, la defensa dels seus interessos econòmics al país— van determinar que al final no s’intervingués. I això malgrat les bones paraules i la simpatia que mostraren en diferents moments cap als dirigents exiliats el president Roosevelt, la seva esposa Eleanor o el secretari del Foreign Office britànic Anthony Eden. Ara bé, no van permetre que el règim ingressés el 1945 a la nova Organització de les Nacions Unides i, posteriorment, se’l va sotmetre a un aïllament diplomàtic.

Republicans amb armes a la mà contra l’Eix

D’altra banda, milers de republicans —entre ells molts catalans— lluitaren contra l’Eix, principalment a França, enrolats a companyies de treball de l’exèrcit, a la legió estrangera o a altres unitats. Arran de la derrota francesa, molts nodriren la resistència antinazi, especialment al Migdia i la Provença. Bona part dels republicans catalans i espanyols que foren empresonats pels alemanys acabaren a camps de concentració nazis, 5.000 dels quals moriren allà.

L’octubre de 1944, després de l’alliberament de França, es produí la invasió de la Vall d’Aran amb la intenció de crear un bastió republicà dins l’Espanya franquista, una invasió que, tanmateix, acabà en retirada.

Altres republicans catalans i espanyols lluitaren dins les forces de la França Lliure de De Gaulle, i una companyia de la II Divisió Blindada del general Leclerc, la Novena, va ser la primera a alliberar París el 1944. També hi hagué republicans catalans i espanyols dins dels exèrcits britànic —enquadrats majoritàriament dins d’una unitat d’enginyers— i soviètic —molts d’ells formaven part d’unitats de sabotatge i guerrilla, encara que també actuaven com a pilots o soldats regulars. Finalment, cal esmentar la participació d’alguns espanyols en els serveis d’espionatge aliats.

Sebastià Piera, històric militant del PSUC, va participar a l’exèrcit roig en la defensa de Moscou, Leningrad i Stalingrad de l’exèrcit alemany. Va ser seleccionat pels soviètics per formar part d’un comando que havia d’infiltrar-se a la zona alemanya amb l’objectiu d’aconseguir baixes sobre els alemanys. © ANC/ Fons PSUC

Sebastià Piera, històric militant del PSUC, va participar a l’exèrcit roig en la defensa de Moscou, Leningrad i Stalingrad de l’exèrcit alemany. Va ser seleccionat pels soviètics per formar part d’un comando que havia d’infiltrar-se a la zona alemanya amb l’objectiu d’aconseguir baixes sobre els alemanys. © ANC/ Fons PSUC

Oficialitat de l’Spanish COY – Anglaterra, 1942.Arxiu Royal Pioneer Corps Association

D-Day. Desembarcament de Normandia. Imperial War Museum

Mapa: Espanyols que lluitaren contra l’Alemanya nazi © Jordi Barra

 

MEMÒRIA DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA

MEMÒRIA DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA.
Bacallà al pil-pil al camp de concentració de Miranda de Ebro.
A l’hivern hi feia un fred que glaçava la llera del rierol i fins i tot l’aigua dels safareigs. [Antoni Batista, ara, 

ANTONI BATISTA

 

Presoners republicans al camp de concentració de Miranda de Ebro. / ARA

Al camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos) les condicions eren duríssimes. A l’hivern hi feia un fred que glaçava la llera del rierol i fins i tot l’aigua dels safareigs. El clima només era un càstig afegit a les pallisses dels “ cabos de vara”, a les tortures dels policies i als estralls del tifus, la tuberculosi i la disenteria. I al dol diari dels morts, que els presos amortallaven en flassades i apilaven a redós dels murs exteriors. S’han perdut moltes identitats en l’ address unknown pòstum de les fosses comunes.

D’en Kepa en vaig saber el nom de pila, i que dos amics seus no el pronunciaven en èuscar perquè l’un, en François, era francès i li deia Pierre, i l’altre, en Joan, era català i li deia Pere, més exactament Pere de la cullera, perquè en Joan era de la broma i en Kepa era cuiner. Gràcies a en Kepa podien gaudir d’un àpat de diumenge que els alleujava de totes les misèries. Un plat amb una primera matèria aleshores ben humil, el bacallà, una cabeça d’alls, un pensament de bitxo i una espurna de brasa, la mínima necessària per escalfar sense fregir. Res més: la rotació de la cassola perquè el greix emulsionés… i un excels bacallà al pil-pil.

El 5 de juliol del 1937 el general Franco signava al BOE l’ordre número 258 de creació dels camps de concentració. Van posar el sistema en mans del comandant de les SS Paul Winzer, designat a aquest efecte pel reichsführer Heinrich Himmler, cap de la Gestapo. Himmler va venir a Barcelona el 23 d’octubre del 1940, coincidint amb l’entrevista entre Franco i Hitler a Hendaia. Les finalitats de la visita van ser comprovar com rutllava la cruel maquinària dels camps, pujar a Montserrat a buscar el Sant Grial i assessorar els seus homòlegs de la Seguretat de l’Estat de cara a enllestir la Brigada d’Investigació Social, reglamentada el 1941 amb seu a la Via Laietana.

Les autoritats feixistes li estaven agraïdes pels serveis prestats, l’últim dels quals va ser la detenció del president Companys a la França ocupada i executat vuit dies abans. Van voler immortalitzar la visita del criminal en cap de “l’extermini de les races infrahumanes” amb un fresc al Palau de Pedralbes.

La Vanguardia Española, que dirigia el biògraf de Franco Luis de Galinsoga, li va dedicar dues portades, amb joies editorials com aquesta: “ Al dar la bienvenida a Himmler, como al dársela a cuantas representaciones nos envía el III Reich, no podemos olvidar  ni lo olvidará ningún corazón de español auténtico – que es oportuna la coyuntura para reiterar gratitud y hermandad a la nación que fue amiga de España en los momentos en que ser amigo de España era poner a dura prueba el sentido de la amistad. […] Con estos sentimientos de respeto, de cordialidad y de adhesión, acoge hoy Barcelona a su huésped, doblemente ilustre por su propia personalidad y como representante del Führer ”.

José Ángel Fernández López, primer historiador del camp de Miranda i el que el coneix millor, me’n va fer una visita guiada molts anys abans que la memòria històrica fos detectada pels polítics. Només hi quedava gairebé intacte el dipòsit d’aigua, restes del pavelló de vigilància i barracons enrunats aquí i allà, al costat d’un entrellat de vies d’un nus ferroviari.

Vaig fer-ne fotografies, però en Joan no les va voler veure per estalviar-se records terribles que no volia recordar. Abans de morir em va explicar, a manera de comiat, aquell secret amagat per la por, no només en la seva memòria sinó també en una carpeta blava amb la documentació d’entrada i de sortida del camp , de la deportació a un batalló de càstig de l’exèrcit i les posteriors citacions a comissaria quan encara tenia esma per conspirar. La pitjor cosa, deia, era veure morir companys al seu costat, sentir les metralladores en la nit il·luminada pels focus quan algú havia aconseguit salvar els filferros de punxes intentant fugir. I la inquietud que la seva mare no sabés absolutament res d’ell des que el van fer presoner a la Batalla de l’Ebre fins que el van alliberar, cinc anys després. El va interrogar el general Moscardó, un heroi feixista. Quan va veure que aquells soldats eren de la Lleva del Biberó i l’anterior, va exclamar: “ ¡Pero si son unos niños! ” En Joan es va pensar il·lusament que els deixarien anar.

He deduït que el francès era François Jacob, membre de les Forces Franceses Lliures (FFI), detingut per la Gestapo i enviat a Miranda amb altres francesos i jueus, i encara més ell que era francès, jueu i de la Resistència. L’any 1965 va ser guardonat amb el premi Nobel de medicina pels seus descobriments, transcendentals per al futur que avui és present sobre el codi genètic i la biologia molecular. Va tenir un paper important en la revolució del Maig del 68 i sempre va estar compromès amb les causes més progressistes.

Quan la Universitat de Barcelona el va fer doctor honoris causa, el març del 1982, el vaig entrevistar i va ser generós en el temps i en les confidències. Però no vaig poder contrastar si era el francès del bacallà al pil-pil de Miranda perquè aleshores no sabia que el meu pare hi havia estat: era en Joan, que encara no m’havia explicat tota aquesta història.

________________________

MEMÒRIA DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA

Tomasa Cuevas, puntes de coixí contra la tortura

[Antoni Batista, ara, 12

ANTONI BATISTA

El 15 de desembre del 2004 el president Maragall va convertir el lliurament de les seves primeres Creus de Sant Jordi en un homenatge al PSUC, reivindicant el seu protagonisme en la lluita per la democràcia. Atorgava la distinció a tres comunistes que podem qualificar d’herois sense cap mena d’hipèrbole: Sebastià Piera, Miguel Núñez i Tomasa Cuevas, que la va rebre emocionada en una cadira de rodes.

Tomasa Cuevas tenia aleshores 87 anys, però no estava impedida per l’edat sinó per les seqüeles de la tortura, que l’envelliment va convertir en record corporal en el cos menut que li havia costat el renom afectuós la Peque. Però la Peque era immensa.

Durant la Guerra Civil, militant a les Joventuts Socialistes Unificades, va fer diverses funcions d’enllaç a Guadalajara, on va néixer. El 16 de maig del 1939 els feixistes la van fer presonera. Al càstig per ser comunista s’hi afegia la humiliació masclista i aquella “reeducació” penitenciària i penitencial per convertir en mestresses de casa submises dones que, com ella, lluitaven per tot el contrari. I aquelles nits que es feien insuportables quan cridaven alguna companya a capella per afusellar-la a trenc d’alba. La Lola, que abans de morir es va pentinar i es va posar un mocador vermell al coll, “la meva bandera”; l’Antonia, mare de vuit fills; la…

Quan va quedar en llibertat, el 1944, la van desterrar a Barcelona, lluny del seu entorn, però ella es va integrar al PSUC i va recuperar l’activisme que portava a la sang. Va durar poc, perquè al cap d’un any la Brigada d’Investigació Social la detenia i li feia passar el pitjor tràngol de la seva vida. Es pensava que s’hi quedaria. Em va explicar les tortures, i era tan terrible de sentir que vaig conservar l’enregistrament per a investigadors de quan allò deixés de ser crònica i entrés en la història.

“Vaig anar a parar a la Jefatura de la Via Laietana per primera vegada el 4 d’abril del 1945. Vaig sortir-ne amb la base de la columna vertebral desviada i amb una lesió cervical que em van obligar a posar-me en mans de metges i a haver de descansar dos mesos per refer-me una mica. Mentre vaig estar a les mans de la Social, em van fer de tot. L’octubre del 1950 vaig haver de tornar a l’hospital. Hi vaig estar dos anys per recuperar-me de les tortures. Després vaig continuar treballant en la clandestinitat, amb noms diversos: Luisa, Antonia, Eugenia, Amalia, Emilia… Quan la meva filla era petita em preguntava: “Mama, ara com et dius?”.

Era només el lead. El comissari Pedro Polo Borreguero, subcap de la policia política, la va rebre estampant-li a la galta el segell de l’anell, marca de la casa que signava un historial clínic d’ossos fracturats, hematomes i ronyons destrossats. Eren el compte d’explotació de pretendre extirpar-li sense anestèsia noms i adreces de l’Agrupació Guerrillera de Catalunya, i els contactes amb les Forces Franceses de l’Interior (FFI), que els hi subministraven armes. La Tomasa els va embolicar amb pistes falses d’un quadern de patrons de puntes de coixí, que es pensaven que era el mapa en clau de localitzacions dels escamots i bases operatives. No va delatar a ningú. Després del calvari, la van recloure un any i mig a la presó de les Corts, i encara va tenir esma d’organitzar amb èxit la fuga de tres companyes.

En acabat va fer una temporada d’exili, però l’exili no era per a ella, la Peque era una dona d’acció que detestava viure de reunió en reunió arreglant el país Contigo en la distancia. Va tornar clandestinament a Catalunya el 1962, per incorporar-se a tasques de propaganda. Tomasa Cuevas buscava suports i rereguardes, una de molt significativa a Montserrat. Les cèlebres declaracions contra la dictadura de l’abat Escarré a Le Monde el 1963 van tenir una gran difusió en català a través de Treball, el diari del partit, i gràcies a ella, que es va fer molt amiga de l’abat Cassià Just, que l’havia amagada quan necessitava sortir del camp visual de la BIS. Ho vaig comprovar de primera mà. L’abat em va dir que “per la Tomasa, el que calgués i encara més”.

Tomasa Cuevas tenia pocs estudis, però una intel·ligència molt viva i un esperit de sacrifici i de treball immensos, que, al cap dels anys, la van empènyer a recopilar tots els testimonis que va poder de dones represaliades. Va escriure tres llibres que en primera instància es va haver de publicar ella mateixa, disculpant-se en un full adjunt pels defectes d’edició del primer volum, Mujeres de las cárceles franquistas. Un pròleg escruixidor de Teresa Pàmies assenyala que “alguns dels relats semblaran increïbles a qui no tingui idea de la naturalesa del feixisme”.

Pasqual Maragall va conèixer la parella que formaven Tomasa Cuevas i Miguel Núñez a través de Cristóbal Garrigosa, el seu sogre, que els havia ajudat en els anys de les identitats falsificades. A l’acte de lliurament de la Creu de Sant Jordi, quina encaixada tan entranyable a quatre mans amb la Tomasa, que moriria al cap de dos anys i quatre mesos. amb el seu nom.

La carta:Historia de un comisario franquista [Antoni Batista]

Miguel Nuñez i Tomasa Cuevas – http://www.buscameenelciclodelavida.com/2015/06/tomasa-cuevas-detencion-y-tortura.html

_____________________________________

MEMÒRIA DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA

LA VAGA DE TRAMVIES, LA PRIMERA DERROTA DELS ANYS DE LA VICTÒRIA

[Antoni Batista, ara, 02

ANTONI BATISTA

El primer de març de 1951, Barcelona viu amb intensitat una vaga d’usuaris dels tramvies, que culminaria amb una vaga general, el dia 12. Desafiava la dictadura, que també restringia aquest dret bàsic, i que va desplegar tot el potencial de la repressió: va desplaçar 5.000 policies -“allò que ha passat tornarà a passar”-. S’anotaraien un mort, 21 ferits i 98 detencions. Malgrat tot, la protesta va aconseguir els seus objectius tàctics i, sobretot, un d’estratègic: demostrava la vulnerabilitat d’un franquisme que podia ser derrotat després de pregonar tants anys la victòria, obligatòria fins i tot a l’encapçalament de les cartes privades.

La vaga era una reivindicació social contra l’increment del cost de la vida, manifestat d’una manera ben palesa al mitjà de transport públic més popular: s’apujaven un 40 per cent els bitllets del tramvia, de manera que els senzills d’un viatge passaven de 50 a 70 cèntims, i els matinals de quatre -els més generalitzats- d’una pesseta a 1,40. Però la vaga era també una lluita nacional, per l’etern memorial de greuges de balances fiscals, ja que les tarifes s’apujaven a Barcelona però es mantenien a Madrid.

La indignació era a peu de carrer, i la van saber interpretar actors polítics tan diversos com el catalanisme, els comunistes, l’anarquisme i fins i tot els falangistes que consideraven el Generalísimo un traïdor als ideals de Primo de Rivera. Aquest consens va activar els seus activismes, va agitar la universitat, les fàbriques i els barris. Volaven octavilles, va esclatar algun petard, es van trencar vidres, saltaven manifestacions, es pintaven consignes a brotxa perquè encara no s’havien patentat els esprais: “ Franco sí, tranvías tampoco ”. Es va crear un clima, i el dia 1 de març els treballadors que anaven penjats portes enfora dels vagons plens a vessar en hora punta anaven a peu a la feina.

El boicot començava a ser un èxit, que culminaria amb la imatge que val més que mil paraules: tramvies buits i rierols de gent caminant cap al futbol. El diumenge dia 4, a dos quarts i deu de cinc, el Barça jugava a les Corts contra el Santander. Plovia a bots i barrals, 44 litres per metre quadrat, borrasca, mal temps, 9,5 graus de màxima. El cel ajudava el nacionalcatolicisme i les autoritats es van fregar les mans doblant els serveis dels tramvies, principal mitjà de transport per atansar al camp els culers repartits per tot Barcelona. Però no hi va haver ni esquirols incentivats. Els tramvies buits davant dels accessos al camp eren la foto més plena de l’èxit de la vaga. A sobre, en un “ terreno impracticable ” el Barça va guanyar amb la xamba d’un penal discutible a favor, un gol en pròpia porta del rival i una actuació memorable del gran Antoni Ramallets, un dels millors porters de la història.

La meteorologia no era pitjor al Govern Civil, que va haver de convocar d’urgència tots els estaments ciutadans, que a més a més es reunien a les seves seus, des de l’Ajuntament fins a les cambres de comerç i indústria, Foment del Treball i els sindicats verticals. Inquietava el “molesto conflicto ”, els “ turbios manejos de quienes pretenden aprovechar la ocasión para fines inconfesables ” i la “ trama rojo-separatista ” que afloraven a la premsa.

L’endemà es feia públic que es restablien les tarifes antigues. La vaga havia fet un gol per l’escaire al feixisme, que ni en Ramallets hauria pogut aturar fent valer la seva fama d’agilitat felina. El governador Baeza Alegría tenia els dies comptats i el seu propi entorn hostil li va inventar un idil·li amb una vedet del Paral·lel difícil de pair per a la moral restrictiva fins i tot per a les lleis civils sota tàlem. L’enginy de la mala bava popular va posar títols de pel·lícula a l’afer faldiller que mai no va existir: Baeza era “ el gran pescador ”, la cantant Carmen de Lirio, l’“ ambiciosa ”, i la bòfia, “ pistoleros a sueldo ”.

L’onada repressiva va detenir dos dirigents catalanistes: el llavors jove llicenciat en dret Ernest Raguer, posteriorment gran historiador i monjo de Montserrat (el pare Hilari), i Josep Maria Ainaud de Lasarte, respectat per tothom per la seva enorme vàlua i humanisme. Temps després, va caure Gregorio López Raimundo, el dirigent del PSUC clandestí per antonomàsia. No era a Barcelona durant la vaga, però la Brigada Social s’acarnissaria amb ell per demostrar la “ tiranía bolchevique ” i la “ infiltración soviética ” que el franquisme necessitava per retroalimentar-se.

Les terribles tortures que li van infligir van fer la volta al món com a denúncia de la dictadura justament quan el règim volia rentar-se la cara amb el suport nord-americà, que acabava d’atracar cinc vaixells de la U.S. Navy a Barcelona i els 2.160 marines subministraven clientela per tancar cada matinada de xerinola les cases de barrets del Barri Xino.

Qui va tenir un paper més gran en aquella gran acció que va afeblir el franquisme va ser el dirigent nacionalista Pere Figuera, Perefí, que despuntava com a líder amb una enorme capacitat carismàtica i d’organització, que una mort massa prematura va escapçar. Amics seus d’aleshores com Jordi Pujol i Joan Reventós l’han evocat amb enyorança i afecte. Una plaça el recorda al seu Sarrià.

Pablo Neruda, premi Nobel de literatura 1971, va fer un poema a la Vaga de Tramvies.

_______________________________________

MEMÒRIA DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA.

El “camarada Bonet” i l’atemptat que mai va existir

Va deixar la joventut a presó: hi entrava als 22 anys i en sortia als 33, el 8 d’abril del 1972. Però havia salvat la vida a l’últim minut.s. [Antoni Batista, ara, 23

ANTONI BATISTA
D’esquerra a dreta, Rafael Ribó, Antoni Gutiérrez, Jordi Conill i Ramon Espasa als anys 70. / SÀPIENS

D’esquerra a dreta, Rafael Ribó, Antoni Gutiérrez, Jordi Conill i Ramon Espasa als anys 70. / SÀPIENS

El 2 de setembre del 1962 l’anarquista Jordi Conill Vall era detingut per la Brigada Social. Trenta dies als calabossos de la Via Laietana, en maceració dels germans Polo, obsessionats per esbrinar un afer d’estat d’importància cabdal: l’atemptat contra Franco al Palau d’Aiete de Sant Sebastià, frustrat només 14 dies abans. Conill va complir 9 anys, 7 mesos i 12 dies a la Model de Barcelona i als centres penitenciaris de Burgos, Jaén i Saragossa. Hi va deixar la joventut: hi entrava als 22 anys i en sortia als 33, el 8 d’abril del 1972. Però havia salvat la vida a l’últim minut.

Un dels objectius de Defensa Interior, branca militar de la FAI i la CNT, era matar el dictador. Una part de l’operatiu la derivarien a les Joventuts Llibertàries, que a Barcelona tenien un pis franc al número 8 del carrer Jaume I. Allà, Jordi Conill, Marcelino Giménez i Antoni Mur van establir un pla de maniobres d’entreteniment per atreure la mirada de la policia lluny del lloc previst. Els dies 29 i 30 de juny del 1962 van detonar explosius al local de Falange de la plaça Lesseps, a la seu de la Seguretat Social de la Gran Via i al col·legi Monterols de l’Opus Dei.

Mentre la policia mossegava l’ham, Conill marxava al País Basc del Nord per afegir-se a la coordinació del magnicidi. Al pont d’Hendaia, Iulen de Madariaga, fundador i aleshores màxim dirigent d’ETA, li passava la dinamita per executar la Misión Capital. Va transferir vint quilos de goma-dos en un maletí que el primmirat Madariaga precisava que feia 30 x 40 cm, era metal·litzat i mantenia la temperatura adequada per conservar l’efectivitat del material altament sensible.

Per despistar encara més la policia, un escamot va posar una bomba al Valle de los Caídos el 12 d’agost, mentre el grup a Sant Sebastià colgava els explosius al turó d’Aldapeta, a tocar de la porta del Palau d’Aiete, on Franco arribaria per estiuejar. El comando observava amb prismàtics per activar el detonador per control remot. La comitiva va passar el 18 d’agost com estava previst, però al cotxe principal només hi anaven la dona i la filla de Franco. Van decidir esperar, però es van associar la consuetudinària humitat i la curta durada de les bateries, que podrien engegar en orris totes les precaucions de protecció de la càrrega. La van fer rebentar el dia 19, si més no per demostrar les febleses de la seguretat del Caudillo.

Conill va passar nou anys a la presó, on va decidir entrar al PSUC

Evidentment, la propaganda oficial va minimitzar que anarquistes armats havien arribat a la porta de casa del dictador, en la prehistòria de les fake news: “En la noche pasada estalló un petardo en una huerta”, que només havia ocasionat la “rotura de algunos cristales”. La nota d’agència estava datada del 19 d’agost, i el iot de Franco fondejava a Sant Sebastià l’endemà, exhibint-se uniformat de capità general en el Mercedes descapotable que li havia regalat el Führer després de la trobada al costat d’on havien passat la frontera uns explosius per liquidar-lo.

Franco era cabdill “ por la gracia de Dios ” i era teològicament impossible que li fessin cap atemptat. Van fer veure que no va existir fins i tot en el consell de guerra que van incoar a Conill, però li van demanar pena capital i va estar tres mesos al corredor de la mort de la Model. El va salvar una campanya internacional, liderada per Josep Benet, que va aconseguir fins i tot un telegrama del cardenal arquebisbe de Milà, Giovanni Montini, futur Pau VI, demanant clemència a Franco. A la fitxa de Benet sí que van trencar la negació de l’evidència: “ Dirigente de la campaña internacional contra España a raíz de la detención del bandido anarquista Jorge Conill por intento de atentado contra Su Excelencia el Jefe del Estado ”.

A la presó, Conill va llegir 324 llibres, va escriure cinc peces teatrals, relats breus i poemes, a més d’uns comentaris dels textos polítics que li interessaven més: Gramsci, Lukács, Sacristán… Aquelles lectures i companys com els líders comunistes Pere Ardiaca i Antoni Gutiérrez Díaz el van fer renegar de l’anarquisme i entrar al PSUC. A partir d’aquell moment, la CNT també va renegar d’ell, i a la negació franquista de l’atemptat s’hi sumaria la negació anarquista que Conill hi participés.

Quan va sortir en llibertat, Conill es va transformar en “el camarada Bonet”, amb altes responsabilitats al PSUC i un plus de clandestinitat, perquè sabien que, si el tornaven a enxampar, no se’n sortiria: l’atemptat també es va fer fonedís. Ja legal, va ser vicepresident de la Diputació de Tarradellas, i regidor a la candidatura que encapçalava el seu gran amic Jordi Solé Tura, al qual va seguir en el trànsit al PSC. Solé Tura li havia escrit uns versos que fan lírica la catarsi: “Tens la cara fosca, freda. / Un problema et volta, et ronda: / el partit? / Alegra, company, la cara. / Si el cos et falta, queda encara / l’esperit”.

Jordi Conill va morir el 31 de març del 1998, sense temps de celebrar el seixantè aniversari. Vaig reconstruir la seva història a partir del seu testimoni, de la seva filla Joana, de Madariaga i de Benet. I examinant la documentació de la Brigada Social, el sumari i els manuscrits i correspondència a la presó.

Memòria històrica: Franquisme

Encara ressona el franquisme? La resposta en set frases [Ara, 27-1-2018]

El general Francisco Franco, l’any 1936 a Salamanca, amb Queipo de Llano i Francisco Franco Salgado-Araújo al darrere. / EFE

  • Les afirmacions tant de polítics com de la ciutadania evidencien que el passat continua molt present.

“Viva Franco!”

Cementiri de Lucena (Còrdova),  21 de novembre

Al costat d’una fossa amb víctimes del franquisme, Fuerza Nueva Andalucía va homenatjar, amb el permís del consistori, Franco i Primo de Rivera. Les denúncies es van arxivar aquesta setmana passada.

Rojos al paredón

Madrid, 26 de juny del 2016

A la seu del Partit Comunista de Madrid hi van aparèixer pintades insultants i la frase “España, una, grande y libre”.

¡A por ellos, oé!

Huelva, 26 de setembre del 2017

Així va acomiadar la població la Guàrdia Civil que es desplaçava a Barcelona per impedir el referèndum de l’1-O. Albiol va repetir la consigna en el seu últim míting electoral.

Hija de la grandísima puta, roja de mierda mal parida

Madrid, 2 d’octubre del 2017

Insults a Manuela Carmena, alcaldessa de Madrid, apareguts en un xat de WhatsApp de la Policia Municipal de capital espanyola.

La democràcia és més que urnes. Amb Franco hi havia pau i urnes, però no hi havia democràcia”

Twitter, 28 d’octubre del 2017

L’exlíder d’UPyD Rosa Díez va tuitejar aquesta frase a finals d’octubre en referència a la situació política d’aquell moment, dies després de l’1-O.

Això d’estar tot el dia amb els morts amunt i avall deu ser l’entreteniment d’alguns

Congrés de Diputats, 27 de febrer del 2017

Aquesta frase va ser pronunciada pel portaveu del PP, Rafa Hernando, en referència al debat sobre l’obertura de fosses per recuperar la dignitat de les víctimes de la Guerra Civil.

Qui declari la independència potser acaba com qui va declarar-la fa 83 anys [Companys]

Seu estatal del PP, 9 d’octubre del 2017

La frase és un avís de Pablo Casado, el vicesecretari del PP, a Carles Puigdemont, hores abans de la seva compareixença al Parlament després del referèndum de l’1-O.

___________________________________

Contra Franco, encara?

La persistència de tics franquistes és més culpa dels polítics de la democràcia que mèrit pòstum del dictador [Ara, Sílvia Marimon 27-1-2018

 Todos los rojos de uno en uno al paredón ”. No és una arenga de Queipo de Llano, un dels militars colpistes més sanguinaris de la Guerra Civil, sinó un dels missatges de WhatsApp que convocaven a una concentració contra un míting de Podem a Santander l’octubre passat. El fiscal no hi va veure delicte d’odi i els governs democràtics tampoc han castigat ni denunciat els crims que va cometre Queipo de Llano: al seu net li van renovar el títol de marquès el 2012. Franco va morir al llit el 20 de novembre del 1975. Més de 40 anys després, ¿quina democràcia tenim? ¿Hi ha un ressorgiment del feixisme o estem davant un nou autoritarisme? ¿Quines conseqüències polítiques, judicials, econòmiques i socials ha tingut la impunitat del franquisme? ¿Hi ha una regressió democràtica? ¿L’aferrissada defensa i imposició de la unitat d’Espanya és un invent franquista o ve d’abans? ¿La culpa de tot només la té Franco?

Últimament, sobretot amb el procés català, el nom de Franco aflora sovint. Dilluns passat la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Saénz de Santamaría, demanava a Carles Puigdemont que deixés de ressuscitar Franco després que el president català digués que l’ombra del dictador era allargada. Certament, la dictadura va deixar marca, però els dèficits democràtics actuals són també responsabilitat dels qui han governat després. “Intentem explicar el moment d’ara amb paraules velles”, reflexiona la sociòloga Marta Rovira. “Ho atribuïm tot al franquisme i han passat 40 anys. No s’ha promogut una nova cultura política, i això és responsabilitat de les forces democràtiques actuals”, diu Rovira.

Les vaques sagrades

Ni la Transició ni la democràcia han condemnat el franquisme. No hi va haver ruptura. “Evitar una nova Guerra Civil es va convertir en el mantra de la Transició. No ho va ser la idea d’evitar una nova dictadura -diu Rovira-. L’estabilitat s’ha convertit en una mena de vaca sagrada, per damunt de la democràcia mateix. El conflicte polític és vist com una amenaça per a la convivència i en realitat en una democràcia la gent pensa diferent i té tot el dret d’expressar-se”.

Hi ha hagut continuïtat en l’àmbit judicial, policial, militar, econòmic i universitari. “El franquisme no existeix avui, però sí que hi ha símbols, idees i comportaments que en són fills i que no han desaparegut perquè la societat i la política els ha naturalitzat i integrat en la cultura, la política i el comportament d’avui”, opina el professor d’història del dret de la UPF Alfons Aragoneses. Aquesta continuïtat en les maneres de fer sobretot es nota, segons Aragoneses, en l’àmbit judicial: “Quan alguns magistrats del Suprem fan una interpretació que barreja política i dret o que dona un valor superior a la unitat d’Espanya que a l’ordenament, no parlaria de magistrats franquistes, sinó de reproducció de comportaments, idees i concepcions de la realitat que venen, això sí, del franquisme”. Aquesta transmissió es produeix també en la formació dels jutges: “No es va fer depuració en el sistema educatiu i s’ha ensenyat una manera determinada d’interpretar el dret; el problema no és la llei ni la Constitució, sinó uns jutges que reprodueixen sistemes del passat”, assegura Aragoneses.

“Els advocats estem descol·locats perquè ha canviat molt la manera com s’aplica la justícia”, reflexiona l’advocat i portaveu de la Comissió de la Dignitat, Josep Cruanyes: “Els jutges deixen de jutjar i es tornen militants de la política de l’Estat”. Hi ha hagut moltes decisions judicials polèmiques: de l’empresonament de titellaires acusats de delictes d’odi i enaltiment del terrorisme per l’obra La bruja y don Cristóbal fins a les acusacions de sedició contra el regidor de Vic Joan Coma, que va haver de declarar al jutge per haver dit que per fer una truita calia trencar els ous, passant per l’empresonament de consellers i presidents d’entitats socials. Tot sense oblidar les conseqüències de la llei mordassa. Aprovada fa dos any, sanciona per un concepte tan subjectiu com “la falta de respecte i consideració”. Ha servit per multar un professor de la UPC per adreçar-se en català a un agent de la Policia Nacional o una veïna de Petrer (Alacant) per pujar a Facebook una fotografia d’un cotxe de la policia mal aparcat.

El vell delicte de rebel·lió

Tot plegat no és nou. “Aquesta manera de pensar, com es planteja l’Estat, és anterior a Franco, és el model que Castella va imposar a la resta al segle XIX”, assegura Cruanyes. “Hi ha hagut un rebuig a les llengües no castellanes des del segle XIX, amb decrets per marginar-les i eliminar-les. També es van intentar eliminar totes les formes jurídiques alternatives. Són plantejaments preexistents, però en alguns moments, com durant el franquisme, la força per imposar-los s’utilitza de manera més contundent. El 1904 ja es va aplicar el delicte de rebel·lió contra els qui van fer un cartell en què reivindicaven més autonomia”.

Franco va guanyar la Guerra Civil i tenia clar que també volia sortir victoriós de la batalla de la memòria. Va impregnar tot el territori de símbols glossant la seva figura. No era innocu: tot plegat servia per transmetre intencionadament els ideals del règim. A més, va voler eliminar l’enemic: el va afusellar, el va condemnar a les presons i als camps de concentració, el va enviar a l’exili, el va castigar i el va acovardir.

“Es va carregar l’enemic polític i va crear una societat absolutament esporuguida”, diu la historiadora Queralt Solé, per a qui “els 40 anys de franquisme van afectar moltes generacions, es va inocular una manera de veure el món i es va fer molt meditadament perquè no hi hagués cap posició antirègim, i això és molt difícil de vèncer”. Franco va deixar molt clar que hi havia dues Espanyes: la dels vencedors i la dels vençuts. Durant els 40 anys de dictadura es va crear un discurs, una interpretació de la història. “Aquest cànon persisteix, totes les investigacions que hem fet els historiadors després de la dictadura no s’han incorporat a l’ensenyament ni primari ni secundari, ni l’Església catòlica ni certs partits polítics han assumit responsabilitats”, denuncia l’historiador Ángel Viñas.

Han perviscut certs discursos o missatges com ara que a Espanya no es pot discutir de tot. Hi ha polítics amb tics franquistes. Hi ha frases que es van sentir abans del 1976 i que ara tornen. Però la situació actual no només s’explica per tot allò que ve del passat. “Defenso radicalment que el franquisme va morir i que el que vivim ara és un altre fenomen, és una democràcia autoritària, però no és comparable amb un règim dictatorial”, assegura l’historiador i director de l’Arxiu de Comissions Obreres, Javier Tébar: “El retrocés democràtic és a tot arreu, no només a Espanya”.

A escala mundial s’ha assumit amb normalitat que es perdessin drets. “Hem donat per fet de manera una mica inconscient que la societat anava per davant, però no hi ha cap conquesta definitiva i potser això no ho hem sabut transmetre”, diu el president de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, Carles Vallejo. La memòria no és només nostàlgia, és també una eina vital per construir la democràcia que es vol: “La memòria és una acció de resistència, és un instrument per replantejar les coses”, conclou Tébar.

____________________________________________________

Els residus del franquisme [Ara, S.M. /OT SERRA, 27-1-2018]

Els símbols continuen al carrer, Espanya és el segon país del món amb més desapareguts després de Cambodja i els crims no s’han pogut jutjar mai.

Al Valle de los Caídos hi ha 12.400 republicans enterrats sense identificar. / JAVIER BARBANCHO

Al Valle de los Caídos hi ha 12.400 republicans enterrats sense identificar. / JAVIER BARBANCHO

Encarar-se al passat és molt incòmode. “En l’àmbit acadèmic s’ha publicat molt, però potser les investigacions no han arribat a la població, a molta gent no li agrada remenar el passat perquè els pot produir conflictes amb els veïns o amb la família”, explica l’historiador i director de l’Observatori Europeu de Memòries, Jordi Guixé. Hi ha tòpics difosos pels vencedors de la Guerra Civil que persisteixen. “És més difícil desmitificar que escriure deu tesis doctorals”, diu Guixé. Les entitats i associacions fa dècades que lluiten però el franquisme, en molts aspectes, continua impune. “Una de les feines pendents és saber el cost humà de la Guerra Civil, es va començar fa anys un cens però encara no s’ha acabat. Només en tenim xifres parcials”, denuncia Guixé.

1. El patrimoni robat

Els franquistes van fer grans fortunes amb les confiscacions

El franquisme va organitzar meticulosament tot el procés d’espoli -hi havia comissions locals repartides per tot el territori- contra un ampli sector de la població. Va ser un robatori de proporcions gegantines, amb inventaris detalladíssims, i les víctimes mai van poder recuperar -ni durant el franquisme ni en democràcia- els seus bens. Tot el patrimoni robat es va repartir després entre els que havien demostrat el seu “patriotisme”. “Els grans patrimonis de la postguerra es van fer a partir del 1939 amb les confiscacions als sectors benestants republicans, no només particulars sinó també institucions: tot el que els van robar no s’ha tornat mai. Aquesta és la gran assignatura pendent”, explica el president de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, Carles Vallejo.

2. Els morts oblidats

A Espanya hi ha més de 114.000 persones desaparegudes

Fa molts anys que els familiars de les víctimes de la Guerra Civil reivindiquen poder saber on són els seus morts. A Espanya hi ha més de 114.000 persones desaparegudes. És el segon país amb un nombre més alt de desapareguts, només per sota de Cambodja. En 42 anys de democràcia, el nombre d’exhumacions i identificacions ha sigut irrisori perquè l’estat espanyol sempre ha mirat cap a una altra banda. Entre el 2009 i el 2010 les polítiques de memòria van rebre un gran impuls a Catalunya, però després van arribar les retallades i els pressupostos es van reduir moltíssim. Quan Raül Romeva va assumir la conselleria d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, va assegurar que l’exhumació de fosses seria una de les seves prioritats i va anunciar un pressupost de 800.000 euros entre el 2017 i el 2018. En aquests moments, el cens de persones desaparegudes compta amb 5.297 casos inscrits, i el programa d’identificació genètica, que es va posar en marxa el setembre del 2016, té 1.023 mostres. Al llarg del 2017 s’han localitzat 129 fosses i s’han recuperat les restes de 101 individus. Malgrat l’aplicació del 155, l’obertura de fosses continua.

3. La impunitat

Cas omís a les crítiques de les Nacions Unides

“Crec que un dels grans problemes és la impunitat del franquisme, impunitat respecte a actituds, publicacions i perpetradors, als responsables no se’ls ha tocat gens”, denuncia la historiadora Queralt Solé. Les Nacions Unides han fet constar reiteradament la preocupació perquè s’han ignorat totes les recomanacions que ha fet el Grup de Treball sobre Desaparicions Forçades i Involuntàries. “S’observa amb preocupació la permanència d’un patró d’impunitat, contrari als principis que emergeixen de les recomanacions perquè els familiars de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura tinguin accés a la veritat, a la justícia i a les reparacions”, assegura l’informe que es va fer públic el 7 de setembre del 2013. La jutge argentina María Servini de Cubría va dictar el 2014 una ordre internacional de detenció preventiva i extradició contra l’exministre franquista Rodolfo Martín Villa i 19 imputats més per crims durant la dictadura. Mai s’ha fet efectiva. Tot intent d’investigació i de judici s’ha bloquejat sistemàticament.

Madrid i Barcelona han anunciat la intenció de presentar querelles contra els criminals franquistes, però de moment no s’han presentat als jutjats espanyols. L’Ajuntament de Vitòria va presentar una querella contra la policia armada per l’assassinat de cinc obrers el 3 de març del 1976. La denúncia es va arxivar ràpidament. L’única querella que ha prosperat és contra els aviadors italians -no són espanyols i, per tant, no es pot argumentar la llei d’amnistia- que van bombardejar Barcelona.

4. La simbologia al carrer

La reticència a retirar noms i monuments franquistes

Al Valle de los Caídos hi ha 33.847 persones enterrades, entre les quals 12.400 sense identificar i molts soldats republicans. Aquest monumental mausoleu construït per glorificar la figura del dictador, però, només recorda allò que Franco volia que es recordés. Tots els intents per canviar-ne el discurs i explicar, entre moltes altres coses, com es va construir -amb el treball esclau dels vençuts- han estat frustrats. Franco també resisteix als pobles i als carrers. A Espanya, malgrat les demandes judicials, 8 pobles es resisteixen a canviar de nom i volen continuar homenatjant Franco amb designacions con Llanos del Caudillo, Villafranco del Guadiano i San Leonardo de Yagüe.

Sobre la base de l’antic pont de la Cinta de Tortosa, destruït durant la retirada de les milícies republicanes, Franco va inaugurar l’any 1966 un colossal monument per commemorar el 25è aniversari de la victòria de les forces franquistes a la sagnant Batalla de l’Ebre. El 27 de maig del 2016, la població tortosina va decidir en referèndum mantenir el monument.

Madrid ha sigut una de les ciutats que més pressió popular ha posat a les institucions per ressignificar l’espai públic. El moviment memorialista va proposar la retirada de fins a 300 noms de carrers de la ciutat de Madrid, però el comissionat per a la memòria històrica de l’Ajuntament de Manuela Carmena només en va aprovar 52. Per què? Es va basar en la llei de memòria històrica aprovada al Congrés el 2007 i impulsada pel PSOE, que en el seu article 15 diu: “No hi podrà haver carrers de persones que exaltin la dictadura, el franquisme o la Guerra Civil”. Això genera un problema i, per exemple, un carrer que es digui Caídos de la División Azul o Leopoldo Calvo Sotelo no entren dins els estàndards que marca la llei, tot i la seva vinculació amb el règim franquista. Les entitats socials, a més, discrepen de cinc dels 52 noms que es va aprovar modificar. Per exemple, el de coronel Zorita es va canviar per aviador Zorita, el primer a superar la barrera del so, però continua sent la mateixa persona.

Més enllà del nombre, el problema amb el canvi de noms dels carrers de la capital espanyola és que està paralitzat a causa dels més de 25 recursos que hi han presentat l’Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios i la Fundación Francisco Franco.

__________________________________________

Cronología de cómo un chiste sobre el Valle de los Caídos te puede llevar a juicio: nueve vídeos que resumen el caso de Dani Mateo y Wyoming

Tras referirse a la cruz del Valle de los Caídos como “esa mierda”, Wyomingy Dani Mateo  fueron denunciados por un delito contra los sentimientos religiosos por la Asociación para la Defensa del Valle de los Caídos. A pesar de tratarse de un chiste, ambos tuvieron que declarar ante el juez y esperar sentencia sobre la causa hasta que ésta fue archivada en noviembre de 2017. Repasamos los vídeos que resumen la cronología del chiste que llevó ante el juez a los presentadores de El Intermedio.

Pero él no es el único afectado, la denuncia también es contra El Gran Wyoming, quien tampoco dudó en reaccionar en El Intermedio: “No seamos alarmistas, estoy seguro de que en un par de meses Dani Mateo y yo estaremos riéndonos de esta anécdota… ¡en la trena!

Aunque ya dijeron en El Intermedio que no se arrepienten “de ningún chiste dicho en plató”, Wyoming ya dejó claras sus intenciones desde su mesa y al más puro estilo William Wallace: “Antes de conseguir silenciar nuestras bocas, gritaremos ¡libertad!”

No era hasta el mes de noviembre de 2017 cuando llegaba el archivo de la causa por su chiste. La Justicia consideró entonces que el comentario que hizo Dani Mateo no atentaba contra el sentimiento religioso y éste respondió en Twitter agradeciendo su trabajo a “los jueces que quedan con sentido común”.

 

El juez ha archivado la denuncia contra Wyoming y Dani Mateo por el chiste sobre el Valle de los Caídos.  El magistrado considera que el sketch de ‘El Intermedio’ no constituye un delito contra los sentimientos religiosos.