LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA (1936-1939)

  1. Les causes de la guerra i l’aixecament militar
  2. El desenvolupament de la guerra.
  3. La Guerra Civil a Catalunya.
  4. La fase final de la guerra.

1. La guerra civil que esclatà el 1936 va tenir unes causes profundes (les tensions del segle XIX) i unes causes immediates, les encarregades d’encendre la metxa,que cal situar-les durant l’últim període de la Segona República.

El context internacional va influir en el desenvolupament de la guerra; a les portes de la Segona Guerra Mundial (la gran guerra genocida del segle XX), la Guerra Civil es converteix en una guerra internacional, el primer acte de la gran confrontació del segle XX entre els feixismes i la democràcia.

Causes profundes:
Catolicisme -laïcisme
Divisió i confrontació ideològica

La Guerra Civil hauria estat el xoc definitiu entre dues tradicions enfrontades i conformades durant el segle XIX, segons la interpretació d’alguns historiadors que han vist la darrera guerra carlina de la història d’Espanya.
Una tradició: L’Antic Règim, el clericalisme i el tradicionalisme, representada per les jerarquies eclesiàstiques i militars, per la gran propietat agrària i pel seu gran aliat, la Corona; l‘altra tradició: hereva del nou capitalisme i liberal, representant de la nova societat industrial i urbana, partidaria de construir una societat laica i moderna. Durant la Segona República, les qüestions relacionades amb l’Exèrcit, l’Església, la gran propietat agrària o l’organització territorial de l’Estat van ser els temes més candents i causants de les tensions més greus durant aquest curt període democràtic.

Solo en España hubo guerra civil (Julián Casanova)

“El fascismo y el comunismo eran muy débiles en España antes del golpe de 1936. Alcanzaron verdadera influencia solo gracias a la rebelión militar y la lucha posterior. La sublevación de julio fue la única que causó una contienda fraticida en la convulsa Europa de los años veinte y treinta”.

 

 

Causes immediates: des del 1932 s’havia anat estructurant un complot contra la República (propietaris agraris, jerarquia eclesiàstica, amplis sectors de l’oficialitat militar i sectors polítics de l’extrema dreta). Després de la victòria del Front Popular (febrer del 1936) enfrontament entre les forces polítiques identificades amb els poders tradicionals i les formacions d’esquerra.

Mesos abans que es fes efectiu l’aixecament militar, s’havia anat preparant un complot amb centre a Pamplona i dirigit pel general Emilio Mola, a qui els conspiradors coneixien com el Director.

 

Les Brigades Internacionals

Unitats militars integrades per voluntaris estrangers que lluitaren a favor dels republicans durant la guerra civil espanyola de 1936-39. Els primers grups es formaren pel juliol del 1936 amb participants a l’Olimpíada Popular de Barcelona, enquadrats en les centúries Thaelmann, alemanya, Gastone Sozzi i Giustizia e Libertà, italianes, Commune de París, franco-belga, i Thomas Mann, anglesa. La seva organització es plantejà en la reunió del Komintern del 26 de juliol de 1936, amb el propòsit d’integrar tots els voluntaris (d’ideologia antifeixista diversa) sota la direcció comunista.  El centre d’instrucció militar fou establert a Albacete, on es concentraren els primers contingents arribats de diversos països europeus a mitjan octubre del 1936. El cap militar era Lazar Stern (Emilio Kléber), i exerciren el comandament suprem el francès André Marty i els italians Luigi Longo (Gallo) i Giuseppe de Vittorio (Nicoletti). L’escriptor francès André Malraux dirigí l’esquadró aeri, i el noruec Oscar Telge, els serveis sanitaris. Hi tingueren una actuació destacada l’italià Randolfo Pacciardi, que manà el batalló Garibaldi, l’escriptor hongarès Mate Zalka (general Luckács), el polonès Karel Swierezeski (general Walter) i el batalló nord-americà Abraham Lincoln. Hi participaren combatents de més de 50 països de tot el món, amb un total de 40 000 homes al llarg de la guerra, organitzats en 15 brigades. Els principals contingents foren francesos (10 000 voluntaris), italians (2 500), belgues, iugoslaus, anglesos, canadencs i nord-americans. Intervingueren eficaçment en la defensa de Madrid (novembre del 1936) i a les batalles d’El Jarama, Brunete, Belchite, Terol i, finalment, a l’Ebre. El govern republicà, en compliment de la resolució de la Societat de Nacions de l’1 d’octubre de 1938, n’ordenà la retirada, bé que restaren a Catalunya, fins al febrer del 1939, alguns petits contingents. L’acte de comiat, molt espectacular, tingué lloc a Barcelona el dia 15 de novembre de 1938. Per l’experiència militar d’alguns de llurs membres i per llur entusiasme foren una valuosa aportació a la causa republicana. Una tercera part de llurs components moriren en combat. 

 

2. El desenvolupament de la Guerra.

3. La Guerra Civil a Catalunya.

4. La Fase Final de la Guerra.

==============================================

MAPES

1. Mapa Guerra Civil Espanyola_Sublevació militar contra la República

Evolució Guerra Civil_4 mapes

 

Guerra Civil Espanyola 1936-1938Guerra Civil Espanyola _febrer-març 1939

2.  Guerra Civil Espanyola_mapa global

=================================================================

ESQUEMES

 ================================================================

DOCUMENTALS – VÏDEOS

===============================================================

ARTICLES – DOCUMENTS

Bombardeig de Guernica (24 d’abril de 1937). / FUNDACIÓN SABINO ARANA

CRONOLOGIA

Fotografies

  • Alguns protagonistes [El Periódico, 18-7-2016]

combo1936espana-1468507508543

Francisco Franco (1892-1975)

General del Ejército, lideró el golpe desde Marruecos y se convirtió en jefe de Estado tras ganar la guerra. Líder de Falange Española y de las JONS, partido único, estableció una dictadura fascista que tornó en conservadora y anticomunista tras perder Alemania la guerra mundial. Antes de morir, el 20 de noviembre de 1975, transfirió la jefatura del Estado a Juan Carlos I.

Emilio Mola (1887-1937)

Apodado ‘El Director’, el Frente Popular le destinó a Navarra como gobernador militar por sus tendencias golpistas, dirigió dese allí los movimientos preparatorios del golpe de Estado. Junto con Sanjurjo y Franco, era uno de los principales impulsores del golpe. Tomó Navarra con el apoyo de los carlistas. Murió en 1937 en un accidente aéreo.

Gonzalo Queipo de Llano (1875-1951)

General del Ejército español, fue el responsable del golpe militar en Sevilla donde aplicó una dura represión. Controló Andalucía con mano de hierro durante la guerra, administrando leyes e impuestos según su voluntad. Nombrado marqués de Queipo de Llano, fue enterrado en la basílica de la Macarena en Sevilla.

José Sanjurjo (1872-1936)

Protagonista del golpe de estado en 1932, conocido como la ‘sanjurjada’, se encontraba en el exilio. Estaba previsto que asumiera la jefatura del Estado tras el golpe al ser considerado el general de más prestigio. Al igual que Mola, murió en accidente aéreo, en su caso en 1937 en Portugal, cuando se disponía a regresar a España.

Manuel Azaña (1880-1940)

Presidente del Gobierno en 1931-33 y 1936 y presidente de la Segunda República entre 1936 y 1939, fue también periodista y escritor. Intentó en julio del 36 crear un Gobierno de unidad para sofocar el golpe de Estado. Establecido en Catalunya durante toda la guerra, murió en el exilio en Francia, acabando así con la presidencia republicana del Estado.

Santiago Casares Quiroga (1884-1950)

Presidente del Gobierno entre el 13 de mayo y el 19 de julio de 1936, impulsó el Estatuto de Autonomía de Galicia (que no se aplicó). Desoyó las informaciones que advertían de inminencia del golpe y dimitió tras el inicio de la sublevación, siendo sustituido por Martínez Barrio primero y posteriormente José Giral. Se exilió en Francia..

José Alonso Mallol (1893-1967)

Director de Seguridad. Gracias a escuchas telefónicas redactó una lista de hasta 500 implicados en el golpe de Estado que se estaba urdiendo. Esta información no fue tomada en consideración por Azaña ni Casares Quiroga, quienes recordaban la sanjurjada fallida de 1932. Se exilió en México tras ayudar a numerosos refugiados.

Francisco Largo Caballero (1869-1946)

Presidente del Gobierno entre septiembre del 36 y mayo del 37. Militante del PSOE y la UGT, fue uno de los líderes de la revolución de 1934. Ya en la presidencia, reorganizó el Estado y agrupó a las milicias en un ejército organizado. Dimitió tras los enfrentamientos de mayo del 1937. Exiliado en 1939, pasó dos años en un campo de concentración. Murió en París.

 

combo-1936-barcelona-1468410869757

 

 

 

El cop d’Estat del 1936 va comptar amb múltiples escenaris, tots ells determinants per al triomf dels militars sublevats. Barcelona i Catalunya eren, juntament amb Madrid, les zones més rellevants per a l’èxit de la insurrecció, també on els colpistes esperaven més dificultats, com finalment va passar. Els fets que van tenir lloc a Barcelona entre el 19 i el 20 del juliol de fa vuit dècades van comptar amb múltiples protagonistes de tots dos bàndols, entre els quals destaquen els que s’esmenten a continuació.

Lluís Companys (1882-1940)

President de la Generalitat per ERC entre el 1934 i el 1940, va posar en alerta les autoritats civils i militars davant la possibilitat imminent d’insurrecció militar a Catalunya. Va pactar amb les forces antifeixistes un govern després del cop. Exiliat, va ser arrestat per la Gestapo a França i afusellat el 1940 al castell de Montjuïc.

Frederic Escofet  (1898-1987)

Comissari d’Ordre públic, va dirigir els Mossos d’Esquadra en les operacions de defensa de Barcelona i Catalunya. La xarxa de confidents i la planificació del contraatac, fruit de la experiència en els Fets d’Octubre, van ser clau en la derrota dels sublevats a Barcelona. El 1983 va ser nomenat cap honorari de les esquadres de Catalunya‘.

Buenaventura Durruti (1896-1936)

Líder anarquista de la CNT, va organitzar les barricades i la defensa popular de la ciutat de Barcelona, i va alentir i minvar les tropes sublevades. Va encapçalar la ‘columna Durruti’ al front d’Aragó, on es va crear un govern revolucionari copat per la CNT. Va morir al front de Madrid el novembre del 1936.

Coronel Escobar (1879-1940)

Comandant de tropa de la Guàrdia Civil, la seva lleialtat a la República va ser clau en el fracàs del cop a Barcelona. Catòlic i conservador, era partidari de desarmar les milícies anarquistes, de les quals va salvar el cardenal Vidal i Barraquer. Últim general republicà que va quedar a Espanya, es va negar a exiliar-se i va ser afusellat a Montjuïc.

General Francisco Llano de la Encomienda (1880-1963)

Comandant militar de Catalunya. Dubitatiu, va ignorar les advertències i no va saber parar els colpistes, encara que es va mantenir fidel a la República i va ajudar a aturar la sublevació. Goded el va arrestar el 19 de juliol, i va ser alliberat el mateix dia. Va ocupar diversos càrrecs militars fins al final de la guerra, quan es va exiliar a Mèxic.

José Aranguren (1876-1939)

General de brigada, era el màxim responsable de la Guàrdia Civil a Catalunya. Fins i tot sent de dretes i catòlic es va mantenir lleial a la legalitat republicana. La seva intervenció va ser decisiva en la derrota del cop a Barcelona, i es va posar a les ordres de Companys. Comandant militar a València, es va negar a abandonar el país. Va ser afusellat al castell de Montjuïc.

José López-Amor (1884-1936)

Comandant d’Infanteria a la caserna del Bruc. Es va posar a les ordres del general Goded i va dirigir les tropes sublevades fins al centre de la ciutat, on va prendre la plaça de Catalunya i l’edifici de Telefónica. Detingut, va ser conduït al vapor ‘Uruguay’, atracat al port de la ciutat. Va ser afusellat després d’un judici sumaríssim a Montjuïc el 1936.

General Goded (1882-1936)

Comandant general de les Balears, on havia sigut apartat pel Govern republicà donada la seva tendència colpista. Va prendre fàcilment Mallorca i Eivissa per al bàndol insurrecte. Va volar des de Mallorca per encapçalar el cop a Barcelona, i es va rendir després del fracàs d’aquest. Va ser afusellat a Montjuïc deprés d’un judici sumaríssim.

 

 

 

.