18 d’octubre de 1971, lluita obrera i sang a SEAT

[Celia Castellano, Directa.CAT].
El treballador Antonio Ruíz Villalba va morir a causa dels trets de la policia franquista dotze dies més tard de l’ocupació de la fàbrica el 18 d’octubre. Ara, 45 anys després, l’Ajuntament de Barcelona posa el seu nom a un passatge

Una manifestació de treballadors de la SEAT a mitjans dels anys 70. La del 23 d’octubre de 1971, arran de l’atac policial a Ruiz Villalba, va aplegar 10.000 persones Comissions Obreres

El 18 d’octubre de 1971, Antonio Ruíz Villalba tenia 33 anys. Feia sis anys que treballava com a soldador a la secció 33 del taller 4 de la fàbrica Seat de Zona Franca. Era un dels 6.000 obrers que van ocupar pacíficament la factoria aquell matí per la readmissió d’obrers acomiadats mesos abans, mobilitzats per les Comissions Obreres de la fàbrica. Villalba no arribaria a contar el que va ocórrer durant el conflicte. Vuit bales de la policia franquista li perforarien el cos i moriria el 10 de novembre. Va ser l’inici del període de conflictivitat permanent a Seat.

Ara, 45 anys més tard, la comissió del Nomenclàtor de l’Ajuntament de Barcelona, a petició del Memorial Democràtic dels treballadors de Seat, atorga el nom d’Antonio Ruíz Villalba a un passatge del barri dels habitatges de la Seat de Zona Franca, Sant Cristòfol. “Fa sis anys que vam fer la petició, però no hi havia un carrer disponible. La gent de l’Escola de la Seat i l’Ampa han proposat un passatge sense nom de la seua zona”, explica Carles Vallejo, antic treballador, acomiadat i detingut en diverses ocasions, i actual president de l’Associació del Memorial Democràtic. A les 12h hores d’avui dimarts 18 d’octubre tindrà lloc una ofrena floral dels treballadors en record de Villalba a la factoria i a la 13h s’inaugurarà el passatge. Així mateix, el dijous 20 d’octubre, s’inaugurarà l’exposició Seat, 60 años de lucha obrera a la seu del districte de Sant- Montjuïc i es podrà visitar fins el 4 de novembre.

L’ocupació del 1971, un conflicte històric

Carles Vallejo recorda la mobilització del 18 d’octubre, esquivant el risc de la distorsió del temps: “A les 6:45h de la matinada, van entrar d’amagat alguns dels acomiadats a la fàbrica i, amb altres treballadors, van començar a fer passejades, des de la Secció de mecànica del taller 1 a les altres seccions, per arrossegar la gent. Va ser una manifestació immensa i tot el torn del matí va fer una assemblea davant de les Oficines Centrals. Una comissió escollida entre els treballadors va intentar encetar la negociació amb l’empresa”.

La policia va obrir foc entre els tallers 1 i 5. Va haver-hi nombrosos ferits, entre ells Ruíz Villalba, i centenars de detinguts

La direcció de SEAT va respondre amb una negativa taxativa a la petició i va tancar l’edifici. Les forces de l’ordre, autoritzades pel governador civil Tomás Pelayo Ros, van entrar a la fàbrica. “Van venir els grisos, la social i la Guàrdia Civil. Van donar ordre de dissoldre l’assemblea i, després de tres avisos, van atacar els treballadors, que es van replegar pels tallers”, explica Vallejo. I afegeix: “Allò va ser una batalla campal. Els treballadors es defensaven com podien, llaçant peces i caragols perquè rellisquessin els cavalls, van ser una guerrilla, quelcom únic en tot el franquisme”.

La policia va obrir foc entre els tallers 1 i 5. Va haver-hi nombrosos ferits, entre ells Ruíz Villalba, i centenars de detinguts. L’ocupació de la fàbrica va continuar fins al vespre, entre gasos lacrimògens. “Estàvem rodejats de materials inflamables, com per exemple, el taller de pintures. Allò podria haver sigut una bomba”, apunta Vallejo.

El 18 d’octubre de 1971 ha transcendit com la data que va marcar l’inici del període conegut com a “conflictivitat permanent” a la factoria SEAT de Zona Franca. L’atac policial a Ruíz Villalba va desencadenar una solidaritat econòmica sense precedents i es va convertir en un símbol de la lluita antifranquista. El 23 d’octubre, una manifestació convocada a plaça Catalunya va arreplegar 10.000 persones, segons el bolletí clandestí autogestionat dels treballadors, Asamblea Obrera (1970-1975). Els obrers de més de cent fàbriques com Hispano Olivetti, Cipalsa o La Maquinista Terrestre i Marítima es van solidaritzar amb els obrers de SEAT els dies següents amb aturades de producció, minuts de silenci i recaptació de diner.

Aquest primer conflicte del nou període va durar quinze dies. Fins llavors, la conflictivitat a SEAT no havia estat especialment transcendent; era difícil organitzar un moviment de fàbrica en un clima de control polític constant per part de la direcció, que prioritzava treballadors provinents del món rural, sense tradició d’organització obrera. “El règim tenia molta por a la Seat, a Zona Franca érem 25.000 treballadors”, apunta Vallejo.

Els obrers de més de cent fàbriques com Hispano Olivetti, Cipalsa o La Maquinista Terrestre i Marítima es van solidaritzar amb els obrers de SEAT

Després de l’assassinat de Villalba, la consciència política va anar in crescendo i els treballadors van incrementar les seues reivindicacions, que anaven en consonància amb el moment d’erosió i crisi política del règim. Millores salarials i aprovació de les plataformes de conveni, però també representativitat obrera, la fi del sindicat vertical i llibertats de reunió i manifestació van ser les peticions recollides per la publicació Assemblea Obrera. El conflicte dur com a tàctica, amb aturades de producció, i una negociació constant i difícil amb la direcció de l’empresa, van ser les característiques d’un lluita de fàbrica referent per al moviment obrer i l’antifranquisme de la resta de Barcelona.
El final de la conflictivitat a SEAT i la mort del franquisme

El 1973, la solidaritat econòmica i política cap a les fàbriques era constant, factor que va permetre el relleu dels sindicalistes i militants antifranquistes caiguts. El moviment obrer i el moviment veïnal van confluir teixint una xarxa política-cultural que disputava l’hegemonia de l’espai públic al règim. No obstant això, la importància del territori per articular relacions de suport va jugar en contra dels treballadores de SEAT: la llunyania de Zona Franca de la resta de la ciutat feia difícil l’expansió de la mobilització fora de la fàbrica i la generació d’una àmplia solidaritat.

La realitat s’imposaria el gener de 1975. Després d’aconseguir aturar un expedient de crisi i d’eliminar una sanció a 19.000 treballadors, Comissions Obreres, l’avantguarda obrera de SEAT, va sobrevalorar les condicions objectives per a la mobilització, i seguint l’exemple de les dues vagues generals del Baix Llobregat, va cridar a la vaga general sense suports exteriors suficients. 500 treballadors van ser acomiadats. Els obrers van fer manifestacions públiques i, aquell febrer, grups de dones de treballadors, invisibilitzades a l’imaginari obrerista, es van concentrar en diverses ocasions front l’Ajuntament de Barcelona i a les portes de la fàbrica per la seua readmissió. Part de l’església va demanar espais per a les reunions entre acomiadats i representats sindicals. Però era massa tard; el moviment obrer de Seat no recuperaria la seua força conflictiva.

En contrast, amb la perspectiva de canvi polític, en 1976 la conflictivitat obrera de fàbriques menors de la província de Barcelona i de la resta de l’Estat va anar en augment i cap a una radicalització progressiva, en un clima de violència política generalitzada. El conflicte social i la capacitat mobilitzadora d’organitzacions com l’Assemblea de Catalunya, cristal·litzaven l’expansió d’una consciència pro democràtica entre diversos sectors socials que, finalment, van forçar la fi del règim.

Canvis polítics i socials a Espanya fins a la Gran Guerra

 

Alfonso_XIII.jpg

ALFONS XIII

 

A la primavera de 1902 va pujar al tron el nou monarca Alfons XIII, tot just quan acabava de complir setze anys, posant fi a la regència de Maria Cristina. El nou monarca tindria un paper fonamental en la vida política del país

Les legislatures dels diferents governs restauracionistes entre 1898 i 1923 deixaven clar que el sistema estava en plena decadència. Tan sols en aquest període, van formar-se fins a 44 governs que duraven de mitjana uns 7 mesos.

El regnat d’Alfons XIII significaria l’inicia d’un nou període d’intervenció monàrquica en la política, tot aprofitant-se de les prerrogatives que la Constitució de 1876 donava al paper de la monarquia dins del sistema de la Restauració, fet que acabaria comportant una ingerència progressiva del rei en els assumptes del govern.

 El 1903, Antonio Maura va arribar al capdavant del Partit Conservador, i la mort de Sagasta va consolidar José Canalejas com a líder del Partit Liberal. Tanmateix, aquests lideratges ja no seran com els que  havien exercit els seus predecessors del segle XIX. Així, podem observar la presència de diferents corrents d’opinió i aspirants al lideratge en el si dels partits dinàstics –Silvela, Villaverde, Maura i Dato entre els conservadors; Moret, Montero Ríos, Canalejas i Romanones entre els liberals– que acabarien portant cap a la seva atomització.

 

 

Camilo Polavieja, en La Esfera.jpg

Camilo G. de Polavieja

 

Francisco Silvela (1845-1905)

 

 

 

 

 

 

Jose_Canalejas.jpg

José CANALEJAS

 

 

antonio_maura.jpg

Antonio MAURA

 

El 1904, el conservador Antonio Maura va convertir-se en cap del govern i va impulsar un projecte polític, recollit en la consigna de “revolució des de dalt”, que defensava la necessitat de reformar el sistema polític des del govern per així intentar evitar que ho fes la temuda revolució popular.

En el segon govern de Maura (1906-1909), aquest va promulgar una nova llei electoral (1907) que no va aconseguir acabar amb la corrupció i el frau electoral, però almenys el va dificultar. També va intentar atreure cap al règim el catalanisme moderat, tot signant alguns acords amb la Lliga Regionalista, com ara el Projecte de reforma de l’administració local que va permetre dotar els ajuntaments i les diputacions de més autonomia. En el terreny social, Maura va aprovar algunes mesures com ara la Llei del descans dominical, i va crear l’Instituto Nacional de Provisión (1908), dedicat a les assegurances obreres. També va adoptar mesures econòmiques per reactivar la indústria i va promulgar la Llei de colonització interior amb l’objectiu d’estimular l’agricultura.

 

Tot i aquesta política reformista, el sistema va ser incapaç de regenerar-se des de dins. Així, Maura va ser incapaç d’imposar les seves reformes des de dalt.

El projecte regeneracionista dels polítics del sistema havia estat pensat al marge de la major part de la població espanyola, novament exclosa de la participació política. Ni liberals ni conservadors havien estat capaços d’impulsar la reformes que requeria el país. Però tampoc l’oposició seria capaç de treure profit de la crisi de 1898 per a donar un cop de timó a la direcció del país.

Finalment, la defensa de l’ordre social va comportar una actitud molt intransigent per part del govern, especialment en la resposta als fets de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909). La dura repressió que va seguir la revolta va impulsar que s’articulés una campanya de protesta que, sota el lema Maura, ¡No!, va fer caure el govern conservador, donat pas novament als liberals

*********************************************

 

La població a Espanya entre 1900 i 1930:

Any Població Natalitat Mortalitat Esperança de vida
1900 18.594.000 33,8 per mil 28,9 per mil 34,8 anys
1910 19.927.000 32,6 per mil 23 per mil 41,7 anys
1920 21.303.000 29,4 per mil 23,3 per mil 41,2 anys
1930 23.563.000 30,3 per mil 21,3 per mil 50 anys

Per la seva banda, en el primer terç del segle XX Catalunya, ja incorporada en el cicle demogràfic modern, aprofundiria aquesta tendència i això comportaria una reducció considerable de les taxes de natalitat (23 per mil el 1930) i mortalitat (15,5 per mil el 1930), fet que va traduir-se en un pobre creixement vegetatiu. Tot i això, Catalunya passaria dels 1,8 milions d’habitants de 1900 als 2,8 milions de 1930 gràcies a les onades migratòries que van arribar a terres catalanes des de la dècada de 1910.

La població a Catalunya entre 1900 i 1930:

Any Població Natalitat Mortalitat Esperança de vida
1900 1.984.000 26,1 per mil 23,3 per mil 35,5 anys
1910 2.084.000 24,2 per mil 21,1 per mil 45 anys
1920 2.344.000 22,7 per mil 18,3 per mil 47,4 anys
1930 2.791.000 20,3 per mil 15,5 per mil 53,8 anys

Els moviments migratoris. Entre 1900 i 1931, Espanya va viure un gran creixement de les migracions interiors, tot produint una significativa redistribució territorial de la població. Així, un volum considerable de població va desplaçar-se cap a aquells territoris on l’economia presentava característiques modernes produint un important descens de la població activa agrària. Les ciutats de Barcelona, Madrid, Bilbao i Sevilla van ser els principals punts d’atracció dels emigrants que arribaven des de zones rurals com Castella, Múrcia, Aragó i Andalusia.

568px-Densidades_de_población_en_España_(1900).svg.png

Densidades_de_población_en_España_(1930).png

L’arribada d’un important contingent d’immigrants a Catalunya va contribuir a reforçar el potencial demogràfic català. Així, el 1930 hi havia a Catalunya més de 550.000 persones d’origen forà (prop del 20% del total de la població). Les principals onades migratòries van ser motivades per l’esclat econòmic provocat per la Primera Guerra Mundial i la bona marxa de l’economia en els primers anys de la dictadura de Primo de Rivera (especialment durant les obres de l’Exposició Universal de 1929). La província de Barcelona va ser el principal punt de destinació.

 

 

Quadre 1. El creixement de la població catalana (1911-1940)

Creixement total Creixement natural Creixement migratori Increment població
1911-1915 55.181 33.489 21.692 2,65%
1916-1920 204.670 2.062 202.608 9,56%
1921-1925 166.922 59.569 107.353 7,12%
1926-1930 279.651 64.925 214.726 11,13%
1931-1935 99.062 49.177 49.885 3,55%
1936-1940 620 -59.318 59.938 0,02%
TOTAL (1911-1940) 806.106 149.904 656.202 5,67%

FONT: CABRÉ, Anna i PUJADAS, Isabel. “La població: immigració i explosió demogràfica”. Dins: NADAL, J.; MALUQUER, J.; SUDRIÀ C. i CABANA F.  (Dirs.). Història econòmica de la Catalunya contemporània (vol. 5). Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1989

 

Quadre 2. Estimació dels saldos migratoris quinquennals i la seva participació en el creixement total (1901-1940)

Creixement total Creixement natural Creixement migratori Impacte de les migracions (%)
1901-1905 58.160 42.564 15.596 26,8%
1906-1910 60.326 42.253 18.073 30%
1911-1915 55.181 33.489 21.692 29,3%
1916-1920 204.670 2.062 202.608 99%
1921-1925 166.922 59.569 107.353 64,3%
1926-1930 279.651 64.925 214.726 76,8%
1931-1935 99.062 49.177 49.885 50,4%
1936-1940 620 -59.318 59.938 96,67%
TOTAL 924.592 234.721 689.871 68,54%

FONT: CABRÉ, Anna i PUJADAS, Isabel. “La població: immigració i explosió demogràfica”. Dins: NADAL, J.; MALUQUER, J.; SUDRIÀ C. i CABANA F.  (Dirs.). Història econòmica de la Catalunya contemporània (vol. 5). Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1989

 

Quadre 3. Població activa a Catalunya per sectors (1900-1940)

Sector Primari Sector Secundari Sector Terciari
1900 429.266 52,88% 221.419 27,28% 161.018 19,84%
1910 344.701 36,31% 338.685 37,87% 201.380 22,52%
1920 345.163 33,23% 431.142 41,52% 253.750 24,44%
1930 321.245 26,63% 612.262 50,76% 266.507 22,09%
1940 329.178 26,86% 523.924 42,76% 368.843 30,10%

FONT: CÁMARA OFICIAL DE COMERCIO, INDUSTRIA Y NAVEGACIÓN DE BARCELONA. Informe económico de Cataluña (1968).

 

**********************************************************************************

SETMANA TRÀGICA

[La Setmana Tràgica: una revolta urbana, popular i obrera. També una revolta política?, Pere Gabriel (Universitat Autònoma de Barcelona) CHCC, 2009.]

“Què en surt, de tot aquest repàs de la bibliografia d’època? Deixeu-me fer una llista d’alguns dels elements que em semblen més rellevants. Una primera qüestió és la de la major o menor espontaneïtat de l’esclat, una temàtica inevitablement unida a la del paper de l’agitació prèvia de protesta contra la guerra, el protagonisme republicà en aquesta, i la incapacitat i els dubtes i vacil·lacions dels dirigents més grans per posar-se al capdavant de la revolta. A continuació ve tota la qüestió de la derivació anticlerical i incendiària de la protesta. Per aquest costat, una discussió derivada serà la de la major dedicació a la crema de convents que no pas d’esglésies i, sobretot, la de l’absència –relativa, però molt evident– de morts i atacs directes a capellans, frares o monges. Arribats aquí, hi ha tota la problemàtica entorn de la mobilització catòlica en contra de l’ensenyament racional i laic, lliurepensador, i, per tant, el significat de tota la mobilització antiterrorista.

 

Un punt clau, a desenvolupar en tots els casos, és el dels protagonistes dels fets i els seus dirigents o instigadors. El repàs i les informacions aportades tendeixen a magnificar el paper de les dones en els primers actes de protesta contra la guerra, és a dir, al llarg de la setmana anterior, en l’oposició als embarcaments, i en el primer dia, o màxim el segon, quan hom parlava encara fonamentalment de l’extensió de la vaga. A continuació, en la propagació dels assalts i els incendis als edificis religiosos, els actors semblen haver estat més aviat els joves, potser animats per alguns dirigents locals i de barri de certa notorietat, majorment de les joventuts radicals i lerrouxistes, amb la presència, certa, d’alguna dona, però minoritària. I les barricades? Potser –insisteixo que estic resseguint les informacions de l’època– foren l’obra més “popular”, amb la intervenció, o almenys el suport, de gent diversa del barri.

 

En aquest context de reflexions és fàcil entendre que els autors del moment concedissin una atenció especial al paper de l’anarquisme –i per extensió també al del sindicalisme– i, fins i tot, del socialisme.[…] El protagonisme d’aquests sembla esgotar-se fonamentalment en la proclamació de la vaga i la seva extensió inicial; potser una mica també en la construcció de les primeres barricades. En tot cas, aviat són detinguts o deportats, i els més compromesos en la preparació de la protesta fugen a França. No puc entrar, en cap cas, en els detalls, els matisos i les polèmiques sobre cadascun de tots aquests punts; simplement voldria fer-ne dues acotacions particulars.

 

[…] Els fets de la setmana tràgica.

Per una banda: es tractà d’un esclat i una mobilització més marginal que popular? Aquest és un debat que no hauríem de minimitzar. Caldria insistir en la importància d’una cultura popular urbana, classista, de protesta i rebel·lió, que mantenia la seva identitat des de la queixa per la “contribució de sang”, la malfiança envers el clericalisme i la no-identificació amb l’Estat i l’oficialitat del règim (tampoc amb el món social més senyor i respectable), percebuts, amb força raó, com a aliens i simples instruments de repressió.

Aquella cultura política urbana i de barri, cultura en un sentit complex i de temps llarg, podia “comprendre”, “entenia” els esclats violents i la transgressió que significaven la burla dels capellans i les monges i fins i tot la crema dels convents. Alhora, podia proporcionar als joves de militància lliurepensadora, republicana, sindical, socialista o anarquista arguments i justificacions per anar a la revolta, l’arenga i la barricada.

Això sense oblidar una segona consideració: la del paper d’una dinàmica de revolta urbana que inevitablement, almenys en una ciutat com Barcelona a l’època, cridava tant al marginal, i fins al delinqüent comú, al poble apatxe, com a la dona de barri i treballadora, o al jove i adolescent desvagat i de feina ocasional. Més encara, caldria fixar aquí la importància dels molts mons que s’amagaven i convivien en els barris, els seus mecanismes de comunicació i configuració de decisions i actituds, etc. Potser així entendríem millor la famosa frase d’Ossorio y Gallardo en relació amb la problemàtica de la Setmana Tràgica: “En Barcelona, la revolución no se prepara, por la sencilla razón que está preparada siempre. Asoma a la calle todos los días; si no hay ambiente para su desarrollo, retrocede; si hay ambiente, cuaja.”

 

Em cal seguir una mica més aquest fil. Certament, hom pot considerar que la pràctica “revolucionària” urbana venia de lluny. No és difícil fixar una cronologia força atapeïda de revoltes i aturades generals de la ciutat des dels temps de les revolucions liberals de principis del segle xix. Situats el 1909, la més recent, la de la situació creada amb la vaga general de 1902. Ara bé, hauríem de ser conscients que els fets de la Setmana Tràgica del juliol aportaven a aquell repertori acumulat, em sembla, dues novetats força notòries: no es tractà sols d’aturar la ciutat, com sí havia fet aquella vaga, sinó d’ocupar-la; en segon lloc, la protesta –i l’ocupació– no aparegué circumscrita a determinats espais de la ciutat històrica, sinó que amenaçà tot el conjunt de la nova Barcelona de la unificació. Són clars tant el gran impacte que causà la famosa visió fotogràfica de conjunt de la ciutat incendiada, com les 34.

 

La setmana tràgica: una revolta urbana, popular i obrera. també una revolta política?

…Moltes repercussions, no sols polítiques, sinó també socials i culturals, de l’abrupta irrupció, dominant, d’una Barcelona plebea, on ja no el petit poble, sinó unes noves masses desvertebrades i amenaçadores –incontrolables?– semblaven poder arraconar els sectors més respectables i assenyats. La nova i encara embrionària Barcelona noucentista, tant la de la Lliga com la del republicanisme nacionalista, semblà haver estat posada dramàticament en crisi.

Què he volgut, en definitiva, plantejar? Que la caracterització dels fets de la Setmana Tràgica no crec que es pugui analitzar sense tenir en consideració tot aquest llarg recorregut de la presència d’una estratègia de “revolució republicana”. D’alguna manera, encara que amb formes i matisos poc definits i contradictoris, la Setmana Tràgica, o Setmana Sagnant, Setmana Revolucionària, Setmana Roja…, diguem-ne que també fou una Setmana Republicana, una revolta també política.

************************************************************************************

PAU – prova d’HISTÒRIA 2018

PAU-  HISTÒRIA 2018

[Dr. Joan Maria Thomàs i equip de sots-coordinadors de la matèria d’Història]

Benvolgut professorat que imparteix la matèria d’Història a Segon de Batxillerat,

Com bé sabeu, a les properes proves PAU ja  no existirà l’optativitat entre la nostra matèria i la d’Història de la Filosofia. Per això mateix i des de la Coordinació d’Història us volem recordar novament les característiques de la prova i, sobretot, assenyalar-vos alguns dels errors més freqüents que comet una part petita de l’alumnat que hi concorre. Uns errors que poden tenir a veure amb el desconeixement de la normativa d’avaluació i amb el fet de no atendre al que realment es demana en els enunciats de les preguntes.

Com bé sabeu, el model d’examen i les proves dels últims anys es troben a la web de les PAU, a les següents adreces:

Estructura de l’examen:

http://universitats.gencat.cat/ca/pau/que_heu_saber/materies_estruc/historia

Exàmens de les proves de 2017 i anteriors:

http://universitats.gencat.cat/web/.content/01_acces_i_admissio/pau/documents/examens_2017/pau_hist17jl.pdf

Pautes de correcció de les proves de 2017 i anteriors:

http://universitats.gencat.cat/web/.content/01_acces_i_admissio/pau/documents/examens_2017/pau_hist17jp.pdf

Tot i estar clarament especificats els criteris, hem observat que en alguns casos són errors freqüents:

  1. No atendre a la norma de que, quan a la pregunta 1.a. es demana Descriviu (o Identifiqueu) el tipus de font i digueu de què tracta NOMÉS S’HA DE CLASSIFICAR LA FONT ENTRE DE TIPUS PRIMÀRIA O SECUNDÀRIA SI ES TRACTA D’UN TEXT. En la resta de casos (fotografies, quadres, gràfiques, etc. ) NO s’ha de classificar la font entre primària o secundària.

 

  1. Convertir la pregunta 1b (Digueu quin és el context històric de la font) en una detallada explicació del context històric. Es tracta simplement d’assenyalar el període (Restauració, Segona República, etc), acompanyat de la cronologia general d’aquest període i una menció a la temàtica a la qual va referida la Font (per exemple: Cal que l’alumnat situï la font durant la primera etapa de la Restauració (1875-1898) durant la qual, a Catalunya, prengué embranzida el catalanisme).
    L’enquadrament pot ser un poc més extens (unes poques línies) que el citat com exemple, PERÒ DE CAP MANERA S’HA DE CONVERTIR EN UNA EXPLICACIÓ AMPLIA DE L’ÈPOCA.

 

  1. Confondre la pregunta 1c -on es pregunta una descripció o anàlisi estrictament d’allò que apareix en la Font- en una explicació de tot allò referit al tema general (dels 6 existents) al qual pertany la font. Aquest error porta de vegades a l’alumnat, quan arriba a la pregunta 2, aquesta sí de tema, a no respondre-la amb l’amplitud i l’extensió que caldria per pensar que ja ho ha fet a la 1c; i perd, per tant, part de la puntuació de la pregunta 2. A la pregunta 1c S’HA DE RESPONDRE NOMÉS ALLÒ QUE ES PREGUNTA ESPECÍFICAMENT. Per una altra banda, aquesta resposta no ha de limitar-se a repetir mecànicament allò que diu la font, el seu contingut literal, sinó centrar-se en fer un redactat propi.

Els citats són errors absolutament evitables. Tot i que aquest mateix recordatori és repetit des de fa anys a les reunions amb el professorat, creiem que continua sent necessari ja que la seva no observança acaba afectant negativament una part petita de l’alumnat que fa la prova. Considerem que ara més que mai, quan la nostra prova ha passat de ser optativa a obligatòria, hem de reiterar aquestes pautes.

Aprofitem per saludar-vos, com sempre,

Molt cordialment,

Dr. Joan Maria Thomàs i equip de sots-coordinadors de la matèria d’Història