MEMÒRIA DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA

MEMÒRIA DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA.
Bacallà al pil-pil al camp de concentració de Miranda de Ebro.
A l’hivern hi feia un fred que glaçava la llera del rierol i fins i tot l’aigua dels safareigs. [Antoni Batista, ara, 

ANTONI BATISTA

 

Presoners republicans al camp de concentració de Miranda de Ebro. / ARA

Al camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos) les condicions eren duríssimes. A l’hivern hi feia un fred que glaçava la llera del rierol i fins i tot l’aigua dels safareigs. El clima només era un càstig afegit a les pallisses dels “ cabos de vara”, a les tortures dels policies i als estralls del tifus, la tuberculosi i la disenteria. I al dol diari dels morts, que els presos amortallaven en flassades i apilaven a redós dels murs exteriors. S’han perdut moltes identitats en l’ address unknown pòstum de les fosses comunes.

D’en Kepa en vaig saber el nom de pila, i que dos amics seus no el pronunciaven en èuscar perquè l’un, en François, era francès i li deia Pierre, i l’altre, en Joan, era català i li deia Pere, més exactament Pere de la cullera, perquè en Joan era de la broma i en Kepa era cuiner. Gràcies a en Kepa podien gaudir d’un àpat de diumenge que els alleujava de totes les misèries. Un plat amb una primera matèria aleshores ben humil, el bacallà, una cabeça d’alls, un pensament de bitxo i una espurna de brasa, la mínima necessària per escalfar sense fregir. Res més: la rotació de la cassola perquè el greix emulsionés… i un excels bacallà al pil-pil.

El 5 de juliol del 1937 el general Franco signava al BOE l’ordre número 258 de creació dels camps de concentració. Van posar el sistema en mans del comandant de les SS Paul Winzer, designat a aquest efecte pel reichsführer Heinrich Himmler, cap de la Gestapo. Himmler va venir a Barcelona el 23 d’octubre del 1940, coincidint amb l’entrevista entre Franco i Hitler a Hendaia. Les finalitats de la visita van ser comprovar com rutllava la cruel maquinària dels camps, pujar a Montserrat a buscar el Sant Grial i assessorar els seus homòlegs de la Seguretat de l’Estat de cara a enllestir la Brigada d’Investigació Social, reglamentada el 1941 amb seu a la Via Laietana.

Les autoritats feixistes li estaven agraïdes pels serveis prestats, l’últim dels quals va ser la detenció del president Companys a la França ocupada i executat vuit dies abans. Van voler immortalitzar la visita del criminal en cap de “l’extermini de les races infrahumanes” amb un fresc al Palau de Pedralbes.

La Vanguardia Española, que dirigia el biògraf de Franco Luis de Galinsoga, li va dedicar dues portades, amb joies editorials com aquesta: “ Al dar la bienvenida a Himmler, como al dársela a cuantas representaciones nos envía el III Reich, no podemos olvidar  ni lo olvidará ningún corazón de español auténtico – que es oportuna la coyuntura para reiterar gratitud y hermandad a la nación que fue amiga de España en los momentos en que ser amigo de España era poner a dura prueba el sentido de la amistad. […] Con estos sentimientos de respeto, de cordialidad y de adhesión, acoge hoy Barcelona a su huésped, doblemente ilustre por su propia personalidad y como representante del Führer ”.

José Ángel Fernández López, primer historiador del camp de Miranda i el que el coneix millor, me’n va fer una visita guiada molts anys abans que la memòria històrica fos detectada pels polítics. Només hi quedava gairebé intacte el dipòsit d’aigua, restes del pavelló de vigilància i barracons enrunats aquí i allà, al costat d’un entrellat de vies d’un nus ferroviari.

Vaig fer-ne fotografies, però en Joan no les va voler veure per estalviar-se records terribles que no volia recordar. Abans de morir em va explicar, a manera de comiat, aquell secret amagat per la por, no només en la seva memòria sinó també en una carpeta blava amb la documentació d’entrada i de sortida del camp , de la deportació a un batalló de càstig de l’exèrcit i les posteriors citacions a comissaria quan encara tenia esma per conspirar. La pitjor cosa, deia, era veure morir companys al seu costat, sentir les metralladores en la nit il·luminada pels focus quan algú havia aconseguit salvar els filferros de punxes intentant fugir. I la inquietud que la seva mare no sabés absolutament res d’ell des que el van fer presoner a la Batalla de l’Ebre fins que el van alliberar, cinc anys després. El va interrogar el general Moscardó, un heroi feixista. Quan va veure que aquells soldats eren de la Lleva del Biberó i l’anterior, va exclamar: “ ¡Pero si son unos niños! ” En Joan es va pensar il·lusament que els deixarien anar.

He deduït que el francès era François Jacob, membre de les Forces Franceses Lliures (FFI), detingut per la Gestapo i enviat a Miranda amb altres francesos i jueus, i encara més ell que era francès, jueu i de la Resistència. L’any 1965 va ser guardonat amb el premi Nobel de medicina pels seus descobriments, transcendentals per al futur que avui és present sobre el codi genètic i la biologia molecular. Va tenir un paper important en la revolució del Maig del 68 i sempre va estar compromès amb les causes més progressistes.

Quan la Universitat de Barcelona el va fer doctor honoris causa, el març del 1982, el vaig entrevistar i va ser generós en el temps i en les confidències. Però no vaig poder contrastar si era el francès del bacallà al pil-pil de Miranda perquè aleshores no sabia que el meu pare hi havia estat: era en Joan, que encara no m’havia explicat tota aquesta història.

________________________

MEMÒRIA DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA

Tomasa Cuevas, puntes de coixí contra la tortura

[Antoni Batista, ara, 12

ANTONI BATISTA

El 15 de desembre del 2004 el president Maragall va convertir el lliurament de les seves primeres Creus de Sant Jordi en un homenatge al PSUC, reivindicant el seu protagonisme en la lluita per la democràcia. Atorgava la distinció a tres comunistes que podem qualificar d’herois sense cap mena d’hipèrbole: Sebastià Piera, Miguel Núñez i Tomasa Cuevas, que la va rebre emocionada en una cadira de rodes.

Tomasa Cuevas tenia aleshores 87 anys, però no estava impedida per l’edat sinó per les seqüeles de la tortura, que l’envelliment va convertir en record corporal en el cos menut que li havia costat el renom afectuós la Peque. Però la Peque era immensa.

Durant la Guerra Civil, militant a les Joventuts Socialistes Unificades, va fer diverses funcions d’enllaç a Guadalajara, on va néixer. El 16 de maig del 1939 els feixistes la van fer presonera. Al càstig per ser comunista s’hi afegia la humiliació masclista i aquella “reeducació” penitenciària i penitencial per convertir en mestresses de casa submises dones que, com ella, lluitaven per tot el contrari. I aquelles nits que es feien insuportables quan cridaven alguna companya a capella per afusellar-la a trenc d’alba. La Lola, que abans de morir es va pentinar i es va posar un mocador vermell al coll, “la meva bandera”; l’Antonia, mare de vuit fills; la…

Quan va quedar en llibertat, el 1944, la van desterrar a Barcelona, lluny del seu entorn, però ella es va integrar al PSUC i va recuperar l’activisme que portava a la sang. Va durar poc, perquè al cap d’un any la Brigada d’Investigació Social la detenia i li feia passar el pitjor tràngol de la seva vida. Es pensava que s’hi quedaria. Em va explicar les tortures, i era tan terrible de sentir que vaig conservar l’enregistrament per a investigadors de quan allò deixés de ser crònica i entrés en la història.

“Vaig anar a parar a la Jefatura de la Via Laietana per primera vegada el 4 d’abril del 1945. Vaig sortir-ne amb la base de la columna vertebral desviada i amb una lesió cervical que em van obligar a posar-me en mans de metges i a haver de descansar dos mesos per refer-me una mica. Mentre vaig estar a les mans de la Social, em van fer de tot. L’octubre del 1950 vaig haver de tornar a l’hospital. Hi vaig estar dos anys per recuperar-me de les tortures. Després vaig continuar treballant en la clandestinitat, amb noms diversos: Luisa, Antonia, Eugenia, Amalia, Emilia… Quan la meva filla era petita em preguntava: “Mama, ara com et dius?”.

Era només el lead. El comissari Pedro Polo Borreguero, subcap de la policia política, la va rebre estampant-li a la galta el segell de l’anell, marca de la casa que signava un historial clínic d’ossos fracturats, hematomes i ronyons destrossats. Eren el compte d’explotació de pretendre extirpar-li sense anestèsia noms i adreces de l’Agrupació Guerrillera de Catalunya, i els contactes amb les Forces Franceses de l’Interior (FFI), que els hi subministraven armes. La Tomasa els va embolicar amb pistes falses d’un quadern de patrons de puntes de coixí, que es pensaven que era el mapa en clau de localitzacions dels escamots i bases operatives. No va delatar a ningú. Després del calvari, la van recloure un any i mig a la presó de les Corts, i encara va tenir esma d’organitzar amb èxit la fuga de tres companyes.

En acabat va fer una temporada d’exili, però l’exili no era per a ella, la Peque era una dona d’acció que detestava viure de reunió en reunió arreglant el país Contigo en la distancia. Va tornar clandestinament a Catalunya el 1962, per incorporar-se a tasques de propaganda. Tomasa Cuevas buscava suports i rereguardes, una de molt significativa a Montserrat. Les cèlebres declaracions contra la dictadura de l’abat Escarré a Le Monde el 1963 van tenir una gran difusió en català a través de Treball, el diari del partit, i gràcies a ella, que es va fer molt amiga de l’abat Cassià Just, que l’havia amagada quan necessitava sortir del camp visual de la BIS. Ho vaig comprovar de primera mà. L’abat em va dir que “per la Tomasa, el que calgués i encara més”.

Tomasa Cuevas tenia pocs estudis, però una intel·ligència molt viva i un esperit de sacrifici i de treball immensos, que, al cap dels anys, la van empènyer a recopilar tots els testimonis que va poder de dones represaliades. Va escriure tres llibres que en primera instància es va haver de publicar ella mateixa, disculpant-se en un full adjunt pels defectes d’edició del primer volum, Mujeres de las cárceles franquistas. Un pròleg escruixidor de Teresa Pàmies assenyala que “alguns dels relats semblaran increïbles a qui no tingui idea de la naturalesa del feixisme”.

Pasqual Maragall va conèixer la parella que formaven Tomasa Cuevas i Miguel Núñez a través de Cristóbal Garrigosa, el seu sogre, que els havia ajudat en els anys de les identitats falsificades. A l’acte de lliurament de la Creu de Sant Jordi, quina encaixada tan entranyable a quatre mans amb la Tomasa, que moriria al cap de dos anys i quatre mesos. amb el seu nom.

La carta:Historia de un comisario franquista [Antoni Batista]

Miguel Nuñez i Tomasa Cuevas – http://www.buscameenelciclodelavida.com/2015/06/tomasa-cuevas-detencion-y-tortura.html

_____________________________________

MEMÒRIA DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA

LA VAGA DE TRAMVIES, LA PRIMERA DERROTA DELS ANYS DE LA VICTÒRIA

[Antoni Batista, ara, 02

ANTONI BATISTA

El primer de març de 1951, Barcelona viu amb intensitat una vaga d’usuaris dels tramvies, que culminaria amb una vaga general, el dia 12. Desafiava la dictadura, que també restringia aquest dret bàsic, i que va desplegar tot el potencial de la repressió: va desplaçar 5.000 policies -“allò que ha passat tornarà a passar”-. S’anotaraien un mort, 21 ferits i 98 detencions. Malgrat tot, la protesta va aconseguir els seus objectius tàctics i, sobretot, un d’estratègic: demostrava la vulnerabilitat d’un franquisme que podia ser derrotat després de pregonar tants anys la victòria, obligatòria fins i tot a l’encapçalament de les cartes privades.

La vaga era una reivindicació social contra l’increment del cost de la vida, manifestat d’una manera ben palesa al mitjà de transport públic més popular: s’apujaven un 40 per cent els bitllets del tramvia, de manera que els senzills d’un viatge passaven de 50 a 70 cèntims, i els matinals de quatre -els més generalitzats- d’una pesseta a 1,40. Però la vaga era també una lluita nacional, per l’etern memorial de greuges de balances fiscals, ja que les tarifes s’apujaven a Barcelona però es mantenien a Madrid.

La indignació era a peu de carrer, i la van saber interpretar actors polítics tan diversos com el catalanisme, els comunistes, l’anarquisme i fins i tot els falangistes que consideraven el Generalísimo un traïdor als ideals de Primo de Rivera. Aquest consens va activar els seus activismes, va agitar la universitat, les fàbriques i els barris. Volaven octavilles, va esclatar algun petard, es van trencar vidres, saltaven manifestacions, es pintaven consignes a brotxa perquè encara no s’havien patentat els esprais: “ Franco sí, tranvías tampoco ”. Es va crear un clima, i el dia 1 de març els treballadors que anaven penjats portes enfora dels vagons plens a vessar en hora punta anaven a peu a la feina.

El boicot començava a ser un èxit, que culminaria amb la imatge que val més que mil paraules: tramvies buits i rierols de gent caminant cap al futbol. El diumenge dia 4, a dos quarts i deu de cinc, el Barça jugava a les Corts contra el Santander. Plovia a bots i barrals, 44 litres per metre quadrat, borrasca, mal temps, 9,5 graus de màxima. El cel ajudava el nacionalcatolicisme i les autoritats es van fregar les mans doblant els serveis dels tramvies, principal mitjà de transport per atansar al camp els culers repartits per tot Barcelona. Però no hi va haver ni esquirols incentivats. Els tramvies buits davant dels accessos al camp eren la foto més plena de l’èxit de la vaga. A sobre, en un “ terreno impracticable ” el Barça va guanyar amb la xamba d’un penal discutible a favor, un gol en pròpia porta del rival i una actuació memorable del gran Antoni Ramallets, un dels millors porters de la història.

La meteorologia no era pitjor al Govern Civil, que va haver de convocar d’urgència tots els estaments ciutadans, que a més a més es reunien a les seves seus, des de l’Ajuntament fins a les cambres de comerç i indústria, Foment del Treball i els sindicats verticals. Inquietava el “molesto conflicto ”, els “ turbios manejos de quienes pretenden aprovechar la ocasión para fines inconfesables ” i la “ trama rojo-separatista ” que afloraven a la premsa.

L’endemà es feia públic que es restablien les tarifes antigues. La vaga havia fet un gol per l’escaire al feixisme, que ni en Ramallets hauria pogut aturar fent valer la seva fama d’agilitat felina. El governador Baeza Alegría tenia els dies comptats i el seu propi entorn hostil li va inventar un idil·li amb una vedet del Paral·lel difícil de pair per a la moral restrictiva fins i tot per a les lleis civils sota tàlem. L’enginy de la mala bava popular va posar títols de pel·lícula a l’afer faldiller que mai no va existir: Baeza era “ el gran pescador ”, la cantant Carmen de Lirio, l’“ ambiciosa ”, i la bòfia, “ pistoleros a sueldo ”.

L’onada repressiva va detenir dos dirigents catalanistes: el llavors jove llicenciat en dret Ernest Raguer, posteriorment gran historiador i monjo de Montserrat (el pare Hilari), i Josep Maria Ainaud de Lasarte, respectat per tothom per la seva enorme vàlua i humanisme. Temps després, va caure Gregorio López Raimundo, el dirigent del PSUC clandestí per antonomàsia. No era a Barcelona durant la vaga, però la Brigada Social s’acarnissaria amb ell per demostrar la “ tiranía bolchevique ” i la “ infiltración soviética ” que el franquisme necessitava per retroalimentar-se.

Les terribles tortures que li van infligir van fer la volta al món com a denúncia de la dictadura justament quan el règim volia rentar-se la cara amb el suport nord-americà, que acabava d’atracar cinc vaixells de la U.S. Navy a Barcelona i els 2.160 marines subministraven clientela per tancar cada matinada de xerinola les cases de barrets del Barri Xino.

Qui va tenir un paper més gran en aquella gran acció que va afeblir el franquisme va ser el dirigent nacionalista Pere Figuera, Perefí, que despuntava com a líder amb una enorme capacitat carismàtica i d’organització, que una mort massa prematura va escapçar. Amics seus d’aleshores com Jordi Pujol i Joan Reventós l’han evocat amb enyorança i afecte. Una plaça el recorda al seu Sarrià.

Pablo Neruda, premi Nobel de literatura 1971, va fer un poema a la Vaga de Tramvies.

_______________________________________

MEMÒRIA DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA.

El “camarada Bonet” i l’atemptat que mai va existir

Va deixar la joventut a presó: hi entrava als 22 anys i en sortia als 33, el 8 d’abril del 1972. Però havia salvat la vida a l’últim minut.s. [Antoni Batista, ara, 23

ANTONI BATISTA
D’esquerra a dreta, Rafael Ribó, Antoni Gutiérrez, Jordi Conill i Ramon Espasa als anys 70. / SÀPIENS

D’esquerra a dreta, Rafael Ribó, Antoni Gutiérrez, Jordi Conill i Ramon Espasa als anys 70. / SÀPIENS

El 2 de setembre del 1962 l’anarquista Jordi Conill Vall era detingut per la Brigada Social. Trenta dies als calabossos de la Via Laietana, en maceració dels germans Polo, obsessionats per esbrinar un afer d’estat d’importància cabdal: l’atemptat contra Franco al Palau d’Aiete de Sant Sebastià, frustrat només 14 dies abans. Conill va complir 9 anys, 7 mesos i 12 dies a la Model de Barcelona i als centres penitenciaris de Burgos, Jaén i Saragossa. Hi va deixar la joventut: hi entrava als 22 anys i en sortia als 33, el 8 d’abril del 1972. Però havia salvat la vida a l’últim minut.

Un dels objectius de Defensa Interior, branca militar de la FAI i la CNT, era matar el dictador. Una part de l’operatiu la derivarien a les Joventuts Llibertàries, que a Barcelona tenien un pis franc al número 8 del carrer Jaume I. Allà, Jordi Conill, Marcelino Giménez i Antoni Mur van establir un pla de maniobres d’entreteniment per atreure la mirada de la policia lluny del lloc previst. Els dies 29 i 30 de juny del 1962 van detonar explosius al local de Falange de la plaça Lesseps, a la seu de la Seguretat Social de la Gran Via i al col·legi Monterols de l’Opus Dei.

Mentre la policia mossegava l’ham, Conill marxava al País Basc del Nord per afegir-se a la coordinació del magnicidi. Al pont d’Hendaia, Iulen de Madariaga, fundador i aleshores màxim dirigent d’ETA, li passava la dinamita per executar la Misión Capital. Va transferir vint quilos de goma-dos en un maletí que el primmirat Madariaga precisava que feia 30 x 40 cm, era metal·litzat i mantenia la temperatura adequada per conservar l’efectivitat del material altament sensible.

Per despistar encara més la policia, un escamot va posar una bomba al Valle de los Caídos el 12 d’agost, mentre el grup a Sant Sebastià colgava els explosius al turó d’Aldapeta, a tocar de la porta del Palau d’Aiete, on Franco arribaria per estiuejar. El comando observava amb prismàtics per activar el detonador per control remot. La comitiva va passar el 18 d’agost com estava previst, però al cotxe principal només hi anaven la dona i la filla de Franco. Van decidir esperar, però es van associar la consuetudinària humitat i la curta durada de les bateries, que podrien engegar en orris totes les precaucions de protecció de la càrrega. La van fer rebentar el dia 19, si més no per demostrar les febleses de la seguretat del Caudillo.

Conill va passar nou anys a la presó, on va decidir entrar al PSUC

Evidentment, la propaganda oficial va minimitzar que anarquistes armats havien arribat a la porta de casa del dictador, en la prehistòria de les fake news: “En la noche pasada estalló un petardo en una huerta”, que només havia ocasionat la “rotura de algunos cristales”. La nota d’agència estava datada del 19 d’agost, i el iot de Franco fondejava a Sant Sebastià l’endemà, exhibint-se uniformat de capità general en el Mercedes descapotable que li havia regalat el Führer després de la trobada al costat d’on havien passat la frontera uns explosius per liquidar-lo.

Franco era cabdill “ por la gracia de Dios ” i era teològicament impossible que li fessin cap atemptat. Van fer veure que no va existir fins i tot en el consell de guerra que van incoar a Conill, però li van demanar pena capital i va estar tres mesos al corredor de la mort de la Model. El va salvar una campanya internacional, liderada per Josep Benet, que va aconseguir fins i tot un telegrama del cardenal arquebisbe de Milà, Giovanni Montini, futur Pau VI, demanant clemència a Franco. A la fitxa de Benet sí que van trencar la negació de l’evidència: “ Dirigente de la campaña internacional contra España a raíz de la detención del bandido anarquista Jorge Conill por intento de atentado contra Su Excelencia el Jefe del Estado ”.

A la presó, Conill va llegir 324 llibres, va escriure cinc peces teatrals, relats breus i poemes, a més d’uns comentaris dels textos polítics que li interessaven més: Gramsci, Lukács, Sacristán… Aquelles lectures i companys com els líders comunistes Pere Ardiaca i Antoni Gutiérrez Díaz el van fer renegar de l’anarquisme i entrar al PSUC. A partir d’aquell moment, la CNT també va renegar d’ell, i a la negació franquista de l’atemptat s’hi sumaria la negació anarquista que Conill hi participés.

Quan va sortir en llibertat, Conill es va transformar en “el camarada Bonet”, amb altes responsabilitats al PSUC i un plus de clandestinitat, perquè sabien que, si el tornaven a enxampar, no se’n sortiria: l’atemptat també es va fer fonedís. Ja legal, va ser vicepresident de la Diputació de Tarradellas, i regidor a la candidatura que encapçalava el seu gran amic Jordi Solé Tura, al qual va seguir en el trànsit al PSC. Solé Tura li havia escrit uns versos que fan lírica la catarsi: “Tens la cara fosca, freda. / Un problema et volta, et ronda: / el partit? / Alegra, company, la cara. / Si el cos et falta, queda encara / l’esperit”.

Jordi Conill va morir el 31 de març del 1998, sense temps de celebrar el seixantè aniversari. Vaig reconstruir la seva història a partir del seu testimoni, de la seva filla Joana, de Madariaga i de Benet. I examinant la documentació de la Brigada Social, el sumari i els manuscrits i correspondència a la presó.