Enrique Ruano

[ Twitter, 

Un día como hoy de 1969 murió el militante antifranquista Enrique Ruano al caer desde un séptimo piso después de haber pasado tres días detenido en manos de la Brigada Político-Social.

 

José María Mohedano, compañero de Ruano y abogado que llevó el caso, recuerda que el ministro Fraga también amenazó a la familia de la víctima.

 

Desde septiembre de 1968 operaba en la universidad un grupo de delatores llamado “Organización Contrasubversiva Nacional”. Las revueltas tras la muerte de Ruano provocaron que la ONC pasara a manos de Gobernación. Así nacen los servicios secretos españoles: SECED, CESID y CNI.

 

Las protestas universitarias con símbolos republicanos, hoces y martillos no agradaron nada a Carrero Blanco y al Generalísimo. Estudiantes y profesores fueron expulsados y desterrados

 

El ABC, que había sido demandado por los padres de Ruano, termina desdiciéndose en un breve de todo lo publicado sobre la víctima

 

Tres meses después de la muerte de Ruano se terminó por fin el estado de excepción después de una durísima represión policial.

 

El día que se pone fin al estado de excepción, el régimen se jacta de haber terminado con varias “organizaciones separatistas y marxistas”.

 

Es 25 de marzo de 1969 y Franco asegura haber desarticulado totalmente al menos a tres organizaciones: ETA, PSUC y POR.

La crisi de la Restauració (1918-1923)

 

 

EDato.jpg

EDUARDO DATO. Després del bienni liberal de 1915 a 1917, va tornar al poder 1917. Dato va legalitzar les Juntes Militars que es van formar com reflex del sindicalisme que estava impregnant la societat de l’època i va haver de plantar cara a la greu agitació política i sindical de la immediata postguerra. A Barcelona, al mateix temps que es reunia l’Assemblea de Parlamentaris convocada per Francesc Cambó, esclatava la vaga general revolucionària amb el suport dels dos grans sindicats. Davant una crisi social d’aquesta magnitud, Dato no va dubtar a utilitzar l’exèrcit, que tenia de la seva mà, per a sufocar la vaga. El 1918 Dato va tornar a ocupar la cartera d’Estat en el gabinet de concentració nacional presidit per Maura. Va presidir el govern de 1920 (5 maig) quan l’ambient a Barcelona entre patronal i centrals sindicals es feia més insuportable. El seu suport a la repressió de la subversió social i a la dita Llei de fugues el van convertir en blanc de l’extremisme anarquista. Fou abatut per més de 20 tirs el 8 de març de 1921 en un atemptat perpetrat per tres anarquistes catalans des d’un sidecar en marxa en la Porta d’Alcalá de Madrid (Pere Mateu, Ramon Casanellas i Lluís Nicolau). Era el segon magnicidi d’un president de govern espanyol en poc més d’una dècada (el 1912 havia estat assassinat Canalejas)

Antonio Maura, de Kaulak (cropped) b.jpg

ANTONIO MAURA . Entre el 22 de març i el 9 de novembre de 1918 va ser l’encarregat de liderar un gabinet de govern de concentració amb conservadors, liberals i regionalistes que va integrar importants figures polítiques com Manuel García Prieto, Francesc Cambó, Eduardo Dato o el comte de Romanones. Entre el 15 d’abril de 1919 i el 20 de juliol de 1919 Maura va exercir de nou com a president d’un gabinet conservador de concentració, una aliança de mauristes i ciervistes; durant aquest període les mesures preses pel govern van contribuir a la deterioració del prestigi dels mauristes, obrint el camí a l’ulterior fraccionament del moviment en faccions. Després de l’assassinat de Dato al març de 1921, va rebutjar un oferiment d’Alfons XIII de liderar un nou gabinet. Tanmateix, aquest mateix any, en el context de crisi del sistema monàrquic i del desastre d’Annual, Maura va acceptar ocupar el càrrec de president del Consell de Ministres per cinquena i última vegada entre el 15 d’agost de 1921 i el 8 de març de 1922. El gabinet, que va comptar amb Cambó com a ministre d’Hisenda, es va caracteritzar per constituir un intent de reformisme conservador que va tractar de detenir la descomposició del sistema monàrquic. 

Resultat d'imatges de manuel garcia prieto

MANUEL GARCIA PRIETO. ← José Canalejas (12 de novembre – 15 de novembre de 1912) Comte de Romanones → 20 d’abril – 11 de juny de 1917 Eduardo Dato → 1 de novembre de 1917 – 21 de març de 1918 Antoni Maura → 9 de novembre – 5 de desembre de 1918 Comte de Romanones/Sánchez Guerra → 7 de desembre de 1922 – 1 de setembre de 1923 Miguel Primo de Rivera →
Després de l’assassinat de Canalejas es va obrir una lluita per la direcció del Partit Liberal entre els partidaris del comte de Romanones, recentment nomenat cap de govern, i els de García Prieto, anomenats «demòcrates»: eren la part més dretana del partit, amb plantejaments liberals clàssics, contraris a l’intervencionisme de l’estat, a l’apropament amb els republicans i a les posicions anticlericals, i totalment oposats a la llei de mancomunitats provincials. Es van escindir dels liberals la tardor del 1913. García Prieto, amb el suport dels conservadors, van fer caure el govern del comte Romanones. El 1917, les tensions socials i polítiques nacionals causades per la guerra mundial, van provocar la caiguda d’un nou govern encapçalat per Romanones, que va ser substituït per García Prieto. Entre l’abril (20) i el juny (11) d’aquell any, García Prieto va presidir un govern marcar per la crisi de les juntes militars, amb una clara orientació sindical, dirigida principalment pels oficials d’infanteria de baix rang demanant la reforma de l’exèrcit i millores econòmiques. El juny entrava un nou govern amb Eduardo Dato al capdavant, però només va durar fins a novembre i García Prieto va tornar a esdevenir president, amb un govern que integrava diferents faccions: demòcrates, romanonistes, mauristes, ciervistes i catalanistes, això sí, sempre de tendència dretana. Aquest va ser el primer govern de la restauració que va tenir un caràcter de concentració monàrquica, que té, precisament, el seu tret de sortida amb la crisi dels militars de 1917, i que va suposar la creació de coalicions dels fragmentats partits dinàstics, amb reforços ocasionals de la Lliga Regionalista. El nou govern va renovar mètodes electorals, i no va pactar les llistes prèviament, ni tampoc va haver-hi ingerència per part dels governadors civils, però això va provocar una gran fragmentació de les Corts, i va impossibilitar la formació de govern i va esdevenir una crisi tot just un mes després de les eleccions.
Amenaçant amb l’abdicació, Alfons XIII va aconseguir que Antoni Maura formés govern, al qual es va integrar Manuel García Prieto, entre altres personalitats, com Dato, Romanones, Alba i Cambó.  Als vuit mesos el govern va caure i la desil•lusió va tornar a inundar el país. Les coalicions i governs de concentració inaugurats per García Prieto van ser inestables i poc duradores. El novembre de 1918, García Prieto va formar novament govern, dominat pels demòcrates i els seguidors de Santiago Alba, però només va durar un mes a causa de les desavinences, especialment en referència a la qüestió catalana, quan els parlamentaris catalans de tots els partits, regionalistes, republicans, reformistes, carlins, conservadors i, fins i tot, liberals, van exigir a García Prieto un govern regional autònom per a Catalunya, inspirats per la doctrina Wilson, quelcom que podia fer perillar l’estabilitat nacional amb altres moviments regionals a altres zones d’Espanya. En el seu darrer mandat com a president (1922-1923), l’últim del període constitucional abans de la dictadura de Primo de Rivera, va intentar unir les diverses faccions liberals. Com havia passat anteriorment, el discurs del nou govern de superació de la crisi nacional va donar esperances, però a la pràctica no va haver-hi canvis. De fet, les eleccions d’abril de 1923 es van conduir de forma fraudulenta, de fet, les faccions van pactar el repartiment d’escons, perquè un procés normal d’eleccions hauria fragmentat massa el parlament.

L’època dels governs de concentració (1917-1923)[buxaweb]

La crisi del 1917
•El 1917 va esclatar el descontentament polític i social amb els governs dinàstics. La conjuntura econòmica creada a Espanya per la Gran Guerra va originar un gran moviment de protesta de sectors polítics, militars i classes treballadores.
– Les forces polítiques d’oposició a Catalunya es van aplegar en l’anomenada Assemblea de Parlamentaris i van exigir al govern una convocatòria de Corts constituents.
– Grups de militars van organitzar juntes de defensa i s’enfrontaren a la política del govern.
– Els sindicats CNT i UGT van convocar una vaga general revolucionària amb l’objectiu d’enderrocar-lo.

En aquesta crisi confluïren diversos factors: el descontent polític amb el sistema de la Restauració (recordem caciquisme,  i el que va ocòrrer el 1909, etc); la conflictivitat social per l`impacte de la 1ª Guerra Mundial; la pressió dels nacionalismes, sobretot el català.

Anàlisi dels esdeveniments. Tres elements fonamentals en aquesta crisi:

 

  1. Les Juntes de Defensa. La crisi militar.

A Principis del segle, l`exèrcit espanyol mostrava una gran desproporció entre els oficials i els soldats (16.000 oficials i 80.000 soldats. França durant la 1GM disposava de 26000 oficials i 500.000 soldats) . A més, els oficials aconseguien els ascensos per mèrits de guerra i això beneficiava els destinats al nord d`Africa , front els peninsulars. Per tant, hi havia una clara diferència entre els peninsulars i els africanistes. A més, els sous eren baixos per l`impacte de la inflació.

Aleshores, els oficials de mitjana graduació(mai hi formen part els generals)  crearen les Juntes de Defensa (1917) que reclamen millores salarials i ascensos per antiguïtat dins d`un missatge regeneracionista i crític amb el govern al qual culpaven de la crisi.

 L`Exèrcit simplement es comportava com un grup de pressió que tenia poc a veure amb la societat espanyola.

El govern de Garcia Prieto es veu impotent per a poder solucionar la qüestió i davant el suport del rei als militars, dimiteix. El rei nomena a Dato com a president i aquest pujà els salaris, dividint el moviment reformista al si de l`exèrcit, que ràpidament tornà a garantir el sistema

En el període posterior (1918-1923) l`exèrcit continuarà com un grup de pressió  i actuarà pel seu compte en la repressió del moviment obrer.(vaga de 1917 i actuació del governador militar Martínez Anido en Barcelona fins 1922) fins el cop de 1923 de Primo de Rivera.

 

 

  1. La crisi política. L`Assemblea de Parlamentaris.

El govern de Dato suspén les garanties constitucionals, tanca les Corts i censura la premsa escrita. Aleshores, la Lliga Regionalista convoca a totes les forces polítiques a una Assemblea Constituent que demandarà al govern:

la formació d`un govern provisional i la convocatòria d`unes Corts Constituents que acabe amb el sistema corrupte del caciquisme i descentralitze el país (autonomia per a Catalunya).

Però sols acudeixen les forces d`oposició (republicans, socialistes I regionalistes) i els monàrquics (liberals i conservadors) no hi van. El govern de Dato respon amb la dissolució de l`Assemblea enviant la Guàrdia Civil.

El moviment continua a Madrid a l`Octubre, però fracassa per : la negativa dels monàrquics a qualsevol canvi; les divisions entre republicans, socialistes i La Lliga; l`Exèrcit, com hem vist, se desentèn; el temor de la Lliga a que una reforma de l`Estat done peu a una Revolució i posi en perill la propietat privada

 

  1. La crisi social. La vaga general de 1917.

La conjuntura de 1917 és de: increment de preus i de pèrdua de la capacitat adquisitiva dels treballadors (vagues sectorials es multipliquen entre 1914-1917); impacte de la Revolució a Rússia (Febrer).

Aleshores, la CNT i la UGT signen un acord on demanden la intervenció del govern per aturar l`espiral de preus i amenacen amb una vaga general. La tensió esclata a l`estiu (Agost)  es convoca una vaga general amb el suport del PSOE fins que es forme un govern provisional que convoque Corts Constituents.

La incidència de la Vaga General es relativa: si bé es paralitzaren les grans ciutats, fracassà al camp i la repressió de l`Exèrcit és molt dura a tot el país (70 morts , 200 ferits i 2000 detinguts). En definitiva, el moviment obrer encara no és capaç ell sol de capgirar la situació.  Tot i el creixement organitzatiu dels anys de la guerra mundial, el moviment obrer es troba molt concentrat a Barcelona, Madrid, Bilbao i no té encara suficient implantació en el camp.

Com a resultat del fracàs de la Vaga general es conformen dos blocs:

  1. l`oligarquia financera i terratinent, amb el suport dels industrials (de Bilbao i Barcelona) i l`exèrcit.
  2. les incipients classes mitjanes urbanes aliades del republicanisme i els treballadors de les fàbriques i els jornalers d`Andalusia i Extremadura, vinculats al moviment obrer.

Conflictes socials. El pisoterisme i el Trienni Bolxevic (1918-1923)

  • El Pistolerisme. El creixement de la CNT entre 1915 i 1919 fou espectacular, (700.000 afiliats), reafirmant-se l`hostilitat a la política. El 1919, la Vaga de la Canadenca, a Barcelona (una empresa de suministrament elèctric), deixà la ciutat sense llum durant mes i mig i l`Exèrcit intervè ocupant barris sencers i posant en funcionament serveis fonamentals com l`aigua i el gas. El resultat  de la vaga fou l`increment dels salaris, la reducció de la jornada a 8 hores (decretada pel govern) i la readmissió dels acomiadats. Tanmateix, l`incompliment de les promeses per part de la patronal, donà lloc a una nova vaga i una radicalització de les postures (tant dels sindicats com de la patronal). Així, la patronal forçà el tancament de les empreses (lock-out), i organitzà la formació de sindicats “lliures” (es a dir, favorables als patrons) i de milicies armades (somatents) i de pistolers a sou que mataven dirigents de la CNT.

10.6. La descomposició del sistema (1917-1923) • La Federació Patronal va organitzar bandes de pistolers per assassinar ...

 

  • Intervenció de l’exèrcit: el General Martínez Anido, governador militar de Barcelona, decretà la “ley de fugas”, que autoritzava a disparar els pistolers i els qui no ho eren també quan se fugaven. Es a dir, l‘agreujament de les tensions socials donà lloc a un increment de la violència patronal (com a únic recurs) i també sindical,(creixen els partidaris de l`acció directa) Entre 1917-1922, 800 atemptats, amb 218 obrers morts, 127 patrons i soldats morts. (d`entre els morts més coneguts, el primer ministres Dato el 1921 i Salvador Seguí, el noi del sucre, líder de la CNT, el 1923). La violència resultant va desmobilitzar una bona part de la militància cenetista i va esperonar els partidaris de les insurrecions (fundació de la FAI el 1927)
  • El Trienni Bolxevic. En Andalusia, les ocupacions de finques i l`incendi de collites es multiplicaren entre 1918-1921, peticions de repart de terres/ de reforma agrària, augment de salaris, impulsades per la crisi de la Restauració, però també per l`impacte de la Revolució Russa. Les pintades de Viva Lenin, o “hagamos como en Rúsia” eren habituals arreu de Córdova, Jaén o Cadis. A Córdova, es comptabilitzen 23 vagues i uns 30.000 involucrats. Les intervencions de l`exèrcit i la Guàrdia Civil, ocupant finques per a mantenir a ratlla els jornalers foren constants en Extremadura, Códova, Cadis i La Manxa.

****************

10.6. La descomposició del sistema (1917-1923) • El 1919 esclata la vaga de La Canadenca, que desencadenà una forta repr...

 

Conclusió

La descomposició del règim, (1917-1923): Els governs de concentració.

El sistema de la Restauració sobreviu a la crisi de 1917, però s`atrinxera gràcies al suport de l`Exèrcit.  Segurament, això indica que l`oposició encara no té suficient força per a iniciar una transformació democràtica del sistema i d`altra banda, reforça la tèsi que la Restauració té unes bases més sòlides del que es pensa.  En tot cas, les raons de la crisi continuen vigents fins 1923.    

Dato quedà molt desacreditat per l`impacte de la vaga general de 1917 i el Rei el  força a dimitir. A partir d`aquell moment, el torn pacífic entre conservadors i liberals i es suplit per governs de concentració que inclouen conservadors, liberals, reformistes i La Lliga 1918. Fracassat aquest govern, continuarà el torn  i  entre 1918-1923 es comptabilitzen 10 governs. Aquestos governs de concentració intentaven reformar l`Estat en un sentit més democràtic i ampliar autonomia de Catalunya (des de 1914, Catalunya tenia una xicoteta autonomia, el govern de la Mancomunitat), però fracassa i continua la política repressiva i la insistència en el manteniment de l`ordre públic (suspensió de les  garanties constitucionals i tancament temporal del Parlament).

10.5.2. La crisi del 1917: una crisi o tres crisis?

*********

 

La crisi d`Annual, 1921-1923.    

 

Un dels principals problemes que va marcar la política espanyola de les primeres dècades del segle XX va ser l’intent de practicar l’imperialisme al Marroc, política a través de la qual Espanya aspirava a reconstruir un imperi colonial al nord d’Àfrica per competir en la cursa imperialista de les potències europees.

Després de la Conferència d’Algeciras de 1906 Espanya va rebre el reconeixement internacional de la seva posició al nord d’Àfrica, però pocs mesos després ja esclataven les primeres revoltes contra l’ocupació al Rif.

La iniciativa colonial, però, va ser ruïnosa; no va suposar cap benefici econòmic per al país. Tampoc va haver-hi cap gran victòria militar que justifiqués l’expansió, ja que Espanya era incapaç de derrotar els rifenys deixant clar que l’aventura neocolonialista li anava gran. L’ocupació espanyola del protectorat marroquí seguia un “estil” colonial anacrònic. Van produir-se contínues desfetes militars, els problemes financers van ser constants, hi havia hipertròfia a l’exèrcit per l’excés d’oficials, les tropes eren ineficaces i les reaccions militars als atacs rifenys eren extremadament lentes.

A més, les classes populars, que eren les que aportaven la majoria del gruix de soldats desplaçats al nord  d’Àfrica, estaven totalment en contra de la guerra colonial en la qual es veien obligats a participar. I en el si de l’exèrcit també hi havia una certa divisió al voltant d’aquest neocolonialisme a causa de la qüestió dels ascensos per mèrits de guerra. Només els militars anomenats africanistes, un sector molt proper a la corona, que eren els beneficiats de la campanya militar, defensaven obertament la política colonial.

 

En la guerra contra les tribus del Rif (Marroc), el General Silvestre intentà extendre el domini espanyol al sud de Melilla, sense cap protecció (això era una aventura personal) i va rebre una emboscada en Annual (1921). El resultat, 10.000 morts i l`evidència de la incompetència i de la desorganització de l`exèrcit espanyol, (a la qual cosa s`afegia que el general Silvestre era amic personal del Rei).

Activismo de  les forces opositores contra el govern i el Rei.  S’activa  una comissió d`investigació (l`expedient Picasso) que troba l`oposició de l`Exèrcit i que mai no es va discutir al Parlament perque aleshores el general Primo de Rivera dona un cop d`estat (Setembre de 1923) 

 

[Sapiens, Ciències Socials en xarxa]

Abd_el-Krim.jpg

Abd el-Krim

Al començament de la dècada de 1920, a la zona oriental del protectorat del Marroc, al voltant de Melilla, les tribus rifenyes s’havien fet fortes i hostilitzaven les tropes espanyoles de forma permanent. El 1921, i amb l’objectiu de controlar els rebels, van realitzar-se unes quantes operacions militars dirigides pel general Silvestre, un militar ben relacionat amb el rei Alfons XIII i que es mostrava partidari d’aplicar la repressió sobre les cabiles rifenyes.

D’aquesta manera, un exèrcit integrat per soldats sense preparació militar, que desconeixien el terreny i que no estaven interessats en l’expansió colonial va iniciar una ofensiva militar sobre l’interior del territori marroquí que va acabar esdevenint un autèntic desastre per a l’exèrcit espanyol dirigit pel mateix Silvestre de forma maldestra i amb desconeixement. L’exèrcit va ser derrotat a Annual, va perdre tot el territori guanyat a les cabiles, nombres pèrdues materials i va patir prop de 13.000 baixes, incloent-hi el propi Silvestre. La derrota llançava a les escombraries els darrers deu anys de guerra.

Aquesta derrota de les tropes espanyoles a Annual va produir una enorme indignació entre l’opinió pública espanyola i va generar un intens debat al voltant de la deficient preparació i organització de l’exèrcit. El 1923, amb la successió de governs inestables en el poder i amb la tensió social en un punt àlgid, l’anunci de la discussió al parlament del cas d’Annual i l’acusació de negligència i corrupció tant del govern, com de l’exèrcit i de l’administració colonial a Melilla van sacsejar el país.

El catalanisme (1833-1931)

Dossier magnífic: © 2017 BUXAWEB - Julià Buxadera i Vilà

1. EL CATALANISME CULTURAL: LA RENAIXENÇA

1.1. La Renaixença

 Al llarg del segle XVIII i a principis del XIX l’ús del català com a llengua de cultura anà disminuint. El català no tenia presència ni en l’Administració ni en l’ensenyament. Únicament se’n feia un ús quotidià.

 En aquest context, cap a la dècada de 1830 va sorgir un moviment cultural i literari, la Renaixença, que reivindicava l’ús del català com a llengua literària de cultura.

• S’ha convingut que l’Oda a la Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau i els escrits de Joaquim Rubió i Ors marquen l’inici d’aquesta primera manifestació del catalanisme cultural.

El 1859 va promoure la restauració dels Jocs Florals, un concurs literari que premiava textos poètics en català.

1.2. La Renaixença popular

 Aquesta Renaixença va ser només per unes capes elitistes. Les classes populars sempre havien utilitzat el català de comunicació oral i hi havia una literatura i teatre populars escrits en un català molt proper a la llengua parlada. Criticaven els Jocs Florals per utilitzar un llenguatge arcaïtzant. 

 Aquesta Renaixença popular va involucrar capes molt més àmplies de la societat.

 Cal destacar, Anselm Clavé, Abdó Terrades i Frederic Soler (Serafí Pitarra). 

 

 Els canals de difusió foren diversos: teatre, cant coral, excursionisme, premsa…

 Van aparèixer nombroses publicacions que van ajudar a difondre la lectura, com La Renaixença, diaris com el Diari Català, revistes com la Tramuntana (anarquista) i periòdics republicans com La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa.

 

2. ELS INICIS DEL CATALANISME POLÍTIC

2.1. Les primeres manifestacions anticentralistes

 Els orígens del catalanisme com a moviment polític cal cercar-los en una sèrie de moviments populars que es manifestaren contra el centralisme uniformador del nou Estat liberal. En aquest sentit cal incloure les bullangues i el carlisme.

• Les primeres revoltes populars, sovint insurreccionals es produeixen entre 1835 i el 1843 i sorgiran en contra de la centralització política, econòmica i administrativa.

 

 Les revoltes més conegudes seran les bullangues (tumult, avalot): protestes pel malestar social i polític dirigits contra el clergat i les autoritats polítiques. Un exemple serà la Jamància 1843, contra Espartero. (Jamància ve de jamar, menjar, eren grups incorporats a la revolta per menjar de franc).

 

 Abans del 1868 no hi ha articulat cap mena de catalanisme polític, només certes demandes de descentralització política en les revoltes populars.

2.2. El republicanisme federal

 Un d’aquests moviments que va aconseguir un suport popular important va ser el republicanisme federal.

 

– Tenia un caràcter progressista i presentava un fort component anticentralista.

 

– Propugnava l’organització federal de l’Estat espanyol i defensava el repartiment del poder entre els poders estatal, regionals i municipals.

 El federalisme va passar per diversos moments al llarg del segle XIX:

 

 El federalisme es va iniciar de la mà del republicanisme des de la dècada de 1840, amb Abdó Terrades.

 

– Durant el sexenni revolucionar (1868-1874), el federalisme va prendre volada amb el naixement del Partit Republicà Federal de Francesc Pi i Margall, que sostenia que Espanya era unas nació que havia de garantir la plena participació dels ciutadans, l’exercici de les llibertats, la protecció dels drets i la igualtat jurídica. Defensava que l’Estat federal espanyol havia de ser el resultat de la unió voluntària dels diferents pobles de la Península.

 

– L’any 1869, un grup de federals catalans (Almirall, Anselm Clavé…) van signar el Pacte Federal de Tortosa, un acord entre federalistes per construir l’Estat federal partint de l’antiga Corona d’Aragó (Catalunya, Aragó, València, Balears). Es va concretar durant la primera República.

 

– Durant la Restauració (1875-1898) el republicanisme federal va perdre pes. Josep Mª Vallès i Ribot en el congrés que el partit celebra el 1883 va impulsar un projecte de Constitució de l’Estat Català dins la Federació Espanyola.

2.3. Valentí Almirall i el Centre Català

• Valentí Almirall va ser un personatge clau del catalanisme  Va ser el protagonista de la transició del federalisme al catalanisme polític 

 Va tenir un paper destacat en el republicanisme federal català. Almirall propugnava la descentralització política de l’Estat espanyol i, segons ell, la modernització d’Espanya només podia arribar a partir de la implantació d’una república federal. 

 De la seva actuació cal destacar el següent:

 

 Va fundar el primer diari escrit íntegrament en català, el Diari Català(1879).

 

– Va convocar el Primer Congrés Catalanista (1880) per unir totes les forces catalanistes  i es van prendre acords per defensar el dret civil català, crear una Acadèmia de la Llengua Catalana i crear una entitat que difongués el catalanisme. 

– Va fundar la primera organització cultural i alhora política del catalanisme, el Centre Català (1882), una organització interclassista.

 

– Va ser un dels promotors del Memorial de Greuges (1885).

– Va sistematitzar la doctrina del catalanisme polític en el llibre Lo Catalanisme (1886). Contrari al separatisme, segons ell, Catalunya representava un model de progrés per a Espanya, per tant calia que tingués autonomia per poder-se desenvolupar i així poder desenvolupar Espanya.

2.4. El Centre Català i el Memorial de Greuges

 

• El Centre Català convoca el Segon Congrés Catalanista (1883), en el que es configura el catalanisme polític, es decideix abandonar els partits polítics espanyols i militar en formacions exclusivament catalanes i es posa en evidència la divisió del catalanisme entre els més progressistes i els més conservadors.

 

 

 El Centre Català convoca un míting el 1885, on hi participen organitzacions econòmiques de la burgesia, institucions culturals i entitats catalanistes. Es pretén apropar el catalanisme a la burgesia.

• S’aprova el Memorial de Greuges(1885) primer manifest polític unitari del catalanisme presentat a Alfons XII: critica el centralisme, demana l’harmonització d’interessos de les diferents regions, defensa el proteccionisme i defensa el dret civil català.

 

• La idea d’Almirall d’aplegar tot el catalanisme fracassa perquè representa un catalanisme republicà i no atrau la burgesia, i  representa una opció política, no social i no atrau les classes populars. El Centre Català acaba desapareixent.

 

3. EL CATALANISME CONSERVADOR

3.1. La Lliga de Catalunya i el Missatge a la Reina Regent

• Un grup d’intel·lectuals conservadors (Àngel Guimerà, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Enric Prat de la Riba), procedents del Centre Català, funden la Lliga de Catalunya (1887): 

 

– es tracta d’una organització conservadora, que sintonitza amb la burgesia;

 

– defensa l’oficialitat del català, el dret civil català, el proteccionisme i l’execució d’una política exclusivament catalanista.

• La seva actuació és concreta en:

– La redacció del Missatge a la Reina Regent (1888), una petició d’autonomia que es va lliurar a la regent Maria Cristina.

– L’any 1889 endegaren una campanya en defensa del dret català i contra el projecte de reforma de codi civil, que finalment fou canviat: el govern central canvia el Codi Civil per respectar el tradicional ordenament jurídic català. Fou la primera victòria del catalanisme.

3.2. El catalanisme tradicionalista

 

 El catalanisme conservadortradicionalista és representat per l’Església i més concretament pel bisbe de Vic, Josep Torras i Bages(vigatanisme). Ell proposava un refús a l’evolució i un retorn a l’Edat Mitjana, afirmant que “Catalunya serà cristiana o no serà”.

 

3.3. La Unió Catalanista i les Bases de Manresa

 En la difusió del catalanisme hi va tenir un paper molt important la Unió Catalanista (1891), una entitat que aplegava totes les organitzacions catalanistes.

 

• L’èxit de la campanya contra el Codi Civil va portar la necessitat d’una nova entitat que unís els nuclis catalanistes. Així, el 1891 Narcís Verdaguer i Callis i altres membres de la Lliga de Catalunya, va fundar la Unió Catalanista, una federació de tots els centres catalanistes:

– Base socialburgesia conservadora, professions liberals, petits propietaris rurals.

– Objectius: propagació de les idees regionalistes i realització d’un programa comú per a tots els grups catalanistes. 

 

• Les idees de la Unió Catalanista van significar el triomf definitiu de lestesis catalanistes sobre les regionalistes (ampli autogovern i no simple descentralització de l’Estat).

 

 Per aprovar el programa polític, la Unió Catalanista fa una assemblea de delegats a Manresa (març de 1892), d’on en surten unes Bases per a la Constitució Regional Catalana (Bases de Manresa), la primera formulació d’unprojecte d’estatut d’autonomia.  

– En la 1a Base s’especifiquen les atribucions del poder central a Catalunya.

– En les 16 Bases restants es tracta sobre el poder regional català, la plena sobirania en el govern interior, la possessió de competències absolutes, l’oficialitat de la llengua catalana, càrrecs públics només exercits per catalans i el restabliment de les velles institucions catalanes.

 

 Les Bases tenen un caràcter medievalitzant i tradicionalista.

El govern central va iniciar a partir d’aquell moment una repressió contra el catalanisme amb l’excusa que era un perill per a la unitat d’Espanya.

4. L’IMPULS DEL CATALANISME POLÍTIC

4.1. La crisi del 98 i el catalanisme

• El desastre del 98 va desprestigiar els partits dinàstics  i va ser el moment de les aspiracions polítiques del catalanisme, que s’havia desmarcat del sistema de la Restauració, tenia uns líders consolidats, havia elaborat una ideologia i disposava d’una base social important. Des de llavors, el catalanisme comença una notable expansió i es consolida com a alternativa política.

 

El 1899, la reforma fiscal del govern central va generar una forta protesta a Catalunya,l’anomenat Tancament de Caixes: els comerciants es negaren a pagar els impostos i l’alcalde de Barcelona, el Doctor Robert, es va negar a autoritzar els embargaments. La premsaespanyola titllà el fet com a separatisme. El moviment acabà en derrota, però va significar una victòria i un reforçament del catalanisme.

•  El fracàs del govern Silvela, impulsa la unió entre dos grups polítics: Unió Regionalista (1899) (que agrupava els antics partidaris del regeneracionisme, creada per la burgesia industrial, demanava una autonomia política i administrativa per Catalunya) i Centre Nacional Català (1900) (una escissió de la Unió Catalanista).

• En les eleccions de 1901 presenten una candidatura única a Barcelona, la candidatura dels “quatre presidents”, que obté un gran triomf electoral: és la primera vegada que guanya un partit no dinàstic a Barcelona.

 

4.2. La formació de la Lliga Regionalista

 

• Partit polític català creat el 1901 a Barcelona com a resultat de la unió de la Unió Regionalista (1899) i el Centre Nacional Català (1900).

• És la primera força política moderna d’Espanya, ben estructurada: secretaria electoral, afiliats, seus repartides per tot Catalunya, etc. 

• La seva base social és prou àmplia: industrials, comerciants i professionals de Barcelona, propietaris agraris de totes les comarques.

 Els seus dirigents més destacats foren Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Josep Puig i Cadafalch, etc. 

• El seu òrgan de premsa fou La Veu de Catalunya.

 

 

 Recollint l’herència doctrinal del catalanisme conservador, propugnà un reformisme políticque atorgués l’autonomia regional, mentre que s’oposava a la corrupció del sistema de la Restauració. Era un partit burgès i conservador.

  Va aconseguir els primers èxits electorals del catalanisme.

• Va ser el partit hegemònic a Catalunya fins a la II República (1931).

 

• Trajectòria del partit:

 

– A les eleccions de 1901 assolí un gran èxit, i es convertí en el partit hegemònic a Catalunya fins que la Dictadura de Primo de Rivera trunca l’activitat legal dels partits (1923).

 

– El 1906 impulsà el moviment de Solidaritat Catalana.

 

– Arran dels fets de la Setmana Tràgica (1909) dóna suport al govern de Maura.

 

– Va ser la formació política responsable de la gestió de la Mancomunitat de Catalunya.

 

– Durant la dictadura de Primo de Rivera va romandre il.legalitzat, com la resta de forces polítiques.

 

– Amb la Segona República, derrotat a les eleccions de 1931, col·labora amb ERC, però ben aviat assolí l’hegemonia de les forces de dreta i esdevingué l’alternativa a ERC. El 1933 adopta el nom de Lliga Catalana.

– Durant la guerra civil el partit desaparegué, i alguns dels seus dirigents donaren suport als militars insurrectes.

 

 

 

4.3. El catalanisme a principis del segle XX

• A les eleccions de 1903 (generals) i 1905 (municipals), la Lliga Regionalista va tenir una davallada enfront les forces republicanes i el republicanisme Lerrouxista (anticatalà ).

• Aquesta desfeta electoral va evidenciar discrepàncies internes. Cambó i Enric Prat de la Riba volien acords amb el govern central, mentre que els intransigents ,més progressistes, eren més reivindicatius.

  La crisi esclatà el 1904 amb motiu de la visita d’Alfons XIII. Uns volien boicotejar la visita i altres no. 

• Enric Prat de la Riba , autor de La Nacionalitat catalana (1906) (representarà l’ideari del catalanisme conservador), reclama el dret a l’autogovern, però disposat també a intervenir en la política espanyola.

 


Nombre de diputats catalans a les eleccions generals (1901-1923)

 

4.4. La Solidaritat Catalana (1906)

• L’any 1905, el setmanari satíric català Cu-cut! va publicar un acudit antimilitarista de Junceda. Uns 300 militars feren justícia pel seu compte. En comptes de ser castigats per indisciplina van rebre el suport de la resta de guarnicions.

 


L’acudit de la revista Cu-Cut! (1905)

 

  L’estament militar va exigir al govern una Llei de Jurisdiccions (els delictes contra l’exèrcit els jutjaran tribunals militars), aprovada el 1906.

 

  Com a resposta a la llei, es va crear Solidaritat Catalana (1906), per iniciativa de la Lliga Regionalista, que va aconseguir d’agrupar totes les forces polítiques de Catalunya, llevat dels lerrouxistes i dels partits dinàstics, en una gran coalició electoral. La integraven nacionalistes catalans, carlins i republicans. 

• La coalicioó va aconseguir de guanyar les eleccions i el dirigent de la Lliga, Enric Prat de la Riba, va ser nomenat president de la Diputació de Barcelona.

 

• Solidaritat Catalana va durar poc temps a causa de la disparitat ideològicai de l’ambigüitat del programa electoral. Solidaritat Catalana era una aliança de partits i per tant les contradiccions van aflorar ben aviat. 

• Elements de discòrdia:

– 1: El Projecte de Llei de l’Administració Local propiciat per Maura. Per la Lliga era el primer pas cap a la descentralització, però per Esquerra era poc democràtic.

– 2: El 1908 es presenta el Projecte de pressupost de cultura a l’ajuntament de Barcelona. Comportava la introducció a les escoles de la cooficialitat del català, coeducació i neutralitat religiosa. La Lliga s’hi oposa.

– 3: La dura repressió de Maura arran de la Setmana Tràgica. La Lliga hi va estar d’acord.

4.5. La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925)

• La idea de formar una federació de les quatre Diputacions Provincials de Catalunya es remunta al segle XIX.

  El projecte concret de federació o mancomunitat de les Diputacions catalanes es va iniciar l’any 1911 per iniciativa d’Enric Prat de la Riba i que va ser presentat al president del govern espanyol, Canalejas, el maig de 1912.

• Canalejas el presenta al Congrés dels diputats el qual va aprovar amb competències molt retallades respecte de l’avantprojecte.


Els presidents de les quatre diputacions
provincials catalanes

• El 6 d’abril de 1914, durant la presidència de Dato es va constituir la Mancomunitat de Catalunya (abril 1914-maig 1925).

• Agrupava les quatre diputacions catalanes i va ser presidida per Enric Prat de la Riba (1914-1917),Josep Puig i Cadafalch (1917-1923) i, finalment, sota la dictadura de Primo de Rivera, per Alfons Sala i Argemí (1923-1925), fins a la seva dissolució.

 Les competències van ser molt migrades, ja que l’Estat mai no va fer cap cessió de serveis ni de recursos. Es pot afirmar que no va tenir mai cap poder polític.

• La seva actuació va prendre dos camins:

– Creació d’una infraestructura de serveis públics i administratius bàsics que potenciessin el desenvolupament econòmic

 Foment de la llengua i la cultura catalanes a partir d’un projecte cultural i educatiu. 

4.6. La campanya per l’autonomia (1919)

• Per salvar el sistema polític de la restauració es van formar governs de concentració. Els partits dinàstics estaven fragmentats i va caldre cercar suports per aconseguir l’estabilitat governamental. 

• Per primer cop, la Lliga Regionalista entrava en el govern central. El que pretenia Cambó (ministre de Foment el 1918 i ministre de finances el 1921) era sensibilitzar el govern de Madrid envers la qüestió catalana.

• La Lliga i els dirigents de la Mancomunitat van endegar al final del 1918 una campanya en defensa de l’autonomia. A l’inici del 1919 es va presentar a Madrid un Projecte d’Estatut de Catalunya que proposava la formació d’un govern català i d’un parlament elegit per sufragi universal.

  El projecte va ser mal rebut pels cercles polítics de Madrid, el govern s’hi oposà i el monarca no hi va donar suport.

• A més, s’hi va desencadenar una intensa campanya en contra, organitzada perquè es considerava el projecte autonòmic com un privilegi que podria portar al trencament d’Espanya. La seva presentació a les Corts va provocar un debat tan hostil que els diputats catalans van abandonar la cambra.

• El fracàs de la campanya per l’autonomia va suposar un cop fort per a la Lliga, que va constatar que la col.laboració en el governs de coalició no havia significat, com esperava Cambó, una sensibilitat més gran envers les reivindicacions del catalanisme.

  El 1923 Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, va protagonitzar un pronunciament a Barcelona, va declarar l’estat de guerra i va suprimir la Constitució de 1876. 

• Durant la seva dictadura, va practicar una política anticatalana. L’acció més destacada en aquest sentit, la supressió de la Mancomunitat el 1925.

5. CATALANISME D’ESQUERRES

5.1. Catalanisme i republicanisme

• Els escindits de la Lliga l’any 1904, encapçalats per Lluís Domènech i Montaner, van fundar el Centre Nacionalista Republicà (1906), un partit que es definia com a nacionalista, democràtic i republicà. La seva incidència electoral va ser escassa, ja que el parit de Lerroux captava bona part de l’electorat.

  També van crear el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI), vinculat a l’obrerisme.

• La crisi de Solidaritat Catalana va contribuir a l’apropament entre les forces republicanes, que l’any 1910 van fundar la Unió Federal Nacionalista Republicana. Acabarà desapareixent el 1916, per haver fet una aliança amb el partit de Lerroux (Pacte de Sant Gervasi, 1914).

5.2. El catalanisme d’esquerres

  El desencís per l’escassa capacitat d’acció de la Mancomunitat de Catalunya i la claudicació de la Lliga a Madrid va encoratjar la renovació dels principis de les forces d’esquerres, en un triple sentit:

– Catalanitzar el republicanisme, després de la petjada nnticalana deixada per Lerroux.

– Republicanitzar el catalanisme, per acabar amb l’hegemonia de la Lliga.

– Polititzar l’obrerisme, per  a que abandonés l’apoliticisme que propugnaven els anarquistes i se sentís atret per les propostes electorals del catalanisme d’esquerres. 

• Entre 1917 i 1923 van anar apareixent nous partits nacionalistes:

– L’any 1917, Francesc Layret i Lluís Companys van organitzar el Partit Republicà Català.

– El 1922 un grup d’intel.lectuals i professionals descontents amb la política de la Lliga (Rovira i Virgili entre d’altres) va abandonar el partit i va crear Acció Catalana

– El mateix any, Francesc Macià fundava l’organització Estat Català, ambpostulats independentistes


L’estalada blava, utilitzada per
Estat Català, símbol de
l’independentisme català


Judici a Macià pels
Fets de Prats de Molló

  Al seu torn, el 1923 es va crear una organització socialista estrictament catalana, quan un grup de militants del PSOE, encapçalats per Manuel Serra i Moret i Rafael Campalans van formar la Unió Socialista de Catalunya.


Forces polítiques catalanes entre 1900 i 1923

Esquemes del tema

EL CATALANISME (1833-1901)
CATALANISME CULTURAL Persistència de la identitat catalana
• Ús del català com a llengua quotidiana i escrita en textos, cançons i romanços populars i religiosos
• Manteniment de costums i tradicions pròpies
• Consciència particularista dins la monarquia espanyola
La Renaixença

Moviment de recuperació de la llengua i la cultura catalanes
• Culta – Va promoure el català com a llengua literària
– S’inicià amb B.C.Aribau i J.Rubió i Ors
– Va promoure els Jocs Florals. Ús del català arcaic
• Popular – Reivindicà el català “que es parla”
– Va promoure corals, premsa i teatre popular: Clavé, Pitarra…
       ↓
• Unió dels dos corrents: popularitat de Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà
ORÍGENS DEL CATALANISME D’arrel progressista • Moviments de protesta populars contra el centralisme de l’Estat liberal: bullangues. Els moderats catalans demanaven la descentralització de l’Estat
• Federalisme – Representat pel PRDF de Francesc Pi i Margall
– Defensa d’un Estat descentralitzat i federal: pacte entre les regions
– Durant el Sexenni va promoure la República federal
– Durant la Restauració va proposar el primer projecte de Constitució de l’Estat Català (1883)
• Valentí Almirall – Fundador del catalanisme polític
– Va defensar la creació de partits polítics d’àmbit català
– Fundà un partit polític interclassista amb un programa reivindicatiu catalanista: Centre Català (1882)
– Va promoure el Memorial de Greuges (1885)
D’arrel conservadora • Lliga de Catalunya (1887) – Escissió del Centre Català, de caràcter més conservador
– Va promoure el Missatge a la Reina Regent (1888)
• Catalanisme d’inspiració religiosa – Vigatanisme
– Torras i Bages: catalanisme tradicional fonamentat en la família, la propietat i la religió
• Unió Catalanista (1891) – Federació d’entitats catalanistes
– Objectius: difusió del catalanisme i elaboració d’un programa comú
– Va elaborar les Bases de Manresa (1892)
– Tensions entre partidaris i detractors de participar en la vida política a través de partits catalanistes
• Lliga Regionalista (1901) – Resultat de la fusió d’Unió Regionalista (industrials) i Centre Nacional Català (polítics)
– Primer gran partit catalanista amb presència electoral i amb una àmplia base social
– Defensa de l’autonomia catalana
ALTRES NACIONALISMES I REGIONALISMES Nacionalisme basc • Nascut com a reacció a l’abolició dels furs i al canvi de la societat tradicional (industrialització)
• Fundat per Sabino Arana. Defensor de la raça basca, els furs i la religió
• Creació del PNB (1895). Partit autonomista amb força al País Basc
Galleguisme • Nascut per reivindicar la llengua i la cultura gallegues (O Rexurdimento)
• No adoptà un caire polític fins al segle XX: Vicente Risco
Valencianisme • Renaixença (reivindicació de la llengua i la cultura valencianes) i València Nova
Aragonesisme • Reivindicació del passat i de les tradicions aragoneses
• Regeneracionisme de Joaquín Costa
Andalusisme • Impulsat per Blas Infante: Asamblea Regionalista de Ronda
EL CATALANISME (1901-1931)
EVOLUCIÓ DEL CATALANISME Organitzacions polítiques • Hegemonia de la Lliga Regionalista
• Creació de la coalició electoral Solidaritat Catalana (1906)
• Enfortiment del catalanisme republicà
Mancomunitat de Catalunya
(1914-1925)
• Primer ens d’autogovern català després del 1714: unió de les quatre diputacions catalanes
• Gestionada per la Lliga Regionalista
• Important tasca de suport a la cultura catalana i foment d’infraestructures
• Anul.lada per la dictadura de Primo de Rivera
Campanya per l’autonomia(1919) • Fracassa per oposició del rei, el govern i la campanya anticatalana
• Comporta el deteriorament polític de la Lliga
Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) • Persecució del catalanisme
• Ascens del catalanisme d’esquerres: conspiració independentista de Prats de Molló (Estat Català) (1926)
• Fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) (1931)

18 d’octubre de 1971, lluita obrera i sang a SEAT

[Celia Castellano, Directa.CAT].
El treballador Antonio Ruíz Villalba va morir a causa dels trets de la policia franquista dotze dies més tard de l’ocupació de la fàbrica el 18 d’octubre. Ara, 45 anys després, l’Ajuntament de Barcelona posa el seu nom a un passatge

Una manifestació de treballadors de la SEAT a mitjans dels anys 70. La del 23 d’octubre de 1971, arran de l’atac policial a Ruiz Villalba, va aplegar 10.000 persones Comissions Obreres

El 18 d’octubre de 1971, Antonio Ruíz Villalba tenia 33 anys. Feia sis anys que treballava com a soldador a la secció 33 del taller 4 de la fàbrica Seat de Zona Franca. Era un dels 6.000 obrers que van ocupar pacíficament la factoria aquell matí per la readmissió d’obrers acomiadats mesos abans, mobilitzats per les Comissions Obreres de la fàbrica. Villalba no arribaria a contar el que va ocórrer durant el conflicte. Vuit bales de la policia franquista li perforarien el cos i moriria el 10 de novembre. Va ser l’inici del període de conflictivitat permanent a Seat.

Ara, 45 anys més tard, la comissió del Nomenclàtor de l’Ajuntament de Barcelona, a petició del Memorial Democràtic dels treballadors de Seat, atorga el nom d’Antonio Ruíz Villalba a un passatge del barri dels habitatges de la Seat de Zona Franca, Sant Cristòfol. “Fa sis anys que vam fer la petició, però no hi havia un carrer disponible. La gent de l’Escola de la Seat i l’Ampa han proposat un passatge sense nom de la seua zona”, explica Carles Vallejo, antic treballador, acomiadat i detingut en diverses ocasions, i actual president de l’Associació del Memorial Democràtic. A les 12h hores d’avui dimarts 18 d’octubre tindrà lloc una ofrena floral dels treballadors en record de Villalba a la factoria i a la 13h s’inaugurarà el passatge. Així mateix, el dijous 20 d’octubre, s’inaugurarà l’exposició Seat, 60 años de lucha obrera a la seu del districte de Sant- Montjuïc i es podrà visitar fins el 4 de novembre.

L’ocupació del 1971, un conflicte històric

Carles Vallejo recorda la mobilització del 18 d’octubre, esquivant el risc de la distorsió del temps: “A les 6:45h de la matinada, van entrar d’amagat alguns dels acomiadats a la fàbrica i, amb altres treballadors, van començar a fer passejades, des de la Secció de mecànica del taller 1 a les altres seccions, per arrossegar la gent. Va ser una manifestació immensa i tot el torn del matí va fer una assemblea davant de les Oficines Centrals. Una comissió escollida entre els treballadors va intentar encetar la negociació amb l’empresa”.

La policia va obrir foc entre els tallers 1 i 5. Va haver-hi nombrosos ferits, entre ells Ruíz Villalba, i centenars de detinguts

La direcció de SEAT va respondre amb una negativa taxativa a la petició i va tancar l’edifici. Les forces de l’ordre, autoritzades pel governador civil Tomás Pelayo Ros, van entrar a la fàbrica. “Van venir els grisos, la social i la Guàrdia Civil. Van donar ordre de dissoldre l’assemblea i, després de tres avisos, van atacar els treballadors, que es van replegar pels tallers”, explica Vallejo. I afegeix: “Allò va ser una batalla campal. Els treballadors es defensaven com podien, llaçant peces i caragols perquè rellisquessin els cavalls, van ser una guerrilla, quelcom únic en tot el franquisme”.

La policia va obrir foc entre els tallers 1 i 5. Va haver-hi nombrosos ferits, entre ells Ruíz Villalba, i centenars de detinguts. L’ocupació de la fàbrica va continuar fins al vespre, entre gasos lacrimògens. “Estàvem rodejats de materials inflamables, com per exemple, el taller de pintures. Allò podria haver sigut una bomba”, apunta Vallejo.

El 18 d’octubre de 1971 ha transcendit com la data que va marcar l’inici del període conegut com a “conflictivitat permanent” a la factoria SEAT de Zona Franca. L’atac policial a Ruíz Villalba va desencadenar una solidaritat econòmica sense precedents i es va convertir en un símbol de la lluita antifranquista. El 23 d’octubre, una manifestació convocada a plaça Catalunya va arreplegar 10.000 persones, segons el bolletí clandestí autogestionat dels treballadors, Asamblea Obrera (1970-1975). Els obrers de més de cent fàbriques com Hispano Olivetti, Cipalsa o La Maquinista Terrestre i Marítima es van solidaritzar amb els obrers de SEAT els dies següents amb aturades de producció, minuts de silenci i recaptació de diner.

Aquest primer conflicte del nou període va durar quinze dies. Fins llavors, la conflictivitat a SEAT no havia estat especialment transcendent; era difícil organitzar un moviment de fàbrica en un clima de control polític constant per part de la direcció, que prioritzava treballadors provinents del món rural, sense tradició d’organització obrera. “El règim tenia molta por a la Seat, a Zona Franca érem 25.000 treballadors”, apunta Vallejo.

Els obrers de més de cent fàbriques com Hispano Olivetti, Cipalsa o La Maquinista Terrestre i Marítima es van solidaritzar amb els obrers de SEAT

Després de l’assassinat de Villalba, la consciència política va anar in crescendo i els treballadors van incrementar les seues reivindicacions, que anaven en consonància amb el moment d’erosió i crisi política del règim. Millores salarials i aprovació de les plataformes de conveni, però també representativitat obrera, la fi del sindicat vertical i llibertats de reunió i manifestació van ser les peticions recollides per la publicació Assemblea Obrera. El conflicte dur com a tàctica, amb aturades de producció, i una negociació constant i difícil amb la direcció de l’empresa, van ser les característiques d’un lluita de fàbrica referent per al moviment obrer i l’antifranquisme de la resta de Barcelona.
El final de la conflictivitat a SEAT i la mort del franquisme

El 1973, la solidaritat econòmica i política cap a les fàbriques era constant, factor que va permetre el relleu dels sindicalistes i militants antifranquistes caiguts. El moviment obrer i el moviment veïnal van confluir teixint una xarxa política-cultural que disputava l’hegemonia de l’espai públic al règim. No obstant això, la importància del territori per articular relacions de suport va jugar en contra dels treballadores de SEAT: la llunyania de Zona Franca de la resta de la ciutat feia difícil l’expansió de la mobilització fora de la fàbrica i la generació d’una àmplia solidaritat.

La realitat s’imposaria el gener de 1975. Després d’aconseguir aturar un expedient de crisi i d’eliminar una sanció a 19.000 treballadors, Comissions Obreres, l’avantguarda obrera de SEAT, va sobrevalorar les condicions objectives per a la mobilització, i seguint l’exemple de les dues vagues generals del Baix Llobregat, va cridar a la vaga general sense suports exteriors suficients. 500 treballadors van ser acomiadats. Els obrers van fer manifestacions públiques i, aquell febrer, grups de dones de treballadors, invisibilitzades a l’imaginari obrerista, es van concentrar en diverses ocasions front l’Ajuntament de Barcelona i a les portes de la fàbrica per la seua readmissió. Part de l’església va demanar espais per a les reunions entre acomiadats i representats sindicals. Però era massa tard; el moviment obrer de Seat no recuperaria la seua força conflictiva.

En contrast, amb la perspectiva de canvi polític, en 1976 la conflictivitat obrera de fàbriques menors de la província de Barcelona i de la resta de l’Estat va anar en augment i cap a una radicalització progressiva, en un clima de violència política generalitzada. El conflicte social i la capacitat mobilitzadora d’organitzacions com l’Assemblea de Catalunya, cristal·litzaven l’expansió d’una consciència pro democràtica entre diversos sectors socials que, finalment, van forçar la fi del règim.

Canvis polítics i socials a Espanya fins a la Gran Guerra

 

Alfonso_XIII.jpg

ALFONS XIII

 

A la primavera de 1902 va pujar al tron el nou monarca Alfons XIII, tot just quan acabava de complir setze anys, posant fi a la regència de Maria Cristina. El nou monarca tindria un paper fonamental en la vida política del país

Les legislatures dels diferents governs restauracionistes entre 1898 i 1923 deixaven clar que el sistema estava en plena decadència. Tan sols en aquest període, van formar-se fins a 44 governs que duraven de mitjana uns 7 mesos.

El regnat d’Alfons XIII significaria l’inicia d’un nou període d’intervenció monàrquica en la política, tot aprofitant-se de les prerrogatives que la Constitució de 1876 donava al paper de la monarquia dins del sistema de la Restauració, fet que acabaria comportant una ingerència progressiva del rei en els assumptes del govern.

 El 1903, Antonio Maura va arribar al capdavant del Partit Conservador, i la mort de Sagasta va consolidar José Canalejas com a líder del Partit Liberal. Tanmateix, aquests lideratges ja no seran com els que  havien exercit els seus predecessors del segle XIX. Així, podem observar la presència de diferents corrents d’opinió i aspirants al lideratge en el si dels partits dinàstics –Silvela, Villaverde, Maura i Dato entre els conservadors; Moret, Montero Ríos, Canalejas i Romanones entre els liberals– que acabarien portant cap a la seva atomització.

 

 

Camilo Polavieja, en La Esfera.jpg

Camilo G. de Polavieja

 

Francisco Silvela (1845-1905)

 

 

 

 

 

 

Jose_Canalejas.jpg

José CANALEJAS

 

 

antonio_maura.jpg

Antonio MAURA

 

El 1904, el conservador Antonio Maura va convertir-se en cap del govern i va impulsar un projecte polític, recollit en la consigna de “revolució des de dalt”, que defensava la necessitat de reformar el sistema polític des del govern per així intentar evitar que ho fes la temuda revolució popular.

En el segon govern de Maura (1906-1909), aquest va promulgar una nova llei electoral (1907) que no va aconseguir acabar amb la corrupció i el frau electoral, però almenys el va dificultar. També va intentar atreure cap al règim el catalanisme moderat, tot signant alguns acords amb la Lliga Regionalista, com ara el Projecte de reforma de l’administració local que va permetre dotar els ajuntaments i les diputacions de més autonomia. En el terreny social, Maura va aprovar algunes mesures com ara la Llei del descans dominical, i va crear l’Instituto Nacional de Provisión (1908), dedicat a les assegurances obreres. També va adoptar mesures econòmiques per reactivar la indústria i va promulgar la Llei de colonització interior amb l’objectiu d’estimular l’agricultura.

 

Tot i aquesta política reformista, el sistema va ser incapaç de regenerar-se des de dins. Així, Maura va ser incapaç d’imposar les seves reformes des de dalt.

El projecte regeneracionista dels polítics del sistema havia estat pensat al marge de la major part de la població espanyola, novament exclosa de la participació política. Ni liberals ni conservadors havien estat capaços d’impulsar la reformes que requeria el país. Però tampoc l’oposició seria capaç de treure profit de la crisi de 1898 per a donar un cop de timó a la direcció del país.

Finalment, la defensa de l’ordre social va comportar una actitud molt intransigent per part del govern, especialment en la resposta als fets de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909). La dura repressió que va seguir la revolta va impulsar que s’articulés una campanya de protesta que, sota el lema Maura, ¡No!, va fer caure el govern conservador, donat pas novament als liberals

*********************************************

 

La població a Espanya entre 1900 i 1930:

Any Població Natalitat Mortalitat Esperança de vida
1900 18.594.000 33,8 per mil 28,9 per mil 34,8 anys
1910 19.927.000 32,6 per mil 23 per mil 41,7 anys
1920 21.303.000 29,4 per mil 23,3 per mil 41,2 anys
1930 23.563.000 30,3 per mil 21,3 per mil 50 anys

Per la seva banda, en el primer terç del segle XX Catalunya, ja incorporada en el cicle demogràfic modern, aprofundiria aquesta tendència i això comportaria una reducció considerable de les taxes de natalitat (23 per mil el 1930) i mortalitat (15,5 per mil el 1930), fet que va traduir-se en un pobre creixement vegetatiu. Tot i això, Catalunya passaria dels 1,8 milions d’habitants de 1900 als 2,8 milions de 1930 gràcies a les onades migratòries que van arribar a terres catalanes des de la dècada de 1910.

La població a Catalunya entre 1900 i 1930:

Any Població Natalitat Mortalitat Esperança de vida
1900 1.984.000 26,1 per mil 23,3 per mil 35,5 anys
1910 2.084.000 24,2 per mil 21,1 per mil 45 anys
1920 2.344.000 22,7 per mil 18,3 per mil 47,4 anys
1930 2.791.000 20,3 per mil 15,5 per mil 53,8 anys

Els moviments migratoris. Entre 1900 i 1931, Espanya va viure un gran creixement de les migracions interiors, tot produint una significativa redistribució territorial de la població. Així, un volum considerable de població va desplaçar-se cap a aquells territoris on l’economia presentava característiques modernes produint un important descens de la població activa agrària. Les ciutats de Barcelona, Madrid, Bilbao i Sevilla van ser els principals punts d’atracció dels emigrants que arribaven des de zones rurals com Castella, Múrcia, Aragó i Andalusia.

568px-Densidades_de_población_en_España_(1900).svg.png

Densidades_de_población_en_España_(1930).png

L’arribada d’un important contingent d’immigrants a Catalunya va contribuir a reforçar el potencial demogràfic català. Així, el 1930 hi havia a Catalunya més de 550.000 persones d’origen forà (prop del 20% del total de la població). Les principals onades migratòries van ser motivades per l’esclat econòmic provocat per la Primera Guerra Mundial i la bona marxa de l’economia en els primers anys de la dictadura de Primo de Rivera (especialment durant les obres de l’Exposició Universal de 1929). La província de Barcelona va ser el principal punt de destinació.

 

 

Quadre 1. El creixement de la població catalana (1911-1940)

Creixement total Creixement natural Creixement migratori Increment població
1911-1915 55.181 33.489 21.692 2,65%
1916-1920 204.670 2.062 202.608 9,56%
1921-1925 166.922 59.569 107.353 7,12%
1926-1930 279.651 64.925 214.726 11,13%
1931-1935 99.062 49.177 49.885 3,55%
1936-1940 620 -59.318 59.938 0,02%
TOTAL (1911-1940) 806.106 149.904 656.202 5,67%

FONT: CABRÉ, Anna i PUJADAS, Isabel. “La població: immigració i explosió demogràfica”. Dins: NADAL, J.; MALUQUER, J.; SUDRIÀ C. i CABANA F.  (Dirs.). Història econòmica de la Catalunya contemporània (vol. 5). Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1989

 

Quadre 2. Estimació dels saldos migratoris quinquennals i la seva participació en el creixement total (1901-1940)

Creixement total Creixement natural Creixement migratori Impacte de les migracions (%)
1901-1905 58.160 42.564 15.596 26,8%
1906-1910 60.326 42.253 18.073 30%
1911-1915 55.181 33.489 21.692 29,3%
1916-1920 204.670 2.062 202.608 99%
1921-1925 166.922 59.569 107.353 64,3%
1926-1930 279.651 64.925 214.726 76,8%
1931-1935 99.062 49.177 49.885 50,4%
1936-1940 620 -59.318 59.938 96,67%
TOTAL 924.592 234.721 689.871 68,54%

FONT: CABRÉ, Anna i PUJADAS, Isabel. “La població: immigració i explosió demogràfica”. Dins: NADAL, J.; MALUQUER, J.; SUDRIÀ C. i CABANA F.  (Dirs.). Història econòmica de la Catalunya contemporània (vol. 5). Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1989

 

Quadre 3. Població activa a Catalunya per sectors (1900-1940)

Sector Primari Sector Secundari Sector Terciari
1900 429.266 52,88% 221.419 27,28% 161.018 19,84%
1910 344.701 36,31% 338.685 37,87% 201.380 22,52%
1920 345.163 33,23% 431.142 41,52% 253.750 24,44%
1930 321.245 26,63% 612.262 50,76% 266.507 22,09%
1940 329.178 26,86% 523.924 42,76% 368.843 30,10%

FONT: CÁMARA OFICIAL DE COMERCIO, INDUSTRIA Y NAVEGACIÓN DE BARCELONA. Informe económico de Cataluña (1968).

 

**********************************************************************************

SETMANA TRÀGICA

[La Setmana Tràgica: una revolta urbana, popular i obrera. També una revolta política?, Pere Gabriel (Universitat Autònoma de Barcelona) CHCC, 2009.]

“Què en surt, de tot aquest repàs de la bibliografia d’època? Deixeu-me fer una llista d’alguns dels elements que em semblen més rellevants. Una primera qüestió és la de la major o menor espontaneïtat de l’esclat, una temàtica inevitablement unida a la del paper de l’agitació prèvia de protesta contra la guerra, el protagonisme republicà en aquesta, i la incapacitat i els dubtes i vacil·lacions dels dirigents més grans per posar-se al capdavant de la revolta. A continuació ve tota la qüestió de la derivació anticlerical i incendiària de la protesta. Per aquest costat, una discussió derivada serà la de la major dedicació a la crema de convents que no pas d’esglésies i, sobretot, la de l’absència –relativa, però molt evident– de morts i atacs directes a capellans, frares o monges. Arribats aquí, hi ha tota la problemàtica entorn de la mobilització catòlica en contra de l’ensenyament racional i laic, lliurepensador, i, per tant, el significat de tota la mobilització antiterrorista.

 

Un punt clau, a desenvolupar en tots els casos, és el dels protagonistes dels fets i els seus dirigents o instigadors. El repàs i les informacions aportades tendeixen a magnificar el paper de les dones en els primers actes de protesta contra la guerra, és a dir, al llarg de la setmana anterior, en l’oposició als embarcaments, i en el primer dia, o màxim el segon, quan hom parlava encara fonamentalment de l’extensió de la vaga. A continuació, en la propagació dels assalts i els incendis als edificis religiosos, els actors semblen haver estat més aviat els joves, potser animats per alguns dirigents locals i de barri de certa notorietat, majorment de les joventuts radicals i lerrouxistes, amb la presència, certa, d’alguna dona, però minoritària. I les barricades? Potser –insisteixo que estic resseguint les informacions de l’època– foren l’obra més “popular”, amb la intervenció, o almenys el suport, de gent diversa del barri.

 

En aquest context de reflexions és fàcil entendre que els autors del moment concedissin una atenció especial al paper de l’anarquisme –i per extensió també al del sindicalisme– i, fins i tot, del socialisme.[…] El protagonisme d’aquests sembla esgotar-se fonamentalment en la proclamació de la vaga i la seva extensió inicial; potser una mica també en la construcció de les primeres barricades. En tot cas, aviat són detinguts o deportats, i els més compromesos en la preparació de la protesta fugen a França. No puc entrar, en cap cas, en els detalls, els matisos i les polèmiques sobre cadascun de tots aquests punts; simplement voldria fer-ne dues acotacions particulars.

 

[…] Els fets de la setmana tràgica.

Per una banda: es tractà d’un esclat i una mobilització més marginal que popular? Aquest és un debat que no hauríem de minimitzar. Caldria insistir en la importància d’una cultura popular urbana, classista, de protesta i rebel·lió, que mantenia la seva identitat des de la queixa per la “contribució de sang”, la malfiança envers el clericalisme i la no-identificació amb l’Estat i l’oficialitat del règim (tampoc amb el món social més senyor i respectable), percebuts, amb força raó, com a aliens i simples instruments de repressió.

Aquella cultura política urbana i de barri, cultura en un sentit complex i de temps llarg, podia “comprendre”, “entenia” els esclats violents i la transgressió que significaven la burla dels capellans i les monges i fins i tot la crema dels convents. Alhora, podia proporcionar als joves de militància lliurepensadora, republicana, sindical, socialista o anarquista arguments i justificacions per anar a la revolta, l’arenga i la barricada.

Això sense oblidar una segona consideració: la del paper d’una dinàmica de revolta urbana que inevitablement, almenys en una ciutat com Barcelona a l’època, cridava tant al marginal, i fins al delinqüent comú, al poble apatxe, com a la dona de barri i treballadora, o al jove i adolescent desvagat i de feina ocasional. Més encara, caldria fixar aquí la importància dels molts mons que s’amagaven i convivien en els barris, els seus mecanismes de comunicació i configuració de decisions i actituds, etc. Potser així entendríem millor la famosa frase d’Ossorio y Gallardo en relació amb la problemàtica de la Setmana Tràgica: “En Barcelona, la revolución no se prepara, por la sencilla razón que está preparada siempre. Asoma a la calle todos los días; si no hay ambiente para su desarrollo, retrocede; si hay ambiente, cuaja.”

 

Em cal seguir una mica més aquest fil. Certament, hom pot considerar que la pràctica “revolucionària” urbana venia de lluny. No és difícil fixar una cronologia força atapeïda de revoltes i aturades generals de la ciutat des dels temps de les revolucions liberals de principis del segle xix. Situats el 1909, la més recent, la de la situació creada amb la vaga general de 1902. Ara bé, hauríem de ser conscients que els fets de la Setmana Tràgica del juliol aportaven a aquell repertori acumulat, em sembla, dues novetats força notòries: no es tractà sols d’aturar la ciutat, com sí havia fet aquella vaga, sinó d’ocupar-la; en segon lloc, la protesta –i l’ocupació– no aparegué circumscrita a determinats espais de la ciutat històrica, sinó que amenaçà tot el conjunt de la nova Barcelona de la unificació. Són clars tant el gran impacte que causà la famosa visió fotogràfica de conjunt de la ciutat incendiada, com les 34.

 

La setmana tràgica: una revolta urbana, popular i obrera. també una revolta política?

…Moltes repercussions, no sols polítiques, sinó també socials i culturals, de l’abrupta irrupció, dominant, d’una Barcelona plebea, on ja no el petit poble, sinó unes noves masses desvertebrades i amenaçadores –incontrolables?– semblaven poder arraconar els sectors més respectables i assenyats. La nova i encara embrionària Barcelona noucentista, tant la de la Lliga com la del republicanisme nacionalista, semblà haver estat posada dramàticament en crisi.

Què he volgut, en definitiva, plantejar? Que la caracterització dels fets de la Setmana Tràgica no crec que es pugui analitzar sense tenir en consideració tot aquest llarg recorregut de la presència d’una estratègia de “revolució republicana”. D’alguna manera, encara que amb formes i matisos poc definits i contradictoris, la Setmana Tràgica, o Setmana Sagnant, Setmana Revolucionària, Setmana Roja…, diguem-ne que també fou una Setmana Republicana, una revolta també política.

************************************************************************************

PAU – prova d’HISTÒRIA 2018

PAU-  HISTÒRIA 2018

[Dr. Joan Maria Thomàs i equip de sots-coordinadors de la matèria d’Història]

Benvolgut professorat que imparteix la matèria d’Història a Segon de Batxillerat,

Com bé sabeu, a les properes proves PAU ja  no existirà l’optativitat entre la nostra matèria i la d’Història de la Filosofia. Per això mateix i des de la Coordinació d’Història us volem recordar novament les característiques de la prova i, sobretot, assenyalar-vos alguns dels errors més freqüents que comet una part petita de l’alumnat que hi concorre. Uns errors que poden tenir a veure amb el desconeixement de la normativa d’avaluació i amb el fet de no atendre al que realment es demana en els enunciats de les preguntes.

Com bé sabeu, el model d’examen i les proves dels últims anys es troben a la web de les PAU, a les següents adreces:

Estructura de l’examen:

http://universitats.gencat.cat/ca/pau/que_heu_saber/materies_estruc/historia

Exàmens de les proves de 2017 i anteriors:

http://universitats.gencat.cat/web/.content/01_acces_i_admissio/pau/documents/examens_2017/pau_hist17jl.pdf

Pautes de correcció de les proves de 2017 i anteriors:

http://universitats.gencat.cat/web/.content/01_acces_i_admissio/pau/documents/examens_2017/pau_hist17jp.pdf

Tot i estar clarament especificats els criteris, hem observat que en alguns casos són errors freqüents:

  1. No atendre a la norma de que, quan a la pregunta 1.a. es demana Descriviu (o Identifiqueu) el tipus de font i digueu de què tracta NOMÉS S’HA DE CLASSIFICAR LA FONT ENTRE DE TIPUS PRIMÀRIA O SECUNDÀRIA SI ES TRACTA D’UN TEXT. En la resta de casos (fotografies, quadres, gràfiques, etc. ) NO s’ha de classificar la font entre primària o secundària.

 

  1. Convertir la pregunta 1b (Digueu quin és el context històric de la font) en una detallada explicació del context històric. Es tracta simplement d’assenyalar el període (Restauració, Segona República, etc), acompanyat de la cronologia general d’aquest període i una menció a la temàtica a la qual va referida la Font (per exemple: Cal que l’alumnat situï la font durant la primera etapa de la Restauració (1875-1898) durant la qual, a Catalunya, prengué embranzida el catalanisme).
    L’enquadrament pot ser un poc més extens (unes poques línies) que el citat com exemple, PERÒ DE CAP MANERA S’HA DE CONVERTIR EN UNA EXPLICACIÓ AMPLIA DE L’ÈPOCA.

 

  1. Confondre la pregunta 1c -on es pregunta una descripció o anàlisi estrictament d’allò que apareix en la Font- en una explicació de tot allò referit al tema general (dels 6 existents) al qual pertany la font. Aquest error porta de vegades a l’alumnat, quan arriba a la pregunta 2, aquesta sí de tema, a no respondre-la amb l’amplitud i l’extensió que caldria per pensar que ja ho ha fet a la 1c; i perd, per tant, part de la puntuació de la pregunta 2. A la pregunta 1c S’HA DE RESPONDRE NOMÉS ALLÒ QUE ES PREGUNTA ESPECÍFICAMENT. Per una altra banda, aquesta resposta no ha de limitar-se a repetir mecànicament allò que diu la font, el seu contingut literal, sinó centrar-se en fer un redactat propi.

Els citats són errors absolutament evitables. Tot i que aquest mateix recordatori és repetit des de fa anys a les reunions amb el professorat, creiem que continua sent necessari ja que la seva no observança acaba afectant negativament una part petita de l’alumnat que fa la prova. Considerem que ara més que mai, quan la nostra prova ha passat de ser optativa a obligatòria, hem de reiterar aquestes pautes.

Aprofitem per saludar-vos, com sempre,

Molt cordialment,

Dr. Joan Maria Thomàs i equip de sots-coordinadors de la matèria d’Història

Sis d’Octubre de 1934

[Enric Juliana, LVG, 6-10-2017]
Hoy se cumplen 80 años de la efímera proclamación, del “Estado catalán de la República Federal Española“. Un pronunciamiento que formó parte de la ofensiva general de la izquierda política y sindical española contra la deriva “derechista” de la República, tras la caída del Gobierno Samper y la formación de un nuevo Ejecutivo, presidido por Alejandro Lerroux, líder del Partido Radical, con ministros de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA).

La tentativa revolucionaria se expresó en forma de huelga general en Madrid y otras ciudades españolas, y cristalizó fuertemente en Asturias, donde la insurrección derivó en una guerra abierta entre un ejército obrero formado por 30.000 hombres contra 27 batallones de infantería, cinco escuadrones de caballería y nueves baterías de artillería del Ejército de la República, con el apoyo de centenares de agentes de la Guardia Civil, de la Guardia de Asalto y del cuerpo de Carabineros. Asturias vivió un drama revolucionario. Catalunya, una tragicomedia pequeño-burguesa. El Sis d’Octubre es uno de los episodios más controvertidos de la historia política del catalanismo, cuyo aniversario adquiere, este año, una especial reverberación.

El Sis d’Octubre es presentado en no pocas ocasiones como una intentona separatista que fracasó por falta de coraje de sus principales protagonistas. En primer lugar hay que precisar que no fue una rebelión de carácter específicamente separatista, pese a que algunos de sus promotores así lo deseaban.

El giro a la derecha de la República

Antes que nada, hay que intentar situar las cosas en su contexto.  Primera mitad de los años treinta. Toda Europa está siendo barrida por los efectos del crac financiero de 1929 y por las graves secuelas políticas, económicas y sociales de la gigantesca carnicería de la Primera Guerra Mundial. La Revolución rusa se ha transformado en un potente faro para todos los partidos y sindicatos obreros –un faro que no todos siguen de igual manera, pero que provoca una fascinación general-, mientras las fuerzas industriales y burguesas se sienten muy tentadas por las respuestas de carácter nacional-autoritario, que tienen como principal referencia el régimen fascista italiano y el Partido Nacional-Socialista alemán. En 1934, Adolf Hitler ya lleva un año en el poder. Benito Mussolini, con atribuciones de dictador, ya controla totalmente el Parlamento italiano. En casi todos los países existen partidos con milicias uniformadas. Se han puesto de moda las camisas de colores como distintivo político. Camisas de colores, pantalones abombados y botas militares.

En España, después de la implantación del voto femenino, la República está girando a la derecha. Las segundas elecciones legislativas republicanas se han saldado en 1933 con una victoria relativa de la CEDA -115 diputados sobre un total de 472 escaños- que necesita el apoyo del Partido Republicano Radical (104 diputados) y otras formaciones menores de carácter conservador. La CEDA es una heterogénea coalición de derechas regionales y católicas, encabezada por José María Gil-Robles, al que sus partidarios aclaman aquellos años con el grito de “Jefe, jefe”. Gil- Robles, católico, conservador y monárquico, desbordado años después por los postulados más radicales de José Calvo Sotelo, nunca fue fascista. Ni siquiera un franquista acérrimo. En 1962 participó en el denominado ‘contubernio de Munich’ contra el régimen de Franco y acabó actuando como abogado defensor de los líderes de Comisiones Obreras en el denominado proceso 1001. Intentó, sin éxito, tener un relevante papel en la transición, como líder de la Democracia Cristiana española, proyecto que no llegó a cuajar.

Companys, entre el obrerismo y el catalanismo

Volvamos a 1934. En Catalunya se ensaya la autonomía, conquistada políticamente en 1931 y formalizada por el Estatut de 1932. El coronel Francesc Macià, primer presidente de la Generalitat moderna, ha muerto el 25 de diciembre de 1933,  después de dos años en el cargo. El abogado republicano Lluís Companys ha sido elegido nuevo presidente. Es un tipo especial. Abogado de sindicalistas, periodista, republicano reformista, se ha integrado en la heterogénea Esquerra Republicana de Catalunya en 1931. Abogado de la Unió de Rabassaries, el sindicato principal del campo catalán, en lucha por un nuevo contrato de arrendamiento agrícola, es bien considerado por los sindicatos obreros, tiene buenos amigos en la CNT, en la Unió Socialista de Catalunya, y en los pequeños partidos de inspiración marxista que intentan disputarle la hegemonía a los anarquistas. Podríamos decir que Companys encarna el alma más socializante de ERC, frente al ala más nacionalista, provinente de Estat Català, el partido fundado por Macià. Companys es un gran orador. Inflamado, retórico, apasionado. Es también un hombre de arranques. Un hombre de tribuna, más que de despacho. Gusta vestir traje cruzado, con un pañuelo blanco bien visible en el bolsillo superior de la chaqueta.

El Gobierno de la Generalitat lo integran en 1934, ERC, en clara posición dominante, con una representación minoritaria de los socialistas catalanistas de la Unió Socialista, más Acció Catalana Republicana, un partido catalanista de corte liberal, con influencia en la intelectualidad barcelonesa, popularmente conocido como la ‘Lligueta’, ya que algunos de sus fundadores provenían de la Lliga. Era un gobierno sustentado socialmente por una parte del obrerismo, por la menestralía, por los nuevos oficios urbanos (oficinistas, empleados de comercio, viajantes…) y por los ‘rabassaires’.

ERC entre dos fuegos: la oposición de la Lliga y la violencia de la FAI

Es un gobierno con dos fuertes adversarios: el mundo burgués de la Lliga, perdedor políticamente con el advenimiento de la República, y el ala más radical del obrerismo, encarnada por la FAI (Federación Anarquista Ibérica). La Lliga teme y odia la revolución. La FAI quiere la revolución cuanto antes. Y el gobierno autónomo de Catalunya, radical, catalanista, socializante y pequeño burgués, se halla en medio. Está en medio y tiene en sus manos una potente herramienta de gobierno: el orden público. El conseller de Governació de la Generalitat ocupa el puesto del Gobernador Civil de Barcelona, en virtud del Estatut. De la Conselleria de Governació dependen todas las fuerzas de policía de Catalunya: la policía secreta, la Guardia de Asalto, la Guardia Civil y los Mossos d’Esquadra (entonces con muchos menos menos efectivos que en la actualidad). La Conselleria de Governació era un potente Ministerio del Interior catalán. Los diferentes cuerpos policiales eran articulados por el Comissariat d’Ordre Públic.

En octubre de 1934, el conseller de Governació es el médico Josep Dencàs, dirigente de ERC, provinente de Estat Català. Independentista y tutor de los ‘escamots’, unas milicias civiles creadas en tiempos de Macià, que a partir de 1932 efectuaron varios desfiles por Barcelona con atuendo paramilitar. Camisas de color verde. Aires fascistas. Acérrimo enemigo de los anarquistas, Dencàs sentía una evidente simpatía por el régimen de Mussolini, hasta el extremo proponer a las autoridades italianas el siguiente plan: favorecer desde Roma una Catalunya independiente, como estado ‘tapón’ entre Francia y España, en el marco de un nuevo orden mediterráneo bajo hegemonía italiana. (Entrevista de Dencàs con el vicecónsul italiano en Barcelona, Alessandro Majeroni, en junio de 1934).

El conflicto agrario catalán llega a Madrid

El Govern de la Generalitat tiene abierto en 1934 un potente litigio con los propietarios agrarios, agrupados en el Institut Agrícola Català de Sant Isidre y apoyados políticamente por la Lliga. El Parlament ha aprobado una nueva ley de contratos favorable a los ‘rabassaires’ –Llei de Contractes de Conreu-, que los propietarios han recurrido ante el Tribunal de Garantías Constitucionales de la República. ¡Escándalo! La derecha catalana no duda en recurrir en Madrid una ley de la Generalitat cuando ve sus intereses en peligro. La tensión política es muy alta. El Tribunal de Garantías Constitucionales da la razón a los propietarios agrícolas, alegando que la Generalitat se excede en sus competencias estatutarias. El Parlament desafía al Alto Tribunal volviendo a aprobar la misma ley. El ‘choque de trenes’  (trenes a vapor en aquellos años) ya está servido.

Se inicia entonces una discreta negociación para intentar hallar una salida. El abogado Amadeu Hurtado, ex militante de ERC trasvasado a Acció Catalana Republicana, se instala en Madrid para intentar llegar a un entendimiento con el Gobierno de Ricardo Samper, abogado valenciano del Partido Radical. Casi lo consigue. El dietario de Hurtado, reeditado hace unos años, ofrece un magnífico retrato de la compleja situación política de aquellos meses. La inminencia del acuerdo provoca la caída del Gobierno Samper, hostigado por la CEDA. Los trenes chocan. No sólo en Barcelona.

La Alianza Obrera entra en escena, sobre todo en Asturias

El republicanismo de izquierdas español lleva meses urdiendo una respuesta contra la “derechización” de la República y la “desnaturalización” del 14 de Abril. Sectores socialistas y sindicales proyectan una gran huelga general para combatir el acceso de la CEDA al poder. La Alianza Obrera, fundada inicialmente en Catalunya por el Bloc Obrer i Camperol, pequeño partido marxista, no estaliniano, que intenta atraer a los anarco-sindicalistas a la acción política, entra en escena. La fórmula se extiende por toda España, con el apoyo del PSOE y la UGT.

La Alianza Obrera acabará cuajando fuertemente en Asturias, pero no tanto en Catalunya. He ahí la clave principal del fracaso del Sis d’Octubre. El Comité Regional de la CNT y los hombres de acción de la FAI (Federación Anarquista Ibérica) recelan de los marxistas y, aun respetando al presidente Companys, se hallan muy enfrentados con el conseller de Governació Dencàs y su principal colaborador Miquel Badia, dirigente de Estat Català, jefe de los ‘escamots’ y subjefe de los cuerpos de policía de Catalunya en el Comissariat d’Ordre Públic. Badia, un hombre joven, un tanto arrogante, al que le gusta exhibirse, es conocido en Barcelona por el sobrenombre de ‘Capità Collons’. Pocos días antes del 6 de octubre, cuando la rebelión empieza a mascarse, Dencàs advierte a los periodistas que no permitirá que en ningún municipio de Catalunya se proclame el “comunismo libertario”. “Si alguien lo intenta, durará cinco minutos”, advierte el máximo responsable del orden público.

El 5 de octubre, horas después de la caída del Gobierno Samper, se convoca huelga general en toda España. La movilización obrera es especialmente intensa en Madrid, muy fuerte en Asturias, donde la UGT minera se halla bajo la influencia política de Indalecio Prieto;  irregular en Catalunya –fuerte en algunos municipios, no tanto en otros, a tenor del comportamiento de las bases de la CNT-, e irregular en el resto de España. El día 6, sábado, Companys se decide a dar el paso. Proclamará el ‘Estat català’ dentro de la República Federal Española, e invitará a la formación de un Gobierno provisional de la República con sede en Barcelona, para corregir la deriva “derechista y monarquizante”. Una rebelión catalana contra la República para “salvar” a la República. Madrid, en huelga. Asturias, levantada en armas, con el inicial apoyo de Prieto, “socialista a fuer de liberal”. (Años más tarde se arrepentirá de ello).

Companys ordena retirar una bandera ‘estelada’ 

A primera hora de la tarde del sábado se produce un pequeño incidente. Un incidente muy significativo, sin embargo. Dencàs ordena que en el balcón de la Conselleria de Governació, en la sede del antiguo Gobierno Civil, ondee la bandera ‘estelada’ (triángulo azul con estrella blanca sobre las cuatro barras) símbolo del separatismo. Desde el Palau de la Generalitat, Companys ordena a Dencàs que esa bandera sea arriada y vuelva a ser izada la enseña de Catalunya. La orden se cumple. A las nueve de la noche, Companys sale al balcón del Palau, acompañado de varios miembros de su gobierno y de otras personas. Efectuada la proclama, mientras regresan al interior del edificio, se dirige a sus acompañantes y les dice: “Ara ja no direu que sóc poc catalanista” (“Ahora ya no podréis decir que soy poco catalanista”).

Inmediatamente, Companys manda un mensajero a la Capitanía General para informar de su decisión al general Domènec Batet i Mestres, jefe de la Cuarta División Militar, uno de los pocos altos jefes militares de la época nacidos en Catalunya, en Tarragona, concretamente. Católico y hombre de demostrada fidelidad a la República, Batet será la figura clave del Sis de Octubre.

Batet llama a Madrid, contacta con el primer ministro Lerroux y este le ordena que declare el estado de guerra. A lo largo de la noche no perderá el contacto con Companys. Su primera decisión es emplazar unas baterías de artillería en la plaza de Sant Jaume para instar la rendición de los dos palacios (Generalitat y Ayuntamiento de Barcelona), a la vez que intenta tomar el control de la conselleria de Governació, del Parlament y de las Ramblas, donde se hallan las sedes de varios sindicatos y partidos.

Comienzan los enfrentamientos, especialmente intensos frente a la sede del CADCI (Centre Autònom de Depenents del Comerç i la Indústria) en la Rambla. El CADCI, sindicato urbano de nuevo tipo, formado por oficinistas, empleados y vendedores, es una de las almas de ERC. El líder del CADCI, Jaume Compte, provinente de Estat Català, muere en el tiroteo. También hay una fuerte refriega, con fuego de fusil y ametralladora, frente a la Residència de Senyoretes Oficinistes en Via Laietana. Sin desmerecer las aptitudes militares de las secretarias de oficina de Barcelona, todo parece indicar que desde las ventanas de la citada residencia disparaban miembros de los ‘escamots’. Algunas señoritas, en batín, pudieron ser evacuadas a bordo de una ambulancia sin sufrir daños.

Se desmorona el Comissariat d’Ordre Públic

A medida que pasan las horas, el pronunciamiento se derrite. La CNT-FAI, gran fuerza de choque del obrerismo, imprescindible para el éxito de una huelga general en la Catalunya de 1934, se mantiene al margen de la Aliança Obrera, aunque en algunos municipios de los alrededores de Barcelona, los cenetistas llegan a sumarse a la revuelta. Desde el Ayuntamiento de Badalona, por ejemplo, se proclama la República Catalana. La crisis más grave se produce en la estructura policial bajo el mando de la Generalitat. Avanzada la madrugada, el Comissari d’Ordre Públic, Pere Coll i Llarch, abandona el puesto. Companys le substituye de inmediato por el capitán Frederic Escofet, con el encargo de organizar la defensa del Palau de la Generalitat, junto con Enric Pérez Farrás, comandante de los Mossos d’Esquadra.

La mayoría de los mandos de los Mossos permanecen quietos y optan por no desafiar el estado de guerra. El teniente coronel de la Guardia de Asalto, Joan Ricart, ordena a los hombres bajo su mando que no disparen a los soldados que se dirigen a la plaza de la República (Sant Jaume). Dencàs se queda sin cadena de mando. El impetuoso Badia, paralizado, no acababa de movilizar a todos los ‘escamots’, teóricamente dispuestos a tomar las armas.

Al amanecer, la rebelión ha fracasado totalmente, sin que el general Batet haya entrado a sangre y fuego en el Palau de la Generalitat, como le han pedido algunos altos mandos militares españoles. Sólo ha disparado algunos cañonazos contra los palacios de la Generalitat y el Ayuntamiento El general Franco siempre se lo recriminará y se lo hará pagar años más tarde. A las ocho de la mañana una bandera blanca asoma en el balcón del Ayuntamiento. Poco después se rinde la Generalitat. Companys sale de Palau fumando parsimoniosamente un cigarrilo. Companys y la mayoría de los miembros de su gobierno se entregan. El general Batet les recibe en la sede de Capitanía y ordena su reclusión en el buque ‘Uruguay’, anclado en el puerto. Todos presos, incluido el alcalde de Barcelona, Carles Pi i Sunyer y buena parte de sus concejales. Bueno, todos, no. Dencàs y el ‘Capità Collons’ (Miquel Badia) logran huir de la Conselleria de Governació por la red del alcantarillado. Repudiado por Companys, Josep Dencàs ya no volverá al primer plano de la política catalana. Miquel Badia morirá asesinado en abril de 1936, junto con su hermano Josep, en un atentado en la calle Muntaner de Barcelona, atribuido a la FAI.

Balance del Sis d’Octubre: 74 muertos, 252 heridos y 5.000 detenidos, entre ellos numerosos funcionarios públicos que perdieron el empleo. El estado de guerra no fue levantado hasta abril de 1935. El Estatut quedó suspendido (hasta la victoria del Frente Popular en las elecciones febrero de 1936). La sede del Parlament fue transformada en cuartel militar. Fueron disueltos 129 ayuntamientos gobernados por partidos de izquierda. Más de mil ‘rabassaires’ fueron despojados de las tierras que cultivaban. La Generalitat pasó a ser administrada por diversos interventores nombrados por el Gobierno central. Companys y la mayoría de los miembros de su Gobierno fueron condenados a 30 años de reclusión por el Tribunal de Garantías Constitucionales y encarcelados en varios penales españoles (Jerez de la Frontera, Cádiz y Cartagena). No recuperaron la libertad hasta febrero de 1936.

Dos lecturas del Sis d’Octubre: Gaziel y Pla

Hay una pieza periodística magistral sobre la noche del Sis d’Octubre que debería figurar –junto con otros textos de interés para el espíritu cívico- entre las lecturas obligatorias para los escolares catalanes antes de finalizar el bachillerato. La publicó Agustí Calvet, Gaziel, director de ‘La Vanguardia’, el día 11 de octubre, cuando volvieron a circular los periódicos. Desolado, Gaziel ve en el Sis d’Octubre un fenomenal error político y un augurio del trágico final de la República. El periodista sostiene que la Generalitat se podía haber convertido en aquel momento crítico en un factor estabilizador de la República, con el consiguiente refuerzo de la autonomía catalana. Deplora el error, llora y ve venir un final todavía más trágico.

Josep Pla también escribió sobre el Sis d’Octubre, con otro estilo. Pla vivía entonces en Madrid y ejercía de cronista parlamentario para ‘La Veu de Catalunya’, diario de la Lliga. Gaziel escribió con dolor, emotividad y gran lucidez. Pla es más frío y cortante. Su sentencia es seca: “Los hombres de Esquerra que gobernaban la Generalitat de Catalunya, a pesar de la magnífica posición de privilegio que disfrutaban dentro del régimen, privilegio que no había conocido hasta entonces ningún otro partido político catalán, han creído que tenían que ligar su suerte a la política de los hombres más destructivos, más impopulares y más odiados de la política general. Se han equivocado y lo han pagado caro. Han comprometido, sobre todo, lo que tenía que haber sido sagrado para todos los catalanes de buena fe: la política de la Autonomía, el Estatuto de Cataluña. No nos corresponde a nosotros emitir un juicio histórico sobre esta oligarquía que ahora desaparece. Diremos sólo que Catalunya sigue con su historia trágica, y que sólo eliminando la frivolidad política que hemos vivido últimamente, se podrá corregir el camino emprendido”. (‘La Veu de Catalunya’. 10 de octubre de 1934).

El trágico final de Batet y Companys

El general Domènec Batet i Mestres fue fusilado el 18 de febrero de 1937 después de haberse opuesto a la sublevación contra la República en la región militar de Burgos, de la que era Capitán General el 18 de julio de 1936. Franco desoyó las peticiones de clemencia que le hizo llegar el general Queipo de Llano. De haber continuado al frente de la Capitanía de Barcelona, el ejército en Catalunya se habría mantenido fiel a la República, la Generalitat no habría perdido el control de la situación en beneficio de las milicias populares armadas, y el destino de Catalunya y España posiblemente habría sido otro.

Companys fue fusilado el 15 de octubre de 1940 en el castillo de Montjuïc, después de haber sido detenido por la Gestapo en París y entregado a las autoridades franquistas.

Una historia trágica.

EN LLUITA :

“En lluita” recorre les lluites socials que hi ha hagut a Catalunya en els últims 50 anys, des del final del règim franquista fins a l’actualitat, a través de les històries de cinc protagonistes que han viscut les lluites veïnals, la lluita per la identitat catalana, la lluita per la pau i l’esclat social dels últims anys. Un viatge al passat i al present de la mobilització ciutadana a (…)

CONTINUA LLEGINT, DESPLEGA ENTRADETA. NO ES POT AMAGAR UN COP DESPLEGAT

Amb els seus protagonistes, el documental recorda la Marxa per la llibertat, l’any 1976; el segrest d’autobusos al barri de Pomar de Badalona, el 1985; el paper dels insubmisos en la lluita per la pau i la transformació personal d’una activista de la PAH arran del 15M. Aquestes històries són el punt de partida per a les reflexions col·lectives sobre el tarannà de les lluites, les dificultats, el per què ens mobilitzem o la repressió, entre d’altres.
Quaranta anys després de la caiguda del règim franquista, i quan Catalunya viu un moment de mobilització ciutadana massiva, “En lluita” ajuda a entendre la societat que hem construït i el que falta per aconseguir tenir un futur millor.

Testimonis
Rosa Luna, veïna del barri de Pomar
Carmen Díaz, veïna del barri de Pomar
Andrés Naya, líder veïnal de Barcelona / activista de la lluita veïnal
Joana Imbernon, activista per l’escola en català
Carles Vallejo, activista de la lluita obrera
Norma Falconi, activista pels drets dels immigrants
Trini Cuesta, activista per la sanitat pública
Susanna Abella, Plataforma en Defensa de l’Ebre
Maria Morón, pionera de la lluita feminista
Joan Rebull, activista antinuclear
Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural
Josep Arasa, organitzador de la Marxa de la Llibertat
Jordi Bilbeny, organitzador de la Consulta d’Arenys de Munt
Iban EK, activista en moviments socials
Elba Mansilla, activista en moviments socials
Jordi Muñoz, antimilitarista
Eugeni Rodríguez, activista pels drets del col·lectiu LGTBI
Pep Riera, pagès i activista
Adonio González, iaioflauta
Llum Oliver, veïna del bloc ocupat de la Bordeta
Llocs i fets, entre d’altres

Barri de Pubilla Cases
L’Hospitalet de Llobregat, 1975

Manifestació per l’amnistia laboral
Barri del Poblenou, Barcelona, 1976

Marxa de la Llibertat
Vilafranca del Penedès i Montblanc, 1976

Jornades Catalanes de la Dona
Barcelona, 1976

Vaga de Laforsa
Cornellà de Llobregat, 1978

Manifestació del Front d’Alliberament Gai
Barcelona, 1979

Vaga universitària contra les taxes
Barcelona, 1984

Barri de Pomar
Badalona, 1985

Manifestació contra el servei militar
Barcelona, 1986

Acció per la llibertat dels insubmisos empresonats
Barcelona, 1991

Míting veïnal “Guerra de l’aigua”
Barcelona, 1996

Enfrontaments pel desallotjament del Cine Princesa
Barcelona, 1996

Cadena humana contra el Pla Hidrològic
Tortosa, 2001

Tancada església del Pi
Barcelona, 2001

La Marxa Blava
Brussel·les, Bèlgica, 2001

Manifestació “No a la Guerra”
Barcelona, 2003

Consulta sobre la independència
Arenys de Munt, 2009

Acampada 15M
Barcelona, 2011

Manifestació dels indignats
Barcelona, 2011

Ocupació del Bloc de la Bordeta
Barcelona, 2015

Diada de l’11 de Setembre
Barcelona, 2014

Tancada d’immigrants, “Papers sense contracte”
Barcelona, 2016

Manifestació “Volem Acollir”
Barcelona, 2017
Dirigit per Pere Llibre i Eloi Vila.

 

Nazis a Barcelona fins a la sopa

“Els nous amics alemanys van arribar per aire i per mar, ho van fer amb la complicitat de totes les autoritats, i això ho fem visible”, diu Capdevila. Hi ha fotografies de l’arribada de nazis a un devastat aeroport del Prat i al port de Barcelona. A l’exposició s’explica, per exemple, que al port es va fer evident que la neutralitat de Franco era mentida. Hi va haver un intercanvi de presoners el 1943 i el tracte no va ser el mateix per als britànics i els alemanys: “A les esposes alemanyes els donaven rams de flors i a les britàniques no, a l’oficial alemany se’l va allotjar al Ritz i se li va pagar tot i el britànic va haver de dormir a casa del representant del seu país”. L’Ajuntament de Barcelona també va rebre amb tots els honors les delegacions d’amics alemanys i italians, i s’hi veien sovint homenatges i condecoracions. Les estacions de França i del Nord són un altre escenari d’aquestes simpaties. El 27 de novembre del 1941 van acollir la sortida de més de sis-cents “productors”: voluntaris per anar a treballar a les fàbriques i indústries alemanyes. Aquell mateix hivern es van enviar més de vuit-centes caixes d’obsequis, per valor de 76.000 pessetes, als voluntaris de la División Azul.

 

Resultado de imagen de exposicio a barcelona nazis L'avenç

 

[Jacinto antón, El País, 13-7-2017]. Un llibre documenta l’omnipresència de l’Alemanya hitleriana i la Itàlia feixista a la ciutat després de la Guerra Civil

Odio els nazis!”, deia emfàticament Indiana Jones. L’aventurer arqueòleg s’hauria sentit extremadament incòmode a la Barcelona del 1939 al 1945, davant la proliferació de peixos grossos del règim nacionalsocialista i signes de l’Alemanya de Hitler, inclòs un desplegament d’esvàstiques digne de Berlín, Munic o Nuremberg en els seus grans moments de braç alçat i Sieg Heil!

La ciutat, en l’abisme de la misèria econòmica i moral de la postguerra i del primer franquisme, era un lloc de gran predisposició oficial per als nazis i feixistes i els seus fastos, com si no n’hi hagués prou amb els de casa.

Ho demostra fins a l’extenuació el llibre Nazis a Barcelona, l’esplendor feixista de postguerra (1939-1945), de Mireia Capdevila i Francesc Vilanova (L’Avenç, 2017), que recull documentació gràfica molt abundant i ofereix una gran quantitat d’informació interessant sobre els actes i les anades i vingudes d’aquests foscos personatges per la castigada capital catalana.

És ben sabut que entre els turistes nazis prèmium hi havia el mateix Reichsführer de les SS, Heinrich Himmler, un dels homes més poderosos del règim de Hitler i, en aferrissada competència, el més sinistre. El llibre de Capdevila i Vilanova recorda que Himmler va arribar a Barcelona el 23 d’octubre del 1940, una setmana després de l’afusellament del president Companys a Montjuïc (sens dubte, no pas per donar el seu condol) i procedent de Madrid, on ja havia resolt, de fet, els temes que l’havien portat a Espanya.

Himmler contempla la Moreneta el 1940.
Himmler contempla la Moreneta el 1940. ARCHIVO PÉREZ DE ROZAS
 La de Barcelona llavors, consideren, va ser més que res una visita simbòlica, de marcar paquet i braç alçat, perquè també a la ciutat s’apreciés (i se’n prengués bona nota) amb quins amics es feia Franco. Almenys aquí no va anar als toros (cosa que hauria estat una altra bona raó per prohibir-los). On sí que va anar va ser al Poble Espanyol (costa en aquest context referir-s’hi així), on se li havia organitzat una entusiasta recepció de les joventuts falangistes. En una foto se’l veu avançar molt ufanós amb el seu amfitrió, el capità general de la IV Regió Militar, Luis Orgaz, molt menys elegant (els uniformes espanyols evidentment no els dissenyava Hugo Boss), flanquejats per un coronel de les SS que es mira la multitud com si fes la selecció a la plataforma de Birkenau, i un capità que fa fotos de l’ocasió.

Himmler no es va voler perdre la visita a la txeca museïtzada del carrer Vallmajor, on es devia trobar (a banda del color) ben còmode. Pel que fa a la sonada visita del líder de les SS a Montserrat, que ha fet córrer tants rius de tinta, els autors dissenteixen que fos per la tronada afició de Himmler a buscar el grial (la llegendària copa de l’Últim Sopar) i ho atribueixen a l’interès per l’esquelet d’un iber que guardava el museu de l’abadia. Segons les teories de l’Ahnenerbe, l’institut nazi d’investigacions antropològiques i arqueològiques, els ibers eren en realitat nòrdics. Una foto imperdible mostra el cap de les SS mirant amb malícia la Moreneta. Quin parell!

La Vanguardia va ovacionar la visita donant la benvinguda “a un dels més il·lustres forjadors de la nova Alemanya”, que havia fet sortir el país de la ruïna i la humiliació “a la qual l’havia condemnat el sanedrí de Versalles”. Aquest era el panorama.

Una targeta de la prefectura provincial de la Falange, que es reprodueix al llibre, convidava al recital de cants i balls regionals que s’havia de celebrar “en honor de S. I. el Reichsführer SS i el cap de la Policia” i advertia que els afiliats a F. I. T i de les JONS hi havien d’assistir amb l’uniforme d’hivern.

Exhibicions de les Joventuts Hitlerianes el 1941 (ells, els cadells nazis, sí que van anar a una corrida a la Monumental, on van desfilar i Bienvenida els va dedicar un toro), partits amistosos de diferents esports, concerts al Palau de la Música, visites d’autoritats del Reich, celebracions multitudinàries de festivitats del calendari nazi, com l’aniversari de la presa del poder o l’aniversari de Hitler, grans exposicions alemanyes… Nazis fins a la sopa, i no és una figura, ja que el llibre inclou la foto del sopar de gala ofert a Himmler al Saló de Cròniques de l’Ajuntament (el Reichsführer posa els colzes sobre la taula: nazi i maleducat), i fins i tot el cost d’obsequiar “Don Heinrich”, que segons els serveis de protocol va ser de 14.367 pessetes de les de llavors.

El llibre documenta a bastament totes aquestes activitats i ofereix fotos impagables, com la de la façana de la Universitat de Barcelona i de l’actual Parlament cobertes d’esvàstiques amb motiu de la mostra del llibre alemany, la primera, i la popular exposició d’arquitectura moderna alemanya (amb catàleg de Speer), la segona; o la de la platea del Tívoli plena d’un públic selecte com el del final de Cabaret, mentre a l’escenari es despleguen creus gamades, banderes i un bust d’Adolf Hitler, que ves a saber on deu haver anat a parar.

Els amics feixistes italians del règim també van trobar la ciutat oberta a les seves visites i efusions festives. L’ocasió més important va ser la visita del comte Ciano, gendre de Mussolini i ministre d’Afers Exteriors italians, el juliol del 1939. Una foto mostra l’arc del triomf provisional (vet aquí un presagi: a Ciano el faria afusellar el 1944 el seu propi sogre) que se li va muntar al gendre al costat del monument a Colom. Si la CUP volia carregar-se el monument, ja no us dic què pensaria de l’arc mussolinià, que repetia al frontispici obsessivament “Duce, Duce, Duce! Franco, Franco, Franco!”.

“Un llibre inquietant, però necessari” . Així va definir Nazis a Barcelona el primer tinent d’alcalde de la ciutat, Gerardo Pisarello, en la presentació de l’obra, copublicada per l’Ajuntament i la Fundació Pi Sunyer. Pisarello va celebrar que emergeixi la memòria d’altres “Barcelones incòmodes”, que, per descomptat, permeten valorar més la que tenim, amb tots els seus defectes. Va recordar que els catalans de Franco van rebre amb tots els honors l’Eix, i va recalcar que “el Vichy català va existir” (i no es referia a l’aigua). Josep Maria Muñoz, director de L’Avenç, va assenyalar que el llibre recupera un passat que “s’ha volgut fer veure que no havia passat”. Capdevila es va referir al profund “pou” al qual els va portar la recerca de documentació i va destacar les “perles” que són les fotos d’aquesta Barcelona “molt desconeguda, però que va existir i no es pot negar”. Vilanova va reflexionar sobre el fet que la història d’aquesta Barcelona que “malauradament va existir” podria haver sortit abans a la llum. I va considerar que l’experiència de la ciutat és comparable a la del París ocupat.