El catalanisme (1833-1931)

Dossier magnífic: © 2017 BUXAWEB - Julià Buxadera i Vilà

1. EL CATALANISME CULTURAL: LA RENAIXENÇA

1.1. La Renaixença

 Al llarg del segle XVIII i a principis del XIX l’ús del català com a llengua de cultura anà disminuint. El català no tenia presència ni en l’Administració ni en l’ensenyament. Únicament se’n feia un ús quotidià.

 En aquest context, cap a la dècada de 1830 va sorgir un moviment cultural i literari, la Renaixença, que reivindicava l’ús del català com a llengua literària de cultura.

• S’ha convingut que l’Oda a la Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau i els escrits de Joaquim Rubió i Ors marquen l’inici d’aquesta primera manifestació del catalanisme cultural.

El 1859 va promoure la restauració dels Jocs Florals, un concurs literari que premiava textos poètics en català.

1.2. La Renaixença popular

 Aquesta Renaixença va ser només per unes capes elitistes. Les classes populars sempre havien utilitzat el català de comunicació oral i hi havia una literatura i teatre populars escrits en un català molt proper a la llengua parlada. Criticaven els Jocs Florals per utilitzar un llenguatge arcaïtzant. 

 Aquesta Renaixença popular va involucrar capes molt més àmplies de la societat.

 Cal destacar, Anselm Clavé, Abdó Terrades i Frederic Soler (Serafí Pitarra). 

 

 Els canals de difusió foren diversos: teatre, cant coral, excursionisme, premsa…

 Van aparèixer nombroses publicacions que van ajudar a difondre la lectura, com La Renaixença, diaris com el Diari Català, revistes com la Tramuntana (anarquista) i periòdics republicans com La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa.

 

2. ELS INICIS DEL CATALANISME POLÍTIC

2.1. Les primeres manifestacions anticentralistes

 Els orígens del catalanisme com a moviment polític cal cercar-los en una sèrie de moviments populars que es manifestaren contra el centralisme uniformador del nou Estat liberal. En aquest sentit cal incloure les bullangues i el carlisme.

• Les primeres revoltes populars, sovint insurreccionals es produeixen entre 1835 i el 1843 i sorgiran en contra de la centralització política, econòmica i administrativa.

 

 Les revoltes més conegudes seran les bullangues (tumult, avalot): protestes pel malestar social i polític dirigits contra el clergat i les autoritats polítiques. Un exemple serà la Jamància 1843, contra Espartero. (Jamància ve de jamar, menjar, eren grups incorporats a la revolta per menjar de franc).

 

 Abans del 1868 no hi ha articulat cap mena de catalanisme polític, només certes demandes de descentralització política en les revoltes populars.

2.2. El republicanisme federal

 Un d’aquests moviments que va aconseguir un suport popular important va ser el republicanisme federal.

 

– Tenia un caràcter progressista i presentava un fort component anticentralista.

 

– Propugnava l’organització federal de l’Estat espanyol i defensava el repartiment del poder entre els poders estatal, regionals i municipals.

 El federalisme va passar per diversos moments al llarg del segle XIX:

 

 El federalisme es va iniciar de la mà del republicanisme des de la dècada de 1840, amb Abdó Terrades.

 

– Durant el sexenni revolucionar (1868-1874), el federalisme va prendre volada amb el naixement del Partit Republicà Federal de Francesc Pi i Margall, que sostenia que Espanya era unas nació que havia de garantir la plena participació dels ciutadans, l’exercici de les llibertats, la protecció dels drets i la igualtat jurídica. Defensava que l’Estat federal espanyol havia de ser el resultat de la unió voluntària dels diferents pobles de la Península.

 

– L’any 1869, un grup de federals catalans (Almirall, Anselm Clavé…) van signar el Pacte Federal de Tortosa, un acord entre federalistes per construir l’Estat federal partint de l’antiga Corona d’Aragó (Catalunya, Aragó, València, Balears). Es va concretar durant la primera República.

 

– Durant la Restauració (1875-1898) el republicanisme federal va perdre pes. Josep Mª Vallès i Ribot en el congrés que el partit celebra el 1883 va impulsar un projecte de Constitució de l’Estat Català dins la Federació Espanyola.

2.3. Valentí Almirall i el Centre Català

• Valentí Almirall va ser un personatge clau del catalanisme  Va ser el protagonista de la transició del federalisme al catalanisme polític 

 Va tenir un paper destacat en el republicanisme federal català. Almirall propugnava la descentralització política de l’Estat espanyol i, segons ell, la modernització d’Espanya només podia arribar a partir de la implantació d’una república federal. 

 De la seva actuació cal destacar el següent:

 

 Va fundar el primer diari escrit íntegrament en català, el Diari Català(1879).

 

– Va convocar el Primer Congrés Catalanista (1880) per unir totes les forces catalanistes  i es van prendre acords per defensar el dret civil català, crear una Acadèmia de la Llengua Catalana i crear una entitat que difongués el catalanisme. 

– Va fundar la primera organització cultural i alhora política del catalanisme, el Centre Català (1882), una organització interclassista.

 

– Va ser un dels promotors del Memorial de Greuges (1885).

– Va sistematitzar la doctrina del catalanisme polític en el llibre Lo Catalanisme (1886). Contrari al separatisme, segons ell, Catalunya representava un model de progrés per a Espanya, per tant calia que tingués autonomia per poder-se desenvolupar i així poder desenvolupar Espanya.

2.4. El Centre Català i el Memorial de Greuges

 

• El Centre Català convoca el Segon Congrés Catalanista (1883), en el que es configura el catalanisme polític, es decideix abandonar els partits polítics espanyols i militar en formacions exclusivament catalanes i es posa en evidència la divisió del catalanisme entre els més progressistes i els més conservadors.

 

 

 El Centre Català convoca un míting el 1885, on hi participen organitzacions econòmiques de la burgesia, institucions culturals i entitats catalanistes. Es pretén apropar el catalanisme a la burgesia.

• S’aprova el Memorial de Greuges(1885) primer manifest polític unitari del catalanisme presentat a Alfons XII: critica el centralisme, demana l’harmonització d’interessos de les diferents regions, defensa el proteccionisme i defensa el dret civil català.

 

• La idea d’Almirall d’aplegar tot el catalanisme fracassa perquè representa un catalanisme republicà i no atrau la burgesia, i  representa una opció política, no social i no atrau les classes populars. El Centre Català acaba desapareixent.

 

3. EL CATALANISME CONSERVADOR

3.1. La Lliga de Catalunya i el Missatge a la Reina Regent

• Un grup d’intel·lectuals conservadors (Àngel Guimerà, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Enric Prat de la Riba), procedents del Centre Català, funden la Lliga de Catalunya (1887): 

 

– es tracta d’una organització conservadora, que sintonitza amb la burgesia;

 

– defensa l’oficialitat del català, el dret civil català, el proteccionisme i l’execució d’una política exclusivament catalanista.

• La seva actuació és concreta en:

– La redacció del Missatge a la Reina Regent (1888), una petició d’autonomia que es va lliurar a la regent Maria Cristina.

– L’any 1889 endegaren una campanya en defensa del dret català i contra el projecte de reforma de codi civil, que finalment fou canviat: el govern central canvia el Codi Civil per respectar el tradicional ordenament jurídic català. Fou la primera victòria del catalanisme.

3.2. El catalanisme tradicionalista

 

 El catalanisme conservadortradicionalista és representat per l’Església i més concretament pel bisbe de Vic, Josep Torras i Bages(vigatanisme). Ell proposava un refús a l’evolució i un retorn a l’Edat Mitjana, afirmant que “Catalunya serà cristiana o no serà”.

 

3.3. La Unió Catalanista i les Bases de Manresa

 En la difusió del catalanisme hi va tenir un paper molt important la Unió Catalanista (1891), una entitat que aplegava totes les organitzacions catalanistes.

 

• L’èxit de la campanya contra el Codi Civil va portar la necessitat d’una nova entitat que unís els nuclis catalanistes. Així, el 1891 Narcís Verdaguer i Callis i altres membres de la Lliga de Catalunya, va fundar la Unió Catalanista, una federació de tots els centres catalanistes:

– Base socialburgesia conservadora, professions liberals, petits propietaris rurals.

– Objectius: propagació de les idees regionalistes i realització d’un programa comú per a tots els grups catalanistes. 

 

• Les idees de la Unió Catalanista van significar el triomf definitiu de lestesis catalanistes sobre les regionalistes (ampli autogovern i no simple descentralització de l’Estat).

 

 Per aprovar el programa polític, la Unió Catalanista fa una assemblea de delegats a Manresa (març de 1892), d’on en surten unes Bases per a la Constitució Regional Catalana (Bases de Manresa), la primera formulació d’unprojecte d’estatut d’autonomia.  

– En la 1a Base s’especifiquen les atribucions del poder central a Catalunya.

– En les 16 Bases restants es tracta sobre el poder regional català, la plena sobirania en el govern interior, la possessió de competències absolutes, l’oficialitat de la llengua catalana, càrrecs públics només exercits per catalans i el restabliment de les velles institucions catalanes.

 

 Les Bases tenen un caràcter medievalitzant i tradicionalista.

El govern central va iniciar a partir d’aquell moment una repressió contra el catalanisme amb l’excusa que era un perill per a la unitat d’Espanya.

4. L’IMPULS DEL CATALANISME POLÍTIC

4.1. La crisi del 98 i el catalanisme

• El desastre del 98 va desprestigiar els partits dinàstics  i va ser el moment de les aspiracions polítiques del catalanisme, que s’havia desmarcat del sistema de la Restauració, tenia uns líders consolidats, havia elaborat una ideologia i disposava d’una base social important. Des de llavors, el catalanisme comença una notable expansió i es consolida com a alternativa política.

 

El 1899, la reforma fiscal del govern central va generar una forta protesta a Catalunya,l’anomenat Tancament de Caixes: els comerciants es negaren a pagar els impostos i l’alcalde de Barcelona, el Doctor Robert, es va negar a autoritzar els embargaments. La premsaespanyola titllà el fet com a separatisme. El moviment acabà en derrota, però va significar una victòria i un reforçament del catalanisme.

•  El fracàs del govern Silvela, impulsa la unió entre dos grups polítics: Unió Regionalista (1899) (que agrupava els antics partidaris del regeneracionisme, creada per la burgesia industrial, demanava una autonomia política i administrativa per Catalunya) i Centre Nacional Català (1900) (una escissió de la Unió Catalanista).

• En les eleccions de 1901 presenten una candidatura única a Barcelona, la candidatura dels “quatre presidents”, que obté un gran triomf electoral: és la primera vegada que guanya un partit no dinàstic a Barcelona.

 

4.2. La formació de la Lliga Regionalista

 

• Partit polític català creat el 1901 a Barcelona com a resultat de la unió de la Unió Regionalista (1899) i el Centre Nacional Català (1900).

• És la primera força política moderna d’Espanya, ben estructurada: secretaria electoral, afiliats, seus repartides per tot Catalunya, etc. 

• La seva base social és prou àmplia: industrials, comerciants i professionals de Barcelona, propietaris agraris de totes les comarques.

 Els seus dirigents més destacats foren Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Josep Puig i Cadafalch, etc. 

• El seu òrgan de premsa fou La Veu de Catalunya.

 

 

 Recollint l’herència doctrinal del catalanisme conservador, propugnà un reformisme políticque atorgués l’autonomia regional, mentre que s’oposava a la corrupció del sistema de la Restauració. Era un partit burgès i conservador.

  Va aconseguir els primers èxits electorals del catalanisme.

• Va ser el partit hegemònic a Catalunya fins a la II República (1931).

 

• Trajectòria del partit:

 

– A les eleccions de 1901 assolí un gran èxit, i es convertí en el partit hegemònic a Catalunya fins que la Dictadura de Primo de Rivera trunca l’activitat legal dels partits (1923).

 

– El 1906 impulsà el moviment de Solidaritat Catalana.

 

– Arran dels fets de la Setmana Tràgica (1909) dóna suport al govern de Maura.

 

– Va ser la formació política responsable de la gestió de la Mancomunitat de Catalunya.

 

– Durant la dictadura de Primo de Rivera va romandre il.legalitzat, com la resta de forces polítiques.

 

– Amb la Segona República, derrotat a les eleccions de 1931, col·labora amb ERC, però ben aviat assolí l’hegemonia de les forces de dreta i esdevingué l’alternativa a ERC. El 1933 adopta el nom de Lliga Catalana.

– Durant la guerra civil el partit desaparegué, i alguns dels seus dirigents donaren suport als militars insurrectes.

 

 

 

4.3. El catalanisme a principis del segle XX

• A les eleccions de 1903 (generals) i 1905 (municipals), la Lliga Regionalista va tenir una davallada enfront les forces republicanes i el republicanisme Lerrouxista (anticatalà ).

• Aquesta desfeta electoral va evidenciar discrepàncies internes. Cambó i Enric Prat de la Riba volien acords amb el govern central, mentre que els intransigents ,més progressistes, eren més reivindicatius.

  La crisi esclatà el 1904 amb motiu de la visita d’Alfons XIII. Uns volien boicotejar la visita i altres no. 

• Enric Prat de la Riba , autor de La Nacionalitat catalana (1906) (representarà l’ideari del catalanisme conservador), reclama el dret a l’autogovern, però disposat també a intervenir en la política espanyola.

 


Nombre de diputats catalans a les eleccions generals (1901-1923)

 

4.4. La Solidaritat Catalana (1906)

• L’any 1905, el setmanari satíric català Cu-cut! va publicar un acudit antimilitarista de Junceda. Uns 300 militars feren justícia pel seu compte. En comptes de ser castigats per indisciplina van rebre el suport de la resta de guarnicions.

 


L’acudit de la revista Cu-Cut! (1905)

 

  L’estament militar va exigir al govern una Llei de Jurisdiccions (els delictes contra l’exèrcit els jutjaran tribunals militars), aprovada el 1906.

 

  Com a resposta a la llei, es va crear Solidaritat Catalana (1906), per iniciativa de la Lliga Regionalista, que va aconseguir d’agrupar totes les forces polítiques de Catalunya, llevat dels lerrouxistes i dels partits dinàstics, en una gran coalició electoral. La integraven nacionalistes catalans, carlins i republicans. 

• La coalicioó va aconseguir de guanyar les eleccions i el dirigent de la Lliga, Enric Prat de la Riba, va ser nomenat president de la Diputació de Barcelona.

 

• Solidaritat Catalana va durar poc temps a causa de la disparitat ideològicai de l’ambigüitat del programa electoral. Solidaritat Catalana era una aliança de partits i per tant les contradiccions van aflorar ben aviat. 

• Elements de discòrdia:

– 1: El Projecte de Llei de l’Administració Local propiciat per Maura. Per la Lliga era el primer pas cap a la descentralització, però per Esquerra era poc democràtic.

– 2: El 1908 es presenta el Projecte de pressupost de cultura a l’ajuntament de Barcelona. Comportava la introducció a les escoles de la cooficialitat del català, coeducació i neutralitat religiosa. La Lliga s’hi oposa.

– 3: La dura repressió de Maura arran de la Setmana Tràgica. La Lliga hi va estar d’acord.

4.5. La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925)

• La idea de formar una federació de les quatre Diputacions Provincials de Catalunya es remunta al segle XIX.

  El projecte concret de federació o mancomunitat de les Diputacions catalanes es va iniciar l’any 1911 per iniciativa d’Enric Prat de la Riba i que va ser presentat al president del govern espanyol, Canalejas, el maig de 1912.

• Canalejas el presenta al Congrés dels diputats el qual va aprovar amb competències molt retallades respecte de l’avantprojecte.


Els presidents de les quatre diputacions
provincials catalanes

• El 6 d’abril de 1914, durant la presidència de Dato es va constituir la Mancomunitat de Catalunya (abril 1914-maig 1925).

• Agrupava les quatre diputacions catalanes i va ser presidida per Enric Prat de la Riba (1914-1917),Josep Puig i Cadafalch (1917-1923) i, finalment, sota la dictadura de Primo de Rivera, per Alfons Sala i Argemí (1923-1925), fins a la seva dissolució.

 Les competències van ser molt migrades, ja que l’Estat mai no va fer cap cessió de serveis ni de recursos. Es pot afirmar que no va tenir mai cap poder polític.

• La seva actuació va prendre dos camins:

– Creació d’una infraestructura de serveis públics i administratius bàsics que potenciessin el desenvolupament econòmic

 Foment de la llengua i la cultura catalanes a partir d’un projecte cultural i educatiu. 

4.6. La campanya per l’autonomia (1919)

• Per salvar el sistema polític de la restauració es van formar governs de concentració. Els partits dinàstics estaven fragmentats i va caldre cercar suports per aconseguir l’estabilitat governamental. 

• Per primer cop, la Lliga Regionalista entrava en el govern central. El que pretenia Cambó (ministre de Foment el 1918 i ministre de finances el 1921) era sensibilitzar el govern de Madrid envers la qüestió catalana.

• La Lliga i els dirigents de la Mancomunitat van endegar al final del 1918 una campanya en defensa de l’autonomia. A l’inici del 1919 es va presentar a Madrid un Projecte d’Estatut de Catalunya que proposava la formació d’un govern català i d’un parlament elegit per sufragi universal.

  El projecte va ser mal rebut pels cercles polítics de Madrid, el govern s’hi oposà i el monarca no hi va donar suport.

• A més, s’hi va desencadenar una intensa campanya en contra, organitzada perquè es considerava el projecte autonòmic com un privilegi que podria portar al trencament d’Espanya. La seva presentació a les Corts va provocar un debat tan hostil que els diputats catalans van abandonar la cambra.

• El fracàs de la campanya per l’autonomia va suposar un cop fort per a la Lliga, que va constatar que la col.laboració en el governs de coalició no havia significat, com esperava Cambó, una sensibilitat més gran envers les reivindicacions del catalanisme.

  El 1923 Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, va protagonitzar un pronunciament a Barcelona, va declarar l’estat de guerra i va suprimir la Constitució de 1876. 

• Durant la seva dictadura, va practicar una política anticatalana. L’acció més destacada en aquest sentit, la supressió de la Mancomunitat el 1925.

5. CATALANISME D’ESQUERRES

5.1. Catalanisme i republicanisme

• Els escindits de la Lliga l’any 1904, encapçalats per Lluís Domènech i Montaner, van fundar el Centre Nacionalista Republicà (1906), un partit que es definia com a nacionalista, democràtic i republicà. La seva incidència electoral va ser escassa, ja que el parit de Lerroux captava bona part de l’electorat.

  També van crear el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI), vinculat a l’obrerisme.

• La crisi de Solidaritat Catalana va contribuir a l’apropament entre les forces republicanes, que l’any 1910 van fundar la Unió Federal Nacionalista Republicana. Acabarà desapareixent el 1916, per haver fet una aliança amb el partit de Lerroux (Pacte de Sant Gervasi, 1914).

5.2. El catalanisme d’esquerres

  El desencís per l’escassa capacitat d’acció de la Mancomunitat de Catalunya i la claudicació de la Lliga a Madrid va encoratjar la renovació dels principis de les forces d’esquerres, en un triple sentit:

– Catalanitzar el republicanisme, després de la petjada nnticalana deixada per Lerroux.

– Republicanitzar el catalanisme, per acabar amb l’hegemonia de la Lliga.

– Polititzar l’obrerisme, per  a que abandonés l’apoliticisme que propugnaven els anarquistes i se sentís atret per les propostes electorals del catalanisme d’esquerres. 

• Entre 1917 i 1923 van anar apareixent nous partits nacionalistes:

– L’any 1917, Francesc Layret i Lluís Companys van organitzar el Partit Republicà Català.

– El 1922 un grup d’intel.lectuals i professionals descontents amb la política de la Lliga (Rovira i Virgili entre d’altres) va abandonar el partit i va crear Acció Catalana

– El mateix any, Francesc Macià fundava l’organització Estat Català, ambpostulats independentistes


L’estalada blava, utilitzada per
Estat Català, símbol de
l’independentisme català


Judici a Macià pels
Fets de Prats de Molló

  Al seu torn, el 1923 es va crear una organització socialista estrictament catalana, quan un grup de militants del PSOE, encapçalats per Manuel Serra i Moret i Rafael Campalans van formar la Unió Socialista de Catalunya.


Forces polítiques catalanes entre 1900 i 1923

Esquemes del tema

EL CATALANISME (1833-1901)
CATALANISME CULTURAL Persistència de la identitat catalana
• Ús del català com a llengua quotidiana i escrita en textos, cançons i romanços populars i religiosos
• Manteniment de costums i tradicions pròpies
• Consciència particularista dins la monarquia espanyola
La Renaixença

Moviment de recuperació de la llengua i la cultura catalanes
• Culta – Va promoure el català com a llengua literària
– S’inicià amb B.C.Aribau i J.Rubió i Ors
– Va promoure els Jocs Florals. Ús del català arcaic
• Popular – Reivindicà el català “que es parla”
– Va promoure corals, premsa i teatre popular: Clavé, Pitarra…
       ↓
• Unió dels dos corrents: popularitat de Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà
ORÍGENS DEL CATALANISME D’arrel progressista • Moviments de protesta populars contra el centralisme de l’Estat liberal: bullangues. Els moderats catalans demanaven la descentralització de l’Estat
• Federalisme – Representat pel PRDF de Francesc Pi i Margall
– Defensa d’un Estat descentralitzat i federal: pacte entre les regions
– Durant el Sexenni va promoure la República federal
– Durant la Restauració va proposar el primer projecte de Constitució de l’Estat Català (1883)
• Valentí Almirall – Fundador del catalanisme polític
– Va defensar la creació de partits polítics d’àmbit català
– Fundà un partit polític interclassista amb un programa reivindicatiu catalanista: Centre Català (1882)
– Va promoure el Memorial de Greuges (1885)
D’arrel conservadora • Lliga de Catalunya (1887) – Escissió del Centre Català, de caràcter més conservador
– Va promoure el Missatge a la Reina Regent (1888)
• Catalanisme d’inspiració religiosa – Vigatanisme
– Torras i Bages: catalanisme tradicional fonamentat en la família, la propietat i la religió
• Unió Catalanista (1891) – Federació d’entitats catalanistes
– Objectius: difusió del catalanisme i elaboració d’un programa comú
– Va elaborar les Bases de Manresa (1892)
– Tensions entre partidaris i detractors de participar en la vida política a través de partits catalanistes
• Lliga Regionalista (1901) – Resultat de la fusió d’Unió Regionalista (industrials) i Centre Nacional Català (polítics)
– Primer gran partit catalanista amb presència electoral i amb una àmplia base social
– Defensa de l’autonomia catalana
ALTRES NACIONALISMES I REGIONALISMES Nacionalisme basc • Nascut com a reacció a l’abolició dels furs i al canvi de la societat tradicional (industrialització)
• Fundat per Sabino Arana. Defensor de la raça basca, els furs i la religió
• Creació del PNB (1895). Partit autonomista amb força al País Basc
Galleguisme • Nascut per reivindicar la llengua i la cultura gallegues (O Rexurdimento)
• No adoptà un caire polític fins al segle XX: Vicente Risco
Valencianisme • Renaixença (reivindicació de la llengua i la cultura valencianes) i València Nova
Aragonesisme • Reivindicació del passat i de les tradicions aragoneses
• Regeneracionisme de Joaquín Costa
Andalusisme • Impulsat per Blas Infante: Asamblea Regionalista de Ronda
EL CATALANISME (1901-1931)
EVOLUCIÓ DEL CATALANISME Organitzacions polítiques • Hegemonia de la Lliga Regionalista
• Creació de la coalició electoral Solidaritat Catalana (1906)
• Enfortiment del catalanisme republicà
Mancomunitat de Catalunya
(1914-1925)
• Primer ens d’autogovern català després del 1714: unió de les quatre diputacions catalanes
• Gestionada per la Lliga Regionalista
• Important tasca de suport a la cultura catalana i foment d’infraestructures
• Anul.lada per la dictadura de Primo de Rivera
Campanya per l’autonomia(1919) • Fracassa per oposició del rei, el govern i la campanya anticatalana
• Comporta el deteriorament polític de la Lliga
Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) • Persecució del catalanisme
• Ascens del catalanisme d’esquerres: conspiració independentista de Prats de Molló (Estat Català) (1926)
• Fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) (1931)

Canvis polítics i socials a Espanya fins a la Gran Guerra

 

Alfonso_XIII.jpg

ALFONS XIII

 

A la primavera de 1902 va pujar al tron el nou monarca Alfons XIII, tot just quan acabava de complir setze anys, posant fi a la regència de Maria Cristina. El nou monarca tindria un paper fonamental en la vida política del país

Les legislatures dels diferents governs restauracionistes entre 1898 i 1923 deixaven clar que el sistema estava en plena decadència. Tan sols en aquest període, van formar-se fins a 44 governs que duraven de mitjana uns 7 mesos.

El regnat d’Alfons XIII significaria l’inicia d’un nou període d’intervenció monàrquica en la política, tot aprofitant-se de les prerrogatives que la Constitució de 1876 donava al paper de la monarquia dins del sistema de la Restauració, fet que acabaria comportant una ingerència progressiva del rei en els assumptes del govern.

 El 1903, Antonio Maura va arribar al capdavant del Partit Conservador, i la mort de Sagasta va consolidar José Canalejas com a líder del Partit Liberal. Tanmateix, aquests lideratges ja no seran com els que  havien exercit els seus predecessors del segle XIX. Així, podem observar la presència de diferents corrents d’opinió i aspirants al lideratge en el si dels partits dinàstics –Silvela, Villaverde, Maura i Dato entre els conservadors; Moret, Montero Ríos, Canalejas i Romanones entre els liberals– que acabarien portant cap a la seva atomització.

 

 

Camilo Polavieja, en La Esfera.jpg

Camilo G. de Polavieja

 

Francisco Silvela (1845-1905)

 

 

 

 

 

 

Jose_Canalejas.jpg

José CANALEJAS

 

 

antonio_maura.jpg

Antonio MAURA

 

El 1904, el conservador Antonio Maura va convertir-se en cap del govern i va impulsar un projecte polític, recollit en la consigna de “revolució des de dalt”, que defensava la necessitat de reformar el sistema polític des del govern per així intentar evitar que ho fes la temuda revolució popular.

En el segon govern de Maura (1906-1909), aquest va promulgar una nova llei electoral (1907) que no va aconseguir acabar amb la corrupció i el frau electoral, però almenys el va dificultar. També va intentar atreure cap al règim el catalanisme moderat, tot signant alguns acords amb la Lliga Regionalista, com ara el Projecte de reforma de l’administració local que va permetre dotar els ajuntaments i les diputacions de més autonomia. En el terreny social, Maura va aprovar algunes mesures com ara la Llei del descans dominical, i va crear l’Instituto Nacional de Provisión (1908), dedicat a les assegurances obreres. També va adoptar mesures econòmiques per reactivar la indústria i va promulgar la Llei de colonització interior amb l’objectiu d’estimular l’agricultura.

 

Tot i aquesta política reformista, el sistema va ser incapaç de regenerar-se des de dins. Així, Maura va ser incapaç d’imposar les seves reformes des de dalt.

El projecte regeneracionista dels polítics del sistema havia estat pensat al marge de la major part de la població espanyola, novament exclosa de la participació política. Ni liberals ni conservadors havien estat capaços d’impulsar la reformes que requeria el país. Però tampoc l’oposició seria capaç de treure profit de la crisi de 1898 per a donar un cop de timó a la direcció del país.

Finalment, la defensa de l’ordre social va comportar una actitud molt intransigent per part del govern, especialment en la resposta als fets de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909). La dura repressió que va seguir la revolta va impulsar que s’articulés una campanya de protesta que, sota el lema Maura, ¡No!, va fer caure el govern conservador, donat pas novament als liberals

*********************************************

 

La població a Espanya entre 1900 i 1930:

Any Població Natalitat Mortalitat Esperança de vida
1900 18.594.000 33,8 per mil 28,9 per mil 34,8 anys
1910 19.927.000 32,6 per mil 23 per mil 41,7 anys
1920 21.303.000 29,4 per mil 23,3 per mil 41,2 anys
1930 23.563.000 30,3 per mil 21,3 per mil 50 anys

Per la seva banda, en el primer terç del segle XX Catalunya, ja incorporada en el cicle demogràfic modern, aprofundiria aquesta tendència i això comportaria una reducció considerable de les taxes de natalitat (23 per mil el 1930) i mortalitat (15,5 per mil el 1930), fet que va traduir-se en un pobre creixement vegetatiu. Tot i això, Catalunya passaria dels 1,8 milions d’habitants de 1900 als 2,8 milions de 1930 gràcies a les onades migratòries que van arribar a terres catalanes des de la dècada de 1910.

La població a Catalunya entre 1900 i 1930:

Any Població Natalitat Mortalitat Esperança de vida
1900 1.984.000 26,1 per mil 23,3 per mil 35,5 anys
1910 2.084.000 24,2 per mil 21,1 per mil 45 anys
1920 2.344.000 22,7 per mil 18,3 per mil 47,4 anys
1930 2.791.000 20,3 per mil 15,5 per mil 53,8 anys

Els moviments migratoris. Entre 1900 i 1931, Espanya va viure un gran creixement de les migracions interiors, tot produint una significativa redistribució territorial de la població. Així, un volum considerable de població va desplaçar-se cap a aquells territoris on l’economia presentava característiques modernes produint un important descens de la població activa agrària. Les ciutats de Barcelona, Madrid, Bilbao i Sevilla van ser els principals punts d’atracció dels emigrants que arribaven des de zones rurals com Castella, Múrcia, Aragó i Andalusia.

568px-Densidades_de_población_en_España_(1900).svg.png

Densidades_de_población_en_España_(1930).png

L’arribada d’un important contingent d’immigrants a Catalunya va contribuir a reforçar el potencial demogràfic català. Així, el 1930 hi havia a Catalunya més de 550.000 persones d’origen forà (prop del 20% del total de la població). Les principals onades migratòries van ser motivades per l’esclat econòmic provocat per la Primera Guerra Mundial i la bona marxa de l’economia en els primers anys de la dictadura de Primo de Rivera (especialment durant les obres de l’Exposició Universal de 1929). La província de Barcelona va ser el principal punt de destinació.

 

 

Quadre 1. El creixement de la població catalana (1911-1940)

Creixement total Creixement natural Creixement migratori Increment població
1911-1915 55.181 33.489 21.692 2,65%
1916-1920 204.670 2.062 202.608 9,56%
1921-1925 166.922 59.569 107.353 7,12%
1926-1930 279.651 64.925 214.726 11,13%
1931-1935 99.062 49.177 49.885 3,55%
1936-1940 620 -59.318 59.938 0,02%
TOTAL (1911-1940) 806.106 149.904 656.202 5,67%

FONT: CABRÉ, Anna i PUJADAS, Isabel. “La població: immigració i explosió demogràfica”. Dins: NADAL, J.; MALUQUER, J.; SUDRIÀ C. i CABANA F.  (Dirs.). Història econòmica de la Catalunya contemporània (vol. 5). Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1989

 

Quadre 2. Estimació dels saldos migratoris quinquennals i la seva participació en el creixement total (1901-1940)

Creixement total Creixement natural Creixement migratori Impacte de les migracions (%)
1901-1905 58.160 42.564 15.596 26,8%
1906-1910 60.326 42.253 18.073 30%
1911-1915 55.181 33.489 21.692 29,3%
1916-1920 204.670 2.062 202.608 99%
1921-1925 166.922 59.569 107.353 64,3%
1926-1930 279.651 64.925 214.726 76,8%
1931-1935 99.062 49.177 49.885 50,4%
1936-1940 620 -59.318 59.938 96,67%
TOTAL 924.592 234.721 689.871 68,54%

FONT: CABRÉ, Anna i PUJADAS, Isabel. “La població: immigració i explosió demogràfica”. Dins: NADAL, J.; MALUQUER, J.; SUDRIÀ C. i CABANA F.  (Dirs.). Història econòmica de la Catalunya contemporània (vol. 5). Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1989

 

Quadre 3. Població activa a Catalunya per sectors (1900-1940)

Sector Primari Sector Secundari Sector Terciari
1900 429.266 52,88% 221.419 27,28% 161.018 19,84%
1910 344.701 36,31% 338.685 37,87% 201.380 22,52%
1920 345.163 33,23% 431.142 41,52% 253.750 24,44%
1930 321.245 26,63% 612.262 50,76% 266.507 22,09%
1940 329.178 26,86% 523.924 42,76% 368.843 30,10%

FONT: CÁMARA OFICIAL DE COMERCIO, INDUSTRIA Y NAVEGACIÓN DE BARCELONA. Informe económico de Cataluña (1968).

 

**********************************************************************************

SETMANA TRÀGICA

[La Setmana Tràgica: una revolta urbana, popular i obrera. També una revolta política?, Pere Gabriel (Universitat Autònoma de Barcelona) CHCC, 2009.]

“Què en surt, de tot aquest repàs de la bibliografia d’època? Deixeu-me fer una llista d’alguns dels elements que em semblen més rellevants. Una primera qüestió és la de la major o menor espontaneïtat de l’esclat, una temàtica inevitablement unida a la del paper de l’agitació prèvia de protesta contra la guerra, el protagonisme republicà en aquesta, i la incapacitat i els dubtes i vacil·lacions dels dirigents més grans per posar-se al capdavant de la revolta. A continuació ve tota la qüestió de la derivació anticlerical i incendiària de la protesta. Per aquest costat, una discussió derivada serà la de la major dedicació a la crema de convents que no pas d’esglésies i, sobretot, la de l’absència –relativa, però molt evident– de morts i atacs directes a capellans, frares o monges. Arribats aquí, hi ha tota la problemàtica entorn de la mobilització catòlica en contra de l’ensenyament racional i laic, lliurepensador, i, per tant, el significat de tota la mobilització antiterrorista.

 

Un punt clau, a desenvolupar en tots els casos, és el dels protagonistes dels fets i els seus dirigents o instigadors. El repàs i les informacions aportades tendeixen a magnificar el paper de les dones en els primers actes de protesta contra la guerra, és a dir, al llarg de la setmana anterior, en l’oposició als embarcaments, i en el primer dia, o màxim el segon, quan hom parlava encara fonamentalment de l’extensió de la vaga. A continuació, en la propagació dels assalts i els incendis als edificis religiosos, els actors semblen haver estat més aviat els joves, potser animats per alguns dirigents locals i de barri de certa notorietat, majorment de les joventuts radicals i lerrouxistes, amb la presència, certa, d’alguna dona, però minoritària. I les barricades? Potser –insisteixo que estic resseguint les informacions de l’època– foren l’obra més “popular”, amb la intervenció, o almenys el suport, de gent diversa del barri.

 

En aquest context de reflexions és fàcil entendre que els autors del moment concedissin una atenció especial al paper de l’anarquisme –i per extensió també al del sindicalisme– i, fins i tot, del socialisme.[…] El protagonisme d’aquests sembla esgotar-se fonamentalment en la proclamació de la vaga i la seva extensió inicial; potser una mica també en la construcció de les primeres barricades. En tot cas, aviat són detinguts o deportats, i els més compromesos en la preparació de la protesta fugen a França. No puc entrar, en cap cas, en els detalls, els matisos i les polèmiques sobre cadascun de tots aquests punts; simplement voldria fer-ne dues acotacions particulars.

 

[…] Els fets de la setmana tràgica.

Per una banda: es tractà d’un esclat i una mobilització més marginal que popular? Aquest és un debat que no hauríem de minimitzar. Caldria insistir en la importància d’una cultura popular urbana, classista, de protesta i rebel·lió, que mantenia la seva identitat des de la queixa per la “contribució de sang”, la malfiança envers el clericalisme i la no-identificació amb l’Estat i l’oficialitat del règim (tampoc amb el món social més senyor i respectable), percebuts, amb força raó, com a aliens i simples instruments de repressió.

Aquella cultura política urbana i de barri, cultura en un sentit complex i de temps llarg, podia “comprendre”, “entenia” els esclats violents i la transgressió que significaven la burla dels capellans i les monges i fins i tot la crema dels convents. Alhora, podia proporcionar als joves de militància lliurepensadora, republicana, sindical, socialista o anarquista arguments i justificacions per anar a la revolta, l’arenga i la barricada.

Això sense oblidar una segona consideració: la del paper d’una dinàmica de revolta urbana que inevitablement, almenys en una ciutat com Barcelona a l’època, cridava tant al marginal, i fins al delinqüent comú, al poble apatxe, com a la dona de barri i treballadora, o al jove i adolescent desvagat i de feina ocasional. Més encara, caldria fixar aquí la importància dels molts mons que s’amagaven i convivien en els barris, els seus mecanismes de comunicació i configuració de decisions i actituds, etc. Potser així entendríem millor la famosa frase d’Ossorio y Gallardo en relació amb la problemàtica de la Setmana Tràgica: “En Barcelona, la revolución no se prepara, por la sencilla razón que está preparada siempre. Asoma a la calle todos los días; si no hay ambiente para su desarrollo, retrocede; si hay ambiente, cuaja.”

 

Em cal seguir una mica més aquest fil. Certament, hom pot considerar que la pràctica “revolucionària” urbana venia de lluny. No és difícil fixar una cronologia força atapeïda de revoltes i aturades generals de la ciutat des dels temps de les revolucions liberals de principis del segle xix. Situats el 1909, la més recent, la de la situació creada amb la vaga general de 1902. Ara bé, hauríem de ser conscients que els fets de la Setmana Tràgica del juliol aportaven a aquell repertori acumulat, em sembla, dues novetats força notòries: no es tractà sols d’aturar la ciutat, com sí havia fet aquella vaga, sinó d’ocupar-la; en segon lloc, la protesta –i l’ocupació– no aparegué circumscrita a determinats espais de la ciutat històrica, sinó que amenaçà tot el conjunt de la nova Barcelona de la unificació. Són clars tant el gran impacte que causà la famosa visió fotogràfica de conjunt de la ciutat incendiada, com les 34.

 

La setmana tràgica: una revolta urbana, popular i obrera. també una revolta política?

…Moltes repercussions, no sols polítiques, sinó també socials i culturals, de l’abrupta irrupció, dominant, d’una Barcelona plebea, on ja no el petit poble, sinó unes noves masses desvertebrades i amenaçadores –incontrolables?– semblaven poder arraconar els sectors més respectables i assenyats. La nova i encara embrionària Barcelona noucentista, tant la de la Lliga com la del republicanisme nacionalista, semblà haver estat posada dramàticament en crisi.

Què he volgut, en definitiva, plantejar? Que la caracterització dels fets de la Setmana Tràgica no crec que es pugui analitzar sense tenir en consideració tot aquest llarg recorregut de la presència d’una estratègia de “revolució republicana”. D’alguna manera, encara que amb formes i matisos poc definits i contradictoris, la Setmana Tràgica, o Setmana Sagnant, Setmana Revolucionària, Setmana Roja…, diguem-ne que també fou una Setmana Republicana, una revolta també política.

************************************************************************************