Canvis polítics i socials a Espanya fins a la Gran Guerra

 

Alfonso_XIII.jpg

ALFONS XIII

 

A la primavera de 1902 va pujar al tron el nou monarca Alfons XIII, tot just quan acabava de complir setze anys, posant fi a la regència de Maria Cristina. El nou monarca tindria un paper fonamental en la vida política del país

Les legislatures dels diferents governs restauracionistes entre 1898 i 1923 deixaven clar que el sistema estava en plena decadència. Tan sols en aquest període, van formar-se fins a 44 governs que duraven de mitjana uns 7 mesos.

El regnat d’Alfons XIII significaria l’inicia d’un nou període d’intervenció monàrquica en la política, tot aprofitant-se de les prerrogatives que la Constitució de 1876 donava al paper de la monarquia dins del sistema de la Restauració, fet que acabaria comportant una ingerència progressiva del rei en els assumptes del govern.

 El 1903, Antonio Maura va arribar al capdavant del Partit Conservador, i la mort de Sagasta va consolidar José Canalejas com a líder del Partit Liberal. Tanmateix, aquests lideratges ja no seran com els que  havien exercit els seus predecessors del segle XIX. Així, podem observar la presència de diferents corrents d’opinió i aspirants al lideratge en el si dels partits dinàstics –Silvela, Villaverde, Maura i Dato entre els conservadors; Moret, Montero Ríos, Canalejas i Romanones entre els liberals– que acabarien portant cap a la seva atomització.

 

 

Camilo Polavieja, en La Esfera.jpg

Camilo G. de Polavieja

 

Francisco Silvela (1845-1905)

 

 

 

 

 

 

Jose_Canalejas.jpg

José CANALEJAS

 

 

antonio_maura.jpg

Antonio MAURA

 

El 1904, el conservador Antonio Maura va convertir-se en cap del govern i va impulsar un projecte polític, recollit en la consigna de “revolució des de dalt”, que defensava la necessitat de reformar el sistema polític des del govern per així intentar evitar que ho fes la temuda revolució popular.

En el segon govern de Maura (1906-1909), aquest va promulgar una nova llei electoral (1907) que no va aconseguir acabar amb la corrupció i el frau electoral, però almenys el va dificultar. També va intentar atreure cap al règim el catalanisme moderat, tot signant alguns acords amb la Lliga Regionalista, com ara el Projecte de reforma de l’administració local que va permetre dotar els ajuntaments i les diputacions de més autonomia. En el terreny social, Maura va aprovar algunes mesures com ara la Llei del descans dominical, i va crear l’Instituto Nacional de Provisión (1908), dedicat a les assegurances obreres. També va adoptar mesures econòmiques per reactivar la indústria i va promulgar la Llei de colonització interior amb l’objectiu d’estimular l’agricultura.

 

Tot i aquesta política reformista, el sistema va ser incapaç de regenerar-se des de dins. Així, Maura va ser incapaç d’imposar les seves reformes des de dalt.

El projecte regeneracionista dels polítics del sistema havia estat pensat al marge de la major part de la població espanyola, novament exclosa de la participació política. Ni liberals ni conservadors havien estat capaços d’impulsar la reformes que requeria el país. Però tampoc l’oposició seria capaç de treure profit de la crisi de 1898 per a donar un cop de timó a la direcció del país.

Finalment, la defensa de l’ordre social va comportar una actitud molt intransigent per part del govern, especialment en la resposta als fets de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909). La dura repressió que va seguir la revolta va impulsar que s’articulés una campanya de protesta que, sota el lema Maura, ¡No!, va fer caure el govern conservador, donat pas novament als liberals

*********************************************

 

La població a Espanya entre 1900 i 1930:

Any Població Natalitat Mortalitat Esperança de vida
1900 18.594.000 33,8 per mil 28,9 per mil 34,8 anys
1910 19.927.000 32,6 per mil 23 per mil 41,7 anys
1920 21.303.000 29,4 per mil 23,3 per mil 41,2 anys
1930 23.563.000 30,3 per mil 21,3 per mil 50 anys

Per la seva banda, en el primer terç del segle XX Catalunya, ja incorporada en el cicle demogràfic modern, aprofundiria aquesta tendència i això comportaria una reducció considerable de les taxes de natalitat (23 per mil el 1930) i mortalitat (15,5 per mil el 1930), fet que va traduir-se en un pobre creixement vegetatiu. Tot i això, Catalunya passaria dels 1,8 milions d’habitants de 1900 als 2,8 milions de 1930 gràcies a les onades migratòries que van arribar a terres catalanes des de la dècada de 1910.

La població a Catalunya entre 1900 i 1930:

Any Població Natalitat Mortalitat Esperança de vida
1900 1.984.000 26,1 per mil 23,3 per mil 35,5 anys
1910 2.084.000 24,2 per mil 21,1 per mil 45 anys
1920 2.344.000 22,7 per mil 18,3 per mil 47,4 anys
1930 2.791.000 20,3 per mil 15,5 per mil 53,8 anys

Els moviments migratoris. Entre 1900 i 1931, Espanya va viure un gran creixement de les migracions interiors, tot produint una significativa redistribució territorial de la població. Així, un volum considerable de població va desplaçar-se cap a aquells territoris on l’economia presentava característiques modernes produint un important descens de la població activa agrària. Les ciutats de Barcelona, Madrid, Bilbao i Sevilla van ser els principals punts d’atracció dels emigrants que arribaven des de zones rurals com Castella, Múrcia, Aragó i Andalusia.

568px-Densidades_de_población_en_España_(1900).svg.png

Densidades_de_población_en_España_(1930).png

L’arribada d’un important contingent d’immigrants a Catalunya va contribuir a reforçar el potencial demogràfic català. Així, el 1930 hi havia a Catalunya més de 550.000 persones d’origen forà (prop del 20% del total de la població). Les principals onades migratòries van ser motivades per l’esclat econòmic provocat per la Primera Guerra Mundial i la bona marxa de l’economia en els primers anys de la dictadura de Primo de Rivera (especialment durant les obres de l’Exposició Universal de 1929). La província de Barcelona va ser el principal punt de destinació.

 

 

Quadre 1. El creixement de la població catalana (1911-1940)

Creixement total Creixement natural Creixement migratori Increment població
1911-1915 55.181 33.489 21.692 2,65%
1916-1920 204.670 2.062 202.608 9,56%
1921-1925 166.922 59.569 107.353 7,12%
1926-1930 279.651 64.925 214.726 11,13%
1931-1935 99.062 49.177 49.885 3,55%
1936-1940 620 -59.318 59.938 0,02%
TOTAL (1911-1940) 806.106 149.904 656.202 5,67%

FONT: CABRÉ, Anna i PUJADAS, Isabel. “La població: immigració i explosió demogràfica”. Dins: NADAL, J.; MALUQUER, J.; SUDRIÀ C. i CABANA F.  (Dirs.). Història econòmica de la Catalunya contemporània (vol. 5). Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1989

 

Quadre 2. Estimació dels saldos migratoris quinquennals i la seva participació en el creixement total (1901-1940)

Creixement total Creixement natural Creixement migratori Impacte de les migracions (%)
1901-1905 58.160 42.564 15.596 26,8%
1906-1910 60.326 42.253 18.073 30%
1911-1915 55.181 33.489 21.692 29,3%
1916-1920 204.670 2.062 202.608 99%
1921-1925 166.922 59.569 107.353 64,3%
1926-1930 279.651 64.925 214.726 76,8%
1931-1935 99.062 49.177 49.885 50,4%
1936-1940 620 -59.318 59.938 96,67%
TOTAL 924.592 234.721 689.871 68,54%

FONT: CABRÉ, Anna i PUJADAS, Isabel. “La població: immigració i explosió demogràfica”. Dins: NADAL, J.; MALUQUER, J.; SUDRIÀ C. i CABANA F.  (Dirs.). Història econòmica de la Catalunya contemporània (vol. 5). Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1989

 

Quadre 3. Població activa a Catalunya per sectors (1900-1940)

Sector Primari Sector Secundari Sector Terciari
1900 429.266 52,88% 221.419 27,28% 161.018 19,84%
1910 344.701 36,31% 338.685 37,87% 201.380 22,52%
1920 345.163 33,23% 431.142 41,52% 253.750 24,44%
1930 321.245 26,63% 612.262 50,76% 266.507 22,09%
1940 329.178 26,86% 523.924 42,76% 368.843 30,10%

FONT: CÁMARA OFICIAL DE COMERCIO, INDUSTRIA Y NAVEGACIÓN DE BARCELONA. Informe económico de Cataluña (1968).

 

**********************************************************************************

SETMANA TRÀGICA

[La Setmana Tràgica: una revolta urbana, popular i obrera. També una revolta política?, Pere Gabriel (Universitat Autònoma de Barcelona) CHCC, 2009.]

“Què en surt, de tot aquest repàs de la bibliografia d’època? Deixeu-me fer una llista d’alguns dels elements que em semblen més rellevants. Una primera qüestió és la de la major o menor espontaneïtat de l’esclat, una temàtica inevitablement unida a la del paper de l’agitació prèvia de protesta contra la guerra, el protagonisme republicà en aquesta, i la incapacitat i els dubtes i vacil·lacions dels dirigents més grans per posar-se al capdavant de la revolta. A continuació ve tota la qüestió de la derivació anticlerical i incendiària de la protesta. Per aquest costat, una discussió derivada serà la de la major dedicació a la crema de convents que no pas d’esglésies i, sobretot, la de l’absència –relativa, però molt evident– de morts i atacs directes a capellans, frares o monges. Arribats aquí, hi ha tota la problemàtica entorn de la mobilització catòlica en contra de l’ensenyament racional i laic, lliurepensador, i, per tant, el significat de tota la mobilització antiterrorista.

 

Un punt clau, a desenvolupar en tots els casos, és el dels protagonistes dels fets i els seus dirigents o instigadors. El repàs i les informacions aportades tendeixen a magnificar el paper de les dones en els primers actes de protesta contra la guerra, és a dir, al llarg de la setmana anterior, en l’oposició als embarcaments, i en el primer dia, o màxim el segon, quan hom parlava encara fonamentalment de l’extensió de la vaga. A continuació, en la propagació dels assalts i els incendis als edificis religiosos, els actors semblen haver estat més aviat els joves, potser animats per alguns dirigents locals i de barri de certa notorietat, majorment de les joventuts radicals i lerrouxistes, amb la presència, certa, d’alguna dona, però minoritària. I les barricades? Potser –insisteixo que estic resseguint les informacions de l’època– foren l’obra més “popular”, amb la intervenció, o almenys el suport, de gent diversa del barri.

 

En aquest context de reflexions és fàcil entendre que els autors del moment concedissin una atenció especial al paper de l’anarquisme –i per extensió també al del sindicalisme– i, fins i tot, del socialisme.[…] El protagonisme d’aquests sembla esgotar-se fonamentalment en la proclamació de la vaga i la seva extensió inicial; potser una mica també en la construcció de les primeres barricades. En tot cas, aviat són detinguts o deportats, i els més compromesos en la preparació de la protesta fugen a França. No puc entrar, en cap cas, en els detalls, els matisos i les polèmiques sobre cadascun de tots aquests punts; simplement voldria fer-ne dues acotacions particulars.

 

[…] Els fets de la setmana tràgica.

Per una banda: es tractà d’un esclat i una mobilització més marginal que popular? Aquest és un debat que no hauríem de minimitzar. Caldria insistir en la importància d’una cultura popular urbana, classista, de protesta i rebel·lió, que mantenia la seva identitat des de la queixa per la “contribució de sang”, la malfiança envers el clericalisme i la no-identificació amb l’Estat i l’oficialitat del règim (tampoc amb el món social més senyor i respectable), percebuts, amb força raó, com a aliens i simples instruments de repressió.

Aquella cultura política urbana i de barri, cultura en un sentit complex i de temps llarg, podia “comprendre”, “entenia” els esclats violents i la transgressió que significaven la burla dels capellans i les monges i fins i tot la crema dels convents. Alhora, podia proporcionar als joves de militància lliurepensadora, republicana, sindical, socialista o anarquista arguments i justificacions per anar a la revolta, l’arenga i la barricada.

Això sense oblidar una segona consideració: la del paper d’una dinàmica de revolta urbana que inevitablement, almenys en una ciutat com Barcelona a l’època, cridava tant al marginal, i fins al delinqüent comú, al poble apatxe, com a la dona de barri i treballadora, o al jove i adolescent desvagat i de feina ocasional. Més encara, caldria fixar aquí la importància dels molts mons que s’amagaven i convivien en els barris, els seus mecanismes de comunicació i configuració de decisions i actituds, etc. Potser així entendríem millor la famosa frase d’Ossorio y Gallardo en relació amb la problemàtica de la Setmana Tràgica: “En Barcelona, la revolución no se prepara, por la sencilla razón que está preparada siempre. Asoma a la calle todos los días; si no hay ambiente para su desarrollo, retrocede; si hay ambiente, cuaja.”

 

Em cal seguir una mica més aquest fil. Certament, hom pot considerar que la pràctica “revolucionària” urbana venia de lluny. No és difícil fixar una cronologia força atapeïda de revoltes i aturades generals de la ciutat des dels temps de les revolucions liberals de principis del segle xix. Situats el 1909, la més recent, la de la situació creada amb la vaga general de 1902. Ara bé, hauríem de ser conscients que els fets de la Setmana Tràgica del juliol aportaven a aquell repertori acumulat, em sembla, dues novetats força notòries: no es tractà sols d’aturar la ciutat, com sí havia fet aquella vaga, sinó d’ocupar-la; en segon lloc, la protesta –i l’ocupació– no aparegué circumscrita a determinats espais de la ciutat històrica, sinó que amenaçà tot el conjunt de la nova Barcelona de la unificació. Són clars tant el gran impacte que causà la famosa visió fotogràfica de conjunt de la ciutat incendiada, com les 34.

 

La setmana tràgica: una revolta urbana, popular i obrera. també una revolta política?

…Moltes repercussions, no sols polítiques, sinó també socials i culturals, de l’abrupta irrupció, dominant, d’una Barcelona plebea, on ja no el petit poble, sinó unes noves masses desvertebrades i amenaçadores –incontrolables?– semblaven poder arraconar els sectors més respectables i assenyats. La nova i encara embrionària Barcelona noucentista, tant la de la Lliga com la del republicanisme nacionalista, semblà haver estat posada dramàticament en crisi.

Què he volgut, en definitiva, plantejar? Que la caracterització dels fets de la Setmana Tràgica no crec que es pugui analitzar sense tenir en consideració tot aquest llarg recorregut de la presència d’una estratègia de “revolució republicana”. D’alguna manera, encara que amb formes i matisos poc definits i contradictoris, la Setmana Tràgica, o Setmana Sagnant, Setmana Revolucionària, Setmana Roja…, diguem-ne que també fou una Setmana Republicana, una revolta també política.

************************************************************************************

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *