Aquests dies he estat al Parc Nacional de Kruger, una de les reserves d’animals més grans del món. Té una superfície de 18.989 km² on hi conviuen més de 147 espècies de mamífers. Actualment és gairebé un zoo de proporcions desmesurades on per una morterada de diners s’hi pot fer un safari durant una estona o també es pot pagar l’entrada del parc i allotjar-se als cars allotjaments (per sort hi ha zona d’acampada, que resulta més barat). Però és totalment emocionant veure animals salvatges al teu voltant mentre condueixes i que se t’acostin a tres pams. Crec que en aquests casos més valen imatges que paraules:

Una visita obligada a Sud-àfrica és la presó de Robben Island, l’illa on presos polítics passaren les seves vides durant una llarga temporada en l’època de l’apartheid. Robben Island és una illa xica de 3×5 quilòmetres a dotze quilòmetres de Cape Town mar endins. Una de les cel•les de la presó de Robben Island va allotjar l’expresident Nelson Mandela durant 27 anys, i és l’única de les cel•les on encara resten pertinences d’aquella època.

Per posar-me en la pell d’aquest personatge llegenda, vaig disfressar-me (sí, altre cop, és que tinc complex de Mortadelo) de presoner i vaig voltar per les cel•les de Robben Island. Si ho voleu veure:

Qui ho havia de dir que a Sud-àfrica el meu col•lesterol augmentaria de forma desproporcionada. Aquesta setmana la meva alimentació ha tingut el protagonisme d’un plat mític: l’hamburguesa. A Ciutat del Cap aquesta setmana he menjat la millor hamburguesa del món i la més gran de la ciutat (i segurament una de les més grans d’Àfrica i potser del món). Primer vaig tastar la millor hamburguesa del món, com a mínim és la millor que he provat mai, al Royale Eatery. La carta oferia saboroses hamburgueses de tot tipus amb tots els complements possibles, suposo que per això el New York Times va catalogar el restaurant com el millor restaurant d’hamburgueses del món. Dos dies més tard vaig anar al restaurant on oferien les hamburgueses més grans de la ciutat i allà feien la promoció “beat the burguer”, que consistia en menjar una hamburguesa de 1,2 quilos en menys d’un quart d’hora.

Qui ho aconseguís rebria un val de descompte, una samarreta i l’honor de col•locar el seu nom a la “Wall Of Fame”(paret de la fama). I allà hi haurà el meu nom d’aquí poc perquè vaig acceptar el repte i vaig assolir-lo menjant-me l’hamburguesa de quilo amb patates en 14 minuts i setze segons. Va resultar més difícil del que semblava; tot i estar afamat els últims minuts em fallava la mandíbula i després d’acabar em venien ganes de vomitar. El més sorprenent de tot és que a la paret de la fama hi havia gent que ho havia repetit més d’un cop i inclús un home se la va acabar en tan sols tres minuts. Increïble. Jo segur que no menjaré hamburguesa durant una temporada, l’he avorrit bastant. Pels incrèduls o encuriosits, aquí teniu el vídeo:

Aquests dies sóc a Ciutat del Cap, capital legislativa de Sud-àfrica i una de les ciutats més carismàtica del continent. Una ciutat amb tres caps, el Cap de Bona Esperança, el Cap del Lleó i el cap de turc Nelson Mandela. Els tres caps són grans símbols de la ciutat i representen tres pilars de la identitat sud-africana: geografia, fauna i comunió racial. El Cap de Bona Esperança és el cap del sud-oest d’Àfrica, actualment reserva natural, que va donar esperances als navegants portuguesos que pretenien arribar a l’Índia.

El Cap del Lleó és una muntanya situada al mig de la ciutat amb una forma que recorda lleugerament la silueta d’un lleó (si ho mires des del lloc adequat). I el cap de turc Nelson Mandela va ser el líder de la lluita pels drets dels ciutadans de raça negra en l’època de l’Apartheid, ciutadà de Ciutat del Cap a qui van empresonar durant 27 anys. Sembla lògic, doncs, el nom que li posaren a la ciutat. Probablement Ciutat del Cap és la ciutat més interessant de Sud-àfrica, si més no és la més turística, i una de les ciutats més belles del món.

No per la seva història, activitat social ni valor arquitectònic o paisatge urbanístic, sinó per la seva privilegiada posició en un terreny que compta amb mar i muntanya al mateix temps. La ciutat està rodejada de mar, ja que està situada en una península, però al mateix temps ella mateixa també rodeja les muntanyes de Table Mountain (que a menys de cinc quilòmetres del mar s’eleva als mil metres d’altitud) i Lion’s Head, que juntament amb el Signal Hill formen la silueta d’un lleó estirat. Aquest cap de setmana he pujat a dalt del Table Mountain per veure millor la ciutat i tot i que el mar de núvols inundava gran part del que teníem a sota, les vistes seguien sent precioses.

Vaig arribar a Sud-àfrica i el primer dia ja vaig haver d’anar a l’hospital. El mateix matí que vaig arribar vam anar a jugar un partit de futbol entre uns quants estudiants de l’escola d’anglès on estic aquestes dues setmanes i els joves nadius dels suburbis de Ciutat del Cap.

Ja m’havien advertit abans del partit que havia de jugar fort i jo vaig deixar-m’hi la pell com si jugués contra els de Mourinho. I dins l’àrea, a punt de marcar gol, entre les empentes i el fang, vaig acabar estavellant la meva espatlla dreta contra el terra. Després de comprovar que el mal persistia durant tot el dia, vaig acabar anant a comprovar el nivell dels centres sanitaris sud-africans. Afortunadament, no tinc cap os trencat i només he d’estar amb el collar i prenent-me antiinflamatoris una setmana, és a dir que estaré a punt i en plenes condicions pel mundial.

He de reconèixer que m’ha fet certa il•lusió lesionar-me per primer cop a la vida a Sud-àfrica. No ha estat una benvinguda gaire elegant, però sempre va bé que un país t’aporti experiències noves. De fet, ja quasi estic recuperat i aquest cap de setmana m’han marxat tots els mals amb la victòria del Barça i la consecució de la Lliga. Ja és nostra.

PD: Ho sento si el contingut d’aquesta entrada està impregnada de futbol, però és que aquí a Sud-àfrica TOT està impregnat de futbol i Fifas. Tot el que veus, sents i respires, aquí a Ciutat del Cap, té un toc de futbol.