L’allotjament

L’allotjament és una de les altres despeses importants i necessàries de qualsevol viatge. Per alguns viatges l’allotjament és un dels temes que es lliga primer i en els que es diposita la màxima entrega perquè és un lloc on s’hi passaran hores durant el viatge. Però que no hi hagis posat gaire els peus i no tinguis cap record de l’allotjament, tampoc és un mal senyal. Per ser sincers,Segons es miri, l’allotjament és dels temes menys determinants, influents o preocupants d’un viatge. A tot arreu hi estaràs bé, si vols estar-hi bé.

Hotels: Òbviament és l’allotjament més confortable però també el més car. També s’ha de dir que hi ha una varietat immensa d’hotels amb tot tipus de serveis i tarifes. Hi ha dos llocs on surt a compte hostatjar-se en hotels: Un és la ciutat de Las Vegas, on pots passar la nit en un hotel amb piscina, Jacuzzi, parc d’atraccions, teatres i tota la pesca per només 20 euros. Sembla estrany que hotels tan luxosos dins una ciutat tan turística ofereixin preus tan baixos però s’entén més quan es conten els diners que s’acaben deixant els hostes al casino de l’hotel. Un altre lloc on surt rentable anar d’hotel és a països pobres de l’Àsia o Àfrica on, exceptuant els hotels més turístics i comercials, et pots quedar a dormir a qualsevol hotel o Lodge per 10 euros la nit. En aquests casos el millor és demanar consell a qualsevol ciutadà local.

Hostals: Al meu parer és la millor opció si viatges curt de pressupost i estàs obert a conèixer gent nova cada dia. I si viatges sol, com el meu cas, un hostal o alberg sempre t’assegura converses, menjars i cerveses amb la companyia de viatgers que estan com tu. Crec que algú hauria de fer un estudi sociològic dels alberguistes i les seves interaccions socials. Com és que costa tant conèixer algú nou passejant pel carrer, comprant, prenent cafès o copes… i, en canvi, en cinc minuts coneixes quatre persones a l’entrada de l’hostal on et quedaràs a dormir?. La veritat és que a vegades et sens tant a gust en un hostal compartint l’estona amb gent de diferents països que no tornaràs a veure en la teva vida que t’oblides que hi ha un país per explorar a fora de l’hostal. En molts casos jo m’he quedat tres o quatre dies en llocs on només m’hi pensava estar una nit només per l’hostal. Sempre hi haurà males llengües que diran que hi ha xinxes als matalassos, rates a sota l’escala, mocadors plens de mocs al terra, que fa pudor de peus i sempre hi ha algú a l’habitació que ronca com un desesperat o parelles que no es poden contenir l’amor i ho expressen gemegant a un metre teu. Tot això és cert i segurament tenen raó, però també hi ha gent amb qui compartir queixes, obrir cerveses, planificar visites. Sens dubte els hostals són la cirereta del pastís d’un viatge.

Guest House: Aquest tipus d’allotjament és poc conegut i utilitzat però segurament és dels més acollidors i on l’atenció al client és més agradable. Les guesthouse són cases normals de famílies normals amb habitacions lliures que s’omplen de convidats desconeguts freqüentment. En molts casos es poden confondre amb cases familiars, hostals o hotels i rebre noms de tot tipus però es poden trobar fàcilment fent quatre preguntes en un bar o fixar-se en qualsevol casa que tingui lletres d’accomodation pintades a mà i una quantitat d’escombraries superior a la resta de les cases del carrer.

Xarxes d’allotjament: per Internet han començat a aparèixer xarxes socials que tenen l’objectiu de compartir sofà o llit entre tots els seus membres. Hospitality Club i Coach Surfing són els més populars, però n’hi ha més i no només es limiten a intercanviar matalàs sinó que també serveixen per quedar a prendre un cafè o fer una visita guiada a la ciutat . Es tracta d’enviar sol•licitacions als membres del lloc on vulguis allotjament i esperar que et responguin. A jutjar per la meva experiència, no funciona massa a no ser que juguis amb molt temps d’avantatge. De totes les sol•licitacions que enviïs has de tenir clar que més de la meitat no tindran mai resposta i les respostes acostumaran a donar llargues de forma molt amable. Però no costa gaire provar-ho.

Sense matalàs: Aquesta modalitat s’hi recorre proporcionalment als diners gastats darrerament. Un càmping, un cotxe, un aeroport, una estació, un tren o autobús i en els pitjors dels casos… un caixer. Com tot, té els seus pros i els seus contres. Entre els pros hi ha el seu escàs cost i el poc temps invertit en la cerca. I entre els contres hi ha la incomoditat, el poc temps seguit que s’acaba dormint i el perill que et desperti algú amb bones o males intencions.

De gorres: Sens dubte és el millor allotjament que es pot aconseguir. Gratuït, servei excel•lent, companyia agradable, còmode i lliure. Però s’ha de conèixer algú de la ciutat on et trobes o anar a la ciutat on coneguis algú. De fet, no sempre fa falta perquè a vegades hi ha bona gent que et convida a la mínima. Amics d’amics que tenen un matalàs lliure no són molt difícils de trobar. Generalment et reben amb els braços oberts i amb un munt d’amabilitat.

 

 

 

Buscant feina (desesperadament)

Cansat d’enviar currículums sense retorn, aqui deixo el meu currículum per a qui pugui interessar. En el benentès que si en breu termini no trobo feina hauré de vendre la meva jove força de treball nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i … Feliç!

 

El transport

Ara que he acabat el viatge faré un repàs d’alguns punts claus a tenir en compte per a qualsevol viatge o estada en algun país del món.
El transport és el tema més important d’un viatge perquè bàsicament és el que et permet estar en un lloc o altre. N’hi ha des dels més econòmics i luxosos als més barats i cutres i varien un món segons el país. És cert, però, que acaba sent una de les despeses més importants de qualsevol viatge. La clau és aprofitar l’ocasió per convertir el transport en allotjament i així dividir les despeses.

No mentiria si digués que he passat un mes sencer del viatge passant la nit al transport, ja sigui cotxe, tren, autobús, avió o aeroports i estacions. I a més és un lloc on habitualment coneixes a molta gent. Un llarg viatge us espera a tots i conversar amb algú nou sempre entra bé. I el temps transcorregut dins de qualsevol transport travessant paisatges sempre va bé per reflexionar, és un moment íntim essencial. Igual que el moment de desesperació total quan se t’escapa, t’equivoques o et perds. O el moment d’il•lusió quan compres el tiquet i comences a pensar el que podràs fer quan arribis a port. A l’hora de trobar-los és ben senzill, només has de googlejar una estona, o que t’ho expliqui amb desgana una treballadora del punt d’informació, o millor, qualsevol persona que tingui prou paciència i bona voluntat per explicar-t’ho. La millor informació sempre te la donarà un local que hagi viscut sempre allà i sàpiga com funciona. Sovint, abans o després de comprar el bitllet ,m’he trobat amb algun local que em deia quines ofertes eren més bones i quines més dolentes, quines companyies eren confortants i quines et trencarien les cervicals. Com que el tipus de viatge varia proporcionalment al tipus de vehicle, faig una llista dels transports més utilitzats amb algun comentari.


Llista de transports: Avió: Un mitjà de transport vital per a qualsevol vier. En realitat fa molta mandra fer tot el procés d’anar a l’aeroport dues hores abans, fer totes les cues, passar tots els controls, ensenyar bitllets i documents de tota mena i esperar eternament que el teu avió obri les portes. Però arribes molt més ràpid que amb qualsevol altre mitjà de transport, així que val la pena passar per aquest petit calvari aeri. Tenim la sort d’estar en l’època d’or d’aquest transport. Degut al boom de companyies aèries i l’aparició dels Low-Cost, l’oferta de vols es veu obligada a rebaixar el preu i això ens situa a nosaltres en una situació privilegiada. Podem escollir entre un gran ventall de possibilitats i beneficiar-nos de moltes ofertes amb un preu escandalosament democràtic . Si es busca amb calma per Internet es poden arribar a trobar veritables gangues. Sense anar més lluny, jo mateix he viatjat de Barcelona a Nova York per 240 €, de Filipines a Japó per 34 €, d’Índia a Sud-Àfrica per 290 € etc.
Algunes de les companyies que recomano per a qui vulgui desplaçar-se són: d’Amèrica del Nord: Delta Airlines, Alaska Airlines. D’Àsia: AirAsia, Tiger Airlines, Cebu Pacífic. D’Oceania: Jetstar, Tiger Airlines. D’Àfrica: Etihad Airlines, South-Africa Airlines. D’Europa: Ryanair, Vueling.

Cotxe: Evidentment és l’opció que et dóna més llibertat de moviments però no sempre resulta la millor. Comptant que et gastes 15 o 20 € pel lloguer i 15 o 20 més en gasolina, si els 30 € per dia els has de pagar tu sol o només dos pot resultar més car que tenir paciència amb l’autobús. Però té molts avantatges perquè et pot servir d’armari on hi portes coses que si no tinguessis cotxe no duries a sobre; d’habitació doble amb llit reclinatori, finestres sense cortines i sistema de calefacció espatllat; de sala on es passa del romanticisme innocent al proxenetisme sexual. A més, sempre tens un mitjà de transport per anar als llocs sense haver de destrossar-te les cames o gastar-te els diners. Tot i que s’ha de vigilar amb les multes.

Autobús: Per a butxaques petites normalment acaba sent la millor manera de moure’s. No la més còmode ni ràpida, però la més barata segur.  El problema és que tampoc pots aspirar a anar gaire lluny i quan portes més de 1000 quilòmetres en un mateix autobús, no en voldries fer ni un més. A part del preu, una cosa bona dels autobusos és que n’hi ha a tot arreu i amb autobús pots arribar a la majoria de llocs. És una opció que sempre tindràs. Són lents però consistents i un bon lloc per a la gent que sap avorrir-se.

Tren: És dels transports més clàssics i pràctics per trajectes de mitjana distància. Això és el que diria si parlem de països desenvolupats, però a la majoria de països del planeta tret d’Europa, els països rics asiàtics i en alguns casos Amèrica del Nord i Austràlia, el sistema ferroviari, en cas d’haver-n’hi, no està pas per tirar coets. En realitat, el tren és una opció vàlida si t’aprofites dels bitllets combinats en dos punts del món: Europa i Japó. De fet, i això ens podria consolar una mica, existeixen trens pitjors que la Renfe.

Transport metropolità: Una de les coses que m’ha cridat més l’atenció són els diferents tipus de transports metropolitans que hi ha arreu del món.  Dels mítics taxis grocs de Manhattan a les limusines de Las Vegas, del monorail de Seattle al cable-car de Nova Zelanda, de les furgonetes de Filipines als tuc-tuc de l’Índia, de les bicis o motos del sud-est asiàtic als minibusos de Sud-Àfrica, del metro de Tokyo a les barquetes d’Amsterdam o dels camells egipcis als cavalls filipins. Es pot treure una conclusió ràpida de quina mena de país tens al davant només veient el seu transport públic. Cadascun té un toc especial, i el país dóna caràcter als seus conductors.

Una de les coses més importants del transport són els conductors. Crec que s’hauria de fer un estudi dels taxistes i conductors de transport metropolità en general. Tots estan en una altra dimensió de la vida. Entranyablement bojos i mancats de barreres socials, els “drivers” són gent que no pensen en cap moment que tenen la teva vida a les seves mans i no tenen perquè amagar-se d’actituds temeràries ni perquè guanyar-se la teva confiança. Són conductors, però poden parlar-te de política o futbol amb apunts interessants i tallar la conversa per llançar marranades a la vianant escotada, o inclús poden arribar a traficar amb putes i drogues si es dóna el cas.

Tenen uns horaris i un ritme de vida totalment descontrolats i estan sempre a punt per servir-te, a canvi de la tarifa extra i un petit “tip”(propina, una de les poques paraules que saben tots els conductors del món). La societat no els reconeix l’esforç que fan però els drivers són la base d’aquest món, són l’engranatge que permet funcionar la maquinària de la societat. Podrien estar liderant i dominant el món amb la seva saviesa multitemàtica i els seus dots negociadors, però prefereixen fer un servei més noble portant-nos als llocs quan ens fa falta. Vigileu quan topeu amb un d’aquests, el dia menys pensat pots agafar un taxi i canviar-te completament la vida.

La petita volta a Europa

Com s’haurà pogut observar, últimament aquest web ha acabat més abandonat que els fills del Cristiano Ronaldo el dia del pare. Demano disculpes però és que últimament he estat informant del viatge a través d’un mitjà de comunicació diferent i més antic, la conversa, i després se m’acabaven les ganes d’escriure. Tot i això, el bloc seguirà viu, encara que alguns cops sembli en estat vegetatiu, ja que encara em queden algunes coses per explicar per qui les vulgui saber. Per començar, el viatge per Europa. El viatge per Europa va anar molt bé (què he de dir sinó). Amb en Jordi Roca vam anar fent el pendó tal i com ho féu el comunisme i el nazisme en aquells països fa uns anys. Vam començar a Polònia, un país amb noies maques, guarnides i perfumades o homes desdentegats, despentinats i amb olor permanent de cervesa. Poznán i Crackòvia van ser les ciutats que ens van oferir llit, grans quantitats de piwo (cervesa) i alguna aventureta fortuïta que millor que no expliqui.

Aquest esperit de disbauxa i vida nocturna descontrolada (segurament provocat pel bon temps, el baix cost de l’alcohol i les abundoses minifaldilles) ens va perseguir tot el viatge. Contagiats per l’eufòria polonesa vam voler anar al Ziget, un festival de música de Budapest, i vam agafar un tren per passar-hi el cap de setmana. Però al fer el transbord ens vam trobar amb uns vagons que estaven a punt d’explotar de la gent que hi havia i vam decidir no passar tota la nit dempeus al passadís del tren i arribar destrossats a un festival que costava 40 euros i que t’exigia un nivell d’energia considerable per gaudir-lo. Així que vam dormir plàcidament en un altre tren que ens va dur a Praga.

Allí vam admirar les belleses arquitectòniques txeques i vam fer un estudi de camp d’una de les tradicions més importants i seguides del vell continent: els pubs. També vam cometre un dels errors més innocents que hem comès: anar al Pub Crowl. Pels que no ho coneguin, el Pub Crowl és com una sortida de 1r de primària però dedicada als guiris borratxos que estan a les grans ciutats europees i no saben sortir de festa per si sols.

Tampoc explicaré més d’aquesta estafa, simplement recomano que no ho feu mai. De Praga vam haver de replantejar-nos el nostre itinerari i vam decidir anar a Berlín per acabar de situar els esdeveniments històrics del segle XX i poder-nos situar així nosaltres mateixos de forma contextualitzada al segle XXI. Els dos ja hi havíem estat però vam tornar visitar les típiques coses que es visiten allà i que ja havíem vist però no recordàvem. D’allà vam anar a Copenhagen, un lloc amb mal temps, preus cars i sense cap floritura que decorés la ciutat però amb un barri únic al món. Aquest barri és Christiania, un món a part, una mena de comunitat hippy dels 70 que encara aguanta el pas dels anys, encara que hagi perdut l’essència.

Ja en parlaré en un altre moment. Al cap d’un parell de dies vam anar a passar el dia i la nit a Hamburg, una ciutat que anys enrere acollia pescadors i mariners que tornaven de molts dies de soledat enmig del mar nòrdic. Això va fer augmentar automàticament l’oferta lúdica, nocturna, d’oci, vici i sexe de la ciutat i encara avui es conserva, tot i que enlloc de pescadors i mariners hi ha joves que tiren la canya a les noies i naveguen molt per Internet. Allà vam estar-hi tan sols una tarda i una nit i vam anar directe a Amsterdam.
Aquesta ciutat va ser la darrera del nostre primer interrail i pràcticament va tornar a ser-ho d’aquest últim. Vam perdre’ns pels canals unes quantes hores i pels cofeeshops unes quantes altres i vam acabar d’oblidar els petits detalls que podien enterbolir el viatge. Un cop ja estàvem desorientats del tot vam saber trobar algun transport (no recordo quants ni quins) cap a Eindhoven per agafar l’avió que ens portaria a casa.
I així es va acabar la ruta europea, amb uns quants quilòmetres recorreguts, unes quantes becaines al tren, unes quantes amistats noves, unes quantes converses transcendentals, unes quantes cerveses vessades, unes quantes fotografies poc fotogèniques, uns quants canvis de look espontanis, uns quants check-outs maleïts i uns quants moments plens d’agulletes de tant riure. Això vindria a ser el viatge de l’interrail. I si l’objectiu hagués sigut passar-nos-ho bé i forjar amb acer la nostra amistat ho haguéssim aconseguit. Però diria que teníem un altre objectiu més ocult.

 

Euromissió

Amb la visita fugaç al pais guanyador del mundial ha començat l’etapa europea del viatge. Una etapa en la que gaudiré de la companyia d’un amic de tota la vida de Mura i Manresa, en Jordi Roca, durant les properes dues setmanes.

Ja vam fer un viatge semblant fa uns set anys juntament amb en Marc Camprubí i sabent com va ser hem volgut tornar-ho a repetir. Els dos vam decidir en una tarda, o més aviat en deu minuts, el punt de partida de la nostra odissea europea. El mètode d’elecció es va basar en una cerca del vol més barat i llunyà possible. Un procediment que vam repetir un parell de dies més tard per escollir el vol de tornada. El resultat ha estat: començar a Polonia i acabar a Holanda. Entremig anirem canviant de ciutat amb el transport més clàssic, el tren, aprofitant que és l’últim any que em puc beneficiar del bitllet combinat de l’Interrail. Això ens donarà força llibertat de moviments i ens ajudarà a dissimular la nostra falta de preparació. No sabem a quins llocs anirem simplement ens deixarem guiar i emportar per la situació. De moment la primera ciutat, Poznan, ja ens ha sorprès gratament pel seu alt nivell de bellesa tant arquitectònica com femenina i la seva habilitat per cuinar patates amb patates. Esperem que totes les ciutats europees rebin a dos “polacs” tant agradablement com ho han fet els polonesos.

 

 

De visita al país que m’ha criat

Després de més de nou mesos voltant pel món he arribat a casa altre cop. I sembla mentida com pot arribar a canviar la sensació d’estar a casa en uns mesos. Ben bé he tingut la percepció que tenia quan era petit i anava descobrint el meu entorn més proper. El que abans era rutina es presenta ara com una experiència quasi nova. Tenia moltes ganes d’anar a fer Pro Evolutions amb els amics al soterrani de casa, de prendre unes cerveses al Toni’s i acabar a la Carpa del riu, de passar hores a la piscina de Mura o jugar a frontó, de menjar gaspatxo o embotit i de fer botellón a Extremadura… de fet només estic per aquí dotze dies i he aprofitat per anar als tres pobles on hi tinc la gent que estimo més de tot el món i que automàticament es converteixen per a mi en els pobles més acollidors on hi he posat mai els peus: Manresa, Mura i La Granja de Torrehermosa (Ja faré una entrada per a cada un d’ells més endavant).

En teoria he vingut perquè Espanya ha guanyat el Mundial i és una parada més del viatge, però he d’admetre que m’ha anat com anell al dit perquè he pogut veure persones que trobava molt a faltar (tot i que encara no els he pogut veure tots) i la situació econòmica que passo en aquests moments agraeix no tenir despeses aquests dies. Ara he de resoldre alguns comptes pendents amb assegurances i altres històries per poder marxar uns dies més per Europa amb un amic de tota la vida. No sabem ben bé on anirem, només sabem que voltarem dues setmanes pel vell continent i tornarem per assaborir les festes majors de Manresa, Mura i potser alguna altre que valgui la pena.

 

 

Londres

He estat cinc dies a Londres bàsicament per les connexions de vols, em venia de passada i més barat per arribar cap a Espanya. La sensació que m’ha donat ha estat de transició, no només per la finalitat de passar per Londres per tal d’arribar a un altre lloc, sinó pel punt del viatge general en el que es troba aquest destí. Per una banda em recordava a l’etapa anterior al començament del viatge perquè tornava al continent on he viscut sempre i vaig veure més espanyols allà que en tot el viatge junt, però alhora també a l’última etapa del viatge, Sud-àfrica, per l’idioma, el futbol, l’arquitectura, el menjar… i també recordava a Nova York, com a ciutat enorme, però sobretot com a punt d’unió multicultural i ètnica. I aquest últim punt també em feia recordar a altres països com l’Índia, Japó… vaja, que no sabia ni on era.

Molta gent diu que Londres és una ciutat preciosa i plena d’encant. És cert que algunes construccions com el Big Ben o la Torre de Londres són admirables, la particular cultura anglesa dota de caràcter a la ciutat i els parcs que hi ha escampats per tota la ciutat donen un aire fresc. Però tot i això vaig trobar-la una ciutat freda. Malgrat ser estiu el temps no acompanya, més aviat t’acompanyen sempre els núvols i la pluja. I potser el temps fa que la gent també sigui freda; cadascú va a la seva i costa fer néixer converses del no res, tot i que tinc la sensació que a la resta d’Anglaterra és pitjor perquè a les ciutats grans sempre t’hi trobes gent oberta a tot.

Un altre tema delicat de Londres és el preu que es paga per viure-hi. Feia temps que no estava en un país ric i em feia mal pagar més de cinc euros per un viatge en transport públic o una cervesa, fet que em va fer estar bastant quiet per no gastar el que no tenia. També havia de fer una bajanada de les meves però en tants pocs dies no vaig tenir l’oportunitat de trobar soldats reials accessibles ni un ambient o muntatge adient per a fer un número al Piccadilly Circus. Potser hi tornaré més temps i ja ho faré perquè ara he de buscar feina per seguir viatjant i Anglaterra no és un mal lloc.

Tornant a casa

En un dia com avui, 26 de Juliol, va arribar al món algú molt especial. Un home que ha donat als altres tot el que ha pogut donar de sí mateix i molt més del que una persona és capaç d’entregar, que ha intentat ensenyar, ajudar i guiar sempre a tothom des de la seva meditada i honesta visió de la vida i el món. Ha sigut, és i sempre serà un referent per a mi, i consideraré la meva vida com un èxit rotund si mai arribo a ser com ell o, com a mínim, ell sent orgull de mi. Perquè m’ho ha donat tot, m’ha fet ser com sóc i si jo tinc alguna cosa positiva estic segur que és per culpa seva.

Fa molt temps que no el veig i l’he trobat faltar tot aquest temps, però no per això he deixat de seguir els seus consells. Sense ell he donat una volta al món, he estat per setze països diferents durant més de nou mesos, però avui que és el seu aniversari no podia estar enlloc més que no fos a casa felicitant l’amo de l’espermatozou que em va crear. Espero que una abraçada i felicitació en viu després de tant temps sigui prou bon regal per a tu, Jordi. Uns dies més tard torno a Espanya perquè va guanyar el Mundial i avui torno a casa per celebrar l’aniversari del meu pare. Això no vol dir que el viatje s’acabi aquí, seguiré viatjant amb l’objectiu d’aconseguir diners perquè estic escurat, però val a dir que aquest és un punt d’inflexió del viatge important. Us deixo un vídeo que resumeix una mica tot aquest temps:

 

 

 

Un dia a Egipte

Abans de marxar d’Àfrica vaig fer una parada tècnica al país amb més història del continent: Egipte. Només hi vaig ser un dia perquè estava de passada com a punt de connexió entre vols, però vaig aprofitar per visitar-lo a càmera ràpida. Vaig sortir de l’aeroport i vaig agafar un taxi perquè em portés a donar una volta pel Caire durant tot el dia i em va tocar un taxista d’allò més peculiar. Conduïa a més de 120 km/h per la ciutat fumant i parlant amb dos mòbils alhora, dient marranades a totes les dones amb les que es creuava i quan sonava una cançó que li agradava deixava anar el volant i es posava a ballar o a picar de mans. I l’únic que sabia dir en anglès era good driver i no problem, però malgrat l’escassa conversa era ben entretingut. I evidentment em va portar a les piràmides de Giza.

Allà sense adonar-me’n ja estava sobre un camell fent un tour d’aquests turístics pel desert i vam cavalcar entre les sis piràmides, les tombes i l’Esfinx amb un guia que donava la sensació que s’inventava el que deia sobre la marxa. Em va sortir cara la broma, la veritat, però ja que estava un dia a Egipte no volia perdre’m una de les obres més impressionants de la raça humana. Encara em faig creus de com van poder construir uns edificis tant grans i perfectes amb les seves pròpies mans i suor cinc mil anys enrere. De vegades infravalorem les capacitats de l’home.