Aquest cap de setmana era Sant Valentí, el patró dels enamorats. Mai he dedicat massa atenció a aquesta diada perquè per Sant Jordi té més mèrit. Ell va salvar una princesa de les urpes d’un drac mentre que Valentí es va limitar a escriure una carta de comiat a la seva enamorada des de la presó abans de ser executat. És bonic, no diré que no, però no va fer res que no hagués pogut fer algú altre. Bé, el fet és que aquí a Nova Zelanda, per la influència anglesa, és una data molt celebrada i passa per davant d’altres celebracions importants. Precisament aquest cap de setmana feien festes vàries de Sant Valentí, el Festival de la Cervesa de Nova Zelanda, el Cap d’Any xinès, el Festival Gay i el Carnestoltes. I jo no he anat a cap d’aquestes festes perquè he preferit enamorar-me dels paisatges neozelandesos. Digueu-me avorrit i calçasses. Sincerament, el sexe i l’amor és un tema que m’està tocant els ous. Metafòricament, clar, si fos literalment utilitzaria les metàfores de forma més romàntica per altres coses. Un dels avantatges de viatjar és que coneixes  molta gent, vas bastant de festa, ets nou en l’entorn i les probabilitats de lligar augmenten. Almenys això és el que diu la gent i el que em pensava jo. Segurament molta gent en el meu lloc hagués follat com un posseït  durant els gairebé quatre mesos que porto fora i algú deu pensar que jo ho he de fer perquè sovint em fan brometes i preguntes sobre el tema carregant-me subtilment una pressió que augmenta el meu fracàs. Doncs ho sento molt però no he follat. No sóc guapo, ni ben plantat, ni tinc un anglès prou bo com per enganyar a les mosses, ni tinc el coratge de llançar els trastos i, per si no n’hi hagués prou, quan tinc l’ocasió la desaprofito  com si anés sobrat.

Sé que no sóc l’únic que pateix una abstinència involuntària i prolongada, però tenim la sort que  sempre ens quedaran els nostres cinc amants: l’índex, l’anular, el gros… bromes a banda, no fa falta tenir sexe per sentir amor, i a la inversa. Per culpa de la influència històrica, religiosa, política, cultural o social, tenim una idea equivocada del que és l’amor. Cometem l’error de lligar el sexe amb l’amor i associar-lo només amb l’afecció interpersonal, però va més enllà. L’amor i el sexe són uns  temes que tothom hi ha reflexionat hores i hores i dels que en podria escriure pàgines, però intentaré resumir-ho. L’amor és l’instint humà més profund i el sentiment més incontrolable que ens priva de la racionalitat que ens diferencia dels animals. Tot i que és molt habitual que es presenti per compartir-lo i intercanviar-lo quan dues persones tenen molta complicitat, aquest apareix a qualsevol lloc, ja sigui en un paisatge, un consol matern, una conversa, una creació, un pensament, una pregària, un somni… És un concepte massa extens com per limitar-lo a les simples històries d’amor de Hugh Grant i companyia. I d’altra banda tampoc fa falta amor per tenir sexe. És cert que la combinació d’ambdós pot arribar a la màxima expressió del plaer, és cert que pot ser el millor premi per a dues persones que han estat esperant que la seva relació arribi al punt òptim, és cert que representa un acte personal íntim… però sense amor el sexe segueix sent una activitat social interessant i gustosa. Com un ball, com un massatge, com una conversa… Perquè ens hem de reprimir llavors? No ho sé, no li trobo cap explicació lògica ni hi estic d’acord, però jo també ho faig. Sovint ens saltem la llei de l’atracció per culpa de les barreres i pressions socials, sovint els gustos i les aparences són errònies, sovint el greuge comparatiu entre uns i altres és odiós… Afortunadament, la visió del sexe va renovant-se a mesura que passa el temps i s’obren les mentalitats, però en ocasions hi ha extrems que no calen. Violacions, sadomasoquismes i marranades estranyes, nenes que perden la virginitat abans que les dents de llet, addictes al sexe… que li preguntin al Tiger Woods! Ara ja no només és un reclam publicitari per Nike i altres marques, fins i tot els clubs d’streaptease també l’utilitzen per la seva habilitat a fotre-la a tots els forats.

Si vaig tenir problemes a l’entrar a Austràlia, al sortir encara n’he tingut més. Fins al punt que per poc em quedo sense poder arribar a Nova Zelanda i una mica més i em deporten a Espanya. El dia que havia de marxar plovia a bots i barrals i el bus que m’havia de dur a l’aeroport es va anul•lar a última hora, així que vaig haver d’agafar el tren i vaig arribar al Check-In 55 minuts abans que sortís el meu vol, però com que havia de facturar maleta necessitava ser-hi una hora abans. Aleshores em van dir que havia perdut el meu vol i n’havia de comprar un altre, fet que em tocava bastant la moral. Però encara hi havia una possibilitat per agafar l’avió, que era viatjar amb una maleta de mà que no sobrepassés els deu quilos. Vaig abrigar-me amb la roba més pesant, vaig desfer-me de la tenda de campanya i els peus de submarinisme per treure pes i vaig poder aconseguir el bitllet. Però això no volia dir que pogués agafar l’avió tranquil•lament perquè al passar per la finestra d’estrangeria el manasses de seguretat em va acabar de trencar el passaport, que ja estava perjudicat.

I vaig haver d’esperar que vingués el superior a demanar-me el DNI, que també estava en mal estat. Però com a mínim tenia el carnet de conduir i finalment, dos minuts abans que sortís el meu avió, em van deixar passar i vaig poder arribar a Nova Zelanda. Però allà vaig tornar a tenir el mateix problema quan vaig arribar altre cop al control de seguretat. Allà em van dir que amb aquell passaport no podia estar a Nova Zelanda i em van fer estar a la sala d’estrangeria més de dues hores amb la incertesa que suposa no saber si pots quedar-te o si et faran fora en qualsevol moment. Finalment em van fer un document d’identitat neozelandès que dura un mes i ara he d’anar a l’ambaixada espanyola a resoldre el tema. I cada dia que passa odio més la burocràcia.

La meva estada a Sydney ha estat marcada pel mal temps. Encara és estiu però el sol s’ha demanat uns dies de vacances envejós dels australians. Només un dia va ser-hi present i ho vaig aprofitar per anar a la platja amb una catalana i remullar-nos una estoneta. Un altre dia vaig voler veure l’entorn natural anant al parc natural de Blue Mountains però la boira no va ajudar gens a apreciar els paisatges.

D’altra banda, també he aprofitat el mal temps per fer activitats culturals com veure la caríssima pel·lícula Avatar en 3D a l’Imax, que diuen que és el més gran del món, i anar a museus com el d’art contemporani a veure obres que no entenen ni els que les van fer i al museu d’Austràlia, que tenia una mostra de fotografies de l’any sobre animals (algunes de realment bones), una secció d’animals australians dissecats (ja que no els vaig veure en viu a Blue Mountains) i una secció d’animals juràssics (coneguts també com a dinosaures). I amb tant d’animal m’han vingut ganes de veure els animals més antics, mítics i peculiars del món, enemics de prínceps i princeses i protagonistes de moltes llegendes: els dracs. Per fer-ho hauré d’anar a l’Island of the dragon, concretament al parc nacional de Komodo que pel que sembla  és l’únic lloc del món on aquests animals són lliures i no tenen la mala reputació que els hem donat sempre. Espero que els dracs de Komodo no em prenguin per princesa.

La veritable bellesa d’Austràlia rau en la natura. Amb això tampoc vull dir que les ciutats, la cultura i la gent d’Austràlia no valguin res, però no tenen res d’especial i no destaca de la d’altres països. El país no seria el mateix sense la riquesa natural -ja sigui mineral, vegetal o animal- que li ofereix aquesta enorme illa. El problema és que és massa gran i per veure totes les coses boniques t’has de desplaçar molt lluny. I jo només he pogut veure la zona del sud, però el què he vist m’ha agradat. Les costes, les pedres, les selves, els coales, cangurs… us ho explicaré amb algunes imatges:

Després del bon paper dels tennistes espanyols i la seva gran presència a setzens, hi havia moltes expectatives  que arribés  algun d’ells a la final. Però el genoll del Nadal i l’eliminació de la resta han fet que els seguidors d’Espanya s’enduguin una decepció ben gran en aquest primer Gran Slam. A mi realment m’importava ben poc (a part de la gracieta de regalar la samarreta del Barça als merengues) i el tennis mai ha estat la meva gran passió, però vaig presenciar una sessió molt interessant amb tres partits de remuntades on jugaven els millors jugadors i jugadores de tennis  i els possibles guanyadors de l’Open: les Williams i el Federer. Teòricament el partit de la sessió de nit començava a quarts de vuit però el partit del Federer no va acabar fins a les 8 del vespre, així que Tsonga i Djokovic van haver d’esperar més d’una hora. Imagineu-vos si hagués jugat algun espanyol, que sempre anem tard a tot arreu. En aquesta imatge es veu l’excitació que provoca guanyar un set.

No vaig fer cap gran bestiesa com saltar a la pista o alguna cosa per l’estil perquè en tot moment hi havia els membres de seguretat pendents que ningú interrompés el partit i, pel que em van dir, la multa que em podia caure m’hagués fet acabar el viatge de cop. No sabia que fossin tant restrictius: a l’estadi no es pot fumar, ni gravar vídeos i, mentre el partit està en joc, tampoc pots aixecar-te del seient ni cridar. Tamnateix em vaig arriscar una mica fent entrar la càmera de vídeo i gravant jugades del partit. Evidentment, durant el partit de les tennistes no em vaig masturbar però sí que ho vaig fer veure, tapat amb un llençol-pancarta on hi posava: M’ESTEU POSANT CALENT! i això era del tot veritat, perquè no només vaig faltat de sexe, sinó que les tenistes no estaven gens malament, a sobre ensenyaven les calces tota l’estona i per acabar-ho de rematar, els seus crits (sobretot els de l’Azarenka) donaven peu a molta imaginació. També vaig fer una de les pancartes més estúpides que s’han vist als estadis on hi posava: VAMOS OTOÑO! No té cap mena de sentit però va ser una broma que teníem un holandès i jo. Ell es pensava que otoño era coño i que servia per animar, així que mentre uns animaven al Federer o el Davleshenko i  cridaven Come on Roger o Let’s go i duien banderes de Suïssa o Rússia, nosaltres anàvem a favor de la tardor. Com a mínim ens fa cas i va venint cap aquí a Austràlia.

PD: D’aquí poc penjaré els vídeos, quan tingui Internet durant una estona, que la cosa va lenta. Si ja no ho vaig penjar en directe tampoc cal que m’afanyi no?

Ja sóc a Austràlia. Ja sóc a l’altra banda de l’equador i aquí tot va del revés. I per arribar-hi també ha anat tot una mica del revés. Com és habitual, vaig arribar justíssim de temps a l’aeroport de Singapur i quan estava facturant em van demanar el visat per entrar a Austràlia. Desconeixia que necessités visat però només tenia cinc minuts per aconseguir la paperassa que em permetés entrar al país i ho necessitava sí o sí. Tot i l’estrès, finalment em van vendre el visat allà a l’aeroport i vaig poder avançar al següent nivell. Després vaig haver de passar els controls de seguretat, em van escorcollar la bossa i es van quedar una forquilla untada de xocolatina de Big Island (amb això sí que els dono la raó perquè allò podia servir per un atac biològic tranquil•lament). Jo que estava preocupat perquè no se m’escapés el vol i aquest va i surt una hora i mitja tard. Tal i com estava anant tot, quan hi havia turbulències i el pilot demanava que ens poséssim el cinturó de seguretat ja em temia el pitjor, però afortunadament vaig arribar a Austràlia sa i estalvi. Vaig arribar al país però no a la destinació perquè per arribar a Melbourne havia de fer escala a Darwin i havia de sortir, agafar la maleta, tornar a facturar-la i tornar a entrar. I un altre cop vaig tornar a passar pels controls de seguretat i vaig ser un dels escollits a l’atzar per passar un test sobre materials explosius. Després d’una nit moguda, vaig arribar a l’aeroport de Melbourne però havia d’arribar a l’hostal que tenia reservat. I no tenia l’adreça, ni bateria al netbook, ni Internet, ni adaptador, ni dòlars australians per saber on havia d’anar. Finalment vaig arribar a l’hostal mig coix i em vaig posar a clapar, abatut pel jetlag. Al cap de poc em vaig adonar que la meva habitació era el punt de reunió de l’hostal i la màxima expressió del desgavell i el desordre. Sent com sóc, no m’era cap problema sinó al contrari, però no m’imaginava que arribaria tan lluny. La imatge ho diu tot.

Aquesta foto la vaig tirar el dijous a les quatre de la matinada a la nostra habitació i els artífexs eren uns anglesos amb qui havia sortit una estona abans i ja aleshores l’havíem liat amb els diaris del quiosc, els va fer gràcia fer de repartidors de diaris. la policia ens va veure amb els diaris i no els va fer tanta gràcia.

Els meus companys d’habitació es van enfadar bastant però reconec que vaig riure una bona estona. Entre les ressaques i que en aquest país tot és caríssim (l’autobús costa 3’5 $ australians) m’han passat les ganes de fer res aquests primers dies. Però a partir d’ara m’he proposat veure allò únic d’Austràlia i gaudir de les oportunitats que ofereix un lloc tant llunyà com són els paisatges, els animals i l’Open. I espero fer-ho en tres dies encara que em costi diners. He intentat entrar a l’Open com a periodista per regalar una samarreta del Barça al Nadal però altre cop m’han fet llargues (el nom d’Open no li escau gens, la veritat). Finalment aniré a quarts de final com a espectador però el problema és que pel partit del Nadal ja no hi havia entrades, així que penjaré a la web els sets del Federer o el Djokovic. I si puc liar la troca d’alguna manera ho faré, no en tingueu dubte, ja que no funciona per les bones… També espero penjar fotos de cangurs i coales salvatges (no del zoo, que no té gràcia) i fer algunes fotos panoràmiques d’algun dels punts més emblemàtics del sud d’Austràlia. D’aquí un parell de dies veurem què pot donar de sí Austràlia. Precisament avui és el dia nacional d’Austràlia, així que m’he motivat bastant.