Després de l’enquesta sobre Lost, ha quedat molt clar que la Kate és el personatge preferit de tots els perduts i la que atreu més als seguidors d’aquesta intrigant sèrie. Dubto que els que l’heu votat us hagueu fixat més en la seva qualitat interpretativa i el seu carisma que en la seva encisadora figura. Almenys això és el que em passa a mi i possiblement a un 99% dels homes no els faria res quedar-se en una illa amb la companyia de l’Evangeline Lilly, una noia amb una tendra mirada i un fort caràcter. Ja m’hagués agradat entrevistar-la ja, i era el meu objectiu, però els contractes televisius no m’ho han permès. Vaig posar-me en contacte amb els productors de Lost per demanar una cita amb algun dels actors o treballadors de la filmació, aprofitant que tots ells estan rodant les últimes i definitives escenes a l’illa, i fer-ne un petit reportatge. No va resultar fàcil perquè tenien vacances entremig i cada cop que trucava em donaven un altre número fins que el cinquè cop em van atendre. I total, perquè després em diguessin que moltes gràcies per l’interès però només concedien entrevistes als periodistes de la Cuatro i la Fox. Sense el seu permís, encara que tingués el carnet de periodista internacional, el dret a la informació i tot el que em pogués inventar, no podia fer públic res que tingués a veure amb la sèrie.

El mail que em van enviar per dir-me que no podia entrevistar a ningú. Ja m’imaginava que no em concedirien una entrevista així com així -s’havia de provar si més no- però també tenia fe en topar-me amb algun d’ells fora de rodatge. Oahu no és tan gran, hi he estat prou temps i sé de molta gent que se’ls havia trobat voltant per l’illa. Però no he tingut sort i al final he marxat d’aquí sense poder-los veure, fet que em faria sentir força fracassat sinó fos perquè he fet altres coses com dormir a la platja on dormien ells, passejar per la vila de la Iniciativa Dharma, trobar les restes dels avions estrellats i anar a l’estudi on graven escenes interiors (búnquers i estacions..). Més del 90 % de la sèrie està gravada a Oahu (inclús les escenes que estan ambientades en llocs com Corea, Los Ángeles, Sydney…) i quan recorres aquesta illa et dóna la sensació d’estar dins la sèrie, i encara més quan t’acabes perdent en aquelles selves.  També sóc un fan de Lost i aquests dies estic tornant a mirar les dues últimes temporades per poder seguir el fil de la sisena ja que és d’aquelles sèries amb una trama enrevessada. Entre els flashbacks i flashforwards, els canvis en el temps, els fums, búnquers, temples i totes les coses rares que hi ha a l’illa, els del vol 815 i els altres i els altres dels altres… tot plegat fa que hi hagi un embolic considerable i que apareguin dubtes existencials en la majoria dels episodis. I això que només queden menys de vint capítols per respondre tots aquests interrogants i altres que se n’afegiran. Aconseguirà l’última temporada satisfer a tots els seguidors de la sèrie? Ens decebrà el seu final? Serà capaç d’anar-se’n de l’olla encara més? S’acabarà follant algú més el Sowyer? Què farem quan s’acabi la sèrie? Per quina droga ho substituirem? Són altres preguntes que també ens fem molts. No és freqüent que una sèrie causi tanta passió, tant neguit i tanta intriga entre els seguidors i que inclús aquesta faci modificar els horaris dels discursos del mateix Obama. Però s’ha de d’admetre que és una sèrie molt ben aconseguida, amb una producció pròpia de Hollywood i un repertori d’actors envejable que, acompanyat del suspens i l’intrigant fil narratiu que susciten els directors, fa que aquesta sèrie hagi creat tanta expectació. Si mireu per Internet hi ha molt spoiler i moltes teories sobre la sisena temporada i també algunes mentides. Algunes coses són segures com que començarà tal i com va començar la primera temporada, amb el Jack de protagonista; que reapareixeran els personatges morts, així com algun personatge nou… aquí teniu un paròdic episodi descartat de l’última temporada de Lost interpretat per un personatge inèdit: En Guillo va agafar un vol d’avió 516 que el portava cap a Hawaii, on havia de fer un curs d’anglès. Va creuar el Pacífic amb normalitat però de sobte van aparèixer les turbulències i l’avió es va començar a descontrolar fins que finalment va acabar estavellant-se contra una illa. Era el tercer avió que s’estavellava en aquella illa en menys d’un any i aquesta començava a estar plena de gent: el grup del John Lock, el grup del Jack, el grup del Ben, el grup de l’iniciativa Dharma, els rebels, el Jacob … i els dos hippies del Bernard i la Rose fent marranades entre els matolls. Els pocs viatgers que van sobreviure es van adonar aviat que aquella illa era un pèl estranya i en Guillo, que com altres en aquesta sèrie es va canviar el nom pel de Willy, va liderar un grup que aniria a explorar-la. Entre ells hi hauria Charles Whitmore, que també estava en aquell avió i com que té mala llet va acabar decidint el camí sense que ningú s’hi oposés. El grup de l’expedició va trobar el campament de la Dharma però semblava abandonat fins que van veure la Claire i el seu pare (i d’en Jack), que ja es coneixien amb el Whitmore d’antics negocis, partides de golf i nits al puticlub. Tots tres volien activar el fum negre per entretenir al John Lock i que deixés de fer bestieses, ja que l’illa estava tenint canvis constantment degut a l’explosió que havien causat en Jack i companyia 30 anys enrere. I havien completar l’objectiu de l’iniciativa Dharma abans que l’illa es traslladés a un altre planeta. I la missió de l’iniciativa Dharma només la sabia en Jacob, perquè en Ben no s’enterava de res i en Richard estava fent-se la liposucció diària. Evidentment en Jacob no estava mort sinó que havia agafat el cos de la Claire perquè, al no ser un humà de debò, podia agafar forma de qualsevol persona. En realitat tot allò era un experiment que estaven fent dos extraterrestres per tal de… LOST Fa ràbia quan apareixen aquestes lletres i et quedes amb les ganes de seguir veient què passa a continuació. Molts de nosaltres ho saciàvem ràpid amb el següent capítol que ens havíem descarregat d’Internet (aquesta sèrie té el rècord Guiness de descàrregues) però ara ens haurem d’esperar. Ben aviat tornarem a quedar-nos amb cara de tontos davant la pantalla amb les palles mentals que ens provoquen J. J. Abrams i Damon Lindelof.

Aquest cap de setmana he fet una escapada a Maui, una illa de Hawaii en forma de pera menys explotada turísticament que Oahu i Big Island. Vaig arribar-hi el divendres a la nit i vaig llogar un cotxe a l’aeroport per poder veure tota l’illa sencera al meu gust. Em va sortir carot però a aquelles hores no hi havia transport públic i no tenia lloc on dormir, és a dir que no tenia alternativa. Vaig dormir a un petit descampat de la carretera del nord i l’endemà em vaig llevar aviat per anar cap a la part sud de l’illa. Des d’allà s’hi poden veure l’illa de Kahoolawe i l’illot de Molokini i les balenes que venen d’Alaska (quina mandra no?) i es queden a les aigües càlides i tranquil•les de la costa de Maui (diuen que n’hi ha més de mil, jo només en vaig veure un parell a la tarda). Però em vaig avorrir aviat i vaig fer el contrari que les balenes, pujar cap al nord. Conduint per allà vaig parar un autoestopista que em va recomenar anar a Hana, a la part est de l’illa, assegurant-me que era el lloc més bonic de tot Hawaii. I no l’hi faltava raó, segurament és el lloc més salvatge i tropical, pel que fa a la flora, que he vist. La carretera s’endinsava en boscos de falgueres, canyes i palmeres, creuava cascades i quan finalment aconseguia sortir d’aquella selva se li apareixia a sota una cala protegida per penya-segats. Vaig estar en alguna d’aquelles platges fent bodyboard per últim cop fins que casi em trenco la crisma i vaig voler anar tirant milles. I vaig tornar a parar a una altra autoestopista, una vella encantadora que vivia en poble hippy on no gastaven electricitat i s’alimentaven de les granges ecològiques de la zona. Realment era un lloc molt pintoresc, autèntic, un racó de món d’aquells que desprèn una pau que t’atonta. Per aquella zona també hi havia cascades i gorgs, tot i que no rajava aigua abundant com de costum. Hi ha un lloc que es diu “the seven secret pools”, un riu ple de gorgs, tot i que la dona em va dir que en realitat n’hi havia 34, és a dir que n’hi ha 27 més de secretíssimes. No m’hi vaig poder estar gaire estona perquè havia de trobar l’hostal, que estava a l’altra punta de l’illa, i el camí no va ser gens fàcil. Vaig passar per un camí de carro durant una llarga estona i vaig xocar contra una vaca fosca o un porc senglar gran (de debò que no sé què era perquè era fosc, va passar molt ràpid i sóc miop però el que fos va torçar el retrovisor). Sort que al final el cotxe va quedar d’una peça perquè no vaig agafar assegurança.Un cop a l’hostal vaig conèixer un xilè culé amb qui vaig veure els cinc gols del Barça i vaig compartir molts àpats al McDonald’s. He menjat més cops McDonald’s aquest cap de setmana que en mig any a Catalunya, però és que és l’únic lloc on pots dinar per 3 euros. Amb ell vam anar al volcà (o més aviat a l’entrada del parc perquè no vam voler pagar els deu dòlars que valia entrar) i vam acabar de donar la volta a l’illa per la banda est. Si el dia anterior havia estat en un indret hippy i natural, aquest era tot el contrari. Vam parar a una zona plena de resorts i camps de golf on precisament allà havien acabat de fer un campionat mundial de golf . Vam remullar-nos una mica els peus en alguna d’aquelles platges i quan ja es va pondre el sol vam anar a tornar el cotxe a l’aeroport i agafar l’últim autobús cap a l’alberg. L’endemà al matí vaig reposar i aprofitar per preparar coses del viatge (comprar vols, reservar hostals etc. ) i vaig tornar cap a Oahu a passar les últimes hores a Hawaii. La vida hawaiana se m’ha acabat.

Els volcans són un fenomen de la naturalesa intrigant. Són els grans de la terra, petites escapatòries de l’interior del planeta, xemeneies i saunes enormes i desaprofitades. I podria dir moltes ximpleries i donar-vos informació dels volcans, però tothom ja sap què és un volcà perquè és una de les coses que s’aprèn de ben xic i ja aleshores els trobem interessants. Aquest cap de setmana hem estat a l’illa dels volcans, Big Island, on hi ha el volcà actiu més gran del món i el que ofereix una activitat volcànica més espectacular. I també vam notar les seves conseqüències. Aquesta foto és del meu peu després d’estar en aquests volcans, però no cal que s’espantin els meus pares, no és cap cremada de lava. És una butllofa evolucionada que em vaig fer al Mauna Kea, perquè la lava s’ha amagat just abans que hi arribéssim. El Kilauea deixava anar rius de lava constantment i de forma controlada fins que hi vam arribar. També és mala sort que després d’estar 26 anys en visible erupció s’aturés just dos dies abans que l’anéssim a veure. Vam fer un vol en avioneta per sobre els volcans i les rodalies i després vam anar en cotxe pel parc natural i amb la intenció d’accedir al cràter del volcà Kilauea, però ens vam trobar que van tallar l’accés de moltes carreteres. Vam demanar als guardes el perquè i ens van respondre: “estant havent-hi molts canvis al volcà i per raons de seguretat, només poden accedir al cràter agents governamentals i investigadors”. Després ens toparíem amb una altra raó. El volcà estava traient gas tòxic i van començar tancar-ho tot i a avisar a la gent del perill, mentre passava algun cotxe de gent amb màscares de gas. Inclús no descartava una evacuació en qualsevol moment, fet que en el fons desitjava. Però nosaltres, com a bons catalans que som, no volíem malgastar els diners que ens havia costat entrar al parc i volíem no només  veure el cràter sinó també arribar-hi. Vam agafar un caminet i vam arribar al cràter, zona que, com era d’esperar, estava tancada per condicions d’emergència. Al diari d’aquí vam llegir que una part de la població de l’illa, els residents de les urbanitzacions de la zona pròxima als volcans, havia d’estar alerta i prendre mesures de protecció degut a la mala qualitat de l’aire, segons informaven i demanaven les autoritats hawaianes. Avui mateix també he llegit que just ahir s’estava cremant foc a la zona de Kona Sud, molt a prop d’on érem nosaltres. De fet l’últim dia que estàvem a Big Island vam veure uns núvols molt foscos i bromejàvem, sense tenir informació de res, sobre si seria l’erupció del volcà Kilauea o un incendi, però donant per suposat que seria un núvol. Sembla que al final la cosa anava de debò i n’hi ha un  que està cremant més de 400 hectàrees i encara no s’ha controlat. I sembla que les causes de l’incendi estan relacionades amb el volcà, com de costum, precisament ara que celebren el mes de conscienciació sobre els volcans (Volcano Awareness Month).  Aquests són alguns dels inconvenients que té una illa com la de Hawaii, on els volcans tenen tant protagonisme, tot i que també ho contraresten amb un encant únic. Encara vam tenir sort i sembla que vam marxar a temps perquè finalment vam poder gaudir de la visita de tota l’illa i els volcans sense cremar-nos. Uns volcans que normalment regalen un espectacle avorrit i pacient, però ens poden sorprendre en qualsevol moment i devastar aleatòriament el que els rodeja . I ens hem adonat de la vida que tenen aquestes estranyes muntanyes, hem presenciat aquests canvis d’humor que gasten, i aquestes maneres de cridar l’atenció tant imprevisibles.

Un dels propòsits que m’havia plantejat pel 2010 era pujar la muntanya més alta del món i ja l’he complert!! No he pujat l’Everest, que és la que està a més altura per tots aquells que es pensaven que la muntanya més alta del món era l’Everest (entre els que m’incloc).  Resulta que la més alta és el Mauna Kea, un volcà de l’illa de Hawaii, medint-la des de la seva base, que en el seu cas està per sota del mar. El dia 1 vam anar amb el cotxe de lloguer cap a la base turística del Mauna Kea i vam fer nit dins el cotxe en un parking del camí. La veritat és que vam tenir un sostre idíl•lic amb el cel plegat d’estrelles, constel•lacions i nebuloses fins que la lluna plena ho va eclipsar. Però això no treu que haguéssim dormit fatal gràcies al fred i la incomoditat que suposa dormir dues persones desorganitzades dins un cotxe petit. Però un cop va ser de dia, vaig començar a fer l’ascens fins al punt més alt, sense el Lara, que va decidir anar-hi amb el cotxe perquè no se la volia jugar amb el refredat que tenia. Ja sé que l’ascens no va ser des del principi, però per mi ja va fer el fet. Tampoc anava massa preparat, no duia botes adequades, ni forro-polar o jaqueta, ni pantalons llargs, ni guants… però amb el foular de l’AE Antoni Gaudí  ja en tenia prou. Qui s’han cregut que som! Això sí, a dalt feia un fred de collons, i un vent que quasi se m’endú muntanya avall (4200 metres són molts metres encara que estiguin al tròpic de Càncer). Allà dalt hi ha els observatoris més importants del món i unes vistes espectaculars, però no m’hi vaig poder estar gaire estona. Tampoc vaig veure ningú que passegés per allà o fes petar la xerrada, i de fet en tot el camí (anada i tornada) només vaig trobar-me una parella.

Bon any nou a tothom, el temps passa ràpid i de l’any nou hem passat al deu en només uns segons. En realitat el dia d’avui és només un dia, però el nostre calendari fa que sigui especial perquè ens permet fer una reflexió i revisió dels últims 365 dies i tenir uns propòsits i una perspectiva dels pròxims 365 més. Així doncs, si fem una revisió del 2009, ens adonem que han passat força coses: la crisis econòmica s’ha instal•lat en la majoria de països i al nostre concretament ho hem notat sobretot amb l’atur, els estudiants es queixaven pel pla Bolònia vivint a les universitats mentre es debatia la Llei d’educació, Penélope Cruz guanyava un Oscar mentre el Barça ho guanyava tot, ens quedàvem sense els fantasmes de Patrick Swayze i Michael Jackson, els polítics s’espiaven entre ells mentre el terrorisme continuava amb la seva feina, algú es va inventar la grip A i l’accelerador de partícules… i moltes més coses han passat i encara més que en passaran aquest 2010. I espero que, a nivell personal, tothom tingui motius per estar orgullós del 2009 i esperances per millorar, tot el que es pugui, durant el pròxim any. Tenim a les nostres mans plantejar-nos uns bons propòsits que ens ajudin a encaixar bé tot el que ens depari el nou any i acostar-nos més als nostres desitjos. Suposo que un any deu ser com un dia, sempre va bé començar-lo amb bon peu i amb una idea clara del que volem fer, però tampoc és imprescindible marcar-nos-ho des de l’inici. De fet, tot això tampoc es té massa en compte durant la revetlla i el traspàs d’any, que s’aprofita per fer l’animal i esbargir-nos, sinó més aviat després. Espero que hagueu passat un bon cap d’any, us hagueu divertit de valent i us hagueu menjat tot el raïm. Jo n’he tingut dos de traspassos, el de les 00:00 de l’hora de la meitat d’Europa (365 dies justos des de l’últim cap d’any) i el de l’hora de Hawai (365 dies i mig), i la veritat és que els dos m’han resultat força diferents dels que havia fet fins ara. Aquí els teniu:

Hawai és un lloc idoni per passar les vacances de Nadal. Surts de casa tapat fins dalt i pelant-te el nas del fred i quan arribes et vas despullant i també acabes amb el nas pelat, però del sol. I potser és un dels llocs més relaxants per canviar d’any, sense cap mena d’estrès ni preocupacions. Potser. L’Obama segur que ja no pensa el mateix. El president ja va haver d’endarrerir les seves vacances per la votació del Senat sobre la Reforma de Sanitat (que ja feia anys que s’hauria hagut d’aprovar). Semblava que es va treure un bon pes de sobre, però al cap de tres dies d’arribar a Oahu, l’illa on va néixer i on pretenia buscar uns dies de tranquil•litat, li cau un regal de Nadal ben gran, l’intent d’atac terrorista. I després una bona innocentada, haver de canviar banyador per americana i calmar a la multitud americana. Llàstima que no el vaig veure en cap d’aquests dies, sinó li hagués enganxat una llufa de pam i mig. I això que hi he estat bastant a prop, més que en la meva vida i no crec que el pugui veure ja, perquè he canviat d’illa. Ara sóc a Big Island, l’illa més nova i gran, on el Lara i jo hi passarem una setmana. Per arribar-hi hem hagut de passar els controls de seguretat de l’aeroport de Honolulu, just després de l’escàndol. Segons diuen, l’intent d’atac terrorista va ser degut a errors inacceptables en el sistema de seguretat aeri però ho estan millorant. Corroboro una part només: el sistema de seguretat aeri té errors inacceptables. Per venir cap aquí vaig pujar a l’avió amb un pot de raviolis, un d’espaguetis amb mandonguilles i un puré de verdures i pollastre (tots plens de líquid) i el meu amic, en Lara, va entrar-hi el desodorant i encenedors. Però, en canvi, em van fer deixar un pot transparent amb crema solar, que no podia ser res més que allò que es veia:: crema solar. Si hagués portat PETN, segur que hagués estat més senzill posar-lo en una d’aquestes llaunes de menjar, buidant-les i enganxant la tapa amb Imedio. Potser és que els de seguretat preferien prendre el sol abans que menjar espaguetis. Un error inacceptable, amb lo bons que són els espaguetis!

Bé, avui es el dia dels innocents (per vosaltres, per mi encara falta un dia) i, com no, us havia de fer una innocentada, ni que fos sense voler. Realment no tenia pensat fer-ne cap, però aquesta tradició tan bonica i molesta em pot servir d’excusa per contrarestar un error que vaig cometre. La meva innocentada ha anat dirigida a tots aquells que vau intentar veure la “performance” en directe a través de la càmera on-line el dia de Nadal. Finalment vaig fer l’actuació, però ni a l’hora que tocava ni al lloc de la web i us explicaré el perquè. Vam sortir de festa per la revetlla de Nadal i jo encara no sé com vaig acabar al llit, però sé que l’endemà ens vam llevar a quarts de deu i a sobre la ressaca em va donar la tabarra durant tota la funció. Fins avui no he trobat el despertador -i això que l’havia posat el 24 abans de sopar- i no tinc ni idea de si va sonar o no, però el fet és que vam fer una hora tard per arribar a l’estàtua del Duke, i vam anar directament a l’arbre de Nadal. Em sap greu si algú es va ofendre, frustrar, enfadar… per haver perdut temps del dia de Nadal mirant una estàtua. Disculpeu-me, no era la meva intenció però com a mínim ho vaig fer, que no les tenia totes. Us ha fet gràcia aquesta innocentada? A mi tampoc me’n fa, però potser el vídeo que us deixo aquí us fa una mica més de gràcia:

S’acosta Nadal i com diu la dita cada ovella se’n va al seu corral, tothom es retroba amb tots els familiars perduts, s’engreixa sis quilos a base de polvorons i col·lecciona regals innecessaris i números vermells a la targeta de crèdit. Aquí a Hawai també fem coses similars però sense notar les temperatures fredes típiques d’aquestes festes, i això ho fa un pèl estrany. Ara estem el Lara i jo en un hostal de waikiki fent la “nit bona” amb companys de totes les nacionalitats. No és el mateix que passar el Nadal en família però li dóna un toc especial al nostre particular Nadal. M’he disfressat de Pare Nadal perquè no teníem cap tió que cagués res, espero que a vosaltres us hagi fet un bon “cagarro”, nosaltres us donarem el nostre regal en forma de cançó des de l’altra punta del món. Espero que tingueu molt bones festes!!! Una abraçada ben gran i un Merry Christmas ben calurós.

Estic gaudint de les platges, de les postes de sol, de la dansa Hula i la música hawaiana, dels paisatges, animals… totes aquestes coses típiques de Hawai. Però tot això encara s’exagera i s’embelleix més si ho fas en companyia. I potser no veieu tantes coses i feu tard, cert, perquè sempre costa mobilitzar més d’una persona. Però el que no veu un, ho veu l’altre i us complementeu aquesta informació visual com si tinguessis més ulls; i el temps passa més ràpid, tot i la intensitat que hi ha en tot moment, perquè us entreteniu cada minut amb qualsevol tonteria. Però durant aquesta estona en que tots estàveu distrets éreu feliços i per això potser no us preocupava gens el temps. El temps ve i se’n va sense que te n’adonis, igual que els companys. Aquests dies està marxant molta gent cap a casa seva a celebrar el Nadal, alguns van marxar ja fa dies i alguns marxaran d’aquí poc. Ara m’adono de com són de fugaces les amistats en els viatges i també com de diferents són les persones però que iguals que són les relacions humanes. És igual si són de Barcelona, Madrid, d’Alemanya o Eslovènia, de Tokyo o d’Alaska, que a tot arreu hi ha bellíssimes persones.  He tingut experiències maquíssimes amb molta d’aquesta gent i ara que ja he acabat les classes i ja no visc a la residència, m’entra melangia al pensar que s’han acabat totes aquelles estones amb una grata companyia: Converses entretingudes i “roomparties” amb els companys de la residència com la Jordan, l’Alex, en Terry etc. Les cerveses i les classes d’anglès ressacosos o absents de l’endemà amb en Dídac, el Jorge, la Jenny, la Yuri, l’Akos, l’Anzé… Excursions en cotxe, amb el bany entre taurons inclòs, i nits de pesca amb el César. Partides d’Uno i excursions a platges amb en Jose i l’Aya, la Mai, l’Henrique… Els dinars i sopars de menjar espanyol que compartíem amb la Yuko, Sarah, Mamiko, Ravil i companyia.  Guardaré un gran record de tot això també, segur que més que els paisatges i tot el que es pugui fer en aquesta illa i espero seguir mantenint contacte amb molts d’ells, tot i que en molts casos no podrà ser fins d’aquí una temporada. Afortunadament, però, d’aquí poques hores ve un amic de fa anys: en Lara. El temps ve i se’n va, els companys de viatge també… però les amistats perduren, per molt lluny que te’n vagis.