Aquí us penjo una altra guillada. Començada la vaga general nepalesa i entre les concentracions, manifestacions i marxes maoistes… un nou focus de protesta va aparèixer a Kathmandu. El Yeti va baixar a la capital per lluitar pels seus drets. Com us podeu imaginar, és un acte totalment absurd, però que va crear molta més expectació de l’esperada. El Yeti va captar l’atenció de molts ciutadans, va aconseguir seguidors a la campanya i va ser expulsat de la concentració maoista per treure protagonisme a la protesta maoista. Però en Yeti segueix lluitant pels seus drets i ara té el suport dels gossos i cabres de Nepal.

L’únic que sabia d’Abu Dhabi era que apareixia com a destí dels paquets on en Garfield posava en Nermal per desfer-se’n. No entenia mai la raó, pensava que era perquè estava situada a l’altra punta del món respecte d’Estats Units, pel desert i la calor o potser perquè era una ciutat de mala mort… segueixo sense entendre-ho però no he vist ni un gat voltant per la ciutat i per alguna raó serà. El que m’ha quedat clar és que no és una ciutat de mala mort.

Tot és luxós, modern, organitzat, net, hi ha palaus enlloc de cases i inclús alguns ciutadans pequen de supèrbia al donar propina als cambrers. També m’ha donat la sensació que és una ciutat en obres, que encara no està acabada. Segurament és dels llocs on s’està invertint més en construcció en aquesta època de crisis que vivim. I suposo que a Dubai encara és més exagerat aquest impuls presumit i malbaratador. Es nota la mà del petrodòlar en aquest país i és que un 10 % del petroli mundial ve dels Emirats Àrabs i això els permet convertir un desert en un resort.

He estat menys de tres dies a l’Índia i els he intentat aprofitar de la millor manera que he pogut. Com a mínim puc dir que he trepitjat tres estats diferents i recorregut més de 300 quilòmetres al dia en cotxe sense aire condicionat per veure tres ciutats representatives del país. He fet la ruta turística coneguda com el triangle d’or, format per les ciutats de Dheli, Agra i Jaipur.

La primera és coneguda per ser la capital del país i, per tant, contenir els edificis pertanyents a la presidència i reialesa. La segona és famosa pel Taj Mahal, una meravella del món que rep milions de visites a l’any i que es caracteritza per tenir una simetria gairebé perfecte i tones de marbre combinades amb pedres precioses.

I la tercera és molt popular pel seu color, que va ser pintada de color rosa com a símbol d’acollida al Maharajà, i pel fort de Jaipur, que és com una rèplica índia en miniatura de la Muralla Xinesa.

Després de Jaipur vam tornar a Delhi passant pel desert del Rajasthan sota una tempesta de pedra espantosa.

I he tret tres conclusions d’aquest país: És més car del que tothom diu (potser perquè Delhi serà la seu dels jocs de la Commonwealth i les altres ciutats són molt turístiques), se sua moltíssim (pots veure cinc litres diaris i pixar només un cop), i té molta contaminació i pobresa. L’anècdota: vaig sortir a la televisió nacional índia en una retransmissió sobre futurologia amb la gent del carrer.

L’endeví la va clavar bastant, va dir de mi que era valent, esbojarrat i que estava donant la volta al món i que volia fer coses especials, però que si volia prosperitat de debò en el futur havia de portar una samarreta groga i… un anell daurat. No sé si això de l’anell ho deia perquè tenia un germà joier o què però potser me n’hauré de comprar un.

I la curiositat: No em vaig comprar cap anell però sí que em vaig comprar una catifa. Vaig entrar en un Mall i em van oferir un espectacle (realment era un espectacle) molt bo de catifes que s’obrien, ondulaven i canviaven de color que no vaig poder resistir i vaig acabar comprant-me’n una. He provat de fer-la volar, però no hi ha manera…

Aquí us adjunto dos vídeos dels caps d’any de Bali i Tailàndia (a petició de l’Arantxa). No tenen massa a veure ni entre ells ni amb el nostre cap d’any, però cadascú canvia d’any com li dóna la gana:

Ara sóc a Kathmandu, la capital del Nepal, i aquests dies la ciutat està conmoguda i irreconeixible. Als carrers, on habitualment hi ha mil i una botigues i tendes amb una munió de persones transitant entre empentes amunt i avall, ara han quedat desèrtics. I és que el diumenge va ser el dia del treballador i els maoistes, que ja feia temps que feien notar la seva discomformitat amb el govern, van aprofitar per convocar una vaga general indefinida fins que dimitís el Primer Ministre. Els maoistes recorren la ciutat manifestants-se i tancant a la força tota botiga oberta que troben al seu pas.

Així que la situació del país es preveu complicada ja que els protestants no pretenen cedir i els botiguers no podran aguantar gaires dies més sense treballar. Mentrestant el govern intenta trobar la manera de resoldre el problema i la policia es manté dempeus al carrer intimidant l’esperit revolucionari i evitant actes violents (per sort, no hi ha hagut cap incident mortal). Sembla que vaig sortir del foc per caure a les brases, i el curiós és que tant a Bangkok com a Kathmandu els rebels vesteixen de vermell. Ja veurem com acaben els dos conflictes.

No recordo haver-me llevat tant d’hora voluntàriament en la meva vida, però si es vol gaudir d’un paisatge immaculat, sense núvols que es posin entremig, s’ha de fer horari de galls perquè la serenitat del cel a l’Himàlaia només es presenta a l’hora d’esmorzar. Així que amb l’Eva, una amiga manresana que feia pràctiques als hospitals de Nepal, ens vam llevar a quarts de 5 de la matinada per pujar el Sarangkon, una muntanya des d’on es pot observar la serralada de l’Annapurna, amb alguns dels cims més alts del món. Vam pujar a dalt de tot per meravellar-nos amb aquelles muralles blanques que lluïen amb els primers raigs de sol i vam fer un te amb pans tibetans mentre s’anaven tapant les muntanyes. Esmorzar amb tres vuit mils al davant et dóna una energia positiva enorme per començar el dia i oblidar tot tipus de penes, manies i preocupacions.

No sé si és per la immensitat, la bellesa o l’exclusivitat però la gent que viu per aquí dalt no té ni una desena part del que tenim nosaltres i, en canvi, tots es veuen molt més plens, rics, tranquils, satisfets i feliços. Deu ser algun efecte que provoca la muntanya, com el mal d’altura, però benèvol; la muntanya té aquestes coses i sobretot molts alts i baixos, en tots els sentits. Aquesta última setmana l’Annapurna ha viscut la cara i la creu, ha vist la glòria i la desgràcia i ha provocat l’alegria i la tristor, en només dos dies. La coreana Eun-Sun Oh va arrebossar d’orgull i joia quan va pujar l’Annapurna, l’últim vuit mil que li quedava i abans que ho fes la basca Edurne Pasabán. Per altra banda, un dia més tard un alpinista mallorquí, Tolo Calafat, va perdre la vida a causa d’un edema cerebral mentre baixava l’Annapurna. Que descansi en pau allà on sigui.

Bangkok és una ciutat força boja. Ara encara ho és més amb la revolta dels camises vermelles, però diria que ja la seva versió natural s’acosta més a l’anàrquica i salvatge condició de la jungla que a l’organitzat i socialitzat estat d’una ciutat. El mosaic d’imatges de Bangkok és totalment diferent, xocant i sorprenent, burla tot tipus de lògica i sentit. És un calaix de sastre on hi cap tot, sense restricció ni ordre, en contradictòria convivència. La ciutat té canvis bruscos de temperatura entre la xafogor del carrer i el fred dels aires condicionats a tota potència; mescla d’estils arquitectònics entre gratacels lluents i deslluïdes barraques; diversitat d’horaris entre mercats nocturns o diürns, negocis familiars i funcionariat; d’estils de vida entre el purisme dels monjos i el salvatgisme dels vàndals de carrer.

Surts d’un temple budista de color d’or impregnat per l’olor d’encens on hi passegen monjos tapats només amb un llençol taronja i pocs segons després vas a parar a un carrer ple de temples sexuals impregnats de fum de cigarrets i perfum on hi ballen noies tapades només per un fil de color rosa fluorescent. Continues voltant i passes per davant de restaurants luxosos amb una delicada decoració, exquisida carta i amatents cambrers, que estan rodejats de paradetes on et cuinen el mateix plat davant teu per un euro.

Centres comercials de mitja dotzena de plantes i mercats ambulants de ferros rovellats i para-sols cosits que es fan la competència a només dos pams de distància en un carrer on aixecant el cap es poden veure tres Seven Eleven, la marca americana de supermercats que envaeix cada cruïlla de la ciutat. Hooligans amb dos litres de cervesa i transvestits amb dos quilos de silicona s’escalfen mútuament al mateix temps que un militar creua la mirada amb un camisa vermella camuflat, escalfats també però d’una altra manera.

Un alt executiu de corbata i pantalons de pinça avança cap a un centre d’Spa esquivant pidolaires, que recapten caritat amb un got de plàstic, per tornar a l’hotel ben relaxat i convertir-se en el blanc perfecte de taxistes o conductors de tuc-tuc, que intenten establir el preu més alt de bon principi o fan veure que es perden pel camí. I mentrestant, els carrers lluminosos i farcits de bars canvien la música tailandesa per Lady Gaga i acullen turistes que giren el cap per repassar tailandeses sense diners però amb un mòbil d’última tecnologia, modelets de D&G i cosmètics de tot tipus. Em fa l’efecte que la causa d’aquesta contradictòria i desproporcionada imatge ha estat la intrusió sobtada de la cultura occidental en un ambient que no estava preparat per assumir-la i que ha vessat d’aclaparament. És com si li donessin pots de pintura i brotxes a un nen que tot just acaba d’aprendre a utilitzar les ceres. El resultat és salvatge, passional, impulsiu, agredolç… I això li dóna un encant i una personalitat que al principi et sobta i sorprèn però després t’enganxa, com el picant de tots els seus menjars. Bangkok és agredolçament contradictori.

Espero que perdre tres avions en dos dies no sigui un record Guiness perquè em faria molta vergonya. Teòricament ja hauria de ser fora de Bangkok però encara no he pogut i estic començant a dubtar si mai podré, i això que per aquí no hi ha cap amenaça de núvol volcànic. Primer volia anar a Calcuta el diumenge i des d’allà anar pujant amb autobús fins a Nepal, però quan vaig anar a recollir el visat el divendres, després d’haver fet els tràmits la setmana passada, em van dir que m’havien de fer una entrevista el dilluns abans de donar-me’l perquè era periodista, així que vaig perdre el vol que havia comprat pel diumenge.

Em fa gràcia que un país tercermundista posi tantes traves a estrangers que al cap i a la fi el que faran serà gastar-se diners als negocis locals. Així que vaig decidir no tornar a perdre més el temps i la paciència en aquelles oficines i agafar un vol cap a Nova Delhi i d’allà a Nepal amb la mateixa companyia, així m’estalviava el visat. Però el vol de Nova Delhi m’ha marxat davant els nassos i com a conseqüència he perdut el de Nepal també. I això que aquest cop anava bé de temps, havia embarcat la maleta i em dirigia a la porta amb tres quarts d’hora d’antelació, però un altre cop més m’havia de trobar amb un contratemps. Al control d’immigració hi treballaven les persones més lentes que hi ha al món i vaig haver d’esperar mitja hora abans no pogués passar, com si segellar passaports fos una cosa complicadíssima. Ja anava just de temps, havia de passar el control de seguretat i, fent cas a la llei de Murphy, la meva porta havia de ser la més llunyana de tot l’aeroport (mig quilòmetre sense exagerar). Pel camí veia que als panells posava LAST CALL al meu avió i quan finalment vaig arribar… la porta acabava de tancar, en l’únic dels gairebé vint avions agafats fins ara que surt a l’hora exacte (més llei de Murphy). En aquest moment em vaig tornar boig i vaig cagar-me en tot, però sobretot en els controls burocràtics, que de fet han estat els que m’han privat d’arribar al Nepal. El món seria molt més bonic sense aquestes pallassades. Si pogués demanar un desig a algun geni, si mai algú molt important em degués un favor, si mai arribés a poder incidir en el sistema… tinc molt clar què és el primer que faria: enviar a prendre pel cul la P____ BUROCRÀCIA.

M’he de quedar tota la nit a l’aeroport (i com podeu veure a la foto no és massa segur) i demà al matí parlar amb la companyia per mirar si puc agafar el següent vol. I intueixo que la cosa no serà fàcil. Em sembla que em resultaria més fàcil pujar l’Everest caminant des d’aquí que arribar a Kathmandu amb avió. Potser és un missatge diví que em diu que em quedi a Tailàndia tota la vida, que no em faria res però m’agradaria estalviar-me els diners dels vols i la mala llet que em provoca aquestes traves internacionals.