Aquests dies he estat per Bangkok, la capital de Tailàndia, ciutat que potser ha sonat darrerament als telenotícies per la revolta dels camises vermelles. La situació política de Tailàndia està en un moment delicat degut a la pressió de les classes populars tailandeses contra un govern corrupte que va ser escollit de forma fraudulenta mentre el rei del país, estimat per tothom, va perdent facultats com qualsevol altra persona de 82 anys, i l’exèrcit intenta calmar la crispació a base d’hòsties. És un resum molt breu (potser massa) del context dels fets que estan succeint a Bangkok.
Tots els morts i ferits es van produir la nit del dissabte de la setmana passada (jo vaig arribar dos dies més tard) en un moment de descontrol brutal on volaven pedres, bales i perdigons a tort i a dret sense sentit. Els camises vermelles estaven protestant al centre històric i turístic i el que va començar com una “festa” va acabar en un caos a la que va sonar el primer tret. Van passar 20 minuts i van caure una trentena de morts. Aquesta barbaritat va servir perquè l’exèrcit es negués a enfrontar-se al poble i el govern plantegés la dissolució i la convocatòria d’unes noves eleccions.
Encara no s’ha resolt del tot el problema, la protesta segueix en peu i és cert que hi ha alguns carrers tallats i ocupats pels camises vermelles i militars a cada cantonada observant el que passa, però no és el Rosari de l’Aurora ni molt menys. I és que entre mig hi va haver el Songkran, l’any nou tailandès, una festa tradicional que es basa en mullar a tot ésser viu que es mogui. Ho celebren fent una guerra d’aigua per tot el país, i els camises vermelles són els primers que no s’ho volen perdre. Es van canviar les escopetes per les pistoles d’aigua i la sang pel guix. I sort n’hi ha hagut. A la propera entrada parlaré d’aquesta peculiar festa i penjaré el vídeo.
Ara estic al nord de Tailàndia amb la Gina, una amiga de Manresa que estava a la Índia i amb la que m’he trobat a Bangkok. Ens hem estat a casa d’un indi i una tailandesa, el Gagan i la Dao, que ens han acollit molt amablement tot i ser uns convidats una mica “desastre”. Uns sants.
He estat quatre dies a Filipines i en tant poc temps no he pogut visitar el país. M’he quedat a Manila i m’he perdut els paisatges però he conegut a la gent, els filipins. Segons algunes notícies recents de Filipines i els avisos semblava que hi havia d’haver tensió o perill al país o als carrers, però és ben bé el contrari. La gent d’aquí és molt amable, propera, humil, càlida, amigable, simpàtica… Sortia al carrer sol a passejar i acabava passant la tarda xerrant amb botiguers o jugant amb nens. Els agrada relacionar-se amb turistes, fer-se fotografies, explicar històries de Filipines i preguntar sobre el teu país. La publicitat d’unes galetes-xocolatines, el nom del qual coincideix amb el gentil·lici del país, ja feia referència a aquesta amistat i ara entenc perquè. Quan estàs amb filipins et surten amics per totes bandes!
També faig l’animal d’altres maneres. Aquí hi ha un altre vídeo estúpid d’aquells per riure una estona:
I us preguntareu… no té vergonya aquest noi? Com pot fer la pena davant tanta gent? Sóc el primer que riu de mi mateix i m’agrada fer tonteries que estranyin a la gent, ho trobo divertit. Espero que us faci riure a vosaltres també.
Bé, com veieu estic fent una altra enquesta per saber la vostra opinió. Una opinió que tinc molt en compte encara que no ho sembli. Sense anar més lluny he anat al Japó, país que vau triar, i vaig disfressar-me de Son Goku buscant les boles de drac a Tokyo, lloc que vau triar, on també vaig menjar natto a Shibuya, una proposta que vau fer. Aquest blog ha rebut més de 7000 visites des de més de 2000 ordinadors diferents i és per això que m’agradaria que tots vosaltres us sentiu part d’aquest viatge. Pels resultats de l’enquesta actual, veig que de moment us agrada la línea que segueix i que potser voleu que faci d’artista, de pallasso o que faci l’animal… doncs aquí teniu algun exemple de com puc fer l’animal:
Una de les tradicions japoneses més populars és sens dubte l’Hanami. Segurament el nom no us sona massa però potser sabeu de què us parlo si dic paraules com primavera, cirerers, cistell de menjar, manta, sake… qui més qui menys algú ho haurà vist en alguna guia de viatge, foto, llibre pel•lícula, documental o sèrie de Japó… o al Doraemon ni que sigui. Els cirerers florits (cherry blossom en anglès i Sakura en japonès) són una icona i gairebé la imatge corporativa d’aquest país. Els japonesos els aprecien moltíssim i els cuiden amb cura perquè novament tenyeixin de blanc els carrers quan ja ha marxat la neu. El fred de l’hivern no convida a estar massa estona al carrer i quan els pètals dels cirerers broten tots els japonesos tenen clar que ja poden començar a gaudir de l’aire pur i la llum del sol. Aleshores cadascú queda amb un grup d’amics, companys de feina o familiars i prepara una manta (tot i que avui dia es porta més un plàstic gran) i un cistell farcit de menjar i, sobretot, molt sake per fer l’hanami.
Comencen exhibint els seus kimonos; degustant els noodles, tempura o sushi; absorbint gerres de sake… i acaben cantant i ballant cançons tradicionals japoneses fins que cau el sol o cauen inconscients (no és gens estrany veure gent vomitant o dormint la mona a les tres de la tarda). És una tradició que ningú es vol perdre i se la prenen molt seriosament fins al punt que es demanen el dia lliure a la feina els dies que fa bo i reserven parcel•les dels parcs urbans hores abans.
Òbviament els caps de setmana està a vessar però també està ple entre setmana si fa bo, perquè la floració només dura una o dues setmanes i han d’aprofitar el moment. És realment un espectacle preciós veure la caiguda dels pètals quan bufa el vent com si d’una tempesta de neu es tractés (ells ho anomenen sakura fubuki i aplaudeixen eufòricament quan apareix). També resulta curiós veure tanta flor en un espai súper urbanitzat com Tokyo i l’enorme i desinhibida sociabilitat que hi ha en aquests espais, tenint en compte el tarannà tímid i reservat nipó. Vaig tenir la sort d’encertar el moment àlgid del Sakura i poder dinar en un parc ple de cirerers amb una amiga que vaig conèixer a Hawaii mentre queien pètals al meu plat i li donaven un regust de primavera molt especial.
PD: potser els japonesos i les tecnologies tenen una bona relació però jo no. Volia posar-hi més fotografies però, incomprensiblement, només em deixa posar-hi aquesta.
M’he comprat una guitarra. Encara no sé ben bé perquè ho he fet ni sé si em molestarà, la perdré, la trencaré, me la robaràn… però ja està fet. No m’ha costat gaires diners i per tant tampoc em sabrà tan greu si passa res d’això i de moment estic molt content amb aquesta nova adquisició. Suposo que intento esborrar la soledat a base d’acords i puntejats i la companyia d’una guitarra sempre pot servir-me per avivar els moments morts. O potser és que trobava a faltar l’estona d’auge introspectiu que aconsegueix donar-te la música. Els que toquen, canten, composen o simplement difruten de la música saben de què parlo. Us ensenyo un exemple i possiblement la causa final d’aquesta compra compulsiva:
Vaig sentir aquesta cançó després de molt temps i cada cop que la sento (sobretot a partir del minut 5) se’m posen els pèls de gallina i estic a punt de tenir un orgasme. Personalment crec que són els millors segons d’una cançó on l’autor es creix més. Disfruteu-ho tant com jo:
Pel que estic veient Japó és un país amb grans contrastos occidentals i orientals o tradicionals i moderns i això és una peculiaritat que el converteix en un país únic i inigualable. Primer he volgut conèixer la part més antiga, la típica japonesa, i visitar alguns dels punts històrics del país. Vaig anar a Himeji, on hi ha el castell de Himeji, un dels edificis més antics de Japó, declarat Tresor Nacional i Patrimoni de la Humanitat. És el castell més popular i el més visitat del país i per ser de l’edat mitjana conserva molt bé el blanc impecable que el distingeix. El castell també compta amb uns jardins tradicionals japonesos molt ben cuidats i d’una gran bellesa i tranquil·litat.
També vaig anar a Kyoto, ciutat que havia sigut capital del país fins el 1868 i que actualment és considerada la capital cultural. Kyoto segueix mantenint l’esperit de fa uns segles malgrat ser una ciutat tan gran (1,5 milions d’habitants). La ciutat guarda carrerons estrets amb fanals i botiguetes, castells, temples de tot tipus, mides i colors… inclús encara s’hi poden veure personatges mítics com Geishes pel barri de Gion. Jo no les vaig trobar i vaig haver de conformar-me amb el servei d’un parell de gruixuts d’aquests que s’empenyen en calçotets. Pel que m’han dit, les poques Geishes que queden són més una atracció turística que obreres del plaer, però “de haberlas haylas”.
He trobat la pau a la ciutat que més va patir la guerra. Hiroshima és considerada la ciutat de la pau i té molt integrada aquesta cultura pacífica conscienciant i educant els ciutadans ja de ben petits. Possiblement per això la gent d’aquí és tan amable i agradable. No té massa arquitectura interessant ja que és una ciutat nova, reconstruïda a mitjans del segle XX, on només queden alguns edificis anteriors a la Segona Guerra Mundial com el Castell d’Hiroshima i el Bomb Dome. Però als afores de la ciutat hi ha Miyajima, una illa tradicional japonesa reconeguda com a patrimoni de la humanitat on hi ha un vell santuari, l’Itsukushima, i l’O’torii, la gran porta que dóna la benvinguda als que vulguin visitar l’illa.
Un cop a l’illa pots gaudir dels seus típics carrers, paradetes i restaurants nipons o dels caminets, muntanyetes i boscos plens de cérvols (considerats animals sagrats per ells) que et transmeten aquesta pau i tranquil•litat de la que us parlava abans. Tampoc he fet massa coses interessants turísticament parlant però m’he sentit molt còmode, com si fos a casa.
Vaig hostatjar-me en un hostal molt acollidor amb un ambient boníssim i m’hi vaig quedar molts més dies dels que pensava. Vaig conèixer la recepcionista a Sydney i amb ella i els companys de l’hostal he passat molts bons moments tocant la guitarra i cantant, xerrant, menjant…i sortint de festa. Una nit vam viatjar dues hores fins a un poble deixat de la mà de déu per anar a parar a un petit bar on punxava un DJ neozelandès amic seu. Vam dormir a casa d’una americana i l’endemà vam tornar cap a Hiroshima fent alguna paradeta turística. Molt curiós i divertit tot plegat. La veritat és que em va costar marxar d’allà i passar de la relaxada i tranquil•la atmosfera d’Hiroshima al caòtic i desconcertant transport públic japonès rumb a Kyoto.
He estat a l’escenari de l’atrocitat humana més gran de la història. Durant temps l’home ha intentat acostar-se a l’infern -o si més no crear-lo- en diferents batalles, guerres, camps de concentració, atacs terroristes, revoltes… són moltes les vegades que ha perdut el sentit de l’humanisme, però va haver-hi un cop que va superar tots els límits possibles. Encara m’és impossible comprendre com van tenir els sants collons de passar-se la moral i l’ètica per la pedra d’aquella manera. Com tampoc puc entendre que cap dels partícipants fos capaç d’evitar matar a tanta gent innocent. I encara trobo més inadmissible que algú inventi una eina tan destructiva, partint de la base que els invents són -haurien de ser- per un bé comú de la humanitat.
Van perdre la vida milers de persones en pocs segons i altres milers van morir agònicament més tard. La ciutat sencera va quedar destruïda i va haver de començar de nou i un país va quedar enfonsat i humiliat amb l’extermini de la seva antiga capital. Un extermini que no només va ferir en el moment en què es va produir sinó que la ferida va quedar oberta durant molt temps. Fins a dia d’avui, perquè els actuals habitants encara hereten problemes genètics i emocionals dels que ho van viure. Només s’hi poden trobar dues coses positives, sent generosos, a aquesta massacre: va suposar el final de la Segona Guerra Mundial i va conscienciar a molta gent (almenys a la gent d’aquí) sobre el perill de l’escalada armamentística i va potenciar el pacifisme. No he anomenat en cap moment el nom de l’infaust invent de destrucció massiva, però suposo que tots us l’imagineu. A les imatges es pot veure un dels edificis supervivents i el monument de la pau situats ben a prop de l’epicentre, i l’abans i el després.
Durant un parell de dies he estat molt a prop d’uns animals que m’han fet palpar la infància altre cop. He tornat a viure dins un conte i a pensar que tot és possible, que la fantasia forma part de la realitat, encara que de vegades estigui amagada. Quan som petits ens ho creiem tot perquè no sabem res i tenim curiositat per aprendre un gran ventall de coses, per molt estranyes que siguin. I aquesta innocència, ignorància i imaginació fa que siguem feliços. És curiós perquè a mesura que creixem anem perdent totes aquestes virtuts i intentem per altres camins, llargs i complicats, aconseguir aquella felicitat que ja teníem i que havíem perdut per incrèduls. És impossible tornar a ser nen, però sí que es pot tenir la mateixa sensació. Al parc nacional de Komodo he pogut veure dracs vius amb els meus ulls i aquesta experiència m’ha fet recordar bells (i vells) temps i m’ha regalat la sensació de joia infantil. He rememorat moments d’infantesa, quan amb el meu amic omplíem fulls de dibuixos on ens inventàvem dracs de totes formes, colors i poders. Per nosaltres aquelles criatures eren fascinants i admirables.
Encara que sovint els atorguessin el paper d’antagonistes en moltes històries sempre hi havia algun drac bo com en Puff o en Xèron amb qui aferrar-nos. Fins que un mal dia algú ens va dir que tot allò era mentida i que els dracs no existien, estroncant-nos així totes les nostres quimeres i traient sentit als nostres dibuixos. Aleshores vaig perdre la passió pels dracs i més tard el meu amic. I suposo que aquí em vaig acomiadar de la infantesa, fins ara. Sé que sembla nostàlgic i no puc evitar perdre la nitidesa de la llibreta i mullar-la amb alguna llàgrima durant la llarga estona que estic escrivint. Tot i que en realitat m’he passat quasi tot el sobretaula pensant i recordant més que escrivint alhora que anava demanant sucs naturals.
I ara… passem a una cosa totalment diferent (com dirien els Monty Phyton). Canviem radicalment el to del text i deixem de banda l’afligida i passada melangia per donar pas a la divertida i amena bogeria. Havia de seguir la línea de disfressar-me i fer el ridícul parodiant algun tema i no se’m va acudir res millor que convertir-me en princesa per tirar per terra els típics i tòpics contes i llegendes de dracs i princeses. I n’hi ha un de força original, que de ben segur no ens explicaven els nostres pares, que he volgut portar-lo a la pràctica: Heus aquí una vegada una princesa tan lletja i de sexe tan confús que cap príncep la volia com a esposa. Es deia Guillermina i era d’un país tant petit i pobre que necessitava l’ajuda econòmica d’algú altre (com per exemple un príncep d’un país ric) per tirar endavant, però no trobaven ningú que volgués la seva peluda mà. Així que el rei l’envià a terres dels dracs per donar-li morbo i incentivar algun príncep que volgués demostrar el seu coratge. La princesa va estar anys i panys vivint en un castell rodejat de dracs fins que un dia els dracs es van cansar d’esperar i la començaren a perseguir, per menjar-se-la o perquè marxés ben ràpid, car no volien suportar-la ni un segon més. La pobre princesa va escapar-se com va poder i de camí es va creuar amb un vilatà que s’enfrontà als dracs sense arma alguna, tant sols amb pedres i pals. Aquell acte tan valent va ser admirat per una convenció de prínceps que hi havia a la vora i elevaren aquell xicot a la categoria de príncep, atorgant-li riqueses i terres de tots ells. Pel que fa a la princesa, li van pagar un canvi d’imatge a una casa d’estètica, fet que els va costar molt més or del que pensaven. Així, princesa i príncep tornaren al país com els millors hereus a la corona que mai hagin pogut tenir. I visqueren feliços i menjaren anissos, fins que a la princesa li va sortir papada, es tornà obesa i repugnant altre cop.
I ara la història real: vaig entrar al territori dels dracs: el parc natural de Komodo, vestit de princesa de Zimbabwe (el meu pressupost no donava per un gran vestit) i em van retenir al seu castell de fusta en forma de casa (són dracs, no els demaneu grans obres arquitectòniques) durant un llarg temps (ja sabeu que el temps és molt relatiu quan s’és presoner). Vaig aconseguir escapar-me, però els dracs em perseguiren fins que el meu príncep blau en forma de guia local (com a princesa no tinc el llistó massa alt) em va rescatar de les seves urpes a cops de pedra. Aquí teniu el vídeo que il•lustra aquest conte tan estúpid com real:
