Som 22 del segon mes de la segona dècada del 2000. Tot i que aquesta curiositat numèrica no li dóna més transcendència al dia, potser sí que hi haurà més expectació el 22è dia del dotzè mes del segon any de la segona dècada del mil·lenni 2000 (22-12-2012), curiosament d’aquí un any i 22 mesos. I no per la coincidència de números, sinó per una sèrie de profecies que pronostiquen el final de la humanitat o, si més no, un punt d’inflexió. Segons aquestes, s’esperen tràgiques catàstrofes, grans canvis a la terra i a l’univers que influiran en l’ésser humà. Segurament la data de 2012 és coneguda per molta gent pel calendari maia o potser per alguna pel·lícula o llibre recent que, de forma més comercial o menys, han tractat aquest tema. L’altre dia vaig veure la pel·lícula 2012: Doomsday, i em vaig maleir a mi mateix per mirar-la sencera i perdre tant de temps (la pel·lícula dura gairebé dues hores i mitja) podent fer altres coses més interessants. Podria considerar-se entretinguda si no fos tan previsible i utilitzés els típics personatges, típics diàlegs, típiques escenes, típiques expressions i típics discursos. Potser hi ha una dotzena de casos on, tot i complicar-se la vida a priori i utilitzar un fals suspens que t’acaba irritant, els protagonistes s’acaben salvant en l’últim segon. I podeu imaginar-vos com serà el desenllaç… feliç, tothom es torna més humà (inclús el president d’EUA) i els protagonistes acaben junts al llit. Potser és que aquest tipus de pel·lícules catastròfiques només saben seguir una sola pauta. La recomano a tots aquells que vulguin sentir-se endeví o guionista durant una estona. Arran de la pel·lícula 2012 Doomsday, de molts llibres que s’han publicat i de moltes pàgines web que tracten el tema, la data de 22 de desembre de 2012 és per a molta gent un dia temut. L’altre dia vaig sentir que una dona havia trucat a la NASA per preguntar el dia i l’hora exacta en què hi hauria la fi del món amb la intenció de matar el seu gos i els seus fills perquè no passessin per aquest mal tràngol. Imagineu-vos que a aquesta dona li diuen una hora concreta, assassina el que més estima i després no passa res. Bé, de fet segur que no s’equivocarien, per ella potser sí que seria la fi del món. I no és un cas aïllat perquè ja han passat coses semblants i fa deu anys també va haver-hi bastants sonats que es van creure massa l’efecte 2000 i es van suïcidar. Fins a quin punt de bogeria estem arribant? Cal arribar a aquests extrems per una simple predicció? Hem entès bé què és el què ha de passar en el futur o preferim muntar-nos una pel·lícula tràgica? En fi, suposo que aquests mites s’alimenten de l’exageració i sempre ha d’haver-hi dramatisme per no ignorar-los. La gràcia d’aquest tema, però, és que coincideixen vàries profecies i corrents totalment diferents, que no tenen res a veure unes amb les altres, i això fa que no es pugui qualificar de paranoia sectària sinó de gairebé un acord general sobre un futur esdeveniment. No només és cosa de la profecia maia, també el Codi Sagrat de la Bíblia i Nostradamus en fan referència, però inclús teories científiques situen per aquestes dates desordres climàtics, canvis en la polarització o catàstrofes naturals, i també corrents espirituals i astrològiques com el New Age auguren canvis en l’univers i el pensament. Cadascuna amb el seu particular punt de vista però amb un rerefons comú. Les teories més optimistes sobre el 2012 creuen que un raig causat per l’alineació planetària ens il·luminarà i ens donarà una consciència global que ens farà canviar la ment, entendre el pròxim i a respectar el nostre entorn. A aquesta línea s’hi afegeixen altres teories que parlen d’efectes còsmics que ens influiran regalant-nos una connexió psíquica mundial i una transformació espiritual de l’home, i finalment ens aportarà pau i abundància. Tant de bo, però ho trobo massa místic i màgic per ser real. Les teories més pessimistes, en canvi, afirmen que seran les patacades que ens endurem els pròxims dos anys les que ens faran conscienciar i apel·len a la selecció natural de tota la vida com a norma que regirà la nostra supervivència. És a dir, que després d’un grapat de catàstrofes, els supervivents acabarien de captar el toc d’atenció i s’adaptarien a un tipus de vida més ecològica. I com no, també hi ha les més extremistes que afirmen categòricament que la vida terrestre s’acabarà d’aquí dos anys per l’impacte d’un meteorit, l’erupció d’un súper volcà o de cataclismes semblants. Sigui com sigui, sembla que tots estan d’acord en què d’aquí dos anys una força superior ens afectarà per bé o per mal i ens canviarà la mentalitat actual. Però perquè el 2012? Tant aviat? Tinc tot el respecte del món a les antigues profecies, als estudiosos, als maies… i no vull qüestionar la seva saviesa, però el futur és tan incert i imprevisible que és absolutament impossible encertar amb exactitud com serà. Amb estudis empírics es pot arribar a predir amb poc marge d’error alguns fets sense massa variables. Però és una proesa endevinar el dia en què s’acabarà (o canviarà) la humanitat tenint en compte l’escala de temps de què estem parlant i tenint en compte també el seu dinamisme i la seva magnitud. Depèn de molts factors i una ridícula acció pot fer capgirar el rumb d’una cadena d’esdeveniments llarguíssima. Imagineu-vos que ha de tornar a aparèixer un profeta, messies, il·luminat, o com n’hi vulgueu dir, que ens hagi de guiar i salvar a tots, però un mal dia es creua amb qualsevol que el mata per robar-li la cartera, o l’atropella perquè desvia la vista de la carretera quan li cau l’entrepà sota el seient. El paper d’aquest últim paio dins la societat era totalment insignificant, però ha acabat tallant un dels possibles camins de la humanitat. Imagineu-vos que de la nit al dia els grans ídols i líders d’opinió es tornen ecologistes i apareix una onada d’ecologisme i conscienciació amb la natura que prorroga les catàstrofes previstes. Imagineu-vos com seria de diferent la història si un jueu hagués ajudat d’alguna manera a Hitler quan aquest encara era jove i estava formant la seva opinió. Potser hi haurà qui dirà que tot això ja ho marcava el destí, però no hem de caure en la trampa d’equiparar el destí amb el futur. Un altre dia parlarem del destí. El que vull dir és que qualsevol pronòstic sempre juga amb un grau molt elevat d’incertesa. I si a això hi afegim la desinformació que hi ha sobre el tema i la distància temporal d’aquestes profecies… ens quedem amb unes volàtils travesses sobre un resultat d’abast mundial i històric. I el pitjor de tot és que ens hem de creure a cegues aquestes històries sense una base que ho justifiqui, sense una explicació clara i demostrable del que passarà i sense concretar fets. I això permet que sovint aquestes profecies facin trampa i juguin amb l’ambigüitat i amb la interpretació. Totes aquestes profecies han fet pronòstics que no s’han complert i alguns dels que s’han complert haguessin pogut coincidir amb molts altres fets. Respecte la profecia maia, a més, hi ha un petit malentès. El calendari maia acaba el 2012, però això no significa que el món hagi de fer el mateix. És només un calendari, és a dir, una forma de comptar el temps a llarga distància. I el seu calendari conté un compte curt de 52 anys i un llarg de 5125. Quan s’acaba un any, un segle o un mil·lenni del nostre calendari tornen a començar de nou des del principi i santes pasqües. I em sembla que passarà el mateix amb el seu, però ningú ho pot confirmar encara. Posem per cas que som refiats i tenim fe en el que ens diuen alguns experts (científics, històrics, religiosos o qualsevol persona que ha dedicat més temps en aquests temes que en la seva pròpia vida) sobre el 2012 i volem saber si podrem aconseguir l’ascens laboral, acabar els estudis o dur a terme els plans pels quals tant estem treballant durant aquests anys. Ens hem d’afanyar ara a aconseguir el que hem somniat durant tot aquest temps? La resposta és que sí. És la meva opinió i evidentment té menys rellevància que l’opinió d’un maia, d’un estudiós de la NASA i que la vostra. Però sóc dels que pensa que esperar a fer les coses el dia de demà l’únic que fa és fer-te perdre el dia d’avui. No fa falta que el món sencer s’acabi per tancar els ulls i veure com volen els nostres desitjos. Perquè hem d’esperar obligatòriament algun fet extern imparable per començar? Però som així, si no tenim marcat un dia final, no ens exigim esforçar-nos per aconseguir els nostres objectius; si no ens esforcem en els nostres objectius, el temps s’emporta les oportunitats de realitzar-los fins que canvia el panorama i queden desfasats. I això ens passa amb les coses més insignificants com fer un quadre o un viatge i amb les més transcendents com salvar una espècie o un planeta. No obstant, encara tenim l’oportunitat de canviar abans que sigui massa tard, encara que resulti difícil i haguem de posar d’acord tot ésser viu del planeta. Si som capaços de destruir-lo també podem ser capaços de salvar-lo. En realitat el planeta se salvarà igualment, perquè és una massa enorme que sobreviu bastant bé sense uns hostes com nosaltres. En canvi nosaltres ho tenim més difícil. El que sí que és més fàcil d’encertar és que en poc temps (potser no d’aquí dos anys, però sí d’aquí alguns més) ens situarem en un període transició, simplement perquè cada etapa de la història de la humanitat té un inici i un final i la nostra no pot durar gaire. Vull creure que tampoc hi haurà un desordre global tant exagerat com per considerar-ho apocalipsi, però sí que veurem canvis dràstics en tot planeta, tan naturals com socials. No sé si podríem parlar d’una nova era, però potser aniria bé que així ens ho prenguéssim per marcar-nos una certa distància amb el tipus de vida que estem duent ara i el rumb mundial que estem seguint. Està clar que el segle XX ha estat un segle amb una activitat humana frenètica i que el XXI està seguint el mateix camí o l’està superant; està clar que hem comès alguns errors molt greus que afecten a la convivència necessària d’una espècie dins un hàbitat; està clar que en alguns moments hem perdut el respecte a la mare naturalesa i dóna la sensació que ens hem cregut ser millors, tenir prou poder com per explotar-la i tenir immunitat davant qualsevol acció deliberada; està clar que aquesta insostenible forma d’habitar el planeta no pot tenir res més que una cruel recompensa; està clar que per molt desenvolupats que estiguem, arribarà un dia que ens extingirem. Al passar-nos les lleis de la naturalesa pel forro i crear superpoblació, contaminació i explotació, hem declarat la guerra a una força molt més antiga, experta i sàvia que nosaltres: la natura. I en aquest pols, jo tinc molt clar per qui apostar. Com bé diuen molts intel·lectuals, l’espècie humana té els dies comptats (almenys en aquest planeta) i si no actua unida i conscienciada, encara caurà més ràpid la sorra del rellotge que marca el temps de la seva existència. De moment no sembla que ens conscienciem i obviem els avisos que ens regala la terra, que ens serveix per crear pel·lícules caríssimes. Estem sent testimonis de catàstrofes naturals cada cop més grans i aquestes no passen en va, tenen les seves causes malgrat ens esforcem per obviar-les. Fins que hi haurà un dia que rebrem un càstig de proporcions inimaginables sense cap avís. Un mecanisme d’autodefensa de la terra? Pot ser. Una venjança còsmica en favor d’un dels seus planetes? Perquè no? Un càstig diví pels nostres pecats? Hi ha qui ho podria pensar. Potser seguirà tot igual o potser canviarà tot, qui sap. Si sobrevisquéssim a un canvi històric i generalitzat de la terra, tota la nostra visió de l’entorn i de nosaltres mateixos canviaria radicalment. I això no té perquè ser dolent, forma part de l’evolució de l’espècie. Ens hem acostumat a viure d’una manera, però això no vol dir que no puguem adaptar-nos a altres formes de vida. Vivim en un medi on ens hem d’adaptar dia rere dia i qui no estigui preparat per fer-ho és normal que no pugui sobreviure en el nou món. I si en el pitjor dels casos arribés l’apocalipsi i el dia del judici final sentenciés a tot ésser viu, crec que val la pena presenciar dempeus i amb orgull un dia històric com aquest, si tenim la sort de poder-ho fer. Titlleu-me de suïcida, morbós o sociòpata si voleu però trobo que és una experiència única i espectacular -encara que sigui l’última- tenir l’oportunitat de viure el moment més important de la humanitat: el seu final. Dels mils de bilions de persones que han viscut en aquest preciós planeta, quants hauran tingut l’ocasió de viure un moment així? Doncs aproximadament 6800 milions d’afortunats. Però amb tanta gent i tantes ments, -i algunes de molt brillants- em costa de creure que ningú sigui capaç de trobar una solució que beneficiï a la majoria, com tampoc crec que cap catàstrofe pugui eliminar-los a tots. Haurem d’esperar a veure què passa. Només dos anys i mig.”
