M’he comprat una guitarra. Encara no sé ben bé perquè ho he fet ni sé si em molestarà, la perdré, la trencaré, me la robaràn… però ja està fet. No m’ha costat gaires diners i per tant tampoc em sabrà tan greu si passa res d’això i de moment estic molt content amb aquesta nova adquisició. Suposo que intento esborrar la soledat a base d’acords i puntejats i la companyia d’una guitarra sempre pot servir-me per avivar els moments morts. O potser és que trobava a faltar l’estona d’auge introspectiu que aconsegueix donar-te la música. Els que toquen, canten, composen o simplement difruten de la música saben de què parlo. Us ensenyo un exemple i possiblement la causa final d’aquesta compra compulsiva:
Vaig sentir aquesta cançó després de molt temps i cada cop que la sento (sobretot a partir del minut 5) se’m posen els pèls de gallina i estic a punt de tenir un orgasme. Personalment crec que són els millors segons d’una cançó on l’autor es creix més. Disfruteu-ho tant com jo:
Pel que estic veient Japó és un país amb grans contrastos occidentals i orientals o tradicionals i moderns i això és una peculiaritat que el converteix en un país únic i inigualable. Primer he volgut conèixer la part més antiga, la típica japonesa, i visitar alguns dels punts històrics del país. Vaig anar a Himeji, on hi ha el castell de Himeji, un dels edificis més antics de Japó, declarat Tresor Nacional i Patrimoni de la Humanitat. És el castell més popular i el més visitat del país i per ser de l’edat mitjana conserva molt bé el blanc impecable que el distingeix. El castell també compta amb uns jardins tradicionals japonesos molt ben cuidats i d’una gran bellesa i tranquil·litat.
També vaig anar a Kyoto, ciutat que havia sigut capital del país fins el 1868 i que actualment és considerada la capital cultural. Kyoto segueix mantenint l’esperit de fa uns segles malgrat ser una ciutat tan gran (1,5 milions d’habitants). La ciutat guarda carrerons estrets amb fanals i botiguetes, castells, temples de tot tipus, mides i colors… inclús encara s’hi poden veure personatges mítics com Geishes pel barri de Gion. Jo no les vaig trobar i vaig haver de conformar-me amb el servei d’un parell de gruixuts d’aquests que s’empenyen en calçotets. Pel que m’han dit, les poques Geishes que queden són més una atracció turística que obreres del plaer, però “de haberlas haylas”.
He trobat la pau a la ciutat que més va patir la guerra. Hiroshima és considerada la ciutat de la pau i té molt integrada aquesta cultura pacífica conscienciant i educant els ciutadans ja de ben petits. Possiblement per això la gent d’aquí és tan amable i agradable. No té massa arquitectura interessant ja que és una ciutat nova, reconstruïda a mitjans del segle XX, on només queden alguns edificis anteriors a la Segona Guerra Mundial com el Castell d’Hiroshima i el Bomb Dome. Però als afores de la ciutat hi ha Miyajima, una illa tradicional japonesa reconeguda com a patrimoni de la humanitat on hi ha un vell santuari, l’Itsukushima, i l’O’torii, la gran porta que dóna la benvinguda als que vulguin visitar l’illa.
Un cop a l’illa pots gaudir dels seus típics carrers, paradetes i restaurants nipons o dels caminets, muntanyetes i boscos plens de cérvols (considerats animals sagrats per ells) que et transmeten aquesta pau i tranquil•litat de la que us parlava abans. Tampoc he fet massa coses interessants turísticament parlant però m’he sentit molt còmode, com si fos a casa.
Vaig hostatjar-me en un hostal molt acollidor amb un ambient boníssim i m’hi vaig quedar molts més dies dels que pensava. Vaig conèixer la recepcionista a Sydney i amb ella i els companys de l’hostal he passat molts bons moments tocant la guitarra i cantant, xerrant, menjant…i sortint de festa. Una nit vam viatjar dues hores fins a un poble deixat de la mà de déu per anar a parar a un petit bar on punxava un DJ neozelandès amic seu. Vam dormir a casa d’una americana i l’endemà vam tornar cap a Hiroshima fent alguna paradeta turística. Molt curiós i divertit tot plegat. La veritat és que em va costar marxar d’allà i passar de la relaxada i tranquil•la atmosfera d’Hiroshima al caòtic i desconcertant transport públic japonès rumb a Kyoto.
He estat a l’escenari de l’atrocitat humana més gran de la història. Durant temps l’home ha intentat acostar-se a l’infern -o si més no crear-lo- en diferents batalles, guerres, camps de concentració, atacs terroristes, revoltes… són moltes les vegades que ha perdut el sentit de l’humanisme, però va haver-hi un cop que va superar tots els límits possibles. Encara m’és impossible comprendre com van tenir els sants collons de passar-se la moral i l’ètica per la pedra d’aquella manera. Com tampoc puc entendre que cap dels partícipants fos capaç d’evitar matar a tanta gent innocent. I encara trobo més inadmissible que algú inventi una eina tan destructiva, partint de la base que els invents són -haurien de ser- per un bé comú de la humanitat.
Van perdre la vida milers de persones en pocs segons i altres milers van morir agònicament més tard. La ciutat sencera va quedar destruïda i va haver de començar de nou i un país va quedar enfonsat i humiliat amb l’extermini de la seva antiga capital. Un extermini que no només va ferir en el moment en què es va produir sinó que la ferida va quedar oberta durant molt temps. Fins a dia d’avui, perquè els actuals habitants encara hereten problemes genètics i emocionals dels que ho van viure. Només s’hi poden trobar dues coses positives, sent generosos, a aquesta massacre: va suposar el final de la Segona Guerra Mundial i va conscienciar a molta gent (almenys a la gent d’aquí) sobre el perill de l’escalada armamentística i va potenciar el pacifisme. No he anomenat en cap moment el nom de l’infaust invent de destrucció massiva, però suposo que tots us l’imagineu. A les imatges es pot veure un dels edificis supervivents i el monument de la pau situats ben a prop de l’epicentre, i l’abans i el després.
Durant un parell de dies he estat molt a prop d’uns animals que m’han fet palpar la infància altre cop. He tornat a viure dins un conte i a pensar que tot és possible, que la fantasia forma part de la realitat, encara que de vegades estigui amagada. Quan som petits ens ho creiem tot perquè no sabem res i tenim curiositat per aprendre un gran ventall de coses, per molt estranyes que siguin. I aquesta innocència, ignorància i imaginació fa que siguem feliços. És curiós perquè a mesura que creixem anem perdent totes aquestes virtuts i intentem per altres camins, llargs i complicats, aconseguir aquella felicitat que ja teníem i que havíem perdut per incrèduls. És impossible tornar a ser nen, però sí que es pot tenir la mateixa sensació. Al parc nacional de Komodo he pogut veure dracs vius amb els meus ulls i aquesta experiència m’ha fet recordar bells (i vells) temps i m’ha regalat la sensació de joia infantil. He rememorat moments d’infantesa, quan amb el meu amic omplíem fulls de dibuixos on ens inventàvem dracs de totes formes, colors i poders. Per nosaltres aquelles criatures eren fascinants i admirables.
Encara que sovint els atorguessin el paper d’antagonistes en moltes històries sempre hi havia algun drac bo com en Puff o en Xèron amb qui aferrar-nos. Fins que un mal dia algú ens va dir que tot allò era mentida i que els dracs no existien, estroncant-nos així totes les nostres quimeres i traient sentit als nostres dibuixos. Aleshores vaig perdre la passió pels dracs i més tard el meu amic. I suposo que aquí em vaig acomiadar de la infantesa, fins ara. Sé que sembla nostàlgic i no puc evitar perdre la nitidesa de la llibreta i mullar-la amb alguna llàgrima durant la llarga estona que estic escrivint. Tot i que en realitat m’he passat quasi tot el sobretaula pensant i recordant més que escrivint alhora que anava demanant sucs naturals.
I ara… passem a una cosa totalment diferent (com dirien els Monty Phyton). Canviem radicalment el to del text i deixem de banda l’afligida i passada melangia per donar pas a la divertida i amena bogeria. Havia de seguir la línea de disfressar-me i fer el ridícul parodiant algun tema i no se’m va acudir res millor que convertir-me en princesa per tirar per terra els típics i tòpics contes i llegendes de dracs i princeses. I n’hi ha un de força original, que de ben segur no ens explicaven els nostres pares, que he volgut portar-lo a la pràctica: Heus aquí una vegada una princesa tan lletja i de sexe tan confús que cap príncep la volia com a esposa. Es deia Guillermina i era d’un país tant petit i pobre que necessitava l’ajuda econòmica d’algú altre (com per exemple un príncep d’un país ric) per tirar endavant, però no trobaven ningú que volgués la seva peluda mà. Així que el rei l’envià a terres dels dracs per donar-li morbo i incentivar algun príncep que volgués demostrar el seu coratge. La princesa va estar anys i panys vivint en un castell rodejat de dracs fins que un dia els dracs es van cansar d’esperar i la començaren a perseguir, per menjar-se-la o perquè marxés ben ràpid, car no volien suportar-la ni un segon més. La pobre princesa va escapar-se com va poder i de camí es va creuar amb un vilatà que s’enfrontà als dracs sense arma alguna, tant sols amb pedres i pals. Aquell acte tan valent va ser admirat per una convenció de prínceps que hi havia a la vora i elevaren aquell xicot a la categoria de príncep, atorgant-li riqueses i terres de tots ells. Pel que fa a la princesa, li van pagar un canvi d’imatge a una casa d’estètica, fet que els va costar molt més or del que pensaven. Així, princesa i príncep tornaren al país com els millors hereus a la corona que mai hagin pogut tenir. I visqueren feliços i menjaren anissos, fins que a la princesa li va sortir papada, es tornà obesa i repugnant altre cop.
I ara la història real: vaig entrar al territori dels dracs: el parc natural de Komodo, vestit de princesa de Zimbabwe (el meu pressupost no donava per un gran vestit) i em van retenir al seu castell de fusta en forma de casa (són dracs, no els demaneu grans obres arquitectòniques) durant un llarg temps (ja sabeu que el temps és molt relatiu quan s’és presoner). Vaig aconseguir escapar-me, però els dracs em perseguiren fins que el meu príncep blau en forma de guia local (com a princesa no tinc el llistó massa alt) em va rescatar de les seves urpes a cops de pedra. Aquí teniu el vídeo que il•lustra aquest conte tan estúpid com real:
Aquests dies València ha viscut la festa de les Falles, un emblema cultural de la ciutat xe, que té certes similituds amb una altra festa religiosa d’un racó molt llunyà. He estat uns dies a Bali, un dels punts turístics mundials més concorreguts i considerada per molts la millor illa del món, que compta amb una tradició peculiar i particular: el Nyepi. El Nyepi és el canvi d’any hindú, la data del qual varia segons el moviment lunar i que enguany ha coincidit amb el dimarts 16 de Març, mentre jo voltava per allí. És un ritual vinculat a la religió hindú, la religió majoritària a l’illa, que es realitza per les vil·les i que té un procés que dura uns quants dies: Setmanes abans del festival, cada barriada o colla fabrica manualment uns enormes ninots: els Ogoh-ogoh. Aquests ninots solen tenir un aspecte poc agradable quan reprodueixen personatges religiosos demoníacs, però la temàtica és molt amplia i hi ha figures de tot tipus, mides i costos (algunes tenen un valor de 500 euros).
Durant els quatre dies abans del Nyepi, tots els vilatans van a la platja vestits amb la roba tradicional (turbant blanc, camisa blanca i un “pareo” com a faldilla) fent una rua amb instruments i ornaments religiosos. Un cop allà fan una petita cerimònia, que rep el nom de Melasti i que simbolitza la purificació amb la marxa dels déus de la terra a l’oceà. L’últim dia, el de la revetlla i coneguda pels balinesos com a Bhuta Yajna Ritual, es fa un ritus a cada casa per allunyar els mals esperits, que consisteix en espargir aigua beneïda, foc i soroll de pals per tots els racons per després col·locar-ho tot en una zona on hi ha cistellets de flors i arròs, propis de les oracions hindús. Després cada colla transporta els Ogoh-ogoh des de la seva vil·la fins a l’est de l’illa, on es troben tots i desfilen per la carretera amb música i pirotècnia davant milers de persones. A la imatge es pot veure la cruïlla principal i més concorreguda, normalment transitada en tot moment per automòbils que durant poques hores deixen pas als múltiples conductors d’Ogoh-ogoh. Un cop han fet l’exhibició, totes les estàtues reposen per ser cremades conjuntament un mes després, i els balinesos aprofiten la nit per veure arak, la beguda alcohòlica típica d’aquí, en companyia de la gent estimada.
L’endemà és el dia crucial, el Nyepi, que significa “dia de silenci”. És una diada de Bali i tota l’illa deixa de funcionar durant 24 hores per dedicar-la a la meditació i introspecció, on cadascú ha de reflexionar sobre la vida i sí mateix i no es pot fer res més que no sigui això. I no és cap exageració. No es pot treballar, no es pot fer soroll, no es poden fer activitats recreatives, no es pot sortir ni entrar de l’illa (l’aeroport està tancat), no es pot mirar la televisió (no funciona cap canal), no es poden encendre les llums durant la nit i no es pot sortir de casa. Només hi ha dos tipus de treballadors que exerceixen aquell dia: els policies i els metges. I no és només un capritx dels hindús. Ningú que trepitgi el terra de Bali pot sortir al carrer, els hotels tanquen les portes i, no sé si creure-m’ho, però em van dir que qualsevol que sortís al carrer el detenien. Unes mesures un pèl restrictives per seguir una tradició religiosa tenint en compte que molta gent que és a Bali no segueix l’hinduisme. Com a contrapartida el cel regala una de les nits més estrellades que mai es puguin veure.
Perth és una ciutat com qualsevol altra, sense res d’especial ni massa coses per veure o fer, però si t’allunyes una mica la cosa canvia. Vaig anar a l’illa Rotness, una illa de l’oceà índic a una hora de la ciutat en vaixell que es caracteritza per tenir un clima purament mediterrani i uns animalons únics al món, els quokkas. Aquests animals són uns marsupials semblants als cangurs però més petits, tot i que també recorden a les rates (de fet el nom de l’illa originalment era Ratness perquè es pensaven que els quokkas eren rates). Me’n vaig trobar uns quants mentre donava una volta a l’illa en bicicleta i són bastant dòcils tot i estar en llibertat, no com els cangurs i els coales salvatges, que són força agressius. De fet, el cangur és el segon animal que causa més morts humanes al país, gran part d’elles produïdes en accidents de trànsit. Però la dada que em va cridar més l’atenció, tenint en compte la gran quantitat d’animals perillosos d’Austràlia, va ser que l’animal que provoca més morts és l’abella, degut a les al•lèrgies. Bé, dita ja la dada, prosseguim. A part dels quokkas vaig veure també coales i cangurs i els vaig poder tocar ja que aquests estaven en un parc de conservació i estan acostumats a tenir tracte amb humans.
Això va ser en un tour que vaig fer per veure el desert dels Pinnacles. Aquest desert, situat al nord de Perth dins el parc natural de Nambung, és força peculiar perquè té una enorme quantitat de roques sedimentàries de forma fàl•lica. Segons el que ens va explicar el guia, els pinacles tenen aquesta forma degut a l’erosió de l’oceà i posteriorment del vent en una superfície que havia sigut un bosc ple d’arbres molts anys enrere; un cop van desaparèixer només van quedar les roques, que havien pres la forma segons l’espai de les arrels.
També hi ha altres teories, però sigui quina sigui la raó no deixa de ser un paisatge geològicament interessant. Vam acabar el tour en un altre desert, el de les dunes gegants, per fer sandboard. Com a Nova Zelanda però aquesta vegada teníem taules de veritat (i no trineus dels 20 duros) i vam poder lliscar duna avall uns quants cops, no sense caure i acabar rebolcant-nos per la sorra igualment. Com que a Austràlia no hi ha neu mai (no com vosaltres ara que en teniu per donar i per vendre) i no poden esquiar (fer snowboard i aquestes coses) han de fer-ho amb la sorra i el sand board és considerat per ells també un esport.
No desvetllo cap secret si dic que la saga del Senyor dels Anells va ser gravada íntegrament a Nova Zelanda. La majoria de gent ho sap i el turisme del país s’ha alimentat d’aquesta pel·lícula darrerament. La novel·la fantàstica de Tolkien va narrar uns paisatges pintorescos que s’han aconseguit trobar en dues illes oceàniques amb una varietat d’hàbitats envejable. Qualsevol que hagi vist les pel·lícules (sobretot si ho ha fet recentment) pot sentir-se com un hobbit més quan viatja per l’interior de Nova Zelanda. Fins i topt pots sentir-ho massa i arribar a convertir-te en un dels personatges més entranyables de la triologia i escapar-te de les escenes del film fins arribar a la ciutat. Això em va passar a mi. Vaig disfressar-me de Gollum i vaig voltar tota una tarda pel centre de la ciutat més gran de Nova Zelanda buscant l’anell. Finalment el vaig trobar, un Hobbit me l’havia robat i el portava en un collar.
Després d’un mes a Nova Zelanda vaig tornar a Austràlia, concretament a Perth (al sud-oest). Just arribar em vaig assabentar que feien un concert molt important i passejant pels carrers de la ciutat es podia notar l’ambient cabellut expectant. La banda AC/DC tornava a Austràlia, casa seva, després de nou anys en la gira Black Ice Tour, que incloïa concerts a les grans ciutats del país, entre elles Perth, on van haver de fer un concert addicional degut a l’enorme demanda que hi havia, doncs molts temien no poder tornar a sentir més el grup per les seves terres. I ja que estava quatre dies a Perth i coincidia amb el segon concert, podia aprofitar per veure com tocaven aquests heavies veterans, uns clàssics de la història musical. Però no era pa sucat amb oli perquè les entrades estaven totes venudes (es van vendre totes en 7 minuts) i comprar un tiquet a la revenda costava centenars de dòlars australians, així que havia de trobar la manera d’entrar gratis perquè la meva passió per ells no és tan gran com per pagar aquella morterada de diners. No era l’únic que ho intentava perquè per Internet vaig veure que un fan va estar vuit hores vestit com el guitarrista Angus Young i imitant els seus moviments per aconseguir una entrada. Jo també em vaig vestir amb camisa, americana i corbata com el guitarrista però vaig poder entrar de franc d’una altra manera.
Per ser sincer, no esperava veure els AC/DC ni de broma perquè un concert d’aquesta magnitud és poc accessible, compta amb molta seguretat i encara és més complicat havent-ho decidit tant sols unes hores abans. Però el no ja el tenia. A l’hostal em van engrescar i incitar a intentar-ho i dos francesos es van oferir a acompanyar-me fent-se passar pels meus fotògrafs. El meu pla simplement era accedir-hi com a periodista d’un mitjà prestigiós d’Espanya que havia de cobrir el concert, però hauria d’improvisar i actuar bastant perquè no tenia res preparat. S’ha de dir que va resultar més fàcil del que semblava i segurament havia trepitjat merda aquell dia perquè al final tot va sortir rodó. Vaig afaitar-me i em vaig vestir de gala per semblar seriós o aconseguir credibilitat i amb els dos francesos fotògrafs vam partir cap al concert. Un cop a les afores de l’estadi vaig demanar a un membre de seguretat per la zona dels periodistes, vaig mostrar-li el carnet de periodista i vaig assegurar-li que havia contactat prèviament amb l’organització i que aquesta m’havia dit que recollís els “pass” a la zona d’acreditacions. I sembla que el vaig convèncer prou perquè va parlar amb els trastos que tenen els guardes i tot seguit ens va portar dins l’estadi per una entrada privada, saltant-nos tots els controls de seguretat, fins a la zona de les acreditacions i recollida d’entrades pels VIP’s. Allà vaig començar a al•legar històries que m’inventava sobre la marxa i en un primer moment semblava que de seguida em donarien tres entrades sense més però ens vam estar una bona estona . Evidentment ni el meu nom ni el mitjà pel qual suposadament treballava apareixia enlloc, així que em demanaven el nom de la persona amb qui havia contactat. Difícil tenint en compte que no existia, però podia excusar-me dient que ho tenia al correu i que no recordava del nom. Aleshores el tema va quedar en punt mort fins que trobés Internet i pogués revisar el correu. Però quan vaig marxar de l’actuació ens vam adonar que hi havia una porta oberta que accedia directament a les grades i com que ja estàvem a dins no ens vam trobar cap membre de seguretat ni d’entrades que ens privés entrar. I amb tota la tranquil•litat del món ens vam colar i vam poder gaudir del concert des del principi.
Un concert força especial, no només per l’entrega dels músics davant els seus compatriotes o la complexitat de l’acompanyament visual, sinó també per la multitud que ho presenciava (hi havia gent de tot tipus i edats) i per l’homenatge a un dels seus ex-membres Bon Scott. Fa trenta anys que el vocalista d’AC/DC va morir d’intoxicació etílica i la banda li va dedicar un parell de cançons mentre apareixien imatges del seu rostre. Els membres del grup ja tenen una edat i podrien estar jugant a petanca d’aquí poc, però veient com es mouen sobre l’escenari ningú ho diria. El seu entusiasme, les punyents melodies i el toc d’humor sarcàstic i desvergonyit en la posada en escena convidaven al públic a desinhibir-se durant un parell d’hores. Tant era així que fins i tot les noies ensenyaven els pits sense escrúpols davant un estadi ple a vessar. No sé quanta gent hi havia concretament però més de tres quarts de les grades de l’estadi Subiaco i tot el camp i passadissos plens és molta gent, i si a sobre es va colant gent…
Vaig passar cinc dies a l’Illa Sud, una illa plena de llacs, muntanyes i prats amb els paisatges més bonics de Nova Zelanda. Vaig arribar a Cristchurch un dimecres a la nit, el dia següent tenia reservat un cotxe de lloguer per donar una volta a l’illa fins dilluns al matí i, curiosament igual que l’últim cop que vaig llogar un cotxe, vaig tenir companyia xilena. El primer dia vam passar per l’Arthur Pass perquè ens venia de pas (ja passo de redundar), i després d’unes quantes paradetes vam arribar al poble de Franz Joseph Glacier on vam fer nit a un hostal per anar l’endemà a les glaceres, visita que ja vaig mig explicar fa poc i que us estalviaré. Aquell mateix dia vam arribar a Queenstown a unes hores intempestives i com que no ens va donar temps de buscar lloc per dormir vam dormir al cotxe. L’endemà al matí els dos xilens van fer Skydiving (caiguda lliure) però jo vaig preferir reservar els 250 € que costava fer-ho i donar un tomb per Queenstown, un poble de l’interior de l’Illa Sud rodejat de llacs i altes muntanyes que és conegut mundialment per la gran oferta d’esports d’aventura que ofereix. La tarda la vam anar a passar a Fiordland, un lloc preciós on no vam fer cap tour perquè anàvem tard però donant una volta per allà ja vam captar l’encant d’aquell indret ple de fiords, illetes, parets… i una estranya sensació de tranquil·litat i màgia.
Vam fer nit a Dunedin, l’endemà vam anar a veure els voltants de la ciutat i vaig aprofitar per visitar la reserva de pingüins d’ulls grocs, una espècie de pingüí que només es troba a Nova Zelanda i que està en perill d’extinció. A l’hora que hi vaig anar només en quedaven uns quants (les cries, alguna mare i els malalts) ja que la resta havien de pescar grans quantitats de peix per a tots ja que les cries necessiten un quilo i mig de peix diari durant el període de creixement.
Després vam pujar en direcció a Cristchurch i volíem anar parant o veure alguna cosa més però vam arribar a entendre les males notícies que venien, en anglès rovellat i intermitent, de la ràdio del cotxe. Evidentment, el terratrèmol de Xile era un motiu força seriós com per preocupar-se i anar de pet a un cibercafé de Cristchurch per saber com estaven les famílies dels dos companys de viatge de Santiago de Xile. Afortunadament, tots els seus familiars i coneguts estaven bé tot i la desgràcia que sempre suposa un terratrèmol d’aquestes magnituds. Vam gaudir els dies que vam estar a l’illa Sud però vam acabar amb un mal regust de boca per culpa de les plaques tectòniques. Espero que es recuperin aviat d’aquest daltabaix.
