Pel que estic veient Japó és un país amb grans contrastos occidentals i orientals o tradicionals i moderns i això és una peculiaritat que el converteix en un país únic i inigualable. Primer he volgut conèixer la part més antiga, la típica japonesa, i visitar alguns dels punts històrics del país. Vaig anar a Himeji, on hi ha el castell de Himeji, un dels edificis més antics de Japó, declarat Tresor Nacional i Patrimoni de la Humanitat. És el castell més popular i el més visitat del país i per ser de l’edat mitjana conserva molt bé el blanc impecable que el distingeix. El castell també compta amb uns jardins tradicionals japonesos molt ben cuidats i d’una gran bellesa i tranquil·litat.

També vaig anar a Kyoto, ciutat que havia sigut capital del país fins el 1868 i que actualment és considerada la capital cultural. Kyoto segueix mantenint l’esperit de fa uns segles malgrat ser una ciutat tan gran (1,5 milions d’habitants). La ciutat guarda carrerons estrets amb fanals i botiguetes, castells, temples de tot tipus, mides i colors… inclús encara s’hi poden veure personatges mítics com Geishes pel barri de Gion. Jo no les vaig trobar i vaig haver de conformar-me amb el servei d’un parell de gruixuts d’aquests que s’empenyen en calçotets. Pel que m’han dit, les poques Geishes que queden són més una atracció turística que obreres del plaer, però “de haberlas haylas”.

He trobat la pau a la ciutat que més va patir la guerra. Hiroshima és considerada la ciutat de la pau i té molt integrada aquesta cultura pacífica conscienciant i educant els ciutadans ja de ben petits. Possiblement per això la gent d’aquí és tan amable i agradable. No té massa arquitectura interessant ja que és una ciutat nova, reconstruïda a mitjans del segle XX, on només queden alguns edificis anteriors a la Segona Guerra Mundial com el Castell d’Hiroshima i el Bomb Dome. Però als afores de la ciutat hi ha Miyajima, una illa tradicional japonesa reconeguda com a patrimoni de la humanitat on hi ha un vell santuari, l’Itsukushima, i l’O’torii, la gran porta que dóna la benvinguda als que vulguin visitar l’illa.

Un cop a l’illa pots gaudir dels seus típics carrers, paradetes i restaurants nipons o dels caminets, muntanyetes i boscos plens de cérvols (considerats animals sagrats per ells) que et transmeten aquesta pau i tranquil•litat de la que us parlava abans. Tampoc he fet massa coses interessants turísticament parlant però m’he sentit molt còmode, com si fos a casa.

Vaig hostatjar-me en un hostal molt acollidor amb un ambient boníssim i m’hi vaig quedar molts més dies dels que pensava. Vaig conèixer la recepcionista a Sydney i amb ella i els companys de l’hostal he passat molts bons moments tocant la guitarra i cantant, xerrant, menjant…i sortint de festa. Una nit vam viatjar dues hores fins a un poble deixat de la mà de déu per anar a parar a un petit bar on punxava un DJ neozelandès amic seu. Vam dormir a casa d’una americana i l’endemà vam tornar cap a Hiroshima fent alguna paradeta turística. Molt curiós i divertit tot plegat. La veritat és que em va costar marxar d’allà i passar de la relaxada i tranquil•la atmosfera d’Hiroshima al caòtic i desconcertant transport públic japonès rumb a Kyoto.