Bangkok és una ciutat força boja. Ara encara ho és més amb la revolta dels camises vermelles, però diria que ja la seva versió natural s’acosta més a l’anàrquica i salvatge condició de la jungla que a l’organitzat i socialitzat estat d’una ciutat. El mosaic d’imatges de Bangkok és totalment diferent, xocant i sorprenent, burla tot tipus de lògica i sentit. És un calaix de sastre on hi cap tot, sense restricció ni ordre, en contradictòria convivència. La ciutat té canvis bruscos de temperatura entre la xafogor del carrer i el fred dels aires condicionats a tota potència; mescla d’estils arquitectònics entre gratacels lluents i deslluïdes barraques; diversitat d’horaris entre mercats nocturns o diürns, negocis familiars i funcionariat; d’estils de vida entre el purisme dels monjos i el salvatgisme dels vàndals de carrer.

Surts d’un temple budista de color d’or impregnat per l’olor d’encens on hi passegen monjos tapats només amb un llençol taronja i pocs segons després vas a parar a un carrer ple de temples sexuals impregnats de fum de cigarrets i perfum on hi ballen noies tapades només per un fil de color rosa fluorescent. Continues voltant i passes per davant de restaurants luxosos amb una delicada decoració, exquisida carta i amatents cambrers, que estan rodejats de paradetes on et cuinen el mateix plat davant teu per un euro.

Centres comercials de mitja dotzena de plantes i mercats ambulants de ferros rovellats i para-sols cosits que es fan la competència a només dos pams de distància en un carrer on aixecant el cap es poden veure tres Seven Eleven, la marca americana de supermercats que envaeix cada cruïlla de la ciutat. Hooligans amb dos litres de cervesa i transvestits amb dos quilos de silicona s’escalfen mútuament al mateix temps que un militar creua la mirada amb un camisa vermella camuflat, escalfats també però d’una altra manera.

Un alt executiu de corbata i pantalons de pinça avança cap a un centre d’Spa esquivant pidolaires, que recapten caritat amb un got de plàstic, per tornar a l’hotel ben relaxat i convertir-se en el blanc perfecte de taxistes o conductors de tuc-tuc, que intenten establir el preu més alt de bon principi o fan veure que es perden pel camí. I mentrestant, els carrers lluminosos i farcits de bars canvien la música tailandesa per Lady Gaga i acullen turistes que giren el cap per repassar tailandeses sense diners però amb un mòbil d’última tecnologia, modelets de D&G i cosmètics de tot tipus. Em fa l’efecte que la causa d’aquesta contradictòria i desproporcionada imatge ha estat la intrusió sobtada de la cultura occidental en un ambient que no estava preparat per assumir-la i que ha vessat d’aclaparament. És com si li donessin pots de pintura i brotxes a un nen que tot just acaba d’aprendre a utilitzar les ceres. El resultat és salvatge, passional, impulsiu, agredolç… I això li dóna un encant i una personalitat que al principi et sobta i sorprèn però després t’enganxa, com el picant de tots els seus menjars. Bangkok és agredolçament contradictori.

Espero que perdre tres avions en dos dies no sigui un record Guiness perquè em faria molta vergonya. Teòricament ja hauria de ser fora de Bangkok però encara no he pogut i estic començant a dubtar si mai podré, i això que per aquí no hi ha cap amenaça de núvol volcànic. Primer volia anar a Calcuta el diumenge i des d’allà anar pujant amb autobús fins a Nepal, però quan vaig anar a recollir el visat el divendres, després d’haver fet els tràmits la setmana passada, em van dir que m’havien de fer una entrevista el dilluns abans de donar-me’l perquè era periodista, així que vaig perdre el vol que havia comprat pel diumenge.

Em fa gràcia que un país tercermundista posi tantes traves a estrangers que al cap i a la fi el que faran serà gastar-se diners als negocis locals. Així que vaig decidir no tornar a perdre més el temps i la paciència en aquelles oficines i agafar un vol cap a Nova Delhi i d’allà a Nepal amb la mateixa companyia, així m’estalviava el visat. Però el vol de Nova Delhi m’ha marxat davant els nassos i com a conseqüència he perdut el de Nepal també. I això que aquest cop anava bé de temps, havia embarcat la maleta i em dirigia a la porta amb tres quarts d’hora d’antelació, però un altre cop més m’havia de trobar amb un contratemps. Al control d’immigració hi treballaven les persones més lentes que hi ha al món i vaig haver d’esperar mitja hora abans no pogués passar, com si segellar passaports fos una cosa complicadíssima. Ja anava just de temps, havia de passar el control de seguretat i, fent cas a la llei de Murphy, la meva porta havia de ser la més llunyana de tot l’aeroport (mig quilòmetre sense exagerar). Pel camí veia que als panells posava LAST CALL al meu avió i quan finalment vaig arribar… la porta acabava de tancar, en l’únic dels gairebé vint avions agafats fins ara que surt a l’hora exacte (més llei de Murphy). En aquest moment em vaig tornar boig i vaig cagar-me en tot, però sobretot en els controls burocràtics, que de fet han estat els que m’han privat d’arribar al Nepal. El món seria molt més bonic sense aquestes pallassades. Si pogués demanar un desig a algun geni, si mai algú molt important em degués un favor, si mai arribés a poder incidir en el sistema… tinc molt clar què és el primer que faria: enviar a prendre pel cul la P____ BUROCRÀCIA.

M’he de quedar tota la nit a l’aeroport (i com podeu veure a la foto no és massa segur) i demà al matí parlar amb la companyia per mirar si puc agafar el següent vol. I intueixo que la cosa no serà fàcil. Em sembla que em resultaria més fàcil pujar l’Everest caminant des d’aquí que arribar a Kathmandu amb avió. Potser és un missatge diví que em diu que em quedi a Tailàndia tota la vida, que no em faria res però m’agradaria estalviar-me els diners dels vols i la mala llet que em provoca aquestes traves internacionals.

He tornat a Bangkok i la revolta dels samarretes vermelles s’ha encès de nou. I no me n’he pogut estar de dir-hi la meva. Aquí teniu el vídeo:

I aquí teniu una crònica dels fets que estan passant per a qui li interessi la política tailandesa: A les set de la matinada del divendres van esclatar tres granades a la cantonada del carrer Silom amb Rama 4, a deu metres del campament dels camises vermelles i en una zona molt concorreguda per la gran oferta de restaurants, pubs i cases de barrets. Igual que a Kao San, l’escenari de l’últim tiroteig que va provocar 30 morts i 800 ferits. Afortunadament aquest cop no hi ha hagut tantes víctimes, tres morts i setanta ferits, però en canvi ha crispat encara més la situació política tailandesa, que semblava haver-se relaxat amb la festa de l’any nou tailandès i després que el govern es disposés a parlar i l’exèrcit declarés l’alto el foc.

Ara tota la zona de l’atemptat està custodiada per un desplegament de centenars de policies i militars mentre els carrers han quedat buits de vianants i la majoria dels locals romanen tancats. Encara no ha quedat clar qui ha estat l’autor dels fets ja que les fonts oficials ho atribueixen als camises vermelles mentre aquests ho neguen rotundament. És per això que han tornat a protestar amb més força aixecant barricades fetes amb canyes i pneumàtics, bloquejant quatre estacions de metro i ocupant quilòmetres de carrers i places. Han muntat un campament on hi fan vida milers d’obrers, des de pagesos a taxistes, vinguts d’arreu de Tailàndia.

Els carrers del barri de Silom alberga unes instal·lacions amb dutxes, lavabos, perruqueria, massatgistes, Creu Roja, paradetes amb menjar i begudes, pantalles de televisió, altaveus amb música… tot pensat perquè hi hagi activitat les 24 hores del dia. A la cantonada de Ratchadamri amb Rama 1 hi ha un escenari on els líders vermells expressen el seu desacord amb els fets succeïts i el desplegament policial, en un discurs en el qual apel·len a la democràcia i el dret del poble a manifestar-se mentre carreguen contra el govern, que segons ells va ser escollit de forma fraudulenta.

I la protesta dura fins a altes hores de la matinada, amb marxes multitudinàries acompanyades d’himnes a l’uníson i el repicar d’uns aplaudidors vermells. I pel que sembla no pararan fins que hi hagi noves eleccions. Però aleshores seran els samarretes grogues els que sortiran a protestar i si arriben a coincidir els dos bàndols al carrer pot esdevenir una batalla campal sanguinària o l’inici d’una guerra civil. Després d’aquest llançament de granades el govern s’ha negat a negociar i ha augmentat més la repressió a les zones on es concentren els manifestants, que ara estan més descontents que mai. És a dir el conflicte va per llarg i com diriem a Catalunya el més calent és a l’aigüera.

He estat quatre dies pel nord de Tailàndia, que no té res a veure amb l’enorme i moderna ciutat de Bangkok. Aquí dalt tot sembla anar uns segles endarrerits i tot és molt més rural, natural i autèntic. També s’ha de dir que tant el turisme com l’especulació llenyataire ho espatllen bastant, però així i tot continua sent un lloc preciós. Vam fer un Trecking (una travessa) de tres dies força curiós i agredolç. Vam caminar com cabres per les muntanyes i en ocasions vam poder observar la realitat d’un paisatge pervertit pel negoci de la fusta i l’agricultura. Moltes zones estaven cremades per poder tallar els arbres o conrear-hi sense necessitat de permís.

El guia deia que això estava controlat i que ho feien per cremar les males herbes i així poguessin créixer millor els arbres i conreus durant l’època de pluja, però tenia poca credibilitat (no encertava cap distància ni temps i ens venia cascades per torrents, tot i que no semblava fer-ho amb mala intenció). Per no cansar-nos tant vam fer una volta pel bosc a sobre d’elefants. Ens vam banyar amb ells amb tanta confiança que un elefant petit em va acabar trepitjant.

També vam fer ràfting amb un monitor que anava drogat d’excitants fins les celles (però que feia molt riure) i vam navegar pel riu tranquil·lament amb una barca de bambú. Però el millor de tot és que vam passar dues nits en poblats indígenes autosuficients amb dones de coll allargat, àvies de dents negres i nens de mirada tendra. Poblats sense electricitat, gas, ciment o ferro i vam gaudir amb ells jugant a futbol, vòlei o tocant la guitarra i cantant sota la llum d’una foguera.

Un tipus de vida i civilització menys confortable però molt més autèntica i relaxada. També vaig estar un dia a Chiang Mai, la ciutat més gran del nord, per visitar algun temple i gaudir d’un bon massatge tailandès. De debò que per allà dalt tenia una pau i tranquil·litat que s’ha estroncat només arribar a Bangkok. Sobretot si es passa de l’atmosfera silenciosa del bosc a les revoltes i el tràfic de Bangkok i quan es passa de la sociabilitat bàsica i primitiva als tràmits i la burocràcia moderna.

Aquests dies he estat per Bangkok, la capital de Tailàndia, ciutat que potser ha sonat darrerament als telenotícies per la revolta dels camises vermelles. La situació política de Tailàndia està en un moment delicat degut a la pressió de les classes populars tailandeses contra un govern corrupte que va ser escollit de forma fraudulenta mentre el rei del país, estimat per tothom, va perdent facultats com qualsevol altra persona de 82 anys, i l’exèrcit intenta calmar la crispació a base d’hòsties. És un resum molt breu (potser massa) del context dels fets que estan succeint a Bangkok.

Tots els morts i ferits es van produir la nit del dissabte de la setmana passada (jo vaig arribar dos dies més tard) en un moment de descontrol brutal on volaven pedres, bales i perdigons a tort i a dret sense sentit. Els camises vermelles estaven protestant al centre històric i turístic i el que va començar com una “festa” va acabar en un caos a la que va sonar el primer tret. Van passar 20 minuts i van caure una trentena de morts. Aquesta barbaritat va servir perquè l’exèrcit es negués a enfrontar-se al poble i el govern plantegés la dissolució i la convocatòria d’unes noves eleccions.

Encara no s’ha resolt del tot el problema, la protesta segueix en peu i és cert que hi ha alguns carrers tallats i ocupats pels camises vermelles i militars a cada cantonada observant el que passa, però no és el Rosari de l’Aurora ni molt menys. I és que entre mig hi va haver el Songkran, l’any nou tailandès, una festa tradicional que es basa en mullar a tot ésser viu que es mogui. Ho celebren fent una guerra d’aigua per tot el país, i els camises vermelles són els primers que no s’ho volen perdre. Es van canviar les escopetes per les pistoles d’aigua i la sang pel guix. I sort n’hi ha hagut. A la propera entrada parlaré d’aquesta peculiar festa i penjaré el vídeo.

Ara estic al nord de Tailàndia amb la Gina, una amiga de Manresa que estava a la Índia i amb la que m’he trobat a Bangkok. Ens hem estat a casa d’un indi i una tailandesa, el Gagan i la Dao, que ens han acollit molt amablement tot i ser uns convidats una mica “desastre”. Uns sants.

He estat quatre dies a Filipines i en tant poc temps no he pogut visitar el país. M’he quedat a Manila i m’he perdut els paisatges però he conegut a la gent, els filipins. Segons algunes notícies recents de Filipines i els avisos semblava que hi havia d’haver tensió o perill al país o als carrers, però és ben bé el contrari. La gent d’aquí és molt amable, propera, humil, càlida, amigable, simpàtica… Sortia al carrer sol a passejar i acabava passant la tarda xerrant amb botiguers o jugant amb nens. Els agrada relacionar-se amb turistes, fer-se fotografies, explicar històries de Filipines i preguntar sobre el teu país. La publicitat d’unes galetes-xocolatines, el nom del qual coincideix amb el gentil·lici del país, ja feia referència a aquesta amistat i ara entenc perquè. Quan estàs amb filipins et surten amics per totes bandes!

També faig l’animal d’altres maneres. Aquí hi ha un altre vídeo estúpid d’aquells per riure una estona:

I us preguntareu… no té vergonya aquest noi? Com pot fer la pena davant tanta gent? Sóc el primer que riu de mi mateix i m’agrada fer tonteries que estranyin a la gent, ho trobo divertit. Espero que us faci riure a vosaltres també.

Bé, com veieu estic fent una altra enquesta per saber la vostra opinió. Una opinió que tinc molt en compte encara que no ho sembli. Sense anar més lluny he anat al Japó, país que vau triar, i vaig disfressar-me de Son Goku buscant les boles de drac a Tokyo, lloc que vau triar, on també vaig menjar natto a Shibuya, una proposta que vau fer. Aquest blog ha rebut més de 7000 visites des de més de 2000 ordinadors diferents i és per això que m’agradaria que tots vosaltres us sentiu part d’aquest viatge. Pels resultats de l’enquesta actual, veig que de moment us agrada la línea que segueix i que potser voleu que faci d’artista, de pallasso o que faci l’animal… doncs aquí teniu algun exemple de com puc fer l’animal:

Una de les tradicions japoneses més populars és sens dubte l’Hanami. Segurament el nom no us sona massa però potser sabeu de què us parlo si dic paraules com primavera, cirerers, cistell de menjar, manta, sake… qui més qui menys algú ho haurà vist en alguna guia de viatge, foto, llibre pel•lícula, documental o sèrie de Japó… o al Doraemon ni que sigui. Els cirerers florits (cherry blossom en anglès i Sakura en japonès) són una icona i gairebé la imatge corporativa d’aquest país. Els japonesos els aprecien moltíssim i els cuiden amb cura perquè novament tenyeixin de blanc els carrers quan ja ha marxat la neu. El fred de l’hivern no convida a estar massa estona al carrer i quan els pètals dels cirerers broten tots els japonesos tenen clar que ja poden començar a gaudir de l’aire pur i la llum del sol. Aleshores cadascú queda amb un grup d’amics, companys de feina o familiars i prepara una manta (tot i que avui dia es porta més un plàstic gran) i un cistell farcit de menjar i, sobretot, molt sake per fer l’hanami.

Comencen exhibint els seus kimonos; degustant els noodles, tempura o sushi; absorbint gerres de sake… i acaben cantant i ballant cançons tradicionals japoneses fins que cau el sol o cauen inconscients (no és gens estrany veure gent vomitant o dormint la mona a les tres de la tarda). És una tradició que ningú es vol perdre i se la prenen molt seriosament fins al punt que es demanen el dia lliure a la feina els dies que fa bo i reserven parcel•les dels parcs urbans hores abans.

Òbviament els caps de setmana està a vessar però també està ple entre setmana si fa bo, perquè la floració només dura una o dues setmanes i han d’aprofitar el moment. És realment un espectacle preciós veure la caiguda dels pètals quan bufa el vent com si d’una tempesta de neu es tractés (ells ho anomenen sakura fubuki i aplaudeixen eufòricament quan apareix). També resulta curiós veure tanta flor en un espai súper urbanitzat com Tokyo i l’enorme i desinhibida sociabilitat que hi ha en aquests espais, tenint en compte el tarannà tímid i reservat nipó. Vaig tenir la sort d’encertar el moment àlgid del Sakura i poder dinar en un parc ple de cirerers amb una amiga que vaig conèixer a Hawaii mentre queien pètals al meu plat i li donaven un regust de primavera molt especial.

PD: potser els japonesos i les tecnologies tenen una bona relació però jo no. Volia posar-hi més fotografies però, incomprensiblement, només em deixa posar-hi aquesta.

M’he comprat una guitarra. Encara no sé ben bé perquè ho he fet ni sé si em molestarà, la perdré, la trencaré, me la robaràn… però ja està fet. No m’ha costat gaires diners i per tant tampoc em sabrà tan greu si passa res d’això i de moment estic molt content amb aquesta nova adquisició. Suposo que intento esborrar la soledat a base d’acords i puntejats i la companyia d’una guitarra sempre pot servir-me per avivar els moments morts. O potser és que trobava a faltar l’estona d’auge introspectiu que aconsegueix donar-te la música. Els que toquen, canten, composen o simplement difruten de la música saben de què parlo. Us ensenyo un exemple i possiblement la causa final d’aquesta compra compulsiva:

<object width=””480″” height=””385″”><param name=””movie”” value=””http://www.youtube.com/v/4LNC8BEj9P0&hl=en_US&fs=1&””></param><param name=””allowFullScreen”” value=””true””></param><param name=””allowscriptaccess”” value=””always””></param><embed

Vaig sentir aquesta cançó després de molt temps i cada cop que la sento (sobretot a partir del minut 5) se’m posen els pèls de gallina i estic a punt de tenir un orgasme. Personalment crec que són els millors segons d’una cançó on l’autor es creix més. Disfruteu-ho tant com jo: